Unitat 10 - McGraw-Hill

Piroclastos
És freqüent observar com la retracció que es
produeix en les masses de lava que es refreden
en repòs origina disjuncions columnars
prismàtiques, de vegades sorprenents per la seva
perfecció i espectacularitat.
Disjunció columnar hexagonal en la colada basàltica
anomenada Giant’s Causeway, a Irlanda.
La sortida simultània de gasos i lava fa que es produeixin explosions de diversa intensitat
durant les erupcions. Poc o molt, aquestes explosions projecten materials rocosos
pels voltants de la boca eruptiva, que poden ser bocins de lava que s’ha refredat abans
de caure al terra, o bé fragments de roques ja solidificades. Aquests materials es coneixen
amb el nom conjunt de piroclastos i podem establir-ne tres tipus segons la seva
mida:
• Les cendres són els piroclastos més petits (menys de 2 mm de diàmetre). Es formen
en grans quantitats a partir de la lava polvoritzada i són les responsables de l’aparició
de columnes de fum fosc durant les erupcions. Les cendres més fines també s’anomenen
pols volcànica; sovint poden enlairar-se molts quilòmetres en l’atmosfera,
flotar-hi molt de temps i caure força lluny del lloc d’emissió.
• El lapil·li està constituït pels piroclastos de mida compresa entre 2 i 25 mm.
S’acumula en grans quantitats al voltant de les boques eruptives i contribueix de manera
destacada en la formació dels edificis volcànics.
Acumulació de cendres volcàniques (Auvèrnia). Explotació de lapil·li, ara aturada, en el con del Croscat, a la
Garrotxa.
195