l'informatiu - Reportero Jesús Martínez

Sants Hostafrancs La Bordeta
145
Juny 2006
1
l’informatiu
Un centre per a
5.000 musulmans
Sumari
La Sala de Lectura
Miquel Martí i Pol,
un casal per a gent gran
pàg. 17
Atlàntida, nova escola
d’estudis musicals, a
Torre d’en Damians, 6
pàg. 21
Passat i present
de l’anarquisme
a Sants
pàg. 10 a 13

Editorial
l’informatiu 2
La nova
mesquita serà
10 vegades
més gran
El Centre Cultural Islàmic de Sants ha fet
22 anys d’història al Districte. L’evolució
d’aquesta religió als barris ha anat in
crescendo, i ja són més de 5.000 fi dels,
que, per descomptat, no caben en l’actual
mesquita del camí de la Cadena, que té
unes condiciones pèssimes. Els que tenen
aprensions pels nouvinguts han de pensar
que és la marginació, moltes vegades, la
causa dels integrismes.
Cartes dels lectors
Opinió juny 2006
Feu-nos arribar les vostres cartes d’opinió per correu
ordinari o e-mail amb una extensió màxima de 10
línies. Feu-hi constar el vostre nom, telèfon
i adreça. Els escrits de més de
10 línies seràn escurçats a
criteri de la redacció.
Jo votaré que sí a l’Estatut
Jo votaré que sí a l’Estatut en el referèndum del 18 de juny.
M’ho he estat plantejant seriosament perquè la meva idea,
en un principi, era no anar a votar. No és que no tingui una
opinió formada del que ha de ser Catalunya, que la tinc, ni una
ideologia determinada —molt lluny de la de Josep Piqué—, però
és que estic farta dels polítics que no trepitgen de peus a terra;
el ciutadà té altres preocupacions com pagar la hipoteca; això
l’Estatut no li resoldrà. Però he pensat votar sí, i ho he pensat
seriosament, perquè crec que nosaltres no només hem de llegir
la història a les enciclopèdies, sinó fer-la. Aquest és un moment
únic per avançar en matèria d’autogovern i en polítiques socials,
que són les polítiques que a mi m’interessen, un moment que
no es repeteix des de 1979. Jo em vaig abstenir llavors, i no vull
tornar-ho a fer. A més, votaré que sí perquè tinc clar qui vota no.
Als barris, voten que no els del no de sempre, una minoria: els
okupes de Can Vies, els que no volen una rambla a les vies...
Maria Roca
CONSULTORI JURÍDIC. Per Costa Assessors
PREGUNTA. Em vull separar del meu marit i vull tenir
la custodia dels meus fi lls. Necessito assessorament
sobre les possibilitats legals perquè se’m reconeguin
els meus drets i els dels meus fi lls.
RESPOSTA. Per separar-se o divorciar-se hi ha dos camins, el
millor és fer-ho de mutu acord signant un conveni regulador
de les condicions: les relacions entre els cònjuges i entre pares
i fi lls i el règim de visites del progenitor que no es quedi
amb la custòdia del fi ll. Normalment, la custòdia és en favor
de la mare si no existeixen problemes legals o de malaltia.
Aquest conveni ha d’estar aprovat per un jutge, i es farà
sempre i quan no perjudiqui els interessos del menor. Si els
cònjuges no es posen d’acord, es pot presentar una demanda
anomenada “contenciosa” on cada un dels integrants del
matrimoni exposa el que vol. Aleshores és el jutge qui diu
l’última paraula. El nostre consell és que s’assessori abans de
fer cap pas, sempre en benefi ci del matrimoni i dels fi lls.
Podeu enviar les consultes a c.a@icab.es

El Centre Cultural Islàmic de Sants
(CCIS) és una entitat cívica i cultural
sense ànim de lucre que va veure
la llum als inicis dels anys 80. Està
ubicat al camí de la Cadena, 17,
paret amb el polígon industrial de
Can Batlló. Els seus components
són musulmans de diferents
nacionalitats, ètnies i idiomes: àrabs,
berebers, pakistanesos, espanyols,
llatinoamericans..., que, en el seu
conjunt, viuen al districte de Sants-
Montjuïc.
El seu objectiu fonamental és
fomentar la convivència social i
difondre i donar a conèixer la cultura
àrab i islàmica.
Atès al fenomen de la immigració, el
nombre dels socis del CCIS va créixer
considerablement, ja que va passar
de la xifra dels 45 membres dels anys
70 fi ns a arribar actualment als 5.000
inscrits, aproximadament.
La capacitat del CCIS per acollir a tots
queda molt reduïda a causa de les
seves limitacions d’espai i d’actuació,
i perquè les activitats i les iniciatives
del centre són incessants.
Activitats del
Centre Cultural
Islàmic de Sants
El CCIS duu a terme una sèrie
d’activitats que breument esmentem
a continuació:
1. Activitats culturalseducatives
-trobades espirituals
-ensenyament de la llengua àrab i la
cultura islàmica
-aprenentatge de l’Alcorà
-el rés quotidià, dels divendres i les
festes
-jornades científi ques
-suport escolar als fi lls dels
immigrants
-excursions i sortides
-conferències
-teatre i cançons
-jornades d’orientació i de portes
obertes
2. Activitats socials
-ruptura del dejú durant el mes de
juny 2006 Portada
3
l’informatiu
El futur dels musulmans
al districte de Sants-Montjuïc
El Centre Cultural Islàmic de Sants (CCIS, mesquita La Misericòrdia) és l’únic centre de referència pels més
de 5.000 musulmans empadronats al districte de Sants-Montjuïc (estadística de l’Ajuntament, gener de 2006)
El CCIS estudia amb el Districte construir un centre a Can Batlló que correspongui a les seves necessitats
Ramadà: 80-100 persones
-celebració de matrimonis
-assessorament a la comunitat
en matèria de temes laborals i
professionals
-assessorament a mares i pares
d’alumnes i mediació amb les escoles
del Districte
-Llimones als pobres
3. Activitats esportives
-torneigs de futbol
4. Activitats externes
-participació en les festes del Districte
i de la ciutat
-celebració del fi de Ramadà, la festa
del Xai (del sacrifi ci) i la festa de Cap
d’Any
-trobades amb veïns i gent no
musulmana
FINANÇAMENT
DEL CCIS
El CCIS no rep cap mena
de suport sigui per part de
les institucions públiques i
privades. Per tant, les fonts de
fi nançament de la nostra entitat
són molt escasses i només es
limiten a:
-quotes dels socis
-donacions
-almoines
Oració del divendres, entre les
dues i les tres de la tarda,
al camí de la Cadena, que, com es
pot apreciar a la fotografi a,
s’ha quedat petit.

l’informatiu 4 Portada juny 2006
22 anys a
Sants-Montjuïc
L’última activitat organitzada pel
CCIS va consistir en una trobada que
va tenir lloc el 9 d’abril al Casinet
d’Hostafrancs amb motiu del 22è
aniversari del centre (1984-2006). A
l’acte van participar com a invitats
Eulàlia Perarnau, presidenta del
Secretariat d’Entitats de Sants,
Hostafrancs i La Bordeta, i Joan
Porcell, degà de la Facultat de
Filosofi a de la Universitat Ramon
Llull. El tema principal girava entorn
de la convivència social i la invitació
al diàleg.
Proposta del futur centre
multicultural de Can Batlló
“A causa de l’augment incessant dels membres
de la comunitat musulmana al nostre Districte,
que s’oposa dràsticament al modest espai que
tenim per poder desenvolupar les funcions en
les millors condicions,
PROPOSEM
Disposar d’un nou centre que tingui com a mínim les
instal·lacions següents: sala de rés (oratori) per homes
i dones, sales de classes, sala de conferències, una
biblioteca i cafeteria.
I per dur a terme l’esmentat centre, el districte de
Sants-Montjuïc ha d’actuar per la reconstrucció de la
zona del camí de la Cadena-Can Batlló.
DEMANEM al districte Sants-Montjuïc
(Ajuntament Barcelona):
1. Cessió de terreny d’una parcel·la de 1.200 metres
quadrats (a la zona de Can Batlló-camí de la Cadena)
2. Reconstrucció del centre cultural del CCIS
Un centre que
aculli a tota
la comunitat
musulmana
“Amb un centre que aculli a tota
la nostra comunitat s’evitaran obrir
oratoris en altres zones del Districte i,
per tant, deixaran d’existir problemes
en el futur, donat que ara els oratoris
són en forma de locals o baixos
d’edifi cis i provoca males sensacions
al veïnat. Vàries entitats de Sants-
Montjuïc ens donen suport a aquesta
proposta. Apostem tots, també com
a veïns que som, a que el districte
de Sants-Montjuïc sigui un model de
convivència, diàleg i comunicació a
Barcelona.
Aquest juny farem una jornada de
portes obertes a la mesquita del camí
de la Cadena i explicarem a la gent
que vulgui entrar a la nostra entitat,
les activitats i els nostres problemes
d’espai.
Bones iniciatives van en aquest
sentit: els ajuntaments de Cornellà
i de L’Hospitalet de Llobregat han
cedit terrenys dels seus municipis
gratuïtament (més de 1.200 metres
quadrats més la construcció) per a la
comunitat musulmana”.
Comunitat musulmana de Sants,
Hostafrancs i La Bordeta
D’esquerra a dreta,
Xantal Genovart,
membre del CCIS;
Rachid Aarab, director
del CCIS; Lahbib
Boutaliss, membre
fundador, i Khalid El
Ouazzani, responsable
en ONDA, a l’acte
del 22è aniversari al
Casinet d’Hostafrancs.

juny 2006 Publicitat
5
l’informatiu

l’informatiu 6 Opinió juny 2006
Què li sembla una
nova mesquita?
José Antonio Calleja
Portaveu del PPC
Em sembla bé que es faci
una mesquita nova perquè
és necessari tenint en
compte les lamentables
condicions del centre actual
on es reuneixen els musulmans
dels barris. Esperem
que això comporti un major
apropament entre religions
i veïnat perquè hi hagi respecte
mutu, evitant recels i
desconfi ances.
Francesc X. Esteve
Portaveu de CiU
En tot cas, creiem que seria
mes adient fer un centre
multiconfessional per a totes
les religions que necessiten
espai per resar als barris
(sikhs, hindús, budistes,
musulmans del camí de la
Cadena...). No podem parlar
només d’una religió, sinó
de vàries, amb igualtat de
condicions per a totes i sense
exclusivitats.
Albert Soler
Portaveu del PSC
La nova mesquita està
projectada dins un centre
multicultural, a més de
confessional, perquè la
comunitat musulmana, molt
nombrosa, i d’altres, puguin
estar en condiciones dignes,
no com fi ns ara. La mesquita
no ha de causar cap tipus de
por, perquè grans capitals
com Madrid, Dublín, París i
Londres tenen una.
Josep Chalmeta
Portaveu d’ERC
No hi ha d’haver cap
inconvenient perquè continuï
existint una mesquita, que,
a més, com a tema de caire
privat que crec que són les
creences religioses, es manté
amb els diners del col·lectiu
musulmà. Caldria que cap
de les confessions, sense
excepció, no seguís subsistint
amb impostos de tots o
subvencions de l’Estat.
Els polítics
del Districte
exposen
els principals
problemes
Lluís Fajarí
Portaveu d’ICV-EUiA
Em sembla bé que qualsevol
expressió religiosa es
pugui instal·lar de forma
adequada, allí on considerin
oportú. De totes maneres, la
implantació de locals de
culte, sigui de la creença
que sigui, catòlica o no, no
hauria de ser a partir
de sòls públics, sinó a
partir del seu propi esforç
patrimonial.

Edita:
Alexander Productions
Estació de la Comunicació
Universitat Pompeu Fabra
Pg. de la Circumval·lació, 8
08003 BARCELONA
Tel. 935 421 579
Fax 935 421 573
Direcció:
Jesús Martínez
jmartinezfdez@yahoo.es
Coordinació:
Josep Maria Utgés
Redacció:
Rubén Nicolàs, Sandra Gallardo,
Esther Jover, Alba Càrceles,
José Antonio Rodríguez,
Josep Colet, Antoni Munné,
l’informatiu
Esteve Calzada, Martí Olaya,
Carmen Olivar, Lluís Costa, Josep
Maria Ortells, Joana Colomé,
Aída Lafuente
Ha col·laborat en aquest
número:
Rachid Aarab
Il·lustració:
Jesús Martínez
Fotografi a:
Marc Javierre
Jesús Martínez
Edició gràfi ca:
Marc javierre
info@marcjavierre.com
www.marcjavierre.com
Edició:
Anna Maria Guilamany
Correcció lingüística:
Elisabet Comín
Publicitat:
José Antonio Peironcely
cabotaje@cabotaje.com
Tel. 639 749 396
Disseny de la publicitat:
Cabotaje.com & Copy Prat
Jaume Casanovas, 105
El Prat del Llobregat
Distribució:
José Antonio Peironcely
Impressió:
Gráfi cas de Prensa Diaria, S.A.
Tirada:
10.100 exemplars
D.L. B-12.735-93
Editat amb la col·laboració de:
Disseny gràfi c: Carles Catalán i Bolufer
juny 2006 Opinió
Cartes
dels
lectors
25 anys del
CEIP Pau Vila
El setembre de 1980
s’inaugurava a Barcelona
l’escola municipal Pau Vila.
En el districte de Sants-
Montjuïc, al bell mig dels
barris de la Font de la Guatlla
i del Polvorí, va néixer com
una experiència d’innovació
educativa lligada a l’Institut
Municipal d’Investigació
i Psicologia Aplicada a
l’Ensenyament.
Poc temps després
continuàvem la nostra
tasca educativa en solitari,
sempre pendents de les
innovacions, de nous
projectes..., amb un equip
docent il·lusionat i implicat
en el projecte d’escola. Els
nostres contactes i intercanvis
—amb professionals
d’altres comunitats, països
i cultures— són una mostra
del camí recorregut.
I així hem arribat fi ns ara,
adaptant-nos a freqüents
canvis en la línia d’escola,
d’infraestructura, reformes
educatives, etcètera.
És un bon moment per mirar
enrere i veure el que s’ha
fet i el que s’ha aconseguit i
adonar-se’n que les persones
que han format els equips
docents han sentit l’escola
Aquest espai
pot ser teu
L’INFORMATIU
639 749 396
(José Antonio)
i han treballat amb il·lusió i
entrega.
Sentir-se satisfet de tot plegat
és una gran compensació.
L’alumnat ha estat i és la
nostra raó de ser. Sense
elles i ells, el nostre projecte
no hauria existit. Les
seves famílies ens han fet
confi ança, han cregut en
nosaltres i han treballat al
nostre costat amb esforç.
Bons moments i d’altres no
tan bons o difícils; però tots,
en defi nitiva, han constituït
aquesta història que arriba
fi ns avui. Història que segueix
amb el repte de vetllar per la
continuïtat d’aquest projecte
comú i de seguir endavant.
Per molts anys!
Miquela Fernández
Comissió 25è aniversari
CEIP M PAU VILA
Les escoles
municipals
A L’INFORMATIU de maig
(número 144), s’hi va publicar
una entrevista que em va fer
Jesús Martínez, en la qual
vaig incórrer en un error
que em sap molt de greu
i que tinc molt d’interès
a rectifi car. En efecte,
a la pregunta de quina
opinió tenia de les escoles
municipals d’abans de la
guerra, vaig contestar “eren
desastroses”. Res més lluny de
la veritat.
No sé per quina associació
d’idees, no vaig pas pensar en
les escoles de l’Ajuntament
sinó en les “Escuelas
Nacionales”, les quals, en
efecte, eren desastroses,
malgrat la sacrifi cada tasca de
la majoria dels seus abnegats
mestres que, pobres!, tenien
una quarantena de nois
a cada classe i molt pocs
recursos i no se’n sortien pas.
Els seus sous eren tan escassos
que havien donat peu a la
cèlebre frase que es deia per
a descriure una situació difícil
d’assolir: “passar més gana
que un mestre d’escola”.
Per contra, les escoles
municipals gaudien d’una
bona anomenada ben
merescuda, amb mestres
moderns, escola activa,
pioners en la introducció
del mètode Montessori, que
desenvoluparen una tasca
que només mereix lloances i
que, amb el franquisme, tot
se’n va anar en orris.
Amb aquesta puntualització
voldria contrarestar el
mal que el meu error, que
lamento ben de debò, hagi
pogut causar per l’entrevista
esmentada. Perdoneu-me, si
us plau. Gràcies.
Antoni Munné
7
l’informatiu
Les voreres de
la Creu Coberta
Fa unes setmanes que volia
escriure aquesta carta. Tenim
un petit comerç a la Creu
Coberta, i volia que ens
felicitem tots plegats per les
noves voreres que acabem
d’inaugurar. Potser sembli
una mica estúpid fer un elogi
de les voreres amples, però
no és de rebut: formem part
d’un dels eixos comercials
més llargs d’Europa i, fi ns
fa poc, érem un dels eixos
on pitjor es podia caminar.
Us imagineu les voreres del
passeig de Gràcia i del carrer
de Pelai petites i en un estat
lamentable? Doncs així és
com es trobaven les voreres
de la Creu Coberta. Nosaltres
vivim dels nostres negocis,
i els nostres aparadors són
vitals perquè són els que
atrauen la clientela. Perquè
la clientela es fi xi, ha de
parar-se a mirar, mentre
camina plàcidament, i
remirar i convèncer-se. Tot
això perquè entri a la botiga
i, fi nalment, compri, o no.
Per tot això necessitem que
l’estat del carrer sigui el
propi d’una ciutat moderna i
capdavantera com Barcelona.
Ara sí, ara s’ha fet com cal.
Montse Gil

l’informatiu 8 Notícies juny 2006
Juana I, la Loca, segona fi lla dels
Reis Catòlics, va tenir sis fi lls amb
l’arxiduc Felipe de Austria, el
Hermoso (la primera va ser una
nena que van anomenar Leonor). A
tots els nodrissons —futures reines i
emperadors— els va donar de mamar
Juana, desfent-se de cortesanes i
ames de cria. Les cròniques ens han
deixat una Juana mística, austera i
gelosa, i una reina que alletava els
seus fi lls.
“Alletar és natural” és el cartell de
l’associació ALBA Lactància Materna
(www.albalactanciamaterna.org), una
ONG sense ànim de lucre, fundada el
1992 —actualment sota el paraigua
de la Federació Catalana de Grups
de Suport a la Lactància Materna—,
que informa les mares que elegeixen
donar el pit als seus nadons.
Protegir i promoure la lactància
materna a través d’iniciatives de
sensibilització i normalització és un
dels seus principals objectius. Han fet
imants de nevera amb el “telèfon
d’urgències” per atendre les mares:
690 144 500.
Hi ha diversos grups a Barcelona i
rodalies (ALBA Ciutat Vella, ALBA
Sant Andreu, ALBA Sant Martí i
ALBA Granollers). El grup de Sants
(que cobreix Sants, Hostafrancs
i La Bordeta) acaba d’iniciar les
seves trobades a l’equipament
cívic Antiga Estació de Magòria.
Es reuneixen cada dos dimarts, de
16.30 a 18.30 hores. ALBA Sants
pretén complementar l’atenció que
ofereixen els serveis de salut. “El
funcionament d’aquesta associació
de suport es basa en reunions
periòdiques de grups d’ajuda mútua
on s’ofereix un espai de relació i
es proporcionen els coneixements
tècnics necessaris i el suport
emocional per aconseguir iniciar
i mantenir una lactància natural
amb èxit. Les reunions són obertes
a tothom i gratuïtes”, explica
l’assessora Eva Galindo, una dietista
que porta quatre anys a ALBA. Té
acreditació: per ser “assessora de
lactància” és necessari complir uns
requisits (ser mare i haver alletat
almenys un fi ll durant un període
mínim de nou mesos; haver participat
activament i amb assiduïtat a les
activitats del grup; haver seguit
uns cursos de formació i superar un
examen). Eva Galindo té una fi lla
de tres anys i mig que s’anomena
Aitana, com la fi lla de l’escriptora
comunista María Teresa León, dona
del poeta comunista Rafael Alberti,
que s’anomena així en honor de la
serra d’Alacant. Eva va arribar a ALBA
“perquè tenia un problema”:
“Quan estava embarassada la meva
major il·lusió era donar-li el pit a
la meva fi lla. Aitana va néixer amb
retrognatia (mandíbula inferior
petita). Quan xuclava el pit, em feria
i em provocava clivelles. Era una
tortura donar-li el pit. Vaig contactar
amb ALBA i em van ajudar”,
Donar el pit
és un plaer
L’associació ALBA Lactància Materna
s’implanta a l’equipament de Magòria
La llet materna
Els productes de “llet de continuació” (amb sèrum lacti) que es poden trobar a les
farmàcies avisen: “La leche materna es el mejor alimento para el lactante durante
los primeros meses de vida, y cuando no sea posible le corresponderá al pediatra
recomendar la más indicada”. L’Organització Mundial de la Salut recomana lactància
exclusiva fi ns els sis mesos; dels sis mesos a l’any anar introduint alimentació
complementària sempre amb la llet com aliment principal; d’un any a dos anys és a
l’inrevés, la llet complementa el menjar, i de dos anys en endavant és lo que la mare i
el fi ll vulguin.
Ha hagut tota una època en la història en què s’ha apostat més per la llet
artifi cial. Per una part, després de les catàstrofes de les guerres, es va
intentar trobar una solució per salvar els nens dels orfelinats intentant
copiar la llet materna amb fórmules nutritives i mescles de tot tipus.
Algunes veus acusen l’interès d’una sèrie d’empreses per potenciar “la
llet artifi cial”. Això va lligat, a més, al període d’alliberament de la dona.
El perfi l de la mare que alleta
* Edat entre 25 i 45 anys
* Amb treball remunerat
* Amb nivell d’estudis mig-alt
* Majoritàriament amb un part hospitalari
* Contacten amb ALBA, principalment, a través del boca a boca, d’amics i coneguts,
o bé derivades d’algun hospital o CAP
manifesta. “Mamar no produeix
dolor, sinó plaer”.
Anna Lluch és l’altra assessora
d’ALBA Sants. Porta tres anys a
l’associació, dos d’ells com assessora.
Té tres fi lls, el Pau, el Martí i la
Maria, d’11 mesos, que assisteix a
l’entrevista bramulant i salivejant i
fent volar el manual amb “les claus
per alletar amb èxit”. La Maria s’ha
cansat d’esquivar la gravetat gatejant
i busca el pit de la mare, que li dóna
amb el carinyo entendridor de La
Maternitat del muralista Diego
Rivera. Parla com una aixeta oberta:
“El meu primer fi ll em feia mal al
mugró i ni el ginecòleg ni el pediatra
sabien curar-me. Jo veia que era a
resultes d’una mala posició d’alletar.
Es va solucionar recol·locant el
nadó”.
Donar el pit és absolutament “a
demanda”, sempre que el nen
reclami la mare. Per l’Anna, donar
el pit té dues vessants d’alimentació:
nutritiva i emocional, “perquè
el bebè pot demanar el pit per
gana, per fred, perquè sent una
ambulància i s’espanta. Llavors, en
el moment de xuclar busca el refugi,
el consol propi de la mare, que és
el que coneix des que ha nascut.
Donar el pit li dóna seguretat, i, a
més, acompanyes el fi ll en descobrir
gustos, textures...”. L’Anna sempre
diu que la mare ha de viure la seva
maternitat amb felicitat, com vulgui.
“Està demostrat que donar el pit va
molt lligat amb la criança, a com jo
he fet créixer els meus fi lls”, declara.
“Hi ha una falta d’informació sobre
la lactància materna. És una llàstima
que les mares s’ho perdin”, s’afl igeix.
Ajuda mútua
A la reunió del dimarts 23 de maig
han vingut dues mares noves: Elena
Sanz i Sara Hidalgo.
Elena Sanz és de la plaça de La Farga.
Acaba de tenir una criatura. “Els
dubtes que tenia me’ls solventava
una amiga o bé llegia algun llibre.
Al CAP no hi ha experts en lactància.
Vull donar-li el pit al meu fi ll perquè
és lo natural, perquè la llet humana
és l’adequada per l’espècie humana”,
precisa, mentre bressa una monada.
Sara Hidalgo s’identifi ca com una
“mamà gran” (+35 anys), i opina que
les llevadores són més benèvoles que
les pediatres.
A ALBA Lactància Materna resolen
dubtes, calmen inseguretats i
comparteixen difi cultats: Quan es
queda satisfet el nen? La llet del
pit s’esgota? El fi ll xucla sufi cient?
Quanta estona s’ha de donar el pit?
Jesús Martínez
El grup de suport a la lactància
materna ALBA Sants es troba un
dimarts cada 15 dies, de 16.30 a 18.30
hores (durant el calendari escolar), a
l’equipament cívic Antiga Estació de
Magòria, a la Gran Via de les Corts
Catalanes, 181
Telèfon d’urgències: 690 144 500

Quan van tenir a l’Unai Martínez, el
cel se’ls va caure al damunt perquè
un Déu menor els havia castigat.
Rafael Martínez i Teresa Diago no
entenien perquè havia nascut sord el
seu fi ll, amb una sordesa “profunda,
neurosensorial i bilateral (afecta a
les dues oïdes)”, que feia inservible
l’audífon convencional. (Segons
els especialistes, hi ha més de 400
motius perquè un nadó pugui néixer
amb disfuncions en el sentit de l’oïda
durant els primers mesos de vida:
meningitis, aspectes genètics, efectes
secundaris de fàrmacs, síndrome de
Usher... A més, molta gent es pot
quedar sorda com a conseqüència
d’un accident.)
Els pares estaven eclipsats, apesarats,
descol·locats, “en situació de dol”:
tenien l’estereotip de la persona
sorda com el “ximplet de poble”.
El maig de 1998, Rafa i Tere, que
viuen al País Basc, van “implantar”
a Unai, és a dir, el van sotmetre a
una operació quirúrgica (són quatre
hores d’operació amb anestèsia
general; ho cobreix la Seguretat
Social i costa 30.000 euros). La
intervenció consisteix en introduir
uns electrodes a l’oïda intern per
estimular i fer vibrar les “cèl·lules
ciliades” de la còclea, amb forma
de cargol, i així dotar de sensibilitat
els nervis auditius que transmeten
les ordres al cervell. Va ser tot un
èxit. El 1999 Unai va tenir un germà,
Ibón, que també va néixer sord,
però aquesta vegada els pares no
van entrar en xoc. A Ibón el van
“implantar” el 2001.
Els dos germans, rubials daurats pel
sol, porten sempre la part externa
de l’implant, com una petaca, dins
una motxila penjada a les espatlles
que s’han de treure en dormir i quan
es dutxen i sense la qual continuen
sent sords. El mecanisme és un
“processador retroauricular” (darrera
l’orella) connectat a un ordinador del
grossor d’un disckman que funciona
amb piles o bateria. Els principals
fabricants dels aparells són nordamericans,
australians i austríacs. El
conjunt val 25.000 euros.
Unai, Ibón, Rafa i Teresa formen part
de la Asociación de Implantados
Cocleares de España (AICE, www.
implantecoclear.org), d’àmbit estatal,
que alberga les 2.000 famílies dels
4.500 implantats —Espanya és
l’associació més nombrosa d’Europa,
reconegut per la pròpia European
Association of Cochlear Implant
Users-EuroCIU, “que no té res a
veure amb Convergència i Unió”—.
El seu president (la junta són vuit
persones) és Joan Zamora (Barcelona,
1953), santsenc, pare d’una fi lla
sorda de naixement que no suposa
cap inconvenient perquè sigui una
bona estudiant de fotografi a. Es
diu Georgina Zamora i té 22 anys.
“Abans de que s’implantés, em
vaig haver d’afaitar el bigoti per
prescripció facultativa perquè la
juny 2006 Notícies
Implantats, ok
La Asociación de Implantados Cocleares
de España inaugura local a Sants
Dalt, Ibón Martínez. Sota, Josep Maria Folch, al local de Fernández
Duró, núm. 24, al costat de la plaça de Sants. Fotos Georgina Zamora.
9
l’informatiu
meva fi lla només m’entenia llegintme
els llavis”.
Des dels 11 anys que està
implantada. Això ha fet millorar molt
la seva qualitat de vida i la dels que
la rodegen (es recomana, però, que
l’implant es posi quan són infants).
Quan l’associació es va crear el 1995,
va ser una bufetada per determinats
col·lectius que utilitzaven l’alfabet
dactilològic o llenguatge de signes.
Aquells van ser els “anys de plom”:
“L’associació es va crear perquè per
part de la Federació de Sords de
Catalunya hi havia una forta actitud
contra els implantats coclears. Hi
havia manifestacions al carrer. A
França, fi ns i tot, es tiraven còctels
molotov contra els centres com si fos
una batalla campal. La comunitat
signant (de llenguatge de signes)
considera que nosaltres perseguim
l’extinció de la “raça sorda””.
Joan Zamora va ser un dels
fundadors de l’associació
d’implantats i va ser una de les
primeres víctimes de les “minories
exaltades”: “A l’hospital madrileny
Ramón y Cajal hi ha un dels millors
investigadors, Felipe Moreno. Li
han dit que és un genocida perquè
vol buscar la cura genètica de la
sordesa”. En el seu dia, professors
universitaris de logopèdia
s’oposaven. “Ara hem arribat a un
equilibri de respecte”, matisa Joan.
Els professionals perden la por,
assisteixen a congressos i practiquen
les noves tècniques. Hi ha 32 centres
implantadors a Espanya.
Josep Maria Folch és metòdic i
treballa sense distreure’s com
administratiu a AICE. Té 43 anys.
“Voy notando mejoría, poquito a
poquito”. Es va implantar als 32 anys.
Es va quedar sord quan tenia un any.
“Antes lectura labial, me pasaba la
vida leyendo los labios. Antes oía
ruido muy fuerte, ahora oigo todo
alto, todo el sonido”.
El 7 de abril, AICE va inaugurar
el nou local a Fernández Duró,
24 (abans estaven al soterrani
del número 22). Van assistir
representants polítics de
l’Ajuntament i Generalitat.
“Ens sentim recolzats per les
institucions fi ns a cert punt. Hi ha
molta feina. Benestar i Família va
aportar 3.000 euros, que han servit
per fer el bany i la porta corredissa
d’aquest nou local que encara
estem pagant. Hem aconseguit que
l’Agència Tributària canvi el criteri
d’aplicació de l’IVA als recambis dels
implants. Això gasta una pila cada
dia, com les d’un comandament a
distància de televisor”.
El local és compartit amb els
“animals informàtics” de 9ARD: “Els
hi donem asil polític a canvi de que
ens mantinguin el servidor d’internet
i la xarxa”. Una simbiosi perfecte. No
debades, el símbol d’AICE és el posat
dels dits d’estar d’acord, d’OK.
Jeft Last

l’informatiu 10 Especial juny 2006
Conxa Pérez és una dona del 36. Dic
bé: pertany al col·lectiu Dones del 36,
que té la sana intenció de transmetre
a la nostra generació la idea de què la
Igualtat pot tornar a estar de moda.
“Anem caient, només quedem sis”.
Als seus 90 anys, no li sobra temps,
i “abans d’anar-se’n a l’altre món”
—en el que hi creu ben poc—, ha de
veure moltes amigues, per això m’ha
costat tant tancar l’agenda amb ella
per fer-li aquesta entrevista.
Conxa va néixer al carrer de Morales,
a Les Corts (ara viu al carrer de Rec
Comtal), al costat de la colònia
obrera Castells, però per simpaties
i circumstàncies externes ha estat
sempre amb un peu a Sants. És de les
àcrates que van fer una història que
ara comença a sortir als llibres: Nou
dones i una guerra, de la Isabel Olesti
(ed. 62, 2005); La guerra quotidiana,
de Daniel Serra i Jaume Serra (ed.
Columna, 2003); Nosotras que
perdimos la paz, de Llum Quiñonero
(ed. Foca, 2005)...
La vida de la Conxita és una penalitat
de la que no s’ha penedit mai.
“El meu pare havia sigut un
represaliat durant la dictadura de
Primo de Rivera. Jo anava a la presó
a visitar-lo i ja havia participat en
accions per trencar les reixes, per
les ànsies de fer algo, per alliverarnos
una mica. Quan es va proclamar
la República [1931], vam anar a La
Modelo amb pedres, però com va
arribar l’ordre d’obrir la pressó vam
entrar al locutori i vam sotir amb els
presos”.
El seu pare era metal·lúrgic, com el
seu germà gran. Tots dos van ser de la
Dues vegades pico a l’interfon.
O no escolta bé o no vol obrir.
Després retiraré la meva sospita:
és la seva cama dreta, que li
impedeix caminar amb regularitat.
Camina carranquejant, amb
coixesa dolenta: “Me caí por ahí”.
Abel Paz (pseudònim de Diego
Camacho, Almeria, 1921) em rep
amb desconfi ança en el seu pis
del carrer de Verdi, a Gràcia. Abel
és un vell irritable, militant de la
Confederación Nacional del Trabajo
(CNT), embullada amb la Federación
Anarquista Ibérica (FAI). Aquest
activista de primera hora de la
Barcelona dels anys de la Guerra
Civil té la casa feta un desastre,
desordenada, descurada, de potes
enlaire. Les parets encarbonades
són cartells: de l‘Escola Moderna del
pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia;
la foto que va fer famós a Robert
Cappa del milicià abatut per una
bala perduda a Cerro Muriano
(Còrdova); els 10 manaments
de l’anarquia: federalisme,
internacionalisme, assemblearisme,
antiautoritarisme, desobediència,
acció directa, coherència, autogestió,
autoorganització i fraternitat; els
dibuixos amb pinzell i brotxa grossa
Una dona que
creu en la utopia
Conxa Pérez a la seva casa. Sobre la taula, emmarcada, la “certifi cació de
permanència al front”, amb data de 7 de setembre de 1936.
CNT-FAI i tots dos van carregar amb
les conseqüències: el pare, 20 anys a
França, a l’exili, i el germà, mort en
l’última desbandada del front.
Conxita, afi liada també
a l’anarcosindicalisme, va
participar activament en vagues,
manifestacions —ho continua fent—,
El biògraf de Durruti
de Centelles; el mapa d’Aragó del 36
“per seguir el curs de les operacions”;
la Columna de Hierro...
Abel Paz s’asseu com si demanés
auxili. S’encén un ducados. La
dispnea li surt a borbollons per les
fosses nasals.
Li demano que furgui en els seus
records perquè em conti com es va
Abel Paz vist per Aída Lafuente.
i es va xopar de coneixement: va
formar part de la comissió fundadora
de l’Escola Racionalista de Sants
(Escuela Eliseo Reclús), el 1935, que
estava al carrer de Vallespir, 184.
I va arribar l’hora de la Revolució:
“La colla d’amics ens reuníem al bar
Els Federals. Quan es van revoltar
aplicar l’ideari llibertari als barris de
Sants, Hostafrancs i La Bordeta, si
hi havia locals de federació, alguns
companys... “Preguntar es malo. ¿Es
que no os han enseñado Historia?”,
rondina, com menyspreant la
societat, com amargat, desencantat i
una mica fastiguejat. “Jo era de Sant
Martí, no me movía mucho por Sants.
els militars, el 18 de juliol, vam
requisar matalassos i els vam posar
com a parapets al camió del bar. Al
dia següent vam anar al quarter de
Pedralbes, però els militars ja havien
sortit cap a la plaça de Catalunya. Ens
vam trobar els companys de l’Ateneu
Llibertari de Sants, que havien
assaltat el quarter”. Aquell 19 de
juliol, diumenge, va ser llarg: “Vam
carregar el camió d’armament i vam
anar al convent del carrer de Loreto,
perquè ens disparaven des del
campanar. Dins, només vam trobar
les monges espantades”.
Conxita se’n va anar amb la Columna
Ortiz al front d’Aragó (Caspe i
Belchite), però als pocs mesos la
van enviar a la reraguarda, “perquè
creien que podia ser més útil”. Va
servir a La Maternitat.
El 26 de gener de 1939, quan els
feixistes entraven per la Diagonal,
ella fotia el dos cap a França.
Un any al camp de concentració
d’Argeles-sur-Mer. Es va quedar
prenyada, i es va tornar a jugar la
vida: “Vaig creuar la frontera una
altra vegada per tornar a casa. Amb
un nen els hi vaig fer llàstima”. Cada
setmana s’havia de presentar a la
comissaria de Sarrià. Va muntar una
paradeta al mercat de Sant Antoni
(“el primer any venia calçotets que
feia jo mateixa”), fi ns... fa un any,
quan les seves cames van dir prou.
Conxa Pérez no abandona la lluita:
“S’ha de seguir lluitant”. Però la CNT
està fracturada, com el conjunt de
la societat: “La veig completament
aburgesada, sense estímuls, freda”.
Aída Lafuente
¿Has preguntado en los archivos? Allí
hay un montón de cosas, hombre”.
No obstant, i malgrat la seva aparent
distància, s’afanya a ajudar-me. Es
recolza en el puny del bastó i saca
d’una biblioteca que no enveja al
Vapor Vell un llibre, el seu llibre, el
patracol Durruti (ed. La Esfera de los
Libros, 2004; vegeu a la pàgina 22 el
seu La guerra de España: paradigma
de una revolución), que val 36 euros.
“Yo te lo dejo por 20 euros”, oferta
mentre veu aigua de l’aixeta. Es fi xa
en algunes fotos en blanc i negre
de persones que fa lustres i lustres
que van desaparèixer. Recapta dades
d’un tal Acasio, del primer comitè
peninsular de la FAI. Hi ha una
lupa per poder llegir sobre la taula,
entre les aspirines i una canastra de
medicaments.
Furga entre els papers i retalls de
premsa que s’han ensenyorit de
la taula i encerta amb un telèfon,
el de Libertad Canela, la fi lla d’un
“hombre muy conocido en Sants”.
Li comento a Abel que s’ha
inaugurat recentment un ateneu
llibertari al carrer de Maria
Victòria. Li he tocat la fi bra: “¿Está
okupado?”.
Jesús Martínez

juny 2006 Publicitat
11
l’informatiu

l’informatiu 12 Especial juny 2006
Els documents de la República i
de la guerra d’entitats dels barris
Mapa de Barcelona amb informació de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya sobre el bombardeig del
14 d’agost de 1938. A la imatge es pot veure com els barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta estan dins el
perímetre del cercle traçat que marca la zona més castigada per les bombes.
La Barcelona del franquisme
A Barcelona. Blanc i negre (1964) el fotògraf Xavier
Miserachs (1937-1998) il·lustra amb les seves instantànies
la vida quotidiana de la ciutat durant la dictadura. L’edició
de Barcelona. Blanc i negre (rescatada magistralment per
l’editorial Electa) va signifi car la consagració de Miserachs
com una de les mirades més rellevants del panorama de la
fotografi a europea del seu temps.
Les fotos 123 a 144 són un recorregut pels barris.
Foto de les dues úniques vies de tren que hi havia als barris
vista des de la plaça de Sants (abans plaça de Salvador
Anglada o dels Tramvies). A la dreta, al marge superior,
es pot reconèixer les “vivendes Gasull”, un constructor
protegit pel Règim que va estafar a moltes famílies perquè
va vendre els mateixos pisos a diferents matrimonis a la
vegada (dècada dels cinquanta i seixanta).
“Us comuniquem que només
ha retornat de Salamanca
documentació pública corresponent
a la Generalitat de Catalunya
(II República). Pel que fa a la
documentació privada, entre la
qual formaria part la corresponent
a entitats i centres de barris
(com Sants, Hostafrancas, La
Bordeta), aquesta no ha retornat
encara a Catalunya. En aquests
moments s’estan realitzant tasques
d’identifi cació de la documentació
i dels seus titulars i es preveu
que aquesta documentació pugui
retornar a Catalunya a fi nals
d’any. Per tant no podem oferirvos
cap altra dada més. Per a més
informació us dono la referència de
la pàgina web següent: http://www.
gencat.net/generalitat/papers_
retornats/cat”.
Servei d’Informació i Referència
de l’Arxiu Nacional de Catalunya

Xerrada del
passat 26 de
maig sobre
la reforma
laboral, que
va anar a
càrrec d’un
militant de la
CNT-FAI.
juny 2006 Especial
Els joves anarquistes
L’Ateneu Llibertari de Sants obre a Maria Victòria, 10
A vegades les coses ens porten a
llocs i a convergir amb gent que no
pensaves. Que no esperaves trobar
mai. Aquest fet, per nosaltres, va ser
enriquidor. Sempre ho ha estat, de
fet. L’intercanvi de coneixements,
experiències, somnis, lluita i suport
han estat uns del motors de la
història i l’evolució d’aquest món.
Per això, són les petites coses les que
ens han fet obrir un ateneu llibertari
al barri, al carrer de Maria Victòria,
10. La necessitat de donar sortida a
inquietuds i maneres diverses que,
d’una manera o altre, normalment
no se’ls dóna espai preferent.
Estem parlant de trobades i debats
que fomentin la controvèrsia i
l’autoaprenentatge, així com
recuperar i potenciar el saber
col·lectiu.
Ara mateix, uns companys estan
començant a fer un taller de
Memòria Històrica, amb la idea de
recuperar el passat per entendre
el present i avançar cap a unes
relacions més humanes. I, com no,
tractar de connectar generacions i
sabers diferents.
Pensem que s’ha fet un espai
acollidor per a tothom: grans, petits
i no tan petits. Volem que tothom
es senti bé tan a l’espai com amb la
gent. Si veniu, trobareu un lloc ple
de discussió, respecte i llibertat.
Jordi Martínez
Ateneu Llibertari de Sants
La
població
deixa
actuar i
observa
la massa
obrera,
en la seva
majoria de
la CNT-
FAI, que
pren foc a
l’església
de Santa
Maria de
Sants, a la
plaça de
Màlaga
(avui plaça
de Bonet
i Muixí).
La foto és
de Vicenç
Pinén i
està pressa
des de
la plaça
d’Ibèria,
el juliol de
1936.
13
l’informatiu
Can Vies es
mobilitza
per evitar el
desnonament
El centre okupat ha rebut una
demanda interposada per
Ferrocarrils Metropolitans
El dissabte 10 de Juny, a les 18
hores, a la plaça de Sants, hi
ha prevista una manifestació
de suport
Albert Garcia
El centre social autogestionat (CSA)
Can Vies, al carrer dels Jocs Florals,
42, va ser okupat el 10 de maig de
1997 per joves del barri de Sants
“en resposta a la manca d’espais
on poder realitzar activitats tant de
caire lúdic com polític”.
La propietat de l’immoble és
de Transports Metropolitans de
Barcelona. Amb l’arribada del Tren
d’Alta Velocitat, l’Ajuntament
ha elaborat un pla per reordenar
urbanísticament la zona. El pla
contempla l’enderroc de Can Vies.
Al pis de dalt de Can Vies,
actualment, hi viuen quatre joves
dels barris. A la part de sota hi ha el
“projecte públic”, el centre social,
que es diferencia físicament en dos
blocs: un és la Kafeta, espai social
amb barra de bar obert a tothom,
amb les sales d’assemblees, la sala
de La Burxa (periòdic mensual de
comunicació popular de Sants),
el magatzem, el local d’assaig
musical…, i l’altre és la Capella,
on s’hi desenvolupen múltiples
activitats: xerrades, debats... També
serveix d’espai per realitzar un taller
de teatre setmanal, i és la seu de la
Colla Bastonera de Sants. En aquest
espai “alliberat” hi treballen molts
col·lectius: La Burxa, Construint,
Assemblea de Joves de Sants, Negres
Tempestes, BarriSants.org, Col·lectiu
de Cinema, Col·lectiu de Teatre,
Víctimes del Civisme…
A Can Vies l’òrgan de màxima
sobirania és l’Assemblea. “Funcionem
per consens, d’una manera
horitzontal, no jeràrquica, aquí no hi
ha caps ni representants, funcionem
per responsabilitat col·lectiva”, diu
un dels seus membres.
Redacció

l’informatiu 14 Publicitat juny 2006
Pla de millora del servei de Bus de Barri 2006
El Bus de Barri, de dilluns a diumenge
TMB amplia el servei d’autobús de proximitat, que passa a funcionar els set dies de la setmana
El servei de Bus de Barri, iniciat el 1998, ha tingut un èxit molt notable, fi ns a assolir
els 3,4 milions de viatgers anuals el 2005. En atenció a aquesta demanda creixent,
des d’aquesta primavera totes les línies passen a circular de dilluns a diumenge,
inclosos els dies festius. Es tracta de la primera concreció d’un important pla de
millora que inclou, a més, creacions de línies i prolongacions de línies existents.
Entre els mesos d’abril i de maig han començat a funcionar en diumenge i festiu
les 17 línies de Bus de Barri que fi ns ara només circulaven de dilluns a dissabte. La
millora afecta totes les línies existents (18) menys una, la 111 (Tibidabo), que ja
dóna servei continuat els set dies de la setmana.
El calendari d’aquesta extensió del servei ha estat el del requadre de la dreta.
Les millores en el Bus de Barri són una part del Pla d’Actuació 2006 de TMB, que
busca fer més competitiva la xarxa, apropant-la a les noves necessitats de la ciutat
Línies 118 i 128 7 de maig
i de la població. Amb aquest objectiu, el pla inclou diferents actualitzacions en
el servei dels dies feiners (prolongacions, reforços i noves línies, tant en busos
de proximitat com a la xarxa regular) i dels caps de setmana i festius (l’extensió
de servei de línies que només funcionen els feiners, el reforçament de línies ja
Línies 119, 120 i 121 14 de maig
existents) així com l’increment de l’oferta durant l’estiu. El pla suposa l’adquisició
d’un total de 215 vehicles, part dels quals aniran destinats a substitució de vehicles
antics i la resta a ampliació de fl ota, com ara la de busos de barri.
El servei de Bus de Barri és un conjunt de 18 línies de curt recorregut, que es mouen
Línies 122, 125 i 126 21 de maig
en un àmbit reduït, generalment un barri amb entitat pròpia, i que permeten acostar els seus veïns a les zones comercials, els centres assistencials i altres llocs
d’interès, a més de facilitar-los l’accés a la xarxa bàsica de transport públic, a través de punts de connexió amb la xarxa regular de bus, estacions de metro i de
Ferrocarrils. Gràcies a la integració tarifària i el transbordament gratuït, amb un sol bitllet es pot fer el desplaçament des del domicili a qualsevol punt de la
ciutat i de la regió metropolitana.
Els vehicles estan pensats especialment per a recorreguts per carrers estrets i amb forts pendents, inaccessibles per als autobusos estàndard. La fl ota està
integrada per 37 vehicles: 32 del tipus minibús, de 6,5 metres de longitud, i 5 del tipus midi, de 9,8 metres, tots adaptats a persones amb mobilitat reduïda.
Per fer possible l’ampliació de servei, aquest any s’incorporaran 10 minibusos més, de manera que la fl ota
disponible creixerà un 27%, fi ns a 47 unitats.
Un producte d’èxit
Des de la posada en marxa de les primeres tres línies d’aquestes característiques, el 1998, el conjunt de la
xarxa Bus de Barri ha enregistrat un augment de viatgers molt important fi ns a consolidar-se actualment al
voltant dels 3,4 milions de viatgers (dades de l’any 2005).
El servei de Bus de Barri funciona els feiners entre les 7 i les 21.30 hores, aproximadament. Els dissabtes,
diumenges i festius el servei comença a les 9 del matí i s’acaba igualment a les 21.30.
Els intervals de pas oscil·len entre 15 i 30 minuts, segons les línies, excepte les de les Planes, que circulen amb intervals de 60 minuts. A les parades i a la web
de TMB (www.tmb.net) es poden consultar els horaris de pas específi cs de cada línia, parada per parada, per a cada dia de la setmana.
Tres línies més
Dins del mateix pla de millora, la segona quinzena de setembre de 2006 es crearan tres línies de Bus de Barri, els recorreguts concrets de les quals s’estan
acabant de perfi lar. Les noves línies responen a necessitats detectades, i cobriran les zones següents:
129: barri del Coll
130: Can Caralleu
131: el Putxet
Amb la creació d’aquestes tres línies, a fi nal d’aquest any seran 21
les que integrin la xarxa de Bus de Barri.
Prolongació de cinc línies
Una altra de les actualitzacions del servei de Bus de Barri és
l’extensió de determinades línies perquè arribin a indrets que fi ns
ara estaven allunyats de les xarxes de transport públic.
Tres de les prolongacions previstes ja s’han dut a terme i estan
funcionant:
124 (Penitents): des del 14 de febrer
117 (Guinardó): des del 30 de març
127 (Roquetes): des del 28 d’abril
Hi ha dues línies més que a la tardor propera es prolongaran o se’n
modifi carà el recorregut:
120: Raval
123: Bonanova
Reforç d’una línia
Finalment, hi ha una línia, la 116 (La Salut), que a partir del
setembre serà reforçada amb un vehicle més per atendre millor la
demanda.
Línies 113, 114 i 117
Línies 112, 115 i 116
2 d’abril
9 d’abril
Línies 123, 124 i 127 30 d’abril

juny 2006 Publicitat
15
l’informatiu

l’informatiu 16 Notícies juny 2006
S’imagina a Miguel Delibes, l’autor
de El camino, Mujer de rojo sobre
fondo gris i El hereje, venent
cortines, fundes nòrdiques, edredons
i tovalloles? No, doncs no és una
quimera o quelcom impensable i
irracional. Esteve Calzada, l’escriptor
de Sants (tot i que va néixer al
carrer de la Diputació, el 1936), és
un gran admirador de Delibes (“per
damunt de tots. García Márquez i
Pérez-Reverte són inferiors”), però
no va ser ni docent ni periodista
com el vallisoletà. Esteve ha estat 50
anys de venedor de peces de roba
i per la llar (llençols i estovalles) a
la casa tèxtil Bassols (abans, també
draperia). Per sort, no ha hagut de
dur cap comptabilitat, perquè “odio
els números”. A les nits es dedicava a
escriure, a l’hora en què els mussols
estan de guàrdia (“m’hauria agradat
només ser escriptor, però amb una
família al darrera [casat amb la Isabel
Sanglas, té tres fi lls]... M’hagués
abellit fer una novel·la, però és
un procés lent i costa anys”). Els
que tenen la pruïja de l’escriptura
fan l’impossible per no desistir.
(L’economista José Luis Sampedro,
Li agradaria escriure
una novel·la, “però és
un procés lent”
que treballava al Banc Exterior
d’Espanya, s’aixecava a les cinc de
la matinada per dedicar un parell
d’hores a omplir quartilles.)
Esteve Calzada està a Sants des dels
15 anys, quan en Martí Olaya, autor
de la secció Temps de cireres de
L’INFORMATIU (vegeu pàgina 22),
havia estat jove. “Ens vam trobar al
1955, quan nasqué la revista Sans”.
Es tractava d’una colla de novísimos.
Entre ells hi havia el senyor González-
Cúber, pare de les germanes González
Ventos, una poetessa i l’altra pintora
i escultora; els senyor Eduard Guasch;
el senyor Pere Mialt... “I en Martí
Olaya, comptava, només amb 28 anys,
quasi un adolescent!”. (La revista va
“aguantar” fi ns el 1969, van ser 14
anys de durada.)
Des de fa uns 55 anys viu al passatge
de Serra i Arola, al davant del que era
el teatre El Círcol, on avui està situat
el supermercat Condis (llavors deien
“passatge del Círcol”). “Feien obres
de teatre, amb companyies bones,
Fundes nòrdiques
El col·laborador de L’INFORMATIU Esteve Calzada està immers
en la publicació del seu proper llibre, una col·lecció de contes petits
balls de festa major, concerts...”. El
teatre va durar cinc o sis anys, fi ns
el 1956. “I on ara hi ha l’entrada al
pàrquing, més o menys, hi havia el
Centre Catòlic. Un local molt petit”.
Esteve recupera un Sants que era
“molt familiar” i que pràcticament ja
no reconeix. “Ara no sé qui passa pel
carrer, abans ens saludàvem tots”.
El comercial Esteve Calzada —que
va estudiar al Lope de Vega, com el
col·laborador Antoni Munné— va
heretar la literatura del pare
Esteve Calzada i Alabedra, que
nasqué el 1909 al carrer de Vilardell
d’Hostafrancs i que va escriure La
mort de l’escolà i el poema dramàtic
Albada, estrenat al Romea, i que
col·laborà a la revista Sans dels anys
seixanta.
“El pare fou el millor mestre que jo
he tingut. Escrivia els versos rimantlos,
amb molta cura. Els molts amics
que tenia ho poden asseverar.
Llàstima que tingui tan poca obra
publicada! Jo per escriure versos,
amb honradesa, sóc un desastre”.
Ell morí molt jove, d’un càncer, el
1963, amb 54 any. Josep Miracle, que
era gairebé com un germà gran, li va
dedicar una biografi a “al poeta que
ha mort abans d’hora”. Hi ha tres
novel·les inèdites donades a l’Arxiu
Municipal de Sants-Montjuïc. “El
pare havia escrit sempre. Al mateix
temps, jo també, quasi d’amagatotis.
Per respecte a ell, vaig voler publicar
l’imprescindible”.
El 1951 —Esteve comptava sols
15 anys— feia “sencera” quatre
planes de la revista Vita Nostra, de la
Congregació Mariana d’Hostafrancs.
Un cop mort el pare, va començar
a publicar a la revista Sans amb
pseudònim de Jordi, “fi ns que un dia
vaig posar el meu nom”.
Seguí estudis mitjans als Escolapis de
la Ronda. Allà es convocà un concurs
literari sobre la fi gura del fundador,
Sant Josep de Calassanç, guanyant el
segon premi (1953).
Perfi ls humans
El 2004 va publicar el seu únic llibre,
Perfi ls humans (ed. SRL), una sèrie
de perfi ls de personatges propers
(a L’INFORMATIU en continua fent
al seu L’arc de Sant Martí, pàgina
23). Va trigar en publicar perquè va
arribar l’ocasió: “El llibre està editat
per un cunyat meu”. Dels retrats, es
queda amb el de Josep Siscart, “un
home íntegre, de la UEC, amb una
imatge neta d’honradesa dins altres
institucions del barri”. No amaga que
en Sicart és convergent i ell també.
No ha militat activament, ni ganes:
“Els polítics d’ara són menys
honrats”.
Ara té una sèrie de contes per
publicar: “Es dirà Pluja, pluja..., un
títol que m’agrada. Encara no està
a la impremta. Seran uns 10 contes
sobre l’amor i la vida”.
Es defi neix com a “observador,
autodidacta i lector incansable” (“o
agafo un llibre i me l’empasso o no
me l’acabo”).
Està fi cat en L’església del Mar,
d’Ildefonso Falcones (ed. Rosa dels
Vents), que és “molt dolent, un pal,
una història que no lliga”.
Els seus autors preferits, en català,
són Xavier Benguerel i Joan Agut
(aquest últim de Sants), “i d’altres”.
En castellà, Delibes, a qui venera per
damunt de tots, per damunt de tots.
Jesús Martínez

Letizia Ortiz va llegir una entrevista
a Joaquín Sabina, a “la contra” de La
Vanguardia, i se li va quedar clavada
una súplica del cantautor: “Leed,
porque así no estaréis tan solos
cuando seáis mayores”. La incitació
a la lectura, la provocació dels llibres
(d’alguns molt selectes i escollits amb
premeditació), és, pot ser, voluntat i
abnegació i tota una conducta.
Concepción Ruiz, Conchita (Ávila,
1945), té estudis primaris i magisteri
(va ser mestra a l’escola Sant Miquel
de Cornellà), però la seva vocació
—per la qual és coneguda— no
és enguixar l’encerat. Conchita
és coneguda universalment a La
Bordeta per ser la bibliotecària de
la Sala de Lectura Miquel Martí I Pol
(Constitució, 1), una habitació tan
petita com un replà i tan gran com
el cosmos de Sagan, on caben 7.000
llibres i pràcticament 5.000 socis.
Precisament, el científi c Carl Sagan,
a la sèrie d’astronomia Cosmos, no
va ocultar la brevetat de l’existència
humana. Ho va fer demostrant,
a una biblioteca pública nordamericana,
que tots els plecs de fulls
que una persona pot llegir a la vida
(a un per setmana) no ocupen més
que un estant modest. La pregunta
que un s’ha de fer és: què llegir?
Conchita, conscient de la gravetat
del perill de les hores malgastades,
ha recomanat bons llibres al veïnat
(“no era una biblioteca típica, sino
atípica. Yo les aconsejaba y siempre
se llevaban dos libros de más”).
Ho ha fet des de 1998, quan va
substituir en el càrrec la seva fi lla
Roser Ginesta, que, com no podia
ser d’una altra manera, també és
bibliotecària. “Mi hija me decía
que venir aquí era como ir a Ca la
Pepita”.
Conchita va arribar a la Sala Miquel
Martí i Pol procedent de la Sala Sant
Jordi de Cornellà, on va treballar
des de 1973, i que pertanyia a
l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis
de Catalunya. La Caixa d’Estalvis va
encaminar la seva Obra Social a clubs
de jubilats i biblioteques com la Sala
de Lectura Miquel Martí i Pol. Així,
Conchita disposava d’un pressupost
anual que ascendia als 1.800 euros.
“Yo escogía los libros. Llamaba al de
la Caja y le decía “¿Cuánto dinero
me queda?””, pondera. “Esto fue
hasta 2003. A partir de entonces me
busqué la vida. Me enviaban libros
las editoriales y las bibliotecas que
nos hacían donaciones, como la
Biblioteca de Catalunya, que tiene
muchos libros repetidos”.
La Sala de Lectura estava xopada
dels versos del poeta de Roda de Ter
(1929-2003). Al suro hi havia penjada
la seva foto més simpàtica i El camí
que no faig, de Temps d’interluni,
que comença així: “Passejaria amb
tu per una vella / ciutat desconeguda
i m’hi perdria”. Al costat, les veïnes
havien anat adossant els seus
exercicis literaris íntims i personals:
juny 2006 Notícies
Ca la Pepita
La Sala de Lectura Miquel Martí i Pol tanca les portes
L’espai serà un punt de trobada per la gent gran de La Bordeta
“Mujer, levanta el ánimo, / lucha por
lo que quieres”.
Totes les tardes, de dilluns a
divendres, de quatre a nou, amb la
gratitud d’una ofrena, Conchita no hi
faltava, fi del com un uixer. “Venían
a leer el periódico, a buscar libros en
préstamo... Había chavales que salían
a las cinco del colegio Sant Medir
y aquí estaban en un sitio como de
acogida”, parla mentre en els seus
ulls s’estan formant tímids llacs de
plor. “Los jubilados venían siempre”.
El 99’9% d’assistents (reincidents)
eren dones, “sobre todo madres de
mediada edad a buscarme libros en
préstamo [tres llibres per un període
de 15 dies]”. Els homes, pares o no,
es limitaven a fullejar els llibres amb
tebiesa. Les dones, ferotges i amb
la curiositat d’una gata, posaven les
ganes de penetrar en les pàgines:
“A un grupo de mujeres les gustaba
mucho las novelas de amor (“Cita
con el pasado”, de Nora Roberts;
“Dulce y amargo”, de Danielle
Steel, y “Las vírgenes del paraíso”,
de Barbara Wood). Otro tipo de
madres venía buscando las últimas
novedades de moda (“Código Da
Vinci” y “Ángeles y Demonios”, de
Dan Brown; “Forastera”, de Diana
Gabaldón, y “La sombra del viento”,
de Carlos Ruiz Zafón)”.
Les obres, en qualsevol cas, estaven
en bones mans: “Yo hacía inventario
La Sala de Lectura Miquel Martí
i Pol, durant més tres dècades, ha
format part del programa d’Obra
Social de la Caixa d’Estalvis de
Catalunya (32 biblioteques a tot
Catalunya, set de les quals només
a Barcelona). La gestió de la Sala
de Lectura per part del Secretariat
d’Entitats va començar el 1998 per
un acord mutu entre ambdues parts:
la Caixa d’Estalvis cedia l’espai al
Secretariat amb el compromís de
què el lloc s’utilitzés, almenys durant
els primers cinc anys, per a una
fi nalitat cultural. “Al principio, para
el servicio de préstamo había que tener
una cuenta en la Caixa d’Estalvis.
Un día dijeron: “La Cultura ya no
es de nuestra incumbencia. Nosotros
somos entidades fi nancieras””,
explica la Conchita. L’equipament
ha donat servei a nombrosos usuaris
i ha engegat diverses activitats per
fomentar la lectura, sobretot entre
els infants. La consolidació de la
Biblioteca del Vapor Vell (inaugurada
el 2000) va implicar un descens en la
utilització de la Sala de Lectura, fet
que ha provocat el replantejament de
l’espai per optimitzar-ne l’ús, sempre
des d’un àmbit públic i obert al barri.
La que ha estat la cova de les lletres
de La Bordeta es reconvertirà en
punt de trobada per a la gent gran.
17
l’informatiu
una vez al año (una semana antes de
las vacaciones de agosto) y miraba
uno por uno los libros. La gente los
devolvía siempre, y no sólo eso, sino
que no me los sustraían, que es más
importante todavía”.
El pols, amb la càrrega dels anys,
allava els títols que semblaven en el
seu dia imperibles: “Una novela que
hacía años que no se había sacado
la podía dar de baja sin ningún tipo
de remordimiento. Por ejemplo,
“El mundo de Sofía” (Jostein
Gaarder), que fue muy pedida en su
momento”.
Les usuàries es concentraven en
aquests límits geogràfi cs: a l’oest,
Badal; a l’est, Moianès; al nord,
Juan Bravo, i al sud, la Gran Via. “Al
principio había bastante gente, pero
cada vez venían menos”.
Conchita es refereix al tancament
de la Sala de Lectura, la passada
Setmana Santa, deixant que els
punts suspensius s’emportin les
paraules a un pou sense fons: “Los
motivos son evidentes y claros.
Los tiempos van cambiando tan
rápido...”, desentranya. “Estuvo
muy bien cuando éramos poquitos.
Venía la gente del barrio porque no
había otra cosa, los chavales venían
a hacer los deberes y les ayudaba
con los problemas de matemáticas.
Era fantástico... pero luego, a raíz
de que ya nadie necesitaba la
enciclopedia porque tenía internet
en su casa...”.
La Sala de Lectura Miquel Martí i Pol
ha tancat les seves portes i un cartell
al vidre d’entrada diu que els llibres
actualment en préstec s’han de
retornar a les Cotxeres de Sants.
On aniran aquests llibres?
S’encongeix d’espatlles.
Quina sensació s’emporta la
Conchita? “Me da pena, siempre las
despedidas son tristes, pero voy a
un sitio donde estoy bien y tendré
compañeras [recepció de l’Antiga
Estació de Magòria]”.
Conchita mai ha llegit en hores
de feina (“Me parecía que robaba
tiempo a mis socios”). I passa a
l’ofensiva: “¿Tú sabes la cantidad
de faena que daba un libro desde
que entraba en la Sala hasta el
préstamo? Darle número de registro,
meter sus datos en el ordenador,
ponerle en el lomo una etiqueta con
la clave, forrarlo, sellarlo y discernir
en qué estantería iba”. Conchita s’ho
havia après de memòria: “Poesía, en
el 833.5; historia de España, en el
9/46...”. L’últim llibre que ha llegit
és de Jorge Bucay: El camino de la
felicidad.
Mari Luz Martínez, de 48 anys, viu
al carrer de Bartomeu Pi. Des de
feia 15 anys agafava de la Sala de
Lectura novel·les històriques i de
ciència fi cció. Ara ja no ho podrà fer
mai més: “Es una desgracia. Nunca
pensé que la quitaran del todo. Lo
he sentido muchísimo”.
Jesús Martínez

l’informatiu 18 Notícies juny 2006
Religions als barris V
islam
Centre Cultural Islàmic de Sants
Adreça: camí de la Cadena, 17
Contacte: r_aarab@hotmail.com
Cap: imam Mohammed Jadroun
Número de fi dels practicants als barris: 350 (els
divendres, entre les 14 i 15 h., el Camí està ple perquè a la
mesquita només caben uns 150 fi dels. Per això, molts van a
resar a les mesquites dels barris colindants, com la del carrer
de la Fortuna, a L’Hospitalet)
Preceptes: “Els cinc preceptes de l’islam són: 1. donar
testimoni de què només hi ha un Déu i Mohammed
(Mahoma) és el seu profeta; 2. fer l´oració; 3. Zakat:
consisteix en donar obligatoriament als pobres una quarta
part del delme (de 100 euros, correspondria donar 2,5
euros), cada any, sempre que es cumpleixi el quorum
necessari; 4. fer el dejuni durant el més de Ramadà, i 5. fer
la peregrinació cap a la Meca sempre i quan es donin les
condicions fi siques i económiques”.
Què li aporta la seva religió? “L’islam és una cosa molt
important, és la regla de tot. Jo estic tranquil amb mi
mateix, tinc una gran pau interior. La religió m’aporta ordre
a la vida, en la meva relació amb Déu i en els assumptes
diaris, com la relació amb les persones que m’envolten”.

juny 2006 Cultura
Paisatges infi nits Col·labora
No és el mateix
Acabo de mirar els estels
que brillen amb gran descaro
sobre un cel gris i blau
de bellesa sense igual,
però mirat amb el cor nu
no és el mateix...
En el caset tinc posada
una cinta amb cançó bonica
i les seves notes surten i salten
i s’escampen per tota l’habitació,
però sentida amb el cor nu
no és el mateix...
He vingut d’un viatge molt maco
ple de fl ors de vius colors,
aus exòtiques que criden,
mar molt neta i tranquil·la,
però viscut amb el cor nu
no és el mateix...
Estic morena,
porto roba que m’agrada,
unes sabatilles lluents,
menjo un gelat que em deleix,
però tot sentit amb el cor nu
no és el mateix...
Un dia, potser, totes aquestes coses
seran posades en relleu,
vestides amb els colors
de l’arc de Sant Martí
brillaran amb força
si són viscudes, sentides, mirades
amb el cor ple.
Joana Colomé
la ludoteca Olzinelles
Dibuix de Tania Mora,
del col·legi Jaume I
(N-I de Pràctiques).
19
Pel CEIP
Barrufet
i el Seminari
de
Bibliografi a
per a Infants
i Joves
de Rosa
Sensat
La cabra ximpleta
Pep Bruno (Ed. 0Q0, 2006)
l’informatiu
EL CONTE
Una història senzilla: l’avi d’en
Miquel demana al noi d’anar a
buscar la seva cabra, però no la troba
enlloc; ni el cabrer, ni la tia Julia,
ni el mestre d’escola no l’han vista.
Tanmateix, tothom li demana ajuda
en la seva feina i ho fa amb bona
voluntat. Al fi nal, la trobarà en un
indret no gaire propi per una cabra.
Tenim aquí un àlbum on els dibuixos
amb tocs de collage encaixen bé amb
el text. Els personatges, acolorits,
destaquen sobre un fons de color
pàl·lid. Tant els humans com les cases
tenen molt de moviment. Els caps de
les persones tendeixen a ser satírics,
la qual cosa resulta molt divertida als
lectors de més de vuit anys.

cultura
l’informatiu 20 juny 2006 Cultura
Sants és, per
tradició
històrica, un
dels motors
pluriculturals
més importants
de Barcelona
D’esquerra a dreta, Perico Pastor, Deborah Bonner i el seu marit Mariano López, que sosté un exemplar de El Danubio azul.
Entrevista a l’il·lustrador i dibuixant Perico Pastor
“Harry Potter és
millor que Salgari”
Perico Pastor (Seu d’Urgell, 1953,
www.perico.net) ha aigualit la
tinta xinesa per escriure un pròleg.
Es tracta del pròleg del llibre El
Danubio azul (Barataria Ediciones),
de Ludwig Bemelmans (1898-1962),
un divertit alemany que s’avergonyia
de l’Alemanya nazi. Per combatre
el feixisme, va actuar sense demora.
Abans que s’acabés la Segona Guerra
Mundial, va fer una paràbola de
la societat hipnotitzada per Hitler.
Demolidora.
Perico Pastor, que sempre s’ha mogut
per Ciutat Vella tot i que no és
turista a Sants, idolatra Bemelmans,
que va personar-se en la seva vida
com un llamp encegador. Per això
no para de parlar d’ell: “Sóc molt
amic del matrimoni que ha fet la
traducció al castellà de El Danubio
azul, i em van demanar que fes el
pròleg, el segon que escric (vaig
prologar un llibre de cuina de Quim
Marqués). Fa molts anys que conec
el nom de Bemelmans. Vaig llegir
en anglès aquest llibre fa 25 anys,
quan vivia i treballava a Nova York.
Em va captivar. Bemelmans, com
ex alemany (va emigrar molt jove
als Estats Units), es capbussa en els
seus records i en els seus sentiments
oposats. És un llibre que no està
escrit a toro pasado, sinó quan estan
passant les coses. Bemelmans va
tenir la intuïció i l’empatia necessària
per imaginar com funcionava el
nazisme”. El Danubio azul està
il·lustrat pel propi autor, amb
l’expressionisme diluït d’un Groz. Jo
em confonc i li atribueixo: “Jo no
he fet les boníssimes il·lustracions.
Aquest senyor no només escrivia sinó
que dibuixava molt bé. Jo també sóc
il·lustrador i una miqueta d’artista”.
Efectivament, Perico Pastor és un
llapis esgarriat que navega entre el
dibuix i la il·lustració, “dos marges
que no estan separats”. Es pot
apreciar el seu mostrari a la sala d’art
de Sant Cugat La Galeria, on exposa
regularment els seus treballs. No ha
tirat pel còmic perquè és mandrós. De
tant en tant, pareix algun conte, tot
i que no ha publicat res encara. “No
tinc temps per fer de tot”. A El País es
dedica a convertir les lletres en cares
semblants a les de Picasso: “És un
xollo, un luxe. He il·lustrat a Sagarra,
Pàmies i Vila-Matas. Pagaria per fer
el que estic fent”. (Reconeix que es
paga “poc, mal i tard”.)
La inspiració sempre surt del text:
“Ha de sortir sense pensar-hi molt”.
Treballa a mà, sense ordinadors: “Els
ordinadors són per ordenar, a mà
vaig més ràpid”.
Pare de tres fi lls, dos d’ells
adolescents “que es passen la vida
connectats a un MP3 amb música
de noms que porten kas i zetes
que per a mi són absolutament
indesxifrables”. No és gens
catastrofi sta amb la lectura, tot i que
va avorrir la creuada de l’Any del
Quixot (“quasi aconsegueixen que el
detesti”, estossega). “No m’he llegit
gairebé cap dels grans llibres de la
literatura”. Es conforma amb alguns
bestsellers per satisfer la lectura, un
“vici que enganxa”. “No entenc la
cella aixecada de molts literats. A
mi Harry Potter em sembla collonut,
millor que Salgari i, per descomptat,
millor que el 80% del Verne que he
llegit, i l’he llegit bastant”.
Harry Fisher

cultura
Cultura juny 2006
Estudis Musicals Atlàntida, una nova escola al barri
El passat dimarts 29 de maig es va
presentar ofi cialment una nova
escola d’estudis musicals al barri
per complementar l’oferta, amb
un sòlid projecte pedagògic alhora
que innovador. Les classes tindran
lloc a l’escola Joan Pelegrí, amb
els avantatges que això suposa de
cara a l’alumnat més petit que no
haurà de sortir de l’escola per fer
els seus estudis musicals, estaran
amb monitors i els més grandets
podran aprofi tar estones lliures
jugant al cole. A més hi ha un 50%
de descompte en la matrícula anual
pels que provinguin de l’escola
Joan Pelegrí i pels socis de l’Orfeó
Atlàntida, i pels segons germans
inscrits un 8% de descompte en les
assignatures que cursin.
Però aquesta escola oferta totes les
seves matèries a quelcom persona
que vulgui iniciar-se o continuar
estudis musicals independentment de
l’edat que es tingui. “La il·lusió ho fa
tot”, com va dir la Núria Serraïma, la
cap d’estudis, a la presentació.
Han elaborat un projecte educatiu
amb uns estudis complerts de
música seguint les pautes de la
LOGSE (iniciació a la música I, II i
III, i grau elemental I, II, III i IV),
que té assignatures tan divertides i
originals com Teatre Musical, Gospel,
Combo (guitarres elèctriques i
similars) i Instruments en Orff (tota
una gamma de xilofons), aquesta
última una aportació personal del
director Milén P. Panayótov, que,
pel seu origen, coneix molt bé així
com també l’experiència musical
d’aprenentatge que s’imparteix al
seu país, on s’educa de forma molt
acurada l’oïda musical. A part de
l’oferta per adults ja esmentada,
que és molt més amplia que la
refl ectida al tríptic, crida l’atenció
assignatures tan interessants com
Repertori (per tenir ja un propi,
com els professionals), Escena (per
saber moure’s a l’escenari), Història
de la Música i també Direcció de
Cant Coral. Per això és convenient
visitar la seva pàgina web (www.
estudisatlantida.com), així com seguir
la seva agenda, on tenen previst,
entre d’altres activitats, fer classes
magistrals i seminaris.
Un factor molt important també és
el nivell d’exigència als professors,
tots ells professionals ambivalents
ja que s’ha volgut que no només
siguin coneixedors d’una disciplina
individualitzada. A més està previst
un concert dels professors perquè
els interessats puguin jutjar per sí
mateixos. Tot això amb el suport
de l’Orfeó Atlàntida i la Fundació
Cultural Hostafrancs.
El període d’inscripció i matriculació
per al curs 2006/2007 comença el 15
de juny. Estudis Musicals Atlàntida es
troben a Torre d’en Damians, 6.
Carmen Olivar
21
l’informatiu
Homentage a
Pere Garcia Plensa
El Comitè organitzador de
l‘homenatge a Pere Garcia i Plensa
es complau a invitar-vos dijous 22
de juny de 2006, a les 20.30 hores,
a l’acte que s‘ha preparat amb
motiu del primer aniversari de la
seva mort. L‘acte tindrà lloc a les
Cotxeres de Sants (Sants, 79).

l’informatiu 22 juny 2006 Cultura
Temps
de cireres
Martí Olaya
JA SOM A SANTS!
De tant en tant, m’agrada
fer l’article amb presses. Com
avui, que per distracció meva
em truquen, m’apremien i em
comprometo a enviar l’article
d’aquí a poques hores. I
m’agrada perquè així m’imagino
que sóc periodista professional
i que he d’enviar a corre-cuita
el meu comentari a la Redacció.
Avui, tanmateix, és un dia ben
especial i d’aquí a no gaire
estona el Barça jugarà a París
una fi nal històrica. Televisions,
ràdios i diaris no parlen d’altra
cosa; ni el sí o el no de l’Estatut,
on tant ens hi juguem, sembla
interessar ningú. De moment,
des del punt de vista cívic, i
tornant a París, diria que la cosa
rutlla: afeccionats anglesos i
catalans confraternitzen pels
carrers i es fotografi en junts.
No sé si durarà gaire, però, de
moment, és bo. Jo diria que quan
La crítica
de cinema
El Código da Vinci
Estats Units, 2006
Director: Ron Howard
Guió: Akiva Goldsman, basat en la
novel·la de Dan Brown
Gènere: thriller
Intèrprets: Tom Hanks, Audrey
Tautou
llegiu aquestes ratlles ja farà dies
que haurem guanyat; però també
és bo no fer volar coloms i tocar
de peus a terra. Quina necessitat
tinc de parlar de futbol? En tal dia
com avui, de què havia de parlar:
de literatura? No faltaria l’opinió
d’algú que pontifi caria en el sentit
de que les revistes de barri han de
contenir només allò que se’n diu
notícies locals: el caixó per dins
del qual passarà el tren, el d’allò
de Can Batlló o el d’això pudent
dels contenidors d’escombraries...
Però no estem “futboleros”
avui? Potser per això em ve a la
memòria quan, de petit, el dilluns
al matí, quan anava a escola,
passava per davant del camp del
Sants i la vorera era sembrada
de carnets de soci estripats, cosa
que volia dir que, la tarda abans
(el futbol era cosa de diumenge a
la tarda!), el Sants havia perdut.
Aquell camp el van “cepillar”,
com diria en Guerra, i sense que
se’n fes cap altre, per a obrir
l’avinguda de Madrid. I ara hi ha
qui es deixaria matar defensant
l’argument de què el límit entre
Les Corts i Sants “de tota la vida”
ha estat l’avinguda que porta el
nom de la ciutat que enguany no
ha guanyat cap copeta de res.
(He estirat tantes cireres que el
cistell ha quedat buit.)
Contra el que es pugui pensar, fer el
Código Da Vinci és fàcil. El guió està fet, els actors només han
de posar cares, el director, plantar la camera i el públic ja està
garantit només amb els milions que han comprat el llibre. Una
altra cosa és que convenci. De fet hi va haver un temps, abans dels
pirates, en què si una pel·lícula s’estrenava el mateix dia a tot el
món, només volia dir una cosa: que era molt dolenta. En aquest
cas, potser seria injust fer aquesta afi rmació, però tampoc està
tan lluny de la realitat. El director Ron Howard ens ofereix una
pel·lícula ordinària, com ja ens té acostumats, amb una primera
hora molt avorrida, que després intenta remuntar; massa tard.
Juli César
El llibre
La guerra de España:
paradigma de una revolución
Abel Paz, ed. Flor del Viento
Abel Paz és un vell milicià que
va participar directament en la
revolució barcelonina de juliol de
1936. El seu rellotge marca encara
les 30 hores incertes i tacades de
sang que van des de les cinc de la
matinada d’aquell diumenge 19
de juliol fi ns les dues de la tarda
del dilluns següent, quan la CNT-
FAI, comandada pel legendari
Durruti, es va fer amb l’últim focus
dels facciosos, el quarter de les
Atarazanas, a la rambla de Santa
Mònica, i que va costar la mort
d’un dels germans Ascaso.
El llibre d’Abel Paz (pròleg de la
Federica Montseny), trepidant, és
la crònica d’un noi de 15 anys que
buscava un fusell per afegir-se a
“l’acció permanent”. Els companys
li deien que serviria millor a la
reraguarda. Aquestes memòries
personals valen un Potosí, perquè
un veu una Barcelona màgica i
irrepetible (hi ha mencions als
El racó
del DVD
Asuntos Pendientes
França, 2004
Director: Olivier Marchal
Guió: Dominique Loiseau, Frank
Mancuso
Gènere: trhiller policíac
Intèrprets: Daniel Auteil, Gerard
Depardieu
barris): l’edifi ci de Foment del
Treball, “la patronal”, a Via
Laietana, 32, era la seu expropiada
de la CNT-FAI; eslògans impacients
als Comitès: “Compañero, sé breve.
La revolución no se hace con
palabras, sino con actos”...
Aída Lafuente
Una ocasió més per comprovar que
el cinema europeu pot competir en qualitat amb l’americà.
L’argument gira al voltant de la pugna entre policies per fer-se
amb el poder dins del Cos i de la seva lluita en contra del crim
organitzat. Gaudeix d’un bon guió, una direcció acurada i una
interpretació digna. El resultat és una història de policies original,
creïble i ben explicada, sense necessitat de les grans inversions
en efectes especials a que ens tenen acostumats els productes de
la indústria de Hollywood, que, en la pràctica, els fan repetitius i
previsibles. En resum, un bon producte del cinema europeu.
Josep Maria Utgés

ESPAI CASTELLER
FER CASTELLS,
TRADICIÓ
BICENTENÀRIA (II)
El darrer article vam
deixar-lo a l’any
1981, quan es va
descarregar, després
de gairebé 100 anys,
un castell de nou
pisos.
La dècada dels
vuitanta va signifi car
la consolidació dels
castells bàsics de
nou, el 3 i el 4, però
a partir de 1993, es
van començar a veure
castells de gamma extra,
entre ells algun que no
s’havia fet mai.
Els Minyons de Terrassa,
la Colla Vella dels Xiquets
de Valls i els Castellers de
Vilafranca s’aniran anotant
una darrera l’altra totes
aquestes construccions, el 5
de 9 amb folre, el 4 de 9 amb
folre i l’agulla al mig, el pilar
de 8 amb folre i manilles,
el 4 de 9 sense folre, el 3 de
10 amb folre i manilles, la
torre de 8 sense folre i el 9
de 8. A banda d’aquestes tres
colles, només la Colla Joves
Per Antoni Munné
juny 2006 Cultura
Castellers de Sants assajant folres.
Xiquets de Valls és capaç
de fer algun castell dels
anomenats de “gamma
extra”.
Tot aquest “boom”
casteller, també conegut
com la segona edat d’or
dels castells, coincideix
amb l’expansió castellera,
passant de les poc més
de 20 colles que hi havia
a principi dels anys
noranta, a les gairebé 60
agrupacions que hi ha a
tocar el 2000.
Josep Colet
En general, parlem un català defectuós; fa pena comprovar la
quantitat de castellanismes i de disbarats que se’ns escapen en les
nostres converses. Per a corregir-nos i tornar al nostre català tota
la seva esplendor genuïna, cal adonar-se’n, i potser també hi pot
ajudar saber-ne l’origen.
Una explicació d’aquesta contaminació deu ser que, a partir de
1939, amb la invasió dels forasters, se’ns prohibí la nostra llengua i
se’ns imposà el castellà.
Nosaltres, per a evitar disgustos, anàvem traduint, i les autoritats
de l’època es burlaven de les nostres traduccions. Així, quan
traduíem i dèiem “toca hierro”, s’escandalitzaven perquè ells deien
“toca madera”, i així en moltes d’altres expressions que, a la mort
del dictador, pensàvem que tornàvem al nostre català. En realitat,
tornàvem a traduir i, en lloc de tornar a l’expressió genuïna del
“toca ferro”, traduíem la falsa adoptada i en resultà la bastarda
“toca fusta”, que cal bandejar.
També per una traducció literal indeguda, en molts casos diem
“donar” en lloc del correcte “fer”, per exemple, “donar un petó”,
“donar una abraçada”, “donar un cop d’ull”, “donar un tomb”,
“donar un partit de futbol la televisió”, etc. En tots aquests casos,
donar és incorrecte perquè hi correspon fer: fer un petó, fer un cop
d’ull, etc.
No es tracta de detalls insignifi cants, són detalls de prou
importància que ajudaran a restituir la puresa al nostre català de
cada dia.
Carrer
de Tirso
de Molina,
el 1976.
Col·labora
l’Arxiu Municipal
de Sants-
Montjuïc.
23
Carrer de Tirso de Molina
Per Esteve Calzada
l’informatiu
l’arcdesantmartí
D’EN JOAN SURINYACH I QUINTANA, l’amic i poeta, podem dir d’ell que
és una mena d’home orquestra. Escrivint versos, dins una línia perenne, ha
publicat textos lírics en diverses revistes del nostre barri de Sants, des de
l’Orifl ama i Canigó fi ns a El Triangle. Passant pel Xipreret de L’Hospitalet i
al 3 de 8 de Vilafranca del Penedès. Ha participat en una dotzena d’actes,
escaiguts arreu, tipus cívics/patriòtics, com l’Homenatge al President
Companys (1990), amb motiu del 50 aniversari de la seva mort, editant el
llibre Poemes dedicats al President Màrtir 1940/1990, amb un pròleg del
molt honorable president Jordi Pujol. També en prosa, el 1975, publicà el
seu primer llibre: Xamfrà santsenc, recull d’articles publicats abans, per la
desapareguda revista Sants. I aquest santsenc honorífi c —contradiccions de
la vida— no és fi ll de Sants: nasqué al Ciutat Vella, fi ns que el 1950 es vinculà
al barri. El seu darrer llibre (editat el 1992) és una pura delícia. En Surinyach
ha creat 66 textos poemàtics que són la suma total dels que hi ha al llibre.
Tots ells, crec, brillen d’heterogeneïtat, amb cap manca de qualitat. Vull
dir: existeix una barreja de colors en la paleta lírica, destriable, on s’escriu
sobre l’Avinguda Icària i el seu tramvia 52, La seva trena, Belchite i Adulteri
frustrat, no aclarint —és clar, fet a posta— ni entitat geogràfi ca, ni concepte.
I si hagués de seleccionar un dels poemes —ni millor, ni pitjor que la resta—,
triaria Capella de l’Hospital del Mar. Resta acompanyat d’uns dibuixos
femenins tendres —sis en blanc i negre, més la portada acolorida— de
l’íntim amic de l’autor, el tarragoní i gran mestre Maties Palau i Ferré. En
paraules d’en Surinyach: “són dones portadores d’essències mediterrànies”.
Dibuixos luxuriants... on així mateix hi fi gura un pròleg, reeixit, de l’àdhuc
santsenc en Joan Feu i Giralt. Esperem el proper llibre de l’amic poeta!

l’informatiu 24 juny 2006 Publicitat