28.04.2013 Views

un hombre que se ahoga - Teatre Lliure

un hombre que se ahoga - Teatre Lliure

un hombre que se ahoga - Teatre Lliure

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

© soledad ianni<br />

<strong>un</strong> <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong><br />

direcció, versió i escenografia de daniel verone<strong>se</strong><br />

a partir de l’obra les tres germanes d’anton txehov


<strong>Teatre</strong> <strong>Lliure</strong>: Montjuïc – Espai <strong>Lliure</strong>: del 15 de novembre al 2 de de<strong>se</strong>mbre<br />

<strong>un</strong> <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong><br />

direcció, versió i escenografia de daniel verone<strong>se</strong><br />

a partir de l’obra les tres germanes de anton txehov<br />

Autor, direcció i escenografia Daniel Verone<strong>se</strong><br />

intèrprets<br />

Claudio da Paisano (Olga) / Adriana Ferrer (Ferapont) / Malena Figó (Vershinin) /<br />

María Figueras (Solioni) / Ana Garibaldi (Andrei) / Fernando Llosa (Anfisa) /<br />

Marta Lubos (Chebutikin) / Pablo Messiez (Natasha) / Elvira Onetto (Tu<strong>se</strong>mbaj) /<br />

Silvina Sabater (Kuliguin) / Luciano Suardi (Masha) / Claudio Tolcachir (Irina)<br />

producció executiva en gira Sebastián Blutrach / ajudant de direcció Diego Curatella<br />

i els equips del <strong>Teatre</strong> <strong>Lliure</strong><br />

producció Proyecto Chéjov<br />

durada de l’espectacle 1h i 30 minuts<br />

www.teatrelliure.cat 2


sobre la f<strong>un</strong>ció<br />

El treball de preparació d’a<strong>que</strong>st material es va concentrar en la utilització d’<strong>un</strong> espai<br />

únic per a totes les escenes. Una obra <strong>se</strong>n<strong>se</strong> talls temporals ni espacials. Sen<strong>se</strong><br />

música ni canvis de llum. Amb <strong>un</strong> text sintetitzat. Amb escenes modificades, canviades<br />

de lloc. I amb personatges pas<strong>se</strong>jant per l’obra, abocats sovint a situacions indegudes.<br />

Pot<strong>se</strong>r l’acció més cridanera <strong>que</strong> envaeix l’obra –no la més important- és el canvi de<br />

<strong>se</strong>xe de cadasc<strong>un</strong> dels personatges txekhovians, de manera <strong>que</strong> són ara tres germans<br />

tancats en <strong>un</strong>a casa rodejats de dones militars. Tasca <strong>que</strong> atorga òbviament a tots<br />

a<strong>que</strong>sts cossos significats i valors diferents. L’espera en els homes com allò<br />

primitivament femení. L’as<strong>se</strong>tjament, la llibertat i la brutalitat masculina dipositats en el<br />

cos de les dones <strong>que</strong> surten a fer la guerra i a matar-<strong>se</strong>.<br />

www.teatrelliure.cat 3


els clàssics<br />

Obres insuperables i inoblidables. Referència de múltiples actes naturals de la nostra<br />

vida. Així <strong>se</strong>ntim a Txèkhov. Encara més: el <strong>se</strong>ntim replantejant el <strong>que</strong> anomenem “allò<br />

natural”, mostrant-nos allò més fidel d’allò quotidià. El detall desvetllat. No allò explícit.<br />

La dis<strong>se</strong>cció de la cosa. Aleshores així els esdeveniments <strong>que</strong> produeixen catàstrofes<br />

brutals succeeixen fora d’escena, i agafa pes específic el <strong>que</strong> roman, com si de cara a<br />

l’audiència, a pesar de la protesta dels personatges, es recolzés <strong>un</strong>a gegantesca lupa<br />

sobre caps i cors. No és <strong>un</strong>a tempesta d’ultramar, és l’onatge <strong>que</strong> arriba constantment<br />

a la platja. Dia i nit. I mou les pedres de lloc. Però, òbviament, això no és nou. S’ha<br />

escrit molt sobre ell i es <strong>se</strong>guirà escrivint. Alg<strong>un</strong>es teories sostenen <strong>que</strong> és molt<br />

probable <strong>que</strong> Txebutikin sigui <strong>un</strong> home i Natasha <strong>un</strong>a dona. I <strong>que</strong>, a més, les tres<br />

germanes (tres dones) esperen en va, passives, rebre a casa <strong>se</strong>va visites d’homes<br />

(homes <strong>que</strong> pot<strong>se</strong>r existien, o <strong>que</strong> pot<strong>se</strong>r no). Amb <strong>un</strong> estil similar, els llibres ens fan<br />

pensar en certs supòsits naturalitzats de l’art dramàtic. D’allò <strong>que</strong> s’ha de permetre i<br />

d’allò <strong>que</strong> no. Joc de valer i poder de la sapiència <strong>que</strong> en el teatre ve de molt temps<br />

enrere. Però a mi <strong>se</strong>mpre em va interessar buscar el lloc possible de desmitificació de<br />

les co<strong>se</strong>s. La incertesa i, fins i tot, el desconcert, em permeten moltes vegades models<br />

de comprensió all<strong>un</strong>yats dels pensaments <strong>un</strong>iformes. Pensar el teatre permetent-me<br />

<strong>un</strong>a dramatúrgia de rescat amb total independència d’allò instructiu. Pensar en allò<br />

impensable i habitar a<strong>que</strong>stes formes humanes intentant convertir-les es<strong>se</strong>ncialment<br />

en formes més properes a allò humà. I per a<strong>que</strong>sta raó he de posar en dubte el <strong>que</strong> es<br />

pre<strong>se</strong>nta com a indubtable. Així va néixer a<strong>que</strong>sta versió: Un <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong>.<br />

(Una esplèndida fra<strong>se</strong> de Urs Graf: “Un home <strong>que</strong> s’ofega espia <strong>un</strong>a dona <strong>que</strong> es<br />

mata” -part de la qual titula a<strong>que</strong>sta versió de Les Tres germanes- m’acompanya en la<br />

creació des de fa quasi vint anys.) Un espai únic; <strong>un</strong>a obra <strong>se</strong>n<strong>se</strong> talls temporals ni<br />

espacials. L’as<strong>se</strong>tjament i la brutalitat j<strong>un</strong>t amb l’esperança de la felicitat. Homes i<br />

dones <strong>que</strong> surten a estimar i a matar-<strong>se</strong>, <strong>se</strong>n<strong>se</strong> importar-los el tipus de <strong>se</strong>xe <strong>que</strong><br />

porten entre les <strong>se</strong>ves cames. Sen<strong>se</strong> música ni canvis de llum. Amb <strong>un</strong> text bastant<br />

sintetitzat. Amb escenes modificades, canviades de lloc. I amb alg<strong>un</strong>s personatges<br />

deambulant per l’obra, abocats de vegades a situacions indegudes. Tot això amb la<br />

sana intenció de transformar l’escenari en <strong>un</strong> camp, el més directe i fec<strong>un</strong>d possible.<br />

Perquè els clàssics romanen valents i valuosos, però tots canviem i <strong>un</strong>a nova trobada<br />

amb a<strong>que</strong>stes obres també podrien transformar-<strong>se</strong> en esdeveniments desconeguts.<br />

D’aquí a alg<strong>un</strong>s anys, la meva mirada sobre la mateixa obra <strong>se</strong>rà <strong>se</strong>gurament diferent.<br />

www.teatrelliure.cat 4


Txèkhov amb el <strong>se</strong>u lúcid de<strong>se</strong>ncant, <strong>se</strong>mbla dir-nos <strong>que</strong> <strong>un</strong>a idea similar mou el món.<br />

M’agrada imaginar-lo en el <strong>se</strong>u teatre, renovant esperances abans de cada f<strong>un</strong>ció,<br />

buscant <strong>un</strong>a perfecció <strong>que</strong> estaria a p<strong>un</strong>t d’arribar. Com els <strong>se</strong>us personatges, ofegats<br />

en l’apatia, descoratjats, fracassats, sobrevivint a dures penes però amb l’esperança<br />

de <strong>que</strong> la meravellosa llibertat, a<strong>que</strong>lla <strong>que</strong> tots mereixem, arribarà.<br />

Daniel Verone<strong>se</strong><br />

www.teatrelliure.cat 5


La crítica ha dit<br />

Revaloración experimental<br />

de Las tres hermanas de Anton Chéjov<br />

Irina, Masha y Olga son Claudio Tolcachir, Luciano Suardi y Claudio da Pasano<br />

y ni el más mínimo gesto permite pensar en <strong>que</strong> son mujeres. La preg<strong>un</strong>ta <strong>que</strong> surge<br />

de inmediato es: ¿qué son? La obra parece así <strong>un</strong> negativo fotográfico de la pieza de<br />

Chéjov, dotada de la misma doble <strong>se</strong>nsación de extrañeza y <strong>se</strong>mejanza con <strong>que</strong><br />

veíamos, a veces, negativos de las fotografías familiares, cuando no existían cámaras<br />

digitales ni instantáneas Polaroid y <strong>un</strong>a fotografía era toda <strong>un</strong>a experiencia. La idea de<br />

Chéjov está, así, hecha por fantasmas corpóreos, lo <strong>que</strong> <strong>se</strong> alía muy bien con la idea<br />

de fin de <strong>un</strong> m<strong>un</strong>do y quizás del comienzo de <strong>un</strong> m<strong>un</strong>do diferente, <strong>que</strong> nos evocan las<br />

palabras de Olga en el de<strong>se</strong>nlace.<br />

Con<strong>se</strong>cuente con su planteamiento, Verone<strong>se</strong> prescinde de la escenografía, o<br />

mejor a<strong>un</strong> nos ofrece <strong>un</strong>a negación de la escenografía. El escenario <strong>se</strong> limita a dos<br />

filas de butacas <strong>se</strong>paradas por <strong>un</strong> espacio de no más de dos metros, butacas <strong>que</strong><br />

parecen provenir de <strong>un</strong> cinematógrafo, otro arte de fantasmagorías, alusión <strong>que</strong><br />

provee <strong>un</strong> <strong>se</strong>g<strong>un</strong>do grado de irrealidad.<br />

El movimiento de los actores es reducido, como si la acción <strong>se</strong> desarrollara en<br />

<strong>un</strong> m<strong>un</strong>do bidimensional: todo el efecto está confiado al texto. Curiosamente, este<br />

texto, <strong>que</strong> ha sido sometido a <strong>un</strong>a cuidadosa distorsión, parece recobrar así, como <strong>un</strong><br />

bonsai, lozanía y vivacidad. Es verdad <strong>que</strong> nos llega por <strong>un</strong> medio extraño,<br />

atravesando cuerpos donde el texto no ha podido reconocer el camino habitual; pero<br />

este tránsito de Las tres hermanas por el cuerpo de tres <strong>hombre</strong>s, tan desprotegido,<br />

tan al aire libre, como si sucediera en <strong>un</strong> país extranjero, le ha recuperado vida,<br />

novedad y frescura, como lo <strong>que</strong> <strong>se</strong>ntimos en ciudades <strong>que</strong> no son la nuestra cuando<br />

reproducimos la vida cotidiana, como salir a la calle o <strong>se</strong>ntarnos a tomar <strong>un</strong> café.<br />

JORGE ARIAS<br />

Diario La República<br />

www.teatrelliure.cat 6


Teatro, puro teatro<br />

Rostros sin regalo. Al fin <strong>un</strong>a <strong>se</strong>nsación: Un <strong>hombre</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong>, de Daniel<br />

Verone<strong>se</strong>, en Temporada Alta. Capote nos en<strong>se</strong>ñó la diferencia abisal entre «escribir<br />

bien» y el arte verdadero. «Escribir bien» es, a menudo, aplicar<strong>se</strong>, mostrar lo <strong>que</strong> <strong>un</strong>o<br />

sabe hacer, la batería de gracias y recursos, los golpes de talento. El arte verdadero<br />

es otra cosa. Ofrece <strong>un</strong>a certidumbre de verdad instantánea, aparentemente <strong>se</strong>ncilla.<br />

Tiene la inmensa cortesía de no revelar el esfuerzo: parece <strong>un</strong> juego concebido por <strong>un</strong><br />

niño madurísimo o <strong>un</strong> viejo <strong>que</strong> ríe y llora al mismo tiempo, <strong>un</strong> viejo salvajemente<br />

divertido. Es la forma suprema del entretenimiento: sobrecoge, transporta, y n<strong>un</strong>ca<br />

aburre. Un <strong>hombre</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong> es arte verdadero. A priori, <strong>un</strong>a pendejada: montar Las<br />

tres hermanas intercambiando el <strong>se</strong>xo de los personajes. «Ellas» son actores, «ellos»<br />

son actrices. ¿Tiene <strong>se</strong>ntido? No sé si lo tiene, pero a los dos minutos te lo crees todo,<br />

por<strong>que</strong> ya te han instalado en su realidad, como sucedía en Vania en la calle 42. Doce<br />

actores en escena, con ropa de calle, interpretando la trama en continuidad, sin<br />

pausas ni cambios de acto. Continuidad quiere decir <strong>un</strong> afianzadísimo tejido<br />

emocional, sin escapatoria pero sin claustrofobia; <strong>un</strong>a red implacable de tensiones y<br />

afectos. Cuando «no actúan» siguen actuando, es decir, permanecen en sus sillas,<br />

vinculados, ultrapre<strong>se</strong>ntes en el salón familiar. Los contornos de la repre<strong>se</strong>ntación <strong>se</strong><br />

difuminan: todo tiene el aire irreal y perturbadoramente verídico de <strong>un</strong> sueño: Chéjov<br />

soñando Las tres hermanas. Todo está ensayado y pautado al milímetro pero exhala<br />

el mismo perfume de improvisación libre <strong>que</strong> consiguió Eustache en La maman et la<br />

putain. No hay «distanciamiento» ni «reflexión sobre el intercambio de roles»: hay<br />

pasiones y vulnerabilidades <strong>que</strong> mudan de <strong>un</strong>o a otro <strong>se</strong>xo, por<strong>que</strong> así es la vida, así<br />

es el alma. Todos son primerísimos actores y actrices, la flor y nata del teatro<br />

argentino. También en su método está su grandeza: ensayaron durante <strong>se</strong>is me<strong>se</strong>s, a<br />

ratos ganados, sin cobrar, a la salida de sus «trabajos rem<strong>un</strong>erados», por puro amor al<br />

arte. La f<strong>un</strong>ción <strong>se</strong> repre<strong>se</strong>ntaba cada domingo en <strong>un</strong>a pe<strong>que</strong>ña sala bonaeren<strong>se</strong>, El<br />

Camarín de las Musas. Sólo de pensar <strong>que</strong> alguien <strong>se</strong> atreviera a hacer aquí algo<br />

parecido me entra la risa. Y la enorme pena de <strong>que</strong> esta maravilla <strong>se</strong> haya visto <strong>un</strong>a<br />

sola vez, en La Planeta de Girona. ¿Nadie les ofreció <strong>un</strong>a estancia de varios días en<br />

Barcelona, en Madrid, para en<strong>se</strong>ñanza y edificación de cómicos y público? Una cosa<br />

más, tal vez la más importante. La verdad de esos actores va más allá de su<br />

extraordinario entrenamiento. Acorde al tópico, sus caras son su mejor espejo. Esas<br />

caras no <strong>se</strong> las regalaron. Son caras con historia, con historias. Por ahí han pasado<br />

muchas cosas. Por esas caras y esos cuerpos y esas voces. Marta Lubos, la doctora<br />

Chebutikin; Elvira Onetto, la baronesa Tu<strong>se</strong>mbach; Claudio Tolcachir, «<strong>un</strong>» Irina <strong>que</strong><br />

parece escapado de <strong>un</strong>a película de Garrel; todos y todas. Tras el incomprensible (o<br />

no) patinazo de El túnel, ya era hora de ver a Verone<strong>se</strong> mostrando sus plenísimos<br />

poderes. Me relamo pensando en el Mujeres soñaron caballos <strong>que</strong> montará en el<br />

María Guerrero.<br />

MARCOS ORDÓÑEZ<br />

Diario El País, Babelia, 28 de octubre de 2006<br />

www.teatrelliure.cat 7


Chéjov, en el quirófano<br />

Más allá de lo afort<strong>un</strong>ado o errado de las tantas versiones <strong>que</strong> <strong>se</strong> sucedieron<br />

de Chéjov… todas dejaron picando la duda eterna: ¿hay <strong>que</strong> hacerlo lánguido y<br />

melancólico? ¿Con <strong>un</strong> ritmo escénico lento, monótono y desvaído –decía Priestley–,<br />

como si en la habitación de al lado estuviera agonizando alguien? Casi nadie pudo<br />

escapar a esta abulia o lo <strong>que</strong> modificó para eludirla fue la dinámica exterior (Augusto<br />

Fernández con su última versión de La gaviota). Es <strong>que</strong> sus criaturas <strong>se</strong> aburren. Pero<br />

mientras <strong>se</strong> aburren por fuera, por dentro bullen de ilusión, frustración, odio, amor,<br />

de<strong>se</strong>o, revancha y pulsión de muerte. Ocurre <strong>que</strong> el autor los pone a divagar en<br />

amplios salones, los acomoda en divanes, los hace beber té mientras juegan a las<br />

cartas. Y lo <strong>que</strong> en realidad los atormenta <strong>se</strong> adivina en diálogos <strong>que</strong> son, en general,<br />

civilizados, irónicos, elegantes suspiros rusos mientras cae la nieve y <strong>se</strong> calienta el<br />

samovar. Ahora bien, ¿qué pasa si lo <strong>que</strong> <strong>se</strong> hace es destripar a Chéjov, tirar a la<br />

basura la escenografía prolija, cegar con <strong>un</strong>a pared sucia y mal revocada los amplios<br />

ventanales a los jardines, no pedirle la ropa de época al San Martín y lograr <strong>que</strong> los<br />

actores <strong>se</strong> muestren por dentro? Bueno, Daniel Verone<strong>se</strong> lo hizo en Un <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong><br />

<strong>ahoga</strong> basándo<strong>se</strong> en Las tres hermanas. Y consigue <strong>un</strong> espectáculo de rara<br />

intensidad dramática. Un clima <strong>que</strong> <strong>se</strong> va espesando desde el juego suelto del<br />

comienzo al dolor lacerante de los minutos finales, donde sí, parece <strong>que</strong> al lado está<br />

agonizando alguien, pero alguien <strong>que</strong> desgarra a todos por igual. Como en Mujeres<br />

soñaron caballos, <strong>un</strong> trabajo escénico paradigmático… Verone<strong>se</strong> genera <strong>un</strong>a<br />

actuación conj<strong>un</strong>ta y sólida, llena de vínculos dificultosos <strong>que</strong> sacan chispas, de<br />

amores tr<strong>un</strong>cos y rencores a<strong>se</strong>sinos, de verdaderas tristezas, lejanas a e<strong>se</strong> spleen<br />

decadente <strong>que</strong> vimos tanto. En suma, <strong>un</strong>a amalgama de gente <strong>que</strong> sufre, no de gente<br />

<strong>que</strong> cuenta <strong>que</strong> sufre.<br />

La experiencia es sobrecogedora y desde luego, a nadie le preocupa<br />

demasiado recuperar la historia de Las tres hermanas. Nadie, salvo <strong>un</strong> despistado<br />

grave, ha ido a ver al Chéjov <strong>que</strong> conoce. Todos los intérpretes actúan con la misma<br />

entrega y cada <strong>un</strong>o tiene su momento. Verone<strong>se</strong> y su dramaturgia sorprenden de<br />

nuevo.<br />

RÓMULO BERRUTI<br />

www.m<strong>un</strong>doteatral.com<br />

www.teatrelliure.cat 8


daniel verone<strong>se</strong><br />

Daniel Verone<strong>se</strong> va començar la <strong>se</strong>va carrera com a actor i mim. El 1989 va crear, j<strong>un</strong>t<br />

amb l’Ana Alvarado i l’Emilio García Wehbi, el grup de teatre El Periférico de Objetos,<br />

<strong>que</strong> basa la <strong>se</strong>va experimentació en la feina d’integració entre actors i objectes.<br />

Independentment del grup, ha treballat en nombrosos projectes com a autor i director,<br />

pels <strong>que</strong> ha rebut, entre altres premis nacionals i internacionals, el Konex de Platino, la<br />

Beca Antorchas, el Primer Premi M<strong>un</strong>icipal de Dramatúrgia i el Primer Premi Nacional<br />

de Dramatúrgia. Ha participat amb la <strong>se</strong>va obra escènica en molts festivals nacionals i<br />

internacionals. Les <strong>se</strong>ves obres estan publicades en dos volums Cuerpo de prueba,<br />

amb catorze obres (editat per la Universidad de Buenos Aires) i La deriva, amb <strong>se</strong>t<br />

obres (editat per Adriana Hidalgo Editora).<br />

Ha dirigit els <strong>se</strong>güents espectacles: Variaciones sobre B... (1991); El <strong>hombre</strong> de arena<br />

(1992); Cámara Ge<strong>se</strong>ll (1993); Breve vida (1994); Máquina Hamlet, de Heiner Müller<br />

(1995); Circonegro (1996); El líquido táctil (1997); Zooedipous (1998); Monteverdi<br />

método bélico (2000); La muerte, de Marguerite Duras (2000); Mujeres soñaron<br />

caballos (2001); Open Hou<strong>se</strong> (2001); El suicidio/Apócrifo 1 (2002); Dramas breves 2<br />

(2002); La forma <strong>que</strong> <strong>se</strong> despliega (2003); Un <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong> (versió de Les<br />

Tres germanes de Txèkhov, 2004); La niña fría (2004); Minyana sobre Francia (2004);<br />

Manifiesto de niños (2005); Método Gronholm, de Jordi Galcerán (2005); En auto<br />

(2005); El túnel (basat en la novel·la d’Ernesto Sábato, 2006); Espía a <strong>un</strong>a mujer <strong>que</strong><br />

<strong>se</strong> mata (versió de L’oncle Vania de Txehov).<br />

És autor dels <strong>se</strong>güents textos: Crónica de la caída de <strong>un</strong>o de los <strong>hombre</strong>s de ella<br />

(1990); Variaciones sobre B... (1991); Del maravilloso m<strong>un</strong>do de los animales: Los<br />

corderos/El <strong>hombre</strong> de arena (coescrit amb E. G. Wehbi, 1992); Del maravilloso<br />

m<strong>un</strong>do de los animales: conversación nocturna (1992); Luz de mañana en <strong>un</strong> traje<br />

marrón / Luisa / Señoritas porteñas / Breve vida / En la mañana (pieza radiofónica) /<br />

Cámara Ge<strong>se</strong>ll (2003); Formas de hablar de las madres de los mineros, Mientras<br />

esperan <strong>que</strong> sus hijos salgan a la superficie / Equívoca fuga de <strong>se</strong>ñorita, apretando <strong>un</strong><br />

pañuelo de encaje sobre su pecho (1994); Unos viajeros <strong>se</strong> mueren / La terrible<br />

opresión de los gestos magnánimos (1995); Circonegro /Women’s White Long Sleeve<br />

Sports Shirts / Ring-side (1996); XYZ / El líquido táctil (1997); Zooedipous (coautoría<br />

amb Ana Alvarado i E. G. Wehbi) / Eclip<strong>se</strong> de <strong>un</strong> auto en camino / Sueño de gato<br />

www.teatrelliure.cat 9


(1998); La noche devora a sus hijos / Mujeres soñaron caballos (1999); Monteverdi<br />

método bélico (coescrit amb Ana Alvarado i Emilio G. Whebi, 2000); Open Hou<strong>se</strong><br />

(2001); El suicidio. Apócrifo 1 (coescrit amb Ana Alvarado, 2002); La forma <strong>que</strong> <strong>se</strong><br />

despliega (2003); Manifiesto de niños (coautoria amb Ana Alvarado i Emilio G. Whebi);<br />

Un <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong> (versió de Tres germanes de A. Txèkhov) (2004); Espía a<br />

<strong>un</strong>a mujer <strong>que</strong> <strong>se</strong> mata (versió de L’oncle Vania de Txèkhov, 2005); Teatro para<br />

pájaros (2006).<br />

www.teatrelliure.cat 10


intèrprets<br />

Claudio da Passano (Olga)<br />

Debuta l’any 1983 al Teatro Nacional Cervantes i des d’aleshores ha participat com<br />

actor en diversos Espectacles del teatre General San Martín, sales comercials i<br />

produccions de teatre independent. També amb Verone<strong>se</strong> ha treballat en La forma <strong>que</strong><br />

<strong>se</strong> despliega. Ha estat f<strong>un</strong>dador i durant alg<strong>un</strong>s anys membre f<strong>un</strong>dador de La Banda<br />

de la Risa, amb direcció de Claudio Gallardou, amb qui ha realitzat vàries temporades<br />

amb adaptacions d’obres com ara El Fausto, Martín Fierro i l’adaptació teatral de I<br />

Pagliaccide de R. Leoncavallo, amb la <strong>que</strong> van obtenir el premi ACE al millor<br />

espectacle d’humor.<br />

Amb Robert Sturua ha participat en Las visiones, de Simon Machard; Arturo Ui, de<br />

Bertolt Brecht, i Shylock, basat en Shakespeare. Ha intervingut també a Memorias del<br />

infierno (dir. Sergio Renán) i El día <strong>que</strong> Nietzsche lloró (dir. Lia Jelin).<br />

En televisió destaca la <strong>se</strong>va participació en els programes Cybersix, Re<strong>que</strong>tepillos<br />

(programa infantil escrit per María Elena Walsh) i el cicle Alta comedia <strong>que</strong> dirigeix<br />

María Herminia Avellaneda.<br />

Adriana Ferrer (Ferapont)<br />

Es va formar inicialment a l’Escuela de Teatro de la Ciudad de La Plata i més endavant<br />

amb Raúl Serrano entre d’altres. En teatre ha participat en La niña fría amb direcció de<br />

Daniel Verone<strong>se</strong>; El sol en la cara amb direcció de Gabriela Fiore; Doña Ramona,<br />

amb direcció de Rubens Correa i Villanueva Cos<strong>se</strong>; Saverio el Cruel, amb direcció de<br />

Yirair Mosian; Mensaje, amb direcció de Jorge Rivera López; La revolución es <strong>un</strong><br />

sueño eterno, amb direcció de Raúl Serrano, Más frágil <strong>que</strong> el cristal, amb direcció de<br />

Guillermo Ghio, y Venecia, amb direcció de Rubens Correa.<br />

En televisió ha participat en Mujeres a<strong>se</strong>sinas, Floricienta, Epitafios, 099 Central,<br />

Chiquititas, Poliladrón, Más allá del horizonte i Co<strong>se</strong>charás tu siembra.<br />

En cine ha participat en Trópico del cangrejo, dirigida per Juan Luis Buñuel, i Cuarteles<br />

de invierno, dirigida per Lautaro Murúa.<br />

www.teatrelliure.cat 11


Malena Figó (Vershinin)<br />

S’ha format amb Agustín Alezzo, Lizardo Laphizt, Augusto Fernándes i Cristina<br />

Moreira. Alg<strong>un</strong>es de les nombro<strong>se</strong>s obres de teatre en les <strong>que</strong> ha participat com a<br />

actriu són: El pato salvaje, de Henrik Ib<strong>se</strong>n (dir. David Amitín, nominada pel Premi<br />

Trinidad Guevara com a actriu revelació, Teatro General San Martín); Luces de<br />

bohemia, de Valle-Inclán (dir. Villanueva Cos<strong>se</strong>, nominada al premi Florencio Sánchez<br />

com a actriu de repartiment, Teatro General San Martín); Paula.doc, de Nora<br />

Rodríguez (dir. Hugo Urquijo, nominada al premi ACE com a actriu off); El <strong>se</strong>ñor<br />

P<strong>un</strong>tila y su criado Matti, de Bertolt Brecht (dir. Claudio Hochman, Teatro General San<br />

Martín); El día <strong>que</strong> me quieras, de José Ignacio Cabrujas (dir. Julio Baccaro, Teatro<br />

Nacional Cervantes); Don Chicho, de A. Novión (dir. Leonor Manso, nominada al premi<br />

Florencio Sánchez com a actriu de repartiment, Teatro Nacional Cervantes); Rew, de<br />

Carmen Arrieta (dir. Andrés Bazzalo, Teatro Nacional Cervantes); La resistible<br />

ascensión de Arturo Uy, de Bertolt Brecht (dir. Roberto Esturga, Teatro San Martín);<br />

Teatro para pájaros (text i direcció de Daniel Verone<strong>se</strong>); Espía a <strong>un</strong>a mujer <strong>que</strong> <strong>se</strong><br />

mata, versió de L’once Vania, d’Anton Txehov (dir. Daniel Verone<strong>se</strong>).<br />

María Figueras (Solioni)<br />

A més de la <strong>se</strong>va participació a Un <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong>, versió de Tres germanes de<br />

Txehov per Daniel Verone<strong>se</strong>, entre els <strong>se</strong>us treballs de teatre sobresurten: Mujeres<br />

soñaron caballos, de Daniel Verone<strong>se</strong> (Centro Dramático Nacional, Madrid); Espía a<br />

<strong>un</strong>a mujer <strong>que</strong> <strong>se</strong> mata, versió de L’oncle Vania, de Daniel Verone<strong>se</strong> (espectacle <strong>que</strong><br />

es pre<strong>se</strong>nta al Festival de Otoño 2007 de Madrid); En auto, escrita i dirigida per Daniel<br />

Verone<strong>se</strong>; En casa, escrita i dirigida per Luciano Suardi; Instrucciones para <strong>un</strong><br />

coleccionista de mariposas, de Mariana Pérez (direcció de Leonor Manso); El<br />

misántropo, de Molière (Teatro General San Martín, direcció de Ja<strong>que</strong>s Lassalle); Los<br />

siete gatitos, de Nelson Rodrigues (Teatro Nacional Cervantes); La zarza ardiendo, de<br />

González Castillo i F. Mertens (direcció de Román Podolsky).<br />

En cinema ha treballat entre d’altres en les <strong>se</strong>güents pel·lícules: La nube, de Pino<br />

Solanas; Tres de corazones, de Sergio Renán, i La cámara oscura, de María Victoria<br />

Menis.<br />

www.teatrelliure.cat 12


Ana Garibaldi (Andrei)<br />

Ha participat com a actriu en els <strong>se</strong>güents espectacles: Apenas el fin del m<strong>un</strong>do, de<br />

Jean Luc Lagarce, dirigida per Cristian Drut; Un <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong>, dirigida per<br />

Daniel Verone<strong>se</strong>; La ja<strong>que</strong>ca, dirigida per Cristian Drut, amb dramatúrgia d’Hernando<br />

Tejedor i Cristian Drut; Badula<strong>que</strong>, sobre textos d’Horacio Quiroga, dirigida per Cristian<br />

Drut; Cámara oscura, dirigida per Rubén Szchumacher; Ifigenia en Aulide, de<br />

Eurípides, dirigida per Rubén Szchumacher en el Teatro M<strong>un</strong>icipal General San Martín<br />

(2000); La historia de llorar por él, de Ignacio Apolo, dirigida per Cristian Drut;<br />

Femenino, de Javier Daulte, dirigida per Cristian Drut; Las alegres comadres de<br />

Windsor de Shakespeare, dirigida per Guillermo Cacace; Entretanto las grandes urbes,<br />

de Rafael Spregelburg, dirigida per Vilma Rodríguez, Match de improvisación, dirigit<br />

per Mosquito Sancineto; Bailando en la oscuridad, dirigida per Javier Rodríguez;<br />

Kaspar Hau<strong>se</strong>r, dirigit per Juan Polito.<br />

Va rebre el Premi Clarín 2003 com a actriu revelació en teatre per l’obra La ja<strong>que</strong>ca.<br />

Fernando Llosa (Anfisa)<br />

Durant els últims 10 anys ha treballat amb directors d’escena com ara Emilio García<br />

Webbi (Woy<strong>se</strong>k) i Ana Alvarado (Una pasión sudamericana), Ricardo Bartis (El pecado<br />

<strong>que</strong> no <strong>se</strong> puede nombrar , Donde más duele) i Daniel Verone<strong>se</strong>.<br />

Amb Verone<strong>se</strong> ha participat en Mujeres soñaron caballos, El suicidio: apócrifo 1, Un<br />

<strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong> i Espía a <strong>un</strong>a mujer <strong>que</strong> <strong>se</strong> mata. Amb a<strong>que</strong>stes obres ha<br />

participat en nombrosos festivals internacionals, entre ells el Festival de Cádiz, Festival<br />

de Otoño de Madrid, Festival de Tardor de París, Festival d’Avignon, Holland Festival,<br />

Theater der Welt i Lincoln Center Festival.<br />

En cine ha treballa en pel·lícules de J. B. Stagnaro, Diego Lerman, Alan Parker, Carlos<br />

Saura i Walter Salles.<br />

Abans de dedicar-<strong>se</strong> al teatre fou integrant f<strong>un</strong>dador del grup vocal Buenos Aires 8.<br />

Marta Lubos (Chebutikin)<br />

Es va formar com a actriu a l’Escuela de Arte Dramático de Alejandra Boero, on també<br />

va exercir la docència, i amb Juan Carlos Gené, en actuació i direcció.<br />

www.teatrelliure.cat 13


En teatre ha treballat sota la direcció de Daniel Verone<strong>se</strong>, Luciano Suardi, Mariana<br />

Chaud, Edgardo Cozarinsky, Carlos Gandolfo i Emilio García Wehbi, entre d’altres. Ha<br />

rebut diversos premis i nominacions per la <strong>se</strong>va actuació teatral.<br />

En cine ha treballat amb directors com Héctor Babenco, Lucrecia Martel, Walter Salles,<br />

Albertina Carri i Diego Lerman.<br />

Pablo Messiez (Natasha)<br />

Nascut a Buenos Aires el 1974, va debutar com a actor l’any 1996, interpretant el<br />

paper de noi a Esperant Godot de Samuel Beckett (dir. Leonor Manso). Ha participat<br />

com a actor en espectacles com Galileo Galilei, de Bertolt Brecht (dir. Rubén<br />

Szuchmacher); Ifigenia en Áulide, de Eurípides; Lo <strong>que</strong> pasó cuando Nora dejó a su<br />

marido, de Elfriede Jelinek, i Enri<strong>que</strong> IV, de Pirandello. Amb Daniel Verone<strong>se</strong>, a més<br />

d’Un <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong>, ha treballat en l’espectacle titulat La forma <strong>que</strong> <strong>se</strong><br />

despliega. Altres obres en les <strong>que</strong> ha participat són Badula<strong>que</strong> i La historia de llorar<br />

por él (ambdues dirigides per Cristián Drut); ROMCOM del grup britànico Rotozaza; El<br />

perro del hortelano, de Lope de Vega (dir. Daniel Suárez Marsal) i Últimos<br />

remordimientos antes del olvido, de Jean-Luc Lagarce (dir. Laurent Berger).<br />

Al 2007 ha estrenat la <strong>se</strong>va primera obra com a dramaturg i director, titulada Antes.<br />

Elvira Onetto (Tu<strong>se</strong>mbaj)<br />

Actriu, directora i docent teatral. Com a directora ha dirigit Marta y Marta de<br />

Palmes/Behocaray/Onetto; Pe<strong>que</strong>ño detalle y largo encuentro, de Eduardo Pavlovsky;<br />

La <strong>se</strong>ñora Golde, de P. Suárez; Copla, de N. Briski; La noticia del día, de V. Winner/S.<br />

G. Pos<strong>se</strong>; Las tres caras de Venus, de L. Marechal; Exitus, de M. F. Cárdenas; Jacobo<br />

o la sumisión, de E. Ionesco; Marathon, de R. Monti.<br />

Ha treballat com a actriu amb Eduardo Pavlovsky, Norman Briski, Alberto Ure, Laura<br />

Yu<strong>se</strong>m, Ricardo Bartis, Susana Torres Molina i Daniel Verone<strong>se</strong>.<br />

Ha fet cine amb E. Subiela, J. B. Stagnaro i R. Moreno.<br />

Com a docent coordina tallers de teatre, durant dos anys ha dirigit treballs de<br />

residència de la USAL i ha dictat <strong>se</strong>minaris de creativitat i posada en escena tant a<br />

Argentina com a Espanya.<br />

Pels <strong>se</strong>us treballs de direcció i actuació ha rebut nominacions als premis Trinidad<br />

Guevara, ACE, Clarín i Florencio Sánchez.<br />

www.teatrelliure.cat 14


Silvina Sabater (Kuliguin)<br />

Ha treballat com a actriu amb Daniel Verone<strong>se</strong> als Espectacles titulats Mujeres<br />

soñaron caballos, Un <strong>hombre</strong> <strong>que</strong> <strong>se</strong> <strong>ahoga</strong> i Espía a <strong>un</strong>a mujer <strong>que</strong> <strong>se</strong> mata. En cine<br />

ha participat entre altres en les pel·lícules titulades Vísperas (2006), dirigida per<br />

Daniela Goggi, i Una novia errante (2006), dirigida por Ana Katz.<br />

Luciano Suardi (Masha)<br />

Actor, director i docent. Es va formar amb A. Boero, A. Fernandes i V. Tellas i va<br />

obtenir <strong>un</strong>a beca per a perfeccionar-<strong>se</strong> al Lee Strasberg Theatre Institut de Nueva<br />

York. Fou dirigit, entre d’altres, per A. Boero, A. Alezzo, R. Szuchmacher, A.<br />

Tantanian, D. Verone<strong>se</strong> i S. Renán a Buenos Aires i R. Buch i R. Castle a Nova York.<br />

Entre els <strong>se</strong>us treballs de direcció desta<strong>que</strong>n Temperley, Panorama desde el puente i<br />

El pan de la locura, al Complex Teatral de la Ciutat de Buenos Aires, i ¿Quién teme a<br />

Virginia Woolf? al Teatro Regina. Ha rebut nombrosos premis i ha participat en<br />

festivals nacionals i internacionals. Ha estat artista en residència de l’Akademie<br />

Schloss Solitude d’Alemanya i el Mc Carter Theatre Center d’Estats Units.<br />

Claudio Tolcachir (Irina)<br />

Actor, director i docent teatral. Ha treballat, com a actor o director, entre altres, en els<br />

<strong>se</strong>güents espectacles: De rigurosa eti<strong>que</strong>ta, de Norma Aleandro (dir. Norma Aleandro);<br />

El juego del bebé, de Edward Albee (dir. Roberto Villanueva); Orfeo y Eurídice, de<br />

Jean Anouilh (dir. Claudio Tolcachir); La dama duende, de Calderón de la Barca (dir.<br />

Daniel S. Marsal); Long Play, de Jorge Leyes (dir. M. Salas); Chau Misterix, de<br />

Mauricio Kartún (dir. Claudio Tolcachir); Traje de sastres, de Darío Lucheta (dir. Silvina<br />

Katz); Sueño de <strong>un</strong>a noche de verano, de W. Shakespeare (versió de Javier Daulte,<br />

dir. Diego Kogan); Ah, Soledad, de E. O'Neill (dir. Agustín Alezzo); Lisístrata de<br />

Aristófanes (dir. Eduardo Riva i Rita Armani); Medea, de Jean Anouilh (dir. Eduardo<br />

Riva); Juana de Lorena, de M. Anderson…<br />

En cine ha participat a Buenos Aires me mata, de Beda Docampo Feijoó. En televisió<br />

ha intervingut en títols com Chiquititas; Buenos vecinos; Mi ex; Mamitas;<br />

De<strong>se</strong>speradas por el aire; Las chicas de enfrente; Los machos, i ¿Dónde estás amor<br />

de mi vida <strong>que</strong> no te puedo encontrar?<br />

www.teatrelliure.cat 15

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!