Benvingut al Curs Online de Seguretat i Salut en el treball de la ...

Benvingut al Curs Online de Seguretat i Salut en el treball de la Universitat de
València.
Aquest curs online està promogut pel Servei de Prevenció i Medi Ambient de la
Universitat de València i organitzat conjuntament amb el Servei de Formació
Permanent. El curs té la seua raó de ser en les necessitats següents:
COMPLIR amb l'obligació legal establida en l'art. 19 de la Llei 31/95 de
Prevenció de Riscos Laborals: formació teòrica, pràctica i específica en
jornada de treball del personal en matèria de seguretat i salut en el
treball.
INTEGRAR la Seguretat i Salut en el Treball dins del Sistema de Gestió
de la UVEG, d'acord amb el PLA DE PREVENCIÓ DE RISCOS
LABORALS DE LA UVEG, aprovat per la Junta de Govern l’1-12-2009.
REFORÇAR el compliment dels objectius estratègics de l'eix 7
“TREBALLAR MILLOR CONJUNTAMENT”, del PLA ESTRATÈGIC DE
LA UVEG: aconseguir una major cohesió interna i un personal més
informat, format i motivat.
MILLORAR les condicions de vida de les persones que estudien i
treballen al VLC/CAMPUS.

Destinataris
Els destinataris del curs són els treballadors i treballadores de la Universitat de
València, en els seus tres àmbits:
Personal d'Administració i Serveis
Personal Laboral
Personal Docent i Investigador (s'hi inclou becaris d'investigació).
Objectius generals
Els objectius generals d'aprenentatge del curs, és a dir, aquells coneixements i
capacitats que es vol que l’alumnat adquirisca són:
Conéixer la legislació bàsica en prevenció de riscos laborals.
Identificar els factors de risc lligats a les condicions de seguretat que
existisquen en els seus llocs de treball i les mesures bàsiques de
prevenció.
Identificar els paràmetres principals de les condicions ambientals de
l'entorn de treball. Valorar les condicions de confort i risc. Aplicar
mesures preventives.
Conéixer els conceptes bàsics, els factors de risc ergonòmics i les
mesures preventives corresponents.
Obtindre una visió general dels principals factors de risc psicosocials que
afecten, i dels recursos de què es disposen per a fer-los front.
Conéixer i comprendre diferents conceptes relacionats amb la salut
laboral.
Comprendre la funció sanitària preventiva de la Vigilància de la Salut
laboral i la seua especificitat en la Universitat de València.
Metodologia
El curs té dues sessions presencials, el primer i l'últim dia. El primer dia es
presentarà el curs i s'explicarà la seua dinàmica, a les instal·lacions del Servei
de Formació Permanent.
Durant el període de duració i fins a l'últim dia, es desenrotllarà online
mitjançant l'AULA VIRTUAL de la Universitat, amb continguts de tipus
multimèdia. L'avaluació se’n farà mitjançant un qüestionari de tipus test.
El curs, l’ofereix el Servei de Formació Permanent dins de la convocatòria
anual 2011 de formació d'empleats públics, amb 30 edicions online i 25
persones per edició.

De les 15 hores, 11 són online i 4 presencials (2 el primer dia i 2 l'últim).
Materials
En el present curs s'han inclòs materials de l'Institut Nacional de Seguretat i
Higiene en el Treball, www.insht.es, òrgan cientificotècnic especialitzat del
l'Administració General de l'estat que té com a missió l'anàlisi i estudi de les
Condicions de Seguretat i Salut en el Treball, així com la promoció i suport a la
seua millora.
MÒDUL 1: CONCEPTES BÀSICS
L'art. 43 de la Constitució Espanyola estableix el dret a la protecció de la salut
dels ciutadans, siguen o no treballadors.
L'art. 40.2 d'aquesta norma suprema encomana als poders públics, com un
dels principis rectors de la política social i econòmica, vetlar per la seguretat i
higiene en el treball (en termes actuals, la seguretat i salut laboral).
Per la seua banda, l'art. 15 estableix que “tothom té dret a la vida i a la integritat
física i moral”.
Per tant, ja en la Constitució Espanyola s'estableixen fonaments que serveixen
de base a la seguretat i salut en el treball.

1.1 El treball i la salut
La incorporació de noves tecnologies en el sistema productiu obligava a un
canvi constant en les condicions de treball. La màquina ha passat a efectuar un
gran nombre de labors que tradicionalment realitzaven els artesans. Així, el
treballador s'ha adaptat a la màquina per aconseguir la productivitat.
El progrés tecnològic, unit al moviment obrer, ha possibilitat el progrés social,
millorant la qualitat de vida i les condicions de treball, eliminant riscos, però
també donant lloc a l'aparició d'uns altres de nous.
L'Organització Mundial de la Salut va definir el 1946 la salut com “l'estat de
benestar físic, mental i social complet i no merament l'absència de malaltia o
indisposició”.
Aquesta concepció, amb aquest triple equilibri somàtic, psíquic i social, és una
mica idealista i utòpica i, per tant, difícil d'assolir.

1.2 Els riscos professionals
Podem definir com a “riscos professionals” aquelles situacions derivades del
treball que poden trencar l'equilibri físic, mental i social de la persona.
La Llei de Prevenció de Riscos Laborals de 1995 fa referència, en el seu art. 4,
al terme risc laboral, definint-lo com “la possibilitat que un treballador patisca un
determinat dany derivat del treball” per a, a continuació, indicar que “per a
qualificar un risc des del punt de vista de la seua gravetat, es valorarà
conjuntament la probabilitat que es produïsca el dany i la severitat d’aquest”, en
referència a aqueixos dos factors, la probabilitat i la severitat, a tindre en
compte en el procediment d'avaluació de riscos.
La definició de “risc laboral” la completa la Llei amb la de “danys derivats del
treball”, entenent que són “les malalties, patologies o lesions patides amb motiu
o ocasió del treball”.
Aquestes definicions, cal complementar-les amb el que és la font del possible
"dany” o lesió per a la salut, o siga, el “perill”. A aquests efectes, el “perill” es
pot definir com “una font o situació amb capacitat de dany en termes de lesions,
danys a la propietat, danys al medi ambient o a una combinació d'ambdós”.

“Lunch atop a Skyscraper” (Charles Clyde Ebbets, 1932)
Els factors de risc laboral seran aquells elements o condicionants que poden
provocar un risc laboral. Els principals factors de risc laboral són els següents:
Factors o condicions de seguretat.
Factors d'origen físic, químic o biològic, o condicions mediambientals.
Factors derivats de les característiques del treball.
Factors derivats de l'operació de treball.
1.3 Els accidents de treball
La definició de l'accident que podem denominar tecnicopreventiva seria la
següent:
“Accident de treball és tot succés anormal, no volgut ni desitjat, que es produeix
de manera brusca i inesperada, encara que normalment és evitable, que trenca
la normal continuïtat del treball i pot causar lesions a les persones”.
Una classificació bàsica, segons la naturalesa de la lesió, és:

La definició legal, replegada en l'art. 115 de la Llei General de Seguretat Social,
estableix més concretament les característiques d’aquest. Per exemple, inclou
els accidents in itinere.
L'empresari està obligat a notificar els accidents de treball i malalties
professionals a l'Autoritat Laboral mitjançant el procediment establit.
1.4 Les malalties professionals
La salut dels treballadors i treballadores pot alterar-se no sols com a
conseqüència d'un accident de treball, sinó també a causa de l'aparició de
malalties que, en sorgir en el món del treball, tenen la denominació de
"malalties professionals" (EEPP). La seua definició legal es troba en l'art. 116
de la Llei General de Seguretat Social.
La llista de malalties es coneix com a "Quadre de malalties professionals" (RD
1299/2006):
Grup 1: Malalties professionals causades per agents químics
Grup 2: Malalties professionals causades per agents físics

Grup 3: Malalties professionals causades per agents biològics
Grup 4: Malalties professionals causades per inhalació de substàncies i agents
no compresos en altres apartats
Grup 5: Malalties professionals de la pell causades per substàncies i agents no
compresos en algun dels altres apartats
Grup 6: Malalties professionals causades per agents carcinògens.
Com en el cas dels accidents de treball, les seues conseqüències quasi sempre
posen de manifest que aquestes s'han produït com a conseqüència de l'exercici
d'un treball i no és fàcil de vegades provar l'origen laboral de les malalties
professionals, estiguen o no qualificades legalment com a tals.
La suma d'aquests dos conceptes, accidents de treball i malalties professionals,
s’anomena sinistralitat laboral. El seu estudi estadístic suposa una valuosa
ferramenta.
1.5 Altres patologies derivades del treball
Completant l'àmbit de les malalties professionals, hi ha les malalties del treball:
malalties no incloses com a malalties professionals, que contraga el treballador
amb motiu de la realització del seu treball, sempre que es comprove que la
malaltia ha tingut per causa exclusiva l'execució d’aquest.
A més, hi ha altres danys cada vegada més presents en el món del treball, com
ara la fatiga mental, l'estrés laboral i altres conseqüències negatives per a la
salut del treballador, com l'aïllament i la falta de comunicació, el desinterés, la
monotonia, els trastorns lligats als horaris de treball, les relacions conflictives, la
impossibilitat de prendre decisions en la realització del seu treball o de controlar
el ritme del treball, la insatisfacció per l’ús inadequat d'aptituds, etc.
1.6 Marc normatiu en Prevenció de Riscos Laborals
L'actual legislació aplicable en matèria de prevenció de riscos laborals té com a
punt de partida la mateixa Llei 31/1995, de 8 de novembre, de Prevenció de
Riscos Laborals.

Per desenvolupar i aplicar aquesta Llei s'està publicant una sèrie de
disposicions que, juntament amb les disposicions anteriors en vigor, conformen
el marc jurídic vigent.
La base normativa de la Unió Europea naix mitjançant directives que
posteriorment cada país trasllada al seu ordenament jurídic i que incorpora per
intentar igualar la legislació en aquesta matèria. Així, la normativa de prevenció
a l’estat espanyol respon en gran manera a transposicions. Aquestes són
algunes de les principals disposicions en matèria de Prevenció de Riscos
Laborals:
Aquestes són algunes de les principals disposicions en matèria de Prevenció
de Riscos Laborals:

RD 39/1997
Reglament
dels Serveis
de
Prevenció.
RD 485/1997
de
senyalització
.
RD 486/1997
de llocs de
treball.
RD 487/1997
de
manipulació
manual de
càrregues.
RD488/1997
de pantalles
de
visualització
de dades.
RD 664/1997
d' exposició
a agents
biològics.
RD 665/1997
d' exposició
a agents
cancerígens.
RD 773/1997
d' equips de
protecció
individual.
RD
1216/1997 de
vaixells de
pesca.
RD
1389/1997 d'
activitats

mineres.
RD
1627/1997 d'
obres de
construcció.
RD 216/1999
d' empreses
de treball
temporal.
RD 374/2001
d' agents
químics.
RD 614/2001
de risc
elèctric.
RD 171/2004
de
coordinació
d' activitats
empresarials
.
RD
1311/2005 de
vibracions
mecàniques.
RD 286/2006
d' exposició
al soroll.
RD 396/2006
d' exposició
a l'amiant.
RD 486/2010
de
radiacions
òptiques
artificials.

1.7 Drets i deures bàsics
Els treballadors i treballadores tenen dret a una protecció eficaç en matèria
de seguretat i salut en el treball.
Aquest dret suposa l'existència d'un deure correlatiu de l'empresari de
protecció dels treballadors enfront dels riscos laborals. Aquest deure de
protecció constitueix, igualment, un deure de les AAPP respecte del personal
al seu servei.
D'ara endavant durant aquest curs, quan s’esmente el terme “empresari”
com a subjecte obligat, s'entendrà la Universitat de València com
l'administració obligada respecte al personal al seu servei.
Els drets d'informació, consulta i participació, formació en matèria
preventiva, paralització de l'activitat en cas de risc greu i imminent i
vigilància del seu estat de salut, formen part del dret dels treballadors a una
protecció eficaç en matèria de seguretat i salut en el treball.
A aquests efectes, en el marc de les seues responsabilitats, l'empresari
realitzarà la PRL mitjançant la integració de l'activitat preventiva en l'empresa i
l'adopció de totes les mesures que siguen necessàries per a la protecció de la
seguretat i la salut dels treballadors, amb les especialitats en matèria de:

Pla de PRL
Avaluació de riscos
Informació, consulta i participació
Formació
Actuació en casos d'emergència
Actuació en risc greu i imminent
Vigilància de la salut
Organització i mitjans necessaris
L'empresari desenvoluparà una acció permanent de seguiment de l'activitat
preventiva per tal de perfeccionar de manera contínua les activitats
d'identificació, avaluació i control dels riscos que no s'hagen pogut evitar i els
nivells de protecció existents i disposarà el que siga necessari per a l'adaptació
de les mesures de prevenció assenyalades.
1.7.1 Principis de l'acció preventiva
L'empresari aplicarà les mesures que integren el deure general de prevenció,
d'acord amb els següents 9 principis generals:
a) Evitar els riscos.
b) Avaluar els riscos que no es puguen evitar.
c) Combatre els riscos en el seu origen.

d) Adaptar el treball a la persona, en particular pel que fa a la concepció dels
llocs de treball, així com a l'elecció dels equips i els mètodes de treball i de
producció, amb mires, en particular, a atenuar el treball monòton i repetitiu i a
reduir els seus efectes en la salut.
e) Tindre en compte l'evolució de la tècnica.
f) Substituir allò perillós per allò que comporte poc o gens de perill.
g) Planificar la prevenció, buscant un conjunt coherent que hi integre la
tècnica, l'organització del treball, les condicions de treball, les relacions socials i
la influència dels factors ambientals en el treball.
h) Adoptar mesures que anteposen la protecció col·lectiva a la individual.
i) Donar les instruccions oportunes als treballadors.
L'empresari prendrà en consideració les capacitats professionals dels
treballadors en matèria de seguretat i de salut en el moment d'encomanar-los
les tasques, i adoptarà les mesures necessàries per tal de garantir que només
els treballadors i treballadores que hagen rebut informació suficient i adequada
puguen accedir a les zones de risc greu i específic. L'efectivitat de les mesures
preventives haurà de preveure les distraccions o imprudències no
temeràries que poguera cometre el treballador.
1.7.2 Informació
Per tal de fer complir el deure de protecció, l'empresari adoptarà les mesures
adequades perquè els treballadors reben totes les informacions necessàries en
relació amb:
Els riscos per a la seguretat i la salut en el treball, tant aquells que
afecten l'empresa en el seu conjunt com els específics en cada lloc de
treball o funció.
Les mesures i activitats de protecció i prevenció.
Les mesures d'emergència.

1.7.3 Consulta i participació
L'empresari haurà de consultar els treballadors, i permetre la seua
participació, en el marc de totes les qüestions que afecten la seguretat i a la
salut en el treball, de conformitat amb el que disposa el capítol V de la Llei
31/95.
Els treballadors tindran dret a efectuar propostes a l'empresari, així com als
òrgans de participació i presentació previstos al capítol V de la Llei 31/95,
dirigides a la millora dels nivells de protecció de la seguretat i la salut en
l'empresa.
Als efectes anteriors, a la Universitat de València hi ha Delegats i Delegades
de Prevenció com a representants del personal en matèria de seguretat i salut,
i un Comité de Seguretat i Salut en el Treball.
1.7.4 Formació
En compliment del deure de protecció, l'empresari haurà de garantir que cada
treballador o treballadora reba una formació teòrica i pràctica, suficient i
adequada, en matèria preventiva, tant en el moment de la seua contractació,
siga qual siga la modalitat o duració d'aquesta, com quan es produïsquen
canvis en les funcions que exercisca o s'introduïsquen noves tecnologies o
canvis en els equips de treball.
La formació haurà d'estar centrada específicament en el lloc de treball o
funció de cada treballador, adaptar-se a l'evolució dels riscos i a l'aparició
d'uns altres de nous, i repetir-se periòdicament, si fóra necessari.

La formació esmentada haurà d'impartir-se, sempre que siga possible, dins de
la jornada de treball o, si no n'hi haguera, en altres hores, però amb el
descompte del temps invertit en aquesta.
1.7.5 Risc greu i inminent
Quan els treballadors i treballadores estiguen o puguen estar exposats a un risc
greu i imminent en ocasió del seu treball, l'empresari o empresària ha de:
Informar com més prompte millor a tots els treballadors i treballadores
afectats sobre aquest risc i les mesures de protecció.
Adoptar les mesures i donar les instruccions necessàries perquè,
en cas de perill greu, imminent i inevitable, les treballadores i
treballadors puguen interrompre la seua activitat i, si fóra necessari,
abandonar immediatament el lloc de treball.
Disposar el que és necessari perquè el personal que no puga posar-se
en contacte amb el seu superior jeràrquic, estiga encondicions d'adoptar
les mesures necessàries per evitar les conseqüències d’aquest perill.
El treballador tindrà dret a interrompre la seua activitat i abandonar el lloc
de treball, en cas necessari, quan considere que aquesta activitat comporta un
risc greu i imminent per a la seua vida o la seua salut.
Quan l'empresari no adopte o no permeta l'adopció de les mesures
necessàries, els representants legals d'aquests podran acordar la
paralització de l'activitat dels treballadors afectats per aquest risc.

1.7.6 Mesures d'emergència
L'empresari, tenint en compte la grandària i l'activitat de l'empresa, així com la
possible presència de persones alienes a aquesta, haurà d'analitzar les
possibles situacions d'emergència i adoptar les mesures necessàries en
matèria de:
- primers auxilis
- lluita contra incendis
- evacuació dels treballadors
Designant per a això el personal encarregat de posar en pràctica aquestes
mesures i comprovant periòdicament, si és el cas, el seu funcionament
correcte.
Aquest personal haurà de posseir la formació necessària, ser suficient en
nombre i disposar del material adequat, en funció de les circumstàncies abans
assenyalades.
Per a l'aplicació de les mesures adoptades, l'empresari haurà d'organitzar les
relacions que siguen necessàries amb serveis externs a l'empresa, en
particular en matèria de primers auxilis, assistència mèdica d'urgència,
salvament i lluita contra incendis, de manera que quede garantida la seua
rapidesa i eficàcia.

1.7.7 Vigilancia, salut i altres deures
L'empresari garantirà als treballadors el servei la vigilància periòdica del seu
estat de salut en funció dels riscos inherents al treball. A més, la llei estableix el
deure de protecció de treballadors i treballadores especialment sensibles a
determinats riscos, així com protecció de la maternitat.

També estableix, entre d’altres, els deures respecte als equips de treball i
equips de protecció (EPIS), documentació de prevenció, etc.
Alguns d'aquests deures es desenvoluparan en el curs posteriorment.
1.7.8 Obligacions del personal
Correspon a cada treballador vetlar, segons les seues possibilitats i mitjançant
el compliment de les mesures de prevenció que en cada cas siguen adoptades,
per la seua pròpia seguretat i salut en el treball i per la d'aquelles altres
persones a les quals puga afectar la seua activitat professional, a causa dels
seus actes i omissions en el treball, de conformitat amb la seua formació i les
instruccions de l'empresari.
Els treballadors, d'acord amb la seua formació i seguint les instruccions de
l'empresari, hauran de, en particular:
Usar adequadament, d'acord amb la seua naturalesa i els riscos
previsibles, les màquines, aparells, ferramentes, substàncies perilloses,
equips de transport i, en general, qualssevol altres mitjans amb què
desenrotllen la seua activitat.
Utilitzar correctament els mitjans i equips de protecció facilitats per
l'empresari, d'acord amb les instruccions rebudes d'aquest.

No posar fora de funcionament i utilitzar correctament els dispositius de
seguretat existents o que s'instal·len en els mitjans relacionats amb la
seua activitat o en els llocs de treball en què aquesta tinga lloc.
Informar immediatament el seu superior jeràrquic directe, i els
treballadors designats per realitzar activitats de protecció i de prevenció
o, si és el cas, el servei de prevenció, sobre qualsevol situació que, al
seu parer, comporte, per motius raonables, un risc per a la seguretat i la
salut dels treballadors.
Contribuir al compliment de les obligacions establides per l'autoritat
competent a fi de protegir la seguretat i la salut dels treballadors en el
treball.
Cooperar amb l'empresari perquè aquest puga garantir unes condicions
de treball que siguen segures i no impliquen riscos per a la seguretat i la
salut dels treballadors.
L'incompliment pels treballadors de les obligacions en matèria de PRL a què es
refereixen els apartats anteriors tindrà la consideració d'incompliment laboral
als efectes previstos en l'article 58.1 de l'Estatut dels Treballadors o de falta, si
és el cas, d'acord amb el que estableix la corresponent normativa sobre règim
disciplinari dels funcionaris públics o del personal estatutari al servei de les
AAPP.
MÒDUL 2: RISCOS GENERALS I LA SEUA PREVENCIÓ
Els riscos motivats per factors tècnics objectius (també hi existirien factors
humans, subjectius) són els que podem definir com incompliments de
legislació, ja que es refereixen al mal estat de les instal·lacions i equips del
centre de treball, la qual cosa dóna lloc a problemes de:
Seguretat (accidents per llocs mal dissenyats, espais insuficients,
il·luminació deficient, organització deficient, màquines perilloses no
protegides, etc.
Efectes que provoquen: caigudes, colps, atrapaments, talls, xafades,
friccions o abrasions, projecció de partícules, etc. Lesions típiques:
contusions, traumatismes, ferides incisocontuses, etc.
Higiene (malalties i pèrdues de salut en no tindre en compte la presència
d'agents físics, químics o biològics perjudicials per als treballadors, ni les
mesures de tipus col·lectiu que s'han d'adoptar en qualsevol classe de
treballs que impliquen la presència de sorolls, gasos, vapors, radiacions,
vibracions, calor i fred en nivells lesius per a les persones; virus,
bacteris, etc).

Lesions que provoquen: El soroll: lesions fisiològiques i psicològiques;
les vibracions: trastorns de l'aparell circulatori, mans blanques, fenomen
del dit mort, lumbàlgies, alteracions de l'aparell digestiu, úlceres; les
radiacions: alteracions cromosòmiques, cataractes; la il·luminació:
pèrdua d'agudesa visual, etc. Els agents químics, malalties de l'aparell
respiratori, dermatosi, etc.
Ergonomia (llocs de treball no adaptats a les persones, mètodes i ritmes
de treball no estudiats, disposició incorrecta de materials, eines i llocs de
treball, etc.)
Lesions que provoquen: sobreesforços, microtraumatismes, accidents,
molèsties, etc.
Psicosociologia (oblit d'intentar fer agradable el centre de treball, no
comptar amb l'opinió dels treballadors en relació amb els horaris,
descansos, torns, etc.).
Lesions que provoquen: insatisfacció, depressions, estrés, etc.
2.1 Riscos lligats a les condicions de seguretat
La Llei de Prevenció de Riscos Laborals defineix el terme “condicions de
treball” com: qualsevol característica d’aquest que puga tindre una influència
significativa en la generació de riscos per a la seguretat i la salut del
treballador.
Per tant, queden incloses en aquesta definició:
Les característiques generals del lloc de treball, de les ferramentes
manuals, de la maquinària i equips de treball que s'han d'utilitzar, dels
mitjans d'elevació i transport, de les instal·lacions d'electricitat, calderes,
recipients a pressió, productes i la resta d'útils existents al centre de
treball.
Els procediments per a la utilització dels agents esmentats
anteriorment que influïsquen en la generació dels riscos esmentats.
En la terminologia pròpia de seguretat en el treball sovint s'utilitzen tres
paraules: risc, perill i factor de risc per a referir-se a les causes que poden
donar lloc a danys als treballadors, bé en forma de lesions o de malalties.
Definicions:
Perill: propietat o aptitud intrínseca d'alguna cosa (per exemple,
materials de treball, equips, mètodes i pràctiques laborals) d’ocasionar
danys.

Risc: la probabilitat que la capacitat d'ocasionar danys s'actualitze en les
condicions d'utilització o d'exposició, i la possible importància dels
danys.
Analitzarem els factors de risc inherents a:
• ELS LLOCS DE TREBALL
• ELS EQUIPS DE TREBALL I LES MÀQUINES
• LES INSTAL·LACIONS ELÈCTRIQUES
• ELS INCENDIS
2.1.1 Llocs de treball
El contingut material del RD 486/1997 es refereix a aquesta matèria. Pot
resumir-se succintament:
ESPAIS DE TREBALL
Cal respectar les dimensions mínimes següents en qualsevol local de treball:
3 metres d'alçada. En locals comercials, de serveis, oficines i despatxos,
l'alçada podrà reduir-se a 2,5 m.
2 metres quadrats de superfície lliure.
10 metres cúbics, no ocupats, per treballador.
Els sòls han de ser fixos, estables i no esvarosos, sense irregularitats i sense
pendents perillosos, i de fàcil neteja.
Les obertures o desnivells han de protegir-se mitjançant baranes.
Les baranes seran de materials rígids i resistents, tindran una alçada mínima
de 90 centímetres, disposaran de barra o llistó intermedi que impedisca el pas
o lliscament per sota i disposaran de sòcols per a evitar la caiguda d'objectes
sobre persones. Això sense perjudici d'una altra normativa d'aplicació d'altres
àmbits.

ZONES PERILLOSES
Han de prendre's les mesures adequades per a la protecció dels treballadors
autoritzats a accedir a les zones dels llocs de treball on la seguretat dels
treballadors puga veure's afectada per riscos de caiguda, caiguda d'objectes i
contacte o exposició a elements agressius.
Així mateix, haurà de disposar-se, en la mesura que siga possible, d'un sistema
que impedisca que els treballadors no autoritzats puguen accedir a aquestes
zones.
Exemples de les zones esmentades són les cobertes no trepitjables, amb
riscos de caiguda a distint nivell i els espais confinats. Hi ha dos tipus d'espais
confinats:
Oberts per la banda superior i d'una profunditat tal que dificulta la seua
ventilació natural: trapes de greixatge de vehicles, bótes de desgreixat,
pous, depòsits oberts, bótes.
Espais confinats tancats amb una xicoteta obertura d'entrada i eixida:
reactors, tancs d'emmagatzemament, sedimentació, etc.; sales
subterrànies de transformadors, gasòmetres, túnels, albellons, galeries
de serveis, bodegues de vaixells, arquetes subterrànies, cisternes de
transport.
VIES DE CIRCULACIÓ
Per raons de seguretat, s'hauran de separar, sempre que siga possible, les vies
reservades als vianants d’aquelles reservades a vehicles i mitjans de transport.

PORTES
Les portes transparents hauran de tindre una senyalització a l'alçada de la
vista.
Les portes i les portes grans de vaivé han de ser transparents totalment o
parcial.
Les portes i les portes grans mecàniques han de comptar amb dispositius de
parada d'emergència.
ESCALES
Les escales han de disposar de baranes d'una alçada no inferior a 90 cm als
costats oberts i de passamans als costats tancats. A més, als centres de recent
construcció cal aplicar la normativa del Codi Tècnic de l'Edificació en el seu
document de seguretat d'utilització CTE-DB-SU, per a les baranes, per
exemple. Respecte als passamans a les parets de les escales, n’han de
disposar quan l'escala tinga més d'1,2 m d'ample. Si l'ample hi és menor i
ambdós costats de l'escala tenen paret, almenys un costat disposarà de
passamans.
VIES I EIXIDES D'EVACUACIÓ
Les portes i corredors han de complir també allò que s'ha preceptuat pel Reial
Decret 314/2006 CTE-DB-SI per a aquells edificis i usos en què s'aplique per la
seua entrada en vigor i ús.
Les portes, les vies i eixides específiques d'evacuació han d'estar
senyalitzades.

En cas d'avaria de la il·luminació, les vies i eixides d'evacuació han d'estar
equipades amb il·luminació de seguretat de prou intensitat.
CONDICIONS DE PROTECCIÓ CONTRA INCENDIS
Els llocs de treball (edificis en què estan continguts aquests llocs de treball)
hauran d'ajustar-se al que disposa la normativa que siga aplicable sobre
condicions de protecció contra incendis.
Reial Decret 314/2006, pel qual s'aprova el Codi Tècnic de l'Edificació en el seu
Document Bàsic de Seguretat Contra Incendis, és d'aplicació als edificis
recents. Els antics han de complir la normativa vigent en el moment de la seua
construcció.
Les instal·lacions contra incendis compliran la seua normativa corresponent, el
RD 1492 Reglament d'instal·lacions de protecció contra incendis.
INSTAL·LACIÓ ELÈCTRICA
La instal·lació elèctrica dels llocs de treball haurà d'ajustar-se a allò que s'ha
disposat en la seua normativa específica, per a altes tensions i, el més habitual,
baixa tensió (Reial Decret 842/2002, Reglament Electrotècnic de Baixa Tensió i
ITC).
PERSONES AMB DISCAPACITAT
Els llocs de treball i, en particular, les portes, vies de circulació, escales, serveis
higiènics i llocs de treball, utilitzats o ocupats per treballadors discapacitats, han
d'estar preparats perquè aquests treballadors puguen usar-los.

ORDRE, NETEJA I MANTENIMENT
Els centres de treball han d'estar ordenats i, sobretot, les zones de pas, eixides
i vies de circulació. Ha d'efectuar-s’hi una neteja periòdica per mantindre les
condicions higièniques adequades.
Els llocs de treball i, en particular, les seues instal·lacions, han de ser objecte
d'un manteniment periòdic, de manera que les seues condicions de
funcionament satisfacen sempre les especificacions indicades en el projecte i
s’esmenen amb rapidesa les deficiències que puguen afectar la seguretat i la
salut dels treballadors.
CONDICIONS AMBIENTALS
L'exposició a les condicions ambientals no ha de suposar un risc per a la
seguretat i la salut dels treballadors. Per dur a terme tals obligacions han
d'evitar-se les temperatures i les humitats extremes, els canvis bruscos de
temperatura, els corrents d'aire molestos, les olors desagradables i la irradiació
excessiva.
IL·LUMINACIÓ
Sempre que siga possible, els llocs de treball tindran una il·luminació natural,
encara que normalment necessitarà ser complementada o substituïda per la
llum artificial (general o localitzada) quan la primera per si sola no garantisca
les condicions de visibilitat adequades.

SERVEIS HIGIÈNICS I LOCALS DE DESCANS
Els llocs de treball disposaran de locals de neteja amb espills, lavabos amb
aigua corrent, així com dutxes d'aigua corrent, calenta i freda, si s’hi realitzen
activitats brutes o es manipulen substàncies contaminants o que originen
elevada sudoració.
Els vestuaris, locals de neteja i vàters estaran separats per a hòmens i dones.
Les treballadores embarassades i mares lactants han de tindre la possibilitat de
descansar tombades.
2.1.2 Els equips de treball i les màquines
Els equips de treball i, entre aquests, les màquines, constitueixen una altra font
de factors de risc per a la seguretat i salut, tant per si mateixos com per la
manera d'utilització.
ELS EQUIPS DE TREBALL
El RD 1215/1997, pel qual s'estableixen les disposicions mínimes de seguretat i
salut per a la utilització pels treballadors dels equips de treball, defineix:
Equip de treball: qualsevol màquina, aparell, instrument o instal·lació utilitzat en
el treball.
Utilització d'un equip de treball: qualsevol activitat referida a un equip de treball,
tal com la posada en marxa o la detenció, l'ús, el transport, la reparació, la
transformació, el manteniment i la conservació, inclosa en particular la neteja.

El terme "equip de treball" és molt ampli. Inclou, per exemple:
Les màquines-ferramenta.
Les màquines per a moviment de terres i altres màquines "mòbils".
Les màquines per a l'elevació de càrregues i de persones.
Les fotocopiadores, retroprojectors, etc.
Les eines portàtils. Manuals, etc.
Els perills que poden oferir els equips de treball són:
- Perills mecànics (colps, talls, atrapaments, projeccions): són un conjunt de
factors físics que poden originar una lesió:
* Per elements mòbils
* Per elements de transmissió
* Per projecció d'elements per ruptura de l'equip
* Per projecció de materials treballats per l'equip
- Perill elèctric: aquest perill pot ocasionar lesions o la mort per xoc elèctric, o
cremades.
- Altres perills:
* D'origen tèrmic
* Per exposició al soroll
* Per exposició a vibracions
* Per llocs de treball no ergonòmics
LES OBLIGACIONS GENERALS DE L'EMPRESARI
Els equips de treball han de ser adequats al treball que haja de realitzar-se i
convenientment adaptats a aquest, de manera que garantisquen la seguretat
i la salut en utilitzar-los.
S’hi ha de tindre en compte els principis ergonòmics, especialment quant al
disseny del lloc de treball i la posició del personal durant la seua utilització.

Quan, per tal d'evitar o controlar un risc específic, la utilització d'un equip de treball haja
de realitzar-se en condicions o formes determinades, que requerisquen un particular
coneixement, la utilització es reservarà als treballadors i les treballadores
designats.
Els equips de treball han de tindre un manteniment adequat, realitzat tenint en compte
les instruccions del fabricant o, si no n'hi haguera, les característiques d'aquests
equips, les seues condicions d'utilització i qualsevol altra circumstància normal o
excepcional que puga influir en la seua deterioració o desajust.
Les operacions de manteniment, reparació o transformació dels equips de treball la
realització de les quals supose un risc específic per als treballadors només podran ser
encomanades al personal especialment capacitat per a això.
COMPROVACIONS DELS EQUIPS DE TREBALL
L'empresari adoptarà les mesures necessàries perquè aquells equips de treball
la seguretat dels quals depenga de les seues condicions d'instal·lació se
sotmeten a una comprovació inicial, després de la seua instal·lació i abans de
la posada en marxa per primera vegada, i a una nova comprovació després de
cada muntatge en un nou lloc o emplaçament, a fi d'assegurar-ne la correcta
instal·lació i el bon funcionament.
L'empresari adoptarà les mesures necessàries perquè aquells equips de treball
sotmesos a influències susceptibles d'ocasionar deterioracions que
puguen generar situacions perilloses, estiguen subjectes a comprovacions i, si
és el cas, a proves de caràcter periòdic, per tal d'assegurar-ne el compliment
de les disposicions de seguretat i de salut, i de remeiar a temps aquestes
deterioracions.

FORMACIÓ I INFORMACIÓ ALS TREBALLADORS I LES
TREBALLADORES
L'empresari haurà de garantir que els treballadors i els representants dels
treballadors reben una formació i informació adequades sobre els riscos
derivats de la utilització dels equips de treball, així com sobre les mesures de
prevenció i protecció que hagen d'adoptar-s’hi.
LES MÀQUINES
Respecte a les màquines (com s'ha vist, una classe d'equips de treball), cal dur
a terme per l'empresari les actuacions següents:
Adquirir màquines segures (màquines amb el marcatge CE). El RD
1644/2008, pel qual s'estableixen les normes per a la comercialització i
posada en servei de les màquines, obliga el fabricant al compliment de
requisits essencials de seguretat i salut.
Instal·lar, utilitzar i mantindre adequadament la màquina, seguint les
instruccions del fabricant, per la qual cosa és molt important conservar el
manual, llibre d'instruccions, etc. Ha de consultar-se el manual que
acompanya la màquina abans de realitzar-hi qualsevol tasca. Per
realitzar-hi treballs de reparació, manteniment o neteja, ha de consignarse
la màquina.
2.1.3 Les instal·lacions elèctriques
Els principals riscos que presenta l'electricitat són els derivats dels contactes
amb aquesta, que poden ser:
Contactes directes: són aquells contactes de persones amb parts de
materials i equips que estan en tensió.
Contactes indirectes: són aquells contactes de persones amb masses
posades accidentalment sota tensió, entenent per "massa" el conjunt de
parts metàl·liques d'un aparell o instal·lació que, generalment, estan
aïllades de les zones actives o en tensió.

EFECTES DEL CORRENT ELÈCTRIC
Aquests contactes amb el corrent elèctric poden ocasionar accidents de dues
formes:
Travessant el cos de la víctima
Creant un arc elèctric que ocasione cremades a la persona
El pas del corrent elèctric pel cos humà pot produir-hi cremades greus i mort
per asfíxia o aturada cardíaca. La gravetat dels efectes i lesions dependrà de la
duració i intensitat del corrent. Amb humitat o suor, les conseqüències
seran pitjors perquè disminueix la resistència al pas del corrent i augmenta la
intensitat d’aquest. A la gràfica següent se n'aprecia els efectes en funció del
temps i la intensitat del corrent:

Fuente: Scheneider Electric
MESURES TÈCNIQUES FONAMENTALS ENFRONT DELS CONTACTES
DIRECTES
- Protecció per aïllament de les parts actives
- Protecció per mitjà de barreres o envolupants

MESURES TÈCNIQUES FONAMENTALS ENFRONT DELS CONTACTES
INDIRECTES
- Protecció per tall automàtic de la tensió (posada a terra i interruptor
diferencial)
-Protecció per utilització d'equips d'aïllament doble o reforçat.
En aquest cas els equips disposen del marcatge:

MESURES DE PREVENCIÓ DES DEL PUNT DE VISTA DE L'USUARI
No realitze treballs elèctrics sense estar capacitat i autoritzat per fer-los.
Els cables d'alimentació tindran aïllament segur i sense deterioració.
Les clavilles, endolls, interruptors automàtics i fusibles són adequats.
Les bases d'endoll on connectar les clavilles tindran presa de terra.
No sobrecarregar les bases d'endoll.
Els interruptors d'alimentació són accessibles i tots saben com utilitzarlos
en cas d'emergència.
Totes les ferramentes elèctriques manuals, durant la seua utilització, han
d'estar protegides per doble aïllament.
Les eines elèctriques es desconnectaran al final de la seua utilització o
pausa en el treball.
Desconnectar de la xarxa elèctrica les ferramentes i equips abans de
procedir a la seua neteja, ajust o manteniment.
No estirar el cable d'utilització per a desconnectar l’eina.
Es revisen periòdicament les instal·lacions elèctriques, i les reparacions i
manteniment són realitzats per electricistes competents.
2.1.4 Els incendis
FACTORS DEL FOC
Perquè s'inicie un foc cal la coincidència de quatre factors, la qual cosa s'ha
anomenat "tetraedre del foc". Mentre no s'hi elimine algun dels quatre factors,
no s'extingirà el foc.

COMBUSTIBLE
És qualsevol substància susceptible de combinar-se amb l'oxigen de manera
ràpida i exotèrmica. La perillositat d'un combustible queda determinada per les
característiques següents:
Punt d'inflamació
Tª d'autoignició
Potència calorífica
Toxicitat dels productes de la combustió

COMBURENT
És tota barreja de gasos en la qual l'oxigen és en proporció suficient perquè es
produïsca la combustió. El comburent normal és l'aire, que conté
aproximadament un 21% en volum d'oxigen.
ENERGÍA D'ACTIVACIÓ
Proporciona l'energia mínima que necessita la mescla de combustiblecomburent
perquè el foc es produïsca. Aquesta energia és aportada pels
anomenats "focus d'ignició". Aquests focus poden ser:
Elèctrics (arc elèctric, calfaments, càrregues estàtiques, etc.).
Mecànics (calor de fricció, calor de compressió, etc.
Tèrmics (espurnes de combustió, superfícies calentes, radiació solar,
etc).
Químics (calor de combustió, calor de descomposició, etc.).
REACCIÓ EN CADENA
És el procés mitjançant el qual progressa la reacció en el si de la mescla
comburent-combustible, i és determinant en la propagació de l'incendi.
Perquè un incendi s'extingisca cal eliminar un vèrtex del tetraedre del foc
(combustible, comburent, energia d'activació o reacció en cadena).
EVOLUCIÓ D'UN INCENDI
S’hi distingeixen les etapes següents: ignició, propagació i conseqüències.

IGNICIÓ
És la conjunció dels quatre factors del foc enumerats, en l'espai i en el temps,
amb intensitat suficient per a provocar la inflamació del combustible. Les
tècniques previstes per evitar l'aparició d'aquesta primera etapa, és a dir, per a
impedir que l'incendi s'inicie, reben el nom de "prevenció d'incendis".
PROPAGACIÓ
És l'evolució de l'incendi en l'espai i en el temps. Pot tindre lloc per conducció,
per convecció o per radiació. En la propagació de l'incendi influeix una sèrie de
factors que es poden incloure en dos grups:
Factors tècnics: situació, distribució i característiques dels combustibles al
local, gravetat de l'incendi o temperatura aconseguida, en funció de la duració
prevista, duració de l'incendi, segons el tipus de local i la seua càrrega tèrmica,
càrrega tèrmica al local o sector, resistència al foc del local, suficiència i

adequació dels mitjans de detecció, alarma i extinció i manteniment d’aquests
mitjans.
Factors humans: ensinistrament del personal en les tècniques de lluita contra
incendis i organització de la lluita contra incendis.
La propagació en pot ser horitzontal i vertical. Els mitjans per on es canalitza la
propagació solen ser finestres, conduccions d'aire condicionat (tir forçat), buits
d'ascensors i de serveis (efecte xemeneia), escales (efecte xemeneia).
CONSEQÜÈNCIES
Són els danys a béns i lesions a persones derivats de l'incendi i de la seua
propagació.
Les conseqüències en les persones deriven de la temperatura (cremades) i del
despreniment de fums, els efectes dels quals (asfíxia, desorientació, pànic i
intoxicacions) ocasionen més víctimes que l'acció directa de la calor.
Les tècniques de protecció tracten d'evitar-ne la propagació i reduir al mínim les
conseqüències.
Açò s'aconsegueix mitjançant la protecció estructural de l'edifici, els mitjans de
detecció, alarma i extinció de l'incendi i l'evacuació de les persones.
PREVENCIÓ D' INCENDIS
És el conjunt d'accions tendents a evitar l'inici de l'incendi, mitjançant
l'eliminació d'un o més dels quatre factors (combustible, comburent, energia
d'activació i reacció en cadena).
ACTUACIÓ SOBRE EL COMBUSTIBLE
S'aconsegueix mitjançant la seua eliminació, la ventilació del local, la
refrigeració del combustible o del recipient, o el recobriment de la superfície del
combustible.

ACTUACIÓ SOBRE EL COMBURENT
Es tracta de mantindre atmosferes amb baix o nul contingut en oxigen
mitjançant l'ús d'agents inertitzants com ara el nitrogen, el vapor d'aigua o
l'anhídrid carbònic.
ACTUACIÓ SOBRE ELS FOCUS D'IGNICIÓ
Les mesures d'actuació depenen del focus d'ignició (focus tèrmics, elèctrics,
mecànics, químics).
PROTECCIÓ CONTRA INCENDIS
Les mesures de protecció (una vegada declarat l'incendi, mesures per a evitarne
la propagació i reduir al mínim les conseqüències) poden classificar-se de la
manera següent:
PROTECCIÓ ESTRUCTURAL
Mitjançant l'adequat comportament davant del foc dels materials de construcció
i elements constructius (reacció i resistència al foc), compartimentació en
sectors d'incendi, portes tallafoc, lluita contra el fum...
És important no anul·lar aquestes mesures. Per exemple, si posem una falca
en una porta tallafocs perquè romanga oberta, el fum i el foc avançarà a través
d’aquesta, i envairà l'edifici.

DETECCIÓ I ALARMA
Mitjançant la instal·lació de sistemes de centraletes d'incendis, botons d'alarma,
detectors d'incendis, sirenes...
EVACUACIÓ
Mitjançant l'adequat disseny dels edificis, atenent alçades i distàncies
d'evacuació, càlcul d'ocupacions, recorreguts d'evacuació, nombre i disposició
d'eixides, enllumenat d'emergència i senyalització....
És important no bloquejar les eixides d'emergència ni tancar-les amb clau.

EXTINCIÓ
Mitjançant equips portàtils (extintors, mantes apagafocs) i instal·lacions fixes
(boques d'incendi equipades, columnes seques, hidrants, arruixadores
automàtiques d'aigua, instal·lacions automàtiques d'extinció per gas...).
Els mitjans manuals d'extinció han de mantindre's adequadament, la qual cosa
inclou que siguen accessibles.

TIPUS DE FOC
Per tal de comprendre millor el funcionament dels extintors, veurem que hi ha
diferents tipus de foc en funció del material combustible:
SÒLIDS AMB
BRASA
LÍQUIDS
INFLAMABLES I
SÒLIDS
LIQUABLES
GASOS
INFLAMABLES
METALLS I
PRODUCTES
QUÍMICS
REACTIUS
FOCS EN
PRESÈNCIA
D'ELECTRICITAT
MATERIALS
FUSTA, PAPER, TELES
GOMES, SURO, CARTRÓ
DRAPS, CAUTXÚ...
GASOLINA, PETROLI,
OLIS, GREIXOS, PINTURES,
VERNISSOS, DISSOLVENTS,
GASOIL, ALCOHOL, CERA...
PROPÀ, BUTÀ, METÀ
HEXÀ, GAS NATURAL, GAS
HULLA, ACETILÉ...
MAGNESI. TITANI. SODI.
POTASSI. URANI.
QUADRES ELÈCTRICS,
ORDINADORS, TELEVISIONS,
MOTORS...
CLASSIFICACIÓ
DELS FOCS
A
B
C
D
E

AGENTS EXTINTORS
El quadre següent indica l'ús més adequat de l'agent extintor segons la classe
de foc:

Els agents extintors més comunament utilitzats als nostres efectes (com a
usuaris) són: aigua, CO2 i pols ABC. Per a petits focs en presència elèctrica pot
usar-se CO2, mai aigua.
EXTINTORS
Són aparells d'accionament manual que permeten projectar i dirigir un agent
extintor sobre un foc. És el mitjà més ràpid per a extingir un foc incipient.
Els més usuals són de pols ABC i de CO2.
UTILITZACIÓ
Usar l'extintor seguint les instruccions consignades a l'exterior del recipient i
que, en general, es resumeixen en aquestes indicades a continuació:
Cal despenjar l'extintor, agafant-lo per la maneta o ansa fixa i deixar-lo sobre el
sòl en posició vertical. Llevar el passador de seguretat estirant-ne l’anella.
Realitzar una petita descàrrega de comprovació d'eixida de l'agent extintor.
Cal acostar-se lentament al foc deixant-hi, com a mínim, un metre de distància.
Si l'incendi es produeix en espais oberts, cal acostar-s’hi seguint la mateixa
direcció del vent per evitar la inhalació de fums tòxics o el risc de cremades.
Cal dirigir el doll a la base de les flames, en forma d'agranada. En el cas
d'incendi de líquids, cal projectar superficialment l'agent extintor, efectuant
també una agranada horitzontal i evitant que la mateixa pressió d'impulsió puga
provocar vessaments incontrolats del producte en combustió.
BIE (BOCA D'INCENDI EQUIPADA)
Es tracta d'una mànega d'aigua contra incendis. Estan connectades a una
xarxa de distribució d'aigua. Poden llançar aigua a doll o polvoritzada. N’hi ha
de dos tipus: de mànegues de 25 i 45 mm de diàmetre. Per a manejar-ne les
segones cal dues persones.

BIE de 25
BIE de 45

2.2 Plans d'autoprotecció
A la Universitat, tenint en compte la grandària i activitats dels centres, els plans
d'Autoprotecció responen a la necessitat de garantir la seguretat i salut d'un
gran nombre de persones en cas d'emergències eventuals.
Aquestes persones són els treballadors propis i aliens, estudiants i terceres
persones que es troben a les instal·lacions o fins i tot als exteriors.
Com ja hem vist, la Llei de Prevenció estableix, en el seu art. 20, l'obligació de
l'empresari de garantir mesures d'emergència per al seu personal i eventuals
persones alienes.
A més, hi ha una altra normativa, la de Protecció Civil, que estableix l'obligació
d'elaborar, implantar i mantindre Plans d'Autoprotecció als titulars de centres,
establiments i dependències dedicats a activitats que puguen donar origen a
situacions d'emergència (Reial Decret 393/2007, Norma Bàsica
d'Autoprotecció). Aquesta norma és obligatòria en certs casos, establits en
aquesta, per exemple edificis de més de 2.000 persones d'ocupació. Quan no
és obligatòria, pot servir igualment com a guió per a desenvolupar les mesures
d'emergència que l'art. 20 estableix.
Aquesta Norma Bàsica d'Autoprotecció desenvolupa la Llei 2/85 sobre
Protecció Civil.
Per tant, aquests Plans d'Autoprotecció responen a ambdues normatives, que
tenen interessos comuns.

2.2.1 Elaboració
La mateixa Norma Bàsica d'Autoprotecció defineix els plans:
L'índex d’aquests plans és el següent:
Capítol 1. Identificació dels titulars i de l'emplaçament de l'activitat.
Capítol 2. Descripció detallada de l'activitat i del medi físic en què es
desenrotlla.
Capítol 3. Inventari, anàlisi i avaluació de riscos.
Capítol 4. Inventari i descripció de les mesures i mitjans d'autoprotecció.
Capítol 5. Programa de manteniment d'instal·lacions.
Capítol 6. Pla d'actuació davant d'emergències.
Capítol 7. Integració del pla d'autoprotecció en altres d'àmbit superior.
Capítol 8. Implantació del Pla d'Autoprotecció.
Capítol 9. Manteniment de l'eficàcia i actualització del Pla d'Autoprotecció.

Annex I. Directori de comunicació.
1. Telèfons del Personal d'emergències.
2. Telèfons d'ajuda exterior.
3. Altres maneres de comunicació.
Annex II. Formularis per a la gestió d'emergències.
Annex III. Plans.
Els riscos que usualment i, com a mínim, solen considerar-s’hi són:
Avís de bomba
Incendi/explosió
Accident
Després de l’estudi detallat de l'edifici, contornada, instal·lacions, mitjans de
protecció, etc., es defineixen també els equips d'emergència perquè els dos
temes són importants.
Normalment s'hi organitzen tres tipus d'equips:
Alarma i Evacuació
Intervenció
Primers Auxilis

A més, s'estableix un centre de control, que sol coincidir amb la consergeria, i
dues direccions, ambdues de titular i suplent:
Direcció d'Emergència sol coincidir amb el dirigent local de l'edifici,
degà/na, director/a, etc.
Direcció d'Intervenció, amb el Conserge o l'Oficial de Manteniment,
coneixedors dels locals i instal·lacions.
També s'hi estableixen les accions bàsiques a dur a terme. Entre aquestes, de
manera coordinada:
L'avís al telèfon únic d'emergències 112, per a requerir l'arribada
d'ambulàncies, bombers, policia o protecció civil.
La intervenció (enfront del foc, normalment) sense arriscar la integritat
física.
L'alarma i evacuació dels ocupants fins als punts de trobada exteriors
establits als “plànols Vosté és ací”.
Els primers auxilis.

2.2.2 Implantació i simulacre
En aquesta fase, es designen les persones que compondran els equips
d'emergència, i es formen en col·laboració amb els Bombers. Així, es dissenya
el quadre d'equips, que considera lloc, nom, telèfon, ubicació i funcions, i
procura establir-hi franges horàries.

Després de la formació teoricopràctica dels membres dels equips, com a
màxim exponent de la implantació del pla, es duu a terme un simulacre.

Es tracta de provar els mitjans existents, entrenar els equips d'emergència,
posar en marxa els protocols d'actuació i conscienciar la comunitat universitària
de la importància de millorar els nivells d'Autoprotecció en una societat no
exempta de riscos.

2.3 Riscos lligats al medi ambient de treball
El medi ambient laboral presenta uns paràmetres físics (temperatura, humitat,
il·luminació...), químics i biològics que es troben en equilibri.
Quan aquest equilibri es trenca a causa de la presència de contaminants, la
persona pot veure's afectada en alterar-se el seu estat de salut i, per tant, es
pot ocasionar un dany. Es tractarà d'una malaltia professional.
La malaltia professional consisteix en la deterioració lenta de la salut del
treballador o treballadora, produïda per una exposició continuada al llarg del
temps a determinats contaminants presents en l'ambient de treball.
Aquesta és la diferència amb l'accident de treball: el factor temps en què
transcorre el succés que ocasionarà el dany. En la malaltia el temps és
important: en augmentar el temps, augmenta la dosi i l'efecte que produeix. En
canvi, en el cas de l'accident, el temps és irrellevant, ja que no influeix en
l'efecte causat; aquest apareix de manera instantània.
Les característiques que solen considerar-se pròpies de les malalties
professionals són:
1. Es presenten en un gran nombre de persones que treballen amb els
mateixos materials, instruments, condicions, etc.
2. Rarament es presenten en persones que no tenen la mateixa activitat
professional.

3. Hi ha una relació clara de causa a efecte. Per exemple, l'exposició precedeix
algun temps a aquest efecte, és a dir, a la presentació de la malaltia.
4. Hi ha una relació entre la magnitud de l'exposició i la intensitat de l'efecte.
2.3.1 ¿Què és la Higiene Industrial?
Per a evitar que es produïsca un dany a la salut, la Higiene Industrial és la
disciplina preventiva que estudia les condicions del medi ambient de treball,
identificant, avaluant i controlant els contaminants d'origen laboral.
Pot definir-se com la tècnica no mèdica de prevenció de malalties
professionals.
Per tant, es tracta d'una actuació de tipus preventiu i de caràcter tècnic.
Metodologia d'Actuació
L'actuació en Higiene Industrial es basa en un esquema metodològic que és
aplicable a qualsevol situació en què un contaminant puga trobar-se en el medi
ambient laboral.

*Un contaminant és una energia, un
producte químic o un ésser viu
present en el medi laboral, que, en
quantitat o en concentració suficient,
pot alterar la salut de les persones
que hi entren en relació o contacte.
*Identificació: habitualment els
contaminants no són percebuts pels
nostres sentits, per això caldrà conéixer les condicions de treball i la seua
perillositat.
Després de relacionar els contaminants i les probabilitats d'exposició a aquests
agents, s'ha de descriure el nombre de persones afectades i en quin moment
es produeix aquesta exposició.
*Mesurament: una vegada conegut el contaminant, el següent pas és esbrinar
la seua concentració en aqueix ambient de treball mitjançant un mesurament i,
juntament amb el temps d'exposició, determinar la dosi que rep el personal
exposat.
*Valoració: els resultats obtinguts dels mesuraments han de comparar-se amb
valors de referència amb la normativa vigent, que ens indicarà si ens trobem en
una situació segura o en una situació perillosa.
*Si, com a conseqüència de l'avaluació, sorgeix una situació perillosa, s'han
d'adoptar mesures que facen disminuir-ne el risc fins a situacions segures, i
realitzar correccions.
*Control periòdic: sempre que es modifique el procés, s'introduïsca una nova
substància o es genere algun dany a la salut, s'ha d'avaluar novament el risc
higiènic.
Quins contaminants poden modificar el medi ambient laboral?
Un contaminant és qualsevol factor la presència del qual en un determinat
ambient i circumstància constitueix o desencadena contaminació.

La contaminació pot presentar-se de 2 maneres:
Si el contaminant es troba en un medi al qual no pertany.
Si es troba present en nivells superiors a aquells en què habitualment és
present en el medi ambient.
Perquè un contaminant ocasione danys a la salut ha de donar-se una sèrie de
factors:
La concentració de l'agent contaminant en l'ambient de treball. A major
concentració, més dany.
Via d'entrada: en respirar, per contacte amb la pell.
El temps d'exposició.
Característiques personals de cada individu: cada persona posseeix
unes característiques que li permeten defensar-se’n d'una manera o una
altra.
La relativitat de la salut: no sempre estem en les mateixes condicions de
salut.
Les condicions de treball: referides a tots els factors que limiten l'estada
del contaminant en l'entorn de treball.
La particularitat d'aquests contaminants és que van produint una
deterioració de la salut a llarg termini i, normalment, no són percebuts
pels nostres sentits.
Hi ha tres grans grups de contaminants:
Químics: constituïts per matèria inerta en qualsevol dels seus estats
d'agregació, sòlid, líquid o gasós.
Físics: ho constitueixen els distints estats o formes d'energia (calorífica,
mecànica o electromagnètica).
Biològics: tota porció de matèria viva que, en ser present en el medi
laboral, pot ocasionar malalties infeccioses, parasitàries o al·lèrgiques.

2.3.2 Riscos lligats als Contaminants Químics
Els agents químics, quant a la seua capacitat per a ocasionar danys a la salut
per ser presents en el medi laboral, es defineixen com "qualsevol element o
compost químic, per si sol o barrejat, tal com es presenta en estat natural o és
produït, utilitzat o rebutjat, inclòs l'abocament com a residu, en una activitat
laboral, s'haja elaborat o no de manera intencional i s'haja comercialitzat o no".
Perquè es considere que hi ha exposició a un agent químic, a més de la seua
presència al lloc de treball, ha d'implicar un contacte d'aquest amb el
treballador.
Els agents químics, en la seua relació amb l'entorn laboral, poden classificar-se
des de 2 aspectes fonamentals:
Pel seu estat físic
Per les seues propietats perilloses per a la salut
Pel seu estat físic
A més de les formes clàssiques de presentar-se la matèria, és a dir, sòlid,
líquid, gas i vapor, en Higiene Industrial tenen importància altres estats
d'agregació de la matèria.
La via d'entrada més important dels contaminants químics és la via respiratòria.
Per tant, l'estat físic de la matèria que permeta la incorporació del contaminant
químic al nostre organisme mitjançant inhalació, influirà en la perillositat de
l'agent químic.
Els gasos i vapors formen una barreja perfecta amb l'aire i arriben directament
al fons dels pulmons, on s'incorporen a la sang i es distribueixen per
l'organisme. Es caracteritzen per romandre en l'ambient durant prolongats
períodes de temps, expandir-se en l'espai ràpidament i a més per mancar de
vegades d'olor i/o color. D'això es desprén que s'ha de prestar més atenció a
les substàncies que es troben en aquest estat.
Els líquids i els sòlids també poden romandre durant llarg temps suspesos en
l'aire en forma d'aerosols, és a dir, en forma de partícules finament dividides.
Els aerosols líquids es denominen boires i bromes. Els aerosols sòlids, segons
la seua procedència, poden ser pols, si es tracta d'origen mecànic o fum, si el
seu origen és tèrmic.
Segons la grandària de les partícules que constitueixen l'aerosol podem dividirles
en:

Sedimentables: són aquelles partícules que se sedimenten o precipiten
amb rapidesa. Aquest tipus de partícules, a causa de la seua elevada
grandària, només romanen disperses en l'aire temps definits; per tant, en
estar

La matèria en suspensió són dispersions de l'estat líquid o sòlid que, a
causa de la seua petita grandària i pes específic, poden romandre
suspeses en l'aire durant molt de temps, ja que la seua velocitat de
sedimentació és pràcticament nul·la, i són transportades pels corrents
d'aire.
Inspirables: són les que poden penetrar a l'aparell respiratori, i poden
instal·lar-se als bronquis i als pulmons.
Respirables: són aquelles capaces d'arribar a la regió alveolar. Són
invisibles a l'ull humà.
Les partícules més grans aniran quedant retingudes al llarg de l'aparell
respiratori.
Un cas especial de les partícules són les fibres, caracteritzades per ser
allargades, de manera que la seua longitud (L) és tres vegades el seu diàmetre
(d).
Actualment s'hi han incorporat les Nanopartícules: una nanopartícula és una
partícula microscòpica, menor de 100 nanòmetres ( 1 micra = 1000
nanòmetres; 1 metre = 1.000.000.000 nanòmetres).
La nanotecnologia és la ciència que intervé en el disseny, la producció i la
utilització d'estructures i objectes que compten amb almenys una de les seues
dimensions en l'escala de 0.1 mil·lèsimes de mil·límetre (100 nanòmetres) o
menys.
Les nanopartícules estan avançant amb descobriments quasi diaris en molts
fronts. En l'actualitat ja s'utilitzen en sectors com el de la informació i les
comunicacions. També s'emprenen cosmètics, protectors solars, tèxtils,
revestiments, algunes tecnologies alimentàries i energètiques o en determinats
productes sanitaris i fàrmacs.

Font: NanoPrism
Technologies, Inc
Els components més menuts del xip d'un ordinador es mesuren a nanoescala.
Quan s'inhalen, les nanopartícules són tan xicotetes que les barreres del cos
no poden detindre, poden depositar-se en els pulmons i desplaçar-se fins a
altres òrgans.
Les nanopartícules estan creades artificialment a través de l'enginyeria de
partícules en els laboratoris.
Per les seues propietats perilloses per a la salut
Una altra forma de classificar els contaminants químics, és segons les seues
propietats siguen perilloses per a la salut del treballador o treballadora, establit
en la normativa vigent. El Reial Decret 363/1995, sobre notificació, classificació,
envasament i etiquetatge de substàncies perilloses els classifica en funció dels
riscos que presenten:
Per les seues propietats fisicoquímiques:

Per les seues propietats toxicològiques:
Segons els seus efectes específics per a la salut:
CMR: Carcinogénicos, Mutagénicos i Tòxics per a la reproducció

L'etiqueta dels productes químics, és una informació resumida dels seus
principals característiques i propietats, i ens permet reconéixer a primera vista
les característiques del producte que manipularem.
Des de l'1 de desembre del 2010, les substàncies químiques han de ser
etiquetades segons les disposicions del Reglament CLP Classificació.
Etiquetatge i Envasament de Substàncies i Mescles.
Aquestes etiquetes comporten nous pictogrames de perill, una menció
d'advertència i mencions de perills.
Per als preparats (mescles de substàncies), les noves etiquetes seran
obligatòries Al juny del 2015. Per als productes que estiguen en el mercat des
de l'1 de desembre del 2010, aquest nou format coexistirà amb l'anterior fins l'1
de desembre del 2012 per a les substàncies i fins a l'1 de juny del 2017 per als
preparats.
Podem veure-ho en:
Sistema Globalment Harmonitzat de classificació i etiquetatge de productes
químics
http://www.insht.es/InshtWeb/Contenidos/Documentacion/TextosOnline/posters
Tecnicos/ficheros/CARTEL%20SGA.pdf

FRASES R Y S
FRASES H Y P
MESURAMENT DELS CONTAMINANTS QUÍMICS
El mesurament de la concentració dels contaminants químics en el medi
ambient laboral pot dur-se a terme de diferents maneres, tenint en compte els
aspectes següents:
1. Tipus d'instrumentació: hi ha instruments que permeten efectuar el
mesurament d'alguns contaminants d'una manera directa en li lloc de treball
denominats de lectura directa, mentres en altres casos és necessari efectuar
una presa de mostres per a un posterior anàlisi en el laboratori.
2. Duració del mesurament: els mesuraments poden ser puntuals o
amitjanades. El mesurament puntual es basa en la determinació de la
concentració en un període de temps molt curt. El valor que s'obté d'esta
manera pot arribar a assimilar-se al valor instantani de la concentració en el
moment del mesurament. Aquests mesuraments són adequats per a diferenciar
fases d'un procés o determinar pics d'exposició en operacions concretes. El
mesurament amitjanat comprén un període de temps més llarg i és adequada
parell la determinació d'exposicions mitges al llarg de la jornada laboral.
3. Localització del mesurament: poden ser ambientals o personals. Els
mesuraments ambientals permeten la determinació de concentracions de
contaminants en zones de treball concretes i per tant, l'exposició existent en
tals àrees o bé en l'ambient general del local de treball.
Els mesuraments personals permeten obtindre una idea més exacta de
l'exposició real dels treballadors durant la realització de les activitats pròpies del
seu lloc de treball.
Un exemple dels equips més utilitzats de mesurament directe són els tubs
indicadors amb reactiu sòlid (tubs colorimétricos) acoblats a bombes
d'aspiració manual.
bomba d'aspiració manual

Consisteixen en tubs de vidre que contenen un suport inert granulat impregnat
amb un reactiu químic capaç de reaccionar amb una substància determinada,
en estat gasós, canviant de color. L'aire contaminat es fa penetrar en el tub i es
produeix un canvi de color que s'inicia en l'extrem d'entrada i progressa al llarg
del tub en funció de la concentració del contaminant present.
Sobre la paret del tub està impresa una escala en la qual, per a un volum
determinat d'aire muestreado, el front de la zona pintada assenyala la mesura
de la concentració.
Aire contaminat
Presa de mostres
Alguns contaminants ambientals no poden detectar-se amb un simple
mesurament, sinó que necessiten una presa de mostres per al seu posterior
anàlisi en el laboratori.
Per a això s'han de realitzar una sèrie d'actuacions físiques i procediments
químics que ens permeten conéixer la concentració del contaminant present en
l'ambient de treball.
Els contaminants presents en l'ambient de treball (fums, pols, vapor...), han de
ser transferits a un suport, mitjançant una captació o mostratge, donant origen
a la mostra. Aquesta mostra serà transportada o enviada al laboratori d'anàlisi,
que per mitjà d'una tècnica analítica determinarà la seua concentració.

AVALUACIÓ DE LA EXPOSICIÓ
Quan es realitza un mesurament i s'obtenen unes dades, ells per si mateixos
no tenen un significat. És necessari disposar d'uns valors de referència amb
l'objecte de comparar amb ells els valors obtinguts en els mesuraments, per a
poder concloure si la situació és segura, o al contrari implica un risc per a la
salut i seguretat dels treballadors.
És per tant imprescindible disposar de valors de referència, aplicables a cada
un dels distints contaminants químics que puguen estar presents en l'ambient
de treball, a fi de comparar amb ells els valors obtinguts en els mesuraments,
per a poder concloure si la situació és segura, o al contrari implica un risc per a
la salut.
A Espanya s'utilitza com a criteri de valoració (legalment establits) els límits
establits en el "document sobre límits d'exposició professional per a agents
químics a Espanya" i en el RD 349/03.
Els límits d'exposició professional són valors de referència per a l'avaluació i
control dels riscos inherents a l'exposició, principalment per inhalació, als
agents químics presents en els llocs de treball, i per tant, per a protegir la salut
dels treballadors i a la seua descendència.
Hi ha 2 tipus de valors límit:
- Valors límit Ambientals (VLA) mesurats sobre el medi ambient laboral,
- Valors Límit Biològics (VLB), consisteix a mesurar la presència de
l'agent en l'organisme de les persones exposades.

Exposició a contaminants ambientals i tipus de control
2.3.3 Riscos lligats als Contaminants Físics
Els contaminants físics són distintes formes d'energia generades per fonts
concretes.
Segons la forma d'energia, podem classificar els agents físics en:
- Energia mecànica
- Energia tèrmica
ENERGIA MECÀNICA
- Energia electromagnètica
Precisen d'un mitjà material per a desplaçar-se. Els més comuns són el soroll i
les vibracions.
Soroll
Pot definir-se el soroll com un so que pot ser considerat molest, desagradable i
no desitjat.
El so pot definir-se com una variació de pressió que es transmet per un mitjà
material, tant de sòlid, líquid o gas i es propaga en forma d'ona a una

determinada velocitat que varia en funció de la densitat i elasticitat del mig i que
l'oïda humana és capaç de percebre.
A mesura que una ona sonora es va allunyant de la seua font d'origen, la seua
intensitat disminueix fins a fer-se imperceptible.
El so es mesura amb un paràmetre cridat FREQÜÈNCIA, que és el nombre de
variacions de pressió que es repeteixen per segon. Es mesura en Hertzs (Hz).
Els sers humans podem percebre freqüències entre 20-20.000 Hz, denominantse
infrasons als menors de 20 Hz i ultrasons als majors de 20.000 Hz.
Segons la freqüència, el so tindrà un to greu (de baixa freqüència) o agut (alta
freqüència).
L'orella és més sensible als sons aguts i té una màxima sensibilitat als sons
entre 2.000 i 5.000 Hz, gamma en què se situa la veu humana.
El soroll pot ocasionar un efecte a curt termini, com per ex una explosió pot
produir una ruptura del timpà.
No obstant això són més importants els efectes que el soroll pot provocar a
mitjà i llarg termini.
Un treballador exposat al soroll nota els primers dies que sent menys en eixir
del treball. Es tracta d'una disminució temporal de la capacitat auditiva i es
produeix per la fatiga de les fibres nervioses.
Si la fatiga no és molt important, en cessar l'exposició al soroll, es recupera
l'audició.
El dany que causa el soroll és una disminució auditiva permanent o
HIPOACÚSIA degut a una exposició prolongada a ambients sorollosos.
Aquesta alteració s'instaura lentament i progressivament. Els primers
símptomes són dificultat per a sentir el timbre de la porta, tendència a
augmentar el volum, dificultat de relació amb les persones, augment
d'irritabilitat.
Aquests signes evidencien les lesions de les fibres nervioses. Les primeres a
danyar-se són les encarregades de captar els sons aguts (4.000 Hz). Ens
adonem de la lesió quan aquesta afecta les freqüències que habitualment
s'utilitzen en la conversació.
Aquestes lesions són irrecuperables, perquè les cèl·lules nervioses no es
regeneren.
La hipoacúsia sol estar acompanyada d'altres molèsties, com a brunzits,
vertigen i un fenomen denominat “reclutament”, que consisteix en no poder
entendre amb facilitat el significat de les paraules, encara que les sentim.
La hipoacúsia per soroll es caracteritza per ser:
BILATERAL: afecta les dos orelles i quasi sempre simètriques, és a dir
afecta les dos orelles per igual.

IRREVERSIBLE: no es pot recuperar l'audició fins als límits normals.
NO EVOLUTIVA: no progressa quan cessa l'exposició.
La unitat amb què es mesura la quantitat de soroll es denomina decibel, i
l'equip que s'hi utilitza és el sonòmetre.
Criteris de referència
Perquè la informació facilitada pel sonòmetre siga el
més significativa possible, s’hi incorporen circuits
electrònics que reprodueixen la sensibilitat de l'orella
humana. Els sonòmetres vénen equipats amb diferents
escales de lectura (A, B, C) que poden seleccionar-se
en fer el mesurament. Aquestes escales resten
importància a certes freqüències i en donen a altres, tal
com fa la nostra orella.
Els criteris de referència per a l'exposició al soroll industrial s'estableixen al
Reial Decret 286/2006, que en fixa dos nivells d'actuació: un valor límit que no
pot, amb el protector auditiu col·locat, ser superat en cap circumstància, i uns
valors d'exposició que obliguen l'empresari a prendre accions de protecció del
treballador i de control de l'exposició.
Valors d'exposició
Valors Límit
(mai no
Valors
inferiors que
donen lloc a
Valors
superiors que
donen lloc a

superar) una acció una acció
Nivell diari 87 DBA 80 DBA 85 DBA
Nivell pic 140 dBC 135 dBC 137 dBC
Programa mesures
tècniques
Senyalització
Mesurament ambiental
Protectors auditius SÍ
Vigilància salutcontrols
audiomètrics
ENERGIA TÈRMICA
immediates --------- SÍ
--------- SÍ
Cada 3 anys Anual
A disposició del
treballador/a
Radiació que ocasiona refredament o calfament dels cossos.
Ambient tèrmic. Calor
Obligatoris
Cada 5 anys Cada 3 anys
Les condicions ambientals dels llocs de treball, és a dir, la temperatura, humitat
i velocitat de l'aire, juntament amb la radiació tèrmica, el nivell d'activitat i la
roba de treball, poden originar tant situacions de molèstia o incomoditat als
treballadors, com situacions de risc per a la seua salut, que es coneixen com
“estrés tèrmic” i que poden posar en perill la seua seguretat i salut.
Criteris de referència
Les condicions ambientals dels llocs de treball queden establides legalment en
l'annex III del Reial Decret 486/1997, de 14 d'abril, pel qual s'estableixen les
disposicions mínimes de seguretat i salut als llocs de treball.
RADIACIONS ELECTROMAGNÈTIQUES
Són una de les formes de transmissió de l'energia mitjançant ones
electromagnètiques. Aquestes ones es diferencien unes d'altres per la quantitat
de E que són capaces de transmetre.
A diferència de l'energia mecànica no necessiten un medi material per al seu
desplaçament, és a dir, es poden desplaçar en el buit.
Caracteritzades per la seua freqüència i la seua longitud d'ona, es
classifiquen en

* Radiacions ionitzants: quan en interaccionar amb la matèria produeix la
ionització dels àtoms d’aquesta, és a dir, origina partícules amb càrrega
(ions).
* Radiacions no ionitzants: són aquelles que no són capaces de produir
ions en interactuar amb els àtoms d'un material.
Són Radiacions no ionitzants:
* Ultraviolada (UV)
* Visible
* Infrarojos
* Ones Radioelèctriques:
* Microones
* Baixes freqüències: ones de ràdio
* Freqüències extremadament baixes: camps elèctrics
Radiacions ionitzants
Les radiacions ionitzants poden tindre naturalesa corpuscular (doll de
partícules) o electromagnètica (fotons d'energia sense càrrega ni massa), la
qual cosa suposa una notable diversitat de propietats que els confereix molt
diverses possibilitats d'aplicació, així com diferent perillositat potencial.
Hi ha dos conceptes fonamentals que caracteritzen les radiacions ionitzants:
* La seua capacitat de ionització, que és proporcional al nivell d'energia.
* La seua capacitat de penetració, que és inversament proporcional a la
grandària de les partícules (més gran, menor capacitat de travessar la
matèria).

Les lesions provocades per les radiacions ionitzants es poden considerar sota
dos aspectes:
• els efectes somàtics (lesió als teixits de l'individu), i
• els efectes genètics (alteracions que es transmeten a generacions futures).
PRINCIPIS DE PROTECCIÓ RADIOLÒGICA:
• Cap pràctica radiològica ha de ser realitzada si els seus beneficis no són
superiors als riscos.
• Totes les exposicions han de mantindre's tan baixes com siga
raonablement possible (ALARA).
• Les dosis als individus no han de superar els límits recomanats per a cada
circumstància en particular.
SENYALITZACIÓ DE ZONES
FORMACIÓ I INFORMACIÓ
2.3.4 Riscos deguts als Contaminants Biològics
Són organismes vius que, en penetrar en l'organisme, poden ocasionar
malalties de tipus infecciós i parasitari: són els virus, bacteris, protozous, fongs,
helmints i artròpodes.
L'annex II del Reial Decret facilita una llista molt nombrosa d'agents biològics,
classificats de la manera següent:

Criteris de referència
La legislació específica aplicable és el Reial Decret 664/1997, sobre la
protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb l'exposició a
agents biològics durant el treball.
En el moment actual no hi ha establits valors de referència ni legals ni tècnics,
semblants als existents per a altres contaminants d'Higiene industrial
(productes químics, soroll, etc).

2.3.5 Mesures Preventives
Per al control dels riscos deguts als agents químics, físics i biològics, podrem
actuar sobre els tres elements que componen el sistema:
Mesures sobre el “Focus Contaminant”, que impedeixen o en minimitzen
l'emissió:
• Disseny adequat dels llocs de treball segons la seua activitat.
• Aïllament tèrmic i/o acústic.
• Il·luminació adequada.
• Distribució adequada de locals i equips de treball.
• Elecció adequada dels processos i equips de treball.
• Mecanització o automatització de les tasques.
• Utilització mínima d'equips de treball sorollosos o perillosos.
• Mesures segures per a la recepció, manipulació i transport dels agents
biològics.
• Manteniment i conservació d'equips de treball.
• Aïllament o tancament del focus contaminant.
• Extracció localitzada.
• Mètodes humits en exposicions a pols mineral.
Mesures sobre el medi que eviten o dificulten la propagació del contaminant:
• Disseny adequat d'instal·lacions.
• Elecció adequada de materials apropiats i fàcils de netejar.
• Manteniment d'instal·lacions.
• Ventilació general.
• Ajustos de la velocitat de l'aire en ambients calorosos.
• Utilització de pantalles interposades entre el focus contaminant i el
treballador.
• Sistemes d'alarma.

Mesures sobre el receptor que protegeixen i informen el treballador:
• Consulta als treballadors.
• Reducció del temps d'exposició.
• Instruccions escrites.
• Augment de la distància emissor-receptor.
• Tancament del receptor en cabines.
• Aclimatació prèvia en ambients molt calorosos.
• Control de la càrrega física.
• Mesures higièniques
• Senyalització.
• Formació i informació.
• Vigilància de la salut.
• Equips de protecció individual.

2.4 Protecció col·lectiva i individual
Mentre que la protecció col·lectiva té per objectiu la protecció simultània de
diversos treballadors exposats a un determinat risc, la protecció individual
té per objectiu protegir un treballador enfront d'agressions externes, ja
siguen de tipus físic, químic o biològic, que es puguen presentar en l'exercici
d'una activitat laboral determinada.
La protecció col·lectiva elimina la situació de risc, mentre que la protecció
individual té com a finalitat eliminar o reduir les conseqüències que es
deriven d'aqueixa situació de risc (evitar les lesions produïdes per un accident
de treball o impedir que el treballador contraga una malaltia professional
adquirida per l'exposició a un ambient laboral contaminat).
Per exemple, en les obres de construcció, és típica l'existència d'ambdues
proteccions:
Alguns exemples de protecció col·lectiva són:
- Baranes.
- Resguards.
- Interruptor diferencial.

- Ventilació general.
- Ventilació localitzada o extracció localitzada.
- Tancaments per a les màquines sorolloses.
- Vitrines de gasos.
Font: Burdinola
2.4.1 Equips de Protecció Individual
La definició d'Equip de Protecció Individual EPI és:
“Qualsevol equip destinat a ser portat o subjectat pel treballador perquè li
protegisca d'un o més riscos que puguen amenaçar la seua seguretat o la seua
salut en el treball, així com qualsevol complement o accessori destinat a aquest
fi”.
La seua normativa se centra en dos àmbits, la comercialització i la utilització:
a) Comercialització, RD 1407/1992.
b) Utilització RD 773/1997.
Ha de quedar clar que la protecció individual constitueix l'última barrera entre el
treballador i el risc. Açò no vol dir que la protecció individual siga la solució
primera ni la solució idònia.
Ha de considerar-se com una tècnica complementària de la protecció
col·lectiva, mai com una tècnica substitutòria de la protecció col·lectiva, tal
com estableix l'article 15 de la LPRL, relatiu als principis de l'acció preventiva.

La protecció individual és una mesura de caràcter excepcional a què tan sols
s'ha de recórrer quan s'han esgotat totes les vies alternatives que
preceptivament s'han d'implantar amb caràcter prioritari per a eliminar el risc.
S’ha de tindre en compte que un EPI no protegeix de forma il·limitada ni ofereix
una protecció absoluta. Els EPI proporcionen una protecció eficaç fins a uns
certs límits establits en les normes tècniques.
NECESSITAT D’ÚS
La necessitat d’acudir a la protecció personal com a mesura de protecció
enfront d'una situació de risc està determinada per una sèrie de condicionants
de tipus tecnicoeconòmic.
Com a condicionants tècnics cal assenyalar:
• Impossibilitat d'instal·lar protecció col·lectiva.
• Existència d'un risc residual després d'haver instal·lat una protecció
col·lectiva.
Són condicionants de tipus econòmic:
• Repercussió de la protecció col·lectiva en el ritme de la producció.
• Elevat cost d'instal·lació de la protecció col·lectiva en situacions de risc que es
presenten molt ocasionalment o en situacions de risc d'escassa entitat.
Enfront d'aquests condicionants de tipus econòmic, només és admissible acudir
a l'opció d'usar EPI si amb el seu ús pot aconseguir-se un grau de protecció
òptim.
SELECCIÓ
Una vegada considerades i esgotades totes les possibilitats de protecció
mitjançant mesures de seguretat col·lectives, tècniques o organitzatives, si s'ha
optat per un EPI com a única mesura de protecció o com a complement d'altres
mesures per a protegir els treballadors contra certs riscos residuals, l'empresari
abans de seleccionar un determinat equip té l'obligació de procedir a una
minuciosa apreciació de les seues característiques per avaluar en quina
mesura compleix amb els requisits exigibles.
INFORMACIÓ, CONSULTA, PARTICIPACIÓ I FORMACIÓ
Així mateix, s'hauran de consultar els treballadors, permetre la seua participació
i sentir i valorar les seues propostes al respecte.
D'altra banda, l'empresari ha de proporcionar als treballadors i treballadores
formació respecte a la seua utilització correcta, i cal, a més, adoptar-ne una
sèrie de precaucions en l’ús i manteniment.

CATEGORIES
Segons el Reial Decret 1407/1992, els EPI es classifiquen en les categories
següents:
• Categoria I. Són models dels quals, a causa del seu disseny senzill, l'usuari
pot jutjar-ne per si mateix l’eficàcia contra riscos mínims i els efectes de la qual,
quan siguen graduals, puguen ser percebuts a temps i sense perill per a
l'usuari.
• Categoria II. Són models que, tot i no reunir les condicions de la categoria I,
no estan dissenyats de la manera i per a la magnitud de risc que s'indica per
als de la categoria III.
• Categoria III. Són models de disseny complex, destinats a protegir l'usuari de
tot perill mortal o que puga danyar greument i de manera irreversible la salut,
sense que es puga descobrir a temps el seu efecte immediat.
A més, els EPIS han de portar el marcatge CE i anar acompanyat del seu fullet
informatiu.
2.5 Senyalització
La senyalització bàsica de seguretat i salut en el treball està regulada pel RD
484/1997.
La primera cosa que cal indicar és que constitueix una mesura complementària
i mai una mesura substitutòria de mesures preventives per a l'eliminació,
minimització i control dels riscos.
Dita açò, podem catalogar la senyalització d’aquesta manera:
- Senyals en forma de panell.
- Advertència.
- Prohibició.
- Obligació.
- Lluita contra incendis.
- Salvament o socors.

- Senyals lluminosos i acústics.
- Comunicacions verbals.
- Senyals gestuals.
- Altres.
Tot seguit es descriuen els senyals en forma de panell.
2.5.1 Advertència

2.5.2 Prohibició

2.5.3 Obligació

2.5.4 Lluita contra incendis
2.5.5 Salvament o socors
2.5.6 Caigudes, xocs i colps

2.6 Organització i Càrrega de Treball
En l'organització del treball juguen un paper important la
fisiologia del treball, entesa com la disciplina que estudia la
persona en el treball (la seua activitat física, muscular, mental,
l'impacte mediambiental) i l'ergonomia, com a conjunt de
coneixements aplicats perquè el treball, productes i ambients
s'adapten a les capacitats i limitacions físiques i mentals de la
persona.
Anomenem “condicions de treball” el conjunt de variables laborals que poden
influir en la interrelació treball-salut. Ja que cada una d’aquestes variables és,
en principi, susceptible de produir danys a la salut dels treballadors, és comú
denominar-les també “factors de risc laboral”.
CÀRREGA DE TREBALL
Els factors de risc associats a la càrrega de treball inclouen les exigències
psicofísiques que la tasca imposa a la persona que la realitza: esforços,
manipulació de càrregues, postures de treball, nivells d'atenció, etc., relacionats
amb cada tipus d'activitat.
S'analitzen per a poder determinar la càrrega de treball, tant física com mental,
del lloc de treball.
Càrrega física
La càrrega física de treball s'entén com el conjunt de requeriments físics a què
es veu sotmesa la persona al llarg de la seua jornada laboral, activitat física
que requereix un consum quantitatiu d'energia que es denomina “metabolisme
de treball”. La càrrega física qualitativa en relació amb el treball pot ser per
esforços, postures i moviments repetitius.

Càrrega mental
Definida en funció del nombre de processos requerits per a realitzar
correctament una tasca i, sobretot, en funció del temps necessari per a donar
resposta a una informació rebuda.
Aquesta definició inclou els factors de la tasca que incideixen en la càrrega
mental, com són:
• La quantitat i qualitat de la informació.
• El temps disponible.
A aquests factors cal afegir els relatius a les condicions físiques (soroll,
temperatura, il·luminació) i fenòmens psicosocials (relació jeràrquica, sistema
de comunicació, etc.) en què es desenvolupa el treball, així com d’altres
d'origen extralaboral.
D'altra banda, hi cal tindre en compte factors com ara:
• L'edat.
• El nivell d'aprenentatge.
• L'estat de fatiga.
• Les característiques de la personalitat.
• Les actituds cap a la tasca: motivació, interés, satisfacció.
ORGANITZACIÓ DEL TREBALL
Els factors organitzatius i estructurals presents en el treball més destacables
per la seua incidència sobre la salut dels treballadors podem classificar-los en
els apartats següents:
Factors relatius a la distribució del temps de treball (relacionats amb la
càrrega de treball):
• La jornada de treball.
• Els ritmes de treball.
Factors psicosocials d'organització:

• Comunicació i relacions.
• Estil de govern.
• Contingut de treball (varietat, riquesa, estímuls, creativitat, iniciativa,
etc.).
• Estatus sociolaboral i expectatives, etc.
La manera en què aquests factors organitzatius repercuteixen en la persona
treballadora varia en funció de les seues característiques personals, com ara:
• Cultura (amb aspiracions professionals i motivacions).
• Capacitats i actituds.
• Personalitat i/o temperament.
• Estabilitat, entorn familiar i social.
• Estat de salut.
• Edat.
Aspectes psicosocials a nivell laboral
Basats en la pròpia concepció de la salut: el benestar definit i buscat no és
solament físic, sinó també psíquic i social. El treballador es crea necessitats,
expectatives, aspiracions, etc., que condicionaran el seu comportament en el
treball.
En la interacció entre la persona i les característiques de l'entorn sociolaboral
es desenvolupa el concepte de factors de risc psicosocial, que acaben per
afectar el resultat i eficiència dels sistemes de treball.
Per a valorar aquests factors, tractem de trobar indicadors de risc per poder
actuar i revisar el sistema de prevenció.

Per obtindre’n indicadors, recorrem a la recollida i anàlisi de dades, bé
personals (de cada treballador), bé organitzatius.
L'estat de salut, en una col·lectivitat laboral, es podrà deduir de la quantitat de
subjectes que pateixen d'alguna manera “malestar” (físic o psicològic) al seu
lloc de treball. La manera d'analitzar aqueixes manifestacions de malestar és
mitjançant qüestionaris personals de símptomes.
Algunes de les anomalies o símptomes relacionats amb l'organització i la
càrrega de treball les podem resumir en els punts següents:
Des del punt de vista de l'organització:
• Absentisme, producció escassa i de mala qualitat, sinistralitat, avaries,
conflictes interns, violència, etc.
Des del punt de vista de la càrrega de treball:
• Per excés o defecte, tant en la qualitat com en la quantitat, causen
repercussions físiques i mentals. Un símptoma important de l'estat de
salut és el dolor, generalment de tipus físic o musculoesquelètic, però
altres vegades hi ha un component mental localitzat en diferents parts
del cos.
• La fatiga física o la psíquica, molt interrelacionades, poden ser
ocasionals o fisiològiques, i poden desembocar en una disminució de
l'atenció, alentiment del pensament, disminució de la motivació, però
també aquesta fatiga pot prolongar-se o perpetuar-se en el temps, i
apareix un estat de fatiga crònica difícil de recuperar i tractar.
Totes aquestes situacions dependents de la càrrega de treball i de
l'organització del treball poden desencadenar el que anomenem estrés.
L'ESTRÉS
Pot ser definit com el procés que s'inicia davant d'un conjunt de demandes
ambientals que rep l'individu, a les quals ha de donar una resposta adequada,
posant en marxa els seus recursos d'afrontament. Quan la demanda de
l'ambient (laboral, social, etc.) és excessiva enfront dels recursos d'afrontament
que es posseeixen, es desenvoluparà una sèrie de reaccions adaptatives, de
mobilització de recursos, que impliquen activació fisiològica. Aquesta reacció
d'estrés inclou una sèrie de reaccions emocionals negatives (desagradables),
de les quals les més importants són: l'ansietat, la irritació i la depressió.
Com veiem, el terme estrés s'aplica generalment a les pressions que les
persones tenen en la seua vida diària. Es manifesta com una descàrrega en el
nostre organisme producte de l'acumulació de tensió física o psicològica.

Podríem dir que és la resposta de l'organisme per a adaptar-se a una nova
situació. En aquest procés participen quasi tots els òrgans i funcions del cos,
incloent el sistema nerviós, circulatori, digestiu i musculoesquelètic.
L'estrés pot generar un resultat positiu o negatiu; l'estrés positiu és l'energia
que motiva les persones a fer diferents coses i l'estrés negatiu és el que
produeix dany al nostre organisme.
L'estrés és un fenomen psicosocial que constitueix el segon problema de salut
més comú entre els treballadors després del dolor d'esquena. Pot provocar els
símptomes següents:
• Inestabilitat emocional: irritabilitat, ansietat i depressió.
• Alteracions del son i de la gana.
• Alteracions psicosomàtiques: mareigs, cefalees, alteracions cardíaques,
digestives, sudoració i hiperventilació.
2.6.1 Efectes derivats
L'execució d'un treball implica el
desenvolupament d'unes operacions motores i
unes operacions cognitives. El grau de
mobilització que l'individu ha de realitzar per
executar la tasca i els mecanismes físics i
mentals que hi ha de posar en joc determinaran
la càrrega de treball.
L'execució d'un treball cobreix un doble fi: d'una
banda, aconseguir els objectius de producció;
d'una altra, desenrotllar el potencial del treballador. És a dir, que, a partir de la
realització de la tasca, l'individu pot desenvolupar les seues capacitats. En
aquests termes no sol parlar-se del treball com una "càrrega". Normalment
aquest concepte té una connotació negativa i es refereix a la incapacitat o
dificultat de resposta en un moment donat; és a dir, quan les exigències de la
tasca sobrepassen les capacitats del treball.
En aquest sentit, la càrrega de treball ve determinada per la interacció entre:
El nivell d'exigència de la tasca (esforç requerit, ritme, condicions
ambientals...).
El grau de mobilització del subjecte, l'esforç que ha de realitzar per a dur
a terme la tasca, determinat per les característiques individuals (edat,
formació, experiència, fatiga…)
La inadequada càrrega de treball respecte a les característiques de la persona
treballadora i de la tasca conduiran a l'aparició d'una fatiga precoç i fins i tot

acumulativa (no recuperable amb el descans habitual) que, a banda de les
conseqüències físiques en malaltia o organitzatives de pèrdua d'eficiència,
ubiquen el treballador en una possible situació de susceptibilitat a l'accident,
tant de propi com de terceres persones que depenguen d'ell.
La repercussió d'aquests factors enumerats es produeix segons les
característiques individuals o personals del treballador, algunes de les quals
són externes al mateix individu (l'entorn sociocultural, el seu entorn familiar,
oci), i d’altres estrictament personals (personalitat, actituds, motivacions).
La principal conseqüència negativa individual dels factors psicosocials
inadequats és l'estrés relacionat amb el treball, que produirà una sèrie de
manifestacions personals en les esferes cognitiva (confusió, dificultat de
decisió, bloqueig mental, oblits, etc.), emocional (inquietud, ansietat,
desassossec, inseguretat, ira, depressió) i conductual (agressivitat, alteracions
de l'alimentació, consum abusiu de substàncies, absentisme, etc.), tot això
sense oblidar l'arrel psicosomàtica de múltiples quadres de malaltia (cefalees,
alteracions musculoesquelètiques, diarrees, alteracions gàstriques, trastorns
del son, trastorns cardíacs, impotència, etc.).
Situacions relacionades amb l'estrés laboral són la síndrome de “cremar-se” en
el treball (burnout), l'assetjament psicològic laboral (mobbing), l'assetjament
sexual, la violència en el lloc de treball o l'addicció al treball.
Definim aquestes dues situacions:

El mobbing és aquell comportament negatiu entre companys o entre
superiors o inferiors jeràrquics, a causa del qual l'afectat és objecte
d'assetjament i atac sistemàtic durant molt de temps, de manera directa
o indirecta, per part d'una o més persones, amb l'objectiu i/o efecte de
"fer-li el buit".
La síndrome de burnout (també anomenada síndrome de desgast
professional, síndrome del treballador desgastat o fins i tot
síndrome de cremar-se pel treball) és un patiment que consisteix en la
presència d'una resposta prolongada d'estrés en l'organisme davant dels
factors emocionals i interpersonals que es presenten en el treball, que
inclou fatiga crònica i ineficàcia. Se sol presentar en aquelles situacions
laborals en què els excessius nivells d'exigència ja s'han tornat un hàbit
inconscient i fins i tot socialment valorat.
2.6.2 Valoració de les condicions de treball
Hi ha una sèrie de mètodes i qüestionaris que ens ajuden a valorar la càrrega
de treball de les diverses tasques que es realitzen durant el treball.
S’hi valora la càrrega física, la càrrega mental, l'entorn físic de treball, els
aspectes psicosocials, el temps de treball (horaris-torns); en resum, tracten
d'analitzar les condicions de treball.
S’esmenten a continuació alguns d'aquests:
• Mètode objectiu LEST (Laboratori d'Economia i Sociologia del Treball).
• Mètode objectiu RNUR o de perfils de llocs (Renault).
• Mètode subjectiu ANACT (Anàlisi Condicions de Treball).
• L'anàlisi ergonòmica del lloc de treball (EWA) o els mètodes espanyols de
FAGOR i MAPFRE o el mètode ERGOS.
• Test de Salut Total.
• Indicadors de càrrega física.

• Indicadors de càrrega mental.
2.6.3 Valoració de l'àmbit psicosocial
• El mètode “Factors psicosocials. Mètode d'avaluació”, de l'Institut
Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT)
El mètode estudia els factors següents: càrrega mental, autonomia temporal,
contingut del treball, supervisió-participació, definició de rol, interés pel treball i
relacions personals. Ha sigut concebut per obtindre valoracions grupals de
treballadors en situacions relativament homogènies; es pretén conéixer la
situació d'una sèrie de factors que afecten una àrea organitzativa (departament,
secció, grup de treball...) composta per diversos treballadors.
• L'ISTAS 21 (de l'Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut)
És una tècnica d'avaluació de riscos laborals de naturalesa psicosocial,
adaptació al castellà del Qüestionari Psicosocial de Copenhaguen (CoPsoQ).
Aquest instrument està dissenyat per identificar i mesurar l'exposició a sis grans
grups de factors de risc per a la salut de naturalesa psicosocial en el treball. És
una metodologia que té dues versions “utilitzables”, que s'adeqüen a la
grandària de l'empresa, institució o centre de treball.
Tant un mètode com l'altre estan en contínua evolució i adquirint noves
dimensions per millorar-se, i perquè els resultats siguen d’allò més
identificables amb la realitat laboral, de manera que durant l'any 2011 es
preveu que es disposarà d'una versió més actualitzada de cada un dels
mètodes.
2.6.4 Prevenció: disseny dels llocs de treball
La concepció i disseny ergonòmic del lloc de treball (ergonomia preventiva) té
com a finalitat adequar els seus elements constitutius (espai, equips i ambient)
a les característiques de l'usuari i als requeriments de la tasca.
El disseny d’àmbits i lloc de treball aborda els aspectes següents: disseny
d'accessos, superfícies i espais de treball, postura corporal, disseny del
mobiliari de treball (seients, taules, etc.) i equips de treball (“qualsevol màquina,
aparell, instrument o instal·lació utilitzat en el treball”), mitjans de senyalització i
control, disseny de l'entorn ambiental i de l'organització de treball (activitats i
processos).
La distribució geomètrica d'un espai de treball estarà condicionada per la
mateixa dimensió física del treballador que l’ocupe, objecte de mesurament
amb la tècnica antropomètrica. Aqueixa dimensió física humana serà
considerada tant en els seus aspectes estàtics com dinàmics (mobilitat). Hi ha
unes normes que determinen les dimensions del cos humà útils al disseny.

La posició de treball (postura) és un element essencial del treball; les postures
de treball més comunes són dempeus o asseguda. En funció d'aquestes,
utilitzem diferents paràmetres espacials per a dissenyar les superfícies de
treball i suport (mobiliari).
Hi ha unes normes per a decidir la postura de treball més apropiada, que es
determina per la naturalesa de les tasques que s'han d'exercir.
En tot cas, sempre que siga possible, hem d'afavorir que el treballador puga
alternar i canviar les seues postures de treball (alleugeriment de la càrrega
física estàtica).
Un aspecte peculiar en el disseny ergonòmic dels àmbits i llocs de treball és
que han de ser considerades altres necessitats de l’ésser humà; concretament,
la necessitat de mantindre distàncies interpersonals adequades és un element
que contribueix a determinar l'espai de treball requerit.
Aquest aspecte cobra major importància en les activitats sedentàries, com és el

cas dels típics treballs d'oficina.
Cada persona necessita disposar d'un espai al seu entorn que es projecta més
enllà de les seues dimensions físiques. Si aquest espai és envaït per altres, es
poden produir reaccions de rebuig, agressivitat i malestar.
L'extensió d'aquest espai no és sempre la mateixa, depén de la situació i del
tipus de relació mantinguda amb les altres persones.
A l'hora d'establir la
separació adequada
entre els ocupants
dels llocs existents en
una mateixa sala, és
recomanable
respectar la distància
social en la seua fase
pròxima.
Les alçades del pla
de treball, superfícies
de treball, folgances,
abasts i ajustos en
ambdues posicions
s’atenen a
paràmetres
habitualment ja
calculats i
representats en distintes taules. L'alçada del pla de treball s’ha de triar en
funció del tipus de tasca realitzada. En general, el pla de treball ha de situar-se
aproximadament a l'alçada del colze de l'usuari.
ALTURA DE PLANO DE TRABAJO (de pie), SEGÚN TAREAS

2.6.4 Prevenció: disseny dels equips de treball
Dins del sistema cadira/taula ha de prestar-se una atenció especial a la cadira
de treball. Hi ha una sèrie de requisits generals de disseny ergonòmic que ha
de reunir qualsevol cadira de treball.
Les parts amb les quals puga entrar en contacte l'usuari han d'estar
dissenyades de manera que no produïsquen lesions ni originen deterioracions
en els materials de treball. En particular, tots els cantells, cantons i ixents han
d'estar adequadament arredonits. Els dispositius de regulació i els elements
mòbils han d'estar dissenyats perquè no es puguen accionar o moure de
manera accidental.
Totes les superfícies del mobiliari amb què haja de romandre en contacte
l’usuari han d'estar construïdes amb materials de baixa transmissió tèrmica (cal
evitar l'ús de superfícies metàl·liques).
Un altre aspecte d'interés és el que concerneix al recobriment dels seients i
respatllers de les cadires de treball, aquest recobriment ha de ser permeable a

l'aire i al vapor d'aigua, així com permetre’n la neteja periòdica sense
deteriorar-se.
Les màquines són un altre element fonamental en els processos productius.
En funció del seu nivell d'automatització, la intervenció humana en les
màquines pot ser molt diversa (des de contínua fins a la simple supervisió). El
“diàleg” home-màquina es materialitza en els dispositius d'informació
(indicadors o senyals) i els dispositius de control (comandaments).
Els mètodes de presentació d'informació
Es basen prioritàriament en els sentits de la vista i l'oïda, i se’n tria l'un o l'altre
en virtut del tipus d'informació i el context de treball.
En els indicadors visuals (dispositius d'informació visual), la informació oferida
ha de veure's, llegir-se i ser entesa (intel·ligible).
El primer requisit (ser visible i llegible) s'aconsegueix amb una adequada
ubicació en el camp visual del treballador i un grandària suficient, a banda de
poder-hi usar colors. Finalment, cal una adequada selecció del dispositiu i la
formació suficient del que ha de llegir-lo.

Els comandaments o controls
Permeten actuar sobre la màquina i el seu procés, i vehiculen la resposta del
treballador. La resposta és una acció motora, per la qual cosa caldrà facilitar-la
tant en la seua accessibilitat (abasts) com en la seua potència o força, així com
en la seua rapidesa i precisió.
Comptant amb tot això, disposem de diverses eleccions; exemples:
Un altre equip de treball el constitueixen les ferramentes i les màquinesferramenta.
Són el primer objecte d'ajuda en el treball creat per les persones i ja des dels
seus albors tenen un disseny ergonòmic intuïtiu. El seu disseny ha d'enfocar-se
cap a la funcionalitat, bé amb energia pròpia de funcionament, bé per
aprofitament de l'energia humana; en aquest cas, amb criteris antropomètrics
(adaptats a les dimensions humanes, majoritàriament les de la mà) i
biomecànics (aplicacions de forces, palanques).
2.6.6 Prevenció: disseny de l'entorn de treball
Aquest apartat tractarà sobre el disseny de l'entorn de treball entés com a
factors mediambientals:

QUALITAT DE L'AIRE INTERIOR
En la pràctica, el que es demana és que l'aire que es respire,
a més de no presentar cap problema per a la salut, resulte
fresc i agradable.
CONDICIONS TERMOHIGROMÈTRIQUES
L'objectiu és l'estat de satisfacció amb les condicions de temperatura i humitat,
facilitant el balanç tèrmic sense necessitat de suar i evitant el desconfort tèrmic
local.
CONDICIONS ACÚSTIQUES
Sabent que el soroll es genera en punts concrets (focus), és en els focus on ha
d'atallar-se el problema, evitant la seua producció. De vegades, açò no és
factible o no és suficient, per la qual cosa la manera de disminuir el nivell de
soroll és col·locar obstacles entre el focus i l'individu, obstacles capaços
d'absorbir una part o tota l'energia acústica.
CONDICIONS D'IL·LUMINACIÓ
Els avantatges de la llum natural, en relació amb l'obtinguda de forma artificial,
fan recomanable el seu ús als espais i llocs de treball sempre que això siga
possible. A l'estalvi energètic obtingut amb la seua utilització s'afegeix la
qualitat de la llum solar: capacitat de reproduir fidelment els colors, tonalitat,
absència de parpelleigs, etc.
2.7 La vigilància de la salut dels treballadors

El terme "vigilància de la salut dels treballadors" engloba una sèrie d'activitats
referides tant a individus com a col·lectivitats i orientades a la prevenció dels
riscos laborals, els objectius generals de la qual tenen a veure amb la
identificació de problemes de salut i l'avaluació d'intervencions preventives.
La vigilància de les malalties i lesions d'origen professional consisteix en el
control sistemàtic i continu dels episodis relacionats amb la salut en la població
activa per tal de previndre i controlar els riscos professionals, així com les
malalties i lesions associades.
La vigilància de la salut, encara que és una activitat pròpia de l'àmbit de la
Medicina del Treball, suposa una relació multidisciplinària amb la resta
d'integrants del Servei de Prevenció. Necessita nodrir-se d'informacions
produïdes per altres especialistes (seguretat, higiene, ergonomia,
psicosociologia) i aporta dades per a l'avaluació de riscos i la planificació de la
prevenció.
La Vigilància de la Salut ha de ser:
Garantida per l'empresari, restringint-ne l'abast als riscos inherents al treball.
Específica, en funció del o dels riscos identificats en l'avaluació de riscos.
(Espirometría Imatge de Prevenció Navarra)
Exemple: es realitzarà una audiometria als que treballen en ambients
sorollosos, o una espirometria si es treballa amb substàncies que, inhalades,
puguen produir alteracions pulmonars.
Voluntària per al treballador, llevat que concórrega alguna de les
circumstàncies següents:
L'existència d'una disposició legal amb relació a la protecció de riscos
específics i activitats d'especial perillositat. Exemple: treballs amb
mercuri, sorrol, etc.

Que els reconeixements siguen indispensables per a avaluar els efectes
de les condicions de treball sobre la salut dels treballadors.
Que l'estat de salut del treballador puga constituir un perill per a ell
mateix o per a tercers.
Confidencial, atés que l'accés a la informació mèdica derivada de la vigilància
de la salut de cada treballador es restringirà al mateix treballador, als serveis
mèdics responsables de la seua salut i a l'autoritat sanitària.
(Imatge de la revista ISTAS)
Ètica, per tal d'assegurar una pràctica professional coherent amb els principis
del respecte a la intimitat, a la dignitat i a la no discriminació laboral per motius
de salut.
Prolongada en el temps, quan siga pertinent, més enllà de la finalització de la
relació laboral. Exemple: amb radiacions ionitzants, determinats riscos
biològics…
Contingut ajustat a les característiques definides en la normativa aplicable.
Per als riscos que no hagen sigut objecte de reglamentació específica, la Llei
de Prevenció de Riscos Laborals (LPRL) no especifica ni defineix les mesures
o instruments de vigilància de la salut; sí que estableix, però, una preferència
per aquelles que causen les menors molèsties al treballador, i encomana a
l'Administració Sanitària l'establiment de les pautes i protocols d'actuació en
aquesta matèria. El contingut d’aquests reconeixements inclourà, com a mínim,
una història clinicolaboral i, a més, una descripció del seu lloc de treball i
mesures de prevenció adoptades.

Realitzada per personal sanitari amb competència tècnica, formació i
capacitat acreditada, és a dir, per metges especialistes en Medicina del
Treball o diplomats en Medicina d'Empresa i infermers d'empresa.
A intervals periòdics, per treballar amb determinats productes o en
determinades condicions regulades per una legislació específica que així ho
exigisca o segons riscos determinats per l'avaluació de riscos.
Planificada, perquè les activitats de vigilància de la salut han de respondre a
uns objectius clarament definits i justificats per l'exposició a riscos que no s'han
pogut eliminar o pel mateix estat de salut de la població treballadora.
Haurà de comprendre:
Una avaluació de la salut dels treballadors inicial, després de la
incorporació al treball o després de l'assignació de tasques específiques
amb nous riscos per a la salut.
Una avaluació de la salut periòdica específica, per treballar amb
determinats productes o en determinades condicions regulades per una
legislació específica que així ho exigisca o segons risc/s determinats per
l'avaluació de riscos, o a petició del treballador, quan ell mateix crega
que les alteracions de la seua salut són produïdes per l'activitat laboral.
La periodicitat no té per què ajustar-se a intervals regulars; cada cas
s'estableix en els protocols específics, i també dependrà de la història
natural de la malaltia i de les condicions d'exposició.
Una avaluació de la salut després d'una absència prolongada per
motius de salut.
Incloent la protecció de:
Els treballadors especialment sensibles com a conseqüència que
l'empresari ha de garantir la protecció de tots aquells treballadors que
puguen veure's afectats de manera singular per algun risc identificat al
lloc de treball, per les seues característiques personals, estat biològic o
que presenten alguna mena de discapacitat que interferisca amb el
treball.
Els treballadors menors d'edat, pel seu desenvolupament incomplet i
per la seua manca d'experiència per a identificar els riscos del seu
treball.

Les treballadores en període d'embaràs, lactància i puerperi.
En resum, els resultats de la vigilància de la salut ens seran útils per a motivar
la revisió de les actuacions preventives en funció de l'aparició de danys en la
població treballadora i, mitjançant l'evolució de l'estat de salut del col·lectiu de
treballadors, per a avaluar l'eficàcia del pla de prevenció de riscos laborals.
A la Universitat de València, per a la realització de les activitats pròpies de la
vigilància de la salut, es disposa de tres gabinets de salut laboral, un en cada
un dels campus (Blasco Ibáñez, Tarongers i Burjassot-Paterna).
Estan dirigits, cada un d'aquests, per una metgessa i una infermera
especialistes en medicina del treball. Disposen del material sanitari adequat
amb què es duen a terme totes les funcions relatives a la identificació personal
dels problemes de salut i la seua prevenció, per mitjà dels exàmens de salut i
de l'assistència sanitària a la malaltia i a l'accident.
Dins de les funcions de la medicina del treball s'elaboren campanyes de
promoció de salut, vacunacions, formació i informació, atenció d'urgències, etc.
MÒDUL 3: RISCOS ESPECÍFICS Y LA SEUA PREVENCIÓ
Qualsevol lloc de treball comporta unes activitats que es realitzen en un
determinat entorn que presenta unes determinades condicions de treball i
que poden suposar un risc per a la seguretat i la salut de les persones.
Per condicions de treball s'entenen tant els locals com les instal·lacions, equips
o productes, els procediments emprats o l'organització del treball.
Per tant, en un lloc de treball poden existir uns riscos de caràcter general,
comuns a tots els treballadors i treballadores, i uns riscos específics
característics de cada lloc, a causa dels equips utilitzats, les substàncies
manipulades o les activitats realitzades.
Un d'aquests riscos específics es deu a l'ús de pantalles de visualització de
dades.

3.1. Pantalles de visualització de dades (PVD)
Des de la incorporació de l'ordinador al lloc de treball, s'han emprat diferents
termes per a identificar-lo, i n’és actualment la denominació més utilitzada la de
pantalles de visualització de dades (PVD).
Es denomina pantalla de visualització una pantalla alfanumèrica o gràfica,
independentment del mètode de representació visual.
Es defineix lloc de treball el constituït per un equip amb pantalla de
visualització proveït, si és el cas, d'un teclat o dispositiu d'adquisició de dades,
d'un programa per a la interconnexió persona/màquina, d'accessoris ofimàtics i
d'un seient i taula ò superfície de treball, així com l'entorn laboral immediat.
Treballador: qualsevol treballador que, habitualment i durant una part rellevant
del seu treball normal, utilitze un equip amb pantalla de visualització.
L'ergonomia és una disciplina que estudia com es relaciona la persona amb
l'entorn del seu treball.
L'ergonomia naix com un conjunt de tècniques que tenen com a objecte
adequar el lloc de treball a la persona.
Tracta d'adequar al treballador les dimensions del lloc de treball, els esforços i
moviments que requereix la tasca, l'estudi del medi físic (les condicions
d'il·luminació, temperatura, humitat, nivell de soroll), els aspectes temporals del
treball (horaris, pauses, ritmes, etc.) i aspectes organitzatius, d'on es dedueix
que es tracta d'una ciència multidisciplinària.

CRITERIS PER A DETERMINAR LA CONDICIÓ DE TREBALLADOR USUARI DE PVD
A. Els que poden considerar-se "treballadors" usuaris d'equips amb pantalla de visualització:
tots aquells que superen les 4 hores diàries o 20 hores setmanals de treball efectiu amb aquests
equips.
B. Els que poden considerar-se exclosos de la consideració de "treballadors" usuaris: tots
aquells el treball efectiu dels quals amb pantalles de visualització siga inferior a 2 hores diàries o
10 hores setmanals.
C. Els que, amb certes condicions, podrien ser considerats "treballadors" usuaris: tots aquells que
realitzen entre 2 i 4 hores diàries (o 10 a 20 hores setmanals) de treball efectiu amb aquests equips.
Una persona inclosa dins de la categoria C pot ser considerada, definitivament,
"treballador" usuari si compleix, almenys, 5 dels requisits següents:
1. Dependre de l'equip Una persona inclosa dins de la categoria C pot ser considerada,
definitivament, "treballador" usuari si compleix, almenys, 5 dels requisits següents:
amb pantalla de visualització per fer el seu treball, i no poder disposar fàcilment de mitjans
alternatius per a aconseguir els mateixos resultats.
2. No poder decidir voluntàriament si utilitza o no l'equip amb pantalla de visualització per a
realitzar el seu treball.
3. Necessitar una formació o experiència específiques en l'ús de l'equip, exigides per l'empresa,
per fer el seu treball.
4. Utilitzar habitualment equips amb pantalles de visualització durant períodes continus d'una
hora o més.
(Les petites interrupcions, com telefonades o accions semblants, durant aquests períodes, no
desvirtuen la consideració de treball continu).
5. Utilitzar equips amb pantalles de visualització diàriament o quasi diàriament, de la manera
descrita al punt anterior.
6. Que l'obtenció ràpida d'informació per part de l'usuari mitjançant la pantalla constituïsca un
requisit important del treball.
(Per exemple, en activitats d'informació al públic en què el treballador utilitze equips amb
pantalles de visualització).
7. Que les necessitats de la tasca exigisquen un nivell alt d'atenció per part de l'usuari; per
exemple, pel fet que les conseqüències d'un error puguen ser crítiques.
(Aquest seria el cas de les tasques de vigilància i control de processos en què un error poguera
donar lloc a pèrdues materials o humanes.)

3.2 Riscos relacionats amb el lloc de treball amb pantalles
Les alteracions més freqüents que poden patir els usuaris de pantalles es
poden agrupar en tres apartats:
Fatiga física o muscular
Fatiga visual
Fatiga mental
Animació de l'Agència Europea per a la Salut i Seguretat en el Treball
(Punxa en la imatge per a reproduir l'animació)
3.2.1.Fatiga física
La fatiga física o muscular és la disminució de la capacitat física de l'individu
deguda bé a una tensió muscular estàtica, dinàmica o repetitiva, bé a una
tensió excessiva del conjunt de l'organisme o bé a un esforç excessiu del
sistema psicomotor (musculoesquelètic).
En relació amb la fatiga muscular podem observar:
Cervicalgia: dolor en qualsevol segment del coll que puga irradiar o no
cap al crani, cap al segment de la columna dorsal o cap als braços.
Dorsalgia: dolor en qualsevol segment de la zona alta i mitjana de
l'esquena, que pot irradiar o no cap al coll, cap al segment inferior de
l'esquena (columna lumbosacra) o cap als braços.
Lumbàlgia: dolor a la zona baixa de l'esquena, que pot irradiar cap als
glutis, les extremitats inferiors i, ocasionalment, cap al segment mitjà de
l'esquena.

Parestèsies: sensació de rampes que recorren el membre superior o els
dits; formigueig acompanyat d'esponjament ocasionalment a les mans.
Epicondilitis: coneguda com “colze de tenista”, és una inflamació dels
músculs i tendons de la cara lateral externa del colze. Està relacionada
amb moviments repetitius del canell. En fases avançades el pacient
refereix un dolor de repòs que s'intensifica a la nit.
Entre les postures incorrectes que més s'adopten davant d'una pantalla cal
destacar les següents:
1- Gir del cap.
2- Falta de suport a l'esquena.
3- Elevació de muscles per mal ajust de l'alçada taula-seient.
4- Manca de suport als canells i avantbraços.
5- Extensió i desviació del canell en teclejar.
O bé: Flexió excessiva del coll:

O bé: Flexió excessiva del coll:
3.2.2.Fatiga visual
Correspon a una modificació de caràcter reversible, a causa d'un funcionament
excessiu de l'òrgan de la visió, que donarà com a resultat una disminució del
poder funcional, juntament amb l'aparició de sensacions diverses que aquesta
disminució comporta.
Els símptomes se’n situen a tres nivells:
1. Molèsties oculars
Coentor: sensació de picor als ulls (de vegades cremor o ardor.
Llagrimeig espontani, no emocional, d'ambdós ulls).
Conjuntivitis: inflamació i enrogiment dels revestiments (mucoses) que
entapissen exteriorment el globus ocular i l'interior de les parpelles.
Síndrome de l'ull sec: dèficit de la producció fisiològica de llàgrimes que
humidifiquen i netegen la superfície ocular, coentor i fotofòbia. S'ha
demostrat que la tasca de lectura i l'ús de PVD disminueix la freqüència
del parpelleig. L'aire molt sec i fred, amb fum, o carregat d'altres
contaminants, també afavoreix el dessecament de les llàgrimes. Tots
aquests factors poden desencadenar, en algunes persones, la sequedat
ocular i la queratitis (alteracions de la còrnia).
Blefaritis: inflamació i infecció, habitualment secundària, per la
manipulació de les parpelles.
2. Trastorns visuals:
Diplopia transitòria: imatge doble temporal en intentar enfocar la visió.

Fotofòbia: molèstia anormal davant de la llum, que obliga a cloure les
parpelles per a defensar-se i fugir d'aquesta.
3. Símptomes extraoculars: cefalees (mal de cap), insomni, nàusees, dolor
d'esquena, dolor cervical i ansietat.
Com previndre la fatiga visual?
Ha d'haver-hi una il·luminació general adequada.
Les finestres han de quedar situades de forma paral·lela a la
pantalla, mai han d'estar situades davant ni darrere de l'usuari.
Les lluminàries han de col·locar-se de manera que la reflexió
sobre la superfície de treball no coincidisca amb l'angle de visió
de l'usuari. S'han de situar en la línia de direcció de la mirada i a
un costat i a l'altre de les pantalles.
S'evitaran les superfícies de treball amb materials brillants i colors
foscos.
Ubicació incorrecta de lluminàries:

3.2.3.Fatiga mental
La fatiga mental ocasionada pel treball es produeix bàsicament en les persones
que tenen un excés de treball de tipus intel·lectual, on s'exigeix un gran esforç
mental de manera continuada, com ara: comprensió, raonament, solució de
problemes, memòria, etc.
La fatiga mental provocada pel treball és una conseqüència de la tensió que
aquest produeix i sol eliminar-se mitjançant un adequat descans. La fatiga és
un mecanisme regulador de l'organisme i té un gran valor adaptatiu en tant que
indica la necessitat de descans.
Quan apareix la fatiga mental en el treball es produeix una disminució
significativa dels nivells d'atenció, provoca un pensament lent, la qual cosa
disminueix el nivell de resposta als problemes i provoca una disminució
significativa de la motivació cap al treball. Aquestes situacions produeixen una
baixada en el rendiment professional, redueixen l'activitat i hi ha un augment
d'errors en l'execució de les tasques encomanades.
En l'organisme, la fatiga mental produeix diversos trastorns psicològics i
psicosomàtics, com ara: irritabilitat, inestabilitat emocional, ansietat, estats
depressius i alteracions del son. Com a alteracions psicosomàtiques poden
produir-se: astènia, mareigs, mal de cap, dolors musculars, problemes
digestius, alteracions cardíaques, etc.

Per a previndre la fatiga mental, cal millorar les condicions de treball i
l'organització de les tasques del lloc de treball, començant per les condicions
ambientals en l'entorn de treball, com ara: il·luminació, soroll, qualitat de l'aire,
climatització, equipament del lloc de treball: mobiliari ergonòmic, útils i eines de
treball.
Una de les millors recomanacions que hi ha per a previndre la fatiga consisteix
en l'organització del temps de treball de manera que permeta la realització de
pauses.
Si es realitzen pauses al llarg de la jornada de treball, es pot previndre l'estat
de fatiga. Però perquè les pauses siguen realment efectives han de permetre
desconnectar dels temes del treball i que la persona puga apartar-se físicament
del lloc de treball, canviant el focus d'atenció.
Altres mesures convenients per a reduir la fatiga són:
Millorar la informació i documentació que es maneja, millorar també el
tipus de suport d'aquesta informació.
Incorporar al treball varietat de tasques de distinta mena i responsabilitat
per evitar la monotonia.
Evitar l'aïllament, possibilitant la comunicació entre els treballadors.
Facilitar entre els treballadors les relacions de cooperació, tant formals
com informals.
Cada persona té una capacitat de resistència a la fatiga que es veu modulada
per les seues característiques personals (per exemple, l'edat) i per altres
factors com: els hàbits d'alimentació, de descans i d'exercici.
Actuant sobre aquests factors, adquirint i mantenint hàbits saludables: una
alimentació saludable, la pràctica regular d'exercici físic moderat i un bon patró
de descans, s'influeix positivament no sols en la pròpia salut, sinó també en la
capacitat de resistència a la fatiga.
A part de les alteracions més freqüents que hem vist, relacionades amb el
treball amb PVD, per ser malalties professionals, descriurem succintament la
síndrome del túnel carpià i la malaltia de Quervain, ambdues relacionades amb
moviments repetits en treballar sobre el teclat i la superfície de la taula.

SÍNDROME DEL TÚNEL CARPIÀ
La síndrome del túnel carpià és una patologia específica que afecta el canell i
la mà, i pot estar causada per la repetició d'un mateix moviment sota certes
circumstàncies o per altres factors físics. Els símptomes més freqüents són
l'endormiscament, formigueig i dolor als dits. El nervi mitjà proporciona
sensibilitat al costat del palmell que correspon al polze, índex, dit del cor i a la
part de l'anul·lar amb cara cap al polze. També proporciona moviment a una
part de la mà.
El nervi entra a la mà entre els ossos del canell i una membrana forta que
manté units aquests ossos. Aquest espai s’anomena també túnel carpià i, pel
fet que el trajecte és rígid, la inflamació de qualsevol dels teixits d'aquesta zona
pot causar compressió al nervi. Són molts els factors que intervenen en el seu
origen, com el desgast i esquinç dels músculs i tendons per dislocacions o
fractures del canell, artritis, moviments repetitius i retenció de líquids durant
l'embaràs. Tots aquests trastorns poden afectar el nervi que passa per l'espai
del túnel carpià.
MALALTIA “DE QUERVAIN”
Aquesta tendinitis es genera per irritació i inflamació dels tendons que es
troben al cantell del polze fins al canell. La inflamació pot causar dolor i
sensibilitat al cantell del polze del canell, que usualment es manifesta en tractar
de fer un puny, agafant objectes o rotant el canell.

El símptoma central és dolor sobre el costat del polze del canell. Aquest pot
aparéixer gradualment o de manera brusca. Se sent al canell però pot irradiarse
cap a l'avantbraç. Normalment el dolor empitjora amb l'ús de la mà i el polze,
especialment en prendre objectes amb força o en girar el canell.
Cal considerar que molts d'aquests símptomes o signes que hem referit poden
tindre orígens ben diferents del laboral, encara que han de ser sempre valorats
prou pel metge del treball en cada cas segons l'exposició.
3.3.Condicions ambientals
La il·luminació general haurà de garantir uns nivells adequats d'il·luminació i
unes relacions adequades de luminàncies entre la pantalla i el seu entorn.
El condicionament de l’espai de treball i del lloc de treball, així com la situació i
les característiques tècniques de les fonts de llum artificial, hauran de
coordinar-se de tal manera que s'eviten els enlluernaments i els reflexos
molestos a la pantalla o en altres parts de l'equip.
A. Reflexos i enlluernaments
Els llocs de treball hauran d'instal·lar-se de tal manera que les fonts de llum,
com ara finestres i altres obertures, els envans transparents o translúcids i els
equips o envans de color clar, no provoquen enlluernament directe ni
produïsquen reflexos molestos a la pantalla.
Les finestres hauran d'anar equipades amb un dispositiu de cobertura adequat i
regulable per a atenuar la llum del dia que il·lumine el lloc de treball.
B. Soroll
El soroll produït pels equips instal·lats al lloc de treball haurà de tindre's en
compte en dissenyar-lo, en especial perquè no es pertorbe l'atenció ni la
paraula.
C. Calor
Els equips instal·lats al lloc de treball no hauran de produir una calor addicional
que puga ocasionar molèsties als treballadors.
D. Emissions
Tota radiació, a excepció de la part visible de l'espectre electromagnètic, haurà
de reduir-se a nivells insignificants des del punt de vista de la protecció de la
seguretat i de la salut dels treballadors.
E. Humitat
Haurà de crear-se i mantindre's una humitat acceptable.
3.4 Recomanacions sobre el mobiliari ergonòmic

Tot seguit es dóna una sèrie de recomanacions sobre com ha de ser el
mobiliari ergonòmic en treballs amb pantalles de visualització de dades.
TAULES DE TREBALL
Superfície
L'acabat de les superfícies de treball haurà de tindre aspecte mat, a fi de
minimitzar els reflexos, i el color no hauria de ser excessivament clar o fosc.
Les superfícies del mobiliari no han de tindre cantons o arestes agudes.
Dimensions
Les dimensions de la taula de treball hauran de cobrir el 95% de la població,
que són les següents:
Hòmens: 160 x 80 x 76 cm.
Dones: 160 x 80 x 73,5 cm.
Les mesures mínimes del mobiliari triat són 160 x 80 x 75, per la qual cosa es
recomana a les persones de menor talla l'adaptació al lloc de treball per mitjà
de reposapeus.
L'espai lliure per als genolls davall del tauler ha de ser almenys de 60 cm
d'ample i 60 cm de profunditat.
No es recomanen les taules auxiliars amb safata extraïble per a teclat
d'ordinador, pel fet que la profunditat de la safata no sol ser suficient perquè la
distància entre el teclat i el cantell de la safata siga com a mínim de 10 cm.
Calaixeres
Han de ser mòbils, amb rodes per a situar-les de manera que no interferisquen
l'espai lliure per a la mobilitat de les cames.
CADIRES
Altura del seient
Si és possible, han de ser regulables en alçada, compreses entre els 32 i 35
cm.
L'alçada dependrà de les mides dels treballadors; es recomana, però, que el
peu recolze totalment al sòl i que el genoll forme un angle de 90º.

Seient
Profunditat: entre 40 i 45 cm.
Amplària: entre 40 i 50 cm.
El cantell anterior ha de ser lleugerament arredonit, per tal d'evitar pressions a
les venes i als nervis de les cames.
El teixit del seient i del respatller ha de ser transpirable.
Respatller
Ha de ser regulable en alçada, donada la gran dispersió en l'alçada lumbar dels
usuaris, ja que actua com a suport de la regió lumbar.
Ha de ser regulable en l’angle d'inclinació. Es recomana una certa flexibilitat per
a pivotar petits angles sobre una posició fixa, i evitar un excés de rigidesa sobre
el respatller, que permeta alhora un suport ferm de l'esquena. És convenient
que el respatller tinga una suau prominència per a donar suport a la zona
lumbar.
Base de la cadira
Han de ser suports que asseguren resistència a la bolcada. Les cadires amb
rodes permeten una major mobilitat del subjecte sense forçar la postura. Ha de
ser giratòria i tindre cinc suports al sòl.
3.5.Equips de treball
A continuació, es dóna una sèrie de recomanacions sobre com han de ser els
components de l'equip de les pantalles de visualització de dades.

PANTALLES
La pantalla haurà de ser orientable i inclinable a voluntat, amb facilitat per a
adaptar-se a les necessitats de cada persona. Els caràcters de la pantalla
hauran d'estar ben definits i configurats de manera clara, i tindre una dimensió
suficient que dispose de prou d’espai.
Ha de poder ajustar-se la lluminositat i el contrast entre els caràcters i el fons
de la pantalla, i adaptar-los fàcilment a les condicions de l'entorn.
TECLAT
El teclat ha de ser inclinable i independent de la pantalla.
La superfície ha de ser mat per a evitar els reflexos, i el cos del teclat prou pla.
Es recomana que l'alçada de la 3a fila de tecles (fila central) no excedisca de
30 mm respecte a la base de suport del teclat i la seua inclinació hauria d'estar
compresa entre 0º i 25º respecte a l'horitzontal.
REPOSAPEUS
El reposapeus es fa necessari en els casos on no es pot regular l'alçada de la
taula i l'alçada del seient no permet a l'usuari descansar els peus al sòl.
Quan siga utilitzat, ha de reunir les característiques següents:
- Inclinació ajustable entre 0º i 15º sobre el pla horitzontal.
- Dimensions mínimes de 45 cm d'ample per 35 cm de profunditat.
- Tindre superfícies antilliscants, tant a la zona superior per als peus com als
seus suports per al sòl.

REPOSACANELLS
Elements encoixinats i situats davant del teclat que donen suport als canells
elevant-los uns centímetres, i permeten un accés a les tecles sense necessitat
d’una extensió molesta.
Ha d'haver-hi prou d’espai entre el teclat i el canell de la taula per a recolzar els
avantbraços. La profunditat mínima d'espai serà de 10 cm; d'aquesta manera
s'evitaran les flexions de canell.
FARISTOL O PORTADOCUMENTS
Permet a l'usuari tindre els papers més a prop dels ulls i en un angle que facilita
una millor postura del cap, coll i tronc.
Quan siga utilitzat, ha de reunir les característiques següents:
- Ha de ser ajustable en alçada, inclinació i distància.
- Ha de tindre prou resistència per a suportar el pes dels documents sense
oscil·lacions.
3.6 Posició correcta davant de la pantalla de visualització de dades

1. La postura del cap ve determinada per la situació de la pantalla, que ha de
col·locar-se a una distància, alçada i amb inclinació adequada. La part superior
de la pantalla ha de situar-se a nivell de la línia horitzontal de visió per evitar la
inclinació del cap.
2. La distància de la pantalla als ulls de l'usuari no ha de ser menor de 40 cm ni
major de 90 cm.
3. S'han d'evitar els girs del cap, per això l'element de comunicació més sovint
visualitzat (pantalla o document) es col·locarà tan davant com es puga de
l'usuari.
Quan es tracte de llocs de treball d'entrada de dades serà necessari un
portadocuments. La pantalla i el portadocuments seran prou pròxims l'un de
l'altre i a la mateixa distància.
4. Els braços es mantindran propers al tronc i l'angle del colze no serà major de
90º.
5. El respatller de la cadira ha de ser d'inclinació regulable i ha de mantindre un
bon suport per a l'esquena, sobretot de la zona lumbar.
6. Ha d'haver-hi prou d’espai entre el teclat i el cantell de la taula per a recolzar
els avantbraços. La profunditat mínima d'aquest espai serà de 10 cm; d'aquesta

manera s'evitaran les flexions del canell.
7. Les cuixes i l'esquena han de formar un angle entre 90º i 100º.
3.7.Consells generals
PROTEGIR L'ESQUENA
El coneixement de la columna vertebral és fonamental per a entendre i
comprendre l'origen del dolor d'esquena i les normes que ens ajudaran a
cuidar-la i protegir-la.
Vista de perfil, cada regió de la columna vertebral té una curvatura diferent.
Estructura de la columna vertebral:
Vértebras cervicales
Vértebras dorsales
Vértebras lumbares
El disc intervertebral està format per un anell extern fibrós.

Quan la columna es manté recta, els discos intervertebrals exerceixen la seua
funció simple de transmissió de forces. El nucli gelatinós roman al centre del
disc i tot el sistema està equilibrat. En els moviments de flexió, no obstant això,
el nucli no es queda al centre del disc intervertebral, sinó que es desplaça pel
moviment de falca que hi exerceixen les vèrtebres. Aquest efecte revesteix una
especial importància a la regió lumbar les vèrtebres de la qual tenen poc limitat
el moviment de flexió. En aquestes condicions, les fibres concèntriques de
l'anell fibrós es comprimeixen a la part davantera i es dilaten a la part posterior.
Si aquesta pressió dels discos es prolonga durant molt de temps, es dificulta la
nutrició del disc; a més, el desplaçament del nucli cap arrere estira la part
posterior de l'anell fibrós, així com els lligaments posteriors del raquis, la qual
cosa origina dolors d'esquena.
L'alçament incorrecte de càrregues pesades, l'adopció de postures incorrectes,
la realització de moviments inapropiats, etc., poden provocar una sèrie de
problemes i dolors d'esquena. Per previndre aquestes molèsties, convé tindre
en compte una sèrie de recomanacions:
MANTINDRE'S DRET
És molt important mantindre la columna vertebral recta, perquè els discos
intervertebrals puguen repartir correctament el pes i per evitar deformacions a
la columna. En termes generals, han d'evitar-se totes aquelles postures que
tendeixen a corbar l'esquena, a afonar-la o tòrcer-la. És important aprendre a
mantindre's dret i esforçar-se per mantindre el tronc recte. Mantindre's dret
significa tindre l'esquena recta de forma natural, sense forçar.
La posició “dreta” significa, doncs, adoptar una postura que mantinga la forma
natural de la columna vertebral (forma de “S”) i açò s'aconsegueix:
- Portant els muscles cap arrere suaument.
- Mantenint el cap alçat, amb el coll recte.
- Mantenint el ventre suaument entrat i els músculs de l'abdomen
contrets.
El simple fet d'observar estrictament les regles anatòmiques de mantindre's
dret suposa una manera de gimnàstica correctiva que pot alleujar o previndre
molts dolors d'esquena.

DOBLEGAR ELS GENOLLS
Un altre punt a tindre en compte per evitar dolors d'esquena consisteix a
adquirir el bon costum d'abaixar-se doblegant els genolls, mantenint l'esquena
recta, per realitzar tasques com la d'arreplegar un objecte del sòl, alçar una
càrrega, etc.
LA IMPORTÀNCIA D'ASSEURE'S BÉ
En la posició d’“assegut” també ha de mantindre's el tronc dret, amb els
muscles cap arrere i la columna vertebral recta, i no deixar que el cos es
doblegue cap endavant i s’arquege l'esquena.
El levantamiento incorrecto de cargas pesadas, la adopción de posturas
incorrectas, la realización de movimientos inapropiados, etc., pueden provocar
una serie de problemas y dolores de espalda. Para prevenir estas molestias
conviene tener en cuenta una serie de recomendaciones:
CANVIS DE POSTURA
No ha de mantindre's durant massa temps la mateixa posició, ja siga aquesta
asseguda o dempeus. Fins i tot, la millor postura pot produir fatiga si no permet
relaxar, de tant en tant, els músculs i la columna vertebral.

EXERCICIS RECOMANATS
EXERCICIS PER PREVINDRE LA FATIGA FÍSICA
EXERCICIS PER A PREVINDRE LA FATIGA VISUAL
Treballar estones llargues davant de l'ordinador exigeix un esforç ocular que
pot arribar a provocar irritació o fatiga visual. Per evitar-ho, podem realitzar els
exercicis següents:
En tasques continuades davant de l'ordinador, hem de deixar que els
ulls descansen de manera periòdica apartant la vista de la pantalla i
enfocant cap a un punt distant, tan lluny com siga possible.
Durant l'estona d'estar mirant aquest punt distant, hem d’observar
diferents distàncies del nostre entorn de treball.
Un altre exercici consisteix a tapar-se els ulls i col·locar els colzes
damunt la taula; els palmells de les mans se situen a les òrbites dels ulls
i eviten que hi entre la llum; llavors es tanquen els ulls 15 segons,
mentre es respira profundament, i a continuació destapem els ulls.
3.8 Les alteracions de la veu (només per a PDI)
La veu, amb intenció de transmetre quelcom, és una qualitat pròpia de l'espècie
humana. La veu és la qualitat de l’ésser humà que més ens diferència d'altres
éssers; no és una cosa estàtica com el color dels ulls, sinó que canvia en
relació amb múltiples factors: edat, situació, hàbits, estat d'ànim, condicions
físiques, etc.
La veu és l'instrument fonamental per a la comunicació amb els altres i, en el
cas dels professors, és també la seua eina de treball.
La cura de la veu ens portarà a la cura de la nostra persona: les normes que

s'han de seguir per a mantindre una salut vocal són aspectes que indirectament
ens ensenyaran a modificar hàbits que incidiran en la salut en general.
L'ús correcte de la veu implica un aprenentatge. Cal conéixer el mecanisme de
la fonació i els recursos de la veu per prendre consciència dels propis hàbits,
per a corregir-los mitjançant l'exercici i l'automatització dels mecanismes més
adequats.
Podríem definir la veu com: “el so que l'aire expel·lit dels pulmons produeix en
eixir de la laringe, que fa vibrar les cordes vocals”.
Totes les persones que estan en disposició de fer-ho utilitzen la veu diàriament.
No obstant, per a algunes professions el seu ús és fonamental. Entenem per
professional de la veu qualsevol individu que utilitze la veu com a ferramenta i
mitjà principal del seu exercici laboral. És en els docents, però, on veiem que
els problemes de la veu són una de les patologies més freqüents que els
afecten de manera característica, a causa de l'ús continuat que en fan.

3.8.1 Malaltia professional
La veu és el so originat a la laringe i modificat per les cavitats de ressonància,
que se sent a l'exterior dels llavis. Així doncs, l'emissió de la veu es deu a
l'acció coordinada de diversos músculs i òrgans: el corrent d'aire originat als
pulmons, que ascendeix per la tràquea, arriba a l'estrenyiment que produeixen
les cordes vocals, i açò fa que l'aire produïsca la vibració de les cordes vocals i
aquesta vibració és replegada per les cavitats de ressonància, imprescindibles
per a l'emissió de la veu.
Podem definir la veu per les seues tres característiques fonamentals: intensitat,
to i timbre; la intensitat dependrà fonamentalment del flux aeri (volum que es
mesura en decibels), el to dependrà principalment de les característiques
anatomicofisiològiques dels replecs vocals (freqüència, grau d'amplitud entre
greus i aguts: es mesura en Hertzs) i el timbre de les activitats de ressonància
(és el so peculiar i característic de cada font de so).
La importància d'abordar aquest tema es deu no sols a la incidència i
prevalença de la patologia de la veu en l'àmbit docent, sinó també per la seua
inclusió en el quadre de malalties professionals.
Dins d’aquest quadre de malalties professionals trobem:
Grup 2: Malalties professionals causades per agents físics.
Nòduls de les cordes vocals a causa dels esforços sostinguts de la veu
per motius professionals.
Activitats capaces de produir-los: activitats en què calga un ús
mantingut i continu de la veu, com són professors, cantants,
actors, teleoperadors i locutors.

3.8.2 Conceptes bàsics
Per a produir la veu necessitem: un aparell que genere un corrent d'aire, un
altre que la faça vibrar i unes cambres de ressonància on es modifique i articule
el so emés. Així, considerarem tres parts a l'aparell vocal:
1. Les manxes.
2. El vibrador.
3. Els ressonadors.
1. Les manxes: la veu pot considerar-se com una espiració sonoritzada;
anomenem buf fonatori l'espiració activa necessària perquè es produïsca la
veu.
2. El vibrador: la laringe és el principal òrgan de la veu. Està formada per
cartílags (tiroide, cricoide, epiglòtic i els aritenoides) units entre si per lligaments
i fàscies o làmines tendinoses, així com per músculs recoberts per una mucosa.
Els músculs constrictors de la glotis formen els plecs vocals (també anomenats
cordes vocals). Formen part de la laringe i estan recoberts per mucosa. Són
com dos llavis horitzontals situats a l'extrem superior de la tràquea i que
sobreïxen de la paret interior de la laringe, i és la glotis l'espai comprés entre
ambdós.

3. Els ressonadors i els articuladors de la parla: són bàsicament: el pavelló
faringobucal, la boca i les cavitats annexes (fosses nasals i sines).
La veu depén de modificacions físiques que afecten els plecs vocals i que
concerneixen la qualitat de la veu (to, timbre i intensitat).
3.8.3 Patologia de la veu
Quan parlem de patologia de la veu ens referim quasi sempre al seu òrgan
central, que és la laringe.
L'espectre de la disfunció vocal comprén diverses entitats:
Afonia (pèrdua de la veu),
Diplofonia (doble to),
Disressonància (pèrdua de la ressonància),
Fatiga vocal (empitjorament de la veu amb l'ús prolongat),
Disfonia específica de to,
Odinofonia (fonació dolorosa), entre d’altres.
Ens centrarem en la disfonia com a signe i símptoma de les alteracions de la
veu. Considerem la disfonia com “un trastorn momentani o durador de la funció
vocal considerat com a tal per la mateixa persona o pel seu entorn”; i es
tradueix en l'alteració d'un o més paràmetres de la veu, que són el timbre, la
intensitat i l'alçada tonal.
Les classificacions distingeixen entre disfonies orgàniques i funcionals, segons
hi apareguen o no lesions visibles per laringoscòpia. L'existència de lesions
orgàniques implica, en general, una actuació mèdica més enèrgica.
Les malalties més freqüents de la veu en l'àmbit docent són: la patologia
nodular, els problemes relacionats amb les disfonies hiperfuncionants, l'edema
de Reinke i el pòlip laringi.

El DIAGNÒSTIC dels trastorns de la veu professional es basa en la història
clinicolaboral, començant amb un interrogatori que replegue les variables que
més tenen a veure amb aquesta patologia (sexe, edat, patologia ORL crònica,
tabac, alcohol, abús de la veu en ambients sorollosos, característiques del lloc
de treball, etc.).
Cal replegar les dades clíniques: cansament de la veu en finalitzar la setmana,
canvis en el to de la veu, sensació de cremor, gargamelleig, etc.; quan
apareixen i duració dels símptomes; situacions de millora i situacions
d'empitjorament. Cal realitzar les proves que permeten visualitzar, directament
o indirecta, l'aparell fonatori, així com les proves complementàries que siguen
necessàries.
Les possibilitats terapèutiques n’inclouen mesures de tipus mèdic com la
prescripció de fàrmacs, tècniques de rehabilitació, incloent-hi la reeducació
vocal, i mesures de tipus quirúrgic en determinades patologies.

Patologia nodular
La patologia nodular és un dels trastorns que més sovint hi observem.
Constitueix un engrossiment de la mucosa del plec vocal, i n’és la ubicació més
freqüent en la unió del terç anterior amb el terç mitjà. En pot ser uni o bilateral.
Sol ser més freqüent en les dones que en els hòmens, i és més habitual en la
tercera dècada de la vida. La docència constitueix la professió amb més
incidència per a aquesta patologia.
Sol començar com una disfonia disfuncional des de temps arrere, que empitjora
progressivament. Són característics les picors, dolors i gargamelleig a la gola.
També una fatiga vocal prematura. El pacient refereix que modifica
voluntàriament la tonalitat per a fer-se sentir, anant a tons més greus.
El nòdul pot desaparéixer per complet en cessar el sobreesforç vocal, per
influència d'un canvi en les condicions d'utilització de la veu o gràcies a la
reeducació vocal.
No obstant això, quan no es modifiquen les condicions d'emissió vocal, el nòdul
tendeix a augmentar de grandària i a evolucionar cap a la forma fibrosa. El
nòdul antic i fibrós difícilment és reversible.
En la mesura que a priori la lesió és reversible, el tractament lògic del nòdul és
la reeducació vocal, l'objectiu fonamental de la qual és eradicar el
comportament de sobreesforç. L'entrenament vocal ha de començar amb
exercicis relativament dinàmics, com per exemple la pronunciació de les
síl·labes ma-me-mi-mo-mu, o les vocals, sempre sota supervisió professional.
3.8.4 Factors de risc
Els factors de risc que hem de considerar-hi són:
Funcionals:
Tipus de respiració inadequat.
Incorrecta coordinació fonorespiratòria.
Intensitat excessivament elevada.

Situacions i activitats que afavoreixen la utilització d'una intensitat
de veu excessiva: parlar en llocs sorollosos, amb males
condicions acústiques, obliguen a realitzar un major esforç vocal.
Intensitat de veu excessivament baixa: pot ocasionar a la llarga
una hipotonia bicordal i una disfonia funcional.
Atac vocal inadequat: com el colp glòtic, que és un inici molt brusc
de la fonació, també la rialla extemporània, la tos i els esternuts.
To inadequat: pot ser per utilitzar tons massa greus o massa
aguts. El més freqüent és la inadequada utilització de tons massa
greus. El desplaçament del to mitjà de la veu fa que la
musculatura laríngia es veja obligada a treballar en condicions
mecàniques inadequades, es fatigue i es requerisca la intervenció
de la musculatura auxiliar, amb la qual cosa s’afavoreix la
incoordinació fonorespiratòria.
Articulació i ressonància: la rigidesa articulatòria origina un
sobreesforç de la musculatura, que fa que les cavitats de
ressonància adquirisquen una configuració anormal; açò porta a
l'aparició de fatiga vocal i a la presència d'emissions amb timbre
anòmal.
Tendència a parlar presentant hipertonia més o menys
accentuada: la hipertonia es refereix no sols al coll, sinó a tots els
òrgans fonoarticulatoris.
Posició corporal anòmala: és important la posició corporal global,
però de manera especial ens interessa que el coll i el tronc
estiguen en una posició correcta, per tal que la laringe no veja
pertorbada la posició òptima d'emissió i tota la musculatura que
intervindrà en la dinàmica respiratòria no altere la seua
funcionalitat per posicions inadequades.
Ritme d'emissió excessivament ràpid: contribueix a accentuar la
incoordinació fonorespiratòria, la qual afavoreix la hipertonia en
distintes estructures, i aquesta comporta al seu torn sobreesforç
de la musculatura laríngia, i condiciona la presència de fatiga
vocal o bé l’accentua.
Els ritmes d'emissió monòtons, pesats, abúlics.
Altres factors a considerar:
Factors psíquics de distinta índole, generalment associats a altres
factors.
No proporcionar descans adequat després d'un treball vocal més
o menys intens. No sols referit al descans general, sinó al repòs
vocal, que és aconsellable i necessari després d'una activitat
vocal intensa.
Els reposos vocals totals durant excessiu temps condicionen o
poden condicionar la hipotonia bicordal.

3.8.5 Prevenció i higiene vocal
Els professionals de la veu utilitzen de manera exhaustiva i reiterativa els
músculs laringis, i, per tant, han d'ajustar-se a uns hàbits i condicions de vida
que permeten mantindre aquests músculs en forma.
Quan parlem de prevenció, podem distingir entre:
Prevenció primària, a realitzar en aquells docents que encara no
pateixen cap trastorn de la veu, però que en tenen factors de risc;
Prevenció secundària: per a tractar d'evitar l'agreujament en els que ja
pateixen el trastorn; i
Prevenció terciària, amb objecte rehabilitador.
La PREVENCIÓ PRIMÀRIA de la veu professional inclou mesures sobre
l'ambient, la persona i la veu, a més d'altres amb caràcter organitzatiu.
Mesures sobre l'ambient: els ambients sorollosos obliguen el professorat
a alçar la veu per a fer-se sentir. Fóra convenient realitzar una avaluació
de les condicions de treball en relació amb el soroll.
Altres problemes de la veu estan relacionats amb la mala qualitat de
l'aire ambiental. L'exposició crònica a partícules irritants, com pot ser la
pols del clarió, afavoreixen també la inflamació dels plecs vocals.
Així, les recomanacions relacionades amb el medi ambient serien:
Evitar els ambients carregats de fum, ja que irriten i produeixen sequedat
de la mucosa.
Controlar els ambients amb aire condicionat o amb excés de calefacció.
Humidificar l'ambient quan hi haja calefacció.
Cuidar les emanacions d'olors fortes, productes de neteja, pintures, etc.
Millorar l'acústica dels espais tancats als centres de nova creació.
Controlar i reduir el soroll ambiental en la mesura que siga possible.
Aspectes referents a l'organització del treball: evitar tensions,
discussions, sobrecàrrega d'hores lectives, acumulació d'hores en una
mateixa jornada.
Atenent la persona, podem realitzar les següents recomanacions sobre la
higiene vocal:
No fumar. El tabac és un agent nociu per a la mucosa de la laringe, i la
irrita de tal manera que els plecs vocals perden mobilitat, en estar
inflamada.
No abusar de les begudes alcohòliques, sobretot abans d'utilitzar
intensament la veu.
Evitar els ingredients coents en l'alimentació.
Evitar els àpats copiosos i portar una alimentació equilibrada.
No prendre begudes excessivament fredes ni calentes.
Evitar els caramels de menta.
Hidratar-se adequadament: beure aigua molt sovint.

Mantindre un ritme regular del son.
Respirar adequadament, permetent que l'abdomen i la zona intercostal
es moguen lliurement.
No girar el coll en parlar mentre s'escriu a la pissarra.
Ha d'evitar-se els crits i els xiscles, així com parlar amb un ritme
inadequat.
Atendre els signes i símptomes d'alarma (cansament en finalitzar la
setmana, canvis en el to de veu, sensació de cremor i gargamelleig).
Les recomanacions sobre la veu pretenen contrarestar el cercle viciós del
sobreesforç vocal, els factors desencadenants i els factors afavoridors. Així
doncs, s'aconsella:
No forçar la veu per damunt del nivell de soroll ambiental.
No forçar la veu quan se sofreixen processos patològics a la laringe.
Evitar l'ús de la veu en estats d'esgotament físic i/o mental.
Evitar els abusos extralaborals de la veu.
Aprendre una tècnica vocal adequada.
Acompanyar la tècnica vocal d'un control emocional, intentant dominar
les situacions sense un continu i excessiu esforç vocal.
Aprendre a manejar les pauses adequadament quan es parla.
Saber escoltar a més de parlar.
Beure aigua durant l'exposició de la veu.
Evitar aclarir-se la gola i tossir molt sovint.
Acudir a l'especialista quan n’hi haja dubtes.
Les mesures organitzatives afecten bàsicament la formació:
Cursos de formació per a previndre problemes de la veu.

Campanyes informatives per a sensibilitzar el col·lectiu docent respecte
als problemes de la veu i la seua atenció.
Realització de reconeixements mèdics específics.
Realització d'avaluacions acústiques als centres.
La PREVENCIÓ SECUNDÀRIA implica l'actuació una vegada que la malaltia
s'ha instaurat.
Durant el primer estadi clínic (fatiga vocal, sequedat bucal o picor a la gola),
una bona tècnica vocal tindrà un paper profilàctic. Hem d'actuar sobre el to.
Mantindre el mateix to, variant el volum segons les necessitats és un error, ja
que açò porta a una sobrecàrrega dels plecs vocals i al sobreesforç vocal. És
indispensable aconseguir la independència to-volum, per a la qual cosa podem
recórrer a activitats com:
Incrementar l'autopercepció de l'entorn i del mode en què utilitzem la
veu.
L'ús de sistemes d'amplificació.
El control de la conducta emocional en situacions d'especial tensió
Evitar parlar amb alta intensitat.
Hem de tendir a parlar en un to òptim, interioritzant-lo com el to habitual i poder
canviar el volum sense incórrer en variacions tonals.
Les mesures de PREVENCIÓ TERCIÀRIA se solapen amb aquelles de
reeducació de la veu. L'ús correcte de la veu és en si un aprenentatge que ha
de passar per diverses etapes, coneixement de la tècnica vocal, ús d’aquesta
de manera conscient, i després automàticament.
3.8.6 Tècniques de rehabilitació
Quasi tots els trastorns de la veu, i en particular les disfonies funcionals, van
acompanyades de les alteracions següents:
- Incorrecta postura corporal.
- Alteració del to muscular.
- Manca de control muscular.
- Tipus respiratori inadequat.
- Manca de coordinació fonorespiratòria.
- Escassa mobilitat articulatòria.
- Mala utilització dels òrgans de la ressonància.
L'objectiu principal de la reeducació vocal serà la correcció de la fisiologia
alterada; per això hem de practicar:

Tècniques de relaxació
- Tècniques de relaxació.
- Tècniques de respiració.
- Tècniques d'articulació.
La relaxació en la teràpia vocal anirà encaminada a aconseguir el control
muscular.
S'han de realitzar uns exercicis per detectar les tensions localitzades als
músculs, la rigidesa i alteracions de l'equilibri que presenten.
Els músculs que més se solen tesar són els de la cara, coll i cintura escapular.
Els exercicis que amb major freqüència es realitzen són els següents:
- Ascens i descens del cap.
- Torsió del coll.
- Rotació del coll.
- Rotació de muscles.
- Rotació de braços.
Els pacients amb disfonies hipertòniques han de realitzar aquests exercicis
amb una pràctica suau i, per als pacients amb disfonies hipotòniques, els
exercitarem amb major dinamisme.
Tècniques de respiració
La diferència que hi ha entre la respiració normal i la respiració fònica és que,
en la primera, l'expiració és passiva mentre que en la segona és activa.
La respiració abdominal i la toràcica són incorrectes per a la fonació. La
respiració fònica correcta serà la costoabdominal i diafragmàtica.
Les vies de respiració correcta són: la via nasal per a la inspiració (on filtrem,
humidifiquem i escalfem l'aire) i la via bucal per a l'expiració, que s'associa a la
fonació.
Per treballar la respiració costoabdominal i diafragmàtica, farem una sèrie
d'exercicis variant el ritme respiratori tant en inspiració com en espiració:
- Inspiració lenta, suau i silenciosa-pausa-espiració lenta i controlada.
- Inspiració ràpida i amb control de la musculatura nasal-pausa
espiració lenta i controlada.
- Inspiració lenta i suau-pausa-espiració ràpida.
- Inspiració lenta i suau-pausa-espiració entretallada.
- Inspiració ràpida i silenciosa-pausa-espiració entretallada.
- Inspiració entretallada-pausa-espiració lenta.

- Inspiració entretallada-pausa-espiració ràpida.
Tots els exercicis els farem combinats amb exercicis musculars de coll i braços,
per exemple:
Inspiració lenta-pausa-espiració lenta, fent-les coincidir amb un
moviment de rotació del coll.
Inspiració ràpida-pausa-espiració lenta, amb torsió pendular del coll cap
al muscle esquerre-pausa-espiració lenta fent-les coincidir amb un
moviment pendular del coll cap a l’altre muscle.
Inspiració lenta, fent-la coincidir amb una retracció del cap cap al
bescoll-pausa-espiració ràpida coincidint amb descens brusc del cap cap
al pit.
Tècniques reeducatives dels òrgans de l'articulació
Es pretén adquirir una articulació precisa de vocals i consonants que ajudaran
a fer que l'emissió de la veu siga clara i concisa, i mantindran amb flexibilitat
la mobilitat de la mandíbula i la llengua.
L'associació fonorespiratòria la iniciarem amb els sons vocàlics, intentant
alentir i controlar al màxim el buf aeri. Farem exercicis de motles vocàlics,
vocal mantinguda i combinació de vocals.
Posteriorment, farem la pràctica combinant els sons vocàlics amb els
consonàntics: sasasasasa……
mamamama…….
Finalment, exercicis de producció de paraules i frases.
La reeducació tracta d'alliberar l'aparell fonador de les causes alienes a aquest
que n’obstaculitzen el bon funcionament. Prepara el professional perquè utilitze
la veu sense gens d’esforç mentre desenvolupa el seu treball, i tracta
d'alliberar-li la laringe de qualsevol tensió, per aconseguir una fonació fluida i
descansada.
MÒDUL 4: PRIMERS AUXILIS
Els primers auxilis són la primera ajuda que es presta a la persona ferida abans
de ser assistida pel personal sanitari i ser traslladada a un centre assistencial.
L'estat i l'evolució de les lesions derivades d'un accident depenen en gran part
de la rapidesa i de la qualitat dels primers auxilis rebuts.
Primers auxilis
• Actuació davant d'una emergència (sistema PAS)
• Ferides
• Hemorràgies
• Cremades

• Fractures, esquinços i luxacions
• Transport de la persona accidentada
• Intoxicacions
• Ennuegades
ACTUACIÓ DAVANT D'UNA EMERGÈNCIA
En qualsevol accident cal activar el sistema d'emergència PAS:
1r PROTEGIR: DETERMINAR ELS POSSIBLES PERILLS AL LLOC DE
L'ACCIDENT I POSAR LA VÍCTIMA EN UN LLOC SEGUIR.
2n AVISAR: PER ACTIVAR EL SISTEMA D'EMERGÈNCIA.
Telèfon d'emergències: 112
3r SOCÓRRER: RECONEIXEMENT DE SIGNES VITALS:
- POLS
- CONSCIÈNCIA
- RESPIRACIÓ
(Es descriu amb la reanimació cardiopulmonar RCP.)
4.1. Ferides
Són lesions provocades per traumatismes
que donen lloc a la pèrdua de continuïtat de
la pell o d'altres teixits. Si només s'esgarra la
pell i el teixit gras que hi ha davall, es
consideren lleus. Si, a més de la pell, es
lesionen altres estructures, com ara músculs,
tendons, vasos o fins i tot vísceres, són
ferides greus.
TIPUS DE FERIDES LLEUS
Erosions. Es produeixen quan es frega o
s'arrossega la pell sobre una superfície
rugosa. En general no sagnen molt.
Incises. Es produeixen quan quelcom que té
tall incideix sobre la pell i la talla. Són lineals,
de cantells llisos. Sagnen per vessament.
Punxants. Es produeixen per objectes amb més longitud que secció, per això
aquestes ferides són més profundes que amples.

Aquesta circumstància fa que tinguen un risc especial d'infecció per les seues
condicions poc airejades o oxigenades. Són exemples de ferides punxants les
provocades per claus, espines, agulles…
NETEJA I ATENCIÓ DE LES FERIDES LLEUS
1. Rentar la pell amb aigua i sabó.
2. Desinfectar la ferida amb aigua oxigenada i gases estèrils.
3. Pinzellar la ferida amb una solució antisèptica (povidona iodada), i col·locarhi
una gasa subjectada amb un apòsit.
4. Cobrir les ferides incises amb una gasa i acudir a un centre on suturen la
pell, si cal.
5. Ajudar a sagnar la ferida punxant, i arrossegar tot el que hi haja pogut entrar
amb l'objecte punxant.
6. Sempre hi ha perill d'infecció tetànica, per això cal vacunar les persones que
no estiguen correctament vacunades.
4.2. Hemorràgies
La sang circula dins dels vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars), que la
transporten per tot el cos. Quan algun d'aquests vasos sanguinis es trenca, la
sang ix a l'exterior del cos i origina una hemorràgia.
Segons vegem o no eixir la sang fora del cos, les hemorràgies poden ser:
- Externes
- Internes
HEMORRÀGIA EXTERNA
Es produeix quan, a més de trencar-se el vas sanguini, es talla la pell i la sang
es vessa a fora.

Pot ser:
- Arterial
- Venosa
- Capil·lar
CONTROL DE L'HEMORRÀGIA EXTERNA
1r. Pressió directa: aplicant sobre la ferida una gasa o una tela neta, o
directament amb les mans, protegint-se amb guants.
La pressió directa es pot substituir per un embenat quan la ferida pare de
sagnar o si és massa gran.
2n. Elevació: l'elevació de la part lesionada disminueix la pressió de la sang al
lloc de la ferida. Si la ferida és situada en un membre superior o inferior, cal
elevar-lo a un nivell superior al cor, pressionant simultàniament.
3r. Pressió: directa sobre l'arteria: consisteix a comprimir amb el palpís dels dits
una artèria contra l'os subjacent.
S'utilitza quan no s'ha pogut controlar l'hemorràgia per pressió directa i elevació
de l'extremitat. Aquesta tècnica redueix la irrigació de tot el membre, i no sols
de la ferida.
Si s'utilitza el punt de pressió arterial, cal fer simultàniament pressió directa
sobre la ferida i elevació.

PUNTS DE PRESSIÓ ARTERIAL
ARTÈRIA HUMERAL
• La pressió sobre l'artèria humeral serveix per a controlar qualsevol
hemorràgia que hi haja a l'extremitat superior.
• Aquesta artèria és situada a la part interna del braç.
(pressió artèria humeral)
ARTÈRIA FEMORAL
• La pressió sobre l'artèria femoral serveix per a contindre qualsevol
hemorràgia de l'extremitat inferior.
• Aquesta artèria passa de l'abdomen a la cama a través de l'engonal, on és
molt superficial
• Per pressionar-la, n’hi ha prou amb recolzar el taló de la mà a la part mitjana
de l'engonal, comprimint l'artèria contra l'os.
(Pressió artèria femoral)

(Pressió en artèria humeral i femoral)
En el cas d'una hemorràgia nasal: amb el cap inclinat cap endavant, cal
pressionar amb els dits polze i índex la base del nas contra el septe nasal de
l'orifici que es trobe sagnant.
HEMORRÀGIA INTERNA
Si no cedeix després d'uns minuts de pressió, cal taponar-lo
amb una gasa humitejada amb aigua oxigenada i acudir a un
centre de salut.
És aquella en què la sang no flueix a l'exterior del cos, sinó que s'acumula
davall la pell (capil·lar) o en una cavitat orgànica (venosa o arterial); aquest
últim cas és el més greu.

Tipus: capil·lars i venoses o arterials.
Hemorràgies capil·lars
Per causa de traumatismes, se solen formar hematomes, o ruptures dels petits
vasos que hi ha davall la pell.
En cas d'hematoma, cal posar una bossa de gel damunt la pell; el fred contrau
els vasos sanguinis i així fa que l'hematoma que s'està formant siga menor.
Hemorràgies venoses o arterials
Es poden provocar per forts colps abdominals, en caigudes al buit, accidents de
trànsit.… Es caracteritzen pels símptomes següents:
• Vòmit amb sang.
• Abdomen molt sensible o rígid.
• Manifestacions de xoc.
Cal:
• Traslladar la víctima tan prompte com siga possible.
• Controlar la respiració i el pols cada cinc minuts.
• Abrigar-la (perquè no perda calor).

4.3. Cremades
Les cremades són les lesions de teixits blans que poden ser provocades per
agents físics, químics, elèctrics o per radiacions.
Segons l'agent causal, es poden classificar en:
• Tèrmiques
• Químiques
• Elèctriques
Valoració de les cremades segons la seua profunditat:
PRIMER GRAU
SEGON GRAU
TERCER GRAU
AFECTACIÓ
La cremada lesiona la
superfície de la pell.
La cremada lesiona la
dermis i epidermis.
És la cremada que
compromet totes les
capes de la pell; afecta
els teixits que hi ha davall
la pell (vasos sanguinis,
tendons, nervis, músculs)
i pot arribar a lesionar
l'os.
SÍMPTOMES
Enrogiment de la pell,
dolor lleu.
Formació de
bambolles, dolor,
inflamació.
Pell seca,
encartonada, no hi ha
dolor a causa de la
destrucció de les
terminacions
nervioses.

Clasificación de las quemaduras según su profundidad:
TIPUS DE CREMADES
CREMADES TÈRMIQUES
Què es pot fer en cas de cremades tèrmiques locals?
1. Mantindre la zona de la cremada sota aigua corrent freda amb poca pressió
durant alguns minuts.
2. Valorar la cremada segons la profunditat i l'extensió o localització i, si cal,
acudir a un centre assistencial.
3. Cobrir-la amb una tela neta o una gasa lleugerament humida i subjectar-la
amb una bena.
4. Les flictenes o bambolles s’hauran de netejar bé per preservar-les de la
infecció; ho haurà de solucionar personal sanitari expert, que punxarà o
retallarà els cantells de pell afectada, per afavorir la reconstrucció del teixit sa.
Cal cobrir la bambolla amb un tul gras i després una gasa seca i acudir a un
centre assistencial.

Què es pot fer amb una persona que presenta una cremada greu?
1. Si la roba de la persona encara crema, la primera cosa que s'ha de fer és
apagar les flames. Cal tombar en terra la víctima per evitar que córrega i, si és
possible, tapar-la amb alguna tela grossa, com ara un abric o una jaqueta, per
sufocar les flames; si no es té res a l'abast, es pot fer rodar la persona sobre el
sòl.
2. Una vegada apagat el foc, cal demanar ajuda sanitària d'emergència.
3. Cal revisar la respiració i el pols. Si no en té, cal iniciar les tècniques de
reanimació cardiopulmonar. Si en té, cal continuar amb les altres mesures.
4. Afluixar la roba sense llevar res que estiga enganxat a la pell.
5. Tirar un poc d'aigua freda i neta sobre les zones cremades.
6. Llevar-li tots els objectes de metall: ulleres, cadenes, cinturons, ja que
aquests objectes mantenen durant molt de temps la calor.
7. No donar res per via oral, encara que el ferit estiga conscient i tinga set. La
reposició de líquids en cremats greus només es pot fer per via intravenosa.
8. Cal cobrir el ferit amb un llençol net o una tela neta mentre arriba l'ajuda
sanitària, i abrigar-lo amb mantes.
9. Tractar de tranquil·litzar la víctima si està conscient, ja que són ferits que
estan especialment agitats.

CREMADES QUÍMIQUES
Solen ser de tercer grau i són provocades per:
- Contacte amb substàncies químiques (càustics).
Mesures que cal prendre:
Esbaldir la pell amb aigua abundant.
Cobrir la víctima amb una tela neta o gases.
Traslladar-la a un centre sanitari.
- Inhalació de vapors: a través de les vies respiratòries.
Mesures que cal prendre:
Retirar la persona accidentada del lloc del sinistre.
Cobrir les cremades amb gasa estèril o tela.
Si no hi ha respiració, cal iniciar respiració artificial.
Si la persona accidentada no té pols, cal iniciar la reanimació
cardiopulmonar.
CREMADES ELÈCTRIQUES
Solen ser de tercer grau, amb una zona d'entrada i una o unes quantes zones
d'eixida.
Generalment, no sagnen i són indolores. Sobretot, cal tindre en compte les
lesions internes que es poden produir, des de cremades de nervis, músculs i
vasos fins parada respiratòria, aturada cardiorespiratòria i xoc, a causa del pas
del corrent entre el punt d'entrada i el punt d'eixida.
Què fer en cas d'electrocució?
Abans de començar amb els primers auxilis, cal interrompre el contacte elèctric,
tallant el corrent de la conducció principal si és accessible. Si no es pot tallar el
fluid elèctric, cal fer el següent:
Col·locar-se en una superfície seca de cautxú o fusta.
Retirar la persona accidentada de la font elèctrica amb un objecte de
fusta o plàstic, ja que aquests no són conductors de l'electricitat.

No tocar la persona accidentada amb les mans, perquè rebríeu la
descàrrega elèctrica.
Valorar la respiració i el pols; si no en té, cal practicar-li la reanimació
cardiopulmonar.
4.4 Esquinços, luxacions
Rescat o desengantxament
Els esquinços i luxacions són un tipus de lesions que afecten ossos,
articulacions i músculs, i ocorren sovint. Aquestes lesions són doloroses però
rarament mortals; si són ateses inadequadament poden causar problemes
seriosos i fins i tot deixar incapacitada la víctima.
Esquinç: quan una persona força una articulació en una posició incorrecta, es
produeix un intens dolor i una inflamació de l'articulació a causa de l'estirada o
torsió d'un lligament.
Luxació: quan es força una articulació i un dels ossos ix del seu lloc, es
produeix dolor, deformació i un bloqueig articular. Mai no s’ha de desbloquejar
l'articulació. No la mogueu.

Normal Esguinç
Luxació Esguinç més fractura
4.5 Fractures
La fractura és la ruptura total o parcial d'un os. Pot ser causada per una
caiguda, un colp fort i, a vegades, un moviment de torsió (contracció violenta
d'un múscul).
En general, es requereix una força considerable perquè un os es trenque, però
en xiquets i ancians els ossos són més fràgils; per això en aquestes persones
les fractures solen ser més freqüents.
Aquestes lesions poden posar la vida en perill només si van acompanyades
d'hemorràgia arterial o si comprometen el sistema nerviós i, poden provocar
paràlisi, com en les fractures de la columna vertebral.

TIPUS DE FRACTURES
1. Fractura sense desplaçament (obliqua): l'os es trenca, però els fragments
queden alineats.
2. Fractura amb desplaçament (conminuta o espiral): els fragments ossis es
desplacen.
3. Fractura oberta (os a l'exterior).
La fractura pot ser:
TANCADA: aquella en què l'os es trenca i la pell queda intacta.
OBERTA: implica la presència d'una ferida oberta i eixida de l'os
fracturat a l'exterior. Per exemple, quan un braç o una cama es
dobleguen de manera que l'os perfora la pell. Les fractures obertes són
les més perilloses, ja que comporten risc d'infecció i d'hemorràgia.
Actuació en cas de fractura en una extremitat
No s'ha de traslladar la persona sense haver immobilitzat prèviament la
fractura, per a la qual cosa cal utilitzar benes i fèrules. Si no es disposa d'açò,
es poden utilitzar llistons i mocadors; així s'evitaran complicacions de les
fractures: desplaçaments, esquinços…

FRACTURA DE COLUMNA VERTEBRAL
Quan es trenca una vèrtebra, hi ha risc que es danye la medul·la espinal; si
aquesta arriba a trencar-se, es pot provocar una paràlisi. Les seqüeles són
irreversibles.
Cal mantindre la persona immòbil i traslladar-la amb ambulància per previndre
la lesió medul·lar.
SÍ
NO
4.6 Posicions d'espera

Ferits inconscients. Cal posar-los tombats de costat, per previndre
aspiracions.
Posició de seguretat
Ferits conscients. La posició pot variar, segons la lesió que presenten:
4.7 Xoc
- Ferits en tòrax amb dificultat respiratòria: elevació del tòrax uns
45 graus.
- Ferits en abdomen: tombats, amb els genolls flexionats per a
relaxar la paret abdominal.
Entenem per xoc l'estat clínic provocat com a conseqüència de la disminució de
l'aportació sanguínia d'oxigen i altres nutrients als teixits després d'una agressió
important a l'organisme.
El resultat d'aquesta situació és una disfunció cel·lular generalitzada que pot
portar al fracàs multiorgànic i la mort.
Les causes més freqüents que poden desencadenar un xoc en cas d'accident
són:

Hemorràgies
Cremades
Polifractures
HEMORRÀGIES
Hemorràgies, tant externes com internes, quan s'ha perdut més del 30% de
volum sanguini.
CREMADES
En grans cremades, també es perd molta quantitat de líquids per l'absència de
la pell.
POLIFRACTURES
Quan es destrueix una gran quantitat de teixits, s'alliberen moltes toxines que
poden fer entrar la persona accidentada en estat de xoc.
COM RECONÈIXER UN ESTAT DE XOC?
Símptomes:
La pell es torna pàl·lida, freda i apegalosa.
El nivell de consciència va declinant, amb disminució de la resposta a
estímuls externs.
El pols es fa més feble, i a vegades desapareix el pols perifèric. El pols
és més ràpid del normal, de 100 a 120 batecs per minut.
La respiració es fa més lenta i superficial, a vegades irregular.
QUÈ FER EN CAS DE XOC?
Demanar ajuda sanitària d'emergència, i mentre arriba:
Comprovar la respiració i el pols.
Mantindre la persona en posició de protecció, gitada i sense moure-la
innecessàriament.
Valorar la conveniència d'afluixar-li la roba per millorar-ne la circulació. Si
cal, abrigar-la amb mantes.

No donar-li res per via oral (si la persona demana aigua, se li poden
humitejar els llavis).
4.8 Reanimació cardiopulmonar bàsica (RCP)
4.9 Ennuegades
La via aèria i la digestiva tenen cavitats comunes com la boca i la faringe. A
vegades, mentre es menja, justament en el moment en què el bol alimentari
serà engolit, es fa una aspiració i una part dels aliments pot anar cap a la via
aèria, bloquejar la respiració i tancar el pas de l'aire.
Quan l'obstrucció de la via aèria és completa, cal posar-se darrere de la
persona, inclinar-la cap endavant i donar-li quatre colps secs entre els
omòplats.
Si no hem aconseguit extraure l'objecte, hem de fer quatre pressions a
l'abdomen. Aquesta és l'anomenada maniobra d'HEIMLICH. Si la persona perd
la consciència, hem de demanar ajuda d'emergència i iniciar la respiració
artificial.
4.10 Intoxicacions
Són la reacció de l'organisme a l'entrada de qualsevol substància tòxica. Els
elements tòxics poden penetrar en l'organisme per:

- Via bucal (ingestió).
- Via respiratòria (per mitjà d'inhalació).
- Per contacte (a través de la pell).
La gravetat de la intoxicació depén de la dosi i també de la toxicitat del
producte. Per això, és fonamental conéixer la naturalesa del tòxic. L'actuació ha
d'anar encaminada a eliminar-lo.
En general, cal vigilar i mantindre les constants vitals.
INTOXICACIÓ PER INGESTIÓ
Actuació quan el tòxic és ingerit o engolit i passa a la via digestiva
Si la persona està inconscient:
- Demanar assistència mèdica urgent.
- Posar la persona en posició inclinada, amb el cap de costat (posició de
seguretat).
- Afluixar-li la roba i abrigar-la amb una manta.
NO S’HA DE PROVOCAR EL VÒMIT.
Si la persona està conscient:
1. Si el tòxic és corrosiu; àcids o àlcalis:
CAL DONAR-LI A BEURE ABUNDANT QUANTITAT D'AIGUA.
Cal traslladar la persona de manera urgent
I MAI SE LI HA DE PROVOCAR EL VÒMIT.

2. Si el tòxic no és corrosiu i han transcorregut menys de dues hores des de la
ingestió, es pot intentar provocar el vòmit, estimulant la base de la llengua o la
campaneta amb una cullera o amb els dits.
INTOXICACIONS PER INHALACIÓ
Es donen quan algú respira una atmosfera amb un gas tòxic: gas butà, gas
natural, monòxid de carboni…
En aquests casos, es produeix somnolència i apatia fins que la persona queda
inconscient. Cal:
Traure la persona d’aquell lloc immediatament i deixar-la respirar aire no
viciat.
Si està inconscient, al primer símptoma de dificultat respiratòria, cal
practicar-li la respiració artificial i traslladar-la urgentment.
INTOXICACIONS PER CONTACTE
Hi ha tòxics que penetren al cos a través de la pell o les mucoses, com els
plaguicides o pesticides. La seua toxicitat depén del tipus de producte i de la
dosi.
Actuació:

1. Cal retirar la roba mullada del producte.
2. Cal rentar abundantment la pell amb aigua, sense fregar. Si ha esguitat els
ulls, cal esbaldir-los amb aigua durant 10 o 15 minuts i traslladar la víctima a un
centre sanitari amb l'etiqueta del producte.
Telèfon del Centre Nacional de Toxicologia: 915.620.420

MÒDUL 5: GESTIÓ DE LA PREVENCIÓ
La gestió de la prevenció requereix la coordinació i participació de tota
l'estructura jeràrquica de l'empresa i assignar responsabilitats en matèria
preventiva.
La gestió efectiva de la prevenció consta d'uns elements essencials:
La concepció d'un sistema de prevenció ajustat a les característiques de
l'empresa.
L'organització i distribució de responsabilitats preventives en l'estructura
jeràrquica, per a la qual cosa caldrà elaborar i executar un pla de
prevenció.
L'anàlisi dels riscos i el seu control mitjançant l'avaluació i planificació de
l'activitat preventiva.
Establiment d'un sistema de coordinació en matèria preventiva amb les
empreses externes contractades.
5.1 Organització de la prevenció
Totes les empreses, incloses les Administracions Públiques, han de comptar
amb un sistema d'organització de la prevenció de riscos laborals.
En funció del nombre de treballadors i treballadores de l'empresa, i les activitats
laborals que desenvolupen, hi ha diversos models d'organització de recursos
per a l'exercici de l'activitat preventiva.
Les modalitats són:
a) L'empresari assumeix personalment l'activitat preventiva.
b) Designació d'un o més treballadors de l'empresa.
c) Constitució d'un servei de prevenció propi.
d) Contractació d'un servei de prevenció alié.
EMPRESES DE MENYS DE 10 TREBALLADORS/ES
L'EMPRESARI ASSUMEIX PERSONALMENT L'ACTIVITAT PREVENTIVA
L'empresari haurà de desenvolupar de manera habitual la seua activitat al
centre de treball i haurà de tindre la capacitat necessària, en funció dels riscos
a què estiguen exposats els treballadors i treballadores de la seua empresa i la
perillositat de les activitats (les activitats de l'empresa no han d'incloure’s a
annex I). La vigilància de la salut dels treballadors, així com aquelles altres

activitats preventives no assumides personalment per l'empresari, hauran de
cobrir-se mitjançant el recurs a alguna de les restants modalitats d'organització
preventiva previstes.
MENYS DE 250 TREBALLADORS
DESIGNACIÓ DE TREBALLADORS
L'empresari pot designar un o més treballadors per ocupar-se de l'activitat
preventiva en l'empresa.Les activitats preventives per a la realització de les
quals no resulte suficient la designació d'un o més treballadors hauran de
desenvolupar-se mitjançant un o més serveis de prevenció propis o aliens.
Per a l'exercici de l'activitat preventiva, els treballadors designats hauran de
tindre la capacitat corresponent a les funcions a exercir.
EMPRESES DE MÉS DE 500 TREBALLADORS/A
EMPRESES ENTRE 250-500 TREBALLADORS/ES AMB ACTIVITATS
ANNEX 1
CONSTITUCIÓ SERVEI DE PREVENCIÓ PROPI
S'entén com a servei de prevenció el conjunt de mitjans humans i materials
necessaris per a realitzar les activitats preventives per tal de garantir
l'adequada protecció de la seguretat i la salut dels treballadors/es, assessorant
i assistint per a això l'empresari, els treballadors i els seus representants i els
òrgans de representació especialitzats.
El servei de prevenció propi constitueix una unitat organitzativa específica i els
seus integrants dediquen de manera exclusiva la seua activitat en l'empresa a
la finalitat d’aquest.
Els serveis de prevenció proporcionen a l'empresa l'assessorament i suport
necessari en funció dels tipus de risc existents en aquesta i pel que fa a:
El disseny, implantació i aplicació d'un pla de prevenció de riscos
laborals que permeta la integració de la prevenció en l'empresa.

L'avaluació dels factors de risc que puguen afectar la seguretat i la salut
dels treballadors.
La planificació de l'activitat preventiva i la determinació de les prioritats
en l'adopció de les mesures preventives i la vigilància de la seua
eficàcia.
La informació i formació dels treballadors.
La prestació dels primers auxilis i plans d'emergència.
La vigilància de la salut dels treballadors en relació amb els riscos
derivats del treball.
Els serveis de prevenció tenen caràcter interdisciplinari. Han de disposar, com
a mínim, de dues especialitats o disciplines preventives, desenrotllades per
experts amb la capacitació requerida per a les funcions a exercir. Aquests
experts han d'actuar de manera coordinada, en particular en relació a les
funcions relatives al disseny preventiu dels llocs de treball, la identificació i
avaluació dels riscos, els plans de prevenció i els plans de formació dels
treballadors.
SERVEI DE PREVENCIÓ ALIÉ
Es tracta d'una empresa externa que l'empresari contracta per realitzar les
tasques preventives que no han pogut ser assumides per cap de les modalitats
preventives anteriors.
RECURSOS PREVENTIUS
Hi ha situacions o tasques en les empreses que, per la seua especial
perillositat, necessiten ser vigilades mentre es duen a terme per evitar danys a
la seguretat i salut dels treballadors/es. Les persones que realitzen aquesta
tasca formen part del que es denomina recursos preventius.
Es consideren recursos preventius:
Un o més treballadors designats per l'empresa (que no tenen per què ser
els mateixos que els designats per realitzar les activitats preventives).
Un o més membres del servei de prevenció propi de l'empresa.
Un o més membres del o dels serveis de prevenció aliens concertats per
l'empresa.

5.2 Pla de prevenció
L'activitat preventiva d'una empresa no pot quedar reduïda al servei de
prevenció, de poc serviria. L'actuació dels serveis de prevenció és condició
necessària, encara que no suficient. Juguen un paper important en la integració
en tant que actuen com a assessors de l'empresari i dels treballadors, en
especial per promoure, recolzar i valorar la integració de la prevenció en el
sistema de gestió de l'empresa. Assessoren l'empresa en el disseny,
implantació i aplicació del pla de prevenció.
L'obligació d'integrar la prevenció recau en l'empresari. En dissenyar el sistema
de gestió de l'empresa, ha d'assignar funcions preventives als seus directius i
caps.
Què significa integrar la prevenció de riscos laborals?
Integrar la prevenció significa incorporar funcions preventives, tant al conjunt de
les activitats com a tots els seus nivells jeràrquics. Respecte a les activitats, ha
de projectar-se en els processos tècnics, en l'organització del treball i en les
condicions en què aquest es preste.
Respecte a la integració en tots els nivells jeràrquics de l'empresa, implica
l'atribució a tots aquests, i la seua assumpció de l'obligació d'incloure la
prevenció de riscos en qualsevol activitat que realitzen o ordenen i en totes les
decisions que adopten.
Com pot integrar-se la prevenció?
Mitjançant la implantació i aplicació d'un pla de prevenció de riscos laborals.
EL PLA DE PREVENCIÓ
El pla de prevenció de riscos laborals és l’eina mitjançant la qual s'integra
l'activitat preventiva de l'empresa en el seu sistema general de gestió i
s'estableix la seua política de prevenció de riscos laborals.
El pla de prevenció de riscos laborals ha de ser aprovat per la direcció de
l'empresa, assumit per tota la seua estructura organitzativa, en particular per
tots els seus nivells jeràrquics, i conegut per tots els seus treballadors.
El pla de prevenció de riscos laborals haurà de reflectir-se en un document que
es conservarà a disposició de l'autoritat laboral, de les autoritats sanitàries i
dels representants dels treballadors i inclourà, amb l'amplitud adequada a la
dimensió i característiques de l'empresa, els elements següents:
a) La identificació de l'empresa, de la seua activitat productiva, el nombre i
característiques dels centres de treball i el nombre de treballadors i les seues
característiques amb rellevància en la prevenció de riscos laborals.

) L'estructura organitzativa de l'empresa, identificant les funcions i
responsabilitats que assumeix cada un dels seus nivells jeràrquics i les vies
respectives de comunicació entre aquests, en relació amb la prevenció de
riscos laborals.
c) L'organització de la producció quant a la identificació dels distints processos
tècnics i les pràctiques i els procediments organitzatius existents en l'empresa,
en relació amb la prevenció de riscos laborals.
d) L'organització de la prevenció en l'empresa, indicant la modalitat preventiva
triada i els òrgans de representació existents.
e) La política, els objectius i metes que, en matèria preventiva, pretén
aconseguir l'empresa, així com els recursos humans, tècnics, materials i
econòmics dels quals disposarà a l'efecte.
Els instruments essencials per a la gestió i aplicació del pla de prevenció de
riscos laborals són l'avaluació de riscos laborals i la planificació de l'activitat
preventiva.
El pla de prevenció de la Universitat de València va ser aprovat pel Consell de
Govern de la Universitat de València, en sessió ordinària l'1 de desembre del
2009.
Pots consultar-lo ací: http://www.uv.es/DSSQA/general/Pla_de_Prevencio.pdf
5.3 Avaluació de Riscos Laborals
Constitueix la base de partida de l'acció preventiva, ja que a partir de la
informació obtinguda amb l'avaluació podran adoptar-se les decisions precises
sobre la necessitat o no d'escometre-hi accions preventives.
En què consisteix l'avaluació de riscos laborals?
Consisteix en un examen sistemàtic de tots els aspectes del treball per a
determinar:
què pot causar dany o lesió,
si els riscos poden eliminar-se,
quines mesures preventives o de protecció s'han adoptat o han
d'adoptar-se.

Qui realitza l'avaluació de riscos laborals?
L'avaluació de riscos laborals la realitzen els tècnics del Servei de Prevenció.
Depenent de la formació i capacitació, podran realitzar les actuacions següents:
1. Nivell bàsic: avaluacions elementals i establiment de mesures
preventives. Formació: 30 o 50 hores.
2. Nivell intermedi: avaluacions de risc, excepte les assignades a nivell
superior. Han de proposar mesures de control i reducció de riscos.
Formació: 300 hores.
3. Nivell superior: avaluacions de risc que necessiten mesurament,
interpretació i planificació, control i reducció de riscos.Formació: 600
hores.
Es tindrà en compte la informació dels treballadors i treballadores.
Què és una avaluació de riscos laborals?
D'acord amb la llei 31/95, de prevenció de riscos laborals, es defineix
l’avaluació de riscos laborals com el “procés dirigit a estimar la magnitud
d'aquells riscos que no hagen pogut evitar-se, obtenint la informació necessària
perquè l'empresari estiga en condicions de prendre una decisió apropiada
sobre la necessitat adoptar mesures preventives i, en aquest cas, sobre el tipus
de mesures que han d'adoptar-s’hi”.
És un document en què s'identifica i valora la importància dels riscos existents
per a la seguretat i salut en el treball del personal que realitza les seues
tasques en un determinat centre de treball. Es té en compte la naturalesa de
l'activitat, les característiques dels llocs de treball existents i dels
treballadors que hagen d'exercir-los.
Com es realitza una avaluació de riscos?
Recollida de dades in situ, visitant els diversos llocs de treball i replegant
informació relativa a les tasques desenvolupades, i el lloc de treball en què es
realitzen (instal·lacions, maquinària, equips de treball en general, mobiliari,
medi ambient de treball, il·luminació...).
Informació proporcionada pels treballadors i/o els seus representants respecte
al seu lloc de treball.
Estimació del risc laboral
Una vegada recollides les dades necessàries, es procedeix a elaborar el
document que ens permetrà establir els riscos existents i la seua perillositat.

Es defineix el risc laboral com la possibilitat que un treballador patisca un
determinat dany derivat del treball. Per qualificar un risc des del punt de vista
de la seua gravetat o importància, s'ha de valorar conjuntament la severitat del
dany i la probabilitat que es produïsca.
La severitat indica el dany que es pot produir al treballador si el risc es
materialitza.
SEVERITAT (S)
Lleu
Greu
Molt greu
CONSEQÜÈNCIES PREVISIBLES
Contusions, erosions, talls superficials, esquinços.
Irritacions.
Cremades menudes superficials.
Laceracions.
Cremades extenses.
Commocions.
Fractures menors.
Malaltia crònica que condueix a una incapacitat
menor (sordesa, dermatitis, asma).
Trastorns musculoesquelètics.
Amputacions, lesions múltiples.
Fractures majors.
Intoxicacions.
Càncer.
Malalties cròniques que acurten severament la
vida.
Incapacitats permanents.
Gran invalidesa.
Mort.

La probabilitat indica si és fàcil o no que el risc es materialitze en les
condicions existents:
PROBABILITAT
(P)
Baixa
Mitjana
Alta
CRITERIS APLICATS
És rar que puga ocórrer.
Se sap que ha ocorregut en alguna part.
Poguera presentar-se en determinades
circumstàncies
L'exposició al perill és ocasional.
El dany ocorrerà rares vegades.
No seria gens estrany que ocorreguera el dany.
Ha ocorregut en algunes ocasions.
Hi ha constància d'incidents o d'accidents per la
mateixa causa.
Els sistemes i mesures aplicats per al control del
risc no impedeixen que el risc puga manifestarse
en algun moment, donada l'exposició.
El dany ocorrerà en algunes ocasions.
L'exposició al perill és freqüent o afecta prou
persones.
És el resultat més probable si es presenta
l'exposició continuada o afecta moltes persones.
Ocorrerà amb una certa seguretat a mitjan o a
llarg termini.
El dany ocorrerà sempre o quasi sempre.

La importància o classificació del risc
Una vegada determinada la probabilitat i severitat del risc, per mitjà de la taula
següent, se n'obtindrà una classificació:
PROBABILITAT
SEVERITAT
Lleu Greu Molt Greu
Baixa Risc Trivial Risc Tolerable Risc Moderat
Mitjana Risc Tolerable Risc Moderat Risc Important
Alta Risc moderat Risc Important Risc intolerable
Els nivells de riscos indicats al quadre anterior formen la base per a decidir si
es requereix millorar els controls existents o implantar uns de nous, així com la
temporització de les accions. A la taula següent, es mostra el criteri per a la
presa de decisió:
RISC ACCIÓ I TEMPORITZACIÓ
Trivial No es requereix acció específica.
Tolerable
Moderat
Important
Intolerable
No cal millorar l'acció preventiva. No obstant això, s'han de
considerar solucions més rendibles o millores que no suposen
una càrrega econòmica important. Es requereixen
comprovacions periòdiques per a assegurar que es manté
l'eficàcia de les mesures de control.
S'han de fer esforços per reduir el risc, determinant les
inversions necessàries. Les mesures per a reduir el risc han
d'implantar-se en un període determinat. Quan el risc moderat és
associat amb conseqüències extremadament danyoses, caldrà
una acció posterior per a establir, amb més precisió, la
probabilitat de dany com a base per a determinar la necessitat
de millora de les mesures de control.
No ha de començar-se el treball fins que no s'haja reduït el risc.
Potser calguen recursos considerables per a controlar el risc.
Quan el risc corresponga a un treball que s'està realitzant, ha de
remeiar-se el problema en un temps inferior al dels riscos
moderats.
No ha de començar ni continuar el treball fins que no es reduïsca
el risc. Si no és possible reduir el risc, fins i tot amb recursos
il·limitats, ha de prohibir-se el treball.

L'avaluació ha d'actualitzar-se:
a) Quan així ho establisca una disposició específica.
b) Quan es trien nous equips de treball, substàncies o preparats químics,
s'introduïsquen noves tecnologies o es modifique el condicionament dels llocs
de treball.
c) Quan existisquen canvis en les condicions de treball per modificació del
procés, etc.
d) Per la incorporació d'un treballador menor de 18 anys les característiques o
estat biològic del qual el facen especialment sensible a determinats riscos.
e) Quan, en cas de maternitat i període de lactància, no s'haguera considerat
aquesta situació específica en l'avaluació inicial.
f) Quan, en els controls periòdics de les condicions de seguretat, s'haja detectat
que les activitats preventives són insuficients o inadequades.
g) Quan, en els controls periòdics de la vigilància de la salut, s'haja detectat
que les activitats preventives són insuficients o inadequades.
h) Quan es produïsquen danys per a la salut.
i) Quan existisca una situació epidemiològica segons dades aportades per les
autoritats sanitàries o altres fonts.
j) Quan s'acorde amb els representants dels treballadors, tenint en compte la
deterioració al llarg del temps dels mitjans emprats en el procés productiu.
Aquestes activitats seran objecte de planificació per l'empresari.
5.4 Planificació activitat preventiva
Si el resultat de l'avaluació de riscos laborals posa de manifest situacions de
risc, s'haurà de planificar l'activitat preventiva per tal d'eliminar, controlar i reduir
aquests riscos, d'acord amb un ordre de prioritats en funció de la seua
magnitud i nombre de treballadors exposats a aquests.
Què ha d'incloure?
Es tindrà en compte disposicions legals específiques, i principis d'acció
preventiva.
S'inclouran els mitjans humans i materials necessaris.
Integrarà mesures d'emergència i vigilància de la salut, formació i
informació.
Ha de planificar-se per a un període determinat.

5.5 Coordinació activitats
Coordinació d'activitats empresarials. –Art 24 LPRL Desenvolupat en el
RD 171/2004
Quan en un mateix centre de treball exerceixen activitats treballadors de 2 o
més empreses, hauran de cooperar per a l'aplicació de la normativa en
prevenció de riscos laborals, establint mitjans de coordinació necessaris per a
la prevenció i protecció de riscos laborals i la informació sobre aquests.
L'objectiu d'aquesta norma és evitar molèsties i reduir els índexs de sinistralitat
mitjançant la coordinació de les activitats preventives que realitzen les
empreses concurrents en un centre de treball, i buscar un equilibri entre la
seguretat i la salut dels treballadors i la flexibilitat en l'aplicació de les mesures.
Aquest objectiu pretén que les empreses concurrents en un centre de treball
apliquen de manera coherent i responsable els principis de l'acció preventiva,
empren mètodes de treball correctes, controlen les interaccions d'activitats
que hi puguen generar riscos greus o molt greus, i que adeqüen les mesures a
aplicar amb els riscos existents.
Les empreses han d'informar-se recíprocament sobre els riscos específics de
les activitats, sobre tots aquells que puguen agreujar-se a causa de la
concurrència.
La informació, que ha de ser suficient, s'ha de donar abans de l'inici de les
activitats, quan es produïsca un canvi d'activitat o si s'hi ha produït una situació
d'emergència.
Quan es produïsca un accident de treball, l'empresari ho comunicarà a la resta
de les empreses concurrents, igual que si es produïra alguna situació
d'emergència. Aquestes informacions seran tingudes en compte pels
empresaris concurrents en l'avaluació de riscos i en la planificació de la seua
activitat preventiva.
Què significa l'aplicació de la coordinació a la Universitat?

Quan la Universitat contracta amb empreses externes la realització d'obres o
serveis en un centre de treball, ha de tindre en compte que aquestes activitats,
si no es realitzen de manera adequada, poden suposar una molèstia o un perill
pel mode en què es realitzen, i afectar els treballadors de les empreses
concurrents, i per extensió tota la comunitat universitària.
La Universitat ha de coordinar-se amb les empreses externes, mitjançant
l'intercanvi d'informació sobre prevenció de riscos laborals, la implantació
conjunta de mesures preventives i la vigilància del compliment de la normativa
de prevenció de riscos laborals.
A la Universitat, aquesta cooperació amb empreses externes encara es
complica més en l'àmbit de la investigació. Així, quan persones d'empreses
externes treballen en laboratoris de la Universitat (per ex., CSIC, fundacions,
empreses privades…), també s'ha de cooperar en l'intercanvi d'informació
sobre prevenció de riscos laborals i en la vigilància del seu compliment.
Quina informació ha de facilitar-se?
L'empresa que contracta està obligada a informar l'externa sobre els riscos
existents al lloc en què desenrotllaran la seua activitat. Així mateix, l'empresa
externa informarà la Universitat sobre els riscos que podria ocasionar a la
comunitat universitària per motiu de les seues actuacions, per a això haurà de
realitzar una avaluació de riscos específica.
Com vigilar el compliment de la llei de prevenció de riscos laborals?
Comprovant que el personal de l'empresa externa ha format i informat els seus
treballadors sobre els riscos del seu treball i les mesures preventives a adoptar,
a més d'haver realitzat els reconeixements mèdics adequats.
Qui ha d'informar?
És el responsable de la contractació el que ha d'informar l'empresa externa.
Mitjançant una reunió prèvia a la realització dels treballs, es pot conéixer el
calendari d'actuacions, els productes químics que utilitzarà, si afectarà
l'ambient laboral: soroll, pols, i així poder organitzar el treball del personal de
manera que cause la menor molèstia possible.
El servei de prevenció de la Universitat assessorarà i participarà en l'intercanvi
d'informació i traslladarà la informació als responsables de les instal·lacions en
què treballarà l'empresa externa, per a la programació i desenvolupament de
les activitats preventives necessàries.
La coordinació d'activitats no sols afecta el centre de treball; per extensió, quan
un treballador o treballadora de la Universitat realitza una activitat en una
empresa externa, se li exigirà la coordinació d'activitats i, per tant, el
compliment de la normativa de prevenció de riscos laborals: formació i
informació, reconeixement mèdic, avaluació de riscos…
La coordinació de les obres de construcció
Una disposició addicional del RD 171/2004 esmenta aplicació de la coordinació
d'activitats empresarials en les obres de construcció.
Si bé les obres es continuaran regint per la seua normativa específica i els seus
propis mitjans de coordinació, sense alterar les obligacions actualment vigents
(estudi de seguretat i salut en el treball durant la fase de projecte elaborat a

instàncies del promotor, existència d'un coordinador de seguretat i salut durant
la realització de l'obra, pla de seguretat i salut realitzat pel contractista...),
aqueixa normativa específica resultarà enriquida pel que estableix aquest reial
decret mitjançant la informació preventiva que han d'intercanviar-se els
empresaris concurrents en l'obra i mitjançant l'aclariment de les mesures que
han d'adoptar els diferents subjectes intervinents en les obres.
La informació que ha de donar l'empresari titular a les empreses concurrents
s'entendrà complida pel promotor mitjançant l'estudi de seguretat i salut.
Les instruccions que ha de donar l'empresari principal s'entendran complides
pel coordinador de seguretat i salut durant l'execució de les obres.
Les mesures establides per a l'empresari principal corresponen al contractista,
entés d'acord amb el RD 1627/1997, sobre obres de construcció, com la
persona física o jurídica que assumeix contractualment davant del promotor,
amb mitjans humans i materials propis o aliens, el compromís d'executar la
totalitat o part de les obres amb subjecció al projecte i al contracte.
La informació o documentació que es genere com a conseqüència de la
coordinació d'activitats empresarials s'inclourà en la documentació que
reglamentàriament ha de disposar l'empresari respecte a les activitats en
matèria preventiva.
RECORDA I DISTINGEIX!!!
Pla de prevenció: document que conté l'estructura organitzativa de la
Universitat de València, les responsabilitats, els processos i els recursos
necessaris per a realitzar l'acció de la prevenció.
Planificació de l'activitat preventiva: document que es realitza amb els
riscos trobats en l'avaluació de riscos laborals.
Pla anual o programació anual: document que replega les activitats
preventives a realitzar cada any pel servei de prevenció.
Pla d'autoprotecció o pla d'emergència.
Pla de seguretat i salut: obres.

MÒDUL 6: SEGURETAT VIÀRIA
1. La seguretat viària: els riscos de la conducció en l'àmbit laboral.
2. L'accident de trànsit: concepte i tipus.
3. La magnitud dels accidents de trànsit.
4. Les causes dels accidents de trànsit: factors de risc.
• El factor humà.
• El factor vehicle.
• El factor ambiental: la via i el seu entorn.
5. Consells pràctics.
6.1 La seguretat viària: els riscos de la conducció en l'àmbit
laboral

En l'àmbit laboral, cada treballador no sols està exposat a patir un accident al
seu lloc de treball, sinó que corre el risc de patir un accident de treball durant el
trajecte habitual que es realitza des del domicili fins al centre de treball.
Per aquesta raó, cal abordar la importància que la seguretat viària té dins de
l'àmbit laboral de cada treballador.
Tot seguit detallarem els aspectes més importants de la seguretat viària, per tal
de:
Conéixer la magnitud dels accidents de trànsit, les seues causes i les
seues conseqüències. Només d'aquesta manera podrà realitzar-se’n una
mentalització de la gravetat i una prevenció eficaç.
Contextualitzar l'accident com a problema de salut per ser conscients
que els sinistres són un greu problema que només amb la col·laboració
de tots podrem eradicar.
Entendre que el factor humà és una de les peces clau per a la prevenció
de l'accidentalitat.
Generar una visió global que incremente el coneixement real sobre
l'accidentalitat i, per tant, les conductes segures en el conductor.
Oferir unes recomanacions bàsiques al treballador depenent del tipus
d'actuació que realitze (conductor, motorista, ciclista o vianant).
6.2 L'accident de trànsit: concepte i tipus
Dins de l'entorn laboral, i des del punt de vista de la prevenció de riscos
laborals, no s’ha de deixar passar per alt el risc d'accident de trànsit. És
important posar tots els mitjans possibles per evitar aquest risc.
Un terç dels accidents laborals mortals són originats pels accidents de trànsit.
Aquesta dada, que de per si és molt cridanera, és més important si tenim en
compte que el desplaçament del treballador al seu lloc representa,
aproximadament, un 20% del temps total que dedica a la seua labor diària.

Els accidents de trànsit són un fenomen comunament atribuït a l'atzar. Ens
enfrontem a uns fets fortuïts, incontrolables, fruit del destí o de la casualitat i, en
conseqüència, són inevitables. Tanmateix, analitzant amb profunditat el
fenomen de l'accidentalitat, es demostra clarament la falsedat d'aquestes
creences tan àmpliament esteses.
Un accident és un succés o esdeveniment anormal, casual i eventual, no
volgut, que es presenta de forma brusca, violenta i inesperada, i que provoca
una pertorbació de l'ordre normal i regular de les coses, ocasionant la mort o
lesions a les persones i/o danys a les coses. Els accidents no són deguts al
destí o a la fatalitat, sinó que tenen causes naturals i explicables sobre les
quals és possible actuar per evitar-los o, almenys, per reduir-ne el nombre o
per mitigar-ne les conseqüències.
Cal incidir en la diferència amb aquells actes que es realitzen de forma
voluntària. La voluntarietat o, més exactament, la seua manca, és la nota que
diferencia l'accident d'altres actes realitzats per les persones.
Accident de trànsit seria qualsevol esdeveniment casual o eventual, tant
d'origen mecànic, ambiental, físic o humà, no intencionat, que es produeix com
a conseqüència o en ocasió del trànsit de vehicles, en el qual intervé alguna
unitat de trànsit i en què el vehicle o els vehicles queden de manera anormal
dins o fora de la calçada, i en el qual, a més, es produeix la mort o lesions en
les persones o danys en les coses.
Els tipus d'accidents de trànsit són:

Accident in itinere: és l'accident de trànsit que es produeix en el
trajecte que realitza el treballador entre el seu domicili i el treball, i
viceversa.
Accident en missió: és l'accident de trànsit que transcorre durant la
jornada laboral, durant la realització d'una gestió, l'assistència a una
reunió, etc.
6.3 La magnitud dels accidents de trànsit
Els accidents de trànsit representen hui dia un problema d'alt impacte social i
econòmic, i són una de les majors preocupacions en les societats modernes.
L'Organització Mundial de la Salut va considerar necessària la seua intervenció
en aquesta problemàtica i va començar a establir programes de control en tots
els països d'influència.
Fou llavors quan va començar a concebre's l'accidentalitat com un problema
prioritari de salut pública mundial i es va reconéixer la necessitat d’implantar
polítiques sostingudes d'investigació i intervenció en els distints països.
Els accidents de trànsit tenen un elevat cost humà i econòmic sobre la societat,
que constitueix fins a un 2% del Producte Interior Brut dels països
desenvolupats.
És per això que cal actuar sobre la mateixa societat i les persones, insistint
sobre la necessitat d’atallar aquest problema i emfatitzant l'important paper que
tots podem desenrotllar en la seua prevenció.

Quins són els factors de risc?
6.4 Les causes dels accidents de trànsit: factors de risc
Entenem per factor de risc tot aquell element, fenomen, condició, circumstància
o acció humana que incrementa la probabilitat d'idea d'un accident. Aquests
factors solen englobar-se en els tres elements generals implicats en tota
situació de trànsit: el vehicle, la via i el seu entorn, i el mateix conductor.
El resultat d'un accident determinat pot ser percebut pel conductor com atzarós
o impredictible a causa de la seua complexitat, però un estudi científic i
sistemàtic del procés ens permet identificar els diversos factors que són en la
base dels accidents, i ens permeten comprendre'ls, predir-los i, en
conseqüència, previndre’ls.

Els diferents factors implicats en l'accidentalitat tenen un pes diferencial en
funció de les condicions concretes davant de les quals ens trobem, és a dir, per
a un determinat accident hi haurà alguns factors més importants que d’altres.
En el moment d'un accident de trànsit, cal tindre en compte la relació de tres
factors:
Humà: en què conduir sota els efectes de l'alcohol o drogues, avançar
en llocs prohibits, conduir amb excés de velocitat, poden provocar un
accident.
Mecànic: que el vehicle tinga alguna avaria, que no responga
adequadament.
Ambientals: la pluja, la boira, una deficient il·luminació, l'estat de les
carreteres, senyalitzacions incorrectes… poden influir per ocasionar un
accident.
No obstant això, no tots aquests factors tenen la mateixa importància en la
causa dels accidents, ja que malgrat les fallades tècniques del vehicle i les
derivades de factors ambientals, el factor humà és el responsable del 70% o
90% dels accidents de trànsit.
Entre algunes de les mesures adoptades per la Comissió Europea en matèria
de Seguretat Viària relacionades amb aquests factors estan:
- Regulació dels límits de velocitat.
- Educació viària.
- Millora de les infraestructures viàries.

- Mesures sobre dispositius de seguretat activa dels vehicles.
A l’estat espanyol, la Direcció General de Trànsit acaba de posar en marxa
l'Estratègia de Seguretat Viària 2010 - 2020, amb mesures destinades a 14
col·lectius, temes principals i 7 àrees d'actuació.
6.4.1 El factor humà
L'alcohol
L'alcohol
La fatiga
La son
Les drogues
Els medicaments
Factors psicològics
L'estrés
La depressió
L'agressivitat
És el major factor de risc en accident de trànsit. El nivell d'alcohol es mesura
utilitzant la taxa d'alcoholèmia, en grams d'alcohol per cada litre de sang.

Efectes segons el nivell d'alcoholèmia:
Grams
d'alcohol
per litre
de sang
Estat mental Conducta
0-0.5 Lleu alegria Apropiada
0.5-1
1-1.5
1.5-2
2-3
3-4
Alegria, menor
judici, menor
concentració
Emocions
inestables, confusió
Incoherència,
tristesa, ràbia
Escassa
consciència
Coma
(inconsciència)
Els principals factors d'alcoholèmia són:
Quantitat d'alcohol ingerida.
Desinhibició social
Descontrol (mal
geni), agressivitat
Major descontrol,
mareig/vòmits
Apatia i inèrcia,
incontinència
d'esfínters
Absent
El tipus i la quantitat d'aliments ingerits.
Moviments i
percepcions
Lleu lentitud i/o
malaptesa
Lentitud, malaptesa,
disminució del camp
visual
Llengua
esparracada,
caminar trontollós,
visió doble
Dificultat per a parlar
i caminar
Incapacitat de parlar i
caminar
Absència de reflexos
i sensibilitat
L'edat: els menors de 18 anys i majors de 65 anys pateixen majors
riscos.
El sexe: a la mateixa quantitat d'alcohol, la concentració d'alcohol és
major en dones.
El pes: a major pes, la concentració d'alcohol en sang disminueix.
La velocitat d'ingestió: si és elevada, l'absorció serà ràpida.
Beure’l gasificat o calent, n’afavoreix l'absorció per l'organisme.
Recomanacions:
No prendre alcohol si es vol conduir.
Les pocions “antiresaca” emmascaren els efectes, no els eliminen.
Una bona solució és que qui vulga conduir no bega.

La fatiga
Què produeix la fatiga?
Factors de l'entorn: obres en carretera, molt de trànsit, condicions
climatològiques adverses.
Factors del vehicle: sorolls, excés de calefacció, il·luminació deficient.
Factors del conductor: estat emocional negatiu, àpat copiós, llargues
jornades de treball.
Com reconéixer la fatiga?
Símptomes als ulls: parpelleig constant, pesadesa i ulls plorosos.
Símptomes a les oïdes: hipersensibilitat als sorolls, brunzits.
Altres símptomes físics: sobresalts injustificats, sensació de braços
adormits, pressió al cap.
Símptomes en la conducció: desviar-se de la trajectòria, variar la
velocitat injustificadament.
Si volem evitar la fatiga:
Cal realitzar una alimentació lleugera i no ingerir alcohol.
Mantindre al vehicle la temperatura i ventilació adequades.
No adoptar males postures de conducció.
No conduir més de 8 hores al dia i parar cada 2 hores o 200 km.
Una vegada que ha aparegut la fatiga:
Cal eixir del cotxe, estirar les cames, almenys 15 min.
Llavar-se la cara amb aigua freda per aclarir-se.
Dormir fins a recuperar-se.
Beure aigua abundant o begudes refrescants sense gas.
La son
És el major enemic de qui condueix perquè, quan un s'adorm, no té cap tipus
de nivell de control del vehicle.

Què produeix son?
El tipus de via: les carreteres monòtones són molt perilloses.
L'estat psicofísic del conductor.
La ingestió d'alcohol o fàrmacs.
Les condicions del vehicle.
Com afecta la son?
Disminueix la capacitat de reacció.
Augmenten les distraccions.
S'identifiquen pitjor els objectes, llums i senyals.
Es produeixen alteracions en els sentits, especialment en la vista.
Recomanacions per a evitar la son:
Evitar conduir de 3 a 6 del matí o a l'alba.
No conduir en llargs trajectes a la nit.
Realitzar freqüents parades per evitar la monotonia.
No prendre àpats copiosos ni beure alcohol, ni drogues o fàrmacs.
Evitar les temperatures elevades al vehicle.
Les drogues
Els estupefaents (heroïna, morfina, metadona) produeixen sensació relaxant,
ansietat, eufòria, increment del risc i la velocitat, i endormiscament. A dosis
altes, pèrdua de coneixement i xoc.
Estimulants com la cocaïna: augment de la vigília i la sensació de seguretat. A
dosis altes, produeix al·lucinacions i reaccions psicòtiques.
Al·lucinògens (LSD, mescalina): produeixen alteracions visuals i sensorials,
canvis d'humor, tremolors i vòmits.
Els efectes són semblants als de l'alcohol: produeixen eufòria, increment del
temps de reacció, mala valoració del risc. La conducció és totalment
incompatible amb el consum de drogues.

Els medicaments
GRUPS ALTERACIONS
Cardiotònics
Antihistamínics
Hipoglucèmics
Dificulten la visió.
Alteren la percepció dels colors.
Cansament i desassossec
Falta de concentració.
Disminueixen els reflexos.
Inquietud i somnolència.
Lipotímia i mareigs.
Fatiga i debilitat.
Visió borrosa.
Antihipertensius Alteració de l'equilibri.
Relaxants
musculars
Anticonceptius
hormonals
Psicofàrmacs
sedants
Estimulants
Manca de força i somnolència.
Fatiga i mareigs.
Somnolència i disminució del to muscular.
Confusió i nerviosisme.
Depressió i canvis d'humor.
Síndrome d'abstinència.
Sedació – Endormiscament.
Reducció de l'alerta – Atenció – Lentitud
resposta.
Falta de coordinació.
Dificultat per a la concentració.
Insomni.
Menyspreu del risc.

Eufòria i agressivitat.
Els principals factors d'alcoholèmia són:
Quantitat d'alcohol ingerida.
El tipus i la quantitat d'aliments ingerits.
L'edat: els menors de 18 anys i majors de 65 anys pateixen majors
riscos.
El sexe: a la mateixa quantitat d'alcohol, la concentració d'alcohol és
major en dones.
El pes: a major pes, la concentració d'alcohol en sang disminueix.
La velocitat d'ingestió: si és elevada, l'absorció serà ràpida.
Beure’l gasificat o calent, n’afavoreix l'absorció per l'organisme.
Recomanacions:
No prendre alcohol si es vol conduir.
Les pocions “antiresaca” emmascaren els efectes, no els eliminen.
Una bona solució és que qui vulga conduir no bega.
Recomanacions amb els medicaments:
NO automedicar-se.
Segons el nostre estat, medicaments
d'ús comú poden constituir un risc.
Consultar al metge i que aquest ens
aconselle.
Llegir sempre els prospectes del
medicament que es vol ingerir.
Factors psicològics
És molt freqüent que el conductor al volant no valore les seues tendències
naturals, el seu caràcter i el seu estat d'ànim, tant si està eufòric com deprimit.
Açò pot portar-lo a exercir una conducció imprudent.
L'estrés és un estat psicobiològic generat per hiperactivitat; apareix per una
sobreexigència física, psíquica o d’ambdues al mateix temps.

Fases de l'estrés i els seus perills:
Estat d'alarma: és un estat positiu, perquè s'augmenten totes les
funcions vitals.
Resistència: es potencien les conductes agressives.
Esgotament: s'accelera el ritme cardíac i la tensió muscular.
Recomanacions per a evitar l'estrés:
Mai recórrer a l'alcohol, drogues o medicaments.
Mai mostrar conductes agressives, s'incrementa el risc.
No anar amb el temps just.
Escoltar música pot ser-hi una bona teràpia.
La depressió és un trastorn psicològic amb major repercussió en la conducció.
Les alteracions en la conducció són:
Disminució en l'atenció i minva en la
capacitat de decisió.
Tendència al suïcidi.
Alteracions en el son.
Augment de l'ansietat i irritabilitat.
Alteracions en la percepció i en els sentits.
Augment de la fatiga.
Recomanacions per a evitar la depressió:
Consulte al seu metge.
Tinga en compte els efectes dels medicaments.
No s'automedique ni consumisca alcohol o drogues com a remei.
Si se’n troba en una fase aguda, no conduïsca.
L'agressivitat és un dels comportaments humans que més caracteritza els
conductors.
De què depén que es reaccione amb major o menor violència?

De l'estat del conductor: estrés, pressa, alcohol.
La interpretació de la conducta de l’“agressor”.
L'edat i el sexe.
L’ètnia i l'aspecte extern.
La mena de vehicle i de disculpes de l’“agressor”.
Anar acompanyat o no.
Perfil del conductor agressiu:
No respecta la distància de seguretat.
Es “pica” sovint amb altres conductors.
Realitza canvis bruscos de velocitat.
Li molesta ser avançat.
Arriba a gran velocitat als semàfors i
n’ix el primer.
Davant de qualsevol conflicte de
trànsit, utilitza el vehicle per amenaçar.
6.4.2 El factor vehicle
La seguretat activa
PneumàticsDirecció
Suspensió
Frens
Enllumenat
Eixugaparabrises
La seguretat activa
La seguretat passiva
Carrosseria
Cinturó de seguretat
Coixí de seguretat
Casc
Recolzacaps
Els elements o sistemes que contribueixen a la seguretat activa del vehicle són
aquells que hi confereixen un correcte comportament en marxa; els principals
en són:
Pneumàtics ha d'evitar-se la pujada a voreres o escalons, que poden provocar
deformacions a les llandes i talls o trencaments als pneumàtics. Un pneumàtic
amb talls profunds o deformacions irregulars ha de substituir-se.

Ha de procurar-se que els
pneumàtics siguen de la
mateixa marca i
característica.
No han d'intercanviar-se els
pneumàtics d'un mateix eix ni
canviar-ne els quatre en
diagonal.
Els pneumàtics han de
canviar-se quan la profunditat
del dibuix s'acoste a 1,6 mm.
En cada substitució de
pneumàtics han de canviarse
les vàlvules i realitzar
l'equilibrat de rodes.
Procurar substituir els
pneumàtics amb més de 6
anys d'antiguitat.
Direcció han d'evitar-se els colps a les rodes amb voreres o clots, perquè
deformen algun element de la suspensió o la direcció.
Almenys una vegada a l'any, han de revisar-se les folgances en ròtules,
bieletes i la resta d'òrgans de direcció.
No convé forçar la direcció al màxim grau de gir, per no sotmetre-la a
esforços excessius.
Si el vehicle disposa de direcció assistida, cal revisar-ne el nivell del líquid.
Suspensió ha d'acudir-se al mecànic perquè realitze una revisió de la
suspensió quan s'aprecien:
Sorolls o colpejaments localitzats a la part baixa del vehicle.
Balanceig excessiu en corbes i amb vent lateral.
Inclinació excessiva de la part davantera i tendència al bloqueig de les
rodes en frenades brusques.
Rebots i oscil·lacions de la carrosseria.
Si s'aprecien fugues de líquid als amortidors, han de substituir-se.
Almenys una vegada a l'any, ha de revisar-se el seu estat, dels molls i
punts de fixació.

Frens
Cal revisar setmanalment el nivell del líquid de frens i fer-ne la substitució
cada dos anys.
Cal revisar, almenys una vegada a l'any, l'estat dels discos i pastilles de
fre, falques i manxes.
Enllumenat
Obligació de portar al vehicle un joc de llums de recanvi.
Ha de revisar-se almenys cada 15 dies el funcionament de tots els llums.
Ha de revisar-se el reglatge dels fars davanters i ajustar-lo a les condicions
de càrrega del vehicle.
No toque amb les mans els llums, perquè perden lluminositat, faça-ho amb
un drap.
Cal mantindre sempre net el vidre dels fars i la tulipa dels pilots.
L'enllumenat antiboira ha d'utilitzar-se únicament si les condicions
metereorològiques ho aconsellen.
Eixugaparabrises
No ha de posar-se en funcionament l'eixugaparabrises amb el vidre sec,
pot deteriorar-lo.
El gel format sobre el vidre s’ha d’eliminar abans de posar en marxa
l'eixugaparabrises.
A l'hivern convé afegir a l'aigua del depòsit una certa quantitat
d'anticongelants.
Es recomana el canvi de graneretes anualment perquè es deterioren pel
sol i els canvis de temperatura.
La seguretat passiva
Els elements de seguretat són aquells dissenyats per evitar o disminuir els
possibles danys ocasionats als ocupants com a conseqüència d'un xoc.
Carrosseria compleix la missió de protegir els ocupants, perquè la deformació
progressiva de la part davantera i posterior de la carrosseria permet absorbir
gran part de l'energia del xoc.

Ha de verificar-se, una vegada a l'any, l'ajust i els ancoratges de paracolps,
portes, i capós.
Ha de realitzar-se una neteja dels baixos de la carrosseria una vegada a
l'any.
Han d'aplicar-se productes anticorrosius en zones que no estiguen
protegides adequadament.
Cinturó de seguretat compleix la missió de subjectar al
seient els ocupants del vehicle. El seu ús és obligatori
segons estableix el Codi de Circulació.
Els pretensors milloren l'eficàcia dels cinturons
ajustant la tensió de forma automàtica.
No han d'utilitzar-se pinces de retenció, perquè
limiten l'eficàcia del cinturó.
La col·locació correcta del cinturó:
Banda superior entre muscle i coll.
Les dones entre ambdós pits.
Banda inferior entre cuixes i pelvis.
No reclinar el seient per dormir: el cinturó podria estrangular en cas
d'impacte.
Coixí de seguretat és un sistema de protecció que té com a objecte evitar les
lesions més greus. La protecció s'aconsegueix unflant una bossa d'aire en
mil·lèsimes de segon, després de l'impacte.
No ha d'oblidar-se que
l'eficàcia del coixí de
seguretat està condicionada
a l'ús del cinturó.
El coixí de seguretat no ha de
ser manipulat, només en cas
necessari, per un
especialista.
Cal comprovar que el
testimoni lluminós s'encenga
al tauler en posar el contacte.
Si s'hi instal·len sistemes de
reatenció específics, com
cadires de bebés, aquests hi
són incompatibles i ha de
desconnectar-se el coixí de
seguretat.

Casc la seua funció principal és frenar la desacceleració brusca que pateix el
cervell dins de la cavitat cranial.
Qualsevol casc ha d'estar homologat, ha de disposar de l'etiqueta on
figure la inscripció E acompanyada del codi del país de fabricació.
És important que el casc s'ajuste al cap. Amb una cinta mètrica, rodege’s
el cap per damunt de les celles i la vora superior de les orelles. La mida
en cm correspondrà a la seua talla.
Recolzacaps són els elements fonamentals en la protecció de la persona
enfront de la fuetada cervical, sempre que s'ajusten a l'alçada de la persona
que vaja asseguda.
6.4.3 El factor ambiental: la via i el seu entorn
L'acció del conductor cal situar-la en un escenari real, suport físic del sistema
de trànsit; aquest no és un altre que la via i el seu entorn. Representa les
exigències a què el conjunt conductor-vehicle ha de respondre; està configurat
pels aspectes o elements ambientals “inalterables”: la calçada o via i el disseny
del seu entorn i, d'altra banda, per tot un conjunt de condicions circumdants de
“naturalesa canviant”.
Entre els elements “estables” del sistema podríem considerar els següents:

La calçada o via: incloent-hi el seu plantejament i construcció, traçat,
pavimentació, amplària, resistència al lliscament, nombre de carrils, el
pendent, el peralt, així com la seua explotació, manteniment i
rehabilitació.
El disseny de l'entorn de la via: elements i objectes que han de
considerar-se components de la via per la seua influència en la
conducció, incloent-hi des de la localització de senyals, bol·lards,
barreres protectores, la senyalització i altres objectes del mobiliari urbà,
fins al problema que planteja el disseny correcte de la senyalització des
del seu aspecte perceptiu, tipus de lletra, grandàries, situació, visibilitat i
il·luminació d’aquesta, etc.
Existe, por otra parte, todo un conjunto de elementos “cambiantes” que
modulan e influyen en la conducción de forma más imprevisible, intemporal o
incidental como son:
La climatología e incidencias u obstrucciones temporales: oscuridad,
niebla, lluvia, nieve o hielo, obras en la vía, cruce de animales, otros
vehículos y peatones, atascos, retenciones, etc.
Pluja: damunt el paviment es forma una pel·lícula
lubricant que facilita el lliscament del vehicle. Ha de
reduir-se la velocitat i augmentar l'espai amb el vehicle
davanter. Després de circular per una via mullada
recupere els frens, donant diversos tocs curts i suaus.
Boira: s'ha de connectar l'enllumenat d'encreuament i
antiboira. Disminuïsca la velocitat i augmente la
distància amb el vehicle que li precedisca.

Vent: augmenta el risc de desplaçament o bolcada.
S'ha de minorar la marxa, subjectar fermament el
volant, i extremar l'atenció en els passos de zones
protegides a desprotegides.
Gel: suposa una pèrdua total d'adherència. La frenada
haurà de ser molt lleugera. En cas de pèrdua de
control, no frene i alce el peu de l'accelerador, i gire el
volant cap a on vaja la part posterior del cotxe.
Neu: és necessari l'ús de cadenes. Cal realitzar
moviments suaus, utilitzant marxes altes. És
recomanable seguir les marxes dels altres vehicles.
Les mesures de control de trànsit i la supervisió policial que inclou el
control i gestió temporal dels senyals lluminosos, passos per a vianants i
rotondes, controls policials de les infraccions del conductor, càmeres de
control de trànsit, etc.

6.5 Consells pràctics
Distància de Seguretat Recolzacaps
El perill del vent Sabem avançar bé?
El perill d'asseure’s
malament
El que ha de saber sobre
l'alcohol
Què pot passar a 260
km/h.
Per què es produeix
l'hidroplanatge?
Què faria en cas
d'accident?
Per veure les infografies polse sobre la imatge o text per reproduir
Suspens en pneumàtics
El perill de distraure's
Així afecten les drogues

CONTACTE
SERVEI DE PREVENCIÓ I MEDI AMBIENT
Teléfono: 96.339.50.17
www.uv.es/SSSQA
servei.prevencio@uv.es