l’informatiu 10 Especial juny 2006 Conxa Pérez és una dona del 36. Dic bé: pertany al col·lectiu Dones del 36, que té la sana intenció de transmetre a la nostra generació la idea de què la Igualtat pot tornar a estar de moda. “Anem caient, només quedem sis”. Als seus 90 anys, no li sobra temps, i “abans d’anar-se’n a l’altre món” —en el que hi creu ben poc—, ha de veure moltes amigues, per això m’ha costat tant tancar l’agenda amb ella per fer-li aquesta entrevista. Conxa va néixer al carrer de Morales, a Les Corts (ara viu al carrer de Rec Comtal), al costat de la colònia obrera Castells, però per simpaties i circumstàncies externes ha estat sempre amb un peu a Sants. És de les àcrates que van fer una història que ara comença a sortir als llibres: Nou dones i una guerra, de la Isabel Olesti (ed. 62, 2005); La guerra quotidiana, de Daniel Serra i Jaume Serra (ed. Columna, 2003); Nosotras que perdimos la paz, de Llum Quiñonero (ed. Foca, 2005)... La vida de la Conxita és una penalitat de la que no s’ha penedit mai. “El meu pare havia sigut un represaliat durant la dictadura de Primo de Rivera. Jo anava a la presó a visitar-lo i ja havia participat en accions per trencar les reixes, per les ànsies de fer algo, per alliverarnos una mica. Quan es va proclamar la República [1931], vam anar a La Modelo amb pedres, però com va arribar l’ordre d’obrir la pressó vam entrar al locutori i vam sotir amb els presos”. El seu pare era metal·lúrgic, com el seu germà gran. Tots dos van ser de la Dues vegades pico a l’interfon. O no escolta bé o no vol obrir. Després retiraré la meva sospita: és la seva cama dreta, que li impedeix caminar amb regularitat. Camina carranquejant, amb coixesa dolenta: “Me caí por ahí”. Abel Paz (pseudònim de Diego Camacho, Almeria, 1921) em rep amb desconfi ança en el seu pis del carrer de Verdi, a Gràcia. Abel és un vell irritable, militant de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), embullada amb la Federación Anarquista Ibérica (FAI). Aquest activista de primera hora de la Barcelona dels anys de la Guerra Civil té la casa feta un desastre, desordenada, descurada, de potes enlaire. Les parets encarbonades són cartells: de l‘Escola Moderna del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia; la foto que va fer famós a Robert Cappa del milicià abatut per una bala perduda a Cerro Muriano (Còrdova); els 10 manaments de l’anarquia: federalisme, internacionalisme, assemblearisme, antiautoritarisme, desobediència, acció directa, coherència, autogestió, autoorganització i fraternitat; els dibuixos amb pinzell i brotxa grossa Una dona que creu en la utopia Conxa Pérez a la seva casa. Sobre la taula, emmarcada, la “certifi cació de permanència al front”, amb data de 7 de setembre de 1936. CNT-FAI i tots dos van carregar amb les conseqüències: el pare, 20 anys a França, a l’exili, i el germà, mort en l’última desbandada del front. Conxita, afi liada també a l’anarcosindicalisme, va participar activament en vagues, manifestacions —ho continua fent—, El biògraf de Durruti de Centelles; el mapa d’Aragó del 36 “per seguir el curs de les operacions”; la Columna de Hierro... Abel Paz s’asseu com si demanés auxili. S’encén un ducados. La dispnea li surt a borbollons per les fosses nasals. Li demano que furgui en els seus records perquè em conti com es va Abel Paz vist per Aída Lafuente. i es va xopar de coneixement: va formar part de la comissió fundadora de l’Escola Racionalista de Sants (Escuela Eliseo Reclús), el 1935, que estava al carrer de Vallespir, 184. I va arribar l’hora de la Revolució: “La colla d’amics ens reuníem al bar Els Federals. Quan es van revoltar aplicar l’ideari llibertari als barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, si hi havia locals de federació, alguns companys... “Preguntar es malo. ¿Es que no os han enseñado Historia?”, rondina, com menyspreant la societat, com amargat, desencantat i una mica fastiguejat. “Jo era de Sant Martí, no me movía mucho por Sants. els militars, el 18 de juliol, vam requisar matalassos i els vam posar com a parapets al camió del bar. Al dia següent vam anar al quarter de Pedralbes, però els militars ja havien sortit cap a la plaça de Catalunya. Ens vam trobar els companys de l’Ateneu Llibertari de Sants, que havien assaltat el quarter”. Aquell 19 de juliol, diumenge, va ser llarg: “Vam carregar el camió d’armament i vam anar al convent del carrer de Loreto, perquè ens disparaven des del campanar. Dins, només vam trobar les monges espantades”. Conxita se’n va anar amb la Columna Ortiz al front d’Aragó (Caspe i Belchite), però als pocs mesos la van enviar a la reraguarda, “perquè creien que podia ser més útil”. Va servir a La Maternitat. El 26 de gener de 1939, quan els feixistes entraven per la Diagonal, ella fotia el dos cap a França. Un any al camp de concentració d’Argeles-sur-Mer. Es va quedar prenyada, i es va tornar a jugar la vida: “Vaig creuar la frontera una altra vegada per tornar a casa. Amb un nen els hi vaig fer llàstima”. Cada setmana s’havia de presentar a la comissaria de Sarrià. Va muntar una paradeta al mercat de Sant Antoni (“el primer any venia calçotets que feia jo mateixa”), fi ns... fa un any, quan les seves cames van dir prou. Conxa Pérez no abandona la lluita: “S’ha de seguir lluitant”. Però la CNT està fracturada, com el conjunt de la societat: “La veig completament aburgesada, sense estímuls, freda”. Aída Lafuente ¿Has preguntado en los archivos? Allí hay un montón de cosas, hombre”. No obstant, i malgrat la seva aparent distància, s’afanya a ajudar-me. Es recolza en el puny del bastó i saca d’una biblioteca que no enveja al Vapor Vell un llibre, el seu llibre, el patracol Durruti (ed. La Esfera de los Libros, 2004; vegeu a la pàgina 22 el seu La guerra de España: paradigma de una revolución), que val 36 euros. “Yo te lo dejo por 20 euros”, oferta mentre veu aigua de l’aixeta. Es fi xa en algunes fotos en blanc i negre de persones que fa lustres i lustres que van desaparèixer. Recapta dades d’un tal Acasio, del primer comitè peninsular de la FAI. Hi ha una lupa per poder llegir sobre la taula, entre les aspirines i una canastra de medicaments. Furga entre els papers i retalls de premsa que s’han ensenyorit de la taula i encerta amb un telèfon, el de Libertad Canela, la fi lla d’un “hombre muy conocido en Sants”. Li comento a Abel que s’ha inaugurat recentment un ateneu llibertari al carrer de Maria Victòria. Li he tocat la fi bra: “¿Está okupado?”. <strong>Jesús</strong> <strong>Martínez</strong>
juny 2006 Publicitat 11 l’informatiu
Change language