l'informatiu - Reportero Jesús Martínez

ESPAI CASTELLER
FER CASTELLS,
TRADICIÓ
BICENTENÀRIA (II)
El darrer article vam
deixar-lo a l’any
1981, quan es va
descarregar, després
de gairebé 100 anys,
un castell de nou
pisos.
La dècada dels
vuitanta va signifi car
la consolidació dels
castells bàsics de
nou, el 3 i el 4, però
a partir de 1993, es
van començar a veure
castells de gamma extra,
entre ells algun que no
s’havia fet mai.
Els Minyons de Terrassa,
la Colla Vella dels Xiquets
de Valls i els Castellers de
Vilafranca s’aniran anotant
una darrera l’altra totes
aquestes construccions, el 5
de 9 amb folre, el 4 de 9 amb
folre i l’agulla al mig, el pilar
de 8 amb folre i manilles,
el 4 de 9 sense folre, el 3 de
10 amb folre i manilles, la
torre de 8 sense folre i el 9
de 8. A banda d’aquestes tres
colles, només la Colla Joves
Per Antoni Munné
juny 2006 Cultura
Castellers de Sants assajant folres.
Xiquets de Valls és capaç
de fer algun castell dels
anomenats de “gamma
extra”.
Tot aquest “boom”
casteller, també conegut
com la segona edat d’or
dels castells, coincideix
amb l’expansió castellera,
passant de les poc més
de 20 colles que hi havia
a principi dels anys
noranta, a les gairebé 60
agrupacions que hi ha a
tocar el 2000.
Josep Colet
En general, parlem un català defectuós; fa pena comprovar la
quantitat de castellanismes i de disbarats que se’ns escapen en les
nostres converses. Per a corregir-nos i tornar al nostre català tota
la seva esplendor genuïna, cal adonar-se’n, i potser també hi pot
ajudar saber-ne l’origen.
Una explicació d’aquesta contaminació deu ser que, a partir de
1939, amb la invasió dels forasters, se’ns prohibí la nostra llengua i
se’ns imposà el castellà.
Nosaltres, per a evitar disgustos, anàvem traduint, i les autoritats
de l’època es burlaven de les nostres traduccions. Així, quan
traduíem i dèiem “toca hierro”, s’escandalitzaven perquè ells deien
“toca madera”, i així en moltes d’altres expressions que, a la mort
del dictador, pensàvem que tornàvem al nostre català. En realitat,
tornàvem a traduir i, en lloc de tornar a l’expressió genuïna del
“toca ferro”, traduíem la falsa adoptada i en resultà la bastarda
“toca fusta”, que cal bandejar.
També per una traducció literal indeguda, en molts casos diem
“donar” en lloc del correcte “fer”, per exemple, “donar un petó”,
“donar una abraçada”, “donar un cop d’ull”, “donar un tomb”,
“donar un partit de futbol la televisió”, etc. En tots aquests casos,
donar és incorrecte perquè hi correspon fer: fer un petó, fer un cop
d’ull, etc.
No es tracta de detalls insignifi cants, són detalls de prou
importància que ajudaran a restituir la puresa al nostre català de
cada dia.
Carrer
de Tirso
de Molina,
el 1976.
Col·labora
l’Arxiu Municipal
de Sants-
Montjuïc.
23
Carrer de Tirso de Molina
Per Esteve Calzada
l’informatiu
l’arcdesantmartí
D’EN JOAN SURINYACH I QUINTANA, l’amic i poeta, podem dir d’ell que
és una mena d’home orquestra. Escrivint versos, dins una línia perenne, ha
publicat textos lírics en diverses revistes del nostre barri de Sants, des de
l’Orifl ama i Canigó fi ns a El Triangle. Passant pel Xipreret de L’Hospitalet i
al 3 de 8 de Vilafranca del Penedès. Ha participat en una dotzena d’actes,
escaiguts arreu, tipus cívics/patriòtics, com l’Homenatge al President
Companys (1990), amb motiu del 50 aniversari de la seva mort, editant el
llibre Poemes dedicats al President Màrtir 1940/1990, amb un pròleg del
molt honorable president Jordi Pujol. També en prosa, el 1975, publicà el
seu primer llibre: Xamfrà santsenc, recull d’articles publicats abans, per la
desapareguda revista Sants. I aquest santsenc honorífi c —contradiccions de
la vida— no és fi ll de Sants: nasqué al Ciutat Vella, fi ns que el 1950 es vinculà
al barri. El seu darrer llibre (editat el 1992) és una pura delícia. En Surinyach
ha creat 66 textos poemàtics que són la suma total dels que hi ha al llibre.
Tots ells, crec, brillen d’heterogeneïtat, amb cap manca de qualitat. Vull
dir: existeix una barreja de colors en la paleta lírica, destriable, on s’escriu
sobre l’Avinguda Icària i el seu tramvia 52, La seva trena, Belchite i Adulteri
frustrat, no aclarint —és clar, fet a posta— ni entitat geogràfi ca, ni concepte.
I si hagués de seleccionar un dels poemes —ni millor, ni pitjor que la resta—,
triaria Capella de l’Hospital del Mar. Resta acompanyat d’uns dibuixos
femenins tendres —sis en blanc i negre, més la portada acolorida— de
l’íntim amic de l’autor, el tarragoní i gran mestre Maties Palau i Ferré. En
paraules d’en Surinyach: “són dones portadores d’essències mediterrànies”.
Dibuixos luxuriants... on així mateix hi fi gura un pròleg, reeixit, de l’àdhuc
santsenc en Joan Feu i Giralt. Esperem el proper llibre de l’amic poeta!