Entrevista - Federació Catalana d'Entitats Corals

número 36 desembre 2012
Entrevista
alguns, sinó que hem d’estudiar les anàlisis prèvies que els van
motivar a escriure les seves obres. Això difereix d’aplicar fórmules
seves fetes a posteriori. No sé si m’explico... Crec que és en
aquest punt, allò en què ens hem de fixar, no pas la imitació o el
trasplantament d’una fórmula magistral, com si es tractés de
comprar la patent a una farmacèutica. Potser m’equivoco. Ja
m’ho faran notar. O optar per unes fórmules jazzístiques
equivocades i de poc valor d’autenticitat, i no vull dir que el jazz
sigui negatiu per ell mateix, ans al contrari, sinó la manera com
en aquest context es fa. S’ha posat de moda el gospel amb
l’excusa que convoca la gent a cantar. I, de fet, no van a cantar,
sinó a ballar; s’assembla a una discoteca i per això hi van. És una
manera d’allargar la festa, la gran evasió. Cada cosa al seu lloc.
També en el cant coral es viu una crisi de valors d’identitat. No
dic que sigui dolent fer algunes incursions en el jazz, el gospel o
els cants espirituals negres, però per què no fer-ho també amb la
música d’altres continents, d’Àsia, de la Xina, de l’Àfrica o de la
Polinèsia? Estèticament, harmònicament, formalment,
polifònicament, hem de cantar incorporant aquests coneixements
i aquesta consciència d’estar entre pobles que també canten. El
déjà vu, el déjà entendu o humorades parateatrals o pantomimes
són una pobra mostra d’un cert empobriment.
El text que es canta té tanta importància com la música?
I tant! Ens ajuda a adquirir consciència de pertànyer a un grup,
tan necessària per al cant coral. De fet, si abordem la crisi amb
els ulls oberts i sense enganyar-nos, veurem que moltes coses
dites aquí ens donen una idea de les nostres mancances en
relació a altres cultures i pobles més estables. L’excusa de dir que
el problema ve de fora no serveix; parlem de les nostres pròpies
potencialitats i mancances nacionals. Els nostres defectes no
poden amagar-se darrere un enemic extern. La música és
enormement expressiva. Ens mostrem tal com som, quan
cantem, per més sofisticadament que ho fem. Ni més ni menys. A
55
més, com que la música és una activitat tan íntima i personal de
l’ànima i del cos de l’individu i del grup, no hi valen excuses.
Hongria i Romania no eren països rics en temps de Bartók. Avui
veiem alguns països llatinoamericans on es produeixen autèntics
miracles musicals. La música esdevé un element social
cohesionador i els seus principals beneficiaris són els joves, la
seva il·lusió per superar les severes limitacions a què han de fer
front: Veneçuela, el Paraguai... Catalunya es troba en una cruïlla
no gaire diferent. ¿Sabrem veure-ho, sabrem fer aquest pas?
Insisteixo: aquí no valorem prou aquest potencial que té la
música, i no es valora prou en el sentit que hi dono. El passat ens
mortifica; ens n’enorgullim però ens fot. Ens busquem en la
nostra història i oblidem les pulsions vives del nostre organisme
actual. Hi vivim subordinats mitificant-la i alhora ignorant-la. És
una forma d’estar alienats. Fins ara crèiem que l’alienació era un
fenomen forà, aliè, que estava fora de nosaltres quan adoptàvem,
en renúncia, modes estrangeres. Tot això s’entortolliga en la
música que fem actualment. I el moviment coral a Catalunya no
se n’allibera. Com lluitar contra això? Disposem d’uns instruments
lingüístics, l’obra dels poetes, aquests éssers solitaris, aïllats però
enormement viscuts i elaborats de les essències de poble. Se’ls
ha de conèixer i valorar i, consegüentment, s’ha de mirar
d’incorporar els seus textos al gran moviment coral sabent que
l’objectiu de la poesia és un altre. També la poesia s’ha
emancipat de l’art oral; la poesia escrita com a tal té el seu propi
estatus, tot i que els poetes creuen que la poesia s’ha de dir en
veu alta. Hi ha altres possibilitats, però cap de tan bona com
aquesta: que els cors adoptin la poesia del seu temps. És un camí
col·lectiu. Una monumental edificació de cant i de cant coral. A
més a més, traduïble a altres llengües i transportable a altres
cultures. Cal posar mà a l’obra. El sistema musical és fràgil,
enormement fràgil. El seu factor humà col·lectiu que li és propi, a
diferència del factor humà individualitzat, que és propi de la
poesia, de la pintura i de l’escultura, l’exposa a múltiples perills,