entitats - El Breny

veïns
El veí de Sant Vicenç, un company
més nostre, un santvicentí disposat a
col•laborar amb l’historia del poble.
Ramon Besora Vilanova va néixer
a Sant Vicenç, el dia 13 de gener de
1944, a un pis del carrer de Maria Gimferrer,
26 on hi va estar vivint fins
que tingué 15 anys. Després va anar a
viure al passatge Dr. Fleming, al carrer
Barcelona i actualment està vivint al
carrer de Creixell.
—Ramon, és millor que tu em donis detalls
de la teva vida.
—La meva vida considero que és més
o menys com la de la majoria de les
persones que tenen ganes de viure
amb normalitat, dintre el que ens toca
viure.
Vaig fer-me gran en companyia dels
pares fins que, com tothom, vaig anar
a formar la meva família.
Els pares varen morir no massa grans,
el pare l’any 1974 i la mare al 1985, això
que la mare era la petita de les germanes,
i n’hi ha que han arribat al centenari.
Jo no vaig tenir la sort que hem
visquessin tant els pares.
Per record a ells, vull dir que es deien
Pere i Concepció o Conxita segons qui
l’anomenava.
—Estàs casat amb, i quants fills teniu?
—La meva dona és la Maria Rosa Monter
Playà, nascuda al Pont de Vilomara,
amb la qual vaig festejar sis anys. Ens
varem casar a l’església de Rocafort el
20 de maig del 1967. Els pares m’havien
explicat que ells ja s’havien casat a la
mateixa parròquia.
Del nostre matrimoni van néixer dos
fills, en Ferran i la Marta, que tenen una
filla cada un, que són la Júlia, de 6 anys
i la Natàlia de 8 anys.
—De la teva infantesa què en recordes?
Bo o dolent?
—La nostra infantesa, llavors estava
muntada amb un altre sistema. Teníem
ànsies de fer-nos grans per ser independents
i poder treballar, festejar i
lògicament casar-nos.
A banda del què he dit, vaig anar a
l’escola fins que tingué catorze anys,
al col•legi dels capellans. Degut a que
el pare estava treballant als Carburos,
on feia molts anys que hi treballava,
vaig entrar a les oficines de l’empresa
per un any. Però jo no vaig deixar els
estudis fins que vaig aconseguir el comerç
i el batxillerat, estudiant per la nit,
carrera que llavors era molt apreciada,
per desenvolupar tasques de comptabilitat
.
Dels Carburos vaig anar a Manresa,
a la distribuïdora PEGASO, durant 12
anys. Després vaig entrar a treballar
a HANLERD, que era coneguda com els
italians, on fabricaven maquinaria agrícola,
empacadores de palla, per quan
s’havia fet la collita del gra. També
fabricàvem elevadors de cotxes pels
tallers de reparacions. Vaig ser-hi fins
l’any 1984, que l’empresa va decidir
tancar.
Amb la col•laboració de dos companys,
varem decidir continuar endavant, però
en qualitat de socis empresaris i varem
continuar fent elevadors de cotxes fins
l’any 2002. La nostra empresa es digué
AUTOMAQ i vam tenir molta feina.
La riada del 2000, va deixar-nos molt
14
malmesos econòmicament i malgrat
les promeses de la Generalitat d’oferirnos
ajuda econòmica cosa que no va
arribar mai, després de remoure infinitat
de documents, varem decidim tancar
la societat, passats dos anys.
—És possible saber qui vareu formar
la societat?
—La societat la varem formar entre en
Joan Bach (que ja no és entre nosaltres),
Reyes Vadillo i un servidor. Havíem
construït entre vuit i deu mil elevadors,
distribuïts per tota la península i fora
del país. Per tal motiu el sistema de recanvis
tenien de tenir-lo forçosament a
la nostra empresa. Teníem un mercat
molt bo, però com sempre, varen sortir
tècniques noves i es va canviar tot. La
cosa es va posar cada vegada més difícil
per la nostra empresa i per posarnos
més dificultats, la riuada.
Al tancar l’empresa jo vaig pensar que
ho tenia difícil trobar una altre feina
i que podia continuar tocant el mateix
tema i de pas, no abandonar els nostres
clients amb els de recanvis. Vaig
muntar un petit magatzem. Com que
disposava de tota la documentació per
la fabricació de peces de recanvi, prèvia
comunicació amb els nostres clients,
van estar servits de les seves necessitats
fins que vaig plegar del tot.
Tot això que he dit va ser amb el consentiment
dels meus socis. Ara ja estic
jubilat pel què és la feina de treballador,
d’altra banda, els avis no ens jubilem
mai.
—Vas fer la mili?
—Si, la vaig fer de voluntari a Manresa,
on vaig coincidir amb la tancada de la
caserna. De Manresa vaig anar a Lleida
fins al final del servei. Tenia ganes de
fer la mili aviat i tot va anar bé.
—Has estat una persona molt implicada
al poble. Què ens en pots explicar?
—De petit ja vaig fer d’escolà amb
mossèn Josep. Vaig ser membre de la
Joventut Obrera Catòlica, J.O.C. d’on en
va sortir la Coral al Vent. Fora del poble
vaig col•laborar una mica amb el Casal
Cultural Dansaire de Manresa, perquè
la Marta hi estava ballant. Vaig ser de