Color 1_24 - El Tot Granollers i Vallès Oriental

el pedagog
Entendre's amb adolescents (IX)
Actuar SENSE SENTIT (perquè toca o
perquè sí) no és el que més pot afavorir
o apropar-nos a l’èxit. Hi ha quelcom
que ens empeny a fer les tasques ben
fetes amb il.lusió. Sovint parlem de motivació,
de la necessitat d’estar motivats
per esforçar-nos.
L’actuació i la motivació van agafades
de la mà. Potser a vegades serà l’inici
de l’acció el que generarà la motivació,
mentre que altres vegades serà la motivació
la que esperonarà l’actuació. Sigui
una o sigui l’altra, sempre apareix la idea
que cal trobar algun sentit a tot el que
fem, perquè el pitjor és deixar de fer-ho
o no fer-ho tal com cal.
Tots ens preocupem pels nostres fi lls i
això ja dóna molt de SENTIT als nostres
esforços; però els adolescents també es
pregunten per la transcendència de les
seves accions, pel sentit del seu esforç en
els estudis, pel sentit d’allò que els proposem,
pel sentit del seu compromís.
Cal que els ajudem a descobrir a identifi -
car allò que els omple, aquelles relacions,
aquells sentiments, aquelles vivències
que els fan créixer i sentir-se feliços i
satisfets.
Tal com deia Viktor Frankl a la seva obra
“ L’home en busca de sentit”, el sentit és
indispensable per a sobreviure. Els que
van sobreviure al camp d’extermini nazi,
com ell mateix, van ser els que tenien algun
motiu per romandre vius, els que van
trobar el sentit per suportar un sofriment
insuportable. Qui no hi trobava sentit, es
deixava anar, es moria, i així, evitava un
patiment absolutament inútil.
Es tracta de tenir o de trobar raons per
viure. L’adolescent busca el sentit i les
raons. Es pregunta perquè és important
allò que les persones adultes afi rmen
que és important. I també per què és
tan transcendent com diem? Davant
aquests interrogants no podem contestar
amb evasives com “Ara encara ets
massa jove” o que “Quan seràs gran, ja
ho entendràs”.
Val la pena conversar sobre el sentit.
L’adolescent va construint la idea de
sentit justament a través del contrast
d’idees, del testimoniatge de les persones
compromeses i que són signifi catives
per a ell, a través del debat i del qüestionament
de tot allò que es dóna com
a indiscutible.
I parlant de testimoniatge, és important
que tinguem en compte que es fi xen molt
en nosaltres, en el sentit que transmetem
i la transcendència que donem a casa,
a la feina, a l’associació de veïns, a la
junta de l’escala, a tot arreu.
Adaptació del llibre “Entendre’s amb
adolescents de Pau López Vicente de
l’editorial Graó.
JOAN CASTELLSAGUER I PIQUER
de tot... de tot...
la novel·la
La solució fi nal (IX)
I no és que la força gravitacional del planeta
blau l’estigués atraient; és que el
nostre món d’aigua i terra, insignifi cant
en l’enormitat del Cosmos, simplement,
s’estava creuant en el seu viatge orbital
al voltant del sol amb la trajectòria rectilínia
de l’objecte.
Depenent de la distància que hagués
recorregut el cos des de l’inici de la seva
diàspora per l’espai, les possibilitats que
topés amb un planeta petit eren quasi
inexistents. Però quasi inexistents no vol
dir absolutament inexistents; les estadístiques
havien estat inventades pels
éssers humans per a intentar donar una
explicació matemàtica a certs esdeveniments
més o menys casuals, però, en
realitat, l’estadística no era una ciència;
una eina que podia ajudar, sí, però una
ciència, en cap cas.
L’Eduard Hermes, va avisar els seus superiors
de la insòlita troballa que havia
fet. Aquests, seguint el protocol establert
per a aquests casos, li van demanar
que enviés totes les dades obtingudes
sobre la naturalesa i la trajectòria de
l’objecte al centre de control, que les
havia d’analitzar amb cura per decidir
si caldria fer-ne res al respecte, com ara
informar als estaments competents que,
alhora, decidirien si era necessari interceptar
o no l’objecte misteriós.
L’Eduard havia posat molt èmfasi en
la més que probable perillositat del
cos errant i, quan li van confi rmar que
l’avís seguiria el protocol ordinari -és
clar, amb tota la burocràcia que això
comportava-, la seva decepció va ser
majúscula, perquè això voldria dir, si
els seus càlculs eren correctes –que ho
eren, n’estava del tot segur-, que abans
que algú donés l’ordre de destruir amb
un míssil l’objecte, aquest ja hauria impactat
contra la Terra.
L’Eduard feia força temps que no parlava
amb el seu germà, sempre ocupat
amb la seva feina de tècnic dins la jerarquia
governamental. De cada deu
cops que ho intentava, només un parell
obtenien resposta.
JORDI GARCÍA PATÓN