25.04.2013 Views

l'informatiu - Reportero Jesús Martínez

l'informatiu - Reportero Jesús Martínez

l'informatiu - Reportero Jesús Martínez

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

Sants Hostafrancs La Bordeta<br />

145<br />

Juny 2006<br />

1<br />

l’informatiu<br />

Un centre per a<br />

5.000 musulmans<br />

Sumari<br />

La Sala de Lectura<br />

Miquel Martí i Pol,<br />

un casal per a gent gran<br />

pàg. 17<br />

Atlàntida, nova escola<br />

d’estudis musicals, a<br />

Torre d’en Damians, 6<br />

pàg. 21<br />

Passat i present<br />

de l’anarquisme<br />

a Sants<br />

pàg. 10 a 13


Editorial<br />

l’informatiu 2<br />

La nova<br />

mesquita serà<br />

10 vegades<br />

més gran<br />

El Centre Cultural Islàmic de Sants ha fet<br />

22 anys d’història al Districte. L’evolució<br />

d’aquesta religió als barris ha anat in<br />

crescendo, i ja són més de 5.000 fi dels,<br />

que, per descomptat, no caben en l’actual<br />

mesquita del camí de la Cadena, que té<br />

unes condiciones pèssimes. Els que tenen<br />

aprensions pels nouvinguts han de pensar<br />

que és la marginació, moltes vegades, la<br />

causa dels integrismes.<br />

Cartes dels lectors<br />

Opinió juny 2006<br />

Feu-nos arribar les vostres cartes d’opinió per correu<br />

ordinari o e-mail amb una extensió màxima de 10<br />

línies. Feu-hi constar el vostre nom, telèfon<br />

i adreça. Els escrits de més de<br />

10 línies seràn escurçats a<br />

criteri de la redacció.<br />

Jo votaré que sí a l’Estatut<br />

Jo votaré que sí a l’Estatut en el referèndum del 18 de juny.<br />

M’ho he estat plantejant seriosament perquè la meva idea,<br />

en un principi, era no anar a votar. No és que no tingui una<br />

opinió formada del que ha de ser Catalunya, que la tinc, ni una<br />

ideologia determinada —molt lluny de la de Josep Piqué—, però<br />

és que estic farta dels polítics que no trepitgen de peus a terra;<br />

el ciutadà té altres preocupacions com pagar la hipoteca; això<br />

l’Estatut no li resoldrà. Però he pensat votar sí, i ho he pensat<br />

seriosament, perquè crec que nosaltres no només hem de llegir<br />

la història a les enciclopèdies, sinó fer-la. Aquest és un moment<br />

únic per avançar en matèria d’autogovern i en polítiques socials,<br />

que són les polítiques que a mi m’interessen, un moment que<br />

no es repeteix des de 1979. Jo em vaig abstenir llavors, i no vull<br />

tornar-ho a fer. A més, votaré que sí perquè tinc clar qui vota no.<br />

Als barris, voten que no els del no de sempre, una minoria: els<br />

okupes de Can Vies, els que no volen una rambla a les vies...<br />

Maria Roca<br />

CONSULTORI JURÍDIC. Per Costa Assessors<br />

PREGUNTA. Em vull separar del meu marit i vull tenir<br />

la custodia dels meus fi lls. Necessito assessorament<br />

sobre les possibilitats legals perquè se’m reconeguin<br />

els meus drets i els dels meus fi lls.<br />

RESPOSTA. Per separar-se o divorciar-se hi ha dos camins, el<br />

millor és fer-ho de mutu acord signant un conveni regulador<br />

de les condicions: les relacions entre els cònjuges i entre pares<br />

i fi lls i el règim de visites del progenitor que no es quedi<br />

amb la custòdia del fi ll. Normalment, la custòdia és en favor<br />

de la mare si no existeixen problemes legals o de malaltia.<br />

Aquest conveni ha d’estar aprovat per un jutge, i es farà<br />

sempre i quan no perjudiqui els interessos del menor. Si els<br />

cònjuges no es posen d’acord, es pot presentar una demanda<br />

anomenada “contenciosa” on cada un dels integrants del<br />

matrimoni exposa el que vol. Aleshores és el jutge qui diu<br />

l’última paraula. El nostre consell és que s’assessori abans de<br />

fer cap pas, sempre en benefi ci del matrimoni i dels fi lls.<br />

Podeu enviar les consultes a c.a@icab.es


El Centre Cultural Islàmic de Sants<br />

(CCIS) és una entitat cívica i cultural<br />

sense ànim de lucre que va veure<br />

la llum als inicis dels anys 80. Està<br />

ubicat al camí de la Cadena, 17,<br />

paret amb el polígon industrial de<br />

Can Batlló. Els seus components<br />

són musulmans de diferents<br />

nacionalitats, ètnies i idiomes: àrabs,<br />

berebers, pakistanesos, espanyols,<br />

llatinoamericans..., que, en el seu<br />

conjunt, viuen al districte de Sants-<br />

Montjuïc.<br />

El seu objectiu fonamental és<br />

fomentar la convivència social i<br />

difondre i donar a conèixer la cultura<br />

àrab i islàmica.<br />

Atès al fenomen de la immigració, el<br />

nombre dels socis del CCIS va créixer<br />

considerablement, ja que va passar<br />

de la xifra dels 45 membres dels anys<br />

70 fi ns a arribar actualment als 5.000<br />

inscrits, aproximadament.<br />

La capacitat del CCIS per acollir a tots<br />

queda molt reduïda a causa de les<br />

seves limitacions d’espai i d’actuació,<br />

i perquè les activitats i les iniciatives<br />

del centre són incessants.<br />

Activitats del<br />

Centre Cultural<br />

Islàmic de Sants<br />

El CCIS duu a terme una sèrie<br />

d’activitats que breument esmentem<br />

a continuació:<br />

1. Activitats culturalseducatives<br />

-trobades espirituals<br />

-ensenyament de la llengua àrab i la<br />

cultura islàmica<br />

-aprenentatge de l’Alcorà<br />

-el rés quotidià, dels divendres i les<br />

festes<br />

-jornades científi ques<br />

-suport escolar als fi lls dels<br />

immigrants<br />

-excursions i sortides<br />

-conferències<br />

-teatre i cançons<br />

-jornades d’orientació i de portes<br />

obertes<br />

2. Activitats socials<br />

-ruptura del dejú durant el mes de<br />

juny 2006 Portada<br />

3<br />

l’informatiu<br />

El futur dels musulmans<br />

al districte de Sants-Montjuïc<br />

El Centre Cultural Islàmic de Sants (CCIS, mesquita La Misericòrdia) és l’únic centre de referència pels més<br />

de 5.000 musulmans empadronats al districte de Sants-Montjuïc (estadística de l’Ajuntament, gener de 2006)<br />

El CCIS estudia amb el Districte construir un centre a Can Batlló que correspongui a les seves necessitats<br />

Ramadà: 80-100 persones<br />

-celebració de matrimonis<br />

-assessorament a la comunitat<br />

en matèria de temes laborals i<br />

professionals<br />

-assessorament a mares i pares<br />

d’alumnes i mediació amb les escoles<br />

del Districte<br />

-Llimones als pobres<br />

3. Activitats esportives<br />

-torneigs de futbol<br />

4. Activitats externes<br />

-participació en les festes del Districte<br />

i de la ciutat<br />

-celebració del fi de Ramadà, la festa<br />

del Xai (del sacrifi ci) i la festa de Cap<br />

d’Any<br />

-trobades amb veïns i gent no<br />

musulmana<br />

FINANÇAMENT<br />

DEL CCIS<br />

El CCIS no rep cap mena<br />

de suport sigui per part de<br />

les institucions públiques i<br />

privades. Per tant, les fonts de<br />

fi nançament de la nostra entitat<br />

són molt escasses i només es<br />

limiten a:<br />

-quotes dels socis<br />

-donacions<br />

-almoines<br />

Oració del divendres, entre les<br />

dues i les tres de la tarda,<br />

al camí de la Cadena, que, com es<br />

pot apreciar a la fotografi a,<br />

s’ha quedat petit.


l’informatiu 4 Portada juny 2006<br />

22 anys a<br />

Sants-Montjuïc<br />

L’última activitat organitzada pel<br />

CCIS va consistir en una trobada que<br />

va tenir lloc el 9 d’abril al Casinet<br />

d’Hostafrancs amb motiu del 22è<br />

aniversari del centre (1984-2006). A<br />

l’acte van participar com a invitats<br />

Eulàlia Perarnau, presidenta del<br />

Secretariat d’Entitats de Sants,<br />

Hostafrancs i La Bordeta, i Joan<br />

Porcell, degà de la Facultat de<br />

Filosofi a de la Universitat Ramon<br />

Llull. El tema principal girava entorn<br />

de la convivència social i la invitació<br />

al diàleg.<br />

Proposta del futur centre<br />

multicultural de Can Batlló<br />

“A causa de l’augment incessant dels membres<br />

de la comunitat musulmana al nostre Districte,<br />

que s’oposa dràsticament al modest espai que<br />

tenim per poder desenvolupar les funcions en<br />

les millors condicions,<br />

PROPOSEM<br />

Disposar d’un nou centre que tingui com a mínim les<br />

instal·lacions següents: sala de rés (oratori) per homes<br />

i dones, sales de classes, sala de conferències, una<br />

biblioteca i cafeteria.<br />

I per dur a terme l’esmentat centre, el districte de<br />

Sants-Montjuïc ha d’actuar per la reconstrucció de la<br />

zona del camí de la Cadena-Can Batlló.<br />

DEMANEM al districte Sants-Montjuïc<br />

(Ajuntament Barcelona):<br />

1. Cessió de terreny d’una parcel·la de 1.200 metres<br />

quadrats (a la zona de Can Batlló-camí de la Cadena)<br />

2. Reconstrucció del centre cultural del CCIS<br />

Un centre que<br />

aculli a tota<br />

la comunitat<br />

musulmana<br />

“Amb un centre que aculli a tota<br />

la nostra comunitat s’evitaran obrir<br />

oratoris en altres zones del Districte i,<br />

per tant, deixaran d’existir problemes<br />

en el futur, donat que ara els oratoris<br />

són en forma de locals o baixos<br />

d’edifi cis i provoca males sensacions<br />

al veïnat. Vàries entitats de Sants-<br />

Montjuïc ens donen suport a aquesta<br />

proposta. Apostem tots, també com<br />

a veïns que som, a que el districte<br />

de Sants-Montjuïc sigui un model de<br />

convivència, diàleg i comunicació a<br />

Barcelona.<br />

Aquest juny farem una jornada de<br />

portes obertes a la mesquita del camí<br />

de la Cadena i explicarem a la gent<br />

que vulgui entrar a la nostra entitat,<br />

les activitats i els nostres problemes<br />

d’espai.<br />

Bones iniciatives van en aquest<br />

sentit: els ajuntaments de Cornellà<br />

i de L’Hospitalet de Llobregat han<br />

cedit terrenys dels seus municipis<br />

gratuïtament (més de 1.200 metres<br />

quadrats més la construcció) per a la<br />

comunitat musulmana”.<br />

Comunitat musulmana de Sants,<br />

Hostafrancs i La Bordeta<br />

D’esquerra a dreta,<br />

Xantal Genovart,<br />

membre del CCIS;<br />

Rachid Aarab, director<br />

del CCIS; Lahbib<br />

Boutaliss, membre<br />

fundador, i Khalid El<br />

Ouazzani, responsable<br />

en ONDA, a l’acte<br />

del 22è aniversari al<br />

Casinet d’Hostafrancs.


juny 2006 Publicitat<br />

5<br />

l’informatiu


l’informatiu 6 Opinió juny 2006<br />

Què li sembla una<br />

nova mesquita?<br />

José Antonio Calleja<br />

Portaveu del PPC<br />

Em sembla bé que es faci<br />

una mesquita nova perquè<br />

és necessari tenint en<br />

compte les lamentables<br />

condicions del centre actual<br />

on es reuneixen els musulmans<br />

dels barris. Esperem<br />

que això comporti un major<br />

apropament entre religions<br />

i veïnat perquè hi hagi respecte<br />

mutu, evitant recels i<br />

desconfi ances.<br />

Francesc X. Esteve<br />

Portaveu de CiU<br />

En tot cas, creiem que seria<br />

mes adient fer un centre<br />

multiconfessional per a totes<br />

les religions que necessiten<br />

espai per resar als barris<br />

(sikhs, hindús, budistes,<br />

musulmans del camí de la<br />

Cadena...). No podem parlar<br />

només d’una religió, sinó<br />

de vàries, amb igualtat de<br />

condicions per a totes i sense<br />

exclusivitats.<br />

Albert Soler<br />

Portaveu del PSC<br />

La nova mesquita està<br />

projectada dins un centre<br />

multicultural, a més de<br />

confessional, perquè la<br />

comunitat musulmana, molt<br />

nombrosa, i d’altres, puguin<br />

estar en condiciones dignes,<br />

no com fi ns ara. La mesquita<br />

no ha de causar cap tipus de<br />

por, perquè grans capitals<br />

com Madrid, Dublín, París i<br />

Londres tenen una.<br />

Josep Chalmeta<br />

Portaveu d’ERC<br />

No hi ha d’haver cap<br />

inconvenient perquè continuï<br />

existint una mesquita, que,<br />

a més, com a tema de caire<br />

privat que crec que són les<br />

creences religioses, es manté<br />

amb els diners del col·lectiu<br />

musulmà. Caldria que cap<br />

de les confessions, sense<br />

excepció, no seguís subsistint<br />

amb impostos de tots o<br />

subvencions de l’Estat.<br />

Els polítics<br />

del Districte<br />

exposen<br />

els principals<br />

problemes<br />

Lluís Fajarí<br />

Portaveu d’ICV-EUiA<br />

Em sembla bé que qualsevol<br />

expressió religiosa es<br />

pugui instal·lar de forma<br />

adequada, allí on considerin<br />

oportú. De totes maneres, la<br />

implantació de locals de<br />

culte, sigui de la creença<br />

que sigui, catòlica o no, no<br />

hauria de ser a partir<br />

de sòls públics, sinó a<br />

partir del seu propi esforç<br />

patrimonial.


Edita:<br />

Alexander Productions<br />

Estació de la Comunicació<br />

Universitat Pompeu Fabra<br />

Pg. de la Circumval·lació, 8<br />

08003 BARCELONA<br />

Tel. 935 421 579<br />

Fax 935 421 573<br />

Direcció:<br />

<strong>Jesús</strong> <strong>Martínez</strong><br />

jmartinezfdez@yahoo.es<br />

Coordinació:<br />

Josep Maria Utgés<br />

Redacció:<br />

Rubén Nicolàs, Sandra Gallardo,<br />

Esther Jover, Alba Càrceles,<br />

José Antonio Rodríguez,<br />

Josep Colet, Antoni Munné,<br />

l’informatiu<br />

Esteve Calzada, Martí Olaya,<br />

Carmen Olivar, Lluís Costa, Josep<br />

Maria Ortells, Joana Colomé,<br />

Aída Lafuente<br />

Ha col·laborat en aquest<br />

número:<br />

Rachid Aarab<br />

Il·lustració:<br />

<strong>Jesús</strong> <strong>Martínez</strong><br />

Fotografi a:<br />

Marc Javierre<br />

<strong>Jesús</strong> <strong>Martínez</strong><br />

Edició gràfi ca:<br />

Marc javierre<br />

info@marcjavierre.com<br />

www.marcjavierre.com<br />

Edició:<br />

Anna Maria Guilamany<br />

Correcció lingüística:<br />

Elisabet Comín<br />

Publicitat:<br />

José Antonio Peironcely<br />

cabotaje@cabotaje.com<br />

Tel. 639 749 396<br />

Disseny de la publicitat:<br />

Cabotaje.com & Copy Prat<br />

Jaume Casanovas, 105<br />

El Prat del Llobregat<br />

Distribució:<br />

José Antonio Peironcely<br />

Impressió:<br />

Gráfi cas de Prensa Diaria, S.A.<br />

Tirada:<br />

10.100 exemplars<br />

D.L. B-12.735-93<br />

Editat amb la col·laboració de:<br />

Disseny gràfi c: Carles Catalán i Bolufer<br />

juny 2006 Opinió<br />

Cartes<br />

dels<br />

lectors<br />

25 anys del<br />

CEIP Pau Vila<br />

El setembre de 1980<br />

s’inaugurava a Barcelona<br />

l’escola municipal Pau Vila.<br />

En el districte de Sants-<br />

Montjuïc, al bell mig dels<br />

barris de la Font de la Guatlla<br />

i del Polvorí, va néixer com<br />

una experiència d’innovació<br />

educativa lligada a l’Institut<br />

Municipal d’Investigació<br />

i Psicologia Aplicada a<br />

l’Ensenyament.<br />

Poc temps després<br />

continuàvem la nostra<br />

tasca educativa en solitari,<br />

sempre pendents de les<br />

innovacions, de nous<br />

projectes..., amb un equip<br />

docent il·lusionat i implicat<br />

en el projecte d’escola. Els<br />

nostres contactes i intercanvis<br />

—amb professionals<br />

d’altres comunitats, països<br />

i cultures— són una mostra<br />

del camí recorregut.<br />

I així hem arribat fi ns ara,<br />

adaptant-nos a freqüents<br />

canvis en la línia d’escola,<br />

d’infraestructura, reformes<br />

educatives, etcètera.<br />

És un bon moment per mirar<br />

enrere i veure el que s’ha<br />

fet i el que s’ha aconseguit i<br />

adonar-se’n que les persones<br />

que han format els equips<br />

docents han sentit l’escola<br />

Aquest espai<br />

pot ser teu<br />

L’INFORMATIU<br />

639 749 396<br />

(José Antonio)<br />

i han treballat amb il·lusió i<br />

entrega.<br />

Sentir-se satisfet de tot plegat<br />

és una gran compensació.<br />

L’alumnat ha estat i és la<br />

nostra raó de ser. Sense<br />

elles i ells, el nostre projecte<br />

no hauria existit. Les<br />

seves famílies ens han fet<br />

confi ança, han cregut en<br />

nosaltres i han treballat al<br />

nostre costat amb esforç.<br />

Bons moments i d’altres no<br />

tan bons o difícils; però tots,<br />

en defi nitiva, han constituït<br />

aquesta història que arriba<br />

fi ns avui. Història que segueix<br />

amb el repte de vetllar per la<br />

continuïtat d’aquest projecte<br />

comú i de seguir endavant.<br />

Per molts anys!<br />

Miquela Fernández<br />

Comissió 25è aniversari<br />

CEIP M PAU VILA<br />

Les escoles<br />

municipals<br />

A L’INFORMATIU de maig<br />

(número 144), s’hi va publicar<br />

una entrevista que em va fer<br />

<strong>Jesús</strong> <strong>Martínez</strong>, en la qual<br />

vaig incórrer en un error<br />

que em sap molt de greu<br />

i que tinc molt d’interès<br />

a rectifi car. En efecte,<br />

a la pregunta de quina<br />

opinió tenia de les escoles<br />

municipals d’abans de la<br />

guerra, vaig contestar “eren<br />

desastroses”. Res més lluny de<br />

la veritat.<br />

No sé per quina associació<br />

d’idees, no vaig pas pensar en<br />

les escoles de l’Ajuntament<br />

sinó en les “Escuelas<br />

Nacionales”, les quals, en<br />

efecte, eren desastroses,<br />

malgrat la sacrifi cada tasca de<br />

la majoria dels seus abnegats<br />

mestres que, pobres!, tenien<br />

una quarantena de nois<br />

a cada classe i molt pocs<br />

recursos i no se’n sortien pas.<br />

Els seus sous eren tan escassos<br />

que havien donat peu a la<br />

cèlebre frase que es deia per<br />

a descriure una situació difícil<br />

d’assolir: “passar més gana<br />

que un mestre d’escola”.<br />

Per contra, les escoles<br />

municipals gaudien d’una<br />

bona anomenada ben<br />

merescuda, amb mestres<br />

moderns, escola activa,<br />

pioners en la introducció<br />

del mètode Montessori, que<br />

desenvoluparen una tasca<br />

que només mereix lloances i<br />

que, amb el franquisme, tot<br />

se’n va anar en orris.<br />

Amb aquesta puntualització<br />

voldria contrarestar el<br />

mal que el meu error, que<br />

lamento ben de debò, hagi<br />

pogut causar per l’entrevista<br />

esmentada. Perdoneu-me, si<br />

us plau. Gràcies.<br />

Antoni Munné<br />

7<br />

l’informatiu<br />

Les voreres de<br />

la Creu Coberta<br />

Fa unes setmanes que volia<br />

escriure aquesta carta. Tenim<br />

un petit comerç a la Creu<br />

Coberta, i volia que ens<br />

felicitem tots plegats per les<br />

noves voreres que acabem<br />

d’inaugurar. Potser sembli<br />

una mica estúpid fer un elogi<br />

de les voreres amples, però<br />

no és de rebut: formem part<br />

d’un dels eixos comercials<br />

més llargs d’Europa i, fi ns<br />

fa poc, érem un dels eixos<br />

on pitjor es podia caminar.<br />

Us imagineu les voreres del<br />

passeig de Gràcia i del carrer<br />

de Pelai petites i en un estat<br />

lamentable? Doncs així és<br />

com es trobaven les voreres<br />

de la Creu Coberta. Nosaltres<br />

vivim dels nostres negocis,<br />

i els nostres aparadors són<br />

vitals perquè són els que<br />

atrauen la clientela. Perquè<br />

la clientela es fi xi, ha de<br />

parar-se a mirar, mentre<br />

camina plàcidament, i<br />

remirar i convèncer-se. Tot<br />

això perquè entri a la botiga<br />

i, fi nalment, compri, o no.<br />

Per tot això necessitem que<br />

l’estat del carrer sigui el<br />

propi d’una ciutat moderna i<br />

capdavantera com Barcelona.<br />

Ara sí, ara s’ha fet com cal.<br />

Montse Gil


l’informatiu 8 Notícies juny 2006<br />

Juana I, la Loca, segona fi lla dels<br />

Reis Catòlics, va tenir sis fi lls amb<br />

l’arxiduc Felipe de Austria, el<br />

Hermoso (la primera va ser una<br />

nena que van anomenar Leonor). A<br />

tots els nodrissons —futures reines i<br />

emperadors— els va donar de mamar<br />

Juana, desfent-se de cortesanes i<br />

ames de cria. Les cròniques ens han<br />

deixat una Juana mística, austera i<br />

gelosa, i una reina que alletava els<br />

seus fi lls.<br />

“Alletar és natural” és el cartell de<br />

l’associació ALBA Lactància Materna<br />

(www.albalactanciamaterna.org), una<br />

ONG sense ànim de lucre, fundada el<br />

1992 —actualment sota el paraigua<br />

de la Federació Catalana de Grups<br />

de Suport a la Lactància Materna—,<br />

que informa les mares que elegeixen<br />

donar el pit als seus nadons.<br />

Protegir i promoure la lactància<br />

materna a través d’iniciatives de<br />

sensibilització i normalització és un<br />

dels seus principals objectius. Han fet<br />

imants de nevera amb el “telèfon<br />

d’urgències” per atendre les mares:<br />

690 144 500.<br />

Hi ha diversos grups a Barcelona i<br />

rodalies (ALBA Ciutat Vella, ALBA<br />

Sant Andreu, ALBA Sant Martí i<br />

ALBA Granollers). El grup de Sants<br />

(que cobreix Sants, Hostafrancs<br />

i La Bordeta) acaba d’iniciar les<br />

seves trobades a l’equipament<br />

cívic Antiga Estació de Magòria.<br />

Es reuneixen cada dos dimarts, de<br />

16.30 a 18.30 hores. ALBA Sants<br />

pretén complementar l’atenció que<br />

ofereixen els serveis de salut. “El<br />

funcionament d’aquesta associació<br />

de suport es basa en reunions<br />

periòdiques de grups d’ajuda mútua<br />

on s’ofereix un espai de relació i<br />

es proporcionen els coneixements<br />

tècnics necessaris i el suport<br />

emocional per aconseguir iniciar<br />

i mantenir una lactància natural<br />

amb èxit. Les reunions són obertes<br />

a tothom i gratuïtes”, explica<br />

l’assessora Eva Galindo, una dietista<br />

que porta quatre anys a ALBA. Té<br />

acreditació: per ser “assessora de<br />

lactància” és necessari complir uns<br />

requisits (ser mare i haver alletat<br />

almenys un fi ll durant un període<br />

mínim de nou mesos; haver participat<br />

activament i amb assiduïtat a les<br />

activitats del grup; haver seguit<br />

uns cursos de formació i superar un<br />

examen). Eva Galindo té una fi lla<br />

de tres anys i mig que s’anomena<br />

Aitana, com la fi lla de l’escriptora<br />

comunista María Teresa León, dona<br />

del poeta comunista Rafael Alberti,<br />

que s’anomena així en honor de la<br />

serra d’Alacant. Eva va arribar a ALBA<br />

“perquè tenia un problema”:<br />

“Quan estava embarassada la meva<br />

major il·lusió era donar-li el pit a<br />

la meva fi lla. Aitana va néixer amb<br />

retrognatia (mandíbula inferior<br />

petita). Quan xuclava el pit, em feria<br />

i em provocava clivelles. Era una<br />

tortura donar-li el pit. Vaig contactar<br />

amb ALBA i em van ajudar”,<br />

Donar el pit<br />

és un plaer<br />

L’associació ALBA Lactància Materna<br />

s’implanta a l’equipament de Magòria<br />

La llet materna<br />

Els productes de “llet de continuació” (amb sèrum lacti) que es poden trobar a les<br />

farmàcies avisen: “La leche materna es el mejor alimento para el lactante durante<br />

los primeros meses de vida, y cuando no sea posible le corresponderá al pediatra<br />

recomendar la más indicada”. L’Organització Mundial de la Salut recomana lactància<br />

exclusiva fi ns els sis mesos; dels sis mesos a l’any anar introduint alimentació<br />

complementària sempre amb la llet com aliment principal; d’un any a dos anys és a<br />

l’inrevés, la llet complementa el menjar, i de dos anys en endavant és lo que la mare i<br />

el fi ll vulguin.<br />

Ha hagut tota una època en la història en què s’ha apostat més per la llet<br />

artifi cial. Per una part, després de les catàstrofes de les guerres, es va<br />

intentar trobar una solució per salvar els nens dels orfelinats intentant<br />

copiar la llet materna amb fórmules nutritives i mescles de tot tipus.<br />

Algunes veus acusen l’interès d’una sèrie d’empreses per potenciar “la<br />

llet artifi cial”. Això va lligat, a més, al període d’alliberament de la dona.<br />

El perfi l de la mare que alleta<br />

* Edat entre 25 i 45 anys<br />

* Amb treball remunerat<br />

* Amb nivell d’estudis mig-alt<br />

* Majoritàriament amb un part hospitalari<br />

* Contacten amb ALBA, principalment, a través del boca a boca, d’amics i coneguts,<br />

o bé derivades d’algun hospital o CAP<br />

manifesta. “Mamar no produeix<br />

dolor, sinó plaer”.<br />

Anna Lluch és l’altra assessora<br />

d’ALBA Sants. Porta tres anys a<br />

l’associació, dos d’ells com assessora.<br />

Té tres fi lls, el Pau, el Martí i la<br />

Maria, d’11 mesos, que assisteix a<br />

l’entrevista bramulant i salivejant i<br />

fent volar el manual amb “les claus<br />

per alletar amb èxit”. La Maria s’ha<br />

cansat d’esquivar la gravetat gatejant<br />

i busca el pit de la mare, que li dóna<br />

amb el carinyo entendridor de La<br />

Maternitat del muralista Diego<br />

Rivera. Parla com una aixeta oberta:<br />

“El meu primer fi ll em feia mal al<br />

mugró i ni el ginecòleg ni el pediatra<br />

sabien curar-me. Jo veia que era a<br />

resultes d’una mala posició d’alletar.<br />

Es va solucionar recol·locant el<br />

nadó”.<br />

Donar el pit és absolutament “a<br />

demanda”, sempre que el nen<br />

reclami la mare. Per l’Anna, donar<br />

el pit té dues vessants d’alimentació:<br />

nutritiva i emocional, “perquè<br />

el bebè pot demanar el pit per<br />

gana, per fred, perquè sent una<br />

ambulància i s’espanta. Llavors, en<br />

el moment de xuclar busca el refugi,<br />

el consol propi de la mare, que és<br />

el que coneix des que ha nascut.<br />

Donar el pit li dóna seguretat, i, a<br />

més, acompanyes el fi ll en descobrir<br />

gustos, textures...”. L’Anna sempre<br />

diu que la mare ha de viure la seva<br />

maternitat amb felicitat, com vulgui.<br />

“Està demostrat que donar el pit va<br />

molt lligat amb la criança, a com jo<br />

he fet créixer els meus fi lls”, declara.<br />

“Hi ha una falta d’informació sobre<br />

la lactància materna. És una llàstima<br />

que les mares s’ho perdin”, s’afl igeix.<br />

Ajuda mútua<br />

A la reunió del dimarts 23 de maig<br />

han vingut dues mares noves: Elena<br />

Sanz i Sara Hidalgo.<br />

Elena Sanz és de la plaça de La Farga.<br />

Acaba de tenir una criatura. “Els<br />

dubtes que tenia me’ls solventava<br />

una amiga o bé llegia algun llibre.<br />

Al CAP no hi ha experts en lactància.<br />

Vull donar-li el pit al meu fi ll perquè<br />

és lo natural, perquè la llet humana<br />

és l’adequada per l’espècie humana”,<br />

precisa, mentre bressa una monada.<br />

Sara Hidalgo s’identifi ca com una<br />

“mamà gran” (+35 anys), i opina que<br />

les llevadores són més benèvoles que<br />

les pediatres.<br />

A ALBA Lactància Materna resolen<br />

dubtes, calmen inseguretats i<br />

comparteixen difi cultats: Quan es<br />

queda satisfet el nen? La llet del<br />

pit s’esgota? El fi ll xucla sufi cient?<br />

Quanta estona s’ha de donar el pit?<br />

<strong>Jesús</strong> <strong>Martínez</strong><br />

El grup de suport a la lactància<br />

materna ALBA Sants es troba un<br />

dimarts cada 15 dies, de 16.30 a 18.30<br />

hores (durant el calendari escolar), a<br />

l’equipament cívic Antiga Estació de<br />

Magòria, a la Gran Via de les Corts<br />

Catalanes, 181<br />

Telèfon d’urgències: 690 144 500


Quan van tenir a l’Unai <strong>Martínez</strong>, el<br />

cel se’ls va caure al damunt perquè<br />

un Déu menor els havia castigat.<br />

Rafael <strong>Martínez</strong> i Teresa Diago no<br />

entenien perquè havia nascut sord el<br />

seu fi ll, amb una sordesa “profunda,<br />

neurosensorial i bilateral (afecta a<br />

les dues oïdes)”, que feia inservible<br />

l’audífon convencional. (Segons<br />

els especialistes, hi ha més de 400<br />

motius perquè un nadó pugui néixer<br />

amb disfuncions en el sentit de l’oïda<br />

durant els primers mesos de vida:<br />

meningitis, aspectes genètics, efectes<br />

secundaris de fàrmacs, síndrome de<br />

Usher... A més, molta gent es pot<br />

quedar sorda com a conseqüència<br />

d’un accident.)<br />

Els pares estaven eclipsats, apesarats,<br />

descol·locats, “en situació de dol”:<br />

tenien l’estereotip de la persona<br />

sorda com el “ximplet de poble”.<br />

El maig de 1998, Rafa i Tere, que<br />

viuen al País Basc, van “implantar”<br />

a Unai, és a dir, el van sotmetre a<br />

una operació quirúrgica (són quatre<br />

hores d’operació amb anestèsia<br />

general; ho cobreix la Seguretat<br />

Social i costa 30.000 euros). La<br />

intervenció consisteix en introduir<br />

uns electrodes a l’oïda intern per<br />

estimular i fer vibrar les “cèl·lules<br />

ciliades” de la còclea, amb forma<br />

de cargol, i així dotar de sensibilitat<br />

els nervis auditius que transmeten<br />

les ordres al cervell. Va ser tot un<br />

èxit. El 1999 Unai va tenir un germà,<br />

Ibón, que també va néixer sord,<br />

però aquesta vegada els pares no<br />

van entrar en xoc. A Ibón el van<br />

“implantar” el 2001.<br />

Els dos germans, rubials daurats pel<br />

sol, porten sempre la part externa<br />

de l’implant, com una petaca, dins<br />

una motxila penjada a les espatlles<br />

que s’han de treure en dormir i quan<br />

es dutxen i sense la qual continuen<br />

sent sords. El mecanisme és un<br />

“processador retroauricular” (darrera<br />

l’orella) connectat a un ordinador del<br />

grossor d’un disckman que funciona<br />

amb piles o bateria. Els principals<br />

fabricants dels aparells són nordamericans,<br />

australians i austríacs. El<br />

conjunt val 25.000 euros.<br />

Unai, Ibón, Rafa i Teresa formen part<br />

de la Asociación de Implantados<br />

Cocleares de España (AICE, www.<br />

implantecoclear.org), d’àmbit estatal,<br />

que alberga les 2.000 famílies dels<br />

4.500 implantats —Espanya és<br />

l’associació més nombrosa d’Europa,<br />

reconegut per la pròpia European<br />

Association of Cochlear Implant<br />

Users-EuroCIU, “que no té res a<br />

veure amb Convergència i Unió”—.<br />

El seu president (la junta són vuit<br />

persones) és Joan Zamora (Barcelona,<br />

1953), santsenc, pare d’una fi lla<br />

sorda de naixement que no suposa<br />

cap inconvenient perquè sigui una<br />

bona estudiant de fotografi a. Es<br />

diu Georgina Zamora i té 22 anys.<br />

“Abans de que s’implantés, em<br />

vaig haver d’afaitar el bigoti per<br />

prescripció facultativa perquè la<br />

juny 2006 Notícies<br />

Implantats, ok<br />

La Asociación de Implantados Cocleares<br />

de España inaugura local a Sants<br />

Dalt, Ibón <strong>Martínez</strong>. Sota, Josep Maria Folch, al local de Fernández<br />

Duró, núm. 24, al costat de la plaça de Sants. Fotos Georgina Zamora.<br />

9<br />

l’informatiu<br />

meva fi lla només m’entenia llegintme<br />

els llavis”.<br />

Des dels 11 anys que està<br />

implantada. Això ha fet millorar molt<br />

la seva qualitat de vida i la dels que<br />

la rodegen (es recomana, però, que<br />

l’implant es posi quan són infants).<br />

Quan l’associació es va crear el 1995,<br />

va ser una bufetada per determinats<br />

col·lectius que utilitzaven l’alfabet<br />

dactilològic o llenguatge de signes.<br />

Aquells van ser els “anys de plom”:<br />

“L’associació es va crear perquè per<br />

part de la Federació de Sords de<br />

Catalunya hi havia una forta actitud<br />

contra els implantats coclears. Hi<br />

havia manifestacions al carrer. A<br />

França, fi ns i tot, es tiraven còctels<br />

molotov contra els centres com si fos<br />

una batalla campal. La comunitat<br />

signant (de llenguatge de signes)<br />

considera que nosaltres perseguim<br />

l’extinció de la “raça sorda””.<br />

Joan Zamora va ser un dels<br />

fundadors de l’associació<br />

d’implantats i va ser una de les<br />

primeres víctimes de les “minories<br />

exaltades”: “A l’hospital madrileny<br />

Ramón y Cajal hi ha un dels millors<br />

investigadors, Felipe Moreno. Li<br />

han dit que és un genocida perquè<br />

vol buscar la cura genètica de la<br />

sordesa”. En el seu dia, professors<br />

universitaris de logopèdia<br />

s’oposaven. “Ara hem arribat a un<br />

equilibri de respecte”, matisa Joan.<br />

Els professionals perden la por,<br />

assisteixen a congressos i practiquen<br />

les noves tècniques. Hi ha 32 centres<br />

implantadors a Espanya.<br />

Josep Maria Folch és metòdic i<br />

treballa sense distreure’s com<br />

administratiu a AICE. Té 43 anys.<br />

“Voy notando mejoría, poquito a<br />

poquito”. Es va implantar als 32 anys.<br />

Es va quedar sord quan tenia un any.<br />

“Antes lectura labial, me pasaba la<br />

vida leyendo los labios. Antes oía<br />

ruido muy fuerte, ahora oigo todo<br />

alto, todo el sonido”.<br />

El 7 de abril, AICE va inaugurar<br />

el nou local a Fernández Duró,<br />

24 (abans estaven al soterrani<br />

del número 22). Van assistir<br />

representants polítics de<br />

l’Ajuntament i Generalitat.<br />

“Ens sentim recolzats per les<br />

institucions fi ns a cert punt. Hi ha<br />

molta feina. Benestar i Família va<br />

aportar 3.000 euros, que han servit<br />

per fer el bany i la porta corredissa<br />

d’aquest nou local que encara<br />

estem pagant. Hem aconseguit que<br />

l’Agència Tributària canvi el criteri<br />

d’aplicació de l’IVA als recambis dels<br />

implants. Això gasta una pila cada<br />

dia, com les d’un comandament a<br />

distància de televisor”.<br />

El local és compartit amb els<br />

“animals informàtics” de 9ARD: “Els<br />

hi donem asil polític a canvi de que<br />

ens mantinguin el servidor d’internet<br />

i la xarxa”. Una simbiosi perfecte. No<br />

debades, el símbol d’AICE és el posat<br />

dels dits d’estar d’acord, d’OK.<br />

Jeft Last


l’informatiu 10 Especial juny 2006<br />

Conxa Pérez és una dona del 36. Dic<br />

bé: pertany al col·lectiu Dones del 36,<br />

que té la sana intenció de transmetre<br />

a la nostra generació la idea de què la<br />

Igualtat pot tornar a estar de moda.<br />

“Anem caient, només quedem sis”.<br />

Als seus 90 anys, no li sobra temps,<br />

i “abans d’anar-se’n a l’altre món”<br />

—en el que hi creu ben poc—, ha de<br />

veure moltes amigues, per això m’ha<br />

costat tant tancar l’agenda amb ella<br />

per fer-li aquesta entrevista.<br />

Conxa va néixer al carrer de Morales,<br />

a Les Corts (ara viu al carrer de Rec<br />

Comtal), al costat de la colònia<br />

obrera Castells, però per simpaties<br />

i circumstàncies externes ha estat<br />

sempre amb un peu a Sants. És de les<br />

àcrates que van fer una història que<br />

ara comença a sortir als llibres: Nou<br />

dones i una guerra, de la Isabel Olesti<br />

(ed. 62, 2005); La guerra quotidiana,<br />

de Daniel Serra i Jaume Serra (ed.<br />

Columna, 2003); Nosotras que<br />

perdimos la paz, de Llum Quiñonero<br />

(ed. Foca, 2005)...<br />

La vida de la Conxita és una penalitat<br />

de la que no s’ha penedit mai.<br />

“El meu pare havia sigut un<br />

represaliat durant la dictadura de<br />

Primo de Rivera. Jo anava a la presó<br />

a visitar-lo i ja havia participat en<br />

accions per trencar les reixes, per<br />

les ànsies de fer algo, per alliverarnos<br />

una mica. Quan es va proclamar<br />

la República [1931], vam anar a La<br />

Modelo amb pedres, però com va<br />

arribar l’ordre d’obrir la pressó vam<br />

entrar al locutori i vam sotir amb els<br />

presos”.<br />

El seu pare era metal·lúrgic, com el<br />

seu germà gran. Tots dos van ser de la<br />

Dues vegades pico a l’interfon.<br />

O no escolta bé o no vol obrir.<br />

Després retiraré la meva sospita:<br />

és la seva cama dreta, que li<br />

impedeix caminar amb regularitat.<br />

Camina carranquejant, amb<br />

coixesa dolenta: “Me caí por ahí”.<br />

Abel Paz (pseudònim de Diego<br />

Camacho, Almeria, 1921) em rep<br />

amb desconfi ança en el seu pis<br />

del carrer de Verdi, a Gràcia. Abel<br />

és un vell irritable, militant de la<br />

Confederación Nacional del Trabajo<br />

(CNT), embullada amb la Federación<br />

Anarquista Ibérica (FAI). Aquest<br />

activista de primera hora de la<br />

Barcelona dels anys de la Guerra<br />

Civil té la casa feta un desastre,<br />

desordenada, descurada, de potes<br />

enlaire. Les parets encarbonades<br />

són cartells: de l‘Escola Moderna del<br />

pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia;<br />

la foto que va fer famós a Robert<br />

Cappa del milicià abatut per una<br />

bala perduda a Cerro Muriano<br />

(Còrdova); els 10 manaments<br />

de l’anarquia: federalisme,<br />

internacionalisme, assemblearisme,<br />

antiautoritarisme, desobediència,<br />

acció directa, coherència, autogestió,<br />

autoorganització i fraternitat; els<br />

dibuixos amb pinzell i brotxa grossa<br />

Una dona que<br />

creu en la utopia<br />

Conxa Pérez a la seva casa. Sobre la taula, emmarcada, la “certifi cació de<br />

permanència al front”, amb data de 7 de setembre de 1936.<br />

CNT-FAI i tots dos van carregar amb<br />

les conseqüències: el pare, 20 anys a<br />

França, a l’exili, i el germà, mort en<br />

l’última desbandada del front.<br />

Conxita, afi liada també<br />

a l’anarcosindicalisme, va<br />

participar activament en vagues,<br />

manifestacions —ho continua fent—,<br />

El biògraf de Durruti<br />

de Centelles; el mapa d’Aragó del 36<br />

“per seguir el curs de les operacions”;<br />

la Columna de Hierro...<br />

Abel Paz s’asseu com si demanés<br />

auxili. S’encén un ducados. La<br />

dispnea li surt a borbollons per les<br />

fosses nasals.<br />

Li demano que furgui en els seus<br />

records perquè em conti com es va<br />

Abel Paz vist per Aída Lafuente.<br />

i es va xopar de coneixement: va<br />

formar part de la comissió fundadora<br />

de l’Escola Racionalista de Sants<br />

(Escuela Eliseo Reclús), el 1935, que<br />

estava al carrer de Vallespir, 184.<br />

I va arribar l’hora de la Revolució:<br />

“La colla d’amics ens reuníem al bar<br />

Els Federals. Quan es van revoltar<br />

aplicar l’ideari llibertari als barris de<br />

Sants, Hostafrancs i La Bordeta, si<br />

hi havia locals de federació, alguns<br />

companys... “Preguntar es malo. ¿Es<br />

que no os han enseñado Historia?”,<br />

rondina, com menyspreant la<br />

societat, com amargat, desencantat i<br />

una mica fastiguejat. “Jo era de Sant<br />

Martí, no me movía mucho por Sants.<br />

els militars, el 18 de juliol, vam<br />

requisar matalassos i els vam posar<br />

com a parapets al camió del bar. Al<br />

dia següent vam anar al quarter de<br />

Pedralbes, però els militars ja havien<br />

sortit cap a la plaça de Catalunya. Ens<br />

vam trobar els companys de l’Ateneu<br />

Llibertari de Sants, que havien<br />

assaltat el quarter”. Aquell 19 de<br />

juliol, diumenge, va ser llarg: “Vam<br />

carregar el camió d’armament i vam<br />

anar al convent del carrer de Loreto,<br />

perquè ens disparaven des del<br />

campanar. Dins, només vam trobar<br />

les monges espantades”.<br />

Conxita se’n va anar amb la Columna<br />

Ortiz al front d’Aragó (Caspe i<br />

Belchite), però als pocs mesos la<br />

van enviar a la reraguarda, “perquè<br />

creien que podia ser més útil”. Va<br />

servir a La Maternitat.<br />

El 26 de gener de 1939, quan els<br />

feixistes entraven per la Diagonal,<br />

ella fotia el dos cap a França.<br />

Un any al camp de concentració<br />

d’Argeles-sur-Mer. Es va quedar<br />

prenyada, i es va tornar a jugar la<br />

vida: “Vaig creuar la frontera una<br />

altra vegada per tornar a casa. Amb<br />

un nen els hi vaig fer llàstima”. Cada<br />

setmana s’havia de presentar a la<br />

comissaria de Sarrià. Va muntar una<br />

paradeta al mercat de Sant Antoni<br />

(“el primer any venia calçotets que<br />

feia jo mateixa”), fi ns... fa un any,<br />

quan les seves cames van dir prou.<br />

Conxa Pérez no abandona la lluita:<br />

“S’ha de seguir lluitant”. Però la CNT<br />

està fracturada, com el conjunt de<br />

la societat: “La veig completament<br />

aburgesada, sense estímuls, freda”.<br />

Aída Lafuente<br />

¿Has preguntado en los archivos? Allí<br />

hay un montón de cosas, hombre”.<br />

No obstant, i malgrat la seva aparent<br />

distància, s’afanya a ajudar-me. Es<br />

recolza en el puny del bastó i saca<br />

d’una biblioteca que no enveja al<br />

Vapor Vell un llibre, el seu llibre, el<br />

patracol Durruti (ed. La Esfera de los<br />

Libros, 2004; vegeu a la pàgina 22 el<br />

seu La guerra de España: paradigma<br />

de una revolución), que val 36 euros.<br />

“Yo te lo dejo por 20 euros”, oferta<br />

mentre veu aigua de l’aixeta. Es fi xa<br />

en algunes fotos en blanc i negre<br />

de persones que fa lustres i lustres<br />

que van desaparèixer. Recapta dades<br />

d’un tal Acasio, del primer comitè<br />

peninsular de la FAI. Hi ha una<br />

lupa per poder llegir sobre la taula,<br />

entre les aspirines i una canastra de<br />

medicaments.<br />

Furga entre els papers i retalls de<br />

premsa que s’han ensenyorit de<br />

la taula i encerta amb un telèfon,<br />

el de Libertad Canela, la fi lla d’un<br />

“hombre muy conocido en Sants”.<br />

Li comento a Abel que s’ha<br />

inaugurat recentment un ateneu<br />

llibertari al carrer de Maria<br />

Victòria. Li he tocat la fi bra: “¿Está<br />

okupado?”.<br />

<strong>Jesús</strong> <strong>Martínez</strong>


juny 2006 Publicitat<br />

11<br />

l’informatiu


l’informatiu 12 Especial juny 2006<br />

Els documents de la República i<br />

de la guerra d’entitats dels barris<br />

Mapa de Barcelona amb informació de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya sobre el bombardeig del<br />

14 d’agost de 1938. A la imatge es pot veure com els barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta estan dins el<br />

perímetre del cercle traçat que marca la zona més castigada per les bombes.<br />

La Barcelona del franquisme<br />

A Barcelona. Blanc i negre (1964) el fotògraf Xavier<br />

Miserachs (1937-1998) il·lustra amb les seves instantànies<br />

la vida quotidiana de la ciutat durant la dictadura. L’edició<br />

de Barcelona. Blanc i negre (rescatada magistralment per<br />

l’editorial Electa) va signifi car la consagració de Miserachs<br />

com una de les mirades més rellevants del panorama de la<br />

fotografi a europea del seu temps.<br />

Les fotos 123 a 144 són un recorregut pels barris.<br />

Foto de les dues úniques vies de tren que hi havia als barris<br />

vista des de la plaça de Sants (abans plaça de Salvador<br />

Anglada o dels Tramvies). A la dreta, al marge superior,<br />

es pot reconèixer les “vivendes Gasull”, un constructor<br />

protegit pel Règim que va estafar a moltes famílies perquè<br />

va vendre els mateixos pisos a diferents matrimonis a la<br />

vegada (dècada dels cinquanta i seixanta).<br />

“Us comuniquem que només<br />

ha retornat de Salamanca<br />

documentació pública corresponent<br />

a la Generalitat de Catalunya<br />

(II República). Pel que fa a la<br />

documentació privada, entre la<br />

qual formaria part la corresponent<br />

a entitats i centres de barris<br />

(com Sants, Hostafrancas, La<br />

Bordeta), aquesta no ha retornat<br />

encara a Catalunya. En aquests<br />

moments s’estan realitzant tasques<br />

d’identifi cació de la documentació<br />

i dels seus titulars i es preveu<br />

que aquesta documentació pugui<br />

retornar a Catalunya a fi nals<br />

d’any. Per tant no podem oferirvos<br />

cap altra dada més. Per a més<br />

informació us dono la referència de<br />

la pàgina web següent: http://www.<br />

gencat.net/generalitat/papers_<br />

retornats/cat”.<br />

Servei d’Informació i Referència<br />

de l’Arxiu Nacional de Catalunya


Xerrada del<br />

passat 26 de<br />

maig sobre<br />

la reforma<br />

laboral, que<br />

va anar a<br />

càrrec d’un<br />

militant de la<br />

CNT-FAI.<br />

juny 2006 Especial<br />

Els joves anarquistes<br />

L’Ateneu Llibertari de Sants obre a Maria Victòria, 10<br />

A vegades les coses ens porten a<br />

llocs i a convergir amb gent que no<br />

pensaves. Que no esperaves trobar<br />

mai. Aquest fet, per nosaltres, va ser<br />

enriquidor. Sempre ho ha estat, de<br />

fet. L’intercanvi de coneixements,<br />

experiències, somnis, lluita i suport<br />

han estat uns del motors de la<br />

història i l’evolució d’aquest món.<br />

Per això, són les petites coses les que<br />

ens han fet obrir un ateneu llibertari<br />

al barri, al carrer de Maria Victòria,<br />

10. La necessitat de donar sortida a<br />

inquietuds i maneres diverses que,<br />

d’una manera o altre, normalment<br />

no se’ls dóna espai preferent.<br />

Estem parlant de trobades i debats<br />

que fomentin la controvèrsia i<br />

l’autoaprenentatge, així com<br />

recuperar i potenciar el saber<br />

col·lectiu.<br />

Ara mateix, uns companys estan<br />

començant a fer un taller de<br />

Memòria Històrica, amb la idea de<br />

recuperar el passat per entendre<br />

el present i avançar cap a unes<br />

relacions més humanes. I, com no,<br />

tractar de connectar generacions i<br />

sabers diferents.<br />

Pensem que s’ha fet un espai<br />

acollidor per a tothom: grans, petits<br />

i no tan petits. Volem que tothom<br />

es senti bé tan a l’espai com amb la<br />

gent. Si veniu, trobareu un lloc ple<br />

de discussió, respecte i llibertat.<br />

Jordi <strong>Martínez</strong><br />

Ateneu Llibertari de Sants<br />

La<br />

població<br />

deixa<br />

actuar i<br />

observa<br />

la massa<br />

obrera,<br />

en la seva<br />

majoria de<br />

la CNT-<br />

FAI, que<br />

pren foc a<br />

l’església<br />

de Santa<br />

Maria de<br />

Sants, a la<br />

plaça de<br />

Màlaga<br />

(avui plaça<br />

de Bonet<br />

i Muixí).<br />

La foto és<br />

de Vicenç<br />

Pinén i<br />

està pressa<br />

des de<br />

la plaça<br />

d’Ibèria,<br />

el juliol de<br />

1936.<br />

13<br />

l’informatiu<br />

Can Vies es<br />

mobilitza<br />

per evitar el<br />

desnonament<br />

El centre okupat ha rebut una<br />

demanda interposada per<br />

Ferrocarrils Metropolitans<br />

El dissabte 10 de Juny, a les 18<br />

hores, a la plaça de Sants, hi<br />

ha prevista una manifestació<br />

de suport<br />

Albert Garcia<br />

El centre social autogestionat (CSA)<br />

Can Vies, al carrer dels Jocs Florals,<br />

42, va ser okupat el 10 de maig de<br />

1997 per joves del barri de Sants<br />

“en resposta a la manca d’espais<br />

on poder realitzar activitats tant de<br />

caire lúdic com polític”.<br />

La propietat de l’immoble és<br />

de Transports Metropolitans de<br />

Barcelona. Amb l’arribada del Tren<br />

d’Alta Velocitat, l’Ajuntament<br />

ha elaborat un pla per reordenar<br />

urbanísticament la zona. El pla<br />

contempla l’enderroc de Can Vies.<br />

Al pis de dalt de Can Vies,<br />

actualment, hi viuen quatre joves<br />

dels barris. A la part de sota hi ha el<br />

“projecte públic”, el centre social,<br />

que es diferencia físicament en dos<br />

blocs: un és la Kafeta, espai social<br />

amb barra de bar obert a tothom,<br />

amb les sales d’assemblees, la sala<br />

de La Burxa (periòdic mensual de<br />

comunicació popular de Sants),<br />

el magatzem, el local d’assaig<br />

musical…, i l’altre és la Capella,<br />

on s’hi desenvolupen múltiples<br />

activitats: xerrades, debats... També<br />

serveix d’espai per realitzar un taller<br />

de teatre setmanal, i és la seu de la<br />

Colla Bastonera de Sants. En aquest<br />

espai “alliberat” hi treballen molts<br />

col·lectius: La Burxa, Construint,<br />

Assemblea de Joves de Sants, Negres<br />

Tempestes, BarriSants.org, Col·lectiu<br />

de Cinema, Col·lectiu de Teatre,<br />

Víctimes del Civisme…<br />

A Can Vies l’òrgan de màxima<br />

sobirania és l’Assemblea. “Funcionem<br />

per consens, d’una manera<br />

horitzontal, no jeràrquica, aquí no hi<br />

ha caps ni representants, funcionem<br />

per responsabilitat col·lectiva”, diu<br />

un dels seus membres.<br />

Redacció


l’informatiu 14 Publicitat juny 2006<br />

Pla de millora del servei de Bus de Barri 2006<br />

El Bus de Barri, de dilluns a diumenge<br />

TMB amplia el servei d’autobús de proximitat, que passa a funcionar els set dies de la setmana<br />

El servei de Bus de Barri, iniciat el 1998, ha tingut un èxit molt notable, fi ns a assolir<br />

els 3,4 milions de viatgers anuals el 2005. En atenció a aquesta demanda creixent,<br />

des d’aquesta primavera totes les línies passen a circular de dilluns a diumenge,<br />

inclosos els dies festius. Es tracta de la primera concreció d’un important pla de<br />

millora que inclou, a més, creacions de línies i prolongacions de línies existents.<br />

Entre els mesos d’abril i de maig han començat a funcionar en diumenge i festiu<br />

les 17 línies de Bus de Barri que fi ns ara només circulaven de dilluns a dissabte. La<br />

millora afecta totes les línies existents (18) menys una, la 111 (Tibidabo), que ja<br />

dóna servei continuat els set dies de la setmana.<br />

El calendari d’aquesta extensió del servei ha estat el del requadre de la dreta.<br />

Les millores en el Bus de Barri són una part del Pla d’Actuació 2006 de TMB, que<br />

busca fer més competitiva la xarxa, apropant-la a les noves necessitats de la ciutat<br />

Línies 118 i 128 7 de maig<br />

i de la població. Amb aquest objectiu, el pla inclou diferents actualitzacions en<br />

el servei dels dies feiners (prolongacions, reforços i noves línies, tant en busos<br />

de proximitat com a la xarxa regular) i dels caps de setmana i festius (l’extensió<br />

de servei de línies que només funcionen els feiners, el reforçament de línies ja<br />

Línies 119, 120 i 121 14 de maig<br />

existents) així com l’increment de l’oferta durant l’estiu. El pla suposa l’adquisició<br />

d’un total de 215 vehicles, part dels quals aniran destinats a substitució de vehicles<br />

antics i la resta a ampliació de fl ota, com ara la de busos de barri.<br />

El servei de Bus de Barri és un conjunt de 18 línies de curt recorregut, que es mouen<br />

Línies 122, 125 i 126 21 de maig<br />

en un àmbit reduït, generalment un barri amb entitat pròpia, i que permeten acostar els seus veïns a les zones comercials, els centres assistencials i altres llocs<br />

d’interès, a més de facilitar-los l’accés a la xarxa bàsica de transport públic, a través de punts de connexió amb la xarxa regular de bus, estacions de metro i de<br />

Ferrocarrils. Gràcies a la integració tarifària i el transbordament gratuït, amb un sol bitllet es pot fer el desplaçament des del domicili a qualsevol punt de la<br />

ciutat i de la regió metropolitana.<br />

Els vehicles estan pensats especialment per a recorreguts per carrers estrets i amb forts pendents, inaccessibles per als autobusos estàndard. La fl ota està<br />

integrada per 37 vehicles: 32 del tipus minibús, de 6,5 metres de longitud, i 5 del tipus midi, de 9,8 metres, tots adaptats a persones amb mobilitat reduïda.<br />

Per fer possible l’ampliació de servei, aquest any s’incorporaran 10 minibusos més, de manera que la fl ota<br />

disponible creixerà un 27%, fi ns a 47 unitats.<br />

Un producte d’èxit<br />

Des de la posada en marxa de les primeres tres línies d’aquestes característiques, el 1998, el conjunt de la<br />

xarxa Bus de Barri ha enregistrat un augment de viatgers molt important fi ns a consolidar-se actualment al<br />

voltant dels 3,4 milions de viatgers (dades de l’any 2005).<br />

El servei de Bus de Barri funciona els feiners entre les 7 i les 21.30 hores, aproximadament. Els dissabtes,<br />

diumenges i festius el servei comença a les 9 del matí i s’acaba igualment a les 21.30.<br />

Els intervals de pas oscil·len entre 15 i 30 minuts, segons les línies, excepte les de les Planes, que circulen amb intervals de 60 minuts. A les parades i a la web<br />

de TMB (www.tmb.net) es poden consultar els horaris de pas específi cs de cada línia, parada per parada, per a cada dia de la setmana.<br />

Tres línies més<br />

Dins del mateix pla de millora, la segona quinzena de setembre de 2006 es crearan tres línies de Bus de Barri, els recorreguts concrets de les quals s’estan<br />

acabant de perfi lar. Les noves línies responen a necessitats detectades, i cobriran les zones següents:<br />

129: barri del Coll<br />

130: Can Caralleu<br />

131: el Putxet<br />

Amb la creació d’aquestes tres línies, a fi nal d’aquest any seran 21<br />

les que integrin la xarxa de Bus de Barri.<br />

Prolongació de cinc línies<br />

Una altra de les actualitzacions del servei de Bus de Barri és<br />

l’extensió de determinades línies perquè arribin a indrets que fi ns<br />

ara estaven allunyats de les xarxes de transport públic.<br />

Tres de les prolongacions previstes ja s’han dut a terme i estan<br />

funcionant:<br />

124 (Penitents): des del 14 de febrer<br />

117 (Guinardó): des del 30 de març<br />

127 (Roquetes): des del 28 d’abril<br />

Hi ha dues línies més que a la tardor propera es prolongaran o se’n<br />

modifi carà el recorregut:<br />

120: Raval<br />

123: Bonanova<br />

Reforç d’una línia<br />

Finalment, hi ha una línia, la 116 (La Salut), que a partir del<br />

setembre serà reforçada amb un vehicle més per atendre millor la<br />

demanda.<br />

Línies 113, 114 i 117<br />

Línies 112, 115 i 116<br />

2 d’abril<br />

9 d’abril<br />

Línies 123, 124 i 127 30 d’abril


juny 2006 Publicitat<br />

15<br />

l’informatiu


l’informatiu 16 Notícies juny 2006<br />

S’imagina a Miguel Delibes, l’autor<br />

de El camino, Mujer de rojo sobre<br />

fondo gris i El hereje, venent<br />

cortines, fundes nòrdiques, edredons<br />

i tovalloles? No, doncs no és una<br />

quimera o quelcom impensable i<br />

irracional. Esteve Calzada, l’escriptor<br />

de Sants (tot i que va néixer al<br />

carrer de la Diputació, el 1936), és<br />

un gran admirador de Delibes (“per<br />

damunt de tots. García Márquez i<br />

Pérez-Reverte són inferiors”), però<br />

no va ser ni docent ni periodista<br />

com el vallisoletà. Esteve ha estat 50<br />

anys de venedor de peces de roba<br />

i per la llar (llençols i estovalles) a<br />

la casa tèxtil Bassols (abans, també<br />

draperia). Per sort, no ha hagut de<br />

dur cap comptabilitat, perquè “odio<br />

els números”. A les nits es dedicava a<br />

escriure, a l’hora en què els mussols<br />

estan de guàrdia (“m’hauria agradat<br />

només ser escriptor, però amb una<br />

família al darrera [casat amb la Isabel<br />

Sanglas, té tres fi lls]... M’hagués<br />

abellit fer una novel·la, però és<br />

un procés lent i costa anys”). Els<br />

que tenen la pruïja de l’escriptura<br />

fan l’impossible per no desistir.<br />

(L’economista José Luis Sampedro,<br />

Li agradaria escriure<br />

una novel·la, “però és<br />

un procés lent”<br />

que treballava al Banc Exterior<br />

d’Espanya, s’aixecava a les cinc de<br />

la matinada per dedicar un parell<br />

d’hores a omplir quartilles.)<br />

Esteve Calzada està a Sants des dels<br />

15 anys, quan en Martí Olaya, autor<br />

de la secció Temps de cireres de<br />

L’INFORMATIU (vegeu pàgina 22),<br />

havia estat jove. “Ens vam trobar al<br />

1955, quan nasqué la revista Sans”.<br />

Es tractava d’una colla de novísimos.<br />

Entre ells hi havia el senyor González-<br />

Cúber, pare de les germanes González<br />

Ventos, una poetessa i l’altra pintora<br />

i escultora; els senyor Eduard Guasch;<br />

el senyor Pere Mialt... “I en Martí<br />

Olaya, comptava, només amb 28 anys,<br />

quasi un adolescent!”. (La revista va<br />

“aguantar” fi ns el 1969, van ser 14<br />

anys de durada.)<br />

Des de fa uns 55 anys viu al passatge<br />

de Serra i Arola, al davant del que era<br />

el teatre El Círcol, on avui està situat<br />

el supermercat Condis (llavors deien<br />

“passatge del Círcol”). “Feien obres<br />

de teatre, amb companyies bones,<br />

Fundes nòrdiques<br />

El col·laborador de L’INFORMATIU Esteve Calzada està immers<br />

en la publicació del seu proper llibre, una col·lecció de contes petits<br />

balls de festa major, concerts...”. El<br />

teatre va durar cinc o sis anys, fi ns<br />

el 1956. “I on ara hi ha l’entrada al<br />

pàrquing, més o menys, hi havia el<br />

Centre Catòlic. Un local molt petit”.<br />

Esteve recupera un Sants que era<br />

“molt familiar” i que pràcticament ja<br />

no reconeix. “Ara no sé qui passa pel<br />

carrer, abans ens saludàvem tots”.<br />

El comercial Esteve Calzada —que<br />

va estudiar al Lope de Vega, com el<br />

col·laborador Antoni Munné— va<br />

heretar la literatura del pare<br />

Esteve Calzada i Alabedra, que<br />

nasqué el 1909 al carrer de Vilardell<br />

d’Hostafrancs i que va escriure La<br />

mort de l’escolà i el poema dramàtic<br />

Albada, estrenat al Romea, i que<br />

col·laborà a la revista Sans dels anys<br />

seixanta.<br />

“El pare fou el millor mestre que jo<br />

he tingut. Escrivia els versos rimantlos,<br />

amb molta cura. Els molts amics<br />

que tenia ho poden asseverar.<br />

Llàstima que tingui tan poca obra<br />

publicada! Jo per escriure versos,<br />

amb honradesa, sóc un desastre”.<br />

Ell morí molt jove, d’un càncer, el<br />

1963, amb 54 any. Josep Miracle, que<br />

era gairebé com un germà gran, li va<br />

dedicar una biografi a “al poeta que<br />

ha mort abans d’hora”. Hi ha tres<br />

novel·les inèdites donades a l’Arxiu<br />

Municipal de Sants-Montjuïc. “El<br />

pare havia escrit sempre. Al mateix<br />

temps, jo també, quasi d’amagatotis.<br />

Per respecte a ell, vaig voler publicar<br />

l’imprescindible”.<br />

El 1951 —Esteve comptava sols<br />

15 anys— feia “sencera” quatre<br />

planes de la revista Vita Nostra, de la<br />

Congregació Mariana d’Hostafrancs.<br />

Un cop mort el pare, va començar<br />

a publicar a la revista Sans amb<br />

pseudònim de Jordi, “fi ns que un dia<br />

vaig posar el meu nom”.<br />

Seguí estudis mitjans als Escolapis de<br />

la Ronda. Allà es convocà un concurs<br />

literari sobre la fi gura del fundador,<br />

Sant Josep de Calassanç, guanyant el<br />

segon premi (1953).<br />

Perfi ls humans<br />

El 2004 va publicar el seu únic llibre,<br />

Perfi ls humans (ed. SRL), una sèrie<br />

de perfi ls de personatges propers<br />

(a L’INFORMATIU en continua fent<br />

al seu L’arc de Sant Martí, pàgina<br />

23). Va trigar en publicar perquè va<br />

arribar l’ocasió: “El llibre està editat<br />

per un cunyat meu”. Dels retrats, es<br />

queda amb el de Josep Siscart, “un<br />

home íntegre, de la UEC, amb una<br />

imatge neta d’honradesa dins altres<br />

institucions del barri”. No amaga que<br />

en Sicart és convergent i ell també.<br />

No ha militat activament, ni ganes:<br />

“Els polítics d’ara són menys<br />

honrats”.<br />

Ara té una sèrie de contes per<br />

publicar: “Es dirà Pluja, pluja..., un<br />

títol que m’agrada. Encara no està<br />

a la impremta. Seran uns 10 contes<br />

sobre l’amor i la vida”.<br />

Es defi neix com a “observador,<br />

autodidacta i lector incansable” (“o<br />

agafo un llibre i me l’empasso o no<br />

me l’acabo”).<br />

Està fi cat en L’església del Mar,<br />

d’Ildefonso Falcones (ed. Rosa dels<br />

Vents), que és “molt dolent, un pal,<br />

una història que no lliga”.<br />

Els seus autors preferits, en català,<br />

són Xavier Benguerel i Joan Agut<br />

(aquest últim de Sants), “i d’altres”.<br />

En castellà, Delibes, a qui venera per<br />

damunt de tots, per damunt de tots.<br />

<strong>Jesús</strong> <strong>Martínez</strong>


Letizia Ortiz va llegir una entrevista<br />

a Joaquín Sabina, a “la contra” de La<br />

Vanguardia, i se li va quedar clavada<br />

una súplica del cantautor: “Leed,<br />

porque así no estaréis tan solos<br />

cuando seáis mayores”. La incitació<br />

a la lectura, la provocació dels llibres<br />

(d’alguns molt selectes i escollits amb<br />

premeditació), és, pot ser, voluntat i<br />

abnegació i tota una conducta.<br />

Concepción Ruiz, Conchita (Ávila,<br />

1945), té estudis primaris i magisteri<br />

(va ser mestra a l’escola Sant Miquel<br />

de Cornellà), però la seva vocació<br />

—per la qual és coneguda— no<br />

és enguixar l’encerat. Conchita<br />

és coneguda universalment a La<br />

Bordeta per ser la bibliotecària de<br />

la Sala de Lectura Miquel Martí I Pol<br />

(Constitució, 1), una habitació tan<br />

petita com un replà i tan gran com<br />

el cosmos de Sagan, on caben 7.000<br />

llibres i pràcticament 5.000 socis.<br />

Precisament, el científi c Carl Sagan,<br />

a la sèrie d’astronomia Cosmos, no<br />

va ocultar la brevetat de l’existència<br />

humana. Ho va fer demostrant,<br />

a una biblioteca pública nordamericana,<br />

que tots els plecs de fulls<br />

que una persona pot llegir a la vida<br />

(a un per setmana) no ocupen més<br />

que un estant modest. La pregunta<br />

que un s’ha de fer és: què llegir?<br />

Conchita, conscient de la gravetat<br />

del perill de les hores malgastades,<br />

ha recomanat bons llibres al veïnat<br />

(“no era una biblioteca típica, sino<br />

atípica. Yo les aconsejaba y siempre<br />

se llevaban dos libros de más”).<br />

Ho ha fet des de 1998, quan va<br />

substituir en el càrrec la seva fi lla<br />

Roser Ginesta, que, com no podia<br />

ser d’una altra manera, també és<br />

bibliotecària. “Mi hija me decía<br />

que venir aquí era como ir a Ca la<br />

Pepita”.<br />

Conchita va arribar a la Sala Miquel<br />

Martí i Pol procedent de la Sala Sant<br />

Jordi de Cornellà, on va treballar<br />

des de 1973, i que pertanyia a<br />

l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis<br />

de Catalunya. La Caixa d’Estalvis va<br />

encaminar la seva Obra Social a clubs<br />

de jubilats i biblioteques com la Sala<br />

de Lectura Miquel Martí i Pol. Així,<br />

Conchita disposava d’un pressupost<br />

anual que ascendia als 1.800 euros.<br />

“Yo escogía los libros. Llamaba al de<br />

la Caja y le decía “¿Cuánto dinero<br />

me queda?””, pondera. “Esto fue<br />

hasta 2003. A partir de entonces me<br />

busqué la vida. Me enviaban libros<br />

las editoriales y las bibliotecas que<br />

nos hacían donaciones, como la<br />

Biblioteca de Catalunya, que tiene<br />

muchos libros repetidos”.<br />

La Sala de Lectura estava xopada<br />

dels versos del poeta de Roda de Ter<br />

(1929-2003). Al suro hi havia penjada<br />

la seva foto més simpàtica i El camí<br />

que no faig, de Temps d’interluni,<br />

que comença així: “Passejaria amb<br />

tu per una vella / ciutat desconeguda<br />

i m’hi perdria”. Al costat, les veïnes<br />

havien anat adossant els seus<br />

exercicis literaris íntims i personals:<br />

juny 2006 Notícies<br />

Ca la Pepita<br />

La Sala de Lectura Miquel Martí i Pol tanca les portes<br />

L’espai serà un punt de trobada per la gent gran de La Bordeta<br />

“Mujer, levanta el ánimo, / lucha por<br />

lo que quieres”.<br />

Totes les tardes, de dilluns a<br />

divendres, de quatre a nou, amb la<br />

gratitud d’una ofrena, Conchita no hi<br />

faltava, fi del com un uixer. “Venían<br />

a leer el periódico, a buscar libros en<br />

préstamo... Había chavales que salían<br />

a las cinco del colegio Sant Medir<br />

y aquí estaban en un sitio como de<br />

acogida”, parla mentre en els seus<br />

ulls s’estan formant tímids llacs de<br />

plor. “Los jubilados venían siempre”.<br />

El 99’9% d’assistents (reincidents)<br />

eren dones, “sobre todo madres de<br />

mediada edad a buscarme libros en<br />

préstamo [tres llibres per un període<br />

de 15 dies]”. Els homes, pares o no,<br />

es limitaven a fullejar els llibres amb<br />

tebiesa. Les dones, ferotges i amb<br />

la curiositat d’una gata, posaven les<br />

ganes de penetrar en les pàgines:<br />

“A un grupo de mujeres les gustaba<br />

mucho las novelas de amor (“Cita<br />

con el pasado”, de Nora Roberts;<br />

“Dulce y amargo”, de Danielle<br />

Steel, y “Las vírgenes del paraíso”,<br />

de Barbara Wood). Otro tipo de<br />

madres venía buscando las últimas<br />

novedades de moda (“Código Da<br />

Vinci” y “Ángeles y Demonios”, de<br />

Dan Brown; “Forastera”, de Diana<br />

Gabaldón, y “La sombra del viento”,<br />

de Carlos Ruiz Zafón)”.<br />

Les obres, en qualsevol cas, estaven<br />

en bones mans: “Yo hacía inventario<br />

La Sala de Lectura Miquel Martí<br />

i Pol, durant més tres dècades, ha<br />

format part del programa d’Obra<br />

Social de la Caixa d’Estalvis de<br />

Catalunya (32 biblioteques a tot<br />

Catalunya, set de les quals només<br />

a Barcelona). La gestió de la Sala<br />

de Lectura per part del Secretariat<br />

d’Entitats va començar el 1998 per<br />

un acord mutu entre ambdues parts:<br />

la Caixa d’Estalvis cedia l’espai al<br />

Secretariat amb el compromís de<br />

què el lloc s’utilitzés, almenys durant<br />

els primers cinc anys, per a una<br />

fi nalitat cultural. “Al principio, para<br />

el servicio de préstamo había que tener<br />

una cuenta en la Caixa d’Estalvis.<br />

Un día dijeron: “La Cultura ya no<br />

es de nuestra incumbencia. Nosotros<br />

somos entidades fi nancieras””,<br />

explica la Conchita. L’equipament<br />

ha donat servei a nombrosos usuaris<br />

i ha engegat diverses activitats per<br />

fomentar la lectura, sobretot entre<br />

els infants. La consolidació de la<br />

Biblioteca del Vapor Vell (inaugurada<br />

el 2000) va implicar un descens en la<br />

utilització de la Sala de Lectura, fet<br />

que ha provocat el replantejament de<br />

l’espai per optimitzar-ne l’ús, sempre<br />

des d’un àmbit públic i obert al barri.<br />

La que ha estat la cova de les lletres<br />

de La Bordeta es reconvertirà en<br />

punt de trobada per a la gent gran.<br />

17<br />

l’informatiu<br />

una vez al año (una semana antes de<br />

las vacaciones de agosto) y miraba<br />

uno por uno los libros. La gente los<br />

devolvía siempre, y no sólo eso, sino<br />

que no me los sustraían, que es más<br />

importante todavía”.<br />

El pols, amb la càrrega dels anys,<br />

allava els títols que semblaven en el<br />

seu dia imperibles: “Una novela que<br />

hacía años que no se había sacado<br />

la podía dar de baja sin ningún tipo<br />

de remordimiento. Por ejemplo,<br />

“El mundo de Sofía” (Jostein<br />

Gaarder), que fue muy pedida en su<br />

momento”.<br />

Les usuàries es concentraven en<br />

aquests límits geogràfi cs: a l’oest,<br />

Badal; a l’est, Moianès; al nord,<br />

Juan Bravo, i al sud, la Gran Via. “Al<br />

principio había bastante gente, pero<br />

cada vez venían menos”.<br />

Conchita es refereix al tancament<br />

de la Sala de Lectura, la passada<br />

Setmana Santa, deixant que els<br />

punts suspensius s’emportin les<br />

paraules a un pou sense fons: “Los<br />

motivos son evidentes y claros.<br />

Los tiempos van cambiando tan<br />

rápido...”, desentranya. “Estuvo<br />

muy bien cuando éramos poquitos.<br />

Venía la gente del barrio porque no<br />

había otra cosa, los chavales venían<br />

a hacer los deberes y les ayudaba<br />

con los problemas de matemáticas.<br />

Era fantástico... pero luego, a raíz<br />

de que ya nadie necesitaba la<br />

enciclopedia porque tenía internet<br />

en su casa...”.<br />

La Sala de Lectura Miquel Martí i Pol<br />

ha tancat les seves portes i un cartell<br />

al vidre d’entrada diu que els llibres<br />

actualment en préstec s’han de<br />

retornar a les Cotxeres de Sants.<br />

On aniran aquests llibres?<br />

S’encongeix d’espatlles.<br />

Quina sensació s’emporta la<br />

Conchita? “Me da pena, siempre las<br />

despedidas son tristes, pero voy a<br />

un sitio donde estoy bien y tendré<br />

compañeras [recepció de l’Antiga<br />

Estació de Magòria]”.<br />

Conchita mai ha llegit en hores<br />

de feina (“Me parecía que robaba<br />

tiempo a mis socios”). I passa a<br />

l’ofensiva: “¿Tú sabes la cantidad<br />

de faena que daba un libro desde<br />

que entraba en la Sala hasta el<br />

préstamo? Darle número de registro,<br />

meter sus datos en el ordenador,<br />

ponerle en el lomo una etiqueta con<br />

la clave, forrarlo, sellarlo y discernir<br />

en qué estantería iba”. Conchita s’ho<br />

havia après de memòria: “Poesía, en<br />

el 833.5; historia de España, en el<br />

9/46...”. L’últim llibre que ha llegit<br />

és de Jorge Bucay: El camino de la<br />

felicidad.<br />

Mari Luz <strong>Martínez</strong>, de 48 anys, viu<br />

al carrer de Bartomeu Pi. Des de<br />

feia 15 anys agafava de la Sala de<br />

Lectura novel·les històriques i de<br />

ciència fi cció. Ara ja no ho podrà fer<br />

mai més: “Es una desgracia. Nunca<br />

pensé que la quitaran del todo. Lo<br />

he sentido muchísimo”.<br />

<strong>Jesús</strong> <strong>Martínez</strong>


l’informatiu 18 Notícies juny 2006<br />

Religions als barris V<br />

islam<br />

Centre Cultural Islàmic de Sants<br />

Adreça: camí de la Cadena, 17<br />

Contacte: r_aarab@hotmail.com<br />

Cap: imam Mohammed Jadroun<br />

Número de fi dels practicants als barris: 350 (els<br />

divendres, entre les 14 i 15 h., el Camí està ple perquè a la<br />

mesquita només caben uns 150 fi dels. Per això, molts van a<br />

resar a les mesquites dels barris colindants, com la del carrer<br />

de la Fortuna, a L’Hospitalet)<br />

Preceptes: “Els cinc preceptes de l’islam són: 1. donar<br />

testimoni de què només hi ha un Déu i Mohammed<br />

(Mahoma) és el seu profeta; 2. fer l´oració; 3. Zakat:<br />

consisteix en donar obligatoriament als pobres una quarta<br />

part del delme (de 100 euros, correspondria donar 2,5<br />

euros), cada any, sempre que es cumpleixi el quorum<br />

necessari; 4. fer el dejuni durant el més de Ramadà, i 5. fer<br />

la peregrinació cap a la Meca sempre i quan es donin les<br />

condicions fi siques i económiques”.<br />

Què li aporta la seva religió? “L’islam és una cosa molt<br />

important, és la regla de tot. Jo estic tranquil amb mi<br />

mateix, tinc una gran pau interior. La religió m’aporta ordre<br />

a la vida, en la meva relació amb Déu i en els assumptes<br />

diaris, com la relació amb les persones que m’envolten”.


juny 2006 Cultura<br />

Paisatges infi nits Col·labora<br />

No és el mateix<br />

Acabo de mirar els estels<br />

que brillen amb gran descaro<br />

sobre un cel gris i blau<br />

de bellesa sense igual,<br />

però mirat amb el cor nu<br />

no és el mateix...<br />

En el caset tinc posada<br />

una cinta amb cançó bonica<br />

i les seves notes surten i salten<br />

i s’escampen per tota l’habitació,<br />

però sentida amb el cor nu<br />

no és el mateix...<br />

He vingut d’un viatge molt maco<br />

ple de fl ors de vius colors,<br />

aus exòtiques que criden,<br />

mar molt neta i tranquil·la,<br />

però viscut amb el cor nu<br />

no és el mateix...<br />

Estic morena,<br />

porto roba que m’agrada,<br />

unes sabatilles lluents,<br />

menjo un gelat que em deleix,<br />

però tot sentit amb el cor nu<br />

no és el mateix...<br />

Un dia, potser, totes aquestes coses<br />

seran posades en relleu,<br />

vestides amb els colors<br />

de l’arc de Sant Martí<br />

brillaran amb força<br />

si són viscudes, sentides, mirades<br />

amb el cor ple.<br />

Joana Colomé<br />

la ludoteca Olzinelles<br />

Dibuix de Tania Mora,<br />

del col·legi Jaume I<br />

(N-I de Pràctiques).<br />

19<br />

Pel CEIP<br />

Barrufet<br />

i el Seminari<br />

de<br />

Bibliografi a<br />

per a Infants<br />

i Joves<br />

de Rosa<br />

Sensat<br />

La cabra ximpleta<br />

Pep Bruno (Ed. 0Q0, 2006)<br />

l’informatiu<br />

EL CONTE<br />

Una història senzilla: l’avi d’en<br />

Miquel demana al noi d’anar a<br />

buscar la seva cabra, però no la troba<br />

enlloc; ni el cabrer, ni la tia Julia,<br />

ni el mestre d’escola no l’han vista.<br />

Tanmateix, tothom li demana ajuda<br />

en la seva feina i ho fa amb bona<br />

voluntat. Al fi nal, la trobarà en un<br />

indret no gaire propi per una cabra.<br />

Tenim aquí un àlbum on els dibuixos<br />

amb tocs de collage encaixen bé amb<br />

el text. Els personatges, acolorits,<br />

destaquen sobre un fons de color<br />

pàl·lid. Tant els humans com les cases<br />

tenen molt de moviment. Els caps de<br />

les persones tendeixen a ser satírics,<br />

la qual cosa resulta molt divertida als<br />

lectors de més de vuit anys.


cultura<br />

l’informatiu 20 juny 2006 Cultura<br />

Sants és, per<br />

tradició<br />

històrica, un<br />

dels motors<br />

pluriculturals<br />

més importants<br />

de Barcelona<br />

D’esquerra a dreta, Perico Pastor, Deborah Bonner i el seu marit Mariano López, que sosté un exemplar de El Danubio azul.<br />

Entrevista a l’il·lustrador i dibuixant Perico Pastor<br />

“Harry Potter és<br />

millor que Salgari”<br />

Perico Pastor (Seu d’Urgell, 1953,<br />

www.perico.net) ha aigualit la<br />

tinta xinesa per escriure un pròleg.<br />

Es tracta del pròleg del llibre El<br />

Danubio azul (Barataria Ediciones),<br />

de Ludwig Bemelmans (1898-1962),<br />

un divertit alemany que s’avergonyia<br />

de l’Alemanya nazi. Per combatre<br />

el feixisme, va actuar sense demora.<br />

Abans que s’acabés la Segona Guerra<br />

Mundial, va fer una paràbola de<br />

la societat hipnotitzada per Hitler.<br />

Demolidora.<br />

Perico Pastor, que sempre s’ha mogut<br />

per Ciutat Vella tot i que no és<br />

turista a Sants, idolatra Bemelmans,<br />

que va personar-se en la seva vida<br />

com un llamp encegador. Per això<br />

no para de parlar d’ell: “Sóc molt<br />

amic del matrimoni que ha fet la<br />

traducció al castellà de El Danubio<br />

azul, i em van demanar que fes el<br />

pròleg, el segon que escric (vaig<br />

prologar un llibre de cuina de Quim<br />

Marqués). Fa molts anys que conec<br />

el nom de Bemelmans. Vaig llegir<br />

en anglès aquest llibre fa 25 anys,<br />

quan vivia i treballava a Nova York.<br />

Em va captivar. Bemelmans, com<br />

ex alemany (va emigrar molt jove<br />

als Estats Units), es capbussa en els<br />

seus records i en els seus sentiments<br />

oposats. És un llibre que no està<br />

escrit a toro pasado, sinó quan estan<br />

passant les coses. Bemelmans va<br />

tenir la intuïció i l’empatia necessària<br />

per imaginar com funcionava el<br />

nazisme”. El Danubio azul està<br />

il·lustrat pel propi autor, amb<br />

l’expressionisme diluït d’un Groz. Jo<br />

em confonc i li atribueixo: “Jo no<br />

he fet les boníssimes il·lustracions.<br />

Aquest senyor no només escrivia sinó<br />

que dibuixava molt bé. Jo també sóc<br />

il·lustrador i una miqueta d’artista”.<br />

Efectivament, Perico Pastor és un<br />

llapis esgarriat que navega entre el<br />

dibuix i la il·lustració, “dos marges<br />

que no estan separats”. Es pot<br />

apreciar el seu mostrari a la sala d’art<br />

de Sant Cugat La Galeria, on exposa<br />

regularment els seus treballs. No ha<br />

tirat pel còmic perquè és mandrós. De<br />

tant en tant, pareix algun conte, tot<br />

i que no ha publicat res encara. “No<br />

tinc temps per fer de tot”. A El País es<br />

dedica a convertir les lletres en cares<br />

semblants a les de Picasso: “És un<br />

xollo, un luxe. He il·lustrat a Sagarra,<br />

Pàmies i Vila-Matas. Pagaria per fer<br />

el que estic fent”. (Reconeix que es<br />

paga “poc, mal i tard”.)<br />

La inspiració sempre surt del text:<br />

“Ha de sortir sense pensar-hi molt”.<br />

Treballa a mà, sense ordinadors: “Els<br />

ordinadors són per ordenar, a mà<br />

vaig més ràpid”.<br />

Pare de tres fi lls, dos d’ells<br />

adolescents “que es passen la vida<br />

connectats a un MP3 amb música<br />

de noms que porten kas i zetes<br />

que per a mi són absolutament<br />

indesxifrables”. No és gens<br />

catastrofi sta amb la lectura, tot i que<br />

va avorrir la creuada de l’Any del<br />

Quixot (“quasi aconsegueixen que el<br />

detesti”, estossega). “No m’he llegit<br />

gairebé cap dels grans llibres de la<br />

literatura”. Es conforma amb alguns<br />

bestsellers per satisfer la lectura, un<br />

“vici que enganxa”. “No entenc la<br />

cella aixecada de molts literats. A<br />

mi Harry Potter em sembla collonut,<br />

millor que Salgari i, per descomptat,<br />

millor que el 80% del Verne que he<br />

llegit, i l’he llegit bastant”.<br />

Harry Fisher


cultura<br />

Cultura juny 2006<br />

Estudis Musicals Atlàntida, una nova escola al barri<br />

El passat dimarts 29 de maig es va<br />

presentar ofi cialment una nova<br />

escola d’estudis musicals al barri<br />

per complementar l’oferta, amb<br />

un sòlid projecte pedagògic alhora<br />

que innovador. Les classes tindran<br />

lloc a l’escola Joan Pelegrí, amb<br />

els avantatges que això suposa de<br />

cara a l’alumnat més petit que no<br />

haurà de sortir de l’escola per fer<br />

els seus estudis musicals, estaran<br />

amb monitors i els més grandets<br />

podran aprofi tar estones lliures<br />

jugant al cole. A més hi ha un 50%<br />

de descompte en la matrícula anual<br />

pels que provinguin de l’escola<br />

Joan Pelegrí i pels socis de l’Orfeó<br />

Atlàntida, i pels segons germans<br />

inscrits un 8% de descompte en les<br />

assignatures que cursin.<br />

Però aquesta escola oferta totes les<br />

seves matèries a quelcom persona<br />

que vulgui iniciar-se o continuar<br />

estudis musicals independentment de<br />

l’edat que es tingui. “La il·lusió ho fa<br />

tot”, com va dir la Núria Serraïma, la<br />

cap d’estudis, a la presentació.<br />

Han elaborat un projecte educatiu<br />

amb uns estudis complerts de<br />

música seguint les pautes de la<br />

LOGSE (iniciació a la música I, II i<br />

III, i grau elemental I, II, III i IV),<br />

que té assignatures tan divertides i<br />

originals com Teatre Musical, Gospel,<br />

Combo (guitarres elèctriques i<br />

similars) i Instruments en Orff (tota<br />

una gamma de xilofons), aquesta<br />

última una aportació personal del<br />

director Milén P. Panayótov, que,<br />

pel seu origen, coneix molt bé així<br />

com també l’experiència musical<br />

d’aprenentatge que s’imparteix al<br />

seu país, on s’educa de forma molt<br />

acurada l’oïda musical. A part de<br />

l’oferta per adults ja esmentada,<br />

que és molt més amplia que la<br />

refl ectida al tríptic, crida l’atenció<br />

assignatures tan interessants com<br />

Repertori (per tenir ja un propi,<br />

com els professionals), Escena (per<br />

saber moure’s a l’escenari), Història<br />

de la Música i també Direcció de<br />

Cant Coral. Per això és convenient<br />

visitar la seva pàgina web (www.<br />

estudisatlantida.com), així com seguir<br />

la seva agenda, on tenen previst,<br />

entre d’altres activitats, fer classes<br />

magistrals i seminaris.<br />

Un factor molt important també és<br />

el nivell d’exigència als professors,<br />

tots ells professionals ambivalents<br />

ja que s’ha volgut que no només<br />

siguin coneixedors d’una disciplina<br />

individualitzada. A més està previst<br />

un concert dels professors perquè<br />

els interessats puguin jutjar per sí<br />

mateixos. Tot això amb el suport<br />

de l’Orfeó Atlàntida i la Fundació<br />

Cultural Hostafrancs.<br />

El període d’inscripció i matriculació<br />

per al curs 2006/2007 comença el 15<br />

de juny. Estudis Musicals Atlàntida es<br />

troben a Torre d’en Damians, 6.<br />

Carmen Olivar<br />

21<br />

l’informatiu<br />

Homentage a<br />

Pere Garcia Plensa<br />

El Comitè organitzador de<br />

l‘homenatge a Pere Garcia i Plensa<br />

es complau a invitar-vos dijous 22<br />

de juny de 2006, a les 20.30 hores,<br />

a l’acte que s‘ha preparat amb<br />

motiu del primer aniversari de la<br />

seva mort. L‘acte tindrà lloc a les<br />

Cotxeres de Sants (Sants, 79).


l’informatiu 22 juny 2006 Cultura<br />

Temps<br />

de cireres<br />

Martí Olaya<br />

JA SOM A SANTS!<br />

De tant en tant, m’agrada<br />

fer l’article amb presses. Com<br />

avui, que per distracció meva<br />

em truquen, m’apremien i em<br />

comprometo a enviar l’article<br />

d’aquí a poques hores. I<br />

m’agrada perquè així m’imagino<br />

que sóc periodista professional<br />

i que he d’enviar a corre-cuita<br />

el meu comentari a la Redacció.<br />

Avui, tanmateix, és un dia ben<br />

especial i d’aquí a no gaire<br />

estona el Barça jugarà a París<br />

una fi nal històrica. Televisions,<br />

ràdios i diaris no parlen d’altra<br />

cosa; ni el sí o el no de l’Estatut,<br />

on tant ens hi juguem, sembla<br />

interessar ningú. De moment,<br />

des del punt de vista cívic, i<br />

tornant a París, diria que la cosa<br />

rutlla: afeccionats anglesos i<br />

catalans confraternitzen pels<br />

carrers i es fotografi en junts.<br />

No sé si durarà gaire, però, de<br />

moment, és bo. Jo diria que quan<br />

La crítica<br />

de cinema<br />

El Código da Vinci<br />

Estats Units, 2006<br />

Director: Ron Howard<br />

Guió: Akiva Goldsman, basat en la<br />

novel·la de Dan Brown<br />

Gènere: thriller<br />

Intèrprets: Tom Hanks, Audrey<br />

Tautou<br />

llegiu aquestes ratlles ja farà dies<br />

que haurem guanyat; però també<br />

és bo no fer volar coloms i tocar<br />

de peus a terra. Quina necessitat<br />

tinc de parlar de futbol? En tal dia<br />

com avui, de què havia de parlar:<br />

de literatura? No faltaria l’opinió<br />

d’algú que pontifi caria en el sentit<br />

de que les revistes de barri han de<br />

contenir només allò que se’n diu<br />

notícies locals: el caixó per dins<br />

del qual passarà el tren, el d’allò<br />

de Can Batlló o el d’això pudent<br />

dels contenidors d’escombraries...<br />

Però no estem “futboleros”<br />

avui? Potser per això em ve a la<br />

memòria quan, de petit, el dilluns<br />

al matí, quan anava a escola,<br />

passava per davant del camp del<br />

Sants i la vorera era sembrada<br />

de carnets de soci estripats, cosa<br />

que volia dir que, la tarda abans<br />

(el futbol era cosa de diumenge a<br />

la tarda!), el Sants havia perdut.<br />

Aquell camp el van “cepillar”,<br />

com diria en Guerra, i sense que<br />

se’n fes cap altre, per a obrir<br />

l’avinguda de Madrid. I ara hi ha<br />

qui es deixaria matar defensant<br />

l’argument de què el límit entre<br />

Les Corts i Sants “de tota la vida”<br />

ha estat l’avinguda que porta el<br />

nom de la ciutat que enguany no<br />

ha guanyat cap copeta de res.<br />

(He estirat tantes cireres que el<br />

cistell ha quedat buit.)<br />

Contra el que es pugui pensar, fer el<br />

Código Da Vinci és fàcil. El guió està fet, els actors només han<br />

de posar cares, el director, plantar la camera i el públic ja està<br />

garantit només amb els milions que han comprat el llibre. Una<br />

altra cosa és que convenci. De fet hi va haver un temps, abans dels<br />

pirates, en què si una pel·lícula s’estrenava el mateix dia a tot el<br />

món, només volia dir una cosa: que era molt dolenta. En aquest<br />

cas, potser seria injust fer aquesta afi rmació, però tampoc està<br />

tan lluny de la realitat. El director Ron Howard ens ofereix una<br />

pel·lícula ordinària, com ja ens té acostumats, amb una primera<br />

hora molt avorrida, que després intenta remuntar; massa tard.<br />

Juli César<br />

El llibre<br />

La guerra de España:<br />

paradigma de una revolución<br />

Abel Paz, ed. Flor del Viento<br />

Abel Paz és un vell milicià que<br />

va participar directament en la<br />

revolució barcelonina de juliol de<br />

1936. El seu rellotge marca encara<br />

les 30 hores incertes i tacades de<br />

sang que van des de les cinc de la<br />

matinada d’aquell diumenge 19<br />

de juliol fi ns les dues de la tarda<br />

del dilluns següent, quan la CNT-<br />

FAI, comandada pel legendari<br />

Durruti, es va fer amb l’últim focus<br />

dels facciosos, el quarter de les<br />

Atarazanas, a la rambla de Santa<br />

Mònica, i que va costar la mort<br />

d’un dels germans Ascaso.<br />

El llibre d’Abel Paz (pròleg de la<br />

Federica Montseny), trepidant, és<br />

la crònica d’un noi de 15 anys que<br />

buscava un fusell per afegir-se a<br />

“l’acció permanent”. Els companys<br />

li deien que serviria millor a la<br />

reraguarda. Aquestes memòries<br />

personals valen un Potosí, perquè<br />

un veu una Barcelona màgica i<br />

irrepetible (hi ha mencions als<br />

El racó<br />

del DVD<br />

Asuntos Pendientes<br />

França, 2004<br />

Director: Olivier Marchal<br />

Guió: Dominique Loiseau, Frank<br />

Mancuso<br />

Gènere: trhiller policíac<br />

Intèrprets: Daniel Auteil, Gerard<br />

Depardieu<br />

barris): l’edifi ci de Foment del<br />

Treball, “la patronal”, a Via<br />

Laietana, 32, era la seu expropiada<br />

de la CNT-FAI; eslògans impacients<br />

als Comitès: “Compañero, sé breve.<br />

La revolución no se hace con<br />

palabras, sino con actos”...<br />

Aída Lafuente<br />

Una ocasió més per comprovar que<br />

el cinema europeu pot competir en qualitat amb l’americà.<br />

L’argument gira al voltant de la pugna entre policies per fer-se<br />

amb el poder dins del Cos i de la seva lluita en contra del crim<br />

organitzat. Gaudeix d’un bon guió, una direcció acurada i una<br />

interpretació digna. El resultat és una història de policies original,<br />

creïble i ben explicada, sense necessitat de les grans inversions<br />

en efectes especials a que ens tenen acostumats els productes de<br />

la indústria de Hollywood, que, en la pràctica, els fan repetitius i<br />

previsibles. En resum, un bon producte del cinema europeu.<br />

Josep Maria Utgés


ESPAI CASTELLER<br />

FER CASTELLS,<br />

TRADICIÓ<br />

BICENTENÀRIA (II)<br />

El darrer article vam<br />

deixar-lo a l’any<br />

1981, quan es va<br />

descarregar, després<br />

de gairebé 100 anys,<br />

un castell de nou<br />

pisos.<br />

La dècada dels<br />

vuitanta va signifi car<br />

la consolidació dels<br />

castells bàsics de<br />

nou, el 3 i el 4, però<br />

a partir de 1993, es<br />

van començar a veure<br />

castells de gamma extra,<br />

entre ells algun que no<br />

s’havia fet mai.<br />

Els Minyons de Terrassa,<br />

la Colla Vella dels Xiquets<br />

de Valls i els Castellers de<br />

Vilafranca s’aniran anotant<br />

una darrera l’altra totes<br />

aquestes construccions, el 5<br />

de 9 amb folre, el 4 de 9 amb<br />

folre i l’agulla al mig, el pilar<br />

de 8 amb folre i manilles,<br />

el 4 de 9 sense folre, el 3 de<br />

10 amb folre i manilles, la<br />

torre de 8 sense folre i el 9<br />

de 8. A banda d’aquestes tres<br />

colles, només la Colla Joves<br />

Per Antoni Munné<br />

juny 2006 Cultura<br />

Castellers de Sants assajant folres.<br />

Xiquets de Valls és capaç<br />

de fer algun castell dels<br />

anomenats de “gamma<br />

extra”.<br />

Tot aquest “boom”<br />

casteller, també conegut<br />

com la segona edat d’or<br />

dels castells, coincideix<br />

amb l’expansió castellera,<br />

passant de les poc més<br />

de 20 colles que hi havia<br />

a principi dels anys<br />

noranta, a les gairebé 60<br />

agrupacions que hi ha a<br />

tocar el 2000.<br />

Josep Colet<br />

En general, parlem un català defectuós; fa pena comprovar la<br />

quantitat de castellanismes i de disbarats que se’ns escapen en les<br />

nostres converses. Per a corregir-nos i tornar al nostre català tota<br />

la seva esplendor genuïna, cal adonar-se’n, i potser també hi pot<br />

ajudar saber-ne l’origen.<br />

Una explicació d’aquesta contaminació deu ser que, a partir de<br />

1939, amb la invasió dels forasters, se’ns prohibí la nostra llengua i<br />

se’ns imposà el castellà.<br />

Nosaltres, per a evitar disgustos, anàvem traduint, i les autoritats<br />

de l’època es burlaven de les nostres traduccions. Així, quan<br />

traduíem i dèiem “toca hierro”, s’escandalitzaven perquè ells deien<br />

“toca madera”, i així en moltes d’altres expressions que, a la mort<br />

del dictador, pensàvem que tornàvem al nostre català. En realitat,<br />

tornàvem a traduir i, en lloc de tornar a l’expressió genuïna del<br />

“toca ferro”, traduíem la falsa adoptada i en resultà la bastarda<br />

“toca fusta”, que cal bandejar.<br />

També per una traducció literal indeguda, en molts casos diem<br />

“donar” en lloc del correcte “fer”, per exemple, “donar un petó”,<br />

“donar una abraçada”, “donar un cop d’ull”, “donar un tomb”,<br />

“donar un partit de futbol la televisió”, etc. En tots aquests casos,<br />

donar és incorrecte perquè hi correspon fer: fer un petó, fer un cop<br />

d’ull, etc.<br />

No es tracta de detalls insignifi cants, són detalls de prou<br />

importància que ajudaran a restituir la puresa al nostre català de<br />

cada dia.<br />

Carrer<br />

de Tirso<br />

de Molina,<br />

el 1976.<br />

Col·labora<br />

l’Arxiu Municipal<br />

de Sants-<br />

Montjuïc.<br />

23<br />

Carrer de Tirso de Molina<br />

Per Esteve Calzada<br />

l’informatiu<br />

l’arcdesantmartí<br />

D’EN JOAN SURINYACH I QUINTANA, l’amic i poeta, podem dir d’ell que<br />

és una mena d’home orquestra. Escrivint versos, dins una línia perenne, ha<br />

publicat textos lírics en diverses revistes del nostre barri de Sants, des de<br />

l’Orifl ama i Canigó fi ns a El Triangle. Passant pel Xipreret de L’Hospitalet i<br />

al 3 de 8 de Vilafranca del Penedès. Ha participat en una dotzena d’actes,<br />

escaiguts arreu, tipus cívics/patriòtics, com l’Homenatge al President<br />

Companys (1990), amb motiu del 50 aniversari de la seva mort, editant el<br />

llibre Poemes dedicats al President Màrtir 1940/1990, amb un pròleg del<br />

molt honorable president Jordi Pujol. També en prosa, el 1975, publicà el<br />

seu primer llibre: Xamfrà santsenc, recull d’articles publicats abans, per la<br />

desapareguda revista Sants. I aquest santsenc honorífi c —contradiccions de<br />

la vida— no és fi ll de Sants: nasqué al Ciutat Vella, fi ns que el 1950 es vinculà<br />

al barri. El seu darrer llibre (editat el 1992) és una pura delícia. En Surinyach<br />

ha creat 66 textos poemàtics que són la suma total dels que hi ha al llibre.<br />

Tots ells, crec, brillen d’heterogeneïtat, amb cap manca de qualitat. Vull<br />

dir: existeix una barreja de colors en la paleta lírica, destriable, on s’escriu<br />

sobre l’Avinguda Icària i el seu tramvia 52, La seva trena, Belchite i Adulteri<br />

frustrat, no aclarint —és clar, fet a posta— ni entitat geogràfi ca, ni concepte.<br />

I si hagués de seleccionar un dels poemes —ni millor, ni pitjor que la resta—,<br />

triaria Capella de l’Hospital del Mar. Resta acompanyat d’uns dibuixos<br />

femenins tendres —sis en blanc i negre, més la portada acolorida— de<br />

l’íntim amic de l’autor, el tarragoní i gran mestre Maties Palau i Ferré. En<br />

paraules d’en Surinyach: “són dones portadores d’essències mediterrànies”.<br />

Dibuixos luxuriants... on així mateix hi fi gura un pròleg, reeixit, de l’àdhuc<br />

santsenc en Joan Feu i Giralt. Esperem el proper llibre de l’amic poeta!


l’informatiu 24 juny 2006 Publicitat

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!