Entrevista - Federació Catalana d'Entitats Corals

número 36 desembre 2012
Equip Tècnic
fets pels participants, els quals formularen moltes preguntes
tècniques.
• Una aportació significativa d’aquest matí va ser el concepte
del “twang” –si més no, jo no en tenia coneixement amb aquesta
denominació–, el qual consisteix en una ressonància determinada
(a l’estil de la veu de l’ànec) que els nord-americans fan de
manera natural en les seves interpretacions de jazz, i també en el
seu llenguatge parlat. Aquesta ressonància, en canvi, no la
coneixen els britànics, i la possibilitat de més o menys “twang”
depèn de la fonètica de cada llengua. Entre altres coses, es va
assegurar que la fonètica del català, concretament, és força apta
per a emetre aquesta mena de ressonància.
• També es va parlar del vibrato, especialment en les veus
femenines, com a quelcom que cal evitar en la interpretació del
jazz, i de la importància que té el treball amb síl·labes per a
obtenir una bona interpretació d’aquesta modalitat de música.
• Hi hagué també una introducció al blues i al seu estil
interpretatiu a partir de la peça “F-blues”, i de la pràctica
d’exercicis com “Rythm études I” i “Play a long” d’Everson (with
chorus).
• La darrera part del matí la destinàrem a la pràctica de la
improvisació, tenint com a base harmònica –a part del piano– la
peça polifònica que porta per títol “Ooh Yah”, com també
reprenguérem la primera partitura del matí, “The Preacher” (la
que havíem cantat en començar el taller), però aquesta vegada
fent-hi les improvisacions pertinents. No cal dir que un cert
nombre de directors i directores participants es van revelar com
uns bons improvisadors i intèrprets de jazz.
El taller “Jazz en cor” s’ha de valorar des d’un prisma formatiu. Va
omplir un matí intens, amb un ritme creixent d’implicació dels
participants, molt ben aprofitat, i, sobretot, una introducció al
llenguatge musical del jazz aplicat al cor. De tota manera, aquest
33
tipus de música oscil·la sempre entre l’individu i el grup, entre el
cor o el conjunt instrumental i la improvisació del solista. D’aquí
ve que tant al solista (als solistes) com al cor (o als
instrumentistes) els calgui un entrenament en aquest estil
d’interpretar. Per tant, és clar que amb un sol matí de treball és
impossible que en sortíssim ensenyats. Informats, segur, amb una
informació pràctica dels elements bàsics del jazz. Per tant, si un
cor o una coral volgués interpretar també aquesta modalitat
musical, caldria que els seus cantaires obtinguessin una certa
pràctica informativa. Tanmateix, crec que el fet d’improvisar
individualment pot ser una manera molt eficient perquè els
cantaires perdin la por d’expressar la musicalitat que porten
dintre seu, ja que no es tracta d’improvisar una lletra, sinó
especialment una línia melòdica amb síl·labes (“dab”, “daba”,
“dad”, “du”, “di”, “da”...), i això pot adoptar infinites variacions.
Repertori a tres veus mixtes
La tarda, des de les quatre fins a les set ben bé, la destinàrem a
la temàtica del repertori a tres veus mixtes, ja que és una de les
necessitats que manifesten un bon nombre de les corals de la
FCEC. Es tractava de fer una bona aplega de peces d’aquesta
modalitat coral a partir de les partitures que els mateixos
directors tenen a casa, i també amb la informació, facilitada per
l’Equip Tècnic (concretament, per Raimon Romaní), del que es
pot trobar al mercat, tant nacional com internacional (Clivis,
Dinsic, Boileau, FCEC, Carus Verlag, À Coeur Joie, etc.).
La sessió s’inicià amb la cançó “Oh tu, llum de maig” de Heinrich
Albert (1604-1651), partitura a tres veus mixtes que duu el núm.
37 del catàleg de la FCEC. Va ser presentada i dirigida per
Raimon Romaní, el qual, després de fer-nos-la cantar, ens informà
a bastament sobre aquest tipus de repertori, publicat per
diferents editorials. També va ser un moment per a prendre
consciència de la necessitat que els cors destinin de manera
habitual un pressupost per a l’adquisició de les partitures que