Anècdotes de viatges - Estela

MYANMAR per Enrique Gallarda
El país d'un milió de pagodes, un dels últims
indrets del sud-est asiàtic que encara manté una
identitat misteriosa i una vida quotidiana guiada
pels principis del budisme. Motiu que em semblava
suficient per preparar un viatge a aquest fascinant
destí, si no fos perquè no parlava l'anglès.
Vaig intentar solucionar-ho amb un curs en una
acadèmia i, després d'uns mesos, li vaig preguntar
al meu profe si, amb l'anglès que havia après, .......::'" ......"
podria viatjar pel meu compte a Myanmar.
- Ni boig! em va respondre.
Van poder més les ganes que el meu domini de l'idioma i ens vam posar en
marxa..
Myanmar no és un destí turístic habitual. Des del moment en què poses els
peus a l'aeroport de Rangun veus que tot és molt especial i que el país d'un
milió de pagodes es transforma en el país d'un milió de somriures. Somriures
vermells, en moltes ocasions pel costum de mastegar betel tot el dia que els
deixa les genives amb un aspecte sagnant. Somriures que t'acompanyen
durant tot el viatge a l'igual que tot tipus d'experiències.
Però ens en va passar una de ben curiosa en un restaurant a la vora del Llac
Inle, un lloc on la gent centra la seva activitat al voltant del llac.Hi conreen
horts flotants i s'hi desplacen amb les seves barques remant amb les cames i
un sol rem.
Des de la capital Rangun vam llogar un cotxe amb xofer per recórrer tot
Myanmar. Dos dies de trajecte separen Rangun del llac Inle. No era molta
distància però les quatre o cinc punxades diàries van fer el camí més llarg del
compte.
Finalment, una avaria a prop del llac ens va deixar tirats i com que no hi havia
tallers ni servei de grua, vam acabar el trajecte amb un divertit però atapeït
transport local. Una "pick up" adaptada per a vuit places. No sé com, però
ens van fer lloc entre gallines, ànecs i uns quinze passatgers més, que
s'amuntegaven pertot arreu.
Per fi, una vegada vam arribar a l'hotel, vam decidir sortir a sopar. Una bona
opció és preguntar per un bon restaurant a altres turistes, però portàvem dos
dies sense creuar-nos-en cap. Així que ens vam deixar aconsellar per la
nostra guia de viatges que, per cert, solament s'editava en anglès.
"The four sisters restaurant" semblava una bona opció. Era un restaurant
típic birmà. Una bonica casa de bambú elevada per sobre de les aigües del
llac.
El sopar era boníssim i incloïa música i danses típiques birmanes. Quan vam
demanar el compte, per a sorpresa nostra, ens van cobrar una quantitat fixa
per les cerveses i pel sopar només la voluntat, però si no havíem quedat
satisfets no havíem de pagar res.
Vam quedar tan satisfets que vam pagar més que en cap altre lloc.
19