l'informatiu - Reportero Jesús Martínez

cultura
l’informatiu 20 juny 2006 Cultura
Sants és, per
tradició
històrica, un
dels motors
pluriculturals
més importants
de Barcelona
D’esquerra a dreta, Perico Pastor, Deborah Bonner i el seu marit Mariano López, que sosté un exemplar de El Danubio azul.
Entrevista a l’il·lustrador i dibuixant Perico Pastor
“Harry Potter és
millor que Salgari”
Perico Pastor (Seu d’Urgell, 1953,
www.perico.net) ha aigualit la
tinta xinesa per escriure un pròleg.
Es tracta del pròleg del llibre El
Danubio azul (Barataria Ediciones),
de Ludwig Bemelmans (1898-1962),
un divertit alemany que s’avergonyia
de l’Alemanya nazi. Per combatre
el feixisme, va actuar sense demora.
Abans que s’acabés la Segona Guerra
Mundial, va fer una paràbola de
la societat hipnotitzada per Hitler.
Demolidora.
Perico Pastor, que sempre s’ha mogut
per Ciutat Vella tot i que no és
turista a Sants, idolatra Bemelmans,
que va personar-se en la seva vida
com un llamp encegador. Per això
no para de parlar d’ell: “Sóc molt
amic del matrimoni que ha fet la
traducció al castellà de El Danubio
azul, i em van demanar que fes el
pròleg, el segon que escric (vaig
prologar un llibre de cuina de Quim
Marqués). Fa molts anys que conec
el nom de Bemelmans. Vaig llegir
en anglès aquest llibre fa 25 anys,
quan vivia i treballava a Nova York.
Em va captivar. Bemelmans, com
ex alemany (va emigrar molt jove
als Estats Units), es capbussa en els
seus records i en els seus sentiments
oposats. És un llibre que no està
escrit a toro pasado, sinó quan estan
passant les coses. Bemelmans va
tenir la intuïció i l’empatia necessària
per imaginar com funcionava el
nazisme”. El Danubio azul està
il·lustrat pel propi autor, amb
l’expressionisme diluït d’un Groz. Jo
em confonc i li atribueixo: “Jo no
he fet les boníssimes il·lustracions.
Aquest senyor no només escrivia sinó
que dibuixava molt bé. Jo també sóc
il·lustrador i una miqueta d’artista”.
Efectivament, Perico Pastor és un
llapis esgarriat que navega entre el
dibuix i la il·lustració, “dos marges
que no estan separats”. Es pot
apreciar el seu mostrari a la sala d’art
de Sant Cugat La Galeria, on exposa
regularment els seus treballs. No ha
tirat pel còmic perquè és mandrós. De
tant en tant, pareix algun conte, tot
i que no ha publicat res encara. “No
tinc temps per fer de tot”. A El País es
dedica a convertir les lletres en cares
semblants a les de Picasso: “És un
xollo, un luxe. He il·lustrat a Sagarra,
Pàmies i Vila-Matas. Pagaria per fer
el que estic fent”. (Reconeix que es
paga “poc, mal i tard”.)
La inspiració sempre surt del text:
“Ha de sortir sense pensar-hi molt”.
Treballa a mà, sense ordinadors: “Els
ordinadors són per ordenar, a mà
vaig més ràpid”.
Pare de tres fi lls, dos d’ells
adolescents “que es passen la vida
connectats a un MP3 amb música
de noms que porten kas i zetes
que per a mi són absolutament
indesxifrables”. No és gens
catastrofi sta amb la lectura, tot i que
va avorrir la creuada de l’Any del
Quixot (“quasi aconsegueixen que el
detesti”, estossega). “No m’he llegit
gairebé cap dels grans llibres de la
literatura”. Es conforma amb alguns
bestsellers per satisfer la lectura, un
“vici que enganxa”. “No entenc la
cella aixecada de molts literats. A
mi Harry Potter em sembla collonut,
millor que Salgari i, per descomptat,
millor que el 80% del Verne que he
llegit, i l’he llegit bastant”.
Harry Fisher