Treball - Hermeneia

Mahalta
Figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya

ÍNDEX Pàg.
Presentació 3
L’experiència vital: el naixement de la poesia 4
L’amor a la poesia de Màrius Torres 6
La dona en la poesia de Màrius Torres 7
L’amor de Mahalta 11
Altres figures de dona 19
Conclusions 22
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
2

La vida del poeta lleidatà Màrius Torres es veié il·luminada per un parèntesi resplendent
que, de cop i volta, l’omplí de sentit: el descobriment de Mercè Figueras, Mahalta,
durant la seva estada al sanatori de Puig d’Olena, malalt de tuberculosi. Aquest
parèntesi, aquesta treva de l’amor, abraçava el desig i la felicitat de ser viu, l’angoixa del
temps i el somni d’escapar de la mort, l’anhel de la llibertat i la necessitat de compartir
emocions, experiències i pensaments.
Pere Gimferrer escrivia que el món transcendent del simbolisme és el dels records i els
somnis, vistos com a intuïcions d’un enllà que ultrapassa tot el que es físic per ancorar-
se en l’ànima dels sentits, de l’intangible. El món espiritual, entès com aquell que
comprenia tot allò que el llenguatge poètic, entès com a vehicle místic, de
transcendència personal, podia abastar.
Màrius Torres pertany a la categoria d’aquells poetes lírics de versos purs. La biografia,
les seves vivències, posaran de manifest l’íntima connexió entre experiència humana i
creació d’un univers poètic on la dona n’és el tema principal: és ella la que poua
directament de l’ànima del poeta.
La poesia de Màrius Torres és, des dels primers poemes inèdits fins a les últimes
composicions, marcadament feminista. La seva obra lírica reflecteix constantment
admiració per allò que és femení: la dona, les flors i tot el que és bell. La dona és
sempre un ser diferent, delicat i espiritual, al qual el poeta s’adreça amb admiració i
respecte, finor i galanteria.
En aquest estudi, veurem com Mahalta, mite i musa del poeta, esdevindrà més que un
senhal. Serà realitat i símbol. Mahalta tindrà densitat poètica i caracterització física,
psicològica i simbòlica.
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
3

La dona estimada serà objecte de la seva inspiració poètica i emblema de la mateixa
poesia.
L’experiència vital: el naixement de la poesia
La poesia de Màrius Torres està íntimament vinculada de les circumstàncies que la van
veure néixer. Josep Tremoleda, ens anota que, si els versos de Màrius Torres resulten,
en algun moment, difícils, aquesta dificultat no és mai intel·lectual o de pensament. Per
a copsar el veritable sentit d’aquests poemes, el lector els ha d’haver viscuts d’alguna
manera, sigui de forma personal, sigui a través de la biografia del poeta.
La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir
d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. Una existència
íntimament lligada a la seva experiència vital.
El fet que la producció d’aquest poeta fos realitzada en la més completa soledat literària,
lluny de models i tendències, fa que els poemes de Màrius Torres tinguin un caràcter
netament introspectiu, i proporcionin un goig espiritual, delicat i pregon. En llegir els
poemes de Màrius Torres ens adonem de seguida que no presenten dificultats d’ordre
intel·lectual, sinó que les dificultats de comprensió, quan existeixen, sovint són de l’ordre
de la sensibilitat. El poeta ens transmet en aquests versos tot el ressò espiritual d’una
experiència viscuda vers l’amor a una dona, Mercè Figueras.
És necessari, per copsar el profund significat líric, realitzar una breu ressenya de la seva
biografia més personal.
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
4

Màrius Torres i Pereña va néixer a Lleida el 30 d'agost de 1910. Fou el primer fill
d’Humbert Torres i Maria Pereña. Humbert Torres, metge de professió, es va dedicar a
la política activa i va defensar i propagar les idees religioses del seu pare. Maria Pereña,
tenia una gran sensibilitat musical; va cursar estudis de magisteri i de música, carreres
que mai, però, no va exercir. La rica vida cultural, política i religiosa que es vivia a casa
s’entrellucava com a determinant per a bastir l’obra del poeta.
Màrius Torres es doctorà, com a metge. Malgrat tot, la seva vocació més íntima fou la
de poeta, la d’home profundament enamorat de l’art i la bellesa:
“Li he posat Invencions com a títol perquè crec que la meva poesia és més aviat inventada
que viscuda. A més Invencions és el nom genèric d’una colla de petites peces de Bach
negligides pels concertistes a causa de la seva simplicitat però que jo estimo d’una manera
particular” 1
L’any 1935, Màrius va agafar una infecció gripal, i posteriorment, se li manifestà la
malaltia que el duria a la mort. Cap a finals d'any, va haver d'ingressar al sanatori de
Puig d’Olena, al Vallès Oriental. Els set anys que va estar al sanatori són els més
importants i difícils de la seva vida; una llarga i dolorosa prova que passà no sols per la
malaltia, sinó també per la guerra, la separació dels seus i més tard, per la derrota i
l’exili d’aquests. És al sanatori on pateix i s’enforteix l’esperit de l’home; on es forma i
madura el poeta: transcorregut el període d’inactivitat total al sanatori, Màrius Torres
destina les hores de lleure a la creació literària. Durant aquest període, Màrius va
escriure prop d’un centenar de poemes, tres obres de narrativa curta i una farsa teatral.
També, va traduir sis poemes del francès al català.
1 PRATS, Margarida. Invitació a Màrius Torres. Lleida: La Paeria, Ajuntament de Lleida, 1992, pàg. 56
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
5

Pel juny de 1936, coneix Mercè Figueras, malalta gironina, que esdevindrà l’amistat més
íntima del poeta, la persona amb qui compartirà una relació epistolar més emotiva, i el
seu motiu literari principal, Mahalta.
Màrius Torres morí el 29 de desembre de 1942, amb serenitat i envoltat de les amistats
del sanatori. La darrera carta que Màrius Torres adreçà al poeta Carles Riba, datada
poc abans de morir, deia:
“Si volgués resumir què m’han portat aquests quatre anys darrers, us diria que, d’una
banda, l’afermament de la meva vocació, la consciència que jo sóc essencialment aquesta
cosa absurda: un poeta líric”. 2
Sens dubte, l’aïllament produït per la malaltia i les circumstàncies que l’envoltaren, fou
un factor decisiu. Aquest aïllament, va dur-lo a la maduresa de reflexionar, a més de
l’enfrontament amb l’amenaça de la mort; a la puresa de l’amor que va sentir amb
Mahalta.
L’amor a la poesia de Màrius Torres
“Doncs jo veig igual l’amor. És el mateix sentiment el que, amb diversa intensitat, em lliga
a tot el que m’estimo. Ara bé, en cada cas, aquest únic amor pren una particular
coloració. Al pare se l’estima amb respecte, al germà amb companyonia, a Déu amb
esgarrifança, al fill se’l deu estimar amb orgull, a la dona se l’estima amb desig”. 3
Aquestes paraules que trobem en la correspondència de Màrius Torres ens serveixen
per començar a estudiar el tema de l’amor des del punt de vista del poeta lleidatà.
2 Ídem. Invitació..., pàg. 85
3 TORRES, Màrius. Poesies i altres escrits. Barcelona: Edicions 62, 1998, pàg. 178
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
6

Analitzarem el concepte de l’amor a la poesia de Màrius Torres amb el tema de la figura
femenina, com a referent: la dona en general i en particular –segons els versos-, tal com
proposa Mercè Boixareu 4 , seguint la gradació, difícil de distingir, que trobem en els
poemes, i que va de l’ideal, al desig, a l’amistat i a l’amor tradicionalment considerat.
La dona en la poesia de Màrius Torres
L’encís poderós de la dona estimada i, en particular, la lluminositat del seu rostre i
esguard colpeix i sedueix, una vegada més, la sensibilitat del poeta.
“Sedueix com un bell paisatge
que fos bell sobretot per la claror del cel (...)
Emanant la gràcia suprema
d’allò que és innocent, i radiant, i nu,
tota la seva vida és un poema
murmurat per un àngel incandescent i bru (...)” 5
La dona que se’ns presenta en aquests poemes no és mai superficial. El poeta no
s’atura en les seves gràcies externes. L’atrau la mirada, no pas els ulls; el somriure, no
pas els llavis. Així s’explica aquella Cançó a Mahalta, aparentment un joc de paraules:
- Tu, que sempre m’aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
Mahalta?- 6
No es canta mai el color dels ulls, el gust dels llavis, la forma dels cabells i l’encant de
les mans, tots aquests tòpics tan propis de la literatura amatòria. Es canta la simpatia,
4 BOIXAREU, Mercè. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Editorial Selecta, 1968
5 TORRES, Màrius. Poesies..., pàg. 100
6 Íbidem, pàg.58
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
7

l’alegria, la bondat, la companyonia i, sobretot, la puresa i transparència de l’ànima
d’ella; virtut que es pot preuar per sobre de totes, amb la qual cosa la poesia feminista
de Màrius Torres pren un matís espiritual molt particular. La dona, que és bella per
natura té, a més a més, la qualitat d’embellir tot el que l’envolta:
“(...) Tan bella es veu en l’innocent estany,
que, com un cigne, llisca pel miratge
i entra, amorosa, dins la seva imatge (...)” 7
En el seu Sonet per a la “liseuse” de la Maria, dedicat a una amiga, també expressa la
bellesa de la figura femenina. Els versos de les pàgines, muts i morts, reneixen quan
ella els recita:
“Muts en aquestes pàgines, versos sense figura,
sou igual que paisatges apagats en la nit;
us cal la seva veu, aurora que procura
música a cada mot, rostre a cada esperit (...)” 8
Els poemes Fidelitat i El país sense record, reflecteixen 9 en els versos, un dibuix de
dona, barreja de realitat i fantasia. El poeta es complau en un amor inútil, silenciós i
sofrent, mentre es repeteix al final de cada estrofa, la paraula “fidel”. El país sense
record segueix en el mateix to lànguid el record de la dona estimada. Per al poeta,
sembla haver-hi hagut alguna desil·lusió: la dona real no és exactament la que l’ideal
del poeta demanava. L’objecte d’aquests poemes, no és la dona ni les seves qualitats,
sinó únicament el sentiment del poeta; un sentiment que queda en el buit de les seves
fantasies perquè no troba el suport real on recolzar-lo. És l’amor del qui busca i,
imperatiu del sentiment, s’enamora inútilment, sense trobar.
7 Íbidem, pàg.132
8 Íbidem, pàg.110
9 Íbidem, pàg.131
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
8

“Quines paraules us podria dir
que fossin més constants, dona cruel,
que el meu vell silenci on em plau sofrir
calladament fidel?
Joiós, sofrir, felicitat amarga,
vós sou el sol i els núvols del meu cel.
Quina agonia em podria ser més llarga,
eternament fidel? (...)
En aquests versos, notem la falta de realitat de l’amor i el simple joc poètic, en què el
record queda superat per la fantasia.
Completament diferent de la resta de composicions, és l’enigmàtic poema Lorelei.
Aquest poema es configura com un illot dins la producció del poeta. Si les Cançons a
Mahalta són les que centren realment la temàtica amorosa de l’obra, aquelles en els
quals es defineix, Lorelei és una mostra poc comuna de la poesia amorosa de Màrius
Torres. Un nom de dona que reflectia un sentiment molt més passional en els seus
versos.
“Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies uns límits en l’impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com un ara
dins meu! (...)” 10
Un altre poema ple del misteri que deixa una amiga el nom de la qual desconeixem,
sorgí aquest Retrat tan extraordinàriament bell, amb tanta projecció d’ell mateix. Es
tracta certament d’una dona, per la gràcia particular que desprèn i, si en quedava cap
dubte, pels adjectius femenins dels últims versos. Observem que l’atractiu que aquest
10 Íbidem, pàg. 54
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
9

personatge exerceix sobre el poeta és gran, però no hi ha cap indici que faci pensar en
un sentiment amorós. Es destaca una admiració especial, centrada en la puresa i la
innocència de la dona que es canta, embolcallada en aquest entorn espiritual que
trobem en tantes altres composicions:
“Sedueix com un bell paisatge
Que fos bell sobretot per la claror del cel.
Qui el travessa en el seu pelegrinatge,
S’emporta endins dels ulls un resplendor fidel (...)” 11
També és molt bell el poema Una vella dama, en el qual, mentre fingeix descriure una
consola, ens parla de la dama. Les paraules es poden aplicar, alhora, a l’una i a l’altra.
Al final del poema, quan la descripció de la consola és especificada i no és possible de
confondre-la amb la dama, s’intensifica el clima suggeridor dels versos:
“(...) Alta, sòbria de línies, tornejada, robusta,
ni una estella ni un corc al polit de la fusta.
Només el gran mirall somreia un poc velat,
I el fris era d’argent, que un dia fou daurat.
(...) un dia,
no sé com, molt suau, el vell calaix s’obrí.
Era ple de flors acabades de collir:
Assutzenes, ceilans, violetes, nadales,
I un vol de papallones plens de llum a les ales”. 12
Una vegada més, el misteri inexplicable de la poesia. El poeta pensarà en la persona
determinada; el lector, ignorant la realitat, es queda amb l’encís de la imatge.
11 Íbidem, pàg. 100
12 Íbidem, pàg. 155
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
10

El més important dels primers poemes d’amor de Màrius Torres és el fet de trobar-hi un
ideal amb les mateixes característiques que prendran vida en les Cançons a Mahalta:
desig d’un amor càlid, fidelitat, puresa, tendresa, records comuns... la dolça
companyonia de l’ànima amiga.
I serà Mercè Figueras, Mahalta, la musa que farà brollar en els versos del poeta l’amor
en estat pur.
L’amor de Mahalta
Enmig de tanta desgràcia, personal i col·lectiva, física i espiritual, Màrius Torres trobà al
sanatori la comprensió, l’afecte, l’amistat intensa que es resumeixen en la paraula
“amor”. I l’amor, aquest sentiment tan ampli, al qual el seu esperit se sentia naturalment
predisposat, i que ja s’havia insinuat en els anys d’estudiant, troba finalment l’objecte
adequat, la dona somniada, “l’ànima d’elecció”- segons diu ell mateix- amb la qual la
seva es comprèn i s’acobla: Mahalta.
Al juny de 1936, el primer dia que pot assistir a una sessió de cinema, Màrius Torres
coneix Mercè Figueras, malalta gironina. Mercè Figueras i Bassols (Girona, 1908 –
Barcelona,1976), ingressà al sanatori de Puig d’Olena poc abans que ho fes Màrius
Torres. Fou l’amistat més íntima del poeta i la inspiradora de la sèrie de cançons a
Mahalta. Un senhal carregat de simbolisme i significat en la poesia de Màrius Torres 13 .
13 Mahalta d’Apulia és el nom de l’esposa del comte Ramon Berenguer II, que està enterrada a la catedral de Girona. És
un nom que va agradar al poeta, i ell se’n serví per cantar la seva estimada. El fet que pretengués fer creure que estava
cantant una dona històrica, en un amor imaginari, respon no solament al natural desig de no confondre intimitat i poesia,
sinó també a la seva tendència ja assenyalada de passar tota cosa concreta i real a l’abstracció.
El nom de Mahalta pot ser que agradés al poeta pel fet de ser un nom històric, d’una reina catalana, però segurament
l’escollí també perquè té un encís fònic, de puresa i sonoritat, que esta molt d’acord amb l’amor espiritual que es canta
(l’efecte de la a dóna una veritable sensació de claredat i de blancor). Però alguns autors han apuntat, com una curiositat,
la relació que hi ha entre aquesta paraula i la situació de la dama que s’està cantant: “Mahalta”, “malalta”, cosa que és
molt possible que el poeta tingués també en compte.
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
11

“Amor meu, no sospiris.
L’aire del teu silenci passa en mi,
com per un prat un vent d’ales d’àngel, o lliris.
Estrella del matí,
fes-me oblidar que em moro de que miris.
Sóc la gota de rou que t’estimava ahir”. 14
Després de mesos d’estar-se al llit, “castell de febre i de repòs”, envoltat d’un paisatge
immens i esplèndid que ell encara el percebia com a anònim i distant, el primer dia que
es va llevar i vestir, convidat a anar a una sessió de cinema, va fer l’encontre essencial.
Ja ben començada la sessió, hi va entrar una noia fent molt de soroll amb les cadires.
També per a ella, causant de la interrupció, era el primer dia que sortia després d’una
llarga reclusió: començava a trencar el dol per la mort del pare.
Quan cadascú tornava a la seva habitació, Màrius va veure-li la cara. La sorpresa fou
majúscula: en veure’n els ulls, se n’enamorà. Li ho explicà en una carta un any després:
“(...) Acabada la sessió, ens vam trobar a l’ascensor (...). En veure’t cara a cara, ja em va
fer estrany que una noia amb tal posat de tendresa pogués fer tant soroll. Em sembla que
va ser aquell moment a l’ascensor que vaig adonar-me de la teva existència, i m’inclino a
creure que data d’aquell mateix moment la meva... el meu... el meu el que vulguis. Jo, és
clar, no vaig donar-me’n compte, però ara m’ho revela l’estranya claredat amb què el
recordo. Per què no l’he oblidat, com he oblidat la primera visió de l’altra gent? (...) Pel que
t’he dit abans pots veure que, almenys jo, no t’he estimat fins que t’he conegut (...)”. 15
Màrius no tardà massa en donar-li un poema. El dia de la Mercè de 1936, aprofità
l’avinentesa per escriure-li la primera carta d’un llarg seguici d’altres, amb la qual inicia
una relació epistolar que durarà fins a la mort del poeta.
14 Íbidem, pàg. 153
15 Íbidem, pàg. 181
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
12

Ambdós es trobaven a la biblioteca del sanatori. Al principi cadascú llegia el seu llibre i
mirava de reüll el company de lectura, assajant de minar “una feble muralla de trèmula
reserva”. Després, l’una i l’altre van llegir les mateixes pàgines del mateix llibre. L’autor
n’era Baudelaire. Pel novembre, Màrius li recità alguna de les seves poesies. És l’inici
de l’afirmació de la relació amical-amorosa amb Mercè Figueras, que esclatarà en forma
de poesia bellíssima l’any següent.
“Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels
fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga- (...) 16
El fet de parlar-nos d’ànimes ens situa enfront d’un amor espiritual; i els “rius paral·lels”
indiquen una igualtat de condició i de situació de llurs vides. En els versos següents es
parla de la impossibilitat d’unir aquest amor, i en els dos últims, d’un apropament
espiritual mitjançant la paraula.
Màrius Torres va escriure un poema bellíssim, que ens parlava des del primer vers de
l’especial condició que tenia aquesta relació: l’amor que no es podia realitzar físicament,
es vessà en intimitat i confidències, en art i bellesa. L’evocació en el record de la
presència, de la figura, de les mans, dels ulls de la dona estimada, és un signe més de
la fragilitat i inaprensibilitat de les coses que més estimem en la vida, amb l’amor com a
16 Íbidem, pàg. 53
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
13

eix per sobre de totes les coses, principalment, en circumstàncies com les que
envoltaren el poeta.
“(...) envers tu, el meu amor és tot blanc com un mes de Maria. Tot just, potser, una mica
rosat com els ametllers que deuen florir per l’Empordà i l’Urgell (...)”. 17
L’amor, físicament irrealitzable, es nodria de llargues passejades pel Racó dels
Enamorats del jardí del sanatori, o amunt i avall del passadís del sanatori esdevingut
“Paradís”.
En la dolçor i la compenetració de les seves vides es canta moltes vegades el tema del
somni i del record comuns, fruit sens dubte d’aquest estat de companyonia i de llargues
converses. Són records de temps millors i somnis plens d’esperançades il·lusions per al
futur.
Enmig d’aquest oasi, batega en el cor del poeta l’anhel d’una amor infant, feliç i
perenne. Mitjançant el record, es realitza la unió prodigiosa de dues ànimes que es
comprenen.
“Com dos infants que van per un bosc de rondalla,
agafades les mans i els cors,
seguim el caminet que entre jardins davalla
cap al país dels teus records (...)” 18
Però al sanatori també hi havien alguns contratemps: un doctor que els prohibia els
passejos, o l’empitjorament d’algun dels dos en la malaltia, cosa que l’obligava a
quedar-se al llit. Aleshores s’enviaven cartes, explicant-se el que els havia passat durant
el dia. I aquestes circumstàncies donen llum, no solament a una vasta i deliciosa
17 Íbidem, pàg. 178
18 Íbidem, pàg. 59
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
14

correspondència, sinó també a versos i poemes que es poleixen i perfeccionen en les
llargues estones que passen junts canviant-los i corregint-los. Les cartes i les poesies
són plenes de paraules delicades i sentides.
“(...) Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.
I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l’infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d’ella”. 19
Amb aquestes paraules, es podria definir el que va ser per a ells aquest sentiment, que
no podia, a causa de llur malaltia, adquirir un caràcter normal. Aquesta impossibilitat,
apareix algunes vegades en els seus escrits personals, on no notem ni el pesar ni el
plany per aquestes limitacions. Tot al contrari, s’hi troba sempre una certa recreació
sentimental i espiritual d’aquest afecte mutu, noble, serè.
La presència de l’amiga estimada omple de companyia i de felicitat l’ànima del poeta. La
seva absència, en canvi, el fan adonar de la seva solitud i desemparament.
“(...) Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
19 Íbidem, pàg. 57
20 Íbidem, pàg. 94
el teu adéu en mi
m’atansa al teu record amb la dolça temença
d’entrar tot sol en un jardí”. 20
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
15

Un seguici d’anècdotes assenyalen el camí d’aquesta comunicació essencial on un i
l’altra s’endevinaren més que es veieren, una comunicació tan única com entranyable i
íntima, potser gràcies als obstacles de tota mena que va haver de superar.
La literatura, la paraula escrita, fou el llaç invisible que connectava els seus cors, els
seus pensaments, en aquell espai tan petit ple de gent malalta de mort. Les cartes es
convertiren en l’esperança.
“Mai no podríem superar aquestes muntanyes. Posat que ho aconseguíssim, és possible
que trobéssim una altra cordillera encara més abrupta per barrar-nos el pas. No podem
aspirar al món, Mercè. Ens hem de recloure a la petita vall.
I bé, fem-la ben bonica, la nostra vall. Plantem-hi flors, arbres. Bastim-hi columnes,
cabanes, temples, estàtues. Criem-hi coloms, àligues, rossinyols. Que cada una de les
seves pedres estigui treballada amb les nostres mans i el nostre amor. Que no resti erma
cap de les seves feixes. Així oblidarem les muntanyes que ens limiten. Si el nostre amor no
pot créixer en extensió vers altres terres prohibides, res no ens priva de conrear
intensament la petita terra de la nostra vall per fer-li rendir el màxim de flors i de fruits. I,
què caram! el Paradís era també una petita vall!”. 21
L’any 1937 fou de pau, de millora física, de reconstrucció. I sobretot, va ser un any de
paradís, el que trenà l’íntima relació de Màrius amb Mahalta: la confiada, fraterna i
fecunda relació de l’home amb la dona. Entre la quarantena de poemes que Màrius
Torres escriu aquest any, hi ha la major part de cançons a Mahalta, inspirades per
l’amiga i musa del poeta.
Amb Mahalta, Màrius va fer al sanatori una experiència essencial lligada amb la seva
biografia íntima i amb els seus anhels. Màrius Torres es va transformar en els ulls
mateixos d’aquella noia.
21 Íbidem, pàg. 179
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
16

El paisatge que veia buit pels balcons de la seva cambra de malalt, ben ajagut, ben sol
amb la febre com a única companya, estava ja habitat pels ulls somrients de Mahalta.
La seva bellesa i el seu caliu donaven presència íntima a la immensitat del cel: la
immensitat, gràcies a aquella mirada, trobada gràcies al seu destí de malalt, s’anava
fent íntima. La immensitat ja no l’angoixava: aquells ulls l’hostatjaven, el feien
experimentar la gràcia de sentir-se incondicionalment acollit i acceptat. I demanava a
l’amiga que compartia els mateixos somnis de fugida de la transitorietat del temps, que li
deixés lloc en la barca que els conduiria a la pàtria antiga:
(...) – I clous els ulls. ¿Retrobes, en la mar d’ensomni,
la barca que et torna a buscar?
Ah, no em deixis en terra! Fes-me lloc al teu somni,
Mahalta! Sóc el teu germà!- 22
Aquest darrer poema, tan intens i tan breu, escrit a la fi de 1937, forma part de
l’experiència espiritual de Màrius Torres. El somni, l’infinit té rostre, un rostre femení, i
aquest rostre l’acull pel que és. En aquesta acollida femenina, ell és.
Aquesta és la dolça i senzilla història que il·lumina aquests set anys al sanatori, i que
està reflectida en molts dels seus poemes escrits pocs mesos després de conèixer-la.
Després de les Cançons a Mahalta, anem trobant altres poemes on és cantada la dona
estimada. Hi ha hagut, però, un procés: per primera vegada, el poeta no canta el
sentiment, sinó que es limita a contemplar l’ànima pura que l’inspira.
En parla amb una admiració –quasi veneració- dolçament sentida. La descripció és
purament espiritual i es realitza mitjançant imatges de la natura:
“Com una aigua tranquil·la reflecteix, cap al tard,
22 Íbidem, pàg. 94
els núvols, els cignes i els saules,
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
17

jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l’ombra de les teves paraules
Fins la paraula més difícil, els teus ulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons dels silencis, la busques i et reculls
la teva mirada ja parla (...)” 23
En aquest poema, el poeta evoca l’encís de la mirada, dels ulls de la seva estimada,
ànima dels pensaments, dels sentiments i de la seva obra poètica.
No hi ha en cap moment descripció física dels ulls, sinó de la seva expressió, la qual
transmet de manera palesa aquesta espiritualitat en l’amor de què estem tractant. Són
uns ulls que parlen, que ens dibuixen esguards, són uns ulls que endevinaren el
sentiment amorós més intens:
“Jo no sé si és una il·lusió que em faig. Però trobo en tu una tal “comprensió” que
sovint trobo inútil de dir-te coses perquè penso que tu les has pensat igualment. Vaig
dir-te un dia que jo t’havia “endevinat” a poc de conèixer-te. Deixa’m dir ara que també
vaig comprendre que tu m’endevinaves a mi.” 24
La Mercè, a més d’amiga, fou –segons paraules del mateix poeta- “l’Ange Gardien, la
Muse i la Madone” 25 , l’única entre les dones que havien atret l’atenció de Màrius, amb
qui tingué l’oportunitat de viure una llarga relació sentimental; relació difícil de ser
compresa des de les nostres experiències vitals, però que no pot etiquetar-se d’una tan
alta espiritualització com ha estat fet per l’estudiosa Mercè Boixareu 26 .
Altres figures de dona
23 PRATS, Margarida. Invitació... pàg. 100
24 Íbidem, pàg. 55
25 PRATS, Margarida. Màrius Torres, l’home i el poeta. Barcelona: Ed. Del Mall, 1986, pàg. 145
26 BOIXAREU, Mercè. Vida....
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
18

L’experiència d’aquest amor irradià i es perllongà cap a un cercle d’amics tant de dintre
com de fora del sanatori: la germana de la Mercè, l’Esperança Figueras, companya de
feina i amiga de Joan Sales, poeta, novel·lista i pedagog de l’idioma; el doctor Josep
Saló, estudiant de medicina, de primer, malalt al sanatori i que després en fou metge. A
partir de 1939, el cercle, per les circumstàncies històriques i personals, encara es va fer
més íntim i càlid i s’estengué a la propietària del sanatori, Maria Planas.
Alguns dels seus poemes reflecteixen aquesta vivència de l’amistat que prenia cos en
les reunions del diumenge en les habitacions que la Maria tenia al sanatori, justament
quan les circumstàncies històriques eren d’allò més fosques. Juntament amb el doctor
Saló, passava amb elles llargues estones, estudiant, llegint, xerrant, fent “retrats” de
coneguts. Aquestes quatre persones eren les úniques que al sanatori coneixien la seva
condició de poeta, i amb elles passava també moltes estones corregint els seus versos.
El poema més bonic dedicat a l’amistat és el de Tres amigues, encapçalat amb dos
deliciosos versos de Bernat de Ventadorm, dedicat a tres noies del sanatori. Un cant a
la poesia i a l’amistat, inspirat en la figura de la dona, a les quals adreça també altres
poemes.
Aquesta composició pot ser inclosa dins un tipus de poesia que el poeta anomenà
Retrats, i n’és un dels exemples més reeixits. Els Retrats canten les gràcies d’una
persona anomenant els objectes que la poden suggerir i qualificar. Aquests poemes
neixen, no solament dels innombrables antecedents literaris que es podrien citar, sinó
també d’un joc, del mateix tipus amb el qual s’entretenien al sanatori. Màrius Torres s’hi
recrea, perquè, a més del misteri que aquestes composicions enclouen, i de l’anonimat
en què poden quedar les persones de les quals es parla, s’hi pot relacionar la natura i
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
19

els objectes visibles amb l’ànima humana, ja que el que es descriu en els retrats són
qualitats espirituals, rarament aspectes corporals de la persona.
En aquesta composició, Tres amigues, les imatges de les figures femenines són
encisadores. En el poema resten descrites, primer, Mercè Figueras, Mahalta; després,
l’Esperança, germana de la Mercè, i la tercera, la Maria, propietària i gerent del sanatori.
La cloenda del poema expressa, de forma galant, allò que sentia el poeta en comunicar-
se amb “les amigues”:
La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor i crema de vegades.
La segona és perfum, com un matí d’abril,
sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga,
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.
I la tercera és resplendor; segons va l’aire,
a vegades és clar de lluna i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,
i quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.
Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat. 27
Aquests versos es configuraven com una mostra més de l’impacte de l’encant femení
amb tots els seus matisos i plecs en la sensibilitat del poeta de Lleida. Comunicar-se
amb aquest cercle d’amistat, dir-se i mostrar-se, fou segurament el gran estímul de
27 TORRES, Màrius. Poesies..., pàg. 111
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
20

Màrius Torres per fer versos. D’altra banda, l’efecte dels seus poemes en ser llegits, li va
donar consciència de quina era la seva vocació: la màgia de ser poeta líric.
Els tempteigs d’abans de la malaltia havien esdevingut missió pròpia i destí, la
realització del qual fou clau de volta de la seva felicitat, tan gran que no la van poder
eclipsar les vicissituds de la malaltia i de la guerra, la pèrdua total del patrimoni familiar,
la derrota, l’exili llunyà de parents i amics, la proximitat de la mort.
L’obra de Màrius Torres, amb paraules de l’estudiós Carles Cardó, emmirallava en
fondària. Fascinava per la seva elegància en la forma i el seu profund significat de fons.
Màrius Torres parlava de la seva poesia i escrivia:
“Cap màgia no pretén omplir-la, en efecte. Crec que la poesia no és màgia, ni joc, ni
charme –tot i que pugui tenir de tot això. Les meves idees estètiques –banals i confuses-
em fan prendre la poesia com un mitjà expressiu de la personalitat. 28
Fruits de l’amistat, quan els versos de Màrius dringuen entre persones, creen lligams
vertaders i amistats úniques.
28 PRATS, Margarida. Invitació... pàg. 85
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
21

Conclusions
La faceta de l’amor sublimat per la figura de Mahalta, és la constant que defineix la
poesia de Màrius Torres. Les Cançons a Mahalta van des de la constatació que la unió
de dues vides és impossible (març 1937) fins a declaracions expresses d’amor (1939-
1940), passant per la idealització de la mirada, de la paraula, del somriure, de la
melangia. 29 La melangia que dóna llum a la dona estimada, es converteix en còmplice
de la que amara l’ànima del poeta.
Com descriu Josep Martí, el sentiment de tristesa difusa i persistent davant l’efímera
consistència de la vida, i el seu amor vers la persona estimada, impedit per la malaltia
d’ambdós, és una constant en l’expressió poètica de Màrius Torres.
L’evocació de la calidesa d’una presència femenina endinsa el poeta en el misteri
d’amor i de pau que el cor de tot home desitja, del qual la tendresa de la dona n’és
l’expressió més perfecta i significativa.
Aquesta presència àltera femenina, en l’obra lírica de Màrius Torres, forma part de
l’àmbit general de transcendència i d’alteritat sense el qual l’ésser humà restaria tancat
en si mateix.
A l’obra poètica de Màrius Torres trobem una poetització de la dona basada en el pòsit
del profund enamorament que tingué amb Mercè Figueras. Mahalta es convertí en el
paradigma de l’amor, el qual, lluny de ser idealizat o abstracte, resultava d’una dona
concreta. La figura que esdevenia un oasi per a l’ànima humana. La dona com a
29 PRATS, Joan. Cupido aparia la sageta. Màrius Torres en el record. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, pàg.
183
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
22

companya i amiga. La tendresa de la mirada, de les mans, de la veu femenina. Mahalta,
com a ésser que condicionava tot amor i tota vida.
Els versos cobraven vida i es transfiguraven quan parlaven d’una veu femenina. És la
màgia d’aquesta veu, la que transmetia emocions anímiques, desvetllades per la bellesa
i seducció de la paraula poètica i de la presència i fràgil bellesa de la dona estimada.
El perfum de transcendència a l’obra poètica de Màrius Torres tenia nom de dona.
Mahalta: figura de dona a la poesia de Màrius Torres
Joana-Alba Cercós i Gaya
23