Juliol de 2012 Número 10 - Ajuntament dels Hostalets de Pierola

XIX. Però aleshores en un dels extrems de la
parròquia ja havia aparegut un nou nucli de
població els habitants del qual van voler tenir
església pròpia per evitar haver de recórrer
cada diumenge per anar a missa un llarg camí
fins a l’església parroquial de Pierola. Ens
referim al nucli dels Hostalets, la capella del
qual fou beneïda el 1852. Posteriorment, el
1868, s’hi traslladà la parroquialitat i encara
uns anys després el rector passà a residir-hi,
per la continua degradació del temple i de la
rectoria de Pierola.
A partir d’aquest moment el conjunt entrà en
una fase de certa decadència. Avançat, però,
el segle XX, la descurança, la desídia i el
gamberrisme van acabar conduint al que tots
els amics de l’indret i l’edifici més temíem.
Primer va ensorrar-se una part de l’antiga
rectoria. Després va acabar cedint el sostre de
l’església del segle XVIII. Entremig els brètols
i els saquejadors de tombes van profanar
el cementiri i les sepultures de l’església en
diverses ocasions i convertiren un paratge tan
bucòlic com aquest en un lloc sinistre.
Per sort, l’any passat, l’anterior equip de
govern municipal, amb l’alcalde d’aleshores
al capdavant, va decidir mobilitzar uns
recursos per a inversió en l’església de
Pierola disponibles en el pressupost municipal
des de feia una pila d’anys. Amb la
complicitat i implicació de la parròquia com
a propietària i també amb el suport d’alguns
veïns (cal destacar l’aportació de l’arquitecta
hostaletenca Montserrat Cucurella) va poder
Imatge de l'església després del desenrunament
posar-se en marxa un procés encarat a
intentar revertir tanta decadència. Ens n’hem
de felicitar, especialment en un poble com el
nostre, ben poc donat a la conservació del seu
patrimoni com fa anys ja va posar de manifest
l’autorització per a l’enderroc de l’edifici de
l’antiga Cooperativa, o més recentment
l’enderroc també de la masia de Cal Figueres,
o les intervencions força dubtoses sobre
alguns edificis notables del nostre poble.
Ara mateix, una visita al conjunt de l’església
de Pierola porta inevitablement el record
d’aquells versos del Mn. Cinto dedicats a les,
en la seva època, decadents i abandonades
abadies pirinenques del peu del Canigó.
Esperem que l’interès mostrat per l’actual
titular de la regidoria de cultura de l’Ajuntament
envers aquest pedaç de la nostra història eviti
al tossut campanar de Pierola haver d’entonar
aquells versos que Mn. Cinto posava en boca
dels campanars de Sant Martí del Canigó i
Sant Miquel de Cuixà i que deien:
–Campanes ja no tinc –li reponia
lo ferreny campanar de Sant Martí–.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
Per tocar a morts pels monjos i per mi.
–Caurem plegats –lo de Cuixà contesta–.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival de puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.
Vaig ajaure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
I ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí–.
Jacint Verdaguer. Canigó [de l’Epíleg.
“Los dos campanars”]
L’Hostal
Notícies
7