el tema del mes - El Pou de la Gallina

Contes càustics
LLORENÇ CAPDEVILA
L
’any 1911, Prudenci Bertrana va publicar Proses
bàrbares, un recull de textos força heterogeni que,
ja des del títol, mirava de resultar provocador davant
del civilisme noucentista i l’estètica arbitrària que
propugnaven Eugeni d’Ors i companyia. Gairebé un
segle més tard, l’escriptor d’origen manresà Joan Esculies ens
sorprèn de nou amb un recull de contes de títol molt semblant
al de Bertrana, Contes bàrbars (Edicions de 1984), però que,
a part d’una certa actitud irreverent, poca cosa té en comú amb
el de l’autor de Josafat.
Els Contes bàrbars de Joan Esculies arriben després de
Tràilers (Proa, 2006), un interessant, inclassificable i experimental
recull de relats breus. Són
set narracions molt variades, tant
pel que fa al tema com a l’estil.
També varia la ubicació geogràfica
dels relats, el primer dels quals –i
un dels més interessants, sobretot
per l’estil– situa l’acció a Manresa,
on una jove equatoriana, casada
amb un pobre beneit de les
Escodines, ha de vèncer l’hostilitat
de la sogra, de qui ja s’ha ventilat
part de la fortuna. En aquest cas, la
prosa tallant i radical sembla procedir
directament de les vísceres,
com el vòmit de la protagonista en
la primera imatge que en tenim. En
altres contes, en canvi, trobem una
narració més lineal, amb un estil
força neutre, que en algun cas arriba
a monzonejar lleugerament
(com en el cinquè).
Amb títols tan anodins com
Primer conte bàrbar, Segon conte
bàrbar... i així fins al Penúltim i
l’Últim contes bàrbars, els set relats
van encapçalats per una suggeridora
cita (gairebé sempre literària)
que fa la veritable funció de títol i
que, ja d’entrada, convida el lector
a reflexionar, que és també el principal
objectiu de la història que ve
a continuació. Planteja qüestions tan actuals, i alhora tan universals,
com la immigració, les relacions familiars, els prejudicis
o la comunicació entre els humans.
Un altre aspecte interessant del llibre són els personatges.
Des del cap de premsa d’una organització terrorista que aconsegueix
una certa estabilitat laboral, fins a una noia inconstant
i capriciosa que es converteix en una autèntica metàfora del
món d’avui, passant per una adolescent de casa bona que s’evadeix
a través dels xats, un buscador de meteorits de l’Atlas
o un presumpte traficant de droga víctima dels mitjans de
comunicació.
En fi, una lectura aparentment lleugera, que s’enllesteix en
una tarda i que, a part d’entretenir, ajuda a replantejar alguns
fets i situacions del nostre entorn.
40 EL POU DE LA GALLINA Maig 2009
FANAL DE CUA
Il·lustració: Dani Hernández Massegú
Portes obertes
LLUÍS CALDERER
L
a celebració del Dia Internacional de la Poesia, el
passat 21 de març, a Manresa, mereix de ser remarcada,
sobretot, per dos aspectes: un, la presència
d’un poeta català jove, Manuel Forcano, llegint i
comentant els seus versos, com a testimoni del
nivell i la vitalitat creativa de la nostra literatura. L’altre, perquè
el mateix Forcano ens oferí, a més, una selecció de poetes
hebreus contemporanis traduïts per ell mateix al català. La
possibilitat de descobrir per un testimoni directe, i de primera
mà, la qualitat i la palpitació humana, tan rica i pregona, de
poetes com Iehuda Amikhai, i, així mateix, saber que a Israel
la sensibilitat i l’interès del conjunt de la societat per la poesia
i l’abast de la seva recepció és
infinitament i incomparablement
superior al nostre, és una constatació
d’aquelles que t’obre portes
i t’obliga a renunciar a visions
massa primàries i simplistes.
Això mateix podríem dir a propòsit
de la conferència sobre La
literatura xinesa moderna: entre
l’estètica i la política, impartida
per Carles Prado-Fonts, el 15 d’abril,
a la sala de cultura del Casino
–igual que l’anterior–, i organitzada
pels Amics de la Unesco. El,
també jove, professor i traductor,
malgrat els límits de temps imposats
per aquesta mena d’actes,
aconseguí de donar-nos una visió
panoràmica molt clara, interessant
i suggestiva.
Una cosa en voldria remarcar.
Actualment, hi ha molts autors
xinesos que viuen i escriuen en
altres països del món. Uns ho fan
en xinès i altres en anglès. Queda,
però, perfectament clar que si el
criteri per adjectivar una literatura,
la que sigui, és la llengua en
què està escrita, només els que
escriuen en xinès formen part de
la literatura xinesa; els altres queden
integrats dins la literatura de la llengua d’elecció. Val la
pena de dir-ho en un país com el nostre, massa ple de cagadubtes
i de gent que es fan un problema i l’eternitzen amb
polèmiques estèrils de qualsevol cosa que sigui més clara que
l’aigua.
La importància i el valor d’actes com aquests rau en el fet
de demostrar, sense dir-ho, com arriba a ser de pobra, tendenciosa,
esbiaixada, interessada i deformadora la informació
que subministren els mitjans més habituals, i més emprats i
seguits (premsa, ràdio, televisió), els quals, a més, sota l’aparença
de tenir-nos al corrent de tot, amaguen molt més que no
mostren. Per sort, enmig d’aquest laberint d’ombres que ens
empresona, sempre hi ha, per a qui les cerca i les sap trobar,
unes portes ben obertes.