l'informatiu - Reportero Jesús Martínez

l’informatiu 16 Notícies juny 2006
S’imagina a Miguel Delibes, l’autor
de El camino, Mujer de rojo sobre
fondo gris i El hereje, venent
cortines, fundes nòrdiques, edredons
i tovalloles? No, doncs no és una
quimera o quelcom impensable i
irracional. Esteve Calzada, l’escriptor
de Sants (tot i que va néixer al
carrer de la Diputació, el 1936), és
un gran admirador de Delibes (“per
damunt de tots. García Márquez i
Pérez-Reverte són inferiors”), però
no va ser ni docent ni periodista
com el vallisoletà. Esteve ha estat 50
anys de venedor de peces de roba
i per la llar (llençols i estovalles) a
la casa tèxtil Bassols (abans, també
draperia). Per sort, no ha hagut de
dur cap comptabilitat, perquè “odio
els números”. A les nits es dedicava a
escriure, a l’hora en què els mussols
estan de guàrdia (“m’hauria agradat
només ser escriptor, però amb una
família al darrera [casat amb la Isabel
Sanglas, té tres fi lls]... M’hagués
abellit fer una novel·la, però és
un procés lent i costa anys”). Els
que tenen la pruïja de l’escriptura
fan l’impossible per no desistir.
(L’economista José Luis Sampedro,
Li agradaria escriure
una novel·la, “però és
un procés lent”
que treballava al Banc Exterior
d’Espanya, s’aixecava a les cinc de
la matinada per dedicar un parell
d’hores a omplir quartilles.)
Esteve Calzada està a Sants des dels
15 anys, quan en Martí Olaya, autor
de la secció Temps de cireres de
L’INFORMATIU (vegeu pàgina 22),
havia estat jove. “Ens vam trobar al
1955, quan nasqué la revista Sans”.
Es tractava d’una colla de novísimos.
Entre ells hi havia el senyor González-
Cúber, pare de les germanes González
Ventos, una poetessa i l’altra pintora
i escultora; els senyor Eduard Guasch;
el senyor Pere Mialt... “I en Martí
Olaya, comptava, només amb 28 anys,
quasi un adolescent!”. (La revista va
“aguantar” fi ns el 1969, van ser 14
anys de durada.)
Des de fa uns 55 anys viu al passatge
de Serra i Arola, al davant del que era
el teatre El Círcol, on avui està situat
el supermercat Condis (llavors deien
“passatge del Círcol”). “Feien obres
de teatre, amb companyies bones,
Fundes nòrdiques
El col·laborador de L’INFORMATIU Esteve Calzada està immers
en la publicació del seu proper llibre, una col·lecció de contes petits
balls de festa major, concerts...”. El
teatre va durar cinc o sis anys, fi ns
el 1956. “I on ara hi ha l’entrada al
pàrquing, més o menys, hi havia el
Centre Catòlic. Un local molt petit”.
Esteve recupera un Sants que era
“molt familiar” i que pràcticament ja
no reconeix. “Ara no sé qui passa pel
carrer, abans ens saludàvem tots”.
El comercial Esteve Calzada —que
va estudiar al Lope de Vega, com el
col·laborador Antoni Munné— va
heretar la literatura del pare
Esteve Calzada i Alabedra, que
nasqué el 1909 al carrer de Vilardell
d’Hostafrancs i que va escriure La
mort de l’escolà i el poema dramàtic
Albada, estrenat al Romea, i que
col·laborà a la revista Sans dels anys
seixanta.
“El pare fou el millor mestre que jo
he tingut. Escrivia els versos rimantlos,
amb molta cura. Els molts amics
que tenia ho poden asseverar.
Llàstima que tingui tan poca obra
publicada! Jo per escriure versos,
amb honradesa, sóc un desastre”.
Ell morí molt jove, d’un càncer, el
1963, amb 54 any. Josep Miracle, que
era gairebé com un germà gran, li va
dedicar una biografi a “al poeta que
ha mort abans d’hora”. Hi ha tres
novel·les inèdites donades a l’Arxiu
Municipal de Sants-Montjuïc. “El
pare havia escrit sempre. Al mateix
temps, jo també, quasi d’amagatotis.
Per respecte a ell, vaig voler publicar
l’imprescindible”.
El 1951 —Esteve comptava sols
15 anys— feia “sencera” quatre
planes de la revista Vita Nostra, de la
Congregació Mariana d’Hostafrancs.
Un cop mort el pare, va començar
a publicar a la revista Sans amb
pseudònim de Jordi, “fi ns que un dia
vaig posar el meu nom”.
Seguí estudis mitjans als Escolapis de
la Ronda. Allà es convocà un concurs
literari sobre la fi gura del fundador,
Sant Josep de Calassanç, guanyant el
segon premi (1953).
Perfi ls humans
El 2004 va publicar el seu únic llibre,
Perfi ls humans (ed. SRL), una sèrie
de perfi ls de personatges propers
(a L’INFORMATIU en continua fent
al seu L’arc de Sant Martí, pàgina
23). Va trigar en publicar perquè va
arribar l’ocasió: “El llibre està editat
per un cunyat meu”. Dels retrats, es
queda amb el de Josep Siscart, “un
home íntegre, de la UEC, amb una
imatge neta d’honradesa dins altres
institucions del barri”. No amaga que
en Sicart és convergent i ell també.
No ha militat activament, ni ganes:
“Els polítics d’ara són menys
honrats”.
Ara té una sèrie de contes per
publicar: “Es dirà Pluja, pluja..., un
títol que m’agrada. Encara no està
a la impremta. Seran uns 10 contes
sobre l’amor i la vida”.
Es defi neix com a “observador,
autodidacta i lector incansable” (“o
agafo un llibre i me l’empasso o no
me l’acabo”).
Està fi cat en L’església del Mar,
d’Ildefonso Falcones (ed. Rosa dels
Vents), que és “molt dolent, un pal,
una història que no lliga”.
Els seus autors preferits, en català,
són Xavier Benguerel i Joan Agut
(aquest últim de Sants), “i d’altres”.
En castellà, Delibes, a qui venera per
damunt de tots, per damunt de tots.
Jesús Martínez