La Falguera 30 - Ajuntament de Folgueroles

A Maria , que hi ha algú ?
Temps era temps, on la meva memòria encara hi arriba, que els portals de les cases s’obrien de bon matí, de bat a
bat, deixant entrar l’aire fresc i la primera claror del dia.
Era el començament d’una jornada en la qual aquelles portes massisses romandrien obertes fins quasi arribada la
nit.
Portals oberts que donaven la confiança i l’entrada lliure a tothom.
L’absència de timbre era quasi general; així doncs, el visitant, abans d’entrar, cridava perquè la gent de la casa el
pogués sentir: “A MARIA, que hi ha algú?” “Endavant, la porta és oberta!”
Si en un veïnat la porta d’alguna casa no s’obria a l’hora de costum, això provocava l’alerta dels veïns, que tot seguit
es preocupaven que no passés alguna cosa; del que ara se’n diria xafarderia, llavors era solidaritat.
Amb el pas dels anys es van començar a instal·lar els primers timbres, i amb ells les portes es van anar tancant, i
aquella frase que deia: “A MARIA, que hi ha algú?”, es va anar perdent.
Avui dia el progrés ha fet que sols prement un botó puguem parlar des del portal, sense necessitat ni d’obrir la porta.
Potser, amb els temps que corren, hem guanyat en seguretat, però val a dir que enyoro aquella oblidada cantarella
que deia: “A MARIA, que hi ha algú?”
Història de dos violins
1
RACÓ DE POESIA -NARRATIVA
Brígida Caralt
A la sala dedicada a Mn. Cinto i Mn. Miquel de Folgueroles hi trobareu aquestes interessants històries dels dos
violins.
L’un és un violí molt vell
Un bon dia, que anava al Bisbat de Barcelona, en passar pel Portal de l’Àngel acompanyat del Sr. rector de la parròquia
de Núria, Mn. Artur, ens cridà l’atenció un pobre, esguerrat, coix i geperut, i per donar més detalls era una mica
borni i cantava aquella cançó tan coneguda que diu: “Amo a la vida que me ha dado tanto”.
Ens hi acostàrem i li preguntàrem si estava content de la vida, ja que cantava aquesta cançó. Ens digué que era
portuguès. Espontàniament li diguérem que coneixíem Fàtima. Ell ens contestà que era molt devot de la Verge de
Fàtima: “De la vida no puc queixar-me, ara ja tinc recollit l’import de la pensió d’aquest mes i tinc l’import per a un
altre mes de reserva. Estic en una pensió molt senzilla del Raval la mestressa de la qual és una Sra. gran molt bona
dona i considerada i em fa un preu mòdic”.
En tornar-hi a passar al cap d’uns dies el vaig veure molt trist i no tocava ni cantava. Feia mala cara. Vaig acostarm’hi
i li vaig preguntar si es trobava malament. Ell em contestà que es trobava molt malament. “Què us fa mal?”
“Tot el meu cos, especialment el cap.” El vaig acompanyar a l’ambulatori de Pere Camps i l’internaren a l’Hospital
del Mar. Avisaren a la pensió i al cap de tres dies morí. La mestressa el visità dues vegades.
En transcórrer uns dies em portà per voluntat seva el violí. És vell i totalment avariat. El seu valor material no val res,
però moralment jo el considero un gran tresor.
L’altre, un violí molt nou
Aquest té una història ben diferent quant a la seva procedència: era d’una noia als pares de la qual els hauria agradat
molt que hagués après a tocar-lo. Anava a classes especials. Podia dedicar-hi el temps que hagués volgut. Al
principi va començar amb il·lusió, però al cap de poc ja n’estava cansada i no va ser constant, fins a arribar a tal punt
que no en volia saber res del violí ni d’aquell que el va inventar. Per tant, el violí quedà arraconat.
Un bon dia parlant amb mi m’ho explicaren. Estaven disgustats però jo els vaig dir que no fessin fer mai res per
força, que si hagués tingut bona afició ja hauria sigut constant i sacrificada. I em proposaren una cosa: “li entregarem
perquè allà a la capella del ‘Conesti’ el pugui tocar algú que en sàpiga perquè fou més constant que la nostra