roger margarit

Sentiments i emocions de primera premsada
Només he parlat dues vegades amb ell. Només l’he vist un
parell de vegades sobre l’escenari del Palau de la Música,
en dues edicions nadalenques d’El món a RAC1. Només
puc dir que quan vaig escoltar, per primera vegada, el seu
primer disc, A la Vilaverda, em vaig sentir sorprès. Em van
sorprendre la varietat de registres, la capacitat per transmetre
la il·lusió d’estar parint la primera criatura, les descàrregues
emocionals que deixa anar quan diu les cançons, la
sinceritat amb què les comunica. En Roger vol ser músic,
li agrada fer música i ha trobat la seva manera de fer-ne.
Aquest és un dels valors primordials d’A la Vilaverda.
Roger Margarit, mes enllà de referents i influències inevitables,
descobreix la seva pròpia veu, la seva manera de
presentar històries i músiques que sorprenen pel contrast
entre il·lusions de tons naïf i estrofes de decepció, inquietud
o indignació.
Roger Margarit ha superat les expectatives d’un novell amb
10 cançons, 10 instantànies, més o menys alegres, que defineixen
el perfil d’un buscador de sensacions traduïdes en
música cantada amb tons propers, gairebé íntims, compartint
reflexions i observacions d’una primera etapa vital, que
comprèn des de l’experiència excursionista fins a la solitud
de moments vitals en què salten les màscares i les neurones
exploten transformant-se en observacions crítiques sobre
una realitat, de vegades, tan crua com indesitjada.
A la Vilaverda és un àlbum revelador, un disc que busca
despertar els diferents jos que s’instal·len en el nostre interior,
sense demanar-nos-en permís; els jos que han motivat
en Roger a transmetre’ns les seves vivències en un primer
disc tan revelador com sorprenent.
Resumint: un debut rodó.
Jordi Beltran
Realisme naturalment màgic:
Les poques vegades que he tingut l’oportunitat d’intercanviar
impressions amb en Roger Margarit, inevitablement,
no he pogut deixar de veure subtilment reflectit en ell el
meu jo de fa 20 anys. No tant pel que transmet la seva música,
ni per les influències que el captiven, ni tan sols per
la forma que té de construir cançons. És quelcom d’intangible,
d’alguna manera inexplicable. Treballa en soledat i
parla de “coses seves” en forma de cançons rotundament
diferenciades i personals. De vegades, aquest tipus d’expressions
semblen clixés. En el seu cas, parlar d’ “univers
propi” està més que justificat.
És una evidència que la millor, i de vegades sembla que
gairebé la única, forma que té en Roger d’expressar-se és la
seva música. No sembla un portent d’eloqüència en persona
i prefereix contínuament el segon pla, defugint el focus
estel.lar del rockstar de vella escola. I això, a mí, em genera
una confiança extrema en l’autenticitat de la seva música i,
a més a més, m’hi fa sentir proper.
En aquests casos, sempre penso en la dificultat, com a productor,
que té treballar amb aquest tipus de perfil. Aquesta
dificultat és la que va fer que jo, en un moment de la meva
vida, em decidís a intentar ser autosuficient. Qualsevol
intromissió dins el meu món suposava la majoria de vegades
una millora de qualitat important però per a mi no
tenia sentit, perquè cap productor no era capaç d’entendre
la meva forma d’aproximar-me a la música i, per tant, de
plasmar-la en so. Això és precisament el que em pensava
que es trobaria en Roger davant el repte de la gravació del
seu primer disc: la impossibilitat de trobar algú que aportés
el plus d’experiència i qualitat en la producció i que
alhora mostrés un respecte absolut per les seves idees sui
generis i definitivament mancades de prejudicis. I de cop,
la primera vegada que vaig poder escoltar el disc acabat
de sortir del forn, em vaig adonar que, per estrany que
sembli, en aquest cas, això ha estat possible. No sé amb
quin tipus de metodologia han treballat conjuntament en
Xavi Lloses i en Roger Margarit, i, la veritat, no ho vull
saber. L’únic que sé és que el disc manté intactes les sensacions
que ja transmetien les cançons d’en Roger en el seu
estat primari (fins i tot pel que fa a alguns arranjaments)
però alhora sona a un primer disc compacte i d’una alçada
sonora important. Que en Xavi Lloses té un talent musical
fora del comú ja ho sap tothom. Que en Roger Margarit és
un creador de cançons úniques ja us ho he explicat abans.
Però que el conjunt sigui la suma de les dues coses és el que
a mi em semblava difícil d’aconseguir. Però noi, ho han
fet. Recordo una tira de Quino on la Mafalda barrejava
en un mateix plat tots els seus aliments preferits i no podia
entendre com, inexplicablement, el resultat era vomitiu. La
interacció de grans talents no té sempre com a resultat un
megatalent. De fet, això no passa quasi mai. En el cas d’en
Xavi Lloses i en Roger Margarit, sí.
Potser algú pot pensar que el que fa en Roger s’aproxima
en alguns moments al surrealisme. Però jo en discrepo absolutament.
No hi veig per enlloc cap espurna de l’actitud
nihilista instrínseca al surrealisme. La poètica d’en Roger
flirteja més aviat amb aquella idea que en el seu moment
definiren els crítics literaris com a “realisme màgic”. Perquè,
per difícil que pugui semblar, en Roger aconsegueix
transmetre un aire de quotidianitat tan gran a les seves
rareses que un no pot evitar sentir-les com a pròpes encara
que siguin alienes. I això el fa encara més entranyable.
Dit això, simplement vull afegir que, al marge de qualsevol
altra anàlisi, el disc resulta compacte i coherent, alhora que
naïf i despreocupat. I crec que això no passa molt sovint,
la veritat.
Guille Milkyway