Full informatiu - Gran Teatre del Liceu

Fitxa artística Representacions
Full informatiu
Núm. 115 21 de març de 2013
21, 23, 26 i 27 de març, a les 20 h;
24 de març a les 17 h
20, 23, 24, 25, 26, 27 i 29 de juliol, a les 20 h;
21 de juliol, a les 17 h
Fit
xa artística
Direcció musical: José Miquel Pérez Sierra (març)
i Daniele Callegari (juliol)
Direcció d’escena: Moshe Leiser i Patrice Caurier
Escenografia: Christian Fenouillant
Vestuari: Agostino Cavalca
Il·luminació: Christophe Forey
Coproducció: Gran Teatre
del Liceu / Royal Opera House Covent Garden
(Londres)
Madama Butterfly: Hui He (21, 24 i 27 de març) /
Ermonela Jaho (23 i 26 de març, i 25 de juliol) /
Patricia Racette (20, 23, 26 i 29 de juliol) /
Amarilli Nizza (21, 24 i 27 de juliol)
Suzuki: Jossie Pérez (21, 24 i 27 de març) /
Gemma Coma-Alabert (23 i 26 de març, i 21, 24,
25 i 27 de juliol) / Marie Nicole Lemieux
(20, 23, 26 i 29 de juliol)
Kate Pinkerton: Claudia Schneider
F.B. Pinkerton: Roberto Alagna (21, 24 i 27
de març) / Jorge de León (23 i 26 de març, i 25
de juliol) / Stefano Secco (20, 23, 26 i 29 de juliol)
Roberto Aronica (21, 24 i 27 de juliol)
Sharpless: Giovanni Meoni (21, 24 i 27 de març) /
Àngel Òdena (23 i 26 de març, i 25 de juliol) /
Fabio Capitanucci (20, 23, 26 i 29 de juliol) /
Carlos Bergasa (21, 24 i 27 de juliol)
Goro: Vicente Ombuena (març) / Francisco Vas
(juliol)
Príncep Yamadori: Roberto Accurso
L’oncle bonze: Ievgueni Orlov
Yakusidé: Joan Josep Ramos (març) / Ivo Mischev
(juliol)
El comissari imperial: Theodore Rulfs (març) /
Dimitar Darlev (juliol)
L’oficial del registre: Xavier Comorera (març) /
Graham Lister (juliol)
La mare de Cio-Cio-San: Mariel Aguilar (març) /
Elizabeth Maldonado (juliol)
La tia: Eun Kyung Park (març) / Elisabet Vilaplana
(juliol)
La cosina: Olatz Gorrotxategi (març) / Mariel
Fontes (juliol)
Dolore: Jaume Solà Hernández / Martina Solà
Hernández / Pol Ventura Salò
ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR
DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
Fotògraf: Marc Vanappelghem
Conferències
Retransmissions
Llibres
Dimarts, 19 de març, a les 19.30 h. Conferència
de Xavier Pujol, crític musical d’«El País»
organitzada per Amics del Liceu a la Sala del Cor
del Gran Teatre del Liceu, sobre Madama Butterfly.
Prèvies
Tres quarts d’hora abans de l’espectacle, s’ofereix
al Foyer una sessió informativa sobre l’òpera.
21 de març, a les 20 h, Catalunya Música
(en directe)
27 de març, a les 20 h, Radio Clásica de RNE
(en directe)
Pierre Loti:
Madama Crisantemo. Ediciones del viento, 2006.
Giacomo Puccini:
Madama Butterfly. L’Avant-Scène, 56. Éditions
Premières Loges. París, 2003.
Ernst Krause:
Puccini. Alianza Música, 55. Alianza Editorial, 1991.
El drama de Madama Butterfly
(Milà, 1904) –subtitulada tragèdia
japonesa en dos actes– té el seu
origen en el contracte matrimonial
signat entre el jove tinent Pinkerton,
de l’Armada americana, que
fa una escala a Nagasaki, i Cio-
Cio-San, una geisha japonesa de
15 anys, també coneguda com a
Madama Butterfly. Per a un i altre
personatge, el contracte significa
coses molt diferents: per a la noia
oriental –submisa, delicada i fascinada
pel món americà– aquesta
relació amorosa és el seu futur,
per a l’americà Pinkerton –inconscient
dels sentiments que provoca
i del mal que fa– és només el
lloguer temporal d’una companyia
femenina exòtica a la qual, d’acord
amb les normes japoneses, podrà
repudiar al cap d’un temps.
Aquesta distància abismal entre
les dues expectatives –i les dues
cultures– provocarà la tragèdia.
Giacomo Puccini: Madama Butterfly
Tant el text com, molt especialment,
la música de Puccini centren
tota l’atenció de l’espectador
en l’experiència emocional de la
víctima, Cio-Cio-San: el primer
acte se centra en el seu casament
i acaba amb la nit nupcial; el segon
acte, situat tres anys després, ens
mostra Cio-Cio-San –acompanyada
del seu fill i de Suzuki, la seva
serventa– obsedida i confiada en
el retorn de Pinkerton i acaba amb
la canonada que anuncia l’entrada
al port del vaixell en què aquest retorna
a Nagasaki; i el tercer acte
narra com Cio-Cio-San constata
que Pinkerton torna, però casat
amb una jove americana i, com a
conseqüència, ha de cedir el seu
fill a la nova parella. L’obra acaba
amb el suïcidi ritual de Cio-Cio-
San, que es fa l’harakiri.
Aquesta perspectiva, sempre
des del punt de vista de la protagonista,
dota l’òpera d’una gran
emotivitat i la música de Puccini
es val d’un elegant i poderós melodisme,
pautat per tocs d’exotisme
oriental. L’estètica del verisme
afavoreix el patetisme sentimental
amb què Puccini vol caracteritzar
l’òpera. Alguna de les seves àries
i duos, com «Un bel di vedremo»
que canta la protagonista, formen
part dels més estimats de l’òpera
verista. La pietat que inspira la fràgil
noia enganyada i l’admiració
que provoca l’exigència dramàtica
i vocal del paper de la protagonista
han fet de Madama Butterfly una
de les heroïnes més populars de
Puccini i de tota l’òpera italiana.
març localitats exhaurides
juliol ja la venda

Fotografies: Antoni Bofill
De la història: De l’espectacle:
Madama Butterfly té un evident precedent literari
en la novel·la Madame Chrysanthème (1887)
de l’oficial de marina i escriptor francès Pierre
Loti. Es tracta, de fet, d’una novel·la de costums
exòtics presentada com el dietari d’un oficial
de l’armada francesa que, d’acord amb una
pràctica habitual entre els mariners occidentals,
ha signat un contracte matrimonial amb una
geisha, vigent durant el temps
(de juliol a setembre de 1885) de la seva escala a
Nagasaki. El desenllaç de la novel·la
de Loti —el protagonista observa com la noia
verifica els diners que ha guanyat amb aquell
«matrimoni»— és molt diferent, evidentment, del
de l’òpera de Puccini, però la circumstància del
contracte sexual entre un mariner occidental i
una noia japonesa inspirà,
des d’aleshores, moltes altres obres
—novel·les, obres de teatre i operetes—
la més important i famosa de les quals és
Madama Butterfly de Puccini. Reproduïm
el retrat que fa Loti de la protagonista
de Madame Chrysanthème.
«La silueta de la petita Flor de Crisantem l’ha vista
pràcticament tothom perquè es pot veure a les moltes
pintures, en porcellana o en seda, que omplen
els nostres basars. Per això, tothom se sap gairebé
de memòria el seu bonic i sumptuós pentinat,
la seva cintura inclinada sempre cap al davant a punt
d’esbossar una nova i graciosa reverència, la faixa
nuada darrere amb un llaç enorme, les mànegues
perdudes, el vestit ajustat fins a un poc més avall
de les cames, amb una petita tira al biaix [...].
Però el seu rostre, no. Aquesta cara no l’ha vista
tothom perquè és diferent de les altres.
A més, el tipus de dona que els japonesos pinten
als seus gerros de flors és gairebé excepcional
al seu país. A penes si es troben en les classes nobles
aquestes persones de gran rostre pàl·lid tenyit
de rosa fresca, amb un coll llarg com de cigonya.
Aquest tipus distingit és rar, sobretot a Nagasaki.
[...] Entre la burgesia i el poble, les noies [...]
tenen sempre els ulls massa petits, que a penes
poden obrir-se, les cares rodones, morenes,
vives. Aquestes dones tenen sempre certa vaguetat
en els trets, i quelcom d’infantil que persisteix
fins a la fi de la seva vida. I són tan rialleres,
tan alegres, totes aquestes nines nipones!
Amb una alegria una mica rebuscada,
una mica estudiada, que té alguna cosa
de falsa, però en la qual, no obstant això,
ens deixem fàcilment atrapar.
Flor de Crisantem és diferent, a més,
perquè és trista. Què pot ser el que passa
per aquest caparró? El que jo sé de la seva llengua és
encara insuficient per descobrir-ho. A més,
hi ha cent cares semblants pel cap de les quals no
passa absolutament res. I, a més, tant se me’n dóna.»
«El millor compliment que puc fer a la
producció de Moshe Leiser i Patrice Caurier
és que amb prou feines me’n vaig adonar.
Quin alleujament —sense conceptes, sense
trucs, només Madama Butterfly. El senzill
decorat de Christian Fenouillat va regalar a
Butterfly una llar més aviat sumptuosa i va
utilitzar pantalles corredisses per descobrir
vistes exteriors d’una gran elegància, la
qual es va aconseguir, en gran part, gràcies
a la il·luminació de Christophe Forey.»
Michael Kennedy: Fidelity to Puccini.
(«The Sunday Telegraph», 23 de març de 2003)
«Mentre s’alça el teló, un conjunt de retalls
en forma de papallona, amb els fils massa
visibles, voletegen cap al cel. Dues hores
i mitja més tard, l’agonia de la mort de
Butterfly torna a representar aquest aleteig
en forma de metàfora visual. El decorat de
Christian Fenouillat opta per parets planes
i terres nus, la mena de minimalisme que
representa tot allò “japonès”. Les pantalles
del fons pugen i baixen i revelen un paisatge
estilitzat que canvia segons l’humor de la
història, sense deixar de semblar res més
que teatre.»
Nick Kimberley: She can flutter can she really fly?.
(«The Independent on Sunday»,
23 de març de 2003)
Fiorenza Cedolins
«La producció simplement ens du a la sala
on Pinkerton mostra tota la seva seducció.
Les parets corredisses o els finestrons del
segon acte, quan la sala es converteix
en la llar nord-americana de Butterfly
(dissenyada per Christian Fenouillat),
revelen indicis del món real, però també
del món imaginat[...]: una fotografia
descolorida del port de Nagasaki, flors
reals en tota la seva esplendor, un vulgar
teló de fons pintat amb muntanyes verdes
i flors de color cirera. Quan l’oncle bonze
arriba i renega de Butterfly per haver traït
la seva herència, aquesta evocació [...]
descaradament occidentalitzada del Japó
s’esfondra i finalment acaba trepitjada sota
els peus dels seus fugissers parents.»
Edward Seckerdon: The Butterfly that Puccini’s
dreams were surely made of.(«Independent»,
21 de març de 2003)
«Però un cop s’allunya la commoció causada
per la cursileria, l’escenificació alça un vol
sensible en un moviment elegant, simple i,
a la llarga, commovedor. És cert, no hi ha
cops d’efecte, però tampoc no hi ha cap
“concepte”, només una lectura intel·ligent
i honesta de la perenne obra lacrimògena
de Puccini »
David Gillard: A beatiful Butterfly.
(«Daily Mail», 21 de març de 2003)

José Miguel Pérez-Sierra:
«Puccini és un mag de
l’ambientació i aquest n’és un
dels millors exemples»
GTL– Per què creu que Madama
Butterfly és un dels títols més
populars de Puccini?
J. M. P.– Madama Butterfly és una òpera
que arriba directa al cor del públic a través
de Cio-Cio-San, la seva protagonista. Ella
és víctima d’un patiment i d’una traïció
respecte de les quals ningú no es pot sentir
indiferent. Des del primer instant que
apareix al primer acte per casar-se amb
Pinkerton, l’espectador queda enlluernat
davant de tanta bellesa misteriosa i de
la innocència que demostra en cada
paraula que pronuncia. Aquesta empatia
immediata que la jove japonesa genera al
seu voltant i l’extrema injustícia cap a ella
fan que l’audiència visqui el drama amb
intensitat des de l’inici de l’òpera fins al
final, gairebé desitjant compartir-lo amb
la geisha. Tinc la sensació que el mateix
Puccini, que gairebé sempre presenta
dones com a personatges centrals de les
seves òperes, està particularment enamorat
de Butterfly, o si més no experimenta
per ella un amor més «autèntic» que el
que pot manifestar per Tosca, Mimì o
Turandot. Per a ell, Madama Butterfly no
era una òpera més: després de l’acollida
negativa de l’estrena de La Scala el 1904, i
conscient que la partitura podia convertirse
en un èxit, la va revisar fins a cinc
vegades, tot assolint l’excel·lència absoluta
en la versió definitiva del 1907. D’ençà de
la darrera versió, Madama Butterfly és un
dels títols més representats a tot el món.
GTL– El fet de ser una obra tan
popular, és un avantatge o un
inconvenient a l’hora d’afrontar un
títol com aquest?
J. M. P.– Dirigir una òpera que el públic
coneix bé sempre és un desafiament
addicional; però justament crec que són
aquests desafiaments els que més poden
motivar un director. D’altra banda, les
partitures de Puccini són tan meravelloses
i complexes que sempre permeten
descobrir-hi aspectes diferents: una
representació de Madama Butterfly mai no
pot ser igual que una altra. Puccini escriu
amb extrema riquesa de detalls; tot i així,
ofereix a l’intèrpret una gran llibertat (és
sabut que el geni de Lucca admetia de bon
grat interpretacions de cantants de la seva
època que tenien poc a veure amb el que
estava escrit en les seves partitures, fins
al punt de permetre que la casa Ricordi
edités les seves obres incloent-hi bona part
de la tradició que havien generat aquests
intèrprets). Crec que el repte rau a moure’s
dins d’aquesta llibertat, tenint com a
límit un enorme respecte per l’autor, i
tractant d’honorar-lo amb les decisions
interpretatives que es prenguin.
GTL– Com definiria l’orquestració de
Puccini en Madama Butterfly?
J. M. P.– L’orquestració de Madama
Butterfly és d’una riquesa, elegància i
exotisme excepcionals. Crec que situa
Puccini molt més a prop d’Stravinsky
o Debussy que dels seus compatriotes
veristes. Un altre aspecte és la utilització
del «leitmotiv» per als personatges i les
emocions, a un nivell gairebé wagnerià. A
més, Puccini és un mag de l’ambientació i
aquest n’és un dels millors exemples. Si ens
hi fixem, la música del bel canto italià està
sempre al servei de les situacions teatrals, no
del lloc on es produeixen. Fins i tot aquest
tret es repeteix en la majoria de la producció
verdiana. De fet, Verdi és el precursor de
l’ambientació operística mitjançant la música
(pràcticament aconsegueix que puguem
respirar la flaire del Nil en la meravellosa
introducció del tercer acte d’Aida). Més
encara, aquesta ambientació és per a Puccini
condició sine qua non: la seva música no és
intercanviable. La de Madama Butterfly és
inviable en Tosca, així com la de Tosca seria
del tot impossible en La fanciulla del West
o en Turandot. Cadascuna té una música
genuïnament pròpia, defineix el lloc on es
desenvolupa l’acció, no només melòdicament
i harmònicament, sinó buscant amb
refinadíssims colors orquestrals situar-nos en
un lloc i en una època inequívocs.
Damià Carbonell
La dramatúrgia de
M. Leiser i P. Caurier
per a Madama
Butterfly
Els directors d’escena Moshe Leiser i Patrice Caurier
treballen habitualment en equip, conjuntament amb
l’escenògraf Christian Fenouillat, l’il·luminador
Christophe Forey i el dissenyador de vestuari Agostino
Cavalca. Les seves produccions es caracteritzen,
potser per això, per una perfecta integració de tots
els materials dramàtics, l’elegància de la producció
i, això és el més important, per subratllar el sentit
de l’obra, tot depurant-la d’allò que dilueixi la seva
força dramàtica o dispersi l’atenció de l’espectador
cap a aspectes i anècdotes incidentals. Per a
Madama Butterfly, Leiser i Caurier han creat un
espai escènic (Christian Fenouillat) molt estilitzat,
d’acord amb la simplicitat habitual dels interiors
japonesos. Sembla com si no volguessin carregar
més la densa trama d’emocions de l’obra i només
volguessin situar-la, sòbriament, en l’espai japonès
que permet entendre-la.
D’altra banda, conscients que tota l’acció de l’òpera
està narrada des de la perspectiva emocional de
Cio-Cio-Cian, els directors han suggerit el seu món
interior amb les imatges que es veuen darrere les
portes corredisses situades al fons de l’escena. Al
primer acte, el port de Nagasaki, que és per on ha
arribat el tinent Pinkerton, acompanya les primeres
informacions que s’escolten sobre qui ha de ser el
seu marit. Després, l’estampa japonesa d’uns cims
nimbats de núvols emmarquen el seguici de la núvia
i la irrupció de l’oncle bonze que maleeix la seva
decisió de casar-se amb un estranger, té el correlat
de la brusquedat amb què –com en la ment de la
protagonista– la foscor substitueix totes les altres
imatges. La nit nupcial s’expressa en un blau nit
que converteix en íntim l’espai escènic i és substituït,
després, per un cel estrellat d’acord amb les emocions
de la jove geisha.
En el segon acte –destinat a mostrar com Cio-Cio-
Cian espera obsessivament el retorn de Pinkerton
tancada en els seus sentiments i aïllada de qualsevol
altra evidència– l’espai escènic adquireix un ambient
sever i reclòs. La llum (Christophe Forey) s’enfosqueix
progressivament i durant la llarga nit d’espera que hi
ha entre el segon i el tercer acte no es veu a l’escenari
cap acció, excepte l’impacte d’una intensa llum blau
nit: tot ha quedat, així, en suspens en la ment de
Cio-Cio-Cian, en la tensa espera de l’espòs. En el
tercer acte –el del tràgic desenllaç– l’espai escènic
esdevé lúgubre, mentre es veu el perfil amenaçador
de la nova esposa americana de Pinkerton. La
il·luminació fosca, les lleus obertures per les quals
accedeixen a escena els altres personatges i el domini
del negre expressen l’estat d’ànim que precedeix el
suïcidi. La mort, que acaba amb totes les il·lusions
del personatge, troba en una branca d’ametller que
perd les seves flors la més desoladora i exacta de les
imatges.

Full informatiu
Núm. 115 21 de març de 2013
p r o p e r s espectacles
Concert a L’Auditori 02
Bicentenari Giuseppe Verdi
Maria Luigia Borsi
Maria Luigia Borsi, Ildiko Komlosi,
Russell Thomas, Riccardo Zanellato
Giuseppe Verdi: Rèquiem
Director d’orquestra Pablo González
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional
de Catalunya
Cor del Gran Teatre del Liceu i Cor
de Cambra del Palau de la Música Catalana
Març de 2013 Dies 12, 13 i 14
Els músics de Bremen
A L’Auditori de Cornellà
Un ruc, un gos, un gat o un gall volen ser músics i van cap a...
Carlos Abril
Macià Alavedra
Salvador Alemany
Maria Bagués
Joaquim Barraquer
Núria Basi
Manuel Bertran
Manuel Bertrand
Agustí Bou
Carmen Buqueras
MEMBRES DE LA FUNDACIÓ GRAN TEATRE DEL LICEU
Març de 2013 Dies 7 i 14
A partir de 3 anys
Preu: 12 €
Madama Butterfly al juliol
dies de juliol ja a la venda
Venda de localitats:
Informació: www.liceubarcelona.cat
MECENES
PATROCINADORS
PROTECTORS COL·LABORADORS
ABC
Aena
Almirall
Barcelona Televisió
BASF
BENEFACTORS
Chocolat Factory
Coca-Cola
Danone
El Corte Inglés
Ercros
Expansión
Ferroser
Fiatc Assegurances
Fluidra
Fundació CatalunyaCaixa
Joan Camprubí
Guzmán Clavel
Josep M. Corrales
Manuel Crehuet
Josep Cusí
Fundació Damm
Fundación Cultural
Banesto
Gran Casino de
· Grup Peralada Barcelona
Antoni Esteve
Magda Ferrer-Dalmau
Sergi Ferrer-Salat
Maria Font de Carulla
Mercedes Fuster
GVC-Gaesco
Klein
Laboratorios Ordesa
Metalquimia
Nationale Suisse
José Gabeiras
José Luís Galí
Francisco Gaudier
Lluís M. Ginjaume
Ezequiel Giró
NetApp
Port de Barcelona
Vueling
Jaume Graell
Manuel Grau
Calamanda Grifoll
José Manuel Mas
Josep Milian
e D i c i o n s liceu
Dues noves òperes en DVD
El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions:
ISO 14001 (Internacional Standard Organization), EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme)
i UNE-EN 16001 (Sistema de gestió energètica)
Altair, Management
Consultants
Banco Mediolanum
Bon Preu
Cofely
José M. Mohedano
Josep Oliu
Maria Reig
Francisco Reynés
Miquel Roca
A l’extens catàleg d’òperes del Liceu editades en DVD,
hem d’afegir ara, Ariane et Barbe-Bleu i Babel 46
Ariane et Barbe-Bleu de Paul Dukas va ser enregistrada
al Liceu el juny de 2011 en la reconeguda producció
de Claus Guth i dirigida per Stéphane Denève
(també director musical de Les contes d’Hoffmann).
Hi intervenen, entre d’altres, Jeanne-Michèle Charbonnet,
José van Dam i Patricia Bardon
L’òpera de Xavier Montsalvatge, Babel 46, de la mà
del director musical Antoni Ros Marbà, va ser enregistrada
al Liceu el febrer de 2004 en la producció que
va signar Jorge Lavelli i amb la participació d’alguns
dels joves cantants locals com ara Vicente Ombuena,
Ana Ibarra, Enrique Baquerizo o Francisco Vas, entre
d’altres
e s p e c t a c l e s D’altres promotors
Sant Andreu Jazz
Band i Andrea Motis
La Sant Andreu Jazz Band és una
formació nascuda al barri de Sant Andreu
(Barcelona) l’any 2006 sota la direcció
de Joan Chamorro. Formada per joves
d’entre 7 i 18 anys, és considerada la Big
Band més jove d’Europa. Destaca en la
seva formació la trompetista i cantant
Andrea Motis.
Gala solidària “100.000 àpats per als nostres nens”
Abril de 2013 Dia 7, a les 20 h
Organitzada per: Rotary Club
Amb el suport de:
Informació: Solsona Comunicació · Tel. 93 237 46 88
Credit Suisse
Eurofragance
Freixenet
General Cable
GFT
Josep Sabé
Francisco Salamero
Maria Soldevila
Jordi Soler
Karen Swenson
Grupo Galilea
Illy Caffè
MRW
Nextret
Pepsico
Ernestina Torelló
Joan Uriach
Josep Vilarasau
Maria Vilardell
Saga Motors
Sogeur
Sumarroca
Urcotex