Avaluació tècnica i econòmica de nous cultius, demandats pel canvi ...

avaluació tècnico-econòmica
de nous cultius demandats
pel canvi d’hàbits alimentaris
en les zones agràries catalanes

avaluació tècnico-econòmica
de nous cultius demandats
pel canvi d’hàbits alimentaris
en les zones agràries catalanes
En col·laboració amb:
Coordinació i tutoratge:
Fundació del Món Rural - Iolanda Huguet i Huguet
Universitat de Lleida - Lluís Martín i Closas
Redacció i Investigació:
Lucia Callejon i Fuertes
Dipòsit Legal: L. 263-2012
Lleida, setembre 2010

PRÒLEG
La missió de la Fundació del Món Rural és establir
mecanismes facilitadors de la reflexió
sobre els problemes específics i/o diferencials
del món rural, fent promoció i divulgació de
debats, estudis, recerques i altres actuacions
que vagin adreçades a trobar models de desenvolupament
que entenguin la ruralitat com
un espai amb activitat econòmica dinàmica i
diversificada, infraestructures i serveis suficients
i de qualitat, i que preservin el territori i
les seves riqueses naturals i culturals.
Des de la Fundació del Món Rural s’analitza
tant el sistema agroalimentari, un sector bàsic
per l’economia rural, com altres activitats
no agràries, amb la perspectiva de fomentar
la innovació i aquells elements que incentivin
el dinamisme econòmic i la competitivitat de
les activitats empresarials ubicades en les diferents
zones del territori català. Dins dels objectius
de la Fundació del Món Rural, s’inclou
el foment d’estudis i la recerca per generar activitat
econòmica en el món rural i crear sinèrgies.
La Fundació del Món Rural, l’any 2008, va publicar
el llibre “Ruralitat i Immigració”, on es
presentaven les especificitats de la realitat
immigratòria en les zones rurals catalanes i
l’important impacte que ha tingut en l’evolució
demogràfica d’aquestes. El ràpid increment
de la població immigrada, que actualment representa
el 15% de la població catalana, està
provocant canvis en l’alimentació en tota la
ciutadania, afavorint la presència de múltiples
dietes gastronòmiques i diversificant el
mercat alimentari. Per tot plegat, la demanda
creixent de nous productes pot representar
una nova via de negoci pels empresaris agraris
catalans que permeti diversificar les produccions
i fonts d’ingressos. És a partir d’aquest
plantejament que la Fundació del Món Rural,
en col·laboració amb la Universitat de Lleida,
ha impulsat el present estudi per a detectar
quines oportunitats té el sector agroalimentari
català de produir aliments originaris de països
de població immigrada.
L’estudi s’estructura mitjançant tres objectius;
en primer lloc s’han establert quins productes
han experimentat un increment de la demanda
a causa de la introducció de nous hàbits alimentaris
originats pels moviments migratoris
en els últims anys; en segon lloc, s’ha determinat
en quines zones agràries del territori
català seria viable tècnicament l’explotació
dels anteriors cultius segons les condicions
ecològiques, estructurals i de la tecnologia de
la producció; finalment, s’ha realitzat un anàlisi
econòmic per concloure quins productes
poden representar un nou jaciment pel camp
agrari català. El resultat apunta a 5 productes
principals que són susceptibles de ser cultivats
a determinades zones de Catalunya de manera
viable: el litxi, el cumquat, l’ocra, la batata i la
col xinesa.
L’estudi que a continuació es presenta posa de
manifest una nova oportunitat de negoci pels
agricultors catalans. Es tracta d’una investigació
preliminar tot i que molt rigorosa tant en
els aspectes tècnics com econòmics, que obre
el camí a noves actuacions, ja siguin estudis
d’ampliació, proves de camp o inici de cultius
experimentals, que aportin més elements
perquè l’empresari agrari pugui invertir en el
cultiu d’aquests productes. Ara és el torn de
l’experimentació per part dels centres de recerca
agroalimentaris del nostre territori que
ha de determinar les tècniques de producció
més adients per aquests nous cultius, de manera
que es pugui planificar correctament aquesta
nova oportunitat de negoci i s’ofereixin més
eines per a fer més competitives les explotacions
agrícoles catalanes.
Francesc Cribillers
Director de la Fundació del Món Rural

índex
1. Introducció
1.1. Evolució dels hàbits alimentaris
1.1.1. Moviments migratoris
1.1.2. El treball i la població immigrada
1.1.3. Hàbits de consum i la població immigrada
1.1.3.1. Àfrica Nord i Magrib: el Marroc
1.1.3.2. Àfrica Subsahariana: Gàmbia i Senegal
1.1.3.3. Àsia Oriental: la Xina
1.1.3.4. Àsia Meridional: Índia i Pakistan
1.1.3.5. Sud Amèrica i Carib: Equador i Colòmbia
1.2. Àmbit i localització dels espais agraris catalans
1.2.1. Característiques climàtiques de Catalunya
1.3. Economia agrària catalana
1.4. Justificació dels objectius
1.5. Objectius
2. Material i mètodes
2.1. Sistemes de recerca d’informació
2.2. Sistemes de realització d’enquestes i estudi de mercat
2.3. Metodologia d’adequació dels cultius segons el territori
2.4. Metodologia de l’avaluació econòmica del projecte
2.4.1. Anàlisi del mercat
2.4.1.1. Àmbit, evolució i tendències
2.4.1.2. Anàlisi dels clients
2.4.1.3. Anàlisi de la competència
2.4.1.4. Anàlisi dels intermediaris
2.4.2. Metodologia de l’avaluació dels costos
2.4.3. Determinació de la viabilitat econòmica dels cultius
3. Resultats
3.1. Determinació dels principals productes
3.2. Adequació dels cultius segons el territori
3.2.1. Obtenció dels LUT
3.2.1.1. Iuca
3.2.1.2. Ocra
3.2.1.3. Taro
3.2.1.4. Yautia o malanga
3.2.1.5. Nyam
3.2.1.6. Gingebre
3.2.1.7. Batata
3.2.1.8. Mango
3.2.1.9. Papaia
3.2.1.10. Guaiaba
3.2.1.11. Llima
3.2.1.12. Cumquats
3.2.1.13. Plàtan mascle
3.2.1.14. Litxi
3.2.1.15. Col xinesa
3.2.2. Obtenció dels LEU
3.2.3. Obtenció dels mapes i classificació
3.2.3.1. Iuca
3.2.3.2. Ocra
3.2.3.3. Taro
3.2.3.4. Nyam
3.2.3.5. Batata
3.2.3.6. Mango
13
15
15
18
19
21
21
22
23
23
24
28
29
31
33
35
37
37
38
43
43
43
43
43
44
44
49
51
53
55
55
55
56
56
57
57
58
58
59
60
60
61
61
62
62
63
64
67
67
68
69
70
71
72

3.2.3.7. Papaia
3.2.3.8. Guaiaba
3.2.3.9. Llima
3.2.3.10. Cumquats
3.2.3.11. Plàtan mascle
3.2.3.12. Litxi
3.2.3.13. Col xinesa
3.3. Avaluació econòmica dels cultius escollits
3.3.1. Anàlisi del mercat
3.3.1.1. Àmbit, evolució i tendències
3.3.1.2. Anàlisi dels clients
3.3.1.3. Anàlisi de la competència
3.3.1.4. Anàlisi dels intermediaris
3.3.2. Resultats de l’avaluació dels costos
3.3.2.1. Cultiu de la col
3.3.2.2. Batata
3.3.2.3. Cultiu de l’Ocra
3.3.2.4. El cultiu del cumquat
3.3.2.5. El cultiu del Litxi
3.3.3. Determinació de la viabilitat econòmica dels cultius
3.3.3.1. Col xinesa
3.3.3.2. Batata
3.3.3.3. Ocra
3.3.3.4. Cultiu del cumquat
3.3.3.5. Cultiu del litxi
4. Discussions
4.1. Determinació dels principals productes
105
4.2. Adequació dels cultius segons el territori
106
4.3. Discussió dels resultats de l’avaluació econòmica dels cultius 107
5. Conclusions
6. Bibliografia
72
73
74
74
75
76
76
78
78
78
81
82
83
84
84
88
93
96
98
100
100
100
101
101
102
103
109
113

índex de figures
Figura 1: Evolució de la població immigrada a l’Estat Espanyol per continent de
procedència (hab./any)(Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Anuari Estadístic
d’Immigració)
Figura 2: Número d’habitants immigrats a Espanya per províncies
Figura 3 : Distribució de la població total a Catalunya (Font: Elaboració pròpia a
partir de les dades de IDESCAT, 2008)
Figura 4: Percentatge de poblacions immigrades respecte el total de la població
immigrada. (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de IDESCAT, 2008)
Figura 5: Distribució de la població immigrada per continent de procedència en
els diferents àmbits d’actuació del Govern de la Generalitat. (Font: Elaboració
pròpia a partir de les dades de IDESCAT, 2008)
Figura 6 :Distribució d’habitants immigrats per comarques i per continent de procedència.
(Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del IDESCAT 2008)
Figura 7: Localització del grup ètnic Àfrica Nord i Magrib. (Font: Elaboració pròpia.)
Figura 8: Localització del grup ètnic Àfrica Subsahariana. (Font: Elaboració pròpia.)
Figura 9: Localització del grup ètnic Àsia Oriental. (Font: Elaboració pròpia.)
Figura 10: Localització del grup ètnic Àsia Meridional. (Font: Elaboració pròpia.)
Figura 11: Localització del grup ètnic Amèrica del Sud i Carib. (Font: Elaboració
pròpia.)
Figura 12: Distribució dels paisatges catalans. (Font: Atles de la nova ruralitat,
2009)
Figura 13: Distribució dels tres usos dels sòls catalans. (Font: Atles de la nova ruralitat,
2009.)
Figura 14: Distribució de diferents grups de cultius en el territori català. (Font:
Atles de la nova ruralitat, 2009.)
Figura 15: Localització dels regadius a Catalunya. (Font: Atles de la nova ruralitat,
2009.)
Figura 16: Evolució del nombre d’actius a Catalunya per grans branques d’activitat
1910-2007. (Font: Atles de la nova ruralitat, 2009.)
Figura 17: Resum de la metodologia utilitzada. (Font: Elaboració pròpia.)
Figura 18: Resum del procediment SIG. (Font: elaboració pròpia)
Figura 19: Dibuix descriptiu de la iuca. (Font: Yamagutxi,1983)
Figura 20: Dibuix descriptiu de l’ocra. (Font: Yamagutxi,1983)
Figura 21: Dibuix descriptiu del taro. (Font: Yamagutxi,1983)
Figura 22: Dibuix descriptiu de la malanga. (Font: Yamagutxi,1983)
Figura 23: Dibuix descriptiu del nyam. (Font: Yamaguchi 1983)
Figura 24: Dibuix descriptiu del gingebre. (Font: Yamagutxi,1983)
Figura 25: Dibuix descriptiu de la batata. (Font: Yamaguchi 1983)
Figura 26: Dibuix descriptiu del mango. (Font: Nakasone i Paull, 1998)
Figura 27: Dibuix descriptiu de la papaia. (Font: Nakasone i Paull, 1998)
Figura 28: Dibuix descriptiu de la guaiaba. (Font: Nakasone i Paull, 1998)
Figura 29: Dibuix descriptiu del plàtan mascle
Figura 30: Dibuix descriptiu del litxi. (Font: Nakasone i Paull 1998)
Figura 31: Dibuix descriptiu de la col xinesa
Figura 32: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes de gener a
les zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
Figura 33: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes de febrer a
les zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
15
15
16
16
16
17
21
22
22
23
24
24
25
26
28
30
41
42
55
56
56
57
57
58
59
59
60
61
62
63
63
64
64

Figura 34: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes de març a les
zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
65
Figura 35: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes d’abril a les
zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
65
Figura 36: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes de maig a les
zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
65
Figura 37: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes de juny a les
zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
65
Figura 38: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes de juliol a
les zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
66
Figura 39: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes d’agost a les
zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
66
Figura 40: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes de setembre
a les zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
66
Figura 41: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes d’octubre a
les zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
66
Figura 42: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes de novembre
a les zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
67
Figura 43: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes de desembre
a les zones regables de Catalunya. (Font: elaboració pròpia)
67
Figura 44: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la iuca.
(Font: Elaboració pròpia)
68
Figura 45: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de l’ocra.
(Font: Elaboració pròpia)
69
Figura 46: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de l’ocra
amb temperatures mínimes mitjanes de 19ºC . (Font: Elaboració pròpia)
69
Figura 47: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de l’ocra
amb temperatures mínimes mitjanes superiors a 18ºC. (Font: Elaboració pròpia) 69
Figura 48: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu del taro.
(Font: elaboració pròpia)
70
Figura 49: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu del nyam.
(Font: elaboració pròpia)
70
Figura 50: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la batata.
(Font: Elaboració pròpia)
71
Figura 51: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la batata
amb una temperatura d’11ºC. (Font: Elaboració pròpia)
71
Figura 52: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la batata
amb una temperatura de 10ºC. (Font: Elaboració pròpia)
72
Figura 53: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu del mango.
(Font: elaboració pròpia)
72
Figura 54: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la papaia.
(Font: elaboració pròpia)
73
Figura 55: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la
guaiaba. (Font: elaboració pròpia)
74
Figura 56: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la llima.
(Font: elaboració pròpia)
74
Figura 57: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu del cumquat.
(Font: Eaboració pròpia)
75
Figura 58: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu del plàtan
mascle. (Font: elaboració pròpia)
76
Figura 59: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu del litxi .
(Font: Elaboració pròpia)
76
Figura 60: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la col
xinesa. (Font: Elaboració pròpia)
77

Figura 61: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la col
xinesa amb temperatures inferiors a 14ºC. (Font: Elaboració pròpia)
77
Figura 62: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu de la col
xinesa amb temperatures inferiorsa 13ºC. (Font: Elaboració pròpia)
77
Figura 63: Evolució del volum comercialitzat i preu del litxi en els darrers anys
(Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Mercabarna)
79
Figura 64: Evolució del volum comercialitzat i el preu de la batata en els darrers
anys. (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Mercabarna)
80
Figura 65: Evolució del volum comercialitzat i preu de la col xinesa en els darrers
anys (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Mercabarna)
80
Figura 66: Volum comercialitzat en quilograms de col xinesa a Mercabarna en els
darrers anys. (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Mercabarna ) 80
Figura 67: Distribució de vendes de Cultivar segons el tipus de client.
(Font: www.cultivar.net )
82
Figura 68: Cadena de valors. (Font: Elaboració pròpia a partir de valors del MARM) 83
Figura 69: Evolució del preu de comercialització a Mercabarna de la col xinesa, en
els darrers anys, introduint el preu d’equilibri calculat. (Font: elaboració pròpia) 101
Figura 70: Evolució preu de comercialització a Mercabarna de la batata, en els
darrers anys, introduint el preu d’equilibri calculat. (Font: elaboració pròpia) 101
Figura 71: Evolució preu de comercialització a Mercamadrid de l’ocra, en els
darrers anys, introduint el preu d’equilibri calculat. (Font: elaboració pròpia) 102
Figura 72: Evolució preu de comercialització a Mercamadrid del cumquat, en els
darrers anys, introduint el preu d’equilibri calculat. (Font: elaboració pròpia) 102
Figura 73: Evolució preu de comercialització a Mercabarna del litxi, en els darrers
anys, introduint el preu d’equilibri calculat. (Font: elaboració pròpia)
102

índex de taules
Taula 1: Distribució de la població estrangera a Catalunya per àmbits d’actuació
de la Generalitat. (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de IDESCAT, 2008)
Taula 2: Distribució en % de la població immigrada per províncies. (Font: Elaboració
pròpia a partir de les dades del IDESCAT 2008)
Taula 3: Grups ètnics per països. (Font: Elaboració pròpia.)
Taula 4: Superfície cultivada de farratges a Catalunya per províncies. (Font: Elaboració
pròpia a partir de les dades de IDESCAT, 2008)
Taula 5: Superfície cultivada per províncies en diferents sistemes.(Font: Elaboració
pròpia a partir de dades Idescat)
Taula 6: Quadre resum dels costos de producció en cultius de durada inferior a un
any. (Font: Elaboració pròpia)
Taula 7: Quadre resum dels costos de producció en cultius de durada superior a un
any. (Font: Elaboració pròpia)
Taula 8: Resum de productes més destacats en les entrevistes realitzades.
(Font: Elaboració pròpia)
Taula 9: LUT per la determinació del objectiu 2, amb els seus requeriments. (Font:
Elaboració pròpia)
Taula 10: Resum de la classificació dels cultius. (Font: elaboració pròpia)
Taula 11: evolució de la comercialització del cumquat en els darrers anys.
(Font: elaboració pròpia a partir de dades de Mercamadrid)
Taula 12: evolució de la comercialització de l’ocra en els darrers anys. (Font: elaboració
pròpia a partir de dades de Mercamadrid)
Taula 13: Distribució dels tipus de productes que demanden els sectors de població
immigrada al Mercat Central de Fruites i Hortalisses de Mercabarna.
(Font: Pablo Vilanova, Mercabarna)
Taula 14: Costos fixes per un tractor de 88CV de potència per al cultiu de la col
xinesa. (Font: elaboració pròpia)
Taula 15: Costos variables per un tractor de 88CV de potència per al cultiu de la col
xinesa. (Font: elaboració pròpia)
Taula 16: Costos fixes per la fresadora per al cultiu de la col xinesa. (Font: elaboració
pròpia)
Taula 17: Costos variables per la fresadora per al cultiu de la col xinesa. (Font:
elaboració pròpia)
Taula 18: Costos fixes per la col·locació de la cinta de reg per al cultiu de la col
xinesa. (Font: elaboració pròpia)
Taula 19: Costos variables per la col·locació de la cinta de reg per al cultiu de la col
xinesa. (Font: elaboració pròpia)
Taula 20: Valors d’adquisició per la instal·lació del sistema de reg per al cultiu de la
col xinesa. (Font: elaboració pròpia)
Taula 21: Costos fixes per la trasplantadora per al cultiu de la col xinesa. (Font:
elaboració pròpia)
Taula 22: Costos variables per la trasplantadora per al cultiu de la col xinesa. (Font:
elaboració pròpia)
Taula 23: Costos fixes del polvoritzador per al cultiu de la col xinesa. (Font: elaboració
pròpia)
Taula 24: Costos variables per al polvoritzador per al cultiu de la col xinesa.
(Font: elaboració pròpia)
Taula 25: Costos fixes del remolc usat en la recol·lecció de la col xinesa.
(Font: elaboració pròpia)
Taula 26: Costos variables del remolc usat en la recol·lecció de la col xinesa.
(Font: elaboració pròpia)
16
17
18
26
27
45
48
54
64
78
81
81
81
84
84
84
85
85
85
86
86
86
87
87
87
87

Taula 27: Resum de costos per al cultiu de la col xinesa. (Font: elaboració pròpia) 88
Taula 28: Costos fixes per un tractor de 88CV de potència per al cultiu de la batata.
(Font: elaboració pròpia)
88
Taula 29: Costos variables per un tractor de 88CV de potència per al cultiu de la
batata. (Font: elaboració pròpia)
88
Taula 30: Costos fixes per l’ús de l’arada per al volteig per al cultiu de la batata.
(Font: elaboració pròpia)
88
Taula 31: Costos fixes per l’ús del cultivador per al cultiu de la batata. (Font: elaboració
pròpia)
89
Taula 32: Costos variables per al laboreig del sòl per al cultiu de la batata.
(Font: elaboració pròpia)
89
Taula 33: Costos fixes per l’ús de l’abonadora per al cultiu de la batata. (Font: elaboració
pròpia)
89
Taula 34: Costos variables per l’ús de l’abonadora per al cultiu de la batata.
(Font: elaboració pròpia)
89
Taula 35: Costos fixes del polvoritzador per al cultiu de la batata. (Font: elaboració
pròpia)
89
Taula 36: Costos variables per al polvoritzador per al cultiu de la batata.
(Font: elaboració pròpia)
90
Taula 37: Costos fixes per la col·locació de la cinta de reg per al cultiu de la batata.
(Font: elaboració pròpia)
90
Taula 38: Costos variables per la col·locació de la cinta de reg per al cultiu de la
batata. (Font: elaboració pròpia)
90
Taula 39: Valors d’adquisició per la instal·lació del sistema de reg per al cultiu de la
batata. (Font: elaboració pròpia)
90
Taula 40: Costos fixes de la plantadora per al cultiu de la batata. (Font: elaboració
pròpia)
91
Taula 41: Costos variables per a la plantadora per al cultiu de la batata. (Font: elaboració
pròpia)
91
Taula 42: Costos fixes del polvoritzador per al cultiu de la batata. (Font: elaboració
pròpia)
92
Taula 43: Costos variables per al polvoritzador per al cultiu de la batata.
(Font: elaboració pròpia)
92
Taula 44: Costos fixes de la recol·lectora per la batata. (Font: elaboració pròpia) 92
Taula 45: Costos variables per la recol·lectora de la batata. (Font: elaboració pròpia) 93
Taula 46: Resum dels costos per al cultiu de la batata. (Font: elaboració pròpia) 93
Taula 47: Costos fixes per un tractor de 88CV de potència per al cultiu de l’ocra.
(Font: elaboració pròpia)
93
Taula 48: Costos variables per un tractor de 88CV de potència per al cultiu de
l’ocra. (Font: elaboració pròpia)
93
Taula 49: Costos fixes per l’ús de l’arada per al volteig per al cultiu de l’ocra. (Font:
elaboració pròpia)
94
Taula 50: Costos fixes per l’ús del cultivador per al cultiu de l’ocra. (Font: elaboració
pròpia)
94
Taula 51: Costos variables per al laboreig del sòl per al cultiu de l’ocra. (Font: elaboració
pròpia)
94
Taula 52: Costos fixes per la col·locació de la cinta de reg per al cultiu de l’ocra.
(Font: elaboració pròpia)
95
Taula 53: Costos variables per la col·locació de la cinta de reg per al cultiu de l’ocra.
(Font: elaboració pròpia)
95
Taula 54: Valors d’adquisició per la instal·lació del sistema de reg per al cultiu de
l’ocra. (Font: elaboració pròpia)
95
Taula 55: Costos fixes per l’ús de la trasplantadora per al cultiu de l’ocra.
(Font: elaboració pròpia)
96

Taula 56: Costos variables per la trasplantadora per al cultiu de l’ocra. (Font:
elaboració pròpia)
Taula 57: Costos fixes del polvoritzador per al cultiu de l’ocra. (Font: elaboració
pròpia)
Taula 58: Costos variables per al polvoritzador per al cultiu de l’ocra. (Font: elaboració
pròpia).
Taula 59: Costos fixes del remolc usat en la recol·lecció per al cultiu de l’ocra.
(Font: elaboració pròpia)
Taula 60: Costos variables del remolc usat en la recol·lecció per al cultiu de
l’ocra. (Font: elaboració pròpia)
97
Taula 61: resum de costos per al cultiu de l’ocra. (Font: elaboració pròpia) 97
Taula 62: Resum dels costos totals anuals per al cultiu del cumquat. (Font: Soler
i Soler, 2006)
Taula 63: Resum dels costos totals anuals per al cultiu del litxi. (Font: Soler i
Soler, 2006)
96
96
96
96
98
100

1
introducció

1.1. Evolució dels hàbits alimentaris.
1.1.1. Moviments migratoris.
En aquest apartat es realitza una anàlisi de
l’evolució dels moviments migratoris en els darrers
anys a l’Estat Espanyol i a Catalunya, destacant
les comarques on més immigració hi ha.
L’Estat Espanyol esdevé com un dels principals
protagonistes de la Unió Europea en el procés migratori,
inicialment a causa del turisme, però actualment
la situació ha variat ja que gran part de
la població estrangera desitja una ràpida inserció
en el mercat laboral per millorar les condicions
de vida (Martín, 2005).
La població immigrada de l’Estat ha augmentat
més del triple des de l’any 1998 que era de
720.000 habitants, fins 4.000.000 d’habitants
l’any 2007, però aquests valors només són de les
persones immigrades que tenen el permís de residència
o de treball en vigor, segons el Ministeri
de Treball.
1.600.000
1.400.000
1.200.000
1.000.000
800.000
600.000
400.000
200.000
0
1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007
Europa Comunitària
Amèrica Llatina
Oceania
Resta Europa
Amèrica del Nord
Apatriats i no contesta
Àfrica
Figura 1: Evolució de la població immigrada a l’Estat Espanyol per
continent de procedència (hab./any) (Font: Elaboració pròpia a partir de
dades del Anuari Estadístic de Immigració).
A partir de l’any 2002 i 2003 hi ha un gran augment
de població immigrada, com es pot observar
en la Figura 1. Cal destacar que la població
provinent d’Amèrica Llatina és la que més ha augmentat,
seguida per l’africana.
Les comunitats autònomes amb més quantitat
de persones immigrades són: Balears, Comunitat
Valenciana, Catalunya, Madrid, les illes Canàries
i la Rioja (Fig.2). Aquestes comunitats superen el
9,9% de població provinent d’altres països, que
és el valor mitjà en percentatge de la població im-
Àsia
migrada a Espanya durant l’any 2008.
Figura 2: Número d’habitants immigrats a Espanya per províncies.
(Font: Anuari estadístic INE, 2008).
L’arribada de nouvinguts ha estat sempre un element
important en el creixement poblacional a
Catalunya. Entre 1950 i 1975 es va produir una de
les onades migratòries més importants del segle
XX a Catalunya: van arribar aproximadament un
milió i mig de nouvinguts, procedents de la resta
de l’Estat Espanyol.
Entre el 1975 i l’arribada del nou segle canvia
la dinàmica de la immigració a Catalunya. Els
saldos migratoris disminueixen i l’aportació poblacional
d’altres zones de l’Estat pràcticament
no existeix. Durant aquest període canvia el tipus
d’immigració i comencen a venir persones
d’altres països, especialment de fora de la Comunitat
Europea.
És a partir de l’any 2000 quan l’entrada de la població
estrangera a Catalunya es converteix en un
fet que tindrà importants conseqüències per a la
seva evolució demogràfica i estructura social, a
causa del baix creixement natural de la població,
i en especial, a partir del any 2002, seguint la tònica
de l’Estat Espanyol. (Fundació del Món Rural,
2008)
Al 2008 Catalunya representa el 16% de la població
total de l’Estat Espanyol, dins d’aquest percentatge
es troba inclosa la població immigrada.
15

Figura 3: Distribució de la població total a Catalunya (Font: Elaboració
pròpia a partir de les dades de IDESCAT, 2008)
La Figura 3, ens mostra la distribució de la població
de Catalunya per províncies, cal destacar que
la majoria es concentra a la província de Barcelona
(73%), essent aquesta un 11,8% de la població
total de l’Estat Espanyol.
Figura 4: Percentatge de poblacions immigrades respecte el total de
la població immigrada. (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de
IDESCAT, 2008)
16
La majoria de la població immigrada a Catalunya
procedeix de Sud Amèrica amb un 30,4% del total
d’immigrats, seguit d’Europa i del Nord d’Àfrica
amb un 25% i un 20% respectivament, com ens
mostra la figura 4. Si analitzem la població immigrada
des de la perspectiva dels diferents Àmbits
del Pla territorial del Govern de la Generalitat,
comprovem que l’Àmbit Metropolità concentra un
63% del estrangers residents a Catalunya.
En la figura 5, observem que la població procedent
del continent americà és el col·lectiu immigrat
més destacat dins l’àmbit metropolità amb
uns 300.000 habitants.
Figura 5: Distribució de la població immigrada per continent de procedència
en els diferents àmbits d’actuació del Govern de la Generalitat.
(Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de IDESCAT, 2008)
La mitjana en percentatge de la població immigrada
respecte el total de la població a Catalunya
a l’any 2008 era d’un 14,99% (Taula 1), només en
dos àmbits no s’arriba a superar; a les comarques
centrals amb un 11,42% i a l’àmbit metropolità
amb un 14%, molt pròxim a la mitjana.
pobl.
pobl. estrangera població
pobl.
7.364.078 1.103.790 100 14,99
Taula 1: Distribució de
la població estrangera
a Catalunya per àmbits
d’actuació de la Generalitat.
(Font: Elaboració pròpia a
partir de les dades de IDES-
CAT, 2008)

En l’increment de la població estrangera respecte
del darrer padró (2001), cal remarcar la tendència
de creixement en les zones rurals. (Fundació del
Món Rural, 2008).
A nivell comarcal, podem destacar amb diferència
el Barcelonès amb el major número d’immigrats
(381.000 habitants), seguit del Baix Llobregat i el
Vallès Occidental que tenen més de 85.000 habitants
immigrats (Fig.6). Aquestes tres comarques
juntament amb el Maresme i el Vallès Oriental,
concentren més de la meitat de la població total
immigrada a Catalunya, que és de 1.103.790 persones.
Catalunya acull població marroquina des de la
dècada dels 60, majoritàriament jove i masculina.
A partir de la segona meitat dels anys 70, esdevé
més familiar i, entrats els anys 80, els fluxos
augmenten i estaran en constant creixement fins
l’actualitat. A la major part del territori català
aquest col·lectiu predomina com a primer país
d’origen. (Fundació del Món Rural, 2008).
Distribució en % de cada país per províncies
Figura 6: Distribució d’habitants
immigrats per comarques i per
continent de procedència. (Font:
Elaboració pròpia a partir de les dades
del IDESCAT 2008)
Taula 2: Distribució en % de la
població immigrada per províncies.
(Font: Elaboració pròpia a partir
de les dades del IDESCAT 2008)
17

La immigració extracomunitària més antiga i
nombrosa que hem tingut a Catalunya és la magribina,
i especialment la provinent del Marroc,
com es pot observar en la taula 2, amb un 18’94%
respecte el total de la població immigrada. Per
aquest motiu, podem distingir dos grups ètnics
en el continent Africà, per una banda tenim la població
magribí i per l’altra, els immigrats de Senegal
i Gàmbia. (Taula 3)
A finals de la dècada dels 90, comença a irrompre
amb força la immigració dels països de l’Europa
de l’Est, principalment de Romania, aquest fet
s’incrementa encara més a partir de l’any 2007
quan Romania i Bulgària s’adhereixen a la Unió
Europea. La població romanesa desplaça al Marroc
com a primer país de procedència en algunes
comarques, sobretot en les que configuren
l’eix de la Franja de Ponent, des de la Vall d’Aran
fins a les Terres de l’Ebre.(Fundació del Món Rural,
2008)
A la taula 3, observem que la distribució per províncies
de població provinent de Romania no segueix
la tònica de la resta d’immigrats d’altres
països, ja que és el país que té menor percentatge
dins de la província de Barcelona, i el més
alt a Tarragona amb un 29,62% i a Lleida amb un
20,53%, a l’any 2008.
Per sintetitzar l’estudi agruparem els països en
diferents grups ètnics; com podem veure en la
taula 3: Àfrica Nord i Magrib, Àfrica Subsahariana,
Sud Amèrica i Carib, Europa del Est, Europa Central,
Àsia Oriental i Àsia Meridional.
Durant les últimes dècades, l’Estat Espanyol ha
tingut un contacte fluït amb la població estrangera,
a causa de l’activitat turística. Aquest fenomen
ha iniciat com a fet a destacar que els jubilats del
centre i del nord d’Europa s’hagin instal·lat permanentment
en la costa mediterrània o en les
illes balears (Martín, 2005).
18
Taula 3: Grups ètnics per països. (Font: Elaboració pròpia.)
1.1.2. El treball i la població immigrada.
La població immigrada abandona el seu país
d’origen per motius econòmics, o polítics, intentant
millorar la qualitat de vida. La recepció
d’immigrants pot induir efectes sobre la demografia
del país, incrementant la població total i
modificant la seva estructura. Aquest fet també
pot influir sobre l’oferta disponible en el mercat
de treball i la població activa (Iglesias i Llorente,
2008).
Tant a Espanya com a Catalunya la natalitat ha disminuït
en els darrers anys, això ha fet que hi hagi
un buit en el mercat laboral; no s’incorporen en el
mercat laboral uns 50.000 joves/any.
En el període 1995-2007, l’economia catalana
va viure un creixement, es van crear 1’4 milions

de llocs de treball nous, també va augmentar el
volum de dones que treballaven. En el període
2001-07 hi ha una caiguda de l’atur dels nadius
catalans i es creen 800.000 llocs de treball. A
Catalunya, en aquell període de temps, més del
70% dels llocs de treball estan ocupats per immigrats,
destaca l’any 2007 amb un 95%. Això es
degut a la manca de nadius catalans, fet que genera
una crida a la immigració, sense una dinàmica
demogràfica i sense que la natalitat augmenti.
(Oliver, 2009)
També existeix l’evidencia que els treballadors
immigrats presenten pautes de mobilitat
més flexibles que els treballadors nacionals,
començant a constituir un factor explicatiu de
l’increment de la flexibilitat laboral a Espanya
(Cuadrado et al, 2007). No es detecten indicis de
que la mà d’obra immigrada competeixi intensament
pels mateixos llocs de treball amb la població
d’origen, però hi ha certa evidència empírica
de que la fricció pot estar produint-se a nivell salarial
més que a nivell de lloc de treball. (Iglesias
i Llorente, 2008)
Hi ha una necessitat de població immigrada, ja que
hi ha feines que només les fan els col·lectius de
població estrangera; són mà d’obra complementaria
a la nadiua, els catalans tenen més estudis i
troben feines més ben pagades. Fins a cert punt,
som deutors de la immigració; el nostre benestar
ha augmentat per les seves aportacions i ha propiciat
un rejoveniment de la societat. La majoria
de la població immigrada que treballa al nostre
país es troba en el grup d’edat comprès entre 20
i 40 anys, aquest col·lectiu utilitza poc la Seguretat
Social, no té gent gran a càrrec, hi ha una part
que no té fills, i si els tenen gasten menys, a més
fan una contribució amb els seus impostos i l’IVA.
(Oliver, 2009)
A curt termini, l’atur ha augmentat per dos motius:
destrucció dels llocs de treball i l’entrada de
noves persones a l’atur. A Catalunya la població
immigrada en atur ha augmentat força, però pel
que fa als nadius, en els darrers anys ha passat
del 12% al 12,5%. La crisi en el sector de la construcció
ha fet augmentar l’atur, en el que hi ha una
part important de mà d’obra immigrada; com que
ja no es troba feina fàcilment hi ha una frenada
dels moviments migratoris. En el futur, la construcció
no tornarà a ser un sector tant important,
sinó que ho serà més el sector serveis i darrerament
s’ha vist que sobra mà d’obra de baixa qua-
litat. (Oliver, 2009).
1.1.3. Hàbits de consum i la població immigrada.
L’actual desenvolupament de la immigració a Espanya
està contribuint, sense cap dubte, a una
societat multicultural, amb unes necessitats i demandes
específiques, que hem de conèixer per
poder donar-hi una correcta resposta. A la vegada,
el ràpid creixement de la immigració, està
introduint canvis en l’alimentació, afavorint una
fusió gastronòmica (Langreo, 2005), de manera
que hi ha una diversificació del mercat alimentari
(Martín, 2005).
La població estrangera té una sèrie de valors i
símbols culturals diferents a la societat d’acollida.
El primer que es perd quan es canvia de país són
els símbols referents a l’idioma i la forma de vestir.
Alguns autors assenyalen que l’alimentació és
la característica cultural que més difícilment es
perd, i aquesta resistència es fa més gran a major
edat de la persona immigrada (Gil i Romo, 2007).
Així, l’alimentació és un dels factors més arrelats
i aquest pot generar conflictes en el moment
d’assentar-se, trobant-se atrapats entre el patró
alimentari del seu país d’origen i la dieta del país
de destí, si a aquests factors s’afegeix una desestructuració
familiar i la falta de recursos econòmics,
entenem que molts cops la seva alimentació
sigui insuficient.
Cal destacar la importància de l’estructura de la
llar, ja que s’ha comprovat que en les cases on
hi ha parelles, la dona continua tenint el rol de
portar la casa, això comporta que l’alimentació és
més propera o més semblant a la que portaven
en el seu país d’origen. Els homes canvien més
l’alimentació ja que compren més preparats. (Espeix,
2009).
La catalogació dels diferents tipus de llars és la
següent:
• unifamiliars: família estàndard (mare, pare i
fills)
• família completa: família estàndard més avis,
germans....
19

• llar compartida multifamiliar: n’hi ha de dos
tipus:
20
• situació d’igualtat, tothom porta el mateix
temps en el pis.
• Multifamílies amb una família de llogaters
principals.
• Monoparental: tenen grans dificultats econòmiques.
• Homes que conviuen en un pis.
• Llars sobreocupades: tenen problemes de conservació
dels aliments.
• Llars unipersonals.
• Pis d’estudiants.
• Treballadors interns.
Segons la informació publicada pel Ministerio
de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino, amb
la col·laboració de Nielsen, en el llibre “Los hábitos
alimentarios de los immigrantes en España.
Actualización 2007”, considerant que tot el que
mengen en cada llar és el 100%, hi ha un 54%
que es correspon a menjars/cuina típics “espanyols”,
i la resta, un 46%, són menjars típics del
seu país d’origen. Les persones immigrades tendeixen
a adaptar-se progressivament al patró
alimentari del país d’acollida, produint el que
s’anomena aculturització (Gallar, et al 2007).
El dinar representa l’àpat més important del dia
pel 86% dels immigrats. La carn de boví, les aus
i l’arròs enregistren els percentatges més elevats
de consum. A continuació, com acompanyament
del menjar, apareix el pa amb un 62%.
L’esmorzar estàndard estaria compost per llet,
cafè, cacau, infusions, sucs preparats i naturals,
acompanyats de pa, pastisseria o galetes.
Pel que fa al sopar, els productes que ocupen el
primer lloc, per un 50% dels immigrats, són les
amanides i el pollastre; també consumeixen sopes,
verdures, arròs. (MARM, 2007).
Hi ha productes típics que s’han deixat de consumir.
Els principals motius argumentats per no
consumir productes del país d’origen són: que no
es troben a Espanya (58%); tenen característiques
organolèptiques diferents (31%) i tenen un
preu elevat (21%). (MARM, 2007).
Per a la realització del present estudi s’han tingut
comunicacions amb la Organització No Governamental
de Desenvolupament “Nutrició Sense
Fronteres”. Aquesta ONG, neix de la iniciativa
d’un grup de nutricionistes i dietistes amb el propòsit
de treballar la millora de la problemàtica
nutricional de les poblacions més desfavorides.
La missió de Nutrició Sense Fronteres és contribuir
a la disminució de la desigualtat en matèries
nutricionals al món, des de la perspectiva de la
cooperació, la capacitació i la formació, promovent
l’ús equilibrat dels recursos alimentaris i la
solidaritat entre els pobles.
El més important de la reunió amb la Sra. Joy Ngo,
representant de Nutrició Sense Fronteres, va ser
que es va posar de manifest que la població immigrada
té problemes de mala nutrició per no
tenir accessibles els aliments bàsics de la seva
dieta. Les raons són les següents: un elevat preu
d’aquests aliments i la seva substitució per aliments
no complementaris. Així com que als mercats
no hi ha disponibilitat de certs productes i
hi ha desconeixement de les propietats nutritives
dels aliments d’aquí que haurien de substituïrlos.
Els productes que més destaquen són: cilantre i
xili com productes clau en la dieta dels col·lectius
africans, llatinoamericans i asiàtics. Els tubercles
més destacats són: yame, taro, chayote,
patates(Chuños Mongo, Chuño negro), moniato,
batata dolça, d’aquesta última molt important la
varietat de color.
Destaca la col xinesa, ja que és una de les principals
fonts de calci per al col·lectiu asiàtic. La haipa,
i la jicama pel seu alt contingut en vitamina
C. Productes també molt consumits són el frijón
negre (mongeta de color negre), ocra o gombo i la
fulla d’amarant. (Vidal i Ngo, 2009)
Pel que fa a les fruites, les més destacades són:
el plàtan mascle i també les seves fulles, guaiaba
verda (és consumida per la població xinesa i
la madura la consumeix la població llatinoamericana).
Altres productes importants són la flor de
carbassa i el gingebre que és bàsic per totes les
cultures.(Vidal i Ngo, 2009)
A continuació es realitzarà un descripció dels hàbits
alimentaris dels principals grups ètnics.

1.1.3.1. Àfrica Nord i Magrib.
Un 98% del col·lectiu són sunnites, i en general,
tot el col·lectiu practica la religió musulmana.
Això és important ja que limita l’alimentació,
perquè especifica els productes Halal (aliments
aptes per al consum) i els productes Haram (els
aliments prohibits especificats en el Corà). Durant
el ramadà, que es desenvolupa en el novè mes
del calendari lunar, es fa un dejuni que comença
a l’alba i dura fins a la posta del sol o capvespre.
En finalitzar aquest període és costum prendre
una sopa harira (s’elabora amb brou de carn de
vedella, espècies i espessida amb ous i farina). Els
aliments haram són: el porc, les aus de rapinya,
animals que cacen les seves preses amb la boca,
animals que no hagin estat sacrificats segons els
ritus del Corà, begudes alcohòliques i drogues
d’oci. En general, el ritual dels menjars és molt
important al Marroc. Es considera l’acció de menjar
com una part del ritual d’adoració a Al·là. (Vidal
i Ngo, 2007).
La figura 7, ens mostra els països que formen part
del col·lectiu Àfrica del Nord i Magrib.
Figura 7: Localització del grup ètnic Àfrica Nord i Magrib. (Font: Elaboració
pròpia.)
El patró tradicional dels àpats del col·lectiu
d’Àfrica Nord i Magrib és una mescla de la cuina
dels àrabs del desert amb la cuina bizantina i persa,
amb influències franceses. Hi ha un gran consum
de productes de pastisseria i condiments que
són molt utilitzats (all, gingebre, curcuma, comí,
canyella, clau d’espècie, cardamom,...). Els aliments
que componen la cuina marroquina són els
típics de la dieta mediterrània, com el blat i la civada
en forma de pa, cuscús o pastes, l’oli d’oliva,
les verdures i hortalisses (pebrots, naps, carbasses,
moniatos, patates..), les fruites (dàtils, taron-
ges, llimones..), els llegums, petites quantitats de
carn i peix i en general realitzen un baix consum
de làctics. El col·lectiu magribí és el que menys
ha deixat de consumir productes típics, només un
30% dels immigrats, (MARM, 2007).
El grup ètnic Àfrica del Nord i Magrib, en el moment
d’arribada al nostre país, tendeixen a elevar
el consum de pastisseria, postres làctics ensucrats
o sucre, i a disminuir el consum d’hortalisses
i fruita fresca. Hi ha freqüents sopars inadequats
o desequilibrats, i en general predomina la tècnica
culinària del guisat. (Vidal i Ngo, 2007).
Per aquests motius Nutrició Sense Fronteres recomana
el consum de productes làctics com la llet,
el iogurt i el formatge en lloc de postres del tipus
crema i flam, amb més alt contingut en sucre. Diversificar
els tipus de cocció, per no utilitzar només
el guisat i no minvar l’aportació vitamínica,
i incloure altres tipus de cocció com la planxa, el
forn, etc. També fa esforços pedagògics per a evitar
l’anèmia ferropènica, donant recomanacions
per augmentar la ingesta i la biodisponibilitat de
ferro a la dieta.
1.1.3.2. Àfrica Subsahariana.
Del col·lectiu d’Àfrica Subsahariana, també practica
l’islam un 90% de la població, però està formada
per diferents ètnies, i com en el cas dels
magribins, també tenen limitacions d’alguns aliments.
La seva dieta té una influència de la cuina
francesa, magribí i autòctona. El cuscús, l’arròs i
el mill (s’acostuma a menjar durant l’esmorzar i/o
el sopar en forma de farina) s’utilitzen com a base
dels plats principals i és habitual la barreja de diferents
carns (pollastre), peix i/o marisc dessecat
o fumat en el mateix plat. També és comuna la
poca tolerància a la lactosa en les persones adultes,
això provoca un baix consum de llet de vaca.
Tenen una alimentació monòtona i no diversificada
per l’existència de pocs cultius de cereals i
pels tabús alimentaris diferents en cada ètnia que
afavoreixen el desequilibri nutritiu habitual en
aquesta zona. A l’Àfrica Subsahariana és habitual
fer dos àpats al dia, només les famílies amb molts
recursos fan tres àpats al dia.
És un col·lectiu que consumeix fruites tropicals
com: plàtan mascle, coco, ackee, fruit de baobab,
mangos, papaia, pinya, alvocat, etc. També fulles
de mandioca/moniato, albergínia, gombo (ocra),
col, coliflor. I de tubercles: mandioca, nyam, mo-
21

niato, taro, orella d’elefant; farina per elaborar
fufu. (Vidal i Ngo, 2007).
Figura 8: Localització del grup ètnic Àfrica Subsahariana. (Font: Elaboració
pròpia.)
Les mongetes d’ull negre, amb un contingut nutricional
molt complet, són un producte important
per aquest col·lectiu (aporten un alt percentatge
de proteïnes, carbohidrats, fibra, minerals i vitamines
i una baixa quantitat de greixos), que combinades
amb cereals suposen proteïnes d’alt valor
biològic. Aquestes mongetes són originàries
d’Àfrica i consumides a Àfrica i Amèrica. A la figura
8 es poden observar els països que formen part
d’aquest grup ètnic.
A l’arribada al nostre país, en aquest grup de
població s’observa el comportament alimentari
següent: augment del consum de sucre, d’oli de
gira-sol i palma, d’extractes de caldo, productes
enllaunats, de sucs de fruites, i una disminució
de la ingesta de verdures, fruites i productes làctics.
S’ha de considerar que els adults després
d’emigrar pateixen un augment de la hipertensió,
diabetis tipus II i problemes digestius (Comunicació
oral de Nutrició sense fronteres).
1.1.3.3. Àsia Oriental.
Pel que fa al col·lectiu Àsia oriental, la majoria
d’integrants d’aquest són d’ètnia Han (95%) i
el 5% restant són d’altres ètnies que inclouen,
entre d’altres, mongols, tibetans i vigurs (figura
9). Segueixen el principi de yin-yang (concepte
i classificació dels aliments segons la medicina
xinesa) o segueixen el concepte de classificació
en la que els aliments fan (cereals i derivats) i els
aliments ts’ai (verdures i carns) han de tenir una
representació equilibrada en tots els plats, de fet,
22
no es considera un àpat el plat en el que no hi ha
presència d’aliments fan. El 95% dels immigrats
de la Xina (fig.9) que viuen a l’Estat espanyol provenen
de la província de Zhejiang, propera a Xangai.
(Vidal i Ngo, 2007)
És una cultura on predominen els aliments
d’origen vegetal, acompanyats amb pocs productes
d’origen animal, no consumeixen gaires
productes làctics, però a canvi prenen begudes
de soja. Existeix una àmplia diversitat de cuines
regionals, amb grans diferències entre elles. El
sopar és l’àpat principal i més tradicional, es compon
de tres o quatre plats, i l’arròs sempre hi és
present. Hi ha productes típics amb un alt valor
nutritiu que cal destacar : les mongetes azuki i la
col xinesa. Les mongetes azuki són originàries de
la Xina i Tailàndia, la seva composició nutricional
és alta en proteïnes i baixa en greixos, i són
considerades un aliment de puresa en la cultura
asiàtica. La col xinesa (bok choy o pak-choy), és
una varietat de col amb un alt contingut de vitamina
C i una de les principals fonts de calci per
aquesta cultura. Conjuntament amb blat o arròs
s’elaboren diferents tipus de fideus o tallarines,
molt utilitzats en diferents plats de la cuina xinesa.
(Vidal i Ngo, 2007).
Figura 9: Localització del grup ètnic Àsia Oriental. (Font: Elaboració pròpia.)
La fruita acostuma a ser el postre, i les varietats
més consumides són: cumquats (taronges petites),
pruna, síndria, litxi, llavor de lliri.
Els canvis en els hàbits alimentaris tenen relació
amb el temps d’estada en el país de destí. Aquest
és el col·lectiu que menys adaptat està a la nostra
dieta, ja que només un terç del menjar consumit
en les seves llars és típic del nostre país ( MARM,
2007). A l’arribada es manté el consum d’arròs,
soja i derivats, verdures i fruites, augmenta la in-

gesta de carn i aus i se substitueixen algunes verdures
i fruites tradicionals per les autòctones del
país d’acollida.
Els asiàtics són el col·lectiu que menys ha deixat
de consumir productes del seu país d’origen, i
com s’ha comentat anteriorment, són els que més
continuen menjant plats típics de la seva cultura
(68%), per això es dedueix que tenen més accessibilitat
als ingredients típics i els troben amb
normalitat (MARM, 2007).
1.1.3.4. Àsia Meridional.
Els integrants del grup ètnic Àsia Meridional
(fig.10), principalment la població originaria del
Pakistan, igual que la població originaria dels dos
col·lectius africans, practiquen la religió de l’Islam
(97%), això, com ja hem explicat, comporta unes
limitacions en alguns aliments. La cuina pakistanesa
té influències turques, perses i hindús. El
menjar típic té com a components principals el
pa, l’arròs o els llegums (gran varietat i amb molta
presència), verdures i carn, tot acompanyat d’una
guarnició feta a base de salses de fruita, iogurt
o herbes, amb comí o ceba. En general hi ha un
notable consum de llet (vaca, burra, búfal) i de
llets fermentades o quallades, que representen
un 10% del valor calòric total. Fan habitualment
tres àpats al dia i el berenar és més ric en greixos,
sucre o sal. (Vidal i Ngo, 2007).
Figura 10: Localització del grup ètnic Àsia Meridional. (Font: Elaboració
pròpia.)
Com en el cas d’altres grups de població immigrada,
durant el sopar es mantenen els plats tradicionals.
Els principals canvis d’hàbits alimentaris
registrats per aquest col·lectiu, en arribar al nostre
país, són un augment del consum de cereals
durant l’esmorzar i el consum de menjar ràpid i
preparats, com ara hamburgueses, pizzes o ga-
letes. Canvia el patró alimentari que se seguia
al país d’origen, el qual era ric en fibra i baix en
greixos, per un altre alt en greixos i baix en fibres.
Tot això pot fer que amb el temps augmentin els
Accidents Vasculars Cerebrals (AVC) i diabetis tipus
II en el col·lectiu immigrat (dades dels EUA).(
Vidal i Ngo, 2007)
Els condiments són molt importants en aquesta
cultura, els més usats són: all, gingebre, ceba,
asafètida (és una resina aromàtica que s’utilitza
com l’all), curcuma, comí, canyella, clau, cardamom,
ajwain (llavor semblant a la farigola), amchoor
(mango verd en pols), kaffir (fulles de llima);
fenigrec, matafaluga (llavor), xili, llavors i
fulles de coriandre, anet, fonoll, coco, llimona,
pebre, aigua de roses, safrà i tamarinde.
Les fruites i hortalisses més destacades són: mango,
meló, taronja, plàtan i fruites tropicals, amarant
(fulla verda), cogombre, albergínia, ocra, col,
coliflor, mandioca, moniato, patata.
1.1.3.5. Sud Amèrica i Carib.
Per últim tenim el grup ètnic Sud Amèrica i Carib
(fig,11), que tenen un sistema social semblant a
l’occidental, amb algunes connotacions indígenes
de les diferents ètnies. A l’anàlisi del MARM per
col·lectius, són el grup més adaptat als nostres
menjars. Presenten un major consum de carn de
porc (44%) i vedella, molt semblant al d’Espanya.
Amb els làctics (vaca i coco) passa el mateix que
amb la carn, però cal destacar que la seva dieta
tradicional aporta més proteïna vegetal que proteïna
d’origen animal. (MARM, 2007).
La cuina reflecteix influència europea, africana,
hindú i xinesa. A Llatinoamèrica es donen importants
variacions regionals entre la zona de
l’altiplà, les valls i les zones tropicals en la utilització
de diferents aliments autòctons. Pel que fa
al Carib, la cuina criolla utilitza fruites i verdures
de la zona, com tubercles, plàtans mascles, fruites
tropicals i molt poques verdures de fulla verda.
És un col·lectiu amb un alt consum de mongetes
(36%) i les llegums més consumides en el seu
país d’origen són: cigrons, llenties, mongetes
(d’ull), mongetes (vermella, negra, soja, de llima),
pèsols i faves. La dieta té una base molt important
en els cereals. El blat de moro és l’aliment
bàsic més utilitzat en aquesta zona amb el qual
s’elaboren “tortillas” i “tortas”. També es menja
en forma de panotxa, en guisats, sopes i torrat.
23

Hi ha moltes varietats diferents de blat de moro
(mote, choclo) i s’utilitzen en diferents preparacions
culinàries. (Vidal i Ngo, 2007)
La carbassa i el sequi (chayote) són hortalisses
Figura 11: Localització del grup ètnic Amèrica del Sud i Carib.
(Font: Elaboració pròpia.)
1.2. Àmbit i localització dels espais
agraris catalans.
Catalunya és un territori amb una gran varietat
d’ecosistemes i de paisatges. A l’Atles de la nova
ruralitat (Aldomà, 2009), es subdivideix el territori
català en deu paisatges diferenciats en funció
de la seva vocació agrària, que té a veure, en el
fons, amb les condicions agroclimàtiques generals
del territori, relacionades amb l’orografia i la
proximitat a la Mediterrània.
Es distingeix entre l’alta muntanya, on es troba la
vegetació típicament alpina amb els seus aprofitaments
fonamentalment pastorals, i la resta de
zones muntanyoses, amb amples masses forestals
i cultius mediterranis intercalats; dins d’aquestes
darreres es distingeix també una muntanya més
humida i una muntanya seca. Pel que fa als espais
amb una vocació més agrícola, es diferencien les
planes nord-orientals més humides i diverses de
les planes i altiplans mediterranis on contrasten
les zones de regadiu i les de secà. Finalment, és
forçós diferenciar un espai litoral i prelitoral de
conurbació, on l’espai agrari i fins i tot el forestal
han esdevingut residuals i típicament periurbans.
24
amb un baix contingut en carbohidrats, proteïnes
i greixos i un alt contingut en vitamines, minerals
i fibra. Els xilis o pebrots picants són molt utilitzats
en la cuina d’Amèrica llatina. En aquesta zona
existeixen moltes varietats de plàtans i el plàtan
mascle és molt utilitzat en els plats, tant fregit
com bullit o guisat. La iuca i la batata dolça són
tubercles amb un alt contingut en carbohidrats i
baix contingut en proteïnes i greixos.
En arribar al nostre país destaca especialment, en
aquest col·lectiu, l’augment del consum de sucs
amb un alt contingut en sucres, perquè en els
seus països d’origen els sucs de fruita natural són
el substitutiu de l’aigua, ja que no es troba amb
suficients garanties sanitàries. Les fruites tropicals
més importants segons Nutrició Sense Fronteres
són: mangos, guanàbana, maracujà i plàtan
mascle (verd i madur). Cal dir que mengen més
fruita del país d’acollida i menys fruita tropical.
Tipus de paisatge
Muntanya alpina
Muntanya alpina atlàntica
Muntanyes humides nord-orientals
Muntanyes seques prepirinenques
Muntanyes meridionals
Altiplans cerealícoles
Planes agroramaderes nord-orientals
Replans d’arboricultura mediterrània
Planes regades
Difussió urbana
Figura 12: Distribució dels paisatges catalans. (Font: Atles de la nova ruralitat,
2009)

En números rodons a Catalunya hi ha una superfície
forestal de 2 milions d’hectàrees (prop d’un
61 % del total). La resta són conreus (35 %) o zones
urbanes i xarxa viària principal (3,5 %). Dins
d’aquests 2 milions d’hectàrees de terrenys forestals
hi ha uns 1,2 milions d’hectàrees de boscos
(un 38 % del total). La demarcació de Girona
és la més boscosa de Catalunya, un 55,95 % de la
seva superfície és coberta de bosc. A Barcelona el
bosc també és la coberta majoritària (48,09 %).
Aquest no és el cas però, de les demarcacions de
Lleida i Tarragona, on la coberta dominant són els
conreus, amb un 37,07 % i un 46,93 %, respectivament.
(Aldomà, 2009)
Per poder definir les zones agràries, prèviament
s’han de distingir entre les zones conreables, les
zones de boscos i les zones urbanes. La diferenciació
d’aquests grans usos que podem observar
en la figura 13, ens dóna una imatge nítida del nivell
d’antropització del territori.
Conreus
Àrees forestals
Superfícies urbanitzades
Figura 13: Distribució dels tres usos dels sòls catalans. (Font: Atles de
la nova ruralitat, 2009)
En el mapa es poden veure les tres zones ben
diferenciades; la franja costanera amb una forta
urbanització, en la qual destaca l’entorn de Barcelona;
una franja més allunyada, els Pirineus, que
representa l’espai per excel·lència de les forests;
i una franja interior des de la plana de l’Empordà
fins a la plana de Lleida, on destaca la presència
de conreus. Cal destacar la importància de les planes
per al desenvolupament de l’activitat agrària,
que ha estat la base de l’economia de Catalunya
durant mots anys. (Aldomà, 2009)
La transformació del camp català ha estat constant
i radical en els darrers 50 anys, a partir de
diferents processos comuns a tots els països desenvolupats
i, que de manera general, es podrien
qualificar com a procés d’industrialització de les
produccions agràries. Des dels anys 1950, quan el
sector agroalimentari era el propi d’una economia
i societat fortament d’autosubsistència, s’ha canviat
fins a un perfil biotecnològic, amb una pèrdua
de pes general de l’agricultura en l’economia i de
població ocupada en benefici de la resta de sectors.
La classificació de les explotacions agràries en
l’estadística comunitària ha establert una convenció
que té com a principi el fet que una explotació
es considera especialitzada i té una determinada
orientació tècnico-econòmica (OTE),
quan les dues terceres parts del marge brut total
procedeixen de la producció agrària en qüestió.
Bona part de la Catalunya meridional es troba especialitzada
en arboricultura (fruita dolça, cítrics,
olivera, vinya i fruita seca), ja sigui de regadiu
o de secà. A la Catalunya central hi predomina
l’especialització en conreus herbacis, així com
també la ramaderia, que dóna peu a la presència
de municipis sense una orientació agrícola o ramadera
dominant clara. (Aldomà, 2009)
Malgrat les tendències generals, que impulsen
cada part del territori cap al monocultiu, encara
es conserva un paisatge agrari força divers a nivell
local (Taula 4). Es consideren de monocultiu
fort els municipis on algun tipus de cultiu supera
el 80% de la superfície conreada total, i de
monocultiu feble aquells en què el percentatge
es troba entre el 50 i el 80%, i la resta municipis
són de policultiu. Aproximadament una quarta
part dels municipis i la superfície conreada són
de monocultiu fort: els altiplans cerealístics interiors
en són l’exponent més clar. Més de la meitat
de municipis i de superfície conreada són de
monocultiu feble, amb un pes important també
dels conreus herbacis. També es poden considerar
de monocultiu les àrees centrades en el cultiu
d’espècies farratgeres, als Pirineus i les àrees
nord-orientals més humides.
25

Taula 4: Superfície cultivada de farratges a Catalunya per províncies.
(Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de IDESCAT, 2008)
En canvi, a banda del cas de la vinya al Penedès,
l’especialització del territori en algun dels conreus
arbustius mediterranis és més rara i la tònica
més freqüent és la complementació entre
oliveres, vinyes i/o fruita seca a les comarques
meridionals on aquestes abunden. També és rara
l’especialització dels municipis en els conreus
hortofructícoles, per bé que en alguns municipis
de la plana de Lleida propers al riu Segre es pot
parlar de la fruita dolça com a monocultiu. (Aldomà,
2009).
El repartiment de la superfície conreada entre les
diferents espècies segueix unes lògiques generals
que permeten establir tres grans tipus d’ús.
Els conreus herbacis extensius, malgrat el decrement,
cobreixen prop d’un 60% de la superfície
conreada a Catalunya. En aquests conreus
d’explotacions més grans i fortament mecanitzats
hi dominen els cereals, amb els quals els llegums,
els farratges, els conreus industrials o, fins i tot,
les patates i, sovint, el mateix guaret entren en
rotació.
Olivera, vinya, fruita seca i conreus similars, com
els garrofers, representen l’arboricultura del secà
(a cops amb petits regadius de suport) característica
pels seus trets mediterranis. Aquesta arboricultura
mediterrània, relacionada amb explotacions
d’una grandària mitjana o petita, suma prop
d’un 30% de la superfície conreada i es localitza
clarament a les comarques meridionals i costaneres.
Tot i les limitacions imposades per la Unió
Europa, la vinya ha estat clarament l’espècie més
expansiva en els darrers anys. Finalment, les hortes
no arriben a un 10% de la superfície conreada
i es difonen a les àrees amb aigua abundant i on
les condicions meteorològiques acompanyen, a
les comarques meridionals i costaneres.
26
Tipus de conreu predominant
Fruiters de secà
Conreus herbacis de secà
Fruiters de regadiu
Conreus herbacis de regadiu
Vinya
Resta de superfície
Figura 14: Distribució de diferents grups de cultius en el territori català.
(Font: Atles de la nova ruralitat, 2009.)
La tendència dels darrers anys és a una petita
recessió de l’hortofructicultura, amb la fruita de
pinyol com a alternativa econòmicament més interessant,
i també resulta positiva l’evolució de la
flor i planta ornamentals.
La figura 14 el mapa que es mostra, representa
les principals zones de conreu a Catalunya a
partir de la interpretació d’imatge de satèl·lit. Els
prats supraforestals s’ubiquen en els vessants
més elevats dels Pirineus axials. Els altiplans de
la Depressió Central Catalana es troben ocupats,
bàsicament, per conreus herbacis de secà. Les zones
regades del pla de Lleida, el delta de l’Ebre
i les zones costaneres de l’Empordà es dediquen
a conreus herbacis de regadiu, espais que també
compten amb extenses zones de fruiters de regadiu.
Els fruiters de secà s’ubiquen, bàsicament, al
sud de la demarcació de Lleida i a les contrades
interiors de les Terres de l’Ebre. Finalment, la vinya
ocupa grans zones de les comarques tarragonines,
encara que també es troba en menor importància
a l’Empordà i al pla de Lleida.
Catalunya és un país amb unes condicions naturals
poc propícies per al desenvolupament d’una
agricultura potent. El clima propi del país és mediterrani
amb un règim de pluges molt irregular
que oscil·la entre els 300 i els 700mm. anuals a la
major part. En aquestes condicions, regar el camp
ha constituït una aspiració històrica per als pagesos
de Catalunya. Des de sempre, des de temps
immemorials, però especialment des de la sego-

na meitat del segle XIX, s’han plantejat obres de
regulació i de derivació de les aigües dels rius
que recorren el país per tal de poder disposar
de majors garanties de reg per a les produccions
agrícoles i millorar, a través del regadiu, la renda
dels agricultors i la viabilitat de les explotacions
agràries.
L’aigua per al regadiu procedeix bàsicament
d’embassaments situats en els rius de les conques
internes de Catalunya o en els de la conca
de l’Ebre que, posteriorment, es distribueix a través
de canals i sèquies. La reutilització d’aigües
procedents de depuradora per a regadiu és encara
relativament escassa. (Regs de Catalunya)
Actualment, hi ha més d’1 milió d’hectàrees de
superfície agrària útil (SAU) a Catalunya, de les
quals 275 mil són regades. És a dir, el 25% de la
superfície de conreu del nostre país és de regadiu,
això s’observa en la taula 5, on la majoria dels
cultius ocupen més superfície en secà. Un 77%
d’aquests regadius (275 mil hectàrees), es reguen
amb reg tradicional (Generalitat de Catalunya).
1.894
Taula 5: Superfície cultivada per províncies en diferents sistemes.
(Font: Elaboració pròpia a partir de dades Idescat)
El regadiu, no solament permet millorar el futur
de l’agricultura en un context en que la producció
d’aliments té un caràcter estratègic irrenunciable,
sinó que moltes de les produccions vegetals del
nostre regadiu contribueixen de forma clara, a la
millora del medi ambient a través de l’eliminació
de CO2 i de la fixació de nitrogen en el sòl. En
realitat, aquestes 260.000 ha de regadiu són una
710
2.604
superfície relativament reduïda i les infrastructures
de regadiu més antigues, requereixen ja d’una
urgent modernització.
Els regadius tradicionals distribueixen l’aigua per
gravetat, de major a menor cota i reguen per inundació,
model dit també a tesa o a manta, utilitzant
grans dotacions d’aigua, (de 8.000 a 12.000 m3 /
ha/any i fins a 20.000 m3 /ha/any per la producció
d’arròs), bona part de la qual es recupera a través
dels aqüífers o de les escorrenties que permeten
regar de nou aigües avall. Els canals i sèquies de
distribució d’aquests regadius històrics requereixen,
hores d’ara, importants inversions per al
seu manteniment i millora. La gestió, pràcticament
manual, d’aquests regadius i l’establiment
de torns per a la disponibilitat d’aigua dificulta
cada cop més la seva pràctica. (Regs de Catalunya)
Des del Govern de la Generalitat de Catalunya
s’ha creat el nou pla de regadius, que pretén impulsar
la millora de la gestió de l’aigua d’acord
amb els objectius establerts en la Directiva Marc
de l’Aigua de la Unió Europea.
El Pla de Regadius pretén promoure l’ús sostenible
de l’aigua a través de l’estalvi, ja que el regadiu
és una font de beneficis per al conjunt de
la societat catalana. Amb el foment de nous regadius
eficients i modernitzats es disposarà d’una
major producció d’aliments, de més aigua de boca
i es generarà riquesa. Les dues accions principals
seran:
• Modernitzar els regs tradicionals, com els Canals
d’Urgell, Pinyana, el Canal d’Aragó i Catalunya
o bé el del Delta de l’Ebre
• Implantar nous regadius eficients com ara el
Segarra-Garrigues, l’Algerri-Balaguer, Segrià Sud
i el Garrigues Sud.
Qui s’encarrega de dur a terme el pla de regadius
és Regs de Catalunya SA (REGSA), és una empresa
pública depenent de la Generalitat de Catalunya,
que es relaciona amb el Govern a través del
Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció
Rural, mitjançant un Conveni que fou signat el 23
de desembre de 1992 i actualitzat el 8 de març
de 1994. L’objecte social de l’empresa és realitzar
actuacions de promoció i execució de regs
d’iniciativa o amb participació de la Generalitat
de Catalunya, tant pel que fa a la construcció de
canals i sèquies principals com a les obres de conducció
secundària dins de cada zona regable i la
prestació directa o indirecta del servei.
27

Des de la seva fundació, la societat ha portat a
terme actuacions tan emblemàtiques com el canal
Algerri-Balaguer i els seus regadius, els del
Segrià Sud, els de les Garrigues Sud, els de la Terra
Alta, els del Montsant o el disseny preliminar del
Segarra-Garrigues i del Xerta-Sènia, a més de diversos
procediments de concentració parcel·laria
o els Plans Directors de Modernització del Canal
d’Urgell i del Canal de Pinyana. (figura15).
28
Canal de l’esquerra de l’Ebre
Canal de la dreta de l’Ebre
Canal d’Aragó i Catalunya
Canal d’Algerri - Balaguer
Canal de Pinyana
Canal d’Urgell
Altres regadius existents
Nous regadius en execució
Nous regadius en projecte
Figura 15: Localització dels regadius a Catalunya. (Font: Atles de la nova
ruralitat, 2009.)
Els regadius, que són els principals usuaris
d’aigua del país, se situen majoritàriament a
la conca de l’Ebre, en total, unes 270.000 hectàrees
a Catalunya, de les quals unes 160.000 se
situen a les planes de Lleida, que es beneficien
dels abundants recursos dels Pirineus. La superfície
regada es troba, d’altra banda, en un procés
de progressió constant per les actuacions i ajuts
de l’administració agrària, que se centren en algun
gran projecte nou, com els regadius del canal
Segarra-Garrigues i en actuacions més localitzades
d’extensió del regadiu de suport, un regadiu
de baixa dotació d’aigua destinat a assegurar el
rendiment de l’arboricultura mediterrània a les
comarques interiors. (Aldomà, 2009)
S’està executant un ambiciós programa de transformació
en regadiu. L’objectiu és subministrar
l’aigua imprescindible per a l’activitat agrària
arreu del territori, bé sigui amb dotacions de
plena transformació —de 6.000 a 6.500 m3 /ha/
any— o bé a través de regs de suport —fins a
3000 m3 /ha/any— per tal d’assegurar estricta-
ment les produccions agràries de secà enfront de
situacions de sequera extrema. En tots els casos
el sistema de regadiu és per pressió i incorpora
els darrers avenços tecnològics en gestió i telecomandament.
(Regs de Catalunya)
Els nous regadius, es basen en un sistema de reg
a pressió, per aspersió o goter, que permet un estalvi
en el consum i , per tant, precisa unes dotacions
d’aigua menors (al voltant de 6.500 m3 /
ha/any). La gestió del regadiu encara es facilita
més si es vincula a un procediment de concentració
parcel·lària que permeti agrupar les parcel·les
d’una mateixa explotació facilitant-ne la gestió i
reduint despeses d’explotació, incloses les de regadiu.
Des del punt de vista del funcionament del
sistema, els nous regadius estan totalment automatitzats
i incorporen les darreres innovacions
en matèria de programació i gestió del regadiu a
través de sistemes de telecomandament i control.
Per contra, requereixen una major despesa energètica,
per a dotar de pressió suficient el sistema
de distribució. Una modalitat específica d’aquests
nous regadius són els anomenats “regs de suport”
amb unes dotacions inferiors a 3.500 m3 /ha/any
aplicats a les oliveres, a la vinya o als arbres de
fruits secs amb l’objectiu d’assegurar les produccions
en situacions de sequera extrema.
1.2.1. Característiques climàtiques de Catalunya.
Donada la seva situació latitudinal, a cavall entre
les zones climàtiques temperada i tropical, la posició
entre dos mars i dos continents i l’enorme
varietat geogràfica del territori i a l’occident del
continent euroasiàtic, el clima de Catalunya té
uns trets pròpiament mediterranis, però participa
d’altres més extrems, propis de les zones climàtiques
entre les quals s’emmarca. És una àrea
de contacte de masses d’aire de característiques
diferents: les fredes o polars, procedents de les
latituds mitjanes i altes (durant els mesos freds
de l’any), i les càlides o tropicals, pròpies de latituds
subtropicals i tropicals (durant l’estiu). Per
aquesta raó, el trimestre estival serà sec i la resta
de l’any, moderadament humit. (Meteocat)
D’altra banda, la posició de Catalunya, a l’occident
europeu i al llevant de la Península Ibèrica, confereix
al seu caràcter general mediterrani alguns

trets atípics: l’hivern no és a Catalunya una estació
plujosa, a causa de la seva posició a sotavent
dels temporals atlàntics. L’oceà Atlàntic queda a
ponent, però clarament separat del territori català
per les elevades terres ibèriques. Aquestes
poden exercir de barrera aerològica, atenuant
i modificant la influència atlàntica. Al litoral i al
prelitoral serà la tardor l’estació més plujosa, en
donar-se els màxims contrastos tèrmics entre
les aigües mediterrànies i les primeres colades
fredes. Finalment, el clima queda matisat per la
proximitat del continent Africà, on té el seu origen
algun dels tipus de temps que l’afecten. El
resultat d’aquest joc d’influències es manifesta
amb una pluviometria mitjana anual molt diversa.
La varietat geogràfica de Catalunya és realment
extraordinària, sobretot si es té en compte la
seva modesta extensió. La gamma d’altituds cobreix
més de 3.000 metres, produint uns pisos
climàtics, en especial tèrmics, que donen temperatures
mitjanes anuals des de 17ºC a 0ºC.
L’orografia es troba molt compartimentada en
serres i depressions. Aquest factor, unit a dife-
1.3. Economia agrària catalana.
L’evolució des sector agrari català és una conseqüència
del procés de modernització del sector
per avançar cap a explotacions més competitives.
És el resultat de les polítiques impulsades des
de la Unió Europea i la Generalitat de Catalunya,
les quals s’han concretat en múltiples plans de
reestructuració per aconseguir una millora de la
dimensió i de la capacitat competitiva de les explotacions.
L’any 2007 Catalunya tenia 55.096 explotacions
agràries, un 4,2% menys que el 2005 i un 18%
menys que el 1999. En nombres absoluts, això
significa una reducció de 2.407 i 12.128, respectivament.
Aquestes dades contrasten amb dos fets:
l’estabilitat de la superfície total, ja que només ha
disminuït un 0,2% respecte al 1999, i l’augment
de la superfície agrícola utilitzada, en un 1,1%.
És a dir, s’ha incrementat la dimensió mitjana
de les explotacions, que han passat de les 17,2
hectàrees el 1999 a les 21,2 hectàrees el 2007.
rents orientacions en les seves unitats de relleu,
produeix grans contrastos climàtics i meteorològics
entre unes comarques i les seves veïnes.
Una bona manifestació d’aquests contrastos el
trobem en el mapa de precipitació mitjana anual,
on els totals pluviomètrics oscil·len entre els més
de 1.200 mm, a determinats punts dels Pirineus,
i els menys de 400 mm a ponent de la depressió
central. (Meteocat)
La disposició paral·lela a la costa de les serres Litoral
i Prelitoral allunya les terres interiors de la
influència marítima, més del que la modesta distància
en línia recta faria suposar. Així es donen
clars trets de continentalitat a la depressió Central
catalana en oposició a la influència suavitzadora
de les aigües mediterrànies a la costa.
Els esmentats factors geogràfics i la situació i
posició de Catalunya produeixen com a resultat
un autèntic mosaic de climes. Així, des del punt
de vista termopluviomètric, es poden definir un
seguit de zones climàtiques aproximades, totes
elles amb uns límits molt tènues.
Augmenten les explotacions que tenen una dimensió
de més de 50 hectàrees, mentre que disminueixen
sobretot les que tenen una superfície
inferior a 10 hectàrees. (Idescat, 2009)
El productor de matèria primera agrària ha hagut
de competir directament amb la indústria transformadora
o el comerciant majorista per un valor
afegit cada vegada més estret, i ho ha hagut de
fer en condicions relativament desfavorables, en
tractar-se de molts productors que negociaven
amb pocs industrials. En conseqüència, els productors
han creat cooperatives per assumir els
marges de l’activitat transformadora i els transformadors
han establert procediments d’integració
vertical i altres fórmules per assumir i gestionar
la producció de matèria primera. D’altra banda,
els mercats exigeixen cada cop més condicions
sanitàries, de presentació i d’altres tipus a les matèries
primeres alimentàries i demanen la traçabilitat
del producte, fet que obliga a una major
relació entre la producció de matèries primeres i
la transformació. (Aldomà, 2009)
29

El règim de tinença d’aquesta superfície continua
sent, majoritàriament, de propietat (66,8%), tot i
que s’ha reduït en un 6,2% respecte al 1999. La
superfície en arrendament representa el 27%.
Aquests canvis semblen confirmar la tendència a
la cessió en arrendament de les terres de propietat
de titulars que abandonen l’activitat agrària.
(Idescat, 2009)
L’evolució de les grans branques d’activitat
econòmica en l’últim segle posa en evidència
unes transformacions que s’escampen cap a la
Catalunya interior i incideixen en els municipis
més petits. D’entrada, es dóna un creixement
continuat de l’activitat, que es concentra a les
ciutats i afecta també les capitals interiors. Tot
seguit, es constata l’enorme creixement del sector
serveis, mentre l’agricultura, que era originalment
el sector dominant, tendeix secularment a
la baixa. La reconstrucció de la sèrie històrica presenta
interrogants pel que fa a la fiabilitat de les
fonts d’informació i té un valor aproximatiu; fins
al 1975 s’utilitzen informacions censals i padronals
i a partir de 1981, s’han utilitzat les dades de
l’enquesta de població activa. A partir de 1975,
es pot desglossar també la informació referida al
sector de la construcció. (Figura 16)
Als anys 1960 es va produir la gran revolució de
la mecanització agrària, amb la generalització de
l’ús del tractor i de la recol·lectora mecànica de cereals,
però aquest és un procés que encara no s’ha
tancat i que actualment s’està acabant d’implantar
en la recol·lecció del raïm i s’està desenvolupant
en la recol·lecció de l’oliva i de plantes hortícoles.
30
Serveis
Construcció
Indústria
Sector Agrari
Figura 16: Evolució del nombre d’actius a Catalunya per grans branques
d’activitat 1910-2007. (Font: Atles de la nova ruralitat, 2009.)
Nombre d’actius
Les màquines substitueixen mà d’obra i la mecanització
ha avançat paral·lelament a la disminució
radical de la mà d’obra agrària, fomentant i fent
possible a la vegada les produccions estandarditzades,
més fàcils de recollir i de gestionar en
general. Les telecomunicacions i la informàtica
obren, per la seva banda, un ventall de possibles
automatitzacions de processos antròpics i naturals
que ara encara és difícil d’imaginar. (Aldomà,
2009)
L’any 2007, 128.008 persones –entre mà d’obra
familiar i assalariada fixa– van participar en les
feines pròpies de les explotacions agràries, un
2,2% menys que l’any 1999. D’aquest nombre,
només un 27,4% ho feien a temps complet
(35.094 persones), un 5,9% menys que el 1999.
La mà d’obra familiar, amb 107.538 persones
ocupades, va representar el 84% del total, tot i
que s’havia anat reduint en els darrers anys, un
4,6% respecte al 1999. En canvi, es va incrementar
la mà d’obra assalariada fixa en un 12,7%, fins
a arribar a les 20.470 persones. Aquests moviments
de la població ocupada responen al mateix
fenomen d’integració i concentració en detriment
de l’explotació familiar clàssica.
Pel que fa a l’edat d’aquestes persones, les que
l’any 2007 tenien 65 anys o més eren les més
nombroses (24,2%), seguides per les de 50 a 54
anys (11,9%). Per sexe, un 64,1% eren homes i
un 35,9% dones. Cal aclarir, però, que les persones
majors de 65 anys, tot i seguir manifestant la
seva posició de professional agrícola, es trobaven
en situació de jubilats. En aquest sentit, les dades
d’afiliació a la Seguretat Social (que no inclou
jubilats) presentaven una tendència contrària al
que reflectia l’enquesta, tant pel que fa al nombre
d’actius com a l’edat d’aquests. (Idescat, 2009)
Globalment, del 1999 al 2007 la mà d’obra més
jove va anar disminuint, mentre que la de major
edat va augmentar. També el nombre de dones es
va incrementar un 23,7%.
En termes d’unitat de treball per any (UTA), les
128.008 persones que l’any 2007 treballaven al
camp equivalien a 59.276 UTAs, mentre que el
treball dels assalariats eventuals a 8.475 UTAs. Al
llarg d’aquest període, la disminució del treball
familiar (15,7%) es va veure en part compensada
per l’augment del treball de la mà d’obra assalariada
(11%). En xifres absolutes, la disminució
del treball va ser de 5.224 UTAs.

Considerant el nombre d’unitats de treball any
per explotació, es va detectar que la meitat de les
explotacions en tenien menys d’una, un 33,1%
entre 1 i menys de 2, i el 16,4% restant, més de
2. Al llarg del període 1999-2007 les úniques
explotacions que van augmentar van ser les que
tenien 3 i més UTAs; és a dir, les que tenien més
força de treball.
En general, el treball mitjà per explotació va
anar augmentant al llarg d’aquests anys, però, en
canvi, el treball mitjà que cada persona hi dedicava
va disminuir.
La dimensió econòmica o marge brut del conjunt
de les explotacions catalanes va arribar l’any
2007 als 1,6 milions d’UDEs, xifra un 44,7% superior
a la del 1999 (una UDE o unitat de dimensió
europea equival a 1.200 €).
1.4. Justificació dels objectius.
La immigració de l’Estat ha augmentat més del
triple des de l’any 1998 que era de 720.000 habitants,
fins 4.000.000 d’habitants l’any 2007, però
aquests valors només són dels immigrats que
tenen permís de residència o de treball en vigor,
segons el Ministeri de Treball. És a partir de l’any
2000 quan l’entrada de la població estrangera a
Catalunya es converteix en un fet que tindrà importants
conseqüències per a la seva evolució
demogràfica i estructura social, a causa del baix
creixement natural de la població, i en especial,
a partir de l’any 2002, seguint la tònica de l’Estat
Espanyol. (Trepat, 2008)
La població immigrada abandona el seu país
d’origen per motius econòmics, o polítics, intentant
millorar la qualitat de vida que tenien en origen.
La recepció d’immigrants, pot induir efectes
sobre la demografia del país, incrementar la població
total i la seva estructura. Aquest fet també
pot influir sobre l’oferta disponible en el mercat
de treball i la població activa (Iglesias, et al. 2008).
La majoria de la població immigrada a Catalunya
procedeix de Sud Amèrica amb un 30,4% del total
d’immigrats, seguit d’Europa i del Nord d’Àfrica
amb un 25%. Si analitzem la població immigrada
des de la perspectiva dels diferents àmbits
d’actuació del Govern de la Generalitat, comprovem
que l’Àmbit Metropolità concentra un 63%
Les principals aportacions al marge brut les van
fer les següents orientacions productives: porcins
(26,7%), aviram (13,8%), fruiters i cítrics (13,6%)
i viticultura (6,6%).
La dimensió econòmica mitjana per explotació va
arribar el 2007 a les 29,1 UDEs (34.920 €), xifra
que representava un augment del 76% respecte al
1999, que va ser de 16,5. Això es deu a la progressiva
disminució del nombre d’explotacions petites
i mitjanes, i a l’augment de les explotacions, per
damunt de les 40 UDEs i, sobretot, de les 100.
Aquestes representaven conjuntament el 17% de
les explotacions, mentre que l’any 1999 eren el
9,9%. Les explotacions amb orientació a l’aviram
tenien un marge brut per explotació més gran, seguides
per les de porcí, bovins mixtos, flors i plantes
ornamentals i bovins de llet. (Idescat, 2009)
del estrangers residents a Catalunya. La mitjana
en percentatge de la població immigrada respecte
el total de la població a Catalunya a l’any 2008,
és d’un 14,99%, la comarca del Barcelonès supera
la mitjana amb un 17,06%.(IDESCAT, 2008).
La població estrangera té una sèrie de valors i símbols
culturals diferents a les societats d’acollida.
El primer que es perd quan es canvia de país són
els símbols referents a l’idioma i la forma de vestir.
Alguns autors assenyalen que l’alimentació és
la característica cultural que més difícilment es
perd, i aquesta resistència es fa més gran a major
edat de l’immigrat (Gil i Romo, 2007).
Segons la informació publicada pel Ministerio
de Medio Ambiente, Medio Rural i Marino, amb
la col·laboració de Nielsen en el llibre “Los hábitos
alimentarios de los inmigrantes en España.
Actualización 2007”, i considerant que tot el que
mengen en cada llar és el 100%, hi ha un 54%
de consum que es correspon a menjars/cuina típics
“espanyols”, i la resta, un 46%, són menjars
típics del seu país d’origen. La població immigrada
tendeix a adaptar-se progressivament al
patró alimentari del nostre país, produint el que
s’anomena aculturització (Gallar, et al 2007).
Els immigrats poden tenir problemes de mala nutrició
per no tenir accessibles els aliments bàsics
31

de la seva dieta. Les raons són les següents: un
elevat preu d’aquests aliments i la substitució
per aliments no complementaris. O bé, perquè als
mercats no hi ha disponibilitat de certs aliments i
hi ha desconeixement de les propietats nutritives
dels aliments d’aquí que els puguin substituir.(Vidal
i Ngo, 2009)
L’actual desenvolupament de la immigració està
contribuint, sense cap dubte, a una societat multiracial,
amb unes necessitats i demandes específiques,
que hem de conèixer per poder donar-hi
una correcta resposta. A la vegada, el ràpid creixement
de la immigració, està introduint canvis en
l’alimentació, afavorint una fusió gastronòmica
(Langreo, 2005), llavors, hi ha una diversificació
del mercat alimentari (Martín, 2005).
Per aquest motiu s’han d’establir els productes
que han experimentat un increment de la demanda
en les principals vies de comercialització a
causa de la introducció de nous hàbits alimentaris
originats per la població immigrada en els últims
anys.
Catalunya és un territori d’una gran varietat
d’ecosistemes i de paisatges, es distingeix entre
paisatges d’alta muntanya, on es troba la vegetació
típicament alpina amb els seus aprofitaments
fonamentalment pastorals, i la resta de muntanyes,
amb amples masses forestals i cultius mediterranis
intercalats. Dins d’aquestes darreres
encara hi ha una muntanya més humida i una
muntanya seca. (Aldomà, 2009)
La franja costanera amb una forta urbanització,
en la qual destaca l’entorn de Barcelona, una
franja més allunyada, els Pirineus, que representa
l’espai per excel·lència de les forests, i una franja
interior des de la plana de l’Empordà fins a la plana
de Lleida, on destaca la presència de conreus.
Cal destacar la importància de les planes per al
desenvolupament de l’activitat agrària, que ha
estat la base de l’economia de Catalunya durant
molts anys.
Bona part de la Catalunya meridional es troba especialitzada
en arboricultura (fruita dolça, cítrics,
olivera, vinya i fruita seca), ja sigui de regadiu
o de secà. A la Catalunya central hi predomina
l’especialització en conreus herbacis, així com
també la ramaderia, que dóna peu a la presència
de municipis sense una orientació agrícola o ra-
32
madera dominant clara. (Aldomà, 2009)
Malgrat les tendències generals, que impulsen
cada part del territori cap al monocultiu, encara
es conserva un paisatge agrari força divers a nivell
local. Aproximadament una quarta part dels
municipis i la superfície conreada són de monocultiu
fort: els altiplans cerealístics interiors en
són l’exponent més clar. Més de la meitat de municipis
i de superfície conreada són de monocultiu
feble, amb un pes important també dels conreus
herbacis. També es poden considerar de monocultiu
les àrees centrades en el cultiu d’espècies
farratgeres, als Pirineus i les àrees nord-orientals
més humides. (Aldomà, 2009).
Els conreus herbacis extensius, malgrat el decrement,
cobreixen prop d’un 60% de la superfície
conreada a Catalunya. En aquests conreus
d’explotacions més grans i fortament mecanitzats
hi dominen els cereals, amb els quals els llegums,
els farratges, els conreus industrials o, fins i tot,
les patates i, sovint, el mateix guaret entren en rotació.
La tendència dels darrers anys és a una petita
recessió de l’hortofructicultura, amb la fruita
de pinyol com a alternativa econòmicament més
interessant, i també resulta positiva l’evolució de
flors i plantes ornamentals.
Actualment, hi ha més d’1 milió d’hectàrees de
superfície agrària útil (SAU) a Catalunya, de les
quals 275 mil són regades. És a dir, el 25% de la
superfície de conreu del nostre país és de regadiu,
i la majoria dels cultius ocupen més superfície
en secà. Un 77% d’aquests regadius (275 mil
hectàrees), es reguen amb reg tradicional (Generalitat
de Catalunya).
Els regadius tradicionals distribueixen l’aigua
per gravetat, de major a menor cota i reguen per
inundació, model dit també a tesa o a manta, amb
grans dotacions d’aigua, (de 8.000 a 12.000 m3 /
ha/any i fins a 20.000 m3 /ha/any per la producció
d’arròs). Els nous regadius, es basen en un sistema
de reg a pressió, per aspersió o goter, que
permet un estalvi en el consum i , per tant, precisa
unes dotacions d’aigua menors (al voltant de
6.500 m3 /ha/any). (Regs de Catalunya)
Catalunya és un país amb unes condicions naturals
poc propícies per al desenvolupament d’una
agricultura potent. Donada la seva situació latitudinal,
el clima té uns trets pròpiament mediterranis,
però participa d’altres més extrems, propis de
les zones climàtiques entre les quals s’emmarca.

És una àrea de contacte de masses d’aire de característiques
diferents: les fredes o polars, procedents
de les latituds mitjanes i altes (durant
els mesos freds de l’any), i les càlides o tropicals,
pròpies de latituds subtropicals i tropicals (durant
l’estiu). Per aquesta raó, el trimestre estival
serà sec i la resta de l’any, moderadament humit.
(Meteocat)
L’orografia es troba molt compartimentada en serres
i depressions. Aquest factor, unit a diferents
orientacions en les seves unitats de relleu, produeix
grans contrastos climàtics i meteorològics
entre unes comarques i les seves veïnes. Una
bona manifestació d’aquests contrastos la trobem
en el mapa de precipitació mitjana anual, on
els totals pluviomètrics oscil·len entre els més de
1.200 mm, a determinats punts dels Pirineus, i els
menys de 400 mm a ponent de la depressió central.
(Meteocat)
Els esmentats factors agraris, geogràfics i la situació
i posició de Catalunya produeixen com a resultat
un autèntic mosaic de zones diferenciades, per
tant serà necessari fer una avaluació tècnica per
determinar en quines zones agràries del territori
català seria viable tècnicament l’explotació dels
cultius més demandats per la població immigrada.
La transformació del camp català ha estat constant
i radical en els darrers 50 anys, a partir de diferents
processos comuns a tots els països desenvolupats i
que, de manera general, es podrien qualificar com
a procés d’industrialització de les produccions
agràries. Des dels anys 1950, on el sector agroalimentari
s’emmarcava en una economia i societat
1.5. Objectius.
En el present projecte tenim tres objectius principals:
1.- Establir productes que han experimentat un
increment de la demanda a causa de la introducció
de nous hàbits alimentaris originats per
la població immigrada en els últims anys.
2.- Determinar en quines zones agràries del territori
català seria viable tècnicament l’explotació
dels cultius demandats pel canvi d’hàbits alimentaris
segons les condicions ecològiques,
estructurals i de la tecnologia de la producció.
fortament d’autosubsistència, s’ha canviat cap a
un perfil biotecnològic, junt amb una pèrdua de
pes general de l’agricultura o la producció de matèries
primeres en benefici de la resta de sectors.
(Aldomà, 2009)
L’evolució del sector agrari és el resultat de les
polítiques impulsades des de la Unió Europea i
la Generalitat de Catalunya, les quals s’han concretat
en múltiples plans de reestructuració per
aconseguir una millora de la dimensió i de la capacitat
competitiva de les explotacions. (Generalitat
de Catalunya, 2009)
La producció pròxima i de qualitat del productes
demandats per la població immigrada, pot
constituir un nou jaciment de producció agrícola.
L’empresari agrari per invertir en el cultiu de
nous productes, ha de comptar amb el suport de
la investigació en innovació alimentària. La transferència
del coneixement atorgarà a l’emprenedor
criteris per iniciar el cultiu de les varietats potencialment
més adaptades a les característiques
agronòmiques de la seva explotació. (Huguet,
2009)
L’empresari agrari ha de poder planificar correctament
aquesta nova oportunitat de negoci per dur
a terme una explotació competitiva.
Per aquest motiu, es farà una avaluació agronòmica
i econòmica dels productes demandats per la
població immigrada, destacats en la caracterització
de les zones agràries, per determinar si representen
una nova oportunitat de negoci pel sector
agroindustrial català.
3.- Avaluar econòmicament les explotacions dels
cultius viables tècnicament per introduir una
nova oportunitat de negoci en el sector agrari
català.
33

2
material i mètodes

2.1. Sistemes de recerca d’informació.
La recerca bibliogràfica es realitza a la Biblioteca
de la facultat d’Agrònoms (ETSEA) de la Universitat
de Lleida (UdL). Es consulten llibres i bases
de dades. També es fan desplaçaments a altres
centres de la UdL per a poder completar la informació,
ja que hi ha llibres que es troben a la
2.2. Sistemes de realització
d’enquestes i estudi de mercat.
Un estudi de mercat es pot realitzar fent una
anàlisi quantitativa, o bé una anàlisi qualitativa.
Una de les característiques d’aquesta última és
que es treballa amb grups o mostres estructurals
i no amb poblacions o mostres estadísticament
representatives, aquest enfocament té al subjecte
com a concepte rellevant i no com a individu
tipificat.
L’estructura de l’anàlisi qualitativa és oberta,
permet determinar els participants i el context,
i fa que l’entrevistador s’encarregui d’analitzar
i interpretar tota la informació. A més, també és
oberta perquè es caracteritza per la invenció i
per donar cabuda a l’inesperat, ja que la realitat
a la que s’enfronta és dinàmica i canviant. Una de
les eines que es pot utilitzar per aquest anàlisi és
l’entrevista. (Brunet et al, 2000)
L’entrevista és un intercanvi verbal, cara a cara, entre
dues o més persones, una de les quals intenta
obtenir informació o la manifestació d’opinions o
creences d’altres. Permet obtenir informació sobre
esdeveniments i aspectes subjectius de les
persones: creences i actituds, opinions, valors o
coneixements, que d’altra manera no estarien a
l’abast de l’investigador.
L’entrevista aporta a la metodologia la profunditat,
el detall i les perspectives de les persones
entrevistades; gràcies a aquestes, es poden descriure
i interpretar aspectes de la realitat que no
són directament observables (sentiments, impressions,
emocions, intencions o pensaments,
així com esdeveniments que van passar amb anterioritat).
biblioteca del Campus de Cappont, a la Facultat
de Medicina o al Rectorat.
Si es possible s’acudeix a jornades que siguin
d’interès per al present estudi.
Les finalitats de l’entrevista són diverses:
• És una eina d’exploració, ja que ajuda a identificar
variables i relacions, a suggerir hipòtesis i
a guiar altres fases de la investigació.
• És una eina de recollida de dades.
• Complementa altres mètodes, perquè obté informació
que no es podria obtenir d’altra manera.
Dins de l’entrevista hi ha diferents tipologies;
l’entrevista no estructurada dóna una llibertat
més gran a la iniciativa de la persona interrogada
i a la persona que realitza l’entrevista. Es tracta,
en general, de preguntes obertes que són respostes
dins d’una conversa i que tenen com a característica
principal l’absència d’una estandardització
formal, la qual cosa permet un grau més gran
de flexibilitat i adaptació a les necessitats de la
investigació i a les característiques dels subjectes.
La persona interrogada respon de forma exhaustiva,
amb els seus propis termes i dins del
seu quadre de referència. L’entrevista no estructurada
pot tenir tres modalitats: entrevista focalitzada,
entrevista clínica i entrevista no dirigida.
(Brunet et al, 2000)
En l’anàlisi qualitativa un mostreig freqüent que
es pot realitzar és l’estratègic, opinatiu o de conveniència,
ja que la selecció respon a un criteri
totalment subjectiu. La mostra és no aleatòria o
empírica, depèn del judici de l’entrevistador, que
ha d’establir els grups d’actors.
L’anàlisi de dades, en els estudis qualitatius, consisteix
a desxifrar les estructures i a determinar-
37

ne el camp social i l’abast. Aquesta anàlisi es duu
a terme bàsicament a través d’una descripció, que
té com a característica principal la interpretatibilitat
del discurs. (Brunet et al, 2000)
Per la determinació de l’objectiu 1, enlloc de fer
una anàlisi quantitativa, en aquest estudi es farà
una anàlisi qualitativa i oberta perquè permetrà
la comprensió de tota la riquesa i la complexitat
de la realitat social, tenint al subjecte com a concepte
rellevant i no com a individu tipificat.
Per fer l’anàlisi s’ha triat l’entrevista no estructurada
i focalitzada, tot i que és la més complexa,
és el format més adient, ja que la persona que
realitza l’enquesta té un llistat de qüestions per
investigar derivades del problema general que es
vol estudiar, que en el nostre cas són nous productes
demandats per la població immigrada
que es puguin cultivar a Catalunya. Aquest tipus
d’entrevista també ens permet sondejar raons i
motius, i ajudar a aclarir determinats factors.
Els actors que intervindran en el nostre estudi de
mercat seran, d’una banda la població immigrada
que demanda productes propis de les seves dietes,
tant com a individus o com a conjunt (associacions).
D’altra banda, seran els minoristes ja que
són els encarregats d’oferir els productes demandats.
La població immigrada compra en comerços més
propers, en les botigues regentades per xinesos
o pakistanesos (Espeitx i Cáceres, 2009). El mostreig
serà estratègic, amb una mostra no aleatòria.
2.3. Metodologia d’adequació dels
cultius segons el territori.
L’esquema metodològic seguit en el present
estudi en l’avaluació de terres és el proposat
per l’Organització de les Nacions Unides per
l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). L’organització
ofereix els seus serveis tant a països desenvolupats,
com a països en vies de desenvolupament; la
FAO actua com un fòrum neutral on tots els països
es reuneixen en peu d’igualtat per negociar acords
i debatre polítiques. La FAO també és una font de
coneixements i d’informació. L’Organització ajuda
als països en vies de desenvolupament i els
països en transició a modernitzar i millorar les
38
En el nostre cas els minoristes triats són botigues
on compra la població immigrada, que seran negocis
oberts moltes hores, i/o botigues on poden
trobar productes típics i d’altres.
Segons el grup d’actors, s’han fet unes qüestions
inicials diferents, per poder arribar al mateix
punt: saber quins són els productes més demandats
i si tindrien sortida al mercat si es produïssin
a Catalunya.
Les preguntes per als minoristes:
• Quins productes de la dieta original dels seus
clients són els més demandats?
• D’aquests, quins no troba al mercat de majoristes?
• Quins són els productes considerats cars?
• Més o menys, quin preu tenen aquests productes?
• Si es cultivessin aquí, els consumirien?
Les preguntes a les associacions i ciutadans:
• Quins productes són essencials per a la seva
nutrició o dieta?
• D’aquests, quins no troba al mercat?
• Quins productes són cars?
• Més o menys, quin preu tenen aquests productes?
• Si es cultivessin aquí, els consumirien?
seves activitats agràries, forestals i pesqueres,
per tal d’assegurar una bona nutrició. Des de la
seva fundació el 1945 la FAO ha prestat especial
atenció al desenvolupament de les zones rurals,
on viu el 70% de la població mundial pobre i que
pateix fam. (www.FAO.org).
Segons la FAO, l’avaluació del territori es defineix
com el procés de valorar un ús del territori mitjançant
l’exclusió o interpretació d’estudis i cartografies
dels sòls, geomorfologia, vegetació clima
i altres aspectes del territori, amb la finalitat

d’identificar i realitzar una comparació dels tipus
d’usos prometedors, en relació a unitats específiques
del territori en termes aplicables als objectius
de l’avaluació. En aquest sentit, l’avaluació
del territori es pot entendre igualment com el
procés d’estimar el potencial productiu de les terres
per usos alternatius a través de la interpretació
de la informació sobre el territori (Martinez
Casasnovas, et al, 2000).
El concepte terra comprèn l’entorn físic, incloent
clima, relleu, sòls, hidrologia i vegetació, en la mesura
que aquests influeixen en el potencial d’ús
de la terra. Per aquest motiu s’utilitza el concepte
d’unitat d’avaluació o mapeig de la terra (Land
Evaluation Units, LEU), que és una àrea assignada
de la terra amb determinades característiques.
El seu grau d’homogeneïtat o de variació interna
varia amb l’escala i la intensitat de l’estudi. En alguns
casos una sola unitat de mapeig de la terra
pot incloure dos o més tipus diferents de terres.
Els recursos de la terra han de satisfer certs requeriments
si el que es vol és que aquesta terra
sigui utilitzada d’una manera fructífera. Molts
d’aquests requeriments són específics per al tipus
d’ús de la terra, com per exemple: els requeriments
ecològics del cultiu o altres productes
biològics i els requeriments del sistema de maneig
usats per a la seva producció. L’avaluació de
la terra involucra, per tant, la comparació de les
propietats de la terra amb els requeriments dels
possibles tipus d’ús de la terra.
L’avaluació inclou les unitats de mapeig de la terra
en relació a determinats Tipus d’Utilitats o ús
de la Terra (Land Utilization Type, LUT). Exemples
d’usos de la terra, podrien ser l’agricultura de
secà, l’agricultura de regadiu, pastures o boscos.
El procés d’avaluació requereix identificar els tipus
d’utilització de les terres (LUT) rellevants per la
seva importància, així com disposar d’informació
sobre els seus requeriments (exigències del cultiu
referents al sòl i clima, exigències de maneig
i desenvolupament i de conservació per una agricultura
sota els criteris de sostenibilitat).
Els LUTs es correspondran amb els diferents cultius
que es desitgin implantar en les unitats d’avaluació,
i la seva determinació vindrà donada per les característiques
pròpies del cultiu i les seves necessitats.
Un bon exemple dels requeriments del cultiu
són la durada del cicle, les necessitats hídriques,
climàtiques, els condicionants edafològics, etc.
De les unitats cartogràfiques d’avaluació es deriven
les qualitats de la terra, aquestes són les mateixes
que els tipus de requeriments dels LUT considerats,
de manera que posteriorment es podran
establir els nivells d’aptitud, amb la coincidència
dels requeriments i de les qualitats de la terra.
La qualitat de la terra és un atribut complex de la
terra que actua d’una manera diferent en la seva
influència sobre la idoneïtat de la terra per a un
tipus específic d’ús. La qualitat de la terra pot ser
expressada d’una manera positiva o negativa.
Exemples d’això són la disponibilitat d’humitat,
resistència a l’erosió, el perill de les inundacions,
el valor nutritiu de les pastures, l’accessibilitat.
(FAO, 1997)
En l’esquema FAO es reconeixen ordres i categories.
La més alta categoria és l’ordre que reflecteix,
a grans trets, si un sòl és apte o no per a un
ús concret. Es reconeixen dos ordres:
• S = Si apta (Suitable). Terres en les quals els beneficis
superen costos i l’ús sostingut de la terra no
la incapacita en un període de temps prou llarg.
• N = No apta (Not suitable). Les terres es poden
classificar com no aptes per a un ús determinat
per una diversitat de raons. Pot passar que
l’ús proposat sigui tècnicament impracticable,
com el reg de terres rocoses escarpades, o que
provoqui una greu degradació ambiental, com
el cultiu en vessants escarpats. Sovint, però, la
raó és de tipus econòmic: el valor dels beneficis
esperats no justifica els costos dels inputs
que serien necessaris.
La segona categoria reflecteix graus d’aptitud
dins de l’ordre. S’enumeren d’una manera consecutiva,
mitjançant xifres aràbigues.
• S1 = Altament apta. Sense limitacions per a l’ús
sostingut o limitacions de menor quantia que
no afecten la productivitat ni augmenten considerablement
els costos.
• S2 = Moderadament apta. Limitacions moderadament
greus que redueixen els beneficis, o impliquen
riscos de degradació en l’ús sostingut
del sòl.
• S3 = marginalment apta. Les limitacions per a
l’ús sostingut són greus i la balança entre costos
i beneficis fa que la seva utilització només es
justifiqui de forma marginal. El seu ús es justifica,
normalment, per raons diferents de les
econòmiques.
39

En l’Ordre N es reconeixen també tres classes:
40
• N1 = No apta actualment. Terres on les limitacions
podrien eliminar-se amb mitjans tècnics
o inputs, però que aquestes modificacions en
l’actualitat són impensables.
• N2 = No apta permanentment. Limitacions
greus, d’índole generalment física, que se suposen
insalvables a llarg termini.
• X = Terres per a conservació. No aptes per a
la seva explotació, terres d’especial protecció,
per la seva conservació, vida silvestre,
d’especial interès científic ecològic o d’interès
social (com parcs, reserves, o zones d’esbarjo).
Els límits entre els ordres (S i N) i entre les diferents
classes (S1, S2, S3 i N1, N2) s’estableixen
per la presència de factors limitants. Un factor
limitant és una característica del sòl que dificulta
la seva ocupació, redueix la productivitat, augmenta
els costos i implica riscos de degradació, o
tot alhora.
Com ja s’ha vist fins ara, el territori català té una
gran varietat de paisatges, des de zones de muntanya,
planes cerealístiques, altiplans mediterranis
on contrasten les zones de regadiu i les de
secà, i un espai litoral i prelitoral de conurbació,
on l’espai agrari ha esdevingut residual i típicament
periurbà (Figura 12).
Podem distingir tres grans zones: les conreables
(la plana de l’Empordà fins a la plana de Lleida),
les zones de boscos (destacant la zona dels Pirineus)
i les zones urbanes (la franja costanera,
destacant l’entorn de Barcelona) (Figura 13).
El concepte terra estarà format per la totalitat del
territori català, incloent les seves característiques
climàtiques, de relleu, sòls, hidrologia i vegetació.
Primer determinarem els diferents tipus d’usos
del la terra. En el present estudi són LUT rellevants
els cultius més destacats en el resultat de
les entrevistes i la recerca bibliogràfica.
Per poder definir correctament els usos de la terra,
la seva determinació vindrà donada per les característiques
pròpies del cultiu i les seves necessitats.
Es realitzarà una recerca bibliogràfica dels
diferents cultius. Es descriurà la planta, la durada
del cicle del cultiu, definint les seves necessitats
hídriques, climàtiques, edafològiques.
Les unitats d’avaluació de la terra (LEU), seran les
zones agràries catalanes. Aquestes estan formades
per diverses característiques, les més desta-
cades són els tipus de sòl, el relleu i la climatologia.
Les característiques de sòl i de relleu, estan incloses
en els condicionants de les àrees regables, on
s’han tingut en compte els regadius existents, així
com els regadius futurs plantejats pel Govern de
la Generalitat de Catalunya, ja que estan projectades
en les zones potencialment aptes per cultivar.
Tenint en compte aquest condicionant, es realitza
la selecció d’aquells factors de relleu i tipus de
sòl més aptes pels conreus agraris.
Pel que fa al tipus de sòl, Catalunya té una gran
diversitat de sòls i seria necessari un estudi més
exhaustiu de la tipologia dels sòls, un cop obtingut
el resultat de les zones i cultius potencials.
Els nostres LEU, tindran dos qualitats de la terra,
que han de coincidir amb els requeriments dels
cultius. La primera qualitat seran les temperatures
mínimes mensuals a tot el territori català, ja
que els cultius proposats tenen unes necessitats
de temperatures mínimes mensuals superiors a
les corresponents a les latituds del territori català.
L’altre factor limitant serà la necessitat hídrica
del cultiu, ja que els cultius seleccionats tenen
uns requeriments d’aigua superiors a les precipitacions
en el territori català. Llavors la condició
que les zones agràries siguin de regadius resulta
una qualitat indispensable per definir els LEU.
L’esquema resum del la metodologia es pot observar
en la figura 17.
Figura 17: Resum de la metodologia utilitzada. (Font: Elaboració pròpia.)

Pel que fa a la classificació, seran potencialment
aptes aquelles zones destacades de la interacció
de les característiques de la terra amb els requeriments
dels cultius (Figura16). La classificació en
el present projecte serà la següent:
• S = Si apte. Els cultius potencialment aptes seran
aquells pels que la durada del cultiu sigui
inferior a el període de temperatures mínimes
mensuals.
• N = No apte. Els cultius no aptes seran aquells
pels que la durada del cultiu sigui superior al
període de temperatures mínimes mensuals.
• S1 = Apte amb requeriments. Seran els cultius
que necessitin una protecció a l’inici o al final
del seu cicle productiu.
Per obtenir els diferents mapes utilitzarem el programa
ArcGIS , que es troba en la sala d’usuaris
del Rectorat de la Universitat de Lleida, i és un sistema
d’informació geogràfica (SIG) integrat, que
consisteix en tres parts claus:
• El programari ArcGIS Desktop és un conjunt integrat
d’aplicacions SIG avançades.
• L’ArcSDE Gateway és una interfície per administrar
les geodatabase (forma curta per
base de dades geogràfica) en un sistema
d’administració de bases de dades (DBMS).
• El programari ArcIMS és un SIG orientat a Internet
per distribuir dades i serveis. ArcGIS proporciona
un marc per implementar SIG per un
usuari individual o per a molts usuaris. ArcGIS
es pot estendre amb programari addicional, tal
com ArcPad per a dispositius Windows ® CE.
ArcGIS utilitza models de dades intel·ligents SIG
per representar la geografia i proporciona totes
les eines necessàries per crear i treballar amb
dades geogràfiques. Inclou eines per a totes les
activitats SIG: edició i automatització de dades,
mapeig i activitats basades en mapes, administració
de dades, anàlisi geogràfica i organització de
dades i aplicacions per a Internet
Un sistema d’informació geogràfica (SIG), és un
sistema de computadors capaç d’emmagatzemar,
manipular, i mostrar informació referenciada geogràficament,
és a dir, dades identificades d’acord
amb la seva localització. Combinant capes o layers
(nivells d’informació) d’una zona, es pot
obtenir de manera més senzilla, informació més
concreta i determinada de l’àrea d’estudi.
Les dades s’han extret de l’Atles Digital de Catalunya,
en format MiraMon, s’han vectoritzat per
poder-les usar amb l’ArcGis. La importació dels
vectors amb les dades de temperatura i pluviometria,
s’importen des de ArcCatalog, d’aquesta
manera obtenim els vectors per poder treballar
amb ArcMap.
Per multiplicar i reclassificar les dades, prèviament
s’haurà de transformar els vectors que contenen
tota la informació, a rasters (rasteritzar),
en format sheaps. Un cop obtinguts els sheaps ja
podem començar a combinar les capes o nivells
d’informació. (figura 18).
La figura 18 ens mostra pas a pas, les accions que
s’han dut a terme per obtenir els mapes resultat.
41

42
Figura 18: Resum del procediment SIG. (Font: Elaboració pròpia.)

2.4. Metodologia de l’avaluació
econòmica del projecte.
Per determinar la viabilitat econòmica dels cultius
potencialment aptes i dels aptes amb requeriments,
obtinguts de la interacció entre les característiques
de la terra i els requeriments dels
cultius, es realitza una anàlisi de mercat, la determinació
de costos parcials i finalment el càlcul de
la viabilitat econòmica, a partir de la determinació
del punt d’equilibri.
2.4.1. Anàlisi del mercat.
En l’anàlisi de mercat, es tracta d’analitzar el mercat
en què l’empresa desenvoluparà l’activitat i
identificar les forces competitives que el configuren.
2.4.1.1. Àmbit, evolució i tendències.
• Zones geogràfiques on es preveu comercialitzar
el producte o servei (barri, municipi, comarca,
entre altres). Cal diferenciar entre el
mercat real, aquell que actualment compra o
consumeix el producte o rep el servei, i el mercat
potencial, aquell que pot comprar o consumir
el producte o servei de l’empresa independentment
que ja ho faci o no.
• Tendència i evolució del mercat: s’ha de conèixer
si aquest mercat pateix una evolució a l’alça o
a la baixa, i en quina proporció respecte a anys
anteriors, o bé si efectua una desviació cap a
productes o serveis semblants.
• Volum del mercat: calculat en unitats, en euros,
en quilos, amb la màxima segmentació possible
(en àrees geogràfiques, per canals de distribució
i d’altres).
• Possibles canvis en la demanda.
• Quota de participació estimada de l’empresa:
part del mercat que compra o consumeix el
producte o servei de l’empresa en relació amb
el total de compradors o consumidors del producte
genèric. (Alonso, 2009)
2.4.1.2. Anàlisi dels clients.
Es tracta d’aprofundir en el coneixement dels
clients i arribar a comprendre’n el comportament.
Caldrà, doncs, determinar quins seran els clients
potencials de l’empresa. Aquests clients poden
ser particulars (consumidors finals), dels quals
hauríem de definir-ne el perfil (sexe, edat, estat
civil, poder adquisitiu, nivell cultural, localització
geogràfica, hàbits de consum, entre altres), però
també poden ser empreses, administracions públiques
o associacions, fundacions, i d’altres.
En qualsevol cas, siguin del grup que siguin, és
important determinar qui són, on són, què necessiten
i què demanen, i quines millores desitjarien
respecte als productes que ara ofereix la competència
i en què basen les seves decisions de compra.
Responem les següents preguntes sobre els
clients:
• Qui compra? Característiques personals.
• Per què compra? Motivacions.
• Què compra? Productes i marques.
• Com compra? Busca el producte o compra el
que se li ofereix.
• Quant compra? Quantitats.
• On compra? Establiments, context, distància.
2.4.1.3. Anàlisi de la competència.
En aquest apartat s’ha d’analitzar la competència
més directa, és a dir, les empreses que ofereixen
els mateixos (o similars) productes o serveis i
que s’adrecen al mateix públic. És important no
limitar-se a fer una llista d’aquests competidors,
ja que cal conèixer els aspectes més importants
que els caracteritzen:
• Identificar quins competidors hi ha.
• On són, en quines zones operen i quina és la
seva quota de mercat.
• A qui venen i quina és la imatge que té d’ells el
client potencial? Tenen prestigi?
• Quins productes o serveis ofereixen i amb quines
garanties? Són innovadors? Tenen qualitat?
• Quina és la seva política de preus, descomptes
i condicions de pagament?
• Inverteixen part del seu pressupost en promoció
i publicitat?
43

44
• Quina estratègia competitiva utilitzen? Quins
avantatges tenen, quines són les seves mancances,
i per què tenen èxit o per què no?
2.4.1.4. Anàlisi dels intermediaris.
En alguns sectors, si l’empresa no ven directament
al client, és important conèixer els intermediaris
(distribuïdors, minoristes, entre altres),
perquè incideixen en la qualitat i la imatge que
es dóna. Cal saber qui i quants són, com treballen
i com poden agregar valor a l’empresa. (Alonso,
2009)
2.4.2. Metodologia de l’avaluació dels costos.
La comptabilitat de gestió és una branca de la
comptabilitat, que té com objectiu la captació, mesura
i valoració de la circulació interna, així com
la seva racionalització i control, amb l’objectiu de
subministrar a l’organització la informació rellevant
per la presa de decisions en l’empresa.
La comptabilitat de gestió pretén aportar informació
rellevant, històrica o provisional, monetària
o no monetària, segmentada o global, sobre
la circulació interna de l’empresa per a la presa de
decisions. Té un paper clau en qualsevol empresa,
com a conseqüència de la necessitat de ser una
empresa competitiva.
Donat el seu caràcter intern cada empresa podrà
utilitzar el sistema de gestió que més s’adapti a
les seves necessitats. (Amat i Soldevila, 2000)
La comptabilitat de costos, o comptabilitat analítica,
és una de les parts de la comptabilitat de
gestió, i es centra en el càlcul de costos dels serveis
o productes que ofereix l’empresa. En quant
als objectius específics de la comptabilitat analítica
destaca obtenir informació, amb perspectiva
a curt termini, per:
• Calcular els costos de les diferents parts de
l’empresa i dels diferents productes obtinguts.
• Conèixer el cost de cada etapa del procés productiu.
• Valorar les existències.
• Contribuir al control i reducció de costos de
l’empresa.
• Prendre decisions estratègiques.
La comptabilitat de costos recull tots els costos
de l’empresa, els assignats a un producte, departament,
client, etc.., en funció de les necessitats
d’informació.
Abans d’iniciar la descripció de la metodologia per
a l’avaluació econòmica cal definir alguns termes
com despesa o cost. La despesa és un concepte
de la comptabilitat financera i per tant vinculat a
una comptabilitat externa, nosaltres no parlarem
de despeses, sinó de costos. El cost és el valor del
consum d’inputs que es necessiten per poder produir
uns outputs. (Amat i Soldevila, 2000)
Els sistemes de càlcul de costos són els mètodes
que es poden utilitzar per conèixer els costos dels
diferents productes o etapes de la producció, i
determinen el resultat del període. El sistema de
costos que tria cada empresa depèn de diverses
variables, entre les que destaquen: característiques
de l’empresa, sector en el que opera, objectius
que pretén assolir, costos que estiguin disposats
a suportar, etc..
Els sistemes de càlcul de costos, amb relació als
productes, es poden classificar atenent a diversos
criteris, que en el nostre cas, es calcularan els costos
parcials, ja que imputen una part dels costos
de l’empresa.
Dins del sistema de càlcul de costos parcials
s’identifiquen els costos: directes i variables. El
sistema de costos directes, és un sistema de costos
parcials ja que imputa només una part dels
costos, els que són assignables directament al
producte. Aquest sistema sol ser útil per analitzar
el marge de contribució que genera un producte
(vendes menys costos directes). (Amat i Soldevila,
2000)
Pel que fa al sistema de costos variables és el que
imputa al producte els costos variables o proporcionals,
els costos totals seran la suma dels costos
variables i els fixes que es poden assignar al
producte.
Els costos fixes són aquells costos que no varien
al modificar el nivell d’activitat de l’empresa, dins
d’un interval determinat d‘activitat. (Amat i Soldevila,
2000)
En el present estudi es calcularan els costos parcials
totals dels cultius pels que la durada del seu
cicle productiu sigui inferior a 1 any. (taula 6)
Els costos variables estaran formats per:

• Els costos de les matèries primeres: Correspon
als costos generats per les matèries primeres,
és a dir al valor de la quantitat de les mateixes
que es vagi immobilitzant en el procés productiu.
Aquests poden ser l’aigua, els fertilitzants
aplicats o el planter.
• Els costos variables de mà d’obra: Inclou els
costos totals de la mà d’obra requerida al llarg
del cicle productiu per a la realització de les
tasques culturals.
• Els costos variables de la maquinària pròpia.
Per al càlcul dels costos fixes en els cultius amb
una durada inferior a un any, es consideraran el
cost fix de la maquinària pròpia i l’amortització de
la instal·lació de reg.
1. Costos variables dels factors de producció.
1.1. Matèries primeres.
1.1.1. Aigua de reg.
1.1.2. Fertilitzants.
1.1.3. Productes fitosanitaris.
1.1.4. Materials plàstics.
1.1.5. Altres matèries primeres.
1.1.6. Material vegetal.
1.2. Costos variables de la maquinària pròpia.
1.3. Mà d’Obra.
1.3.1. Aplicació del reg.
1.3.2. Aplicació de fertilitzants.
1.3.3. Aplicació de productes fitosanitaris.
1.3.4. Col·locació de la protecció.
1.3.5. Laboreig i preparació del sòl.
1.3.6. Eliminació de males herbes.
1.3.7. Plantació.
1.3.8. Recol·lecció.
Total de costos variables dels factors de producció.
2. Costos fixes assignables al producte.
2.1. Costos fixes de la maquinària pròpia.
2.2. Amortització de la instal·lació de reg.
Total de costos fixes dels factors de producció.
TOTAL DE COSTOS PARCIALS (1+2)
Taula 6: Quadre resum dels costos de producció en cultius de durada
inferior a un any. (Font: Elaboració pròpia.)
Els costos de fertilitzants i tractaments fitosanitaris
fan referència exclusiva als materials. Els costos
d’aplicació estan inclosos en els càlculs de la
maquinària i la mà d’obra. Pel que fa als valors,
fertilitzants, productes fitosanitaris i aigua, es
buscaran valors mitjos.
Per al càlcul dels costos de la maquinària utilitzarem
la metodologia presentada pel Ministerio
del Medio Ambiente y Medio Rural y Marino
(MARM), que consisteix en desglossar els costos
totals de cada tasca, en costos de cada màquina.
Per tal de calcular els costos, s’han de separar en
costos fixes i costos variables. La separació és la
següent:
Costos fixes:
- Amortització
Entre les diferents formes en què es pot abordar
l’anàlisi dels costos corresponents a les amortitzacions
de les màquines s’ha triat un procediment
“combinat” en el qual es consideren simultàniament
l’obsolescència i el desgast de les màquines,
ja que en les condicions d’una agricultura
desenvolupada, en la qual les màquines poden
durar bastants anys, s’ajusta millor a les depreciacions
reals que pateixen les màquines, segons els
preus habituals en el mercat de productes usats.
(Márquez, 2004)
On:
A: Amortització de la màquina (€/any).
Va: Valor d’adquisició de la màquina (€).
H: Vida útil de la màquina (hores).
N: Vida útil de la màquina (anys).
h: Ús anual de la màquina (hores).
Els valors de la vida útil de les diferents màquines
s’extraurà de les taules annexes en el document
“Previsión de costes de utilización de la maquinaria
agrícola” publicat pel MARM l’any 2008, igual
que els valors de les hores d’ús de la maquinària.
- Interessos del capital invertit
Es pot considerar per aquest concepte el valor
resultant d’aplicar una taxa d’interès del 7% sobre
el 60% del valor d’adquisició de la màquina
45

considerada. Si el dividim per les hores d’ús de la
màquina, obtindrem els €/h.
On:
I: Interessos de capital invertit (€/h).
Va: Valor d’adquisició de la màquina (€).
h: Ús anual de la màquina (hores).
- Assegurança i magatzem.
Inclou, d’una banda, l’assegurança de responsabilitat
civil i d’incendi estimant-se un cost anual del
0,2% del valor del tractor nou, o de la màquina
considerada.
On:
Ass: Assegurança (€/h).
Va: Valor d’adquisició de la màquina (€).
h: Ús anual de la màquina (hores).
Perquè la màquina es conservi en bones condicions
de funcionament precisa que es protegeixi
de la intempèrie en els períodes en què no
s’utilitza, a l’interior d’un edifici que pot ser un
simple cobert, o en un altre capaç de proporcionar
una protecció molt superior, que és imprescindible
en les regions més fredes. Si no s’actua
d’aquesta manera augmenten les despeses de
manteniment i reparació per la qual cosa no s’ha
d’ometre en la previsió de costos d’utilització, encara
que siguin relativament molt petits. El càlcul
es pot realitzar aplicant el 0,1% del valor de la
màquina.
On:
46
M: magatzem (€/h).
Va: Valor d’adquisició de la màquina (€).
h: Ús anual de la màquina (hores).
- Manteniment i reparacions
Hi ha diferents formes per a fer aquesta previsió.
Qualsevol d’elles només és vàlida per a una determinada
forma d’amortització i en unes condicions
d’ús determinades. Una sobrecàrrega permanent,
o utilitzar productes de baixa qualitat, pot fer que
els costos corresponents a manteniment i reparacions
s’incrementin de manera notable, en altres
ocasions, com per als tractors, el cost de manteniment
i reparacions s’assigna per hora de funcionament,
per tant serà un cost variable en el cas
dels tractors.
Des del punt de vista pràctic ofereix bons resultats
la solució proposada pel CEMAG, que és la
d’establir un tant per hectàrea treballada, utilitzant
com a referència aproximada els valors
indicats en la taula de l’Annex 1 del document
del MARM “previsión de costes de utilización de
la maquinaria agrícola”, que ens dóna el valor
d’euros per hectàrea de cada màquina.
On:
MiR: manteniment i reparacions (€/h).
Valor: Valor per hectàrea treballada (€/ha).
CTE: Capacitat de treball efectiva (h/ha).
La capacitat de treball teòrica(ha/h) és la capacitat
que té una màquina realitzant un treball, sense
cap tipus d’interrupció, a una velocitat normal
de treball (km/h) i cobrint sempre la totalitat de
l’amplada de treball de la màquina (m). (Ortiz-
Cañavate, 2003)
On:
CTT: Capacitat de treball teòrica (h/ha).
V: Velocitat de treball (km/h)
A: amplada de treball de la màquina (m).
La capacitat de treball o capacitat de treball efectiva
és la capacitat d’una màquina de realitzar un
treball, tenint en compte els temps consumits en
les voltes en capçalera, recobriments, càrrega i
descàrrega de productes, quan la màquina treballa
a una velocitat normal de treball (km/h) i cobrint
sempre la totalitat de l’amplada de treball
de la màquina (m). (Ortiz-Cañavate, 2003)

El coeficient entre la capacitat de treball teòrica i
la capacitat efectiva ens dóna efectivitat en camp,
per tant podem extraure que:
Llavors, els costos fixes de la màquina (CF) queden
establerts de la següent forma:
On:
A: Amortització combinada (€/h).
I: Ingressos (€/h).
M: Magatzem (€/h).
Ass: Assegurança (€/h).
MiR: Manteniment i reparacions (€/h).
En les màquines que necessitin l’ús de tractor, per
determinar els cost fix total haurem de sumar el
cost fix de la màquina necessària amb els costos
fixes del tractor. Per obtenir el valor del cost en
euros, haurem de multiplicar aquest cost fix per la
capacitat de treball de la màquina i la superfície
a cultivar.
On:
CF: Costos fixes de la màquina més el tractor (€)
CF: Costos fixes de la màquina més el tractor (€/
ha).
CTE: Capacitat de treball efectiva (h/ha).
S: Superfície cultivada (ha).
Costos variables.
- Combustible
El consum horari del tractor o d’una màquina amb
motor serà diferent segons el grau de càrrega al
que treballa el motor (nivells de càrrega del 12.5
al 85%). Per als tractors es poden donar uns valors
mitjans anuals en funció de la potència del
motor.
On:
C: Combustible consumit (€/ha).
q: consum de combustible mitjà anual (l/h) valor
extret de les taules del MARM
Pc: preu del combustible (€).
- Lubricant, manteniment i reparacions.
D’altra banda, el càlcul dels costos de manteniment
i reparacions en els tractors agrícoles pot
relacionar-se amb la càrrega amb la qual treballen,
i, per tant, amb el consum de combustible. Es
pot assignar al manteniment i reparacions un valor
de 0.20€/litre de gasoil consumit, incloent en
aquest valor pneumàtics, lubricants i altres materials
que cal per al manteniment i reparacions.
On:
LMR: Lubrificant, manteniment i reparacions del
tractor (€/ha).
q: Consum de combustible mitjà anual (l/h) valor
extret de les taules del MARM
Llavors, els costos variables de la màquina (CV),
igual que els costos fixes, queden establerts de la
següent forma:
On:
C: Combustible (€/h).
LMR: Lubricant, manteniment i reparacions(€/h).
Un cop determinats els costos variables del tractor
els multiplicarem per les hores necessàries
per realitzar la tasca, o per la capacitat de treball
de la màquina i la superfície a cultivar.
On:
CV: Costos variables de la màquina més el tractor
(€)
CV: Costos variables de la màquina més el tractor
(€/ha).
CTE: Capacitat de treball efectiva (h/ha).
S: Superfície cultivada (ha).
Per a la determinació del cost dels cultius plurianuals,
és farà una recerca bibliogràfica per obtenir
els valors de costos parcials totals.
47

En els casos de cultius plurianuals, s’han de considerar
:
48
• L’amortització de la plantació i l’interès de la
mateixa. Aquests es corresponen amb el fet
que en els cultius llenyosos, en ser considerats
com una inversió, el seu cost s’ha d’imputar durant
tots els anys de vida de la mateixa planta.
• Per al càlcul del cost d’amortització, com a
forma de comptabilitzar la depreciació de la
plantació, s’aplica qualsevol dels mètodes coneguts,
essent el més comú el de les quotes
constants, que resulta de dividir l’esmentat valor
pel nombre d’anys de vida de la mateixa.
(FAO, 2001)
• L’interès, com a cost d’oportunitat, es calcularà
aplicant el tipus considerat a la meitat del valor
de la plantació, per tal de repartir-lo de manera
uniforme al llarg dels anys.
• Amortització del capital de les instal·lacions
i l’Interès del capital de les instal·lacions. Es
tracta d’una cosa semblant al cas de la plantació,
encara que sí s’ha de tenir en compte que
el valor de les instal·lacions no és el dels components
de les mateixes, sinó el d’aquests més
els costos necessaris per a la seva instal·lació i
posada en marxa.
• Costos de reposició d’arbres i manteniment
d’instal·lacions, que es tracta d’un cost fix al
considerar-ho necessari per a l’adequada conservació
de l’explotació.
• La renda de la terra, també la considerarem
per al cost fix dels cultius plurianuals, s’entén
aquest concepte, com un cost d’oportunitat
per a l’empresari. Vindrà donat pels valors més
comuns d’arrendament de la propietat rústica
en el mercat.
• Els impostos i assegurances, que comprèn
els impostos, assegurances i pagaments que
s’efectuen a través dels ajuntaments i altres
ens administratius (Impost de Béns Immobles,
Seguretat Social ,...).
• L’interès del capital circulant, que es tracta
d’un cost d’oportunitat. El capital circulant
està constituït pel conjunt de costos generats
pels factors de producció invertits durant el
període productiu, i que s’esgoten en un sol
procés. Per tractar-se d’un capital, genera uns
costos que són els interessos, els quals dependran
lògicament del tipus d’interès aplicat i
del temps que romanen immobilitzats durant
el període productiu les inversions de cada
factor, és a dir, del temps que triga a recuperar
el capital invertit en els mateixos per la venda
del producte obtingut.
Pel que fa al tipus d’interès, sol prendre com a
base el preu del diner en els crèdits concedits
pels bancs i caixes d’estalvi que van xifrar en el
5%,(FAO, 2001).
L’esquema seguit per als cultius plurianuals serà
el que es mostra en la figura.
1. Costos variables dels factors de producció.
1.1.Aigua de reg.
1.2.Fertilitzants.
1.3.Insecticides, fungicides i fertilitzants foliars
1.4. Altres matèries primeres
1.5. Costos variables de la maquinària pròpia.
1.6. Mà d’Obra.
Total de costos variables dels factors de producció.
2. Costos fixes assignables al producte.
2.1. Costos fixes de la maquinària pròpia.
2.2. Amortització de la plantació.
2.3. Reposició d’arbres y altres CF
2.4. Amortització de la instal·lació de reg.
2.5. Impostos i assegurances.
Total de costos fixes dels factors de producció.
COSTOS TOTALS sense C.O. (1+2)
3. Costos d’Oportunitat C.O.
3.1. Renda de la terra.
3.2. Interès del capital de la plantació.
3.3. interès del capital circulant
3.4. Interès del capital de la instal·lació de reg.
3.5. Interès del capital de maquinària
Total de costos d’oportunitat
COSTOS TOTALS amb C.O. (1+2+3)
Taula 7: Quadre resum dels costos de producció en cultius de durada
superior a un any. (Font: Elaboració pròpia.)
Per a determinar els costos parcials dels diferents
cultius aptes, prèviament haurem de determinar
les diferents tasques que es duran a terme en el
cultiu, com per exemple l’època se sembra, aplicació
de fertilitzants, productes fitosanitaris, etc..

2.4.3. Determinació de la viabilitat econòmica
dels cultius.
Per fer l’avaluació econòmica del present projecte,
es farà una anàlisi del punt d’equilibri, punt
mort o llindar de rendibilitat, que seria el volum
de vendes que, amb el marge unitari de cobertura
de cada unitat venuda, és necessari per compensar
la totalitat dels costos fixes o d’estructura de
l’empresa. Aquest seria el punt a partir del qual
es podria entrar en la fase d’obtenció de beneficis.
És a dir, el punt d’equilibri ens indica el nombre
d’unitats que s’hauria de vendre perquè els
ingressos per vendes siguin iguals als costos (I =
CF + CV), és a dir, que el benefici sigui igual a zero.
(Alonso, 2009)
On:
CF: Costos fixes (€).
CV: Costos variables (€/ha).
S: Superfície cultivada (ha).
P: Producció (Kg/ha)
49

3
resultats

3.1. Determinació dels principals productes.
Les enquestes realitzades per la determinació
dels principals productes demandats pels diferents
col·lectius de població immigrada, són 70
consultes dirigides a comerços de la cuitat de Barcelona,
de les quals s’ha obtingut resposta de 49
comerços. A l’annex 1 del present estudi podem
trobar les enquestes realitzades. A continuació es
mostra un resum dels resultats.
A la pregunta de ¿quins productes de la dieta original
dels seus clients són els més demandats?,
els botiguers van ressaltar pels col·lectius dels indis,
magribins i pakistanès la importància de les
espècies, com per exemple el gingebre, que es
trobava en tots els establiments visitats. Pel que
fa a fruites i hortalisses, les més demandades per
aquests col·lectius són:
• pebrot, ocra, ceba, patata, mandioca, iuca, taro,
taronja, plàtan mascle, tahina, carela, dinda,
mango, meló, granades i varietats de llegums.
Pels establiments on els principals clients són
del grup ètnic llatinoamèrica i carib, els productes
més demandats són les fruites tropicals com
poden ser:
• Plàtan mascle, bananitos, bananes, pinya, mango,
papaya, guaiaba, maracuià, coco i llimes.
S’ha observat que en totes les botigues hi havia
iuca, que és el tubercle més demandat, juntament
amb el moniato, la batata, patata dolça, papa llisa.
Altres productes demandats per aquest col·lectiu
són els tomàquets, varietats de mongetes (frijoles),
els pebrots, els xilis, la ceba i el mote.
La següent pregunta realitzada als entrevistats
va ser, ¿quins d’aquests productes més demandats
no troba al mercat de majoristes? La majoria
de les respostes eren que es troben gairebé tots,
excepte algunes varietats de patates, taro, dinda,
bananitos, carela, que són difícils de trobar. Tampoc
troben mote, que és un blat de moro amb el
gra més gran, ni diferents varietats de llenties i
mongetes.
Pel que fa als preus, en general tots els entrevistats
ens van dir que en els últims anys han baixat
força. Els més cars continuen essent les fruites
tropicals, i no sempre es poden trobar, són productes
que depenen de l’estació climàtica. Més
o menys els preus que ressalten els entrevistats
referents a les fruites tropicals es poden trobar de
2 a 5 o 6 €/kg, el plàtan mascle i els mangos a 3 o
4€/kg, i la iuca és a 1,5 o 2€/kg.
La última pregunta va ser: Si es cultivessin aquí
¿els consumirien? Tots els entrevistats van dir
que sí, la majoria deia que això baixaria els preus.
Les enquestes realitzades a població immigrada
són un total de 60. En aquest cas s’ha mostrat un
llistat de productes que podrien ser essencials
per la seva nutrició i que formen part de les dietes
típiques de tots els grups ètnics.
Es van fer 5 preguntes: ¿Quins productes són essencials
per la seva nutrició? ¿Quins productes
troba habitualment en el mercat? ¿Són productes
cars? ¿Són assequibles per la seva economia?
¿quins creu que es cultiven aquí?.
Fent un resum de les respostes per grups ètnics,
començarem pels entrevistats pertanyents al
grup ètnic Àsia Meridional. La població d’aquest
col·lectiu, no va destacar cap producte com a essencial
per la seva nutrició. A la pregunta de quins
productes trobava habitualment en el mercat, en
general ens van assenyalar:
• moniato, mandioca, ocra, dàtils, mangos, llimes,
plàtans i gingebre.
D’aquest troben que són cars la majoria però destaquen
els mangos i els dàtils, encara que creuen
que són assequibles per consumir-los de tan en
quan. La majoria creu que els productes indicats
són importats, excepte els moniatos i dàtils que
també es produeixen a Espanya.
Referent al col·lectius d’Àsia Oriental, és complicat
fer les entrevistes ja que la majoria de la població
mostra poca predisposició a col·laborar, és
una cultura molt tradicional i reservada. Al contestar
les nostres preguntes, en general no troben
a faltar cap producte essencial. Algun entrevistat
ens va indicar que normalment troben taro, mandioca,
nap xinès, la col, els cumquats, els litxi i
que estan bé de preu.
A diferencia dels asiàtics el grup ètnic Llatinoamèrica
i Carib, són els més col·laboradors. Del
llistat de productes, els que més habitualment
troben al mercat són:
• moniato, mandioca, taro, iuca, gombo, coco,
guaiaba, kiwi, llima, mangos, plàtan mascle,
piña i gingebre.
53

Els que troben més cars són totes les fruites tropicals,
excepte el coco, el plàtan mascle, les llimes i
els kiwis, que cada cop són més econòmics.
Aquest col·lectiu ens ha donat molta informació,
per exemple la majoria dels enquestats comentava
que la batata i la patata dolça cada cop es
troben més fàcilment, igual que passa amb els
mangos, que cada cop són més econòmics.
A l’última pregunta, la principal resposta és que
les fruites tropicals són importades, i que potser
els mangos i els kiwis es comencen a cultivar aquí.
Algun entrevistat va indicar la zona de la província
de Granada.
Els integrants del col·lectiu Àfrica subsahariana,
ens han indicat productes bàsics de la seva alimentació
com el nyam i el taro, o fruites tropicals
i habitualment els troben en les botigues juntament
amb:
54
• iuca, gombo, coco, kiwi, mango, plàtan mascle,
piña i gingebre.
En general consideren que són cars al compararlos
amb els preus del seu país, i que les fruites
tropicals són els menys assequibles per a la seva
economia. La majoria no sap la procedència, però
suposen que els porten de fora.
L’últim grup ètnic és Àfrica Nord, dins del llistat
que els vam mostrar no hi ha cap producte essencial
de la seva dieta, ens van assenyalar els pro-
ductes que troben habitualment a les botigues
com són: ocra, dàtils, mores i gingebre. Destacantnos
que els dàtils són molt cars i no assequibles i
que les mores no es poden trobar durant tot l’any.
Gairebé tots ens van dir que aquests productes
els porten des del Marroc.
Dels resultats obtinguts de les enquestes realitzades
podem extreure les següents conclusions.
• En general, en totes les botigues hi ha gran varietat
de productes.
• En totes hi havia gingebre, iuca, plàtan mascle,
alvocats
• En un 70% aproximadament, tenien ocra, nap
xines, llimes, taro i algun tipus de fruita tropical.
• La majoria creu que els preus són elevats, sobretot
en els mangos i altres fruites tropicals,
però coincideixen tots, que els preus han disminuït
en els últims anys.
• Tots consumiran productes cultivats en el nostre
país, ja que la majoria pensa que això rebaixaria
els preus.
• Cal destacar com punt important que cada cop
els establiments tenen més varietat i gamma
de productes d’altres països. Un fet destacable
és que en els mercats la majoria de clients són
catalans i demanden productes nous i innovadors.
Taula 8: Resum de productes més destacats en les entrevistes realitzades. (Font: Elaboració pròpia.)

3.2. Adequació dels cultius segons el
territori.
3.2.1. Obtenció dels LUT
El procés d’avaluació, com ja s’ha dit en l’apartat
2.3 de la metodologia d’adequació dels cultius
segons el territori, requereix identificar els tipus
d’utilització de les terres (LUT) rellevants per la
seva importància, així com disposar d’informació
sobre els seus requeriments.
Els LUTs es correspondran amb els cultius més
destacats en el resultat de les entrevistes i la recerca
bibliogràfica. Prèviament farem una petita
descripció de cada cultiu per poder determinar
les seves característiques morfològiques i les seves
necessitats agroclimàtiques.
3.2.1.1. Iuca.
És una planta aprofitada pels seus tubercles originària
d’Amèrica del Sud, de la regió nord de
l’Amazònia al Brasil, estesa arreu del món, cap al
segle XVI va arribar a l’Àfrica i més tard a la Índia.
La iuca és un arbust perenne de la família Euphorbiaceae
de l’espècie Manihot esculenta Cranz (M.
Utilissima), també rep el nom de mandioca o tapioca.
És una planta d’alçada variable, des de 1 a 4 metres
amb port erecte; majoritàriament té dos o
tres ramificacions primàries, però depèn de la varietat;
al gruix de la tija se li ha associat l’alt rendiment
de les arrels de reserva, que són els productes
d’aquest cultiu. Les fulles son palmipartides,
amb 5 o 9 lòbuls, el pecíol té una longitud d’uns
20-40 cm. Les arrels tenen una gran concentració
d’hidrats de carboni. (Yamaguchi, 1983)
Figura 19: Dibuix descriptiu de
la Iuca. (Font: Yamagutxi,1983)
Els rendiments màxims s’obtenen a temperatures
entre els 25-27ºC (temperatura òptima), encara
que sempre que hi hagi la humitat suficient en el
període de creixement, el seu rang de temperatura
es troba entre els 16-38ºC. Per sota dels 16ºC
el creixement disminueix, segons va disminuint
la temperatura, el desenvolupament de l’àrea foliar
va essent més lent i la grandària de les fulles
és més petita. El creixement s’atura per sota dels
10ºC, aquest és el motiu pel qual en les zones tropicals
hi ha grans produccions.
Els requeriments hídrics oscil·len entre els 500mm
fins als 5000mm, tenint l’òptim entre els 1000 i
2000 mm de pluja anual. La iuca és una planta de
fotoperíode curt (10-12h llum) amb grans necessitats
de lluminositat. La longitud del dia afecta a
diversos factors importants per al creixement de
la planta, és molt eficient a l’hora de transformar
la radiació solar en hidrats de carboni. (Rubatzky i
Yamaguchi, 1997)
Pel que fa al tipus de sòl, no és un cultiu exigent,
pot viure en sòls pobres i en sòls fèrtils, però no
en zones desèrtiques o amb excés d’aigua, prefereix
sòls arenosos, porosos i preferentment el pH
entre 6 i 7.
La iuca es pot propagar per llavor, però aquest sistema
normalment s’utilitza pels estudis de millora
genètica. El sistema més utilitzat en els camps
de cultiu són les estaques, ja que donarà gran
homogeneïtat en el camp i en les produccions.
Aquestes triguen en brotar entre 1 i 4 setmanes,
sempre depenent de la temperatura.
Les arrels comencen a créixer i a acumular midó a
les 6-7 setmanes posteriors a la plantació, durant
el primer any augmenten la seva longitud de 20
fins a 50 cm i el seu diàmetre de 5 fins a 10cm.
El cultiu pot durar entre 12 i 15 mesos, obtenint
una producció d’unes 10t/ha, però hi ha varietats
que es poden collir als 6 mesos i d’altres que el
cultiu pot durar entre 2 i 3 anys.
La collita, en gran part del món, es fa manualment;
es tallen algunes branques per facilitar el
maneig i s’estira de la tija principal desenterrant
el sistema radicular per tallar les arrels de reserva.
Desprès en molts casos, es torna a plantar la
iuca, però amb l’inconvenient que les següents
produccions seran menors i amb un període de
cultiu més llarg. La collita mecanitzada talla del
tot la part aèria de la planta i n’extreu les arrels
del sòl. (Rubatzky i Yamaguchi, 1997)
55

3.2.1.2. Ocra
L’ocra pertany a la família Malvaceae, del gènere
Hibiscus espècie Abelmoschus esculentus (L.) Moench.
(Hibiscus esculentus); el seu origen es pot
situar a l’Àfrica tropical, a Etiòpia i també a la Índia.
És un cultiu àmpliament desenvolupat en països
de les Antilles i africans. D’aquesta planta es
consumeixen les fulles deshidratades en sopes i
salses, i el fruit. Té gran varietat de noms comuns,
els més freqüents són: quingombó, quimbombó,
gombo, molondrón, bamye i bhindi. Aquest fruit
és molt apreciat per la població de color de determinats
països, com als Estats Units o Regne Unit.
És una espècie anual de port erecte, en les nostres
latituds pot arribar a 1,75 metres d’alçada i fins a
3 metres en les zones tropicals; generalment desenvolupa
branques en les axil·les de les fulles de
la tija central. Les fulles són palmejades; les de la
part superior són més estretes i pentalobulars, les
fulles centrals són trilobulars i les inferiors són
amples i coriformes. (Moreno, et al, 2007)
Figura 20: Dibuix descriptiu de l’Ocra.(Font: Yamagutxi,1983)
Les flors són axials, solitàries i tenen 5 pètals. El
fruit erecte i pedunculat, és una càpsula poliocular
de forma cònica que pot ser de 30cm de longitud
i 3’5 cm de diàmetre a la base. Poden ser
llisos o amb relleu.
L’ocra exigeix sòls ben drenats per evitar asfixia
radicular, de textura franco-arenosa i amb un bon
contingut de matèria orgànica, amb un pH de 5,8
a 6,5 i les necessitats d’aigua, són d’uns 50mm
per setmana.
Les llavors, en planter o en l’exterior, germinen
amb una temperatura mínima de 17ºC, tenint un
56
òptim desenvolupament en temperatures de 29-
30ºC. Per la floració, que pot ser entre els 35 i els
60 dies desprès de la plantació, necessita com a
mínim 20ºC amb un òptim entre 30-35ºC, és un
cultiu sensible al fred, però en les nostres latituds,
s’ha vist que pot viure en els mateixos entorns
climatològics que el tomàquet i el pebrot.
(Moreno, et al, 2007)
El cicle del cultiu depèn de la varietat utilitzada,
que oscil·la entre les 7 setmanes fins a 5 o 6
mesos, però el final del període productiu sempre
serà quan la temperatura nocturna és inferior
als 15ºC, produint una defoliació quasi total de la
planta.
3.2.1.3. Taro
El taro pertany a la família Araceae, és una planta
originària o descoberta a l’India, el nom de
l’espècie és Colocasia esculenta (L. Shcott), té
gran varietat de noms comuns, destacant que a
les Illes Canaries li diuen ñame; kalo a Hawaii;
cará a Brasil; guagüi a Cuba; ocumo o culin a Venezuela,
pituca al Perú.
El taro és una planta herbàcia, formada per un tubercle
central, des del qual surten les arrels de reserva,
els fillols i fulles. Aquestes són grans, enteres,
gruixudes, arrodonides i acabades en punta,
en forma de cor. El sistema radicular és fibrós i es
localitza a la capa alta del sòl, la tija principal té
una estructura cilíndrica o rodona, és subterrània,
se li diu tubercle o corn. Pot fer d’alçada entre 1
i 2 metres i d’amplada entre 12 i 25 centímetres.
A partir del primer any comença a emmagatzemar
substàncies de reserva. (Yamaguchi, 1983)
Figura 21: Dibuix descriptiu
del Taro. (Font: Yamagutxi,1983)

La temperatura òptima que necessita el taro es
troba en l’interval de 21 a 27ºC, però s’ha vist que
en zones càlides del Japó i dels Estats Units, el taro
atura el seu creixement a partir de temperatures
inferiors a 15ºC. Prefereix zones ombrívoles, però
pot adaptar-se bé a zones amb sol directe.
És un cultiu amb gran capacitat d’adaptació a una
àmplia gamma de sòls, des de les argiles utilitzades
en el cultiu d’arròs, a camps ben drenats,
profunds, fèrtils, marges per la producció de secà,
amb unes necessitats de pH lleugerament àcid,
però en un rang molt ampli, entre 5 i 8. (Rubatzky
i Yamaguchi, 1997)
A diferència d’altres cultius, no precisa de grans
atencions, encara que presenta l’inconvenient del
seu llarg cicle de desenvolupament i la gran exigència
d’aigua.
Actualment el taro es cultiva a Espanya, principalment
al nord de l’illa de La Palma i en alguns barrancs
de Tenerife i La Gomera.
3.2.1.4. Yautia o malanga
La yautia o malanga, també rep els noms de tannia,
belembe, maduma o gualusa, és originaria de
nord de Sud Amèrica, igual que el taro, és de la
família de les Araceae. El nom de l’espècie és Xanthosoma
sagittifolium (L. Shcott.), en molts casos
es confon amb el taro. (Yamaguchi, 1983)
La morfologia de la tannia és molt semblant a la
del taro, però normalment és una mica més alta,
pot mesurar més de 2 metres. Pel que fa a les fulles,
tenen els nervis molt remarcats, també són
grans, senceres, gruixudes, sense pèls, però tenen
forma de fletxa. El sistema radicular és fibrós i es
localitza a la capa alta del sòl, igual que el taro.
Figura 22: Dibuix descriptiu
de la Malanga. (Font: Yamagutxi,
1983)
Les condicions agroclimàtiques són les mateixes
que les del taro.
3.2.1.5. Nyam
El nyam és un cultiu molt important en algunes
regions tropicals i subtropicals per molts agricultors
perquè sobreviuen gràcies a aquestes
produccions. Per les ètnies africanes té una gran
importància ja que és una de les principals fonts
d’hidrats de carboni. Els principals productors es
troben a l’Àfrica, el principal país és Nigèria.
El seu nom científic es Dioscorea ssp., però hi ha
gran nombre de varietats que es cultiven arreu
del món, la taxonomia del gènere Dioscorea a
vegades és confusa, no són suficients les diferències
morfològiques i es poden produir hibridacions
espontànies, que fan més difícil la correcta
classificació. (Yamaguchi, 1983)
El nyam és una espècie perenne, però normalment
es cultiva com anual. És un tubercle tropical,
la seva arrel pot arribar als 90cm de profunditat.
La part superior de la planta inicialment és erecta
però a mesura que augmenta la seva longitud
es transforma en una planta enfiladissa amb tiges
que poden tenir una longitud de 3 metres, té una
gran quantitat de fulles, aquestes són grans i amb
forma de cor.
Figura 23: Dibuix descriptiu del nyam. (Font: Yamagutxi, 1983)
57

El nyam és un cultiu intolerant a les gelades, necessita,
per a la seva producció, unes temperatures
entre els 20 i els 34ºC, amb una precipitació
1200 i 1500mm anuals, reduint-se la producció si
la pluviometria és inferior a 600mm, ja que produeix
estrès als tubercles i no es desenvolupen
correctament. Pel que fa al tipus de sòl, prefereix
sòls arenosos, que permetin el desenvolupament
de les arrels de reserva sense asfixiar-les, amb
una alçada màxima de 800 metres sobre el nivell
del mar. (Rubatzky i Yamaguchi, 1997)
La reproducció del nyam es fa per empelts o plantant
els bulbs que apareixen a la base de les fulles
velles, normalment es planta al camp a l’inici de
l’època de pluges.
En moltes regions tropicals on es cultiva el nyam,
la collita es realitza abans de la finalització de
l’època humida, en algunes situacions els tubercles
són collits d’hora als 7-9 mesos (collita parcial),
però el més habitual es recol·lectar als 10-
11 mesos posteriors a la plantació, encara que el
període varia segons la varietat.
Es pot realitzar una collita parcial, sol ser en un
punt mig del cicle de creixement. Amb aquest
procediment, la terra de la planta es retira acuradament
i es cullen alguns tubercles, i es torna
a plantar. Aquest procés s’ha de fer amb molta
cura perquè els tubercles restants reprenguin el
creixement. (Yamaguchi, 1983)
La manera més comuna de collir, és removent els
tubercles del sòl, això pot produir algun dany al
producte, però la collita manual és molt més llarga
i laboriosa.
Les produccions mitjanes solen ser unes 12t/ha,
però en alguns cultius intensius s’han arribat a
collir unes 40t/ha.
3.2.1.6. Gingebre
El gingebre és l’espècie Zingiber officinale de la
família Zingiberaceae, la part que es consumeix és
el rizoma bulbós i s’utilitza per condimentar aliments
i begudes.
És una planta herbàcia perenne que pot arribar a
un metre d’alçada amb rizomes subterranis, ramificat
de forma digitada i del que surten les tiges.
Les fulles són alternes, sèssils, llises de color verd
pàl·lid i lanceolades, molt agudes a l’àpex. Les
tiges florals, generalment, sense fulles són més
curtes i tenen un número reduït de flors. La flor és
58
asimètrica i presenta un calze de forma tubular, el
fruit és de tipus càpsula. (Rubatzky i Yamaguchi,
1997)
Figura 24: Dibuix descriptiu del gingebre. (Font: Yamagutxi, 1983)
Els rizomes del gingebre són tiges monopodials
d’uns 50 cm de llarg, axatats, sencers o dividits
com els dits de la mà. Té uns nusos prominents,
que són les bases de fulles escamiformes. A les
bandes inferiors dels rizomes vells es desenvolupen
petites arrels abundants.
És una planta d’origen tropical i s’adapta a temperatures
des de 25 a 30ºC durant dos terços de
l’any, amb unes necessitats hídriques que oscil·len
entre 2000mm fins a 4000mm anuals, però és important
la seva distribució, que ha de ser regular
al llarg del període vegetatiu. Els millors sòls per
al conreu del gingebre són els al·luvials, arenosos,
profunds, amb bon drenatge i rics en matèria orgànica.
La propagació vegetativa és la norma en
el gingebre, escasses vegades produeix llavors.
3.2.1.7. Batata
La batata també anomenada moniato o camote.
Originària del tròpic americà, rep diferents noms
en funció a la regió de procedència, així com moniato,
papa dolça, kumara, cara o jetica, camote i
batata ensucrada. És un tubercle comestible, de
forma oblonga i voluminosa; d’escorça violàcia o
bruna i polpa groga ataronjada o blanca, de sabor
dolç i agradable.
Pertany a la família Convolvulaceae i el seu nom
científic té diferents sinònims, com poden ser
Ipomoea batatala Lam, o convolvulus batata L., és
una planta de consistència herbàcia, port postrat i
perenne, encara que es cultiva com anual.

El sistema radicular és la part més important de
la planta, ja que és l’objecte principal del cultiu.
Les arrels són abundants i ramificades, produint
uns falsos tubercles, de forma i color variable, segons
la varietat i amb un gran contingut de midó
i carotens.
Les tiges cilíndriques enfiladisses, poden tenir
una longitud des de 10cm fins a 6 metres, pot ser
pubescent o glabra, també en funció de la varietat.
Pel que fa a les fulles són palminèrvies, nombroses,
simples i alternes, inserides aïlladament
a la tija, amb un pecíol llarg, i el limbe amb forma
de cor. Les seves flors són campanes de gran grandària
i color vermellós, violeta o blanc.
Figura 25: Dibuix descriptiu de
la batata. (Font: Yamagutxi, 1983)
La temperatura mínima pel desenvolupament de
la planta és de 12ºC, encara que la temperatura
òptima es troba entre els 15ºC i els 30ºC (Maroto,
1995), és un cultiu que tolera bé la calor, però
no les baixes temperatures. L’ambient amb una
humitat del 80 o 85%, tolera moderadament la
sequera, però amb grans necessitat de llum.
Pot créixer en sòls àcids, el pH es situa entre 4,5
fins 7,5, essent l’òptim a pH 6. Es pot considerar
una hortalissa amb resistència mitjana a la salinitat,
semblant a la de la patata o la ceba. La textura
dels sòls òptima és la franco-arenosa, amb un bon
drenatge i una bona estructura granular.
El moniato o batata es reprodueix vegetativament,
amb esqueixos arrelats o per estaquetes
herbàcies. Els vivers produeixen el planter entre
febrer i març, per poder implantar-los al camp al
maig o juny. La plantació no s’ha de fer gaire tard,
ja que pot afectar a la producció. Un altre sistema
de reproducció és per llavor, però només s’usa en
millora genètica.
3.2.1.8. Mango.
El mango és l’espècie Mangifera indica, de la família
Anacardiaceae, és un arbre de fulla perenne,
entre 10 i 20 metres d’alçada, de copa rodona
i saba tòxica. El sistema radicular pot arribar als
6-8 metres de profunditat; és un arbre vigorós
que permet el seu desenvolupament en sòls relativament
pobres.
Les fulles són lanceolades, alternes i espaiades al
llarg de la tija, de 15 a 40 cm de longitud i de 2
a 10 cm d’amplada, de color verd a la maduresa,
però inicialment d’un color vermellós. La inflorescència
és ramificada i terminal, d’aspecte piramidal,
de 6-40 cm de llarg i 3-25 cm de diàmetre.
Les flors són polígames, la seva pol·linització és
bàsicament creuada, realitzada principalment per
insectes.
Figura 26: Dibuix descriptiu del mango. (Font: Yamagutxi, 1983)
El cultiu del mango està limitat a zones tropicals
i subtropicals, principalment a causa de la seva
sensibilitat al fred. La temperatura òptima és de
25ºC, però les zones amb temperatures mitjanes
anuals entre els 22 i 27ºC són correctes per
l’òptim desenvolupament del mango. La variació
de la temperatura entre el dia i la nit ajuda a
la floració. Les temperatures diürnes entre 28 i
32ºC fan que la fruita sigui dolça i maduri bé, i
temperatures nocturnes entre 12 i 20ºC, fan que
la fruita tingui un bon color. Temperatures inferiors
a 10ºC i superiors a 33ºC afecten a la vida
del pol·len, produint un mal quallat del fruit.
(Rubatzky i Yamaguchi, 1997)
Les necessitats hídriques són força variables, des
dels 700mm als 2500mm de pluja a l’any, essent
el òptim entre 1000-1500mm/any. Les plantacions
productores de mango estan limitades per
zones que es troben per sota dels 800m sobre el
59

nivell del mar, en climes tropicals. Pel que fa a la
irradiació solar, el mango no respon a les variacions
de la longitud del dia (hores de llum). S’han
d’evitar zones amb gran quantitat de vent, ja que
afecta a la floració.
Els sòls ideals pel cultiu del mango són de textura
llimosa, i profunds, de pH entre 5,5 i 7. Pot
desenvolupar-se en sòls arenosos, àcids i alcalins
moderats sempre que tinguin una bona fertilització
i un bon drenatge.
3.2.1.9. Papaia
L’origen de la papaia es troba a Centreamèrica,
però la seva distribució o propagació arreu del
món es deu als espanyols i portuguesos. El cultiu
d’aquest fruiter té gran importància econòmica i
alimentària, degut als seus diferents usos; primer
es destaca el seu consum en esmorzars i postres,
com a fruita fresca, i en segon lloc, l’exocarp verd
de la papaia conte làtex, aquest es caracteritza
per tenir enzims proteolítics, on hi predomina la
papaina.
La papaia pertany a la família de les Caricaceae,
espècie Carica papaia, és una planta herbàcia de
creixement relativament ràpid i vida curta. A causa
dels atacs vírics s’ha deixat de cultivar com a
perenne i es cultiva com anual. (Hidalgo, 2001)
La tija és cònica erecta i rarament ramificada, el
seu interior és buit. Quant la planta és jove té un
alt contingut d’aigua i és de color verdós o morat,
però amb el pas del temps agafa una coloració
grisa. Les fulles són alternes, amples poden tenir
un diàmetre de 50 a 60 cm, lobulades i d’origen
caulinar, amb un llarg pecíol. Té una gran quantitat
de fulles i amb gran grandària, que provoquen
que la papaia sigui una planta amb una gran activitat
fotosintètica.
El sistema radicular està compost per una arrel
principal, napiforme i cònica amb algunes arrels
secundàries. El sistema radicular pot arribar a 1 m
de profunditat. (Hidalgo, 2001)
Té gran diversitat de tipus de flors en una mateixa
planta, poden haver-hi hermafrodites, masculines
i femenines. La floració s’inicia als dos o tres
mesos de plantar la papaia, aquest fet està relacionat
amb el desenvolupament i creixement de
la planta en general i, en particular, amb l’augment
del diàmetre de la tija. Pel que fa al fruit, és una
baia gran, carnosa i buida per dins, les formes va-
60
rien segons el tipus de flor, si és femenina o si és
hermafrodita.
Figura 27: Dibuix descriptiu de la papaia. (Font: Nakasone i Paull, 1998)
La papaia es cultiva en regions inferiors als 800m
sobre el nivell del mar, el rang de temperatura òptima
varia entre els 23ºC i els 26ºC. S’ha de tenir
en compte que el cultiu de la papaia en regions
amb temperatures inferiors a 20ºC, té un desenvolupament
vegetatiu inferior i una menor activitat
fisiològica. Temperatures inferiors a 10ºC,
poden causar la mort de la planta. És una planta
amb grans necessitats hídriques, oscil·lant entre
els 1500mm fins als 2000mm anuals.
S’adapta a una gran varietat de sòls, sempre que
siguin: profunds, amb un bon drenatge i fertilitat,
entre un 2 i 4% de contingut de matèria orgànica
i un pH entre 5 i 7. No es recomanen ni sòls molt
argilosos ni molt arenosos.
La papaia es multiplica gairebé exclusivament per
llavor. La germinació és un procés delicat, s’obté
planter que posteriorment es trasplanta al camp.
La propagació vegetativa és possible, però s’usa
per experimentació, ja que és molt costosa.
3.2.1.10. Guaiaba.
La guaiaba és un arbre petit o arbust, de la família
Myrtaceae, de l’espècie Psidium guajava, originària
de l’Amèrica tropical. Pot arribar als 5 o 6
metres d’alçada, amb les tiges anguloses. Les fulles
oposades obliqües de 7 a 15 cm de longitud,
són pubescents, amb els nervis destacats i pecíol
curt.
Les arrels són profundes i es distribueixen lateralment,
formant una amplia xarxa, d’aquesta manera
la planta és més competitiva en condicions

adverses. De les arrels poden brotar noves plantes
a partir de ferides, ja que tenen gemmes laterals.
Una característica important de les arrels,
és que produeixen substàncies que inhibeixen el
creixement d’herbes sota de l’arbre.
Les flors són blanques, axials, neixen en les branques
joves, al nus de la base de les fulles, solitàries
o en grups petits (de 1 a 3 flors per nus),
tenen gran quantitat d’estams i un únic pistil. El
fruit, que és la part consumida, pot ser esfèric
o piriforme, de 3 a 10 cm de diàmetre, la forma
del fruit i el color depèn de la varietat, n’hi ha
de verdes groguenques i groguenques rosades.
(Rubatzky i Yamaguchi, 1997)
Figura 28: Dibuix descriptiu de la guaiaba. (Font: Nakasone i Paull, 1998)
Pel que fa a les necessitats hídriques, l’òptim
oscil·la entre els 1000mm i els 3800mm anuals,
en zones inferiors a 1100m respecte el nivell del
mar. El rang de temperatura varia des dels 15,5
fins als 34ºC, no tolerant les temperatures inferiors
a 3,2ºC. Per l’obtenció de fruits de qualitat,
prefereix sòls fèrtils, profunds i rics en matèria
orgànica, es pot cultivar en sòls de pH entre 4,5 i
8,5, però l’òptim és 6,5. És un cultiu relativament
tolerant a la sal.
3.2.1.11. Llima.
La llima, també coneguda amb el nom de llimona
del carib, pertany a la família de les Rutàceas, és
Citrus aurantifolia (Chris) Swing. És un cultiu no
gaire estés a Espanya.
La llimera és un arbre perenne de 4 a 5 metres
d’alçada, amb espaiositat mitjana, té un tronc central
des d’on surten 3 o 4 branques principals i,
posteriorment, les branques secundàries, que són
les que contenen les fulles i les flors. Les fulles
dels cítrics tenen una gran varietat de grandàries i
de formes, no només entre les diferents varietats,
sinó que en el propi arbre hi ha diferències, les
fulles joves són més amples. La fulla de la llima té
ales i és petita. Les flors són petites de color púrpura,
entre 4 i 8 pètals, amb 5 sèpals soldats en la
part inferior per protegir la flor, té 25 estams flors
axials, que apareixen a l’inici de la fulla. (Granell,
1974)
El fruit és de color verd, de grandària semblant a
la de la mandarina, de 3 a 6 cm de diàmetre i un
pes de 75 a 125 grams, la polpa és carnosa, de
color verd translúcid, té poques llavors i es pot
extreure el doble de suc que en una llimona.
Tant la llima com el llimoner, són els cítrics més
sensibles al fred, la temperatura òptima va des
dels 14º fins als 24ºC. Normalment es pot cultivar
en zones on hi ha llimoners. (Amorós, 2006)
3.2.1.12. Cumquats.
Pertany a la família de les Rutàceas, del gènere
Fortunella, espècie F. japinica o F. margarita, és un
arbust originari de la Xina, també se’l coneix com
taronja nana o taronja de la Xina.
El cumquat és un arbust, el més petit de tots els
cítrics, de 2 a 3 metres d’alçada, amb una tija central
i amb poques espines. Les fulles són lanceolades
de 4-8 cm de longitud, de coloració verdosa
i brillant per la part superior i pàl·lida per sota.
(Soler i Soler, 2006)
Les flors axials són solitàries o en inflorescències,
de color blanc i força aromàtiques. El fruit del
cumquat és de color groguenc o ataronjat, oval
o arrodonit, depenent de la varietat utilitzada. És
un fruit petit, el seu diàmetre fa uns 2 o 3 cm, amb
un pes de cada fruit, entre 5 i 20gr. És l’únic cítric
del qual es pot consumir la pellofa que és fina. La
polpa és de color groga ataronjada lleugerament
àcida i amb 4 o 6 grills, té un sabor semblant als
d’algunes varietats de mandarines.
Pel que fa a les necessitats del cultiu són molt
semblants a les dels cítrics, és pot cultivar a les
zones on es produeix taronja. Presenta una gran
resistència als freds primaverals ja que la floració
és a l’estiu. Temperatures inferiors a 10ºC aturen
el seu creixement, però la planta no mor. Això succeeix
quan les temperatures són inferiors a –9ºC.
Les baixades brusques de temperatura poden
61

produir danys al cultiu. (Soler i Soler, 2006)
Les temperatures òptimes per a la vegetació, des
del final de la primavera a l’inici de la tardor, es
troben entre els 22º i els 26ºC. Per sobre dels
30º als 32ºC s’atura el creixement. Per l’època hivernal
necessiten una temperatura mitjana d’uns
10º-12ºC.
3.2.1.13. Plàtan mascle.
Pertany a la família de les Musaceae, de l’espècie
Musa paradisiaca, les seves característiques fisiològiques
són iguals que les del plàtan. És una
planta herbàcia, perenne, monocàrpica, semblant
a un arbre, pot arribar a fer 2-6 metres d’alçada.
El sistema radicular és extens, formant una densa
xarxa d’arrels superficials.
Les fulles són molt grans i disposades en forma
d’espiral, de 2-4 metres de llarg i fins a mig metre
d’ample. El pecíol fa 1 metre o més de llarg amb
un limbe el·líptic i també allargat. Quan les fulles
són velles es trenquen fàcilment amb el vent.
De la corona de les fulles, durant la floració apareix
un escap pubescent de 5-6cm de diàmetre en
forma de raïm, de les axil·les d’aquestes bràctees
neixen les inflorescències. Les flors són grogues,
irregulars, al conjunt d’inflorescències se li diuen
règim del plataner i al conjunt de flors de cada
bràctea se l’anomena mà. Cada mà pot tenir entre
2 i 20 fruits, i cada plataner pot tenir 3-4 mans.
Figura 29: Dibuix descriptiu del pàtan mascle.
62
El plataner exigeix un clima càlid i humitat constant.
La temperatura mitjana que necessita és de
26-27ºC, amb èpoques de pluges prolongades.
A la zona mediterrània podria ser possible el seu
cultiu, sempre que hi hagi una temperatura mitjana
anual de 14º a 20ºC, ja que el creixement del
plataner s’atura als 18ºC i es comencen a produir
danys dels 13ºC cap avall. Temperatures superiors
a 45ºC també fan mal a la planta.
És un cultiu amb grans necessitats de llum, en zones
tropicals no afecta, ja que no hi ha grans variacions,
però si es disminueix la intensitat de la
llum, el cicle de cultiu s’allarga. Zones amb gran
quantitat de vent, no són bones perquè poden
trencar la planta.
Pel que fa al sòl, no és exigent, ja que prospera
tant en sòls calcaris com en argilosos, el més
important és que siguin fèrtils, permeables, profunds,
rics i ben drenats. El pH oscil·la entre 4’5 i
8.
3.2.1.14. Litxi.
El litxi pertany a la família de les Sapindáceas,
és l’especie Litchi chinensis Sonn (Syn.: Scytalia
chinensis Gaertn., Dimocarpus Litchi Lour., Nephelium
Litchi Cambess). És un arbre procedent de
les terres baixes de les províncies de Kwangtung
y Fukien a la Xina del sud. El cultiu s’ha estès durant
anys per les regions veïnes, al sud-est Asiàtic
i illes properes. Actualment es cultiva al nord
de l’Índia, Indoxina, Tailàndia, Formosa, el sud
de Japó, el nord-est d’Austràlia, Àfrica Oriental,
Hawaii, Brasil, Florida i altres regions subtropicals
del món. (Galan, 1987)
És un arbre perenne, amb una alçada de 10-12
m, del tronc surten les branques baixes, l’escorça
és de color cafè fosc i la copa és rodona i densa.
Les fulles són alternes, peciolades, lanceolades,
llises de color verd fosc i brillant per la part
superior. Les fulles joves són vermelloses. Quan
està en plena floració, és un arbre molt vistós, la
inflorescència és un conjunt de flors polígames,
en panícules axials o terminals. Les flors són de
color blanc o groc, hi ha tres tipus de flors que poden
aparèixer d’una manera simultània: masculines,
hermafrodites que fructifiquen com a flors
femenines i hermafrodites que fructifiquen com
a masculines. Moltes de les flors tenen pol·len
defectuós, produint llavors abortives i problemes
de caiguda del fruit jove. La pol·linització normal-

ment és entomòfila.
El fruit és en forma de raïm, és la part que es consumeix;
és ovalat de 2 a 4 cm de diàmetre d’uns
20gr de pes cadascú. La pellofa és dura, amb protuberàncies,
de tacte rugós. La polpa és blanquinosa
translúcida, de textura consistent i sucosa.
Figura 30: Dibuix descriptiu del litxi. (font: Nakasone i Paull 1998)
La principal franja productora de litxi es troba entre
els 15º i 30º de latitud nord amb precipitacions
mitjanes anuals de 1250 a 1.700 mm i amb
humitat relativa d’un 75%. (Galan, 1987)
El litxi creix millor en regions lliures de gelades
però fresques i seques, amb temperatures entre
els 20ºC i els 35ºC, en zones on els mesos d’estiu
siguin càlids i humits, i els hiverns secs i frescos,
amb temperatures entre els 8ºC i els 14ºC (Galán,
1987). Les gelades maten els arbres joves, però
els madurs tenen una lleugera tolerància al fred,
poden resistir gelades suaus, de fet tenen necessitat
d’un període amb temperatures de –1,11ºC
fins a 4,4ºC.
Pel que fa al tipus de sòl, no és un cultiu exigent,
pot viure en sòls de textura arenosa, llimosa i
argilo-arenosa o argilo-llimosa. El rang de pH és
força ampli des de 5’5 a 8’5, tolera salinitats mitjanes.
El litxi es pot reproduir per llavor i per injerts, es
sembren al camp els arbres sans i vigorosos. El litxi
pot arribar a viure uns 25 anys en condicions
òptimes, inicia la seva producció al tercer any
posterior a la plantació. Quan es fa la collita, es
tallen les agrupacions dels fruits amb alguna fulla
per mantenir millor les seves condicions.
3.2.1.15. Col xinesa.
La col xinesa, com indica bé el seu nom, és un
cultiu autòcton de l’Extrem Orient, principalment
de la Xina, i avui en dia estès per arreu del
món. A partir de l’any 1970, es va iniciar el cultiu
d’aquesta hortalissa a les regions mediterrànies
per a la seva exportació. Pertany a la família Crucifereae,
amb el nom científic de Brassica pekinensis
(Lour) Rupr, o Brassica campestris L. ssp. Pekinensis
(Lour)., també és coneix com pe-tsai.
És una planta molt semblant a l’enciam, de fulles
verticals, allargades i irregularment dentades,
amb els nervis molt visibles o marcats, amb el
limbe prolongat en forma d’ala fins la base del
pecíol, és ample, ple i de color blanc. Pot arribar a
tenir una alçada de 50-60cm. Les fulles interiors
són verdoses, gairebé blanques.
Figura 31: Dibuix descriptiu de la col xinesa.
Les temperatures òptimes per la germinació són
les compreses entre els 18ºC i els 22ºC, per la
formació dels cabdells les òptimes estan entre
els 15 i els 16ºC, la col xinesa és una planta sensible
al fred i una temperatura inferior a 12ºC pot
induir la sortida prematura de la flor. (Rubatzky i
Yamaguchi, 1997)
Normalment es cultiven híbrids d’aquesta hortalissa,
que es classifiquen per la seva precocitat o
per la forma del seus cabdells, és important triar
l’híbrid ja que ens indicarà la longitud del cicle i
la seva resistència o tolerància al fred. Les varietats
primerenques, es sembren a la primavera o a
l’estiu amb uns 70 dies de cultiu, les semitardanes
a l’inici de l’estiu o de la tardor, amb 80 dies
de cicle de cultiu. Les varietats tardanes se sembren
al setembre i es recol·lecten a l’hivern, tenen
gran resistència al fred.
Pel que fa al tipus de sòl, és molt semblant a la
resta de cols, sòls de textura mitjana, argilosos
que retinguin bé la humitat, sense excés, no gaire
àcids, amb una adaptació excel·lent als sòls orgànics.
63

En aquest punt finalitza la descripció dels principals
productes obtinguts a partir de l’objectiu 1. A
continuació s’adjunta una taula on s’introdueixen
els principals requeriments dels cultius, que seran
els diferents tipus d’utilització de les terres
(LUT), rellevants per inicial la avaluació tècnica.
(Taula 9)
Taula 9: LUT per la determinació del objectiu 2, amb els seus requeriments.
(Font: Elaboració pròpia)
3.2.2. Obtenció dels LEU
Les unitats d’avaluació de la terra (LEU), seran les
zones agràries catalanes.
Els nostres LEU, tindran dos qualitats de la terra,
com ja s’ha explicat a la metodologia. La primera
qualitat de la terra serà les temperatures mínimes
mensuals a tot el territori català. L’altra qualitat
de la terra serà la condició que les zones agràries
siguin de regadius, que resulta una qualitat indispensable
per definir les LEU ja que les necessitats
hídriques del cultiu són un requeriment important
i limitant.
Els mapes resultats d’Unitats d’avaluació de la
terra es mostren a continuació. Són mapes de
temperatures mínimes mitjanes mensuals de les
zones regables de Catalunya.
64
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
-6 1
-5 2
-4 3
-3 4
-2 5
-1 6
0
7
Figura 32: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
de gener a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
-5 2
-4 3
-3 4
-2 5
-1 6
0
1
7
Figura 33: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
de febrer a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)

Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
-3 4
-2 5
-1 6
0
7
1
8
2
9
3
Figura 34: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
de març a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
-1 6
0
7
1
8
2
9
3
10
4
11
5
Figura 35: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
d’abril a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
3
9
4
10
5
11
6
12
7
13
8
14
Figura 36: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
de maig a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
6
13
7
14
8
15
9
16
10 17
11 18
12
Figura 37: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
de juny a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
65

Figura 38: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
de juliol a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
66
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
9
16
10 17
11 18
12 19
13 20
14
15
21
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
8
16
9
17
10 18
11 19
12 20
13 21
14 22
15
Figura 39: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
d’agost a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
5
13
6
14
7
15
8
16
9
17
10 18
11 19
12
Figura 40: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
de setembre a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
2
9
3
10
4
11
5
12
6
13
7
14
8
15
Figura 41: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
d’octubre a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)

Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
-2 5
-1 6
0
7
1
8
2
9
3
10
4
Figura 42: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
de novembre a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
Temperatures mínimes mitges mensuals en ºC
-5 2
-4 3
-3 4
-2 5
-1 6
0
7
1
8
Figura 43: Distribució de les temperatures mínimes mitjanes del mes
de desembre a les zones regables de Catalunya. (font: elaboració pròpia)
3.2.3. Obtenció dels mapes i classificació.
Un cop fetes les interaccions entre les qualitats
o característiques de la terra i els requeriments
dels cultius, obtenim els mapes que ens indiquen
amb colors les zones potencialment aptes. La
classificació s’ha fet tenint en compte si la durada
dels cultius està dins del període de temperatures
mitjanes mínimes superiors a la temperatura
requerida pel cultiu.
3.2.3.1. Iuca
La iuca és un cultiu que atura el seu creixement a
una temperatura mínima de 10ºC, com a resultat
de la interacció hi ha el mapa de la figura 44, que
ressalta les zones regables de Catalunya amb una
temperatura mínima mitjana superior a 10ºC en
un període de temps determinat.
El color rosa ens mostra les zones amb temperatures
mínimes mitjanes superiors a 10ºC en el
període de temps des de l’Abril fins al Novembre.
És un únic punt a la comarca del Tarragonès, en
el municipi de Vila-seca. Descartarem aquest únic
punt, perquè considerem que no és representatiu
del conjunt, i potser hi ha algun problema amb les
dades de temperatures mínimes mitjanes.
El color carbassa mostra les zones on el període
per poder cultivar la iuca va des del Maig fins a
l’Octubre inclosos, amb un període total de 6
mesos. Aquestes regions tenen totes una temperatura
mínima mitjana superior a 10ºC. Destaquen
les zones regables properes a la costa, com
són els regadius de l’Alt Empordà, el Baix Empordà,
el Baix Camp i les zones regables del Delta de
l’Ebre.
Pel que fa a les comarques del Gironès, La Selva,
el Maresme, el Vallés Oriental i l’Occidental,
el Baix Llobregat, el Garraf i el Tarragonès, tenen
petites zones de color carbassa on actualment
es produeixen cultius herbacis en regadiu, a més
tota aquesta zona litoral està molt urbanitzada,
això fa que la distribució no sigui més homogènia
i siguin zones més petites.
El color groc indica les zones potencialment aptes
per cultivar la iuca, des del Juny fins a l’Octubre,
un període total de 5 mesos. Aquest període de
temps, també està format per les zones de color
rosa i carbassa, ja que aquestes inclouen el període
de Juny fins a l’Octubre amb temperatures
67

mínimes mitjanes superiors a 10ºC.
Les zones de color verd tenen un període de 4
mesos amb temperatures mínimes mitjanes superiors
a 10ºC, des del Juny fins al Setembre.
Com en el cas del color groc, la zona verda també
inclourà les àrees de color rosa, carbassa i groc, a
més de la majoria dels regadius de la província de
Lleida.
En la homogeneïtat de la zona de color verd ens
trobem amb un punt de color carbassa, el considerarem
de color verd, perquè creiem que està
desviat de la distribució normal de les àrees carbassa.
El cicle del cultiu de la iuca és de 12 a 15 mesos, i
no hi ha cap zona que tingui un període superior
a la duració del cultiu, per tant la iuca no pot ser
un cultiu apte.
Llavors la classificació obtinguda de la iuca és N:
• No Apte.
68
LUT: Iuca
Períodes de temps amb la mitja de les temperatures
mínimes superiors a 10 ºC, en les
zones regables de Catalunya
Abril-Novembre
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 44: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Iuca. (font: elaboració pròpia)
3.2.3.2. Ocra
L’Ocra necessita temperatures superiors a 20ºC
pel correcte desenvolupament de la floració, amb
un òptim entre 30-35ºC. És un cultiu sensible al
fred. Les llavors poden germinar a una temperatura
mínima de 17ºC, tenint un òptim desenvolupament
a temperatures de 29-30ºC.
Per avaluar el LUT de l’ocra, i realitzar la interacció
amb les dades climàtiques catalanes, s’ha
considerat la temperatura de floració, ja que si no
hi ha una bona floració la producció es pot veure
afectada. La figura 45, ens mostra les zones regables
de Catalunya amb temperatures mínimes
mitjanes iguals o superiors a 20ºC, en un període
determinat.
El color verd mostra les zones agràries en el mes
d’agost amb temperatures mínimes mitjanes superiors
a 20ºC.
I el color groc mostra les zones amb temperatures
mínimes iguals o superiors a 20ºC en el més de
Juliol, aquest també incorpora el mes d’Agost.
La zona del Segrià, estarà descartada de l’estudi
inicial com a zona potencialment apta.
En el cas de l’ocra és important definir la varietat
a utilitzar, ja que si es volgués cultivar una varietat
amb un cicle superior a dos mesos. S’hauria de
cultivar amb protecció a les temperatures baixes.
Per tant, aquestes varietats seran aptes amb requeriments
o no aptes.
En les zones de color verd del mapa de la figura
45, es pot cultivar ocra de cicle curt, només les
varietats que tinguin una duració de dos mesos.
Aquest cultiu es pot fer a l’aire lliure, per tant
l’ocra (varietats de cicle curt) és un cultiu apte.
Llavors la classificació obtinguda per al cultiu de
l’ocra és S:
• Apte a les zones de color verd.
Si no som tan restrictius i augmentem el rang de
temperatures per poder cultivar l’ocra, disminuint
la temperatura mínima mitjana mensual 1
o 2 graus, s’augmenten les zones potencialment
aptes per al cultiu. En el cas de l’ocra, com es pot
observar en les figures 46 i 47, les temperatures
mínimes mitjanes, s’han disminuït fins als 19 i 18
graus, respectivament. Aquesta disminució no representa
un augment considerable de les zones
potencialment aptes per al cultiu de l’ocra.

LUT: Ocra
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 20 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Juliol
Agost
Figura 45: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de l’Ocra. (font: elaboració pròpia)
LUT: Ocra
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 19 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Juliol-Setembre
Juliol-Agost
Figura 46: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de l’Ocra amb temperatures mínimes mitjanes de 19ºC . (font: elaboració
pròpia)
LUT: Ocra
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 18 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Juny-Setembre
Juliol-Setembre
Juliol-Agost
Figura 47: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de l’Ocra amb temperatures mínimes mitjanes superiors a 18ºC. (font:
elaboració pròpia)
3.2.3.3. Taro
La duració del cicle del cultiu del taro és de 7 o
9 mesos, per tant, les zones potencialment aptes
per la producció del taro han de tenir un període
mínim de 7 mesos, amb la temperatura mínima
que necessita el taro. Aquesta és de 15ºC, ja
que la planta del taro atura el seu creixement amb
temperatures inferiors.
En el mapa de la figura 48, podem observar les zones
amb temperatures mínimes mitjanes iguals o
superiors a 15ºC, en uns períodes de temps concrets
depenent del color.
El color vermell, un únic punt en el mapa que es
troba dins del municipi de Vila-seca a la comarca
del Tarragonès, té una temperatura mínima mitjana
igual o superior a 15ºC, durant un període de 5
mesos, comprés entre el Juny i l’Octubre.
Descartarem aquest únic punt, perquè considerem
que no és representatiu del conjunt, i potser
hi ha algun problema amb les dades de temperatures
mínimes mitjanes.
El color verd mostra les zones en un període de
Juny a Setembre amb temperatures mínimes mitjanes
iguals o superiors a 15ºC. Aquestes zones
69

potencialment aptes, es troben principalment a la
costa.
Destaquen les zones regables del Alt Empordà, el
Baix Empordà, el Baix Camp i les zones regables
del Delta de l’Ebre.
A les comarques del Maresme, el Baix Llobregat,
el Garraf i el Tarragonès, podem observar una
sèrie de punts amb temperatures mínimes mitjanes
iguals o superiors a 15ºC, no tenen una distribució
més compacta, com a la zona de l’Empordà,
ja que són àrees més urbanitzades, limitant les
zones agràries.
La zona escollida per cultivar el taro seria la de
color verd. Aquestes zones tenen un període total
de 4 mesos amb la temperatura desitjada, això
significa que el cultiu del taro no és totalment
apte.
Si considerem les restriccions hídriques, el cultiu
del taro serà no apte, ja que té unes necessitats
hídriques superiors a 6500 mm/any.
Llavors la classificació obtinguda del taro és N:
• No Apte.
70
LUT: Taro
Períodes de temps amb la mitja de les temperatures
mínimes superiors a 15 ºC, en les
zones regables de Catalunya
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 48: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
del Taro. (font: elaboració pròpia)
3.2.3.4. Nyam
El nyam és un cultiu intolerant a les gelades, que
necessita una temperatura òptima pel seu creixement
entre 20ºC i 34ºC. Com a resultat de la interacció,
el mapa de la figura 49 ressalta les zones
regables de Catalunya amb una temperatura mínima
mitjana igual o superior a 20ºC en un període
de temps determinat.
El color verd mostra les zones agràries al mes
d’Agost amb temperatures mínimes mitjanes superiors
a 20ºC.
El color groc mostra les zones amb temperatures
mínimes iguals o superiors a 20ºC al mes de Juliol,
aquest també incorpora el mes d’Agost.
La zona del Segrià, estaria descartada de l’estudi
inicial com a zona potencialment apta.
La duració del cultiu del nyam és de 10 a 11
mesos, com no tenim cap zona amb un període
de més de dos mesos amb temperatures mínimes
mitjanes iguals o superiors a 20ºC, el cultiu del
nyam no serà apte, ni apte amb requeriments, ja
que cap zona cobreix ni la meitat del cicle.
Llavors la classificació obtinguda del nyam és N:
• No Apte
LUT: Nyam
Períodes de temps amb la mitja de les temperatures
mínimes superiors a 20 ºC, en les
zones regables de Catalunya
Juliol
Agost
Figura 49: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
del Nyam. (font: elaboració pròpia)

3.2.3.5. Batata
El cultiu de la Batata necessita una temperatura
mínima pel seu correcte desenvolupament de
12ºC. Com a resultat de la interacció el mapa de
la figura 50 ressalta les zones regables de Catalunya
amb una temperatura mínima mitjana igual
o superior a 12ºC en un període de temps determinat.
El color vermell ens mostra les zones amb temperatures
mínimes mitjanes iguals o superiors
a 12ºC en el període de temps des del Maig a
l’Octubre. Destacant la zona regable del Delta del
Ebre i el Baix Camp; també ens trobem amb petits
punts al litoral, a les comarques del Tarragonès, el
Baix Llobregat, el Maresme i el Baix Empordà.
La zona de color groc té un període amb temperatures
mínimes mitjanes iguals o superiors a 12ºC,
des del Juny fins a l’Octubre, amb una duració
total de 5 mesos. Dins de la zona groga s’inclou
la zona vermella, ja que es considera que durant
aquest període de temps té una temperatura mínima
mitjana de 12ºC.
Les zones de color verd tenen un període de 4
mesos amb temperatures mínimes mitjanes superiors
a 12ºC, des del Juny fins al Setembre. Com en
el cas del color groc, la zona verda també inclourà
les àrees de color vermell i groc, a més de la majoria
dels regadius de la província de Lleida.
El cicle del cultiu de la Batata té una duració de 2
a 6 mesos, per tant serà un cultiu apte a la zona de
color vermell, ja que la durada del període és de 6
mesos des del Maig fins a l’Octubre.
També serà apte a les zones grogues si s’escull
una varietat que tingui un cicle de cultiu més curt
de 5 mesos.
Les zones verdes també podran ser aptes si es tria
una varietat de cicle curt, d’uns 90 a 120 dies.
Llavors la classificació obtinguda de la batata és S:
• Apte a les zones de color vermell.
Si no som tan restrictius disminuint la temperatura
mínima mitjana mensual 1 o 2 graus, s’augmenten
les zones potencialment aptes per al cultiu de la
batata. Com es pot observar en les figures 51 i 52
, les temperatures mínimes mitjanes, s’han disminuït
fins als 11ºC i 10ºC, respectivament. Aquesta
disminució representa un augment considerable
de les zones potencialment aptes, essent les zones
de color carbassa les triades per cultivar la
batata.
LUT: Batata
Períodes de temps amb la mitja de les temperatures
mínimes superiors a 12 ºC, en les
zones regables de Catalunya
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 50: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Batata. (font: elaboració pròpia)
LUT: Batata
Períodes de temps amb la mitja de les temperatures
mínimes superiors a 11 ºC, en les
zones regables de Catalunya
Abril-Octubre
Maig-Octubre
Maig-Setembre
Juny-Setembre
Figura 51: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Batata amb una temperatura d’11ºC. (font: elaboració pròpia)
71

Figura 52: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Batata amb una temperatura de 10ºC. (font: elaboració pròpia)
72
LUT: Batata
Períodes de temps amb la mitja de les temperatures
mínimes superiors a 10 ºC, en les
zones regables de Catalunya
Abril-Novembre
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
3.2.3.6. Mango
El cultiu del Mango, és un cultiu perenne i necessita
una temperatura mínima pel seu correcte desenvolupament
de 12ºC.
Com a resultat de la interacció el mapa de la figura
53 ressalta les zones regables de Catalunya amb
una temperatura mínima mitjana igual o superior
a 12ºC en un període de temps determinat.
El color vermell ens mostra les zones amb temperatures
mínimes mitjanes iguals o superiors a
12ºC en el període de temps des del Maig fins a
l’Octubre. Destacant la zona regable del Delta del
Ebre i el Baix Camp, també ens trobem amb petits
punts al litoral, a les comarques del Tarragonès, el
Baix Llobregat, el Maresme i el Baix Empordà.
La zona de color groc té un període amb temperatures
mínimes mitjanes iguals o superiors a 12ºC,
des del Juny fins a l’Octubre, amb una duració
total de 5 mesos. Dins de la zona groga s’inclou
la zona vermella, ja que es considera que durant
aquest període de temps té una temperatura mínima
mitjana de 12ºC.
Les zones de color verd tenen un període de 4
mesos amb temperatures mínimes mitjanes superiors
a 12ºC, des del Juny fins al Setembre. Com en
el cas del color groc, la zona verda també inclourà
les àrees de color vermell i groc, a més de la majoria
dels regadius de la província de Lleida.
Com el Mango és un cultiu perenne i no hi ha cap
zona que tingui unes temperatures mínimes mitjanes
iguals o superiors a 12ºC durant tot l’any,
aquest cultiu serà no apte.
Llavors la classificació obtinguda del mango és N:
• No Apte.
LUT: Mango
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 12 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 53: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
del Mango. (font: elaboració pròpia)
3.2.3.7. Papaia
La Papaia és un arbre perenne, que es pot cultivar
com a anual. La temperatura mínima per a la
seva supervivència és de 10ºC. Del resultat de la
interacció, el mapa de la figura 54 ens mostra les
zones regables de Catalunya amb una temperatura
mínima mitjana superior a 10ºC en un període
de temps determinat per cada color.
El color rosa ens mostra les zones amb temperatures
mínimes mitjanes superiors a 10ºC en el període
de temps des de l’Abril fins al Novembre. És
un únic punt a la comarca del Tarragonès, al municipi
de Vila-seca, però el descartarem com a resultat,
perquè considerem que no és representatiu
del conjunt i potser hi ha algun problema amb
les dades de temperatures mínimes mitjanes.

El color carbassa mostra les zones on el període
per poder cultivar la papaia va des del Maig fins
a l’Octubre inclosos, amb un període total de 6
mesos. Aquestes regions tenen totes una temperatura
mínima mitjana superior a 10ºC. Destaquen
les zones regables properes a la costa, com
són els regadius de l’Alt Empordà, el Baix Empordà,
el Baix Camp i les zones regables del Delta de
l’Ebre.
Pel que fa a les comarques del Gironès, La Selva,
el Maresme, el Vallés Oriental i l’Occidental,
el Baix Llobregat, el Garraf i el Tarragonès, tenen
petites zones de color carbassa on actualment es
produeixen cultius herbacis en regadiu, a més tot
el litoral està molt urbanitzat, fent que la distribució
dels cultius en aquestes zones no sigui compacta.
El color groc indica les zones potencialment aptes
per cultivar la papaia, des del Juny fins a l’Octubre,
un període total de 5 mesos. Aquest període de
temps, també inclou les zones de color rosa i carbassa,
ja que aquestes representen el període de
Juny fins a l’Octubre amb temperatures mínimes
mitjanes superiors a 10ºC.
Les zones de color verd tenen un període de 4
mesos amb temperatures mínimes mitjanes superiors
a 10ºC, des del Juny fins al Setembre.
Com en el cas del color groc, la zona verda també
inclourà les àrees de color rosa, carbassa i groc, a
més de la majoria dels regadius de la província de
Lleida.
El cicle del cultiu de la papaia pot ser de 12 mesos,
però no hi ha cap zona que tingui un període superior
a la duració del cultiu, per tant no pot ser
Apte; però si que podria ser un cultiu apte amb
requeriments.
Si considerem les necessitats hídriques de la papaia,
que es troben en un rang entre 1000 mm i
3800mm, podem determinar que la papaia serà
un cultiu no apte, ja que les necessitats són superiors
a les dotacions de reg.
Llavors la classificació obtinguda de la papaia és
N:
• No Apte.
LUT: Papaia
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 10 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Abril-Novembre
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 54: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Papaia. (font: elaboració pròpia)
3.2.3.8. Guaiaba
La Guaiaba és un cultiu perenne, per tant, les zones
potencialment aptes per a la producció de
guaiaba han de tenir un període mínim de 12
mesos, amb una temperatura mínima de 16ºC, ja
que és la que necessita per poder créixer i desenvolupar-se
correctament.
En el mapa de la figura 55, podem observar zones
de color carbassa amb temperatures mínimes mitjanes
iguals o superiors a 16ºC, durant un període
de 4 mesos entre el Juny i el Setembre.
El color verd mostra les zones amb un període de
Juliol a Setembre amb temperatures mínimes mitjanes
iguals o superiors a 16ºC. Aquestes zones
potencialment aptes, es troben principalment a la
costa.
Destaquen les zones regables del Baix Empordà,
el Baix Camp i les zones regables del Delta de
l’Ebre.
A les comarques del Maresme, el Baix Llobregat,
el Garraf i el Tarragonès, podem observar una
sèrie de punts amb temperatures mínimes mitjanes
iguals o superiors a 16ºC.
Com la Guaiaba és un cultiu perenne i no hi ha cap
zona que tingui unes temperatures mínimes mit-
73

janes iguals o superiors a 16ºC durant tot l’any,
aquest cultiu serà no apte.
Llavors la classificació obtinguda de la guaiaba és
N:
• No apte.
74
LUT: Guaiaba
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 16 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Juny-Setembre
Juny-Agost
Juliol-Setembre
Figura 55: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Guaiaba. (font: elaboració pròpia)
3.2.3.9. Llima
La llima és un dels cultius de cítrics més sensibles
al fred, la temperatura òptima va des dels 14º fins
als 24ºC, normalment es pot cultivar en zones on
hi ha llimoners. És un cultiu perenne.
Pel present projecte, s’ha triat la temperatura mínima
mitjana de 14ºC per determinar les zones
potencialment aptes. A la figura 56 es mostren les
zones aptes durant un període de temps determinat.
El color groc és la zona on les temperatures mínimes
mitjanes són iguals o superiors, a 14ºC, des
del Maig fins a l’Octubre.
Durant el període de Juny a Octubre, les temperatures
mínimes mitjanes són iguals o superiors a
14ºC a la zona de color vermell, en un període de
temps de cinc mesos.
El color verd indica aquelles zones on la tempe-
ratura mínima mitjana és igual o superior a 14ºC
en un període de 4 mesos, des del Juny fins al
Setembre. La zona de color verd inclou les zones
vermelles i grogues, ja que aquestes tenen temperatures
mínimes mitjanes iguals o superiors a
14ºC durant aquest període.
El cultiu de la llima no serà un cultiu apte, perquè
no hi ha cap zona que cobreixi les seves necessitats
tèrmiques durant la totalitat del seu cicle de
cultiu. També el descartarem com cultiu apte amb
requeriments, ja que tampoc es cobreix la meitat
del cicle.
El cultiu de la llima serà no apte. Llavors la classificació
obtinguda de la llima és N:
• No Apte.
LUT: Llima
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 14 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 56: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Llima. (font: elaboració pròpia)
3.2.3.10. Cumquats
Per a la producció del cumquat les temperatures
òptimes per a la vegetació, des del final de
la primavera a l’inici de la tardor, es troben entre
els 22º i els 26ºC. Per sobre dels 30º i els 32ºC
s’atura el creixement. A l’època hivernal necessiten
una temperatura mitjanana d’uns 10º-12ºC,

per tant en aquest projecte considerarem la temperatura
mínima mitjana de 10ºC.
La zona de color rosa de la figura 57 ens mostra
les zones amb temperatures mínimes mitjanes
iguals o superiors a 10ºC en el període de temps
des de l’Abril fins al Novembre.
El color carbassa mostra les zones on el període
per poder cultivar el cumquat va des del Maig
fins a l’Octubre inclosos, amb un període total de
6 mesos. Aquestes regions tenen totes una temperatura
mínima mitjana superior a 10ºC. Destaquen
les zones regables properes a la costa, com
són els regadius de l’Alt Empordà, el Baix Empordà,
el Baix Camp i les zones regables del Delta de
l’Ebre.
Pel que fa a les comarques del Gironès, La Selva,
el Maresme, el Vallés Oriental i l’Occidental, el
Baix Llobregat, el Garraf i el Tarragonès, tenen petites
zones de color carbassa. Tota la zona litoral
està molt urbanitzada, això fa que la distribució
de les zones agràries no sigui homogènia.
El color groc indica les zones potencialment aptes
per cultivar el cumquat, des del Juny fins a
l’Octubre, un període total de 5 mesos. Aquest
període de temps, també està format per les zones
de color rosa i carbassa, ja que aquestes inclouen
el període de Juny fins a l’Octubre amb
temperatures mínimes mitjanes superiors a 10ºC.
Les zones de color verd tenen un període de 4
mesos amb temperatures mínimes mitjanes superiors
a 10ºC, des del Juny fins al Setembre.
Com en el cas del color groc, la zona verda també
inclourà les àrees de color rosa, carbassa i groc, a
més de la majoria dels regadius de la província de
Lleida.
El cumquat és un arbre perenne i en el mapa de la
figura 57 no hi ha cap zona amb temperatures mínimes
mitjanes iguals o superiors a 10ºC, que tingui
un període de temps superior a la duració del
cicle del cultiu. A temperatures inferiors a 10ºC,
el cumquat atura el seu creixement, però la planta
no mor. La planta morirà amb temperatures inferiors
a –9ºC, per tant considerarem que el cultiu
del cumquat és apte a les zones de color carbassa.
Llavors la classificació obtinguda del cumquat és
S:
• Apte a les zones de color carbassa.
LUT: Cumquat
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 10 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Abril-Novembre
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 57: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
del Cumquat. (font: elaboració pròpia)
3.2.3.11. Plàtan mascle.
El plàtan mascle és un fruiter no arbori, que en la
zona mediterrània es podria cultivar sempre que
hi hagués una temperatura mitjana anual de 14º
a 20ºC.
Pel present projecte, s’ha triat la temperatura mínima
mitjana de 14ºC per determinar les zones
potencialment aptes. A la figura 58 es mostren les
zones aptes durant un període de temps determinat.
El color groc és la zona on les temperatures mínimes
mitjanes són iguals o superiors, a 14ºC, des
del Maig fins a l’Octubre.
Durant el període de Juny a Octubre, les temperatures
mínimes mitjanes són iguals o superiors a
14ºC a la zona de color vermell, en un període de
temps de cinc mesos.
El color verd indica aquelles zones on la temperatura
mínima mitjana és igual o superior a 14ºC
per un període de 4 mesos, des del Juny fins al
Setembre. La zona de color verd inclou les zones
vermelles i grogues, ja que aquestes tenen temperatures
mínimes mitjanes iguals o superiors a
14ºC durant aquest període.
75

El cultiu del plàtan mascle serà no apte, perquè
no hi ha cap zona que cobreixi les seves necessitats
tèrmiques durant la totalitat del seu cicle de
cultiu.
Llavors la classificació obtinguda del plàtan mascle
és N:
• No Apte.
76
LUT: Plàtan Mascle
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 14 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 58: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
del Plàtan mascle. (font: elaboració pròpia)
3.2.3.12.
Litxi
El litxi creix millor en regions lliures de gelades
però fresques i seques, amb temperatures hivernals
entre els 8 i els 14ºC. El mapa de la figura 59
ens mostra les zones on la temperatura mínima
mitjana és igual o superior a 14ºC en un període
de temps concret.
El color groc, que és un únic punt al municipi de
Vila-seca, a la comarca del tarragonès, ens indica
que des del Maig fins a l’Octubre hi ha temperatures
mínimes mitjanes superiors o iguals a 14ºC.
Durant el període de Juny a Octubre, les temperatures
mínimes mitjanes són iguals o superiors a
14ºC a la zona de color vermell, per un període de
temps de cinc mesos.
El color verd indica aquelles zones on la temperatura
mínima mitjana és igual o superior a 14ºC
per un període de 4 mesos, des del Juny fins al
Setembre. La zona de color verd inclou les zones
vermelles i grogues, ja que aquestes tenen temperatures
mínimes mitjanes iguals o superiors a
14ºC durant aquest període.
Les gelades maten els arbres joves, però els madurs
tenen una lleugera tolerància al fred, poden
resistir gelades suaus, i de fet tenen necessitat
d’un període amb temperatures de –1,11ºC fins
a 4,4ºC.
Llavors la classificació obtinguda del litxi és S:
• Apte a les zones de color verd.
LUT: Litxi
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 14 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 59: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
del Litxi. (font: elaboració pròpia)
3.2.3.13. Col xinesa
La col xinesa té una duració del cultiu entre 2 i
4 mesos, depenent de la varietat. Necessita una
temperatura mínima pel seu correcte desenvolupament
de 15ºC, la figura 60 és el mapa de les
zones aptes per al cultiu de la col xinesa.
El color vermell, que és un únic punt en la comarca
del Tarragonès, al municipi de Vila-seca, és la
zona on la temperatura mínima mitjana és igual
o superior a 15ºC durant un període de 5 mesos,
des del Juny fins a l’Octubre.

El color verd ens indica la zona que durant el període
comprés entre el Juny i el Setembre té unes
temperatures mínimes mitjanes iguals o superior
a 15ºC.
Destaquen les zones regables properes a la costa,
com són els regadius de l’Alt Empordà, el Baix Empordà,
el Baix Camp i les zones regables del Delta
de l’Ebre. També hi ha una zona important a la comarca
del Segrià.
El cultiu de la col xinesa serà apte a totes les zones
de color verd. La classificació obtinguda de la
col xinesa és S:
• Apte a les zones de color verd.
Si disminuïm el rang de temperatures mínimes
mitjanes mensuals, considerant que la temperatura
restrictiva és de 14ºC o 13ºC, les zones potencialment
aptes per al cultiu de la col xinesa
poden augmentar.
A la figura 61 podem observar que, per al període
de Juny a Setembre, que és l’àrea de color verd,
per a temperatures mínimes mitjanes mensuals
iguals o superiors a 14ºC, les zones potencialment
aptes per al cultiu de la col xinesa han augmentat.
Amb temperatures mínimes mitjanes mensuals
superiors a 13ºC, durant el període de Juny a Setembre,
la zona potencialment apta per al cultiu
de la col xinesa, serà la de color carbassa, a la figura
62.
LUT: Col Xinesa
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 15 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 60: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Col xinesa. (font: elaboració pròpia)
LUT: Col Xinesa
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 14 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Figura 61: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Col xinesa amb temperatures iguals o superiors a 14ºC. (font:
elaboració pròpia)
LUT: Col Xinesa
Períodes de temps amb la mitja de les
temperatures mínimes superiors a 13 ºC, en
les zones regables de Catalunya
Maig-Octubre
Juny-Octubre
Juny-Setembre
Juliol-Setembre
Figura 62: Localització de les zones potencialment aptes per al cultiu
de la Col xinesa amb temperatures iguals o superiors a 13ºC. (font:
elaboració pròpia)
77

Resum de resultat dels cultius aptes i no aptes
3.3. Avaluació econòmica dels cultius
escollits.
3.3.1. Anàlisi del mercat
3.3.1.1. Àmbit, evolució i tendències
A Espanya els mercats majoristes formen part de
l’Empresa Nacional MERCASA, que depèn de la Societat
Estatal de Participacions Industrials (SEPI) i
del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí,
i com a tal, forma part de la política agroalimentària
del Govern espanyol. (www.mercasa.es)
L’objectiu de MERCASA és promoure i gestionar
amb els Ajuntaments respectius, la xarxa de mercats,
que compta amb 23 Unitats Alimentàries o
MERCA, que són grans complexes de distribució
majorista i serveis logístics, que cobreixen tota la
geografia espanyola. (www.mercasa.es)
A Catalunya, Mercabarna (Mercados de Abastecimientos
de Barcelona SA) és la societat gestora
de la Unitat Alimentària que concentra els Mercats
Majoristes de la ciutat de Barcelona, així com
nombroses firmes d’elaboració, comerç, distribució,
importació i exportació de productes frescos
i congelats.
Els productes de Mercabarna arriben a tota Espanya
i a nombrosos països del món, però el seu
àmbit d’influència més immediat abasta tot Catalunya,
el nord de la Comunitat Valenciana, la
franja d’Aragó, les Illes Balears, Andorra, el sud
de França i el nord d’Itàlia. En total, Mercabarna
78
Taula 10: Resum de la classificació dels cultius. (font: elaboració pròpia)
proveeix de productes frescos uns 10 milions de
consumidors. (www.mercabarna.es)
El Mercat Central de Fruites i Hortalisses de Mercabarna
és el mercat que ocupa una major extensió
(més de 230.000 m 2 distribuïts en 7 naus) i
el que genera major moviment comercial i humà.
Actualment, hi operen prop de 200 empreses, en
440 punts de venda, es comercialitzen més d’1
milió de tones de productes a l’any. (www.mercabarna.es).
Cada cop és més comuna la tendència i evolució
del mercat a augmentar la comercialització dels
productes exòtics. Hi ha dos motius, el primer
és que la societat cada cop és més multicultural,
amb uns hàbits alimentaris molt variats, i en segon
lloc, la població autòctona és més oberta a
consumir productes nous i innovadors. (Comunicació
oral de Mercabarna, 2009)
La demanda de la població immigrada ha fet augmentar
la venda de certs productes exòtics a les
empreses majoristes de Mercabarna. Els productes
exòtics que més han augmentat han estat la
iuca i el plàtan mascle, que ja són productes molt
normalitzats, demandats principalment per part
dels compradors llatinoamericans i els litxis per
part dels compradors asiàtics. Altres productes
exòtics d’importació, que han augmentat el seu
volum de comercialització a Mercabarna són el
Mango, la Papaia o el Maracujà però no de la ma-

teixa manera que la iuca o el plàtan mascle, ja que
el seu valor d’adquisició per als consumidors és
més elevat. (comunicació del Sr. Pablo Vilanova
del Departament de Assessoria Internacional de
Mercabarna, que va realitzar a la Fundació del
Món Rural)
A Mercabarna van realitzar un estudi de mercat a
minoristes i majoristes l’any 2008. El resultat obtingut
va ser que els productes més demandats
pels botiguers de diferents col·lectius de població
immigrada són els més comuns, com per exemple,
pomes, peres, patates, etc.
També ens van destacar que la pinya, el kiwi i
l’alvocat, són productes tropicals i totalment normalitzats
a la nostra dieta.
Tots els productes tropicals tendeixen a incrementar
els seus volums de comercialització, malgrat
que els volums en alguns casos són baixos
o molt baixos. Els preus segueixen un patró any
rere any, tenint el preu més baix quan es fa la producció
al país, ja que els costos de transport poden
arribar a pesar molt i incrementar el valor del
producte. Hi ha una excepció, el litxi, que pateix
un efecte invers, és més econòmic quan prové de
l’estranger. (Comunicació oral Mercabarna, 2009)
La figura 63 ens mostra l’evolució de la comercialització
del litxi en quilograms, es pot observar
que és un producte discontinu durant l’any, té
molta presència i venda durant l’època de Nadal,
provenint de la Xina. En aquesta època de l’any té
una major demanda, però un preu inferior (entre
3€/kg i 4€/kg) que pot arribar a la meitat de preu
que el litxi produït al nostre país, que ronda els
7€/kg. La resta de l’any té poca demanda. (Comunicació
oral de Mercabarna).
Pel que fa a l’evolució dels preus de venda del
litxi, la línia vermella de la figura 68 ens mostra
una discontinuïtat en els darrers anys, tenint un
màxim en el mes de setembre de l’any 2009 amb
un preu de 9€/kg. El preu mínim el trobem per
sota dels 3€/kg.
El cas de la batata és diferent al del litxi; el preu en
el mercat és més o menys estable, entre 0,60€/kg
i 1€/kg (Figura 63), i el preu més baix coincideix
quan es donen les grans produccions en el propi
país, entre els mesos de setembre i novembre
(comunicació oral de Mercabarna, 2009). Segons
la tradició catalana és comú consumir moniatos
durant la tardor, provocant un augment de la demanda.
Figura 63: Evolució del volum comercialitzat i preu del litxi en els
darrers anys (font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Mercabarna )
A la figura 64, també es pot observar que els
mesos on hi ha més comercialització de la batata
és durant els mesos de la tardor, i és molt poc
significativa durant l’època estival. A Mercabarna
durant l’any 2008 es van comercialitzar 2.526 tones
de batata i 2.323 tones al 2009.
Als mesos de Gener, Febrer, Març i des de l’Agost
fins al Desembre, la producció és principalment
nacional. Els orígens a nivell nacional de batata
comercialitzada a Mercabarna són les províncies
costaneres del mediterrani, com Màlaga, Alacant,
Múrcia, València, Barcelona i Cadis. A nivell internacional
els principals països que comercialitzen
batata a Mercabarna són Israel i Estats Units.
(www.mercabarna.es)
El principal origen de la batata comercialitzada
a Mercabarna és la província de Màlaga, tenint
presència en el mercat durant tot l’any. Es van comercialitzar
1.611 tones a l’any 2008 i 1.584 tones
l’any 2009, provinents de Màlaga. El següent
origen amb més volum de batata comercialitzada
a Mercabarna és Israel amb un total 190 tones al
darrer any.
79

Figura 64: Evolució del volum comercialitzat i el preu de la batata en
els darrers anys. (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Mercabarna)
Pel que fa a la col xinesa, a la figura 65 podem
observar com durant els anys 2006 i 2007 el preu
de comercialització era força canviant, tenint un
valor màxim a l’abril del 2007 de 1,15€/kg i un
preu mitjà mensual mínim a l’abril de l’any 2006
de 0,5€/kg. És a partir dels mesos inicials de l’any
2008 que el preu de comercialització de la col xinesa,
comença a ser força estable, essent aquest
entre 0,6€/kg i 0,7 €/kg.
La quantitat de col xinesa comercialitzada en els
darrers anys, no té una tendència uniforme, com
es pot observar a la figura 71. La comercialització
de la col xinesa no segueix un patró, només durant
els anys 2008 i 2009 sí que es pot apreciar
una petita tendència de majors volums comercialitzats
durant els mesos d’hivern.
Figura 65: Evolució del volum comercialitzat i preu de la col xinesa en
els darrers anys. (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Mercabarna)
80
Durant l’any 2006, es van comercialitzar a Mercabarna
1.706 tones, essent aquest volum comercialitzat
el més elevat en els darrers anys (Figura
66). Més de la meitat d’aquest volum comercialitzat
prové del nostre país, només 277 tones de col
xinesa són importades.
Figura 66: Volum comercialitzat en quilograms de col xinesa a Mercabarna
en els darrers anys. (Font: Elaboració pròpia a partir de les dades
de Mercabarna)
Lleida és la província amb majors volums comercialitzats
de col xinesa a Mercabarna durant l’any
2006, amb un total de 326 tones, seguida de Barcelona
amb 248 tones. L’any 2007 Lleida també
va ser el principal origen de la col xinesa comercialitzada
a Mercabarna amb 220 tones.
Els anys 2008 i 2009, València i Granada són les
principals províncies d’origen de col xinesa comercialitzada
a Mercabarna, i la província de Lleida
es troba en tercera posició, amb uns volums
comercialitzats de 160t i 95t respectivament.
Les fonts estadístiques de Mercabarna publicades,
no recullen les dades corresponents a la comercialització
del cumquat en els darrers anys.
Per tal de representar l’evolució del volum de
cumquat comercialitzat i l’evolució dels preus mitjos
mensuals, s’han consultat les fonts estadístiques
de Mercamadrid. (Taula 11)
any
2006
2007
2009
Mes
Febrer
Setembre
Octubre
Novembre
Abril
Setembre
Octubre
kg
21.000
6.000
10.000
42.200
400
12.931
8.843
€/kg
5
6
7,5
7,5
7,5
7,5
7,5
Taula 11: Evolució de la comercialització del cumquat en els darrers
anys. (font: elaboració pròpia a partir de dades de Mercamadrid)

La taula 11, mostra els valors comercialitzats de
cumquat a Mercamadrid en els darrers anys, essent
una comercialització molt desigual. Podem
observar que a Mercamadrid no consten dades de
tots els mesos del període consultat (2006-2009)
i que tampoc consten dades de l’any 2008.
La majoria de l’origen del cumquat comercialitzat
a Mercamadrid l’any 2006 prové de València, excepte
al febrer de l’any 2006 quan un 76% del
volum comercialitzat prové del Brasil i la resta de
Múrcia. L’any 2007 tot prové de Huelva i al 2009
prové de Saragossa i Sevilla.
Pel que fa a l’ocra, el preu setmanal és de 23€/
caixa aproximadament, principalment amb origen
a Nicaragua, amb una oscil·lació anual del preu entre
els 10-30 €/kg en importació. La millor relació
de preu/quantitat es dóna amb les produccions
del país, ja que el preu mitjà de comercialització
de l’ocra pot ser de 4€/kg. És un producte amb
una demanda creixent, però que actualment no
representa uns grans volums de comercialització
a Mercabarna. (comunicació oral de Mercabarna)
Per tal de representar l’evolució dels volums
comercialitzats de l’ocra i l’evolució dels preus
mitjos mensuals, s’han consultat les fonts estadístiques
de Mercamadrid, ja que les fonts estadístiques
de Mercabarna, no recullen les dades
corresponents a l’ocra.
La taula 12 mostra els volums de comercialització
a Mercamadrid i el preu de l’ocra en els darrers
anys. Els volums de comercialització no són constants
i, igual que a Mercabarna, en general els volums
de comercialització de l’ocra a Mercamadrid
són baixos comparats amb altres productes.
Pel que fa al preu de comercialització de l’ocra
a Mercamadrid, es manté constant durant tot el
període consultat (2006-2009), essent aquest de
3€/kg.
any mes kg €/kg
Gener
20
3
2006
Març
Novembre
1.300
1.005
3
3
Desembre 1.100
3
Febrer
2.850
3
2007 Març
100
3
Abril
100
3
2008 Setembre 35.712
3
2009
Setembre
Octubre
5.204
6.014
3
3
Taula 12: evolució de la comercialització de l’ocra en els darrers anys.
(font: elaboració pròpia a partir de dades de Mercamadrid)
El principal origen de l’ocra a l’any 2009 és Badajoz,
amb el 100%. A l’any 2008 un 65,3% prové
de Madrid i la resta de Múrcia. A l’any 2007 el 80
% de l’ocra al mes de febrer va ser produïda al
Brasil i la resta a Portugal. I l’any 2006 va provenir
de Portugal, Perú i Madrid.
3.3.1.2. Anàlisi dels clients.
Els principals clients dels productes presents en
aquest estudi de mercat, seran la població immigrada
definida en l’apartat 1.1.3. Hàbits de consum
de la població immigrada.
A partir de la informació extreta d’una enquesta
realitzada als majoristes del mercat de Mercabarna,
el responsable del departament de compres
pot afirmar que els productes més comprats o
demandats no són els que podríem denominar
exòtics, sinó que es corresponen a productes
de consum més generalitzat, com podrien ser la
poma o la patata, el tomàquet o els cítrics. (Vilanova,
2009, comunicació oral)
Cada cop més, els comerços regentats per població
immigrada van dirigits a la població en general,
que busca en aquest tipus de comerç conveniències
d’horari o preu. S’ha de tenir en compte que el
comprador estranger de Mercabarna és propietari
de comerç i no consumidor final. (taula 13)
Llatinoamericans Asiàtics
% Producte % Producte %
31,1 De tot 26,7 De tot 20,2
12,3 Cítrics 10,6 Iceberg 17,1
8,8 Tomàquet 8,9 Col 13,0
7,4 Plàtan 5,0 Cítrics 5,7
4,4 Iuca 4,4 Xampinyó 5,2
3,9 Altres 44,4 Carbassó 5,2
32,0
Altres 33,6
Taula 13: Distribució dels tipus de productes que demanden els sectors
de població immigrada al Mercat Central de Fruites i Hortalisses
de Mercabarna.(Font: Pablo Vilanova, Mercabarna)
La informació es complementa a través de les enquestes
realitzades per l’objectiu 1 del present
estudi, ja que s’han realitzat enquestes a comerços
al detall, on ens han definit els productes més
demandats pels seus clients (apartat resultat de
les enquestes).
81

3.3.1.3. Anàlisi de la competència.
Des de Mercabarna ens han facilitat una llista
d’empreses importants en el sector de fruites i
hortalisses tropicals o exòtiques. Les més destacades
són Cultivar, Bargosa, Fruits CMR.
Una de les empreses més importants en el sector
de les fruites i hortalisses de Mercabarna és Cultivar.
Durant l’any 2008 les seves vendes consolidades
van assolir els 140 milions d’euros amb
una plantilla de 166 empleats. Movent un volum
superior a 150.000 tones anuals. Treballen amb
més de 50 països, amb productes d’orígens tan
diversos com Argentina, Xile, Perú, Brasil, Mèxic,
Costa Rica, Xina, Tailàndia, Indonèsia, Malàisia,
Israel o Sud-Àfrica. Cultivar representa reconegudes
marques de caràcter nacional i internacional.
Una cartera de més de 3.000 clients avala la seva
llarga experiència en el sector. Cultivar ha anat
adaptant el seu concepte de negoci en els últims
anys, d’acord amb les demandes d’un sector en
constant evolució. Han passat d’oferir el seu servei
al petit comerç, a treballar amb diferents tipus
de clients: des de la gran distribució i majoristes,
que constitueixen el major volum de les seves
vendes, fins a botigues detallistes especialitzades
i hostaleria. En termes generals, el volum de
les seves vendes es distribueix per tipus de client
de la manera que s’indica en la figura 68.
Figura 67: Distribució de vendes de Cultivar segons el tipus de client.
(font: www.cultivar.net )
82
Grans cadenes de supermercats
Altres distribuïdors i majoristes
Detallistes especialitzats
Canal HORECA
Una altra empresa del sector és Fruits CMR, una
empresa d’origen familiar que data de 1879, amb
seu a Barcelona (Mercabarna). És la matriu del
grup empresarial CMR GROUP, format a més per
la seva filial COMERCIAL INFINITA, S.L., situada al
mercat central de Madrid (Mercamadrid).
CMR Group, té per objecte la comercialització de
productes hortofructícoles, a través de punts de
venda propis. Aquests es troben tant en Mercabarna,
on disposa de 17 mòduls de venda, com a
Mercamadrid, amb 15 mòduls de venda, així com
mitjançant un departament de distribució nacio-
nal i un altre d’exportació. També disposa a Barendrecht
(Holanda) d’una oficina comercial.
La línia general de subministrament de fruita i
hortalissa ve donada per diversos remitents de
les diferents zones de producció espanyoles, així
com d’importacions de països de la Unió Europea,
Àsia, Àfrica, Amèrica i Oceania.
La comercialització cobreix diverses línies de productes
denominats per la present empresa com:
fruites, hortalisses, tropicals, exòtics (com l’ocra,
el cumquat i el litxi) i ètnics, berries, cítrics, productes
de IV i V gamma, herbes aromàtiques i productes
orgànics. L’àmplia gamma de productes i
varietats comercialitzades així com el seu extens
període de disponibilitat, està orientada a cobrir
al màxim la demanda de clients minoristes, detallistes,
mercats municipals, cadenes de fruiteries,
distribució moderna i HORECA (Canal de distribució
per hotels, restauració i catering).
La zona d’influència de vendes cobreix el mercat
espanyol, estenent-se a Andorra, Portugal, França,
Bèlgica, Alemanya, Holanda, Itàlia, Escandinava,
Regne Unit i El Marroc. A més, es manté un notable
volum en distribució a clients d’altres mercats
majoristes. CMR GROUP, va generar unes vendes
de 90 milions d’euros el 2008, el que per ells
significa la continuació d’un progressiu augment
en el volum de comercialització durant els últims
anys.
L’activitat de Bargosa S.A.U., empresa important
en el sector, se centra en la importació i distribució
de fruites i verdures, i en la maduració de
plàtans i bananes, comercialitzant les marques
líders del mercat. També comercialitzen amb iuca
i batata.
La seva distribució arriba a qualsevol punt de la
Península de manera ràpida i eficaç, aconseguint
ser cada vegada més propers als seus clients. Seleccionen,
compren i transporten tota la fruita
d’ultramar des d’origen fins als seus magatzems.
A Bargosa importen més de 150.000 tones de
fruita realitzant en origen i destinació estrictes
controls de qualitat.
El procés de compra els implica una selecció
de productes i proveïdors en origen, avaluant
el producte, la capacitat de servei, i les pràctiques
respectuoses amb el medi ambient. Gestionen
professionalment l’operativa del procés
d’importació: documentació oficial, tracte amb
els operadors (navilieres, despatxants, transita-

is,...), administracions pertinents (sanitat, duanes
...), operatives de càrrega i descàrrega, desenvolupament
de producte, etc. complint els requisits
de la legislació vigent.
Apropen el producte als clients gestionant els
fluxes de l’estoc en funció de la demanda, per a
l’expedició i lliurament dels serveis logístics en
temps, cost i flexibilitat.
Adaptant-se als requisits de cada client i a causa
de la creixent demanda en productes envasats,
Bargosa va crear el seu propi packaging, oferint
una àmplia gamma de formats (safates, cistelles,
malles, flow pack, etc)
3.3.1.4. Anàlisi dels intermediaris.
Dins l’anàlisi dels intermediaris s’ha de fer
l’anàlisi de la cadena de valor, que va més enllà
de l’observació dels diferents nivells funcionals.
L’objectiu de la cadena de valor és identificar i
conèixer totes les activitats discretes que desenvolupa
una empresa o sector. En aquest sentit,
ens trobem amb la gran dificultat d’obtenir dades
prou desagregades. (MARM)
La dificultat de l’estudi del sector de fruites i hortalisses
rau en la multitud de productes i varietats,
que fan de l’anàlisi de la cadena de valor una
Figura 68: Cadena de valors. (font: Elaboració pròpia a partir de valors del MARM)
tasca molt complexa. Ens trobem també amb una
gran varietat de processos productius que composen
el sector de les fruites i hortalisses. (Deloitte,
2004)
Abans d’analitzar les peculiaritats del sector és
necessari revisar els elements bàsics que constitueixen
una cadena de valor.
Les activitats primàries són aquelles que tenen a
veure amb el desenvolupament del producte, la
seva producció, la seva logística i la seva comercialització.
Les activitats de suport a les activitats primàries
són l’administració dels recursos humans, les
compres de béns i serveis, el desenvolupament
tecnològic (telecomunicacions, automatització,
desenvolupament de processos i enginyeria, recerca),
i la infraestructura empresarial (finances,
comptabilitat , qualitat, relacions públiques, assessoria
legal, gerència general).
El marge, que és la diferència entre el valor total i
els costos totals incorreguts per a exercir les activitats
generadores de valor. (Deloitte, 2004)
En el sector de fruites i hortalisses s’ha de considerar
que algunes de les empreses competidores,
dins del conjunt d’empreses distribuïdores, tenen
més d’una funció, fan de majoristes i també de
distribuïdors a majoristes.
83

3.3.2. Resultats de l’avaluació dels costos.
En el present apartat de l’estudi, es recullen els
resultats del càlcul dels costos parcials, dels diferents
productes destacats en l’objectiu 2. On es
calcularan els costos variables de la maquinària
pròpia, mà d’obra i matèries primeres en funció
de les necessitats del cultiu a estudiar. També es
calcularan els costos fixes.
3.3.2.1. Cultiu de la col.
Per a realitzar totes les tasques en el cultiu de la
col xinesa, considerem que s’utilitzarà un tractor
de 88CV (potència de 65kw), amb un nivell de càrrega
mitjà del 50%, en una superfície d’una hectàrea.
A la taula 14 podem observar el cost fix per
utilitzar el tractor durant un hora. Els costos variables
de l’ús del tractor, que es mostren a la taula
15, estaran en funció de la capacitat per treball de
cada tasca a realitzar en el cultiu.
valor adquisició
hores de treball anuals
amortització-desgast
amortització-obsolescència
interessos
magatzem
assegurança
Taula 14: Costos fixes per un tractor de 88CV de potència per al cultiu
de la col xinesa. (font: elaboració pròpia)
El valor d’adquisició del tractor i de la resta
d’eines, s’han extret de la pàgina web del MARM
de la “plataforma de conocimiento del medio rural
y pesquero”. Seguint les indicacions exposades
en l’apartat de Material i Mètodes, pel que fa
a les hores d’ús anual del tractor, s’ha escollit un
valor mitjà.
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
Taula 15: Costos variables per un tractor de 88CV de potència per al
cultiu de la col xinesa. (font: elaboració pròpia)
El consum en litres/hora de gasoil, s’ha extret de
les taules annexes del document publicat a la pàgina
web del MARM “previsión de costes de uti-
84
36.000
12.000
9,84
9,8
0,468
4,5864
1,96
6,54
l/h
€/l
€/h
€/h
€/h
lización de la maquinària agrícola”. D’aquest document
també s’han extret les eficiències d’ús de
les màquines que es necessitaran per dur a terme
les diferents tasques.
El preu del gasoil equival al preu mitjà que han
pagat els pagesos durant l’any 2009, essent els
valors del gasoil B de venda directa. Aquest s’ha
extret del document “Preus pagats pel pagès. Catalunya
2005-2010” publicat per la Generalitat
de Catalunya. (Annex 4)
Per a la preparació per la sembra es realitzarà un
laboreig amb un rotocultivador o rastra rotativa
d’eix vertical (fresa), amb una amplada de treball
de 3m. La tasca es realitzarà a una velocitat
de 3’5km/h, (MARM), això ens dóna uns valors de
capacitat de treball de 1,12 h/ha, el que significa
que necessitarem 1,12hores per preparar el llit
de sembra d’una hectàrea, amb un operari (tractorista).(Taula
16)
El tractorista cobrarà per hora treballada 10,66€
(Generalitat de Catalunya, 2009)
h
Taula 16: Costos fixes per la fresadora per al cultiu de la col xinesa.
(font: elaboració pròpia)
Els costos variables de la fresadora són els costos
variables del tractor tenint en comte la seva capacitat
de treball i la superfície cultivada, que en el
nostre cas és d’una hectàrea. (Taula 17)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
9,8
0,46
4,58
1,96
6,54
7,33
l/h
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 17: Costos variables per la fresadora per al cultiu de la col xinesa.
(font: elaboració pròpia)
.
.

La següent tasca serà preparar la instal·lació de
fertirrigació amb goter. S’ha d’utilitzar un sistema
de reg eficient i econòmicament viable per assegurar
un adequat maneig del recurs hídric. De la
mateixa manera, es recomana el monitoratge de
les fonts d’abastament de l’aigua de reg a través
d’un programa de manteniment i anàlisis químiques
i microbiològiques per garantir la seva innocuïtat
i demostrar la seva qualitat i pertinència
per regar cultius, i realitzar accions correctives en
cas de resultats adversos. És important mantenir
registres sobre l’ús d’aigües per a reg. (FAO)
En primer lloc, es realitzarà un primer càlcul de la
quantitat de cinta de reg necessaris per establir
una hectàrea de terreny.
Per 10.000 m2 i amb una distància de 0,4m entre
files, considerant un coeficient per vials i camins
de 0.8, els metres de cinta de reg seran 20.000
metres. Les característiques de la bobina d’aquest
material són les següents:
• Pes de la bobina de la cinta de reg: 28.12 Kg
• Metres d’una bobina de cinta de reg: 2286 metres.
Les bobines necessàries seran de 8,75, a 130,53€/
bobina, el cost de la cinta de reg serà de 1142,14€.
La maquinària necessària per la col·locació de la
cinta de reg serà un tractor amb un aparell destinat
a col·locar la cinta de reg. A la taula 18 podem
observar el cost fix del tractor per dues hores de
treball en una hectàrea.
Taula 18: Costos fixes per la col·locació de la cinta de reg per al cultiu
de la col xina. (font: elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
2,00
36.000
500
12.000
20
7
0,1
0,2
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
13,09
€/l
€/l
€/h
€/h
€/l
€/h
€
l/h
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 19: Costos variables per la col·locació de la cinta de reg per al
cultiu de la col xinesa. (font: elaboració pròpia)
Els operaris que es precisen per realitzar la tasca
són un tractorista i un peó agrícola, amb un factor
horari de dos hores per una hectàrea de terreny.
Es considera per al càlcul de la mà d’obra, la
contractació d’un peó agrícola a temps complet.
Aquest peó el considerem contractat durant tota
la campanya, ja que serà l’encarregat de controlar
la instal·lació de reg, manteniment tant de la
parcel·la, com de la maquinària o de la instal·lació
de reg, i ajudar en les diferents tasques que requereixin
d’un peó.
El salari del peó serà de 164,85€/setmana, per
unes 11 setmanes (77dies) que durarà el cultiu,
el salari total del peó agrícola serà de 1813,35€.
A la taula 20 podem observar els costos
d’adquisició de la instal·lació de reg per una hectàrea
(Sabater, P, et al 2003), on s’incorpora el
preu del tanc per la fertirrigació, amb una capacitat
de 2100l, amb un valor d’adquisició de 941€
(www.gardencenterejea.com). Considerarem que
la vida útil de la instal·lació serà de 40 anys.
instal·lació reg
construcció caseta goteig
material de construcció
instal·lació reg caseta
tanc fertirrigació
instal·lació tubs
excavadora
instal·lació reg finca
total
amortització instal·lació de reg
383,2 €
12,31 €
1.773,67 €
941 €
488,13 €
1.633,66 €
5.231,97 €
130,79 €/any
Taula 20: Valors d’adquisició per la instal·lació del sistema de reg per
al cultiu de la col xinesa. (font: elaboració pròpia)
Tenint en compte que el cultiu de la col durarà
70 o 80 dies, el valor de l’amortització de la
instal·lació de reg assignable a la col xinesa serà
de 28,66€.
Com ja s’ha dit, per al cultiu de la col s’utilitzarà
reg localitzat, regant diàriament amb quantitats
que van de 0,76 mm fins a 6,09 mm. El rendiment
comercial augmenta linealment si augmentem el
reg. (Sammis et al, 1987).
Considerarem un reg diari mitjà de 3mm dia, el
que significa un volum de 240mm durant tot el
cultiu. Això equival a 2400m3 /ha, amb un preu de
l’aigua de 0,1€/m3 , obtenim un cost de 240€ per
una hectàrea.
85

Els nutrients necessaris per al cultiu de la col xinesa
són uns 120- 200 kg/ha de nitrogen, entre
40 i 60 Kg/ha de P 2O 5, i 70-150 Kg/ha de K 2O. És
recomanable aplicar el fertilitzant quan es prepara
el llit de sembra, ja que un excés de nitrogen i
potassi pot reduir la germinació o produir danys
en el sistema radicular. (Dixon, 2007)
En el nostre cas considerarem que s’utilitza fertirrigació,
per aquest motiu usarem un complex
8-15-15 de NPK, amb una dosi de 500kg/ha per a
tot el cicle del cultiu.
El preu del complex NPK, s’extreu dels valors
mitjos de la Generalitat de Catalunya dels preus
pagats pels pagesos catalans durant l’any 2009,
essent aquest de 29,92€/100kg.(Generalitat de
Catalunya)
Es considera la plantació de la col xinesa al mes
d’Agost. La disposició del terreny serà amb cavallons
o lloms, amb una separació entre files de
40cm. La separació de les plantes dins de la línia
serà de 25 cm., la qual cosa suposa una densitat
de 100.000 plantes / ha. (Dixon, 2007). Considerant
un coeficient per vials i camins de 0,8, el número
de plantes per hectàrea serà de 80.000. El
preu per planta serà de 0,1€/plàntula, tenint en
compte que la superfície considerada és d’una
hectàrea, el cost total del planter serà de 8000€.
Per a aquesta tasca, la maquinària necessària
serà un tractor i una trasplantadora de dos cossos
amb 6 línies de plantació. Seran necessaris un
tractorista i dos operaris que seran els encarregats
d’introduir el planter a la trasplantadora. Un
dels operaris serà el peó fix i l’altre es considera
contractat per hores, amb un salari de 5,85€/h.
S’estima 1,07 hores per a la trasplantació d’una
hectàrea.
La trasplantadora serà semiautomàtica, i
s’encarrega d’obrir solcs dipositant en ells les
plàntules, amb espaiament constant. Aquestes
poden disposar de mota o amb l’arrel nua. La
màquina inclou els elements que s’encarreguen
tant de l’obertura del solc com de posar la terra al
voltant de la planta.(MARM, 2008)
La taula 21 ens mostra els costos fixes per usar
la trasplantadora amb una velocitat de 6,5km/h,
velocitat recomanada pel MARM, que tindrà una
capacitat de treball de 1,07h/ha. Els costos variables
de la trasplantadora els podem observar a la
taula 22.
86
h
Taula 21: Costos fixes per la trasplantadora per al cultiu de la col xinesa.
(font: elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
Taula 22: Costos variables per la trasplantadora per al cultiu de la col
xinesa. (font: elaboració pròpia)
Les plagues més destacades en el cultiu de la col
xinesa són:
• Minadors de fulles (Liriomyza trifolii). Els danys
els produeix la larva d’aquesta petita mosca de
color groc i negre.
• Mosca de la col (Chorthophilla brassicae). Si
aquest dípter realitza l’atac quan la planta està
recent plantada, pot destruir el rovell principal
i atrofiar el creixement de la planta. Es pot desinfectar
prèviament el terra amb algun producte
en forma granulada o, amb el cultiu a terra,
es pot fer un tractament aeri.
• Eruga de la col (Pieris brassicae). Són papallones
blanques amb taques negres, encara que
els danys els provoquen les larves. El tractament
s’ha de fer quan eclosionen els ous.
Les malalties més destacades són:
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
6,99
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
• Alternaria (Alternaria brassicae Berk). Els símptomes
d’aquesta malaltia es manifesten en
forma de taques negres, d’un centímetre
.
.

aproximadament de diàmetre, amb anells concèntrics
de color més fort.
• Míldiu (Peronospora brassicae). Aquest fong
provoca petites taques de color groc i forma
angulosa. Alhora, es forma un borrissol de color
blanc grisenc pel revers de les fulles. Es
recomana tractar amb els mateixos productes
que l’Alternaria.
Per a l’aplicació de productes fitosanitaris necessitarem
un tractorista i un polvoritzador de barres
suspès amb una capacitat de 800l. Estimarem
0,17h/ha per realitzar la tasca. A les taules 23 i
24 podem observar els costos fixes i variables per
l’ús del polvoritzador i el tractor de 88CV. Només
considerem un únic tractament fitosanitari.
h
Taula 23: Costos fixes del polvoritzador per al cultiu de la col xinesa.
(font: elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
1,09
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 24: Costos variables per al polvoritzador per al cultiu de la col
xinesa.(font: elaboració pròpia)
La recol·lecció es farà manual als 70 o 80 dies
desprès de la sembra. Necessitarem un tractorista
amb remolc amb una capacitat de 8 tones i 2
operaris per hectàrea durant dues jornades de 8
hores.
Segons la FAO la producció mitjana a Espanya,
de diferents varietats de col és de 32,7tones/ha
(FAOSTAT, 2008), ja que no diferencia entre col,
.
.
col xinesa i altres varietats, estan totes dins del
mateix grup. La producció de col xinesa pot arribar
a ser de 50 tones/ha. (Fueyo, 1988).
Si considerem el factor de vials (0,8), tindrem una
producció d’unes 40 tones/ha, serà un valor més
pròxim a 32,7t/ha, que és el valor mitjà de la FAO,
per tant podem dir que el remolc farà uns 4 viatges.
nº de viatges
temps del viatge
valor adquisició
hores de treball anuals
amortització-desgast
amortització-obsolescència
interessos
magatzem
assegurança
reparacions i manteniment
cost fix total del remolc
cost fix total remolc + tractor
cost fix total remolc + tractor
Taula 25: Costos fixes del remolc usat en la recol·lecció de la col xinesa.
(font: elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
4
1
4.000
50
200
20
7
0,1
0,2
0,75
h/viatge
€
h/any
hores
anys
%
% Vad
% Vad
€/viatge
20,00
4
3,36
0,08
0,16
0,75
27,60
37,44
149,76
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
26,19
€/h
€/h
€/h
€/h
€/h
€/h
€/h
€
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 26: Costos variables del remolc usat en la recol·lecció de la col
xinesa. (font: elaboració pròpia)
La taula 27 mostra un resum dels costos parcials
totals per al cultiu de la col xinesa, en una superfície
d’una hectàrea, essent aquest valor de
11222,19€.
Taula 27: Resum de costos per al cultiu de la col xinesa. (font: elaboració
pròpia)
87

3.3.2.2. Batata.
La batata generalment es cultiva a l’aire lliure. Per
a fer totes les tasques usarem un tractor de 88CV
(potència de 65kw), amb un nivell de càrrega mitjà
del 50%.
valor adquisició
hores de treball anuals
amortització-desgast
amortització-obsolescència
interessos
magatzem
assegurança
Taula 28: Costos fixes per un tractor de 88CV de potència per al cultiu
de la batata. (font: elaboració pròpia)
A la taula 28 podem observar el cost fix per utilitzar
el tractor durant una hora. Els costos variables
de l’ús del tractor, que es mostra a la taula 28, estarà
en funció de la capacitat de treball per cada
tasca a realitzar al cultiu. El valor d’adquisició del
tractor s’ha extret de la pàgina web del MARM, de
la “plataforma de conocimiento del medio rural
y pesquero”. Pel que fa a les hores d’ús anual del
tractor, s’ha escollit un valor mitjà.
El consum en litres/hora de gasoil, s’ha extret de
les taules annexes del document publicat a la pàgina
web del MARM “previsión de costes de utilización
de la maquinària agrícola”.
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
Taula 29: Costos variables per un tractor de 88CV de potència per al
cultiu de la batata. (font: elaboració pròpia)
El preu del gasoil equival al preu mitjà que han
pagat els pagesos durant l’any 2009, essent els
valors del gasoil B de venda directa. Aquest s’ha
extret del document “Preus pagats pel pagès. Catalunya
2005-2010” publicat per la Generalitat
de Catalunya. (Annex 4)
Considerem que per al cultiu de la batata es contractarà
un peó agrícola durant tota la campanya,
ja que serà l’encarregat de controlar la instal·lació
de reg, manteniment tant de la parcel·la com de
la maquinària o de la instal·lació de reg, i d’ajudar
en les diferents tasques. El salari del peó serà de
88
36.000
500
12.000
20
7
0,1
0,2
3,00
3,6
3,024
0,072
0,144
9,84
9,8
0,468
4,5864
1,96
6,54
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
164,85€/setmana, i estarà contractat els 5 mesos
(20 setmanes) que durarà el cultiu; el salari total
del peó agrícola serà de 3297€.
El laboreig es realitza amb arada per al volteig del
sòl, amb 4 cossos i grades de pues. Per a realitzar
la tasca del volteig del sòl són necessàries 1,18h/
ha (taula 30) amb un tractorista. El sou per hora
del tractorista serà de 10,66 €. (Generalitat de Catalunya,
2009).
El cost fix d’usar la grada de pues per al laboreig
secundari es pot observar a la taula 31. Els costos
variables del laboreig del sòl estan resumits a la
taula 32.
h
Taula 30: Costos fixes per l’ús de l’arada per al volteig per al cultiu de
la batata. (font: elaboració pròpia)
h
Taula 31: Costos fixes per l’ús del cultivador per al cultiu de la batata.
(font: elaboració pròpia)

consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
9,64
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 32: Costos variables per al laboreig del sòl per al cultiu de la
batata. (font: elaboració pròpia)
Per a la incorporació de fertilitzants, es necessitarà
un tractorista, o es podria encarregar el servei
a una empresa exterior. Al cultiu de la batata
s’aplicarà fertilitzant dos cops: abans de plantar i
unes setmanes desprès de la sembra.
La batata és exigent en potassi, poc en nitrogen i
matèries orgàniques nitrogenades i discreta pel
que fa al fòsfor. Es recomanen equilibris 1:2:3 en
dosis de 270 kg d’elements fertilitzants per hectàrea.
Això correspon a 500 kg / ha de complex
9-18-27. Per manca de dades del preu del fertilitzant
NPK 9-18-27, s’ha triat el preu mitjà pagat
pels agricultors de Catalunya durant l’any 2009
del complex 8-15-15, que és de 29,92€/100kg
aplicats. (Generalitat de Catalunya)
Considerarem que s’apliquen fertilitzants abans
de la sembra, amb una abonadora centrífuga amb
una capacitat de tolva de 1000l, serà necessari l’ús
del tractor. La capacitat de treball de l’abonadora
és de 0,10 h/ha amb un tractorista i per aplicació.
La taula 33 ens mostra els costos fixes i la taula
34 els costos variables per l’ús de l’abonadora en
una aplicació.
h
Taula 33: Costos fixes per l’ús de l’abonadora per al cultiu de la batata.
(font: elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
0,65
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 34: Costos variables per l’ús de l’abonadora per al cultiu de la
batata. (font: elaboració pròpia)
L’aplicació de l’altra meitat de fertilitzant es farà
amb un polvoritzador de barres suspès, el mateix
que s’utilitzarà pels tractaments fitosanitaris.
Aquest treballa a una velocitat de 10km/h, amb
una amplada de treball de 12m, això fa que es necessitin
0,17h per polvoritzar una hectàrea. (taula
35)
h
Taula 35: Costos fixes del polvoritzador per al cultiu de la batata. (font:
elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
1,09
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 36: Costos variables per al polvoritzador per al cultiu de la batata.
(font: elaboració pròpia)
La batata necessita sòls humits durant l’època
de creixement, requerint una dotació d’aigua de
500mm a 700mm durant tot el cultiu.(Salunkhe,
D.K., et al, 2004). Això equival a 5000m3/ha, considerant
el preu de l’aigua a 0,1€/ m3 , el cost total
de l’aigua serà de 500€ durant tot el cultiu. Es
89

considera una instal·lació d’un reg amb goter.
Pel càlcul de la cinta de reg, per 10.000 m2 i amb
una distància de 0,95m entre files, considerant
un coeficient per vials i camins de 0.8, els metres
de cinta de reg seran 8421 metres. Les característiques
de la bobina d’aquest material són les
següents:
• Pes de la bobina de la cinta de reg: 28.12 Kg
• Metres d’una bobina de cinta de reg: 2286 metres.
Les bobines necessàries seran de 3,6. El cost de
cada bobina de reg és de 130,53€/bobina, (Huguet,
I., 2003) per tant el cost de la cinta de reg
serà de 169,9€. La maquinària necessària per a la
col·locació de la cinta de reg serà un tractor amb
un aparell destinat a col·locar la cinta de reg. A la
taula 37 podem observar el cost fix del tractor per
un factor horari d’una hora de treball per una hectàrea.
Els operaris que es precisen per a realitzar
la tasca són un tractorista i un peó agrícola.
temps estimat per la feina
valor adquisició
hores de treball anuals
amortització-desgast
amortització-obsolescència
interessos
magatzem
assegurança
Taula 37: Costos fixes per la col·locació de la cinta de reg per al cultiu
de la batata. (font: elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
Taula 38: Costos variables per la col·locació de la cinta de reg per al
cultiu de la batata. (font: elaboració pròpia)
A la taula 39, podem observar els costos
d’adquisició de la instal·lació de reg (Sabater, P,
et al 2003). Considerarem que la vida útil de la
instal·lació serà de 40 anys.
Tenint en compte que el cultiu de la batata durarà
entre 5 o 6 mesos, podem dir que el cost
d’amortització de la instal·lació de reg assignable
al cultiu durant 5 mesos, serà de 44,70€.
90
2,00
36.000
500
12.000
20
7
0,1
0,2
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
6,55
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
instal·lació reg
construcció caseta goteig
material de construcció
instal·lació reg caseta
instal·lació tubs
excavadora
instal·lació reg finca
total
amortització
383,2
12,31
1.773,67
Taula 39: Valors d’adquisició per la instal·lació del sistema de reg per
al cultiu de la batata. (font: elaboració pròpia)
L’època de plantació segons la zona de cultiu
pot variar, però en general es realitza durant els
mesos d’abril i juny. La disposició del terreny serà
en cavallons o lloms. En sòls profunds la planta
té tendència a produir arrels llargues i estretes,
raó per la qual no convé donar tasques profundes.
Cal deixar el terreny perfectament tou per facilitar
la vegetació de la planta i l’engrossiment dels
tubercles.
Per a la plantació necessitarem una plantadora de
dos cossos. La separació de les plantes dins de la
línia oscil·la entre 30 i 40 cm, la qual cosa suposa
una densitat que varia entre 26.300-35.000plantes/ha,
i una distància entre línies de 95 cm. La
distància entre plantes variarà en funció del vigor
i de la precocitat de la varietat a conrear. A distàncies
majors s’obtenen tubercles més grans.
La taula 40 ens mostra els costos fixes per l’ús de
la plantadora per la batata i la taula 41 els costos
variables.
h
Taula 40: Costos fixes de la plantadora per al cultiu de la batata. (font:
elaboració pròpia)
€
€
€
488,13 €
1.633,66 €
4.290,97 €
107,274 €/any

consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
4,42
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 41: Costos variables per al plantadora per al cultiu de la batata.
(font: elaboració pròpia)
Per a la plantació necessitarem un tractorista i
dos operaris, durant 0,67 hores per hectàrea. El
salari del tractorista serà de 10,66€/h i el del peó
agrícola extra serà de 5,85€/h.
El material a sembrar seran: les puntes o esqueixos
(trossos de branques de 30-35 cm i proveïdes
de quatre o cinc gemes com a mínim).
L’aplicació d’herbicides i productes fitosanitaris
es durà a terme amb el polvoritzador de barres
suspès, això farà que necessitem un tractorista
durant 0,17 hores per una hectàrea. A les taules
42 i 43 observem els costos fixes i variables
respectivament, del polvoritzador per als tractaments
fitosanitaris.
• Eruga de la col (Pieris brassicae L.). Són lepidòpters
que en la seva fase d’eruga originen greus
danys. Poden tenir tres generacions a l’any.
Les papallones són blanques i amb taques negres,
realitzant la posada en el revers de les
fulles. Les erugues per la seva gran voracitat
produeixen greus danys a les fulles, sobre les
quals s’agrupen destruint-les en la seva totalitat,
excepte els nervis.
• Pugó de les cols (Brevicoryne brassicae L.). Es
tracta d’un afídid que ataca diferents espècies
de la família Cruciferae. Són de color blanc
blavós i molt cerosos, la qual cosa constitueix
un impediment per a la seva eradicació. Produeixen
picades a les fulles de les plantes.
• Alternaria (Alternaria brassicae (Berk.) Bolle.)
Els primers símptomes es poden observar en
néixer els cotilèdons i en l’aparició de les primeres
fulles. Es formen unes taques negres
d’un centímetre de diàmetre, amb anells concèntrics
més fort de color.
• Hèrnia o poltra de la col (Plasmodiophora brassicae
Wor.) Aquesta malaltia ataca les arrels que
es veuen afectades de grans inflors o protuberàncies.
Com a conseqüència de l’atrofia que
pateixen els vasos conductors, la part aèria no
es desenvolupa bé i les fulles es panseixen en
els moments de major sequedat en l’ambient
per tornar a recuperar-se més tard quan augmenta
la humitat.
• Míldiu (Peronospora brassicae). Pel fes es formen
petites taques de color groc i forma angulosa.
En correspondència amb aquestes taques,
pel revers es forma una mena de borrissol de
color blanc grisenc. Pot atacar des del principi
del naixement de la planta.
• Rizoctonia (Rhizoctonia solani Kühn). Produeixen
deformacions que s’originen a la part superior
de l’arrel i coll contigu a la tija, la malaltia pot
produir la mort de la planta, principalment en
sembres estivals.
Considerem que es realitzarà una aplicació
d’herbicides i un tractament amb productes fitosanitaris.
h
Taula 42: Costos fixes del polvoritzador per al cultiu de la batata. (font:
elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
Taula 43: Costos variables per al polvoritzador per al cultiu de la batata.
(font: elaboració pròpia)
Altres tasques del cultiu:
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
1,09
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
· La reposició es realitza entre els 7-10 dies des
de la plantació. És recomanable quan els errors
superen el 15%.
91

92
· Un control de l’excessiu desenvolupament aeri.
Mitjançant escapçadures i supressió de les fulles
de la part superior, per evitar efectes negatius
en la tuberització.
Aquestes tasques les realitzarà el peó agrícola
que es contractarà per tota la campanya.
Cinc o sis mesos després de la plantació es pot començar
a recollir les batates, normalment durant
els mesos d’octubre i novembre. La recol·lectora
usada per a la batata, serà una recol·lectora de patata.
Aquesta màquina el que fa és arrencar la batata
i separar-la de la terra i altres impureses que
l’acompanyen, per deixar fileres a la superfície
per a la seva posterior recollida, o sobre una plataforma
per a l’ensacat. Prèviament a l’arrencada
es necessita l’eliminació de la part aèria de la
planta.
Les arrencadores conegudes com a recol·lectores,
realitzen l’arrencada i una neteja més completa,
que es complementa amb el treball d’operadors
auxiliars sobre una taula de selecció. L’arrencada,
que normalment es realitza amb una reixa amb
vora d’atac corbat, auxiliada per dos ganivets circulars
laterals, que ajuden a tallar les arrels, i un
rodet de suport superior que obliga a que tot entri
a la màquina. (MARM)
La neteja comença en un transportador de cadenes
amb varetes transversals inclinades amb
respecte a l’horitzontal, que rep el material de la
reixa arrencadora, l’angle d’inclinació i les sacsejades
que es produeixen en el transportador fan
que les batates se separin de la terra; enllaçant
transportadors successius es pot aconseguir la
separació de pedres i terrossos. També es poden
separar les tiges i arrels que acompanyen els tubercles.
Les recol·lectores són generalment màquines
arrossegades i el recorregut sobre el qual es realitza
la neteja dels tubercles arrencats és d’un o
dos nivells. La velocitat recomanada per aquesta
tasca es de 5km/h, (taula 44) aconseguint una capacitat
de treball de 1,50h/ha.(MARM)
La velocitat òptima del pas dels tubercles per la
taula de selecció es troba entre els 250-300 tubercles
per minut i operador, això equival a 1,5-
1,8t/h i operador.
Segons la generalitat de Catalunya, el rendiment
en regadiu del cultiu de la batata, és aproximadament
de 23 tones per hectàrea, si apliquem el
coeficient de camins i vials, significa que el ren-
diment serà de 18,4t/ha. Si tenim 1 operari fix
més tres peons agrícoles extres contractats per
aquesta tasca, si cada operari selecciona 1,65t/h
(valor mitjà extret de “la plataforma para el conocimiento
del medio rural” del MARM), per a
recol·lectar 18,4t/ha es necessitaran 2,78 hores
per recol·lectar una hectàrea amb quatre peons i
un tractorista.
h
Taula 44: Costos fixes de la recol·lectora per la batata. (font: elaboració
pròpia)
Els costos fixes i els costos variables (taules 44
i 45 respectivament) estaran en funció d’aquest
temps, i no pas de la capacitat de treball de la
recol·lectora, ja que dependrà de l’eficiència dels
operaris.
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
18,25
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 45: Costos variables per la recol·lectora de la batata. (font: elaboració
pròpia)
La velocitat òptima del pas dels tubercles per la
taula de selecció es troba entre els 250-300 tubercles
per minut i operador, això equival a 1,5-
1,8t/h i operador.
La taula 46 resumeix els costos parcials totals per
al cultiu de la batata.

Taula 46: Resum dels costos per al cultiu de la batata. (font: elaboració
pròpia)
3.3.2.3. Cultiu de l’ocra.
500 €
149,6 €
150 €
469,91 €
2.800 €
35,14 €
6,41
1,92
1,92
6,03
35,92
0,45
42,30
0,04
0,02
0,27
0,20
0,14
1,01
L’ocra es plantaria a principis de Juliol, utilitzant
una varietat de cicle curt i es recol·lectaria a finals
d’Agost. Per evitar problemes causats per la
disminució de les temperatures nocturnes, en alguns
casos es pot incorporar un encoixinat amb
plàstic negre. En el nostre estudi no incorporarem
encoixinat.
Per fer totes les tasques usarem un tractor de
88CV (potència de 65kw), amb un nivell de carrega
mitjà del 50%. Els costos fixes per a la utilització
del tractor, es recullen a la taula 47.
36.000
500
12.000
20
7
0,1
0,2
Taula 47: Costos fixes per un tractor de 88CV de potència per al cultiu
de l’ocra. (font: elaboració pròpia)
El valor d’adquisició del tractor i de la resta
d’eines s’han extret de la pàgina web del MARM,
de la “plataforma de conocimiento del medio rural
y pesquero”. Pel que fa a les hores d’ús anual
del tractor, s’ha escollit un valor mitjà.
A la taula 48, els costos variables de l’ús del tractor
estaran en funció de la capacitat de treball per
cada tasca a realitzar en el cultiu.
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
9,8
0,468
4,5864
1,96
6,54
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
Taula 48: Costos variables per un tractor de 88CV de potència per al
cultiu de l’ocra. (font: elaboració pròpia)
El consum en litres/hora de gasoil, s’ha extret de
les taules annexes del document publicat a la pàgina
web del MARM “previsión de costes de utilización
de la maquinaria agrícola”. D’aquest document
també s’han extret les eficiències d’ús de
les màquines que es necessitaran per dur a terme
les diferents tasques.
El preu del gasoil equival al preu mitjà que han
pagat els pagesos durant l’any 2009, essent els
valors del gasoil B de venda directa. Aquest s’ha
extret del document “Preus pagats pel pagès. Catalunya
2005-2010” publicat per la Generalitat
de Catalunya. (Annex 4)
L’ocra és un cultiu que necessita sòls ben drenats,
per això es realitzarà un laboreig profund amb
arada de volteig i una passada amb el cultivador.
A la taula 49 i 50, podem observar els costos fixes
per aquestes tasques. Per aquesta tasca són necessàries
1,18h/ha, amb un tractorista per l’arada
i 0,29h/ha per la grada de pues. Els sou per hora
del tractorista serà de 10,66 €. (Generalitat de Catalunya,
2009).
h
Taula 49: Costos fixes per l’ús de l’arada per al volteig per al cultiu de
l’ocra. (font: elaboració pròpia)
93

h
Taula 50: Costos fixes per l’ús del cultivador per al cultiu de l’ocra.
(font: elaboració pròpia)
Els costos variables per al laboreig del sòl, són els
costos variables del tractor tenint en compte la
suma de les capacitats de treball de cada aparell
utilitzat, també s’ha de considerar la superfície
cultivada.(Taula 51).
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
Taula 51: Costos variables per al laboreig del sòl per al cultiu de
l’ocra. (font: elaboració pròpia)
Tal com ja s’ha esmentat anteriorment, la següent
tasca serà la de preparar la instal·lació de fertirrigació
amb goter. S’ha d’utilitzar un sistema de reg
eficient i econòmicament viable per assegurar un
adequat maneig del recurs hídric. De la mateixa
manera, es recomana el monitoratge de les fonts
d’abastament de l’aigua de reg per mitjà d’un
programa de manteniment i anàlisis químiques i
microbiològiques per garantir la seva innocuïtat i
demostrar la seva qualitat i pertinència per regar
cultius, i realitzar accions correctives en cas de resultats
adversos. És important mantenir registres
sobre l’ús d’aigües per a reg. (FAO, 2007)
L’ocra necessita una dotació setmanal de 50mm,
s’utilitzarà reg localitzat. El cultiu estarà en camp
dos mesos, el que significa un volum de 400mm
durant tot el cultiu. Això equival a 4000m3/ha,
amb un preu de l’aigua de 0,1€/m3, obtenim un
cost de 400€ per una hectàrea.
94
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
9,64
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
En primer lloc, es realitzarà un primer càlcul de
la quantitat de cinta de reg necessaris per establir
una hectàrea de terreny. Per 10.000 m2 i amb
una distància de 0,9m entre files, considerant un
coeficient per vials i camins de 0.8, els metres
d’encoixinat de polietilè necessaris són de 8889
metres. Les característiques de les bobines del
material de polietilè són les següents:
• Pes de la bobina de la cinta de reg: 28.12 Kg
• Metres d’una bobina de cinta de reg: 2286 metres.
Les bobines necessàries seran de 3,9 a 130,53€/
bobina, el cost de la cinta de reg serà de 509,06€.
La maquinària necessària per a la col·locació de la
cinta de reg serà un tractor amb un aparell destinat
a col·locar la cinta de reg. A la taula 52 podem
observar el cost fix del tractor per dues hores de
treball en una hectàrea.
temps estimat per la feina
valor adquisició
hores de treball anuals
amortització-desgast
amortització-obsolescència
interessos
magatzem
assegurança
2,00
36.000
500
12.000
20
7
0,1
0,2
Taula 52: Costos fixes per la col·locació de la cinta de reg per al cultiu
de l’ocra. (font: elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
13,09
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 53: Costos variables per la col·locació de la cinta de reg per al
cultiu de l’ocra. (font: elaboració pròpia)
Els operaris que es precisen per a realitzar la tasca
són un tractorista i un peó agrícola. El factor
horari per instal·lar un hectàrea de terreny és de
dues hores de maquinària i de peó auxiliar. El salari
del peó agrícola serà de 5,85€/h i el del tractorista
de 10,66€/h
Tindrem un peó agrícola contractat durant tota
la campanya, ja que serà l’encarregat de controlar
la instal·lació de reg, manteniment tant de la
parcel·la com de la maquinària o de la instal·lació
de reg, i d’ajudar en les diferents tasques que

equereixin d’un peó. El salari del peó serà de
164,85€/setmana, i com el tindrem contractat les
55 o 58 dies (8 setmanes) que durarà el cultiu, el
salari total del peó agrícola serà de 1318,8€.
A la taula 54 podem observar els costos
d’adquisició de la instal·lació de reg per hectàrea
cultivada (Sabater, P, et al 2003), on s’incorpora el
preu del tanc per la fertirrigació, amb una capacitat
de 2100l, amb un valor d’adquisició de 941€
(www.gardencenterejea.com). Considerarem que
la vida útil de la instal·lació serà de 40 anys.
instal·lació reg
construcció caseta goteig
material de construcció
instal·lació reg caseta
tanc fertirrigació
instal·lació tubs
excavadora
instal·lació reg finca
total
amortització instal·lació de reg
383,2 €
12,31 €
1.773,67 €
941 €
488,13 €
1.633,66 €
5.231,97 €
130,79 €/any
Taula 54: Valors d’adquisició per la instal·lació del sistema de reg per
al cultiu de l’ocra. (font: elaboració pròpia)
Tenint en compte que el cultiu de l’ocra durarà 2
mesos, podem dir que el cost d’amortització de
la instal·lació de reg assignable al cultiu serà de
21,79€.
Els requeriments nutricionals per al cultiu de
l’ocra per obtenir unes bones produccions, són
uns 230 kg/ha de nitrogen, 140 kg/ha de fòsfor
i 120 kg/ha de potassi (www.sica.gov.ec). Per introduir
el fertilitzant en el sistema de reg, aplicarem
un complex NPK 15-15-15 amb un preu de
45,20€/100kg, essent el preu mitjà pagat pels
pagesos durant l’any 2009.(Generalitat de Catalunya)
Pel que fa a la sembra, la separació de les plantes
dins de la línia serà d’entre 40 o 50 cm., amb
una separació entre files de 90cm., la qual cosa
suposa una densitat de 22.222 -27.770 plantes/
ha (Rubatzkay i Yamagutchi, 1983).
El material utilitzat serà planter. Quan les plantes
tinguin una alçada de 15cm i quatre fulles verdaderes.
Es trigarà unes 0,71 hores per hectàrea,
amb tractorista, peó fix i un peó extra. El salari del
peó extra serà de 5,85€/h. (Generalitat de Catalunya,
2009)
h
Taula 55: Costos fixes per l’ús de la trasplantadora per al cultiu de
l’ocra. (font: elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
4,66
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
Taula 56: Costos variables per la trasplantadora per al cultiu de l’ocra.
(font: elaboració pròpia)
Una altra tasca a realitzar en el cultiu de l’ocra
serà l’aplicació de productes fitosanitaris. Només
es farà un tractament. Les principals plagues i
malalties del cultiu de l’ocra són:
• Meloidogyne incognita o Rotylenchulus reniformes,
a les quals és molt sensible, per prevenir-les
és bo preparar una bona rotació de
cultius.
• Els paràsits que ataquen a les fulles Heliotis
ssp., Ostrina nubinalis, i larves de Liriomyza
ssp.; en la majoria d’aquestes plagues els
danys són de tipus estètic.
• La majoria de problemes els ocasionen Aphis
phabae, A. Gossipii y Myzus persicae; normalment
la seva aparició esta relacionada a un excés
de fertilització nitrogenada.
Per aquesta tasca necessitarem un tractorista i un
polvoritzador de barres suspès amb una capacitat
de 800l. El temps estimat per aquesta tasca serà
de 0,17h/ha.
.
.
95

h
Taula 57: Costos fixes del polvoritzador per al cultiu de l’ocra. (font:
elaboració pròpia)
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
Taula 58: Costos variables per al polvoritzador per al cultiu de l’ocra.
(font: elaboració pròpia)
La recol·lecció es farà manual a les set setmanes
posteriors a la plantació, al mes d’Agost. S’ha
de tenir en compte els requeriments i realitzar
una formació als treballadors, ja que l’ocra pot
produir irritació als ulls i dermatitis a les mans i
s’aconsella realitzar la recol·lecció amb mascareta
i guants.
Per aquesta tasca necessitarem 4 operaris amb
un jornal de 8 hores per hectàrea, més un tractor
amb remolc. La producció pot ser entre 10 i 15t/
ha, el que representa dos viatges del remolc.
nº de viatges
temps del viatge
valor adquisició
hores de treball anuals
amortització-desgast
amortització-obsolescència
interessos
magatzem
assegurança
reparacions i manteniment
cost fix total del remolc
cost fix total remolc + tractor
cost fix total remolc + tractor
Taula 59: Costos fixes del remolc usat en la recol·lecció per al cultiu
de l’ocra. (font: elaboració pròpia)
96
2,00
1,00
4.000
50
200
20
7
0,1
0,2
0,75
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
1,09
20,00
4
3,36
0,08
0,16
0,75
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
consum gasoil
preu gasoil
combustible
lubricants i manteniment
costos variables
costos variables
Taula 60: Costos variables del remolc usat en la recol·lecció per al
cultiu de l’ocra. (font: elaboració pròpia)
A la taula 61 es mostra un resum del costos parcials
totals per al cultiu de l’ocra.
Taula 61: resum de costos per al cultiu de l’ocra. (font: elaboració pròpia)
3.3.2.4. El cultiu del cumquat.
400
225
225
509,07
2.777
28,48
1.318,80
1,8122
21,32
15,67
11,72
225,68
5.759,55
151,37
21,79
173,16
5.932,71
9,80
0,47
4,59
1,96
6,55
13,09
l/€
€/l
€/h
€/h
€/h
€
El cumquat es cultiva com qualsevol cítric. Per a la
preparació del terreny, el primer que es farà serà
una passada amb l’arada per al volteig i grada,
amb eliminació de males herbes i incorporació
d’adob.
El marc de plantació ha de permetre la mecanització
dels diferents tractaments i aplicacions mecanitzades.
El marc de plantació serà de 7m x 7m,
això suposa una densitat de plantació de 200 arbres/ha.
El material vegetal utilitzat seran arbres
a punt per trasplantar (amb l’injert ja fet).
Trasplantarem els arbres a mitjans de l’hivern i
fins a finals de la primavera. Molts agricultors fan
la plantació a la primavera, però es millor si es fa
a l’hivern ja que la planta ja haurà desenvolupat
part del sistema radicular i estarà més preparada
per suportar les primeres calors de la primavera.
(Morín, 1985)
Els cítrics necessiten una dotació anual de
6000m3 /ha en reg localitzat. Amb aquest sistema

de reg es pretén millorar la dosificació del reg, tenint
un major aprofitament de l’aigua i disminuint
les pèrdues per evaporació. Al mateix temps
s’aconsegueix un augment de la producció, una
humitat uniforme en el sòl, evitant les tasques
de nivellar el terreny i un estalvi de la mà d’obra.
(Soler i Soler, 2006)
Resulta totalment necessari el control de les males
herbes, ja que evitarem la competència pels
nutrients, millorant l’aprofitament d’aquests, i
perquè facilita l’execució de les diferents tasques
a realitzar en el cultiu. El control de les males herbes
es pot fer amb productes químics o utilitzant
diferents sistemes de laboreig.
És interessant el laboreig profund (no superior a
10cm) del sòl durant la primavera, quan ja no hi
hagi risc de gelades, així s’aconsegueix enterrar
les herbes d’hivern, augmentant el percentatge
de matèria orgànica del sòl. També es pot realitzar
laboreig superficial, des de la primavera fins al setembre,
amb la finalitat de conservar l’estructura
del sòl, deixant-lo net de vegetació no desitjada.
Si s’ha fertilitzat el camp, aquesta tasca servirà
per enterrar l’adob, facilitant el contacte amb el
sistema radicular de la planta. (Soler i Soler, 2006)
En el cultiu de cítrics, les plagues juguen un paper
molt important, tant des del punt de vista de la
producció com de la qualitat dels fruits, el que pot
afectar seriosament la seva rendibilitat, i d’aquí la
importància del seu estudi. (Julià i Server,2001)
Les plagues principals són:
• Àcar Roig (Panonychus citri Mc Gregor): encara
que ataca totes les espècies, és especialment
important en les varietats del grup navel.
• Aranya Roja (Tetranychus urticae Koch): principalment
present en les mandarines clementines.
• Mosca blanca dels cítrics (Aleurothrixus floccosus
Mask): ataca totes les espècies i varietats
de cítrics, sense mostrar preferència per
cap d’elles. L’enemic natural més eficaç per
a aquest insecte és l’himenòpter Cales noaki
How.
• Áfids: Són un conjunt d’artròpodes de la classe
Insecte, ordre Hemiptera, subordre Aphididae.
Els més freqüents a la zona de cultiu són Aphis
spiraecola Patch, i Aphis gossypii Glover, essent
aquest últim el vector més eficaç per a la
transmissió del virus de la tristesa a Espanya.
El control biòtic d’aquestes plagues es pot fer
a partir de l’himenòpter Lysiphlebus testaceipes
Gresson.
• Cocco: Pertanyen a la classe Insecte. Els principals
que afecten la citricultura espanyola són
Lepidosaphes beckii Newman, Parlatoria pergandei
Comstock i Aonidiella aurantii Masketll.
Aquests insectes presenten enemics naturals
eficaços entre els que es troben Rodolia cardinaliskMuls
o Criptolaemus montrouzieri Muls.
• Lepidòpters: Arna dels cítrics (PRAYS citri Mill),
CACOECIA (Cacoecimorpha pronubana Hbn.),
Minador de les fulles (Phyllocnistis citrella
Stainton), Mosca de la mediterrània (Ceratitis
capitata Wied). La lluita biològica fins ara no ha
donat bons resultats, encara que sí la lluita autocida,
consistent en l’alliberament massiva de
mascles criats en laboratori i esterilitzats amb
radiacions.
• Malalties causades per fongs: Phytophthora
spp,. Podridura blanca de les arrels, Alternaria,
botritis, Podridura, Antracnosis.
• Malalties causades per bacteris: Cancrosis o
xancre.
• Nematodes: Tylenchulus semipenetrans Cobb
• Virosis i malalties afins : Psoriasi, Tristesa.
Per al tractament fitosanitari, utilitzarem un polvoritzador
arrossegat o un atomitzador.
Una tasca important en el cultiu de cítrics és
la poda anual, aquesta consisteix en eliminar
les branques mal formades, endurides o mal
col·locades, al mateix temps que s’intenta que
augmenti la penetració de llum i de productes
fitosanitaris polvoritzats. Normalment es realitza
desprès de la recol·lecció, quan ja no hi ha risc de
gelades.
En arbres que són vells i estan descuidats, es pot
realitzar una poda de rejoveniment, amb la finalitat
de canviar l’esquelet de l’arbre, confegint fusta
nova apta per produir. (Soler i Soler, 2006)
Tradicionalment, una primera anàlisi sobre la
viabilitat d’un cultiu s’efectua mitjançant el càlcul
dels seus costos de cultiu per hectàrea, i per
l’estimació del seu rendiment anual, el que permet
establir els anomenats llindars de rendibilitat,
que es defineixen segons l’estructura de
costos utilitzada. Així, si a aquesta estructura es
consideren els anomenats costos d’oportunitat
de l’empresari (renda de la terra, interessos del
capital invertit, etc.), aquest llindar serà el preu
97

a partir del qual l’empresari cobreix tots els seus
costos de producció, i per tant pot obtenir un benefici
per a la seva activitat empresarial pròpiament
dita (Julià i Server,2001). La taula 62 ens
mostra un resum dels costos per cítrics exposat
per Amorós 2006, en el llibre “Producción de
Agrios”.
Taula 62: Resum dels costos totals anuals per al cultiu del cumquat.
(font: Soler i Soler, 2006)
Els costos variables dels factors de producció,
corresponen a la totalitat de factors variables de
producció. Dins d’aquest grup ens trobem les matèries
primeres.
El cost de l’aigua és de 708,59€/ha, si el comparem
amb els de Millán 2008, en el document “Estimació
dels costos de producció de fruita fresca
a Catalunya, Any 2008”, podem dir que el valor és
correcte, ja que per a Millán els valors pera i poma
són molt semblants essent aquest cost de 760€/
ha, però amb dotacions de reg de 10000m3 /ha.
Per tant donarem per vàlid el valor de Soler i Soler.
Els costos de fertilitzants i herbicides són valors
molt semblants per a tots els autors consultats.
Millán ens dóna un valor de 332,1 €/ha d’adob
pel cultiu de la poma a Lleida i de 496,57€/ha
d’adob per a la pera a Lleida. En el cas dels tractaments
fitosanitaris a la província de Lleida els
valors de costos són de 425€/ha a la producció
de pera i de 425€/ha a la producció de poma. Per
tant considerem que els valors que dóna Soler i
98
708,59
495,78
453,27
60,85
70,49
1.333,99
3.122,97
312,37
476,28
56,86
327,15
1.172,66
4.295,63
570
285,77
62,46
74,97
993,2
5.288,83
Soler per als cítrics són correctes.
Pel que fa a la mà d’obra el valor obtingut per Soler
i Soler és de 1333’99€/ha. A la publicació de
Millán, els costos de mà d’obra són de 2076,48€/
ha per la poma i 1849,17€/ha per la pera. Són valors
superiors als obtinguts per Soler i Soler, però
consultant la publicació de la FAO, “Evaluación
Económico - Financiera de los sistemas de cultivo
en cítricos ecológicos (orgánicos) versus convencionales”,
de l’any 2001, el valor obtingut de mà
d’obra per a sistemes convencionals en cítrics és
de 1245,92€/ha. (Julià i Server,2001)
Els costos fixes assignables al cultiu, estan formats
per l’amortització de la plantació, reposició
d’arbres i la instal·lació de reg; en el nostre cas
donarem per vàlids els assignats per Soler i Soler,
ja que aquests valors són molt semblants als publicats
per la FAO, i als de Millán.
Altres costos fixes assignables al cultiu són els
costos fixes de la maquinària pròpia i impostos i
assegurances.
3.3.2.5. El cultiu del Litxi.
El cultiu del litxi començarà a donar fruits a partir
del tercer any, els dos primers anys només seran
per al seu correcte desenvolupament, la seva vida
econòmica pot durar 25 anys.
La plantació de litxi es pot realitzar en qualsevol
època del any, excepte en èpoques molt càlides,
fredes o amb forts vents. La tardor és generalment
preferible si no hi ha reg, ja que el litxi és força
exigent en aigua en la seva fase d’establiment en
camp, però si es una zona amb risc de gelades és
millor fer-ho a la primavera. (Galan, 1987)
En el nostre cas disposem de reg i per tant ho farem
a la primavera, trasplantarem els arbres al
mes d’Abril, així ens assegurarem de que durant
els primers estadis de vida l’arbre no té problemes
amb les temperatures.
El primer que farem serà una passada amb l’arada
per al volteig i grada, amb eliminació de males
herbes i incorporació d’adob.
El marc de plantació serà un sistema intermig
que es practica a Florida, sembrant els litxis amb
distàncies de 7m a 9m, impedint posteriorment
la sobredensitat amb podes de formació. (Galan,
1987)

En el nostre cas el marc de plantació serà de 7m
x 9m, això suposa unes densitat de plantació de
159 arbres/ha. El material vegetal utilitzat seran
arbres propagats pel sistema de “acodo aèreo”.
A l’inici de la plantació és necessària una poda
de formació per a establir una estructura forta en
els arbres joves, evitant que hi hagi branques per
sota dels primers 50cm de l’arbre i deixant entre
3 i 4 branques; d’aquesta manera facilitarem les
posteriors collites. Després d’això, es realitzarà
una poda de manteniment per treure les branques
danyades pel vent, gelades o malalties. Cal
evitar les podes en forma V a causa de la naturalesa
trencadissa de la fusta. És important atorgar
a l’arbre d’una forma apropiada que permeti una
major exposició al sol dels òrgans fructífers i així
assegurar una major producció de fruits. (Galan,
1987)
Encara que el litxi té un requisit d’aigua alt, no
suporta la inundació ja que l’aigua estancada indueix
la putrefacció de l’arrel. El sistema de reg
emprat serà l’aspersió alta, és el sistema més empleat
a Florida, ja que és altament recomanable
en les zones amb risc de gelades o amb baixa humitat
ambiental, així s’eviten situacions desfavorables.
(Galan, 1987)
El litxi necessita una dotació anual d’aigua de
1250mm 1700mm. A l’època juvenil i per a facilitar
el quallat del fruit, se suspendran els regs.
Els arbres joves tendeixen a créixer poc a poc i
han de rebre aplicacions només lleugeres d’un
fertilitzant complet. Els arbres madurs són més
pesats i s’han de fertilitzar regularment de primavera
a estiu. Es recomana l’ús de fertilitzants formulats
per a les plantes pròpies de mitjans àcids.
El litxi requereix 1 o 2 aplicacions de fertilitzants
a l’any, en sòls profunds i unes 4 en sòls lleugers.
Els fertilitzants més utilitzats a Florida, són compostos
amb un 6-8% de nitrogen, 2-4% d’àcid
fosfòric assimilable, 6-8% de potassa i 3-4%
de magnesi. El nitrogen és l’element que més
s’aplica, essent freqüents unes dosis de 70-90kg/
ha. En sòls calcaris, amb un pH elevat, s’hauran
d’aplicar ferro, zinc i magnesi 2 o 3 cops l’any.
(Galan, 1987)
Pel que fa al control de males herbes, s’ha de tenir
en compte que no es podrà fer un laboreig del sòl,
ja que les arrels del litxi són força superficials. Per
al control de males herbes Galan recomana herbicides
de contacte.
Les principals plagues que afecten el litxi són:
• Aceria litchii kiefer: és un àcar que afecta a les
fulles i a les inflorescències, és una de les principals
plagues que afecten el fullatge del litxi.
Provoca picadures, laceracions i arrugues a la
part superior de les fulles, torçant-les i bronzejant-les.
El control d’aquesta plaga s’ha de
fer des de l’injert. Si ja esta la plaga al camp
s’haurà de tractar amb productes químics
abans de l’inici de la brotada vegetativa de
l’arbre.
• Indarbela quadrinotata Walker i I. Tetraonis Moore
: és una plaga que només afecta en l’estat
d’eruga, forada la fusta de l’arbre intervenint
les conduccions de saba amb la conseqüent
aturada del creixement. Per al seu control
s’hauran de netejar els arbres o aplicar productes
químics tapant els orificis, és un mètode
molt laboriós. (Galan, 1987)
• Els nemàtodes Hemicriconemoides mangiferae
i Xiphinema brevicolle causen una decoloració
groguenca de les fulles, defoliació o inclús la
mort i el declivi de nombrosos horts de litxi.
El nemàtode de les ganyes de l’arrel, Meloidogyne
javanica, també ocasiona danys però és
menys prevalent.
• Els fongs Cephaleuros virescens, Gleosporium
sp. i Phomopsis sp. provoquen taques i el bronzejat
de les fulles del litxi. Clitocybe tabescens
causa la putrefacció de l’arrel i generalment
ataca els arbres de litxi plantats en antigues
plantacions de roure. Se sap que aquest fong
es refugia en els peus vells del roure des d’on
es propaga a les arrels del litxi.
La recol·lecció es farà manualment; el litxi florirà
a la primavera, això significa que es podrà collir al
abril o maig, segons la temperatura i la rapidesa
de maduració del fruit.
Es recol·lectarà com el raïm, tallant les branques
on hi han agrupacions de fruits.
Per al consum en fresc el fruit es cull quan està
totalment acolorit; per a l’embarcament, quan només
està en part acolorit. La maduració final de
la fruita causa les protuberàncies a la pell el que
indica que el fruit ha madurat i que és el moment
òptim de la collita. Les fruites rarament es recullen
individualment, normalment es recullen en
raïms. Els raïms normalment es cullen amb una
porció de tija i unes quantes fulles per prolongar
la frescor. La collita es realitza cada 3-4 dies du-
99

ant un període de 3-4 setmanes. (Galán, 1987)
Els rendiments finals varien amb el conrear, edat
de l’arbre, malalties, presència de pol·linitzadors
i pràctiques culturals. Un arbre de 5 anys pot produir
500 fruites, un de 20 de 4.000-5.000 fruites
(72.5-149.6 kg). El rendiment mitjà anual és
aproximadament de 10.000 kg per hectàrea.
Per al cas del litxi, considerarem els mateixos costos
que amb el cumquat.
Taula 63: Resum dels costos totals anuals per al cultiu del litxi. (font:
Soler i Soler, 2006)
3.3.3. Determinació de la viabilitat econòmica
dels cultius.
3.3.3.1. Col xinesa.
Tenint en compte que els costos parcial totals per
la producció de col xinesa en una hectàrea de superfície
són de 11592,80€ i la producció total és
de 32.000kg/ha, el preu d’equilibri serà de 0,35€/
kg.
El cultiu de la col xinesa, es pot plantar des del
Juliol fins al Setembre, això farà que puguem
recol·lectar en els mesos de Novembre, Desembre
i fins i tot al Gener, depenent de la climatologia
de la zona i del cicle de la varietat escollida.
La figura 70, ens mostra la línia d’evolució dels
preus de comercialització de la col xinesa a Mer-
100
708,59
495,78
453,27
60,85
70,49
1.333,99
3.122,97
312,37
476,28
56,86
361,45
327,15
1.534,11
4.657,08
.
cabarna, durant els anys 2008 i 2009, i també
podem observar que el preu d’equilibri obtingut,
es troba per sota d’aquesta línia en els mesos de
recol·lecta de la col xinesa.
El preu mitjà de la col xinesa durant l’any 2009 és
de 0,67€/kg, com el preu d’equilibri és inferior a
aquest, podem concloure dient que el preu mitjà
de comercialització de la col xinesa, és superior
en un 50% al punt d’equilibri trobat, considerant
els costos especificats en l’avaluació econòmica.
Figura 69: Evolució del preu de comercialització a Mercabarna de la
col xinesa, en els darrers anys, introduint el preu d’equilibri calculat.
(font: elaboració pròpia)
3.3.3.2. Batata.
Tenint en compte que els costos parcial totals per
la producció de batata en una hectàrea de superfície
són de 7857,48€ i la producció total és de
23.000kg/ha, el preu d’equilibri serà de 0,42€/kg.
El preu mitjà de la batata comercialitzada a Mercabarna
durant l’any 2009 és de 0,84€/kg, com el
preu d’equilibri és inferior a aquest podem concloure
dient que el preu mitjà de comercialització
de la batata és aproximadament el doble del punt
d’equilibri trobat, considerant els costos especificats
en l’avaluació econòmica.
La batata es pot plantar del Juny al Setembre, això
farà que puguem recol·lectar en els mesos de setembre
fins al gener del següent any, depenent
de la climatologia de la zona i del cicle de la varietat
escollida. La figura 71, ens mostra la línia
d’evolució dels preus de comercialització de la
batata a Mercabarna, durant els anys 2008 i 2009,
i també podem observar que el preu d’equilibri
obtingut, es troba per sota d’aquesta línia en els
mesos de recol·lecta de la batata.

Figura 70: Evolució preu de comercialització a Mercabarna de la batata,
en els darrers anys, introduint el preu d’equilibri calculat. (font:
elaboració pròpia)
3.3.3.3. Ocra.
Tenint en compte que els costos parcials totals
per la producció de l’ocra en una hectàrea de superfície
són de 5932,55€ i la producció total és de
12.000kg/ha, el preu d’equilibri serà de 0,49€/kg.
El cultiu de l’ocra es pot plantar a finals de Juny
i inici del Juliol i es recol·lectarà a l’inici del Setembre,
depenent de la climatologia de la zona i
del cicle de la varietat escollida. La figura 72, ens
mostra la línia d’evolució dels preus de comercialització
de l’ocra a Mercamadrid, durant els anys
2008 i 2009, i també podem observar que el preu
d’equilibri obtingut, es troba per sota d’aquesta
línia en els mesos de recol·lecta de l’ocra.
Figura 71: Evolució preu de comercialització a Mercamadrid de l’ocra,
en els darrers anys, introduint el preu d’equilibri calculat. (font: elaboració
pròpia)
El preu mitjà de l’ocra comercialitzada a Mercamadrid
durant l’any 2009 és de 3€/kg, com
el preu d’equilibri és inferior a aquest podem
concloure dient que el preu mitjà de comercialització
de l’ocra,és sis vegades superior al punt
d’equilibri trobat, considerant els costos especificats
en l’avaluació econòmica podem concloure
dient que l’ocra serà econòmicament viable.
3.3.3.4. Cultiu del cumquat.
El cultiu del cumquat tindrà una vida útil de 12 a
15 anys, i es recol·lectarà en els mesos de desembre,
gener i febrer, depenent de la climatologia de
la zona i del cicle de la varietat escollida. La figura
73, ens mostra la línia d’evolució dels preus de
comercialització del cumquat a Mercamadrid, durant
els anys 2008 i 2009.
Tenint en compte que els costos parcials totals
per la producció del cumquat en una hectàrea de
superfície són de 5650,28€ i la producció total en
un any és de 6.000kg/ha., el preu d’equilibri serà
de 0,94€/kg.
El preu mitjà del cumquat durant l’any 2009 és
de 7,50€/kg, com el preu d’equilibri és inferior a
aquest podem concloure dient que el preu mitjà
de comercialització de la col xinesa és superior en
un 50% al punt d’equilibri trobat, considerant els
costos especificats en l’avaluació econòmica.
Figura 72: Evolució preu de comercialització a Mercamadrid del
cumquat, en els darrers anys, introduint el preu d’equilibri calculat.
(font: elaboració pròpia)
101

3.3.3.5. Cultiu del litxi.
Tenint en compte que els costos parcials totals
per a la producció del litxi en una hectàrea de superfície
són de 5650,28€ i la producció total és
de 10.000kg/ha, el preu d’equilibri serà de 0,56€/
kg.
El cultiu del litxi es pot recol·lectar durant els
mesos de primavera, Abril i Maig, depenent de
la climatologia de la zona i del cicle de la varietat
escollida. La figura 74, ens mostra la línia
d’evolució dels preus de comercialització del litxi
102
Figura 73: Evolució preu de comercialització a Mercabarna del litxi,
en els darrers anys, introduint el preu d’equilibri calculat. (font: elaboració
pròpia)
a Mercabarna, durant els anys 2008 i 2009, i també
podem observar que el preu d’equilibri obtingut,
es troba per sota d’aquesta línia en els mesos
de recol·lecta del litxi.
El preu mitjà de l’ocra comercialitzada a Mercabarna
durant l’any 2009 és de 7,50€/kg, com el
preu d’equilibri és inferior a aquest podem concloure
dient que el preu mitjà de comercialització
del litxi és superior al punt d’equilibri trobat,
considerant els costos especificats en l’avaluació
econòmica podem concloure dient que el cultiu
del litxi serà econòmicament viable.

4
discussions

4.1. Determinació dels principals productes.
L’any 2008 Catalunya representa un 16% de la
població total de l’Estat Espanyol, dins d’aquest
percentatge es troba inclosa la població immigrada.
A l’analitzar els moviments migratoris des de
la perspectiva dels diferents Àmbits del Pla territorial
del Govern de la Generalitat, comprovem
que l’Àmbit Metropolità concentra un 63% dels
estrangers residents a Catalunya. (Idescat, 2008)
A nivell comarcal, podem destacar amb diferència
el Barcelonès amb el major número d’immigrats
(381.000 habitants), per aquest motiu les enquestes
s’han realitzat a la ciutat de Barcelona.
Al comparar el resultat de les enquestes amb
diferents fonts bibliogràfiques com Vidal i Ngo,
2007, podem dir que els resultats són similars.
Els productes més essencials o demandats pels
col·lectius dels indis, magribins i pakistanesos
són: pebrot, ocra, ceba, patata, iuca, taro, taronja,
plàtan mascle, tahina, carela, dinda, mango, meló,
granades i varietats de llegums. Els aliments que
componen la cuina marroquina són els típics de
la dieta mediterrània, com el blat i la civada en
forma de pa, cuscús o pastes, l’oli d’oliva, les verdures
i hortalisses (pebrots, naps, carbasses, moniatos,
patates..), les fruites (dàtils, taronges, llimones..),
els llegums i petites quantitats de carn i
peix. (Vidal i Ngo, 2007).
Pel que fa al col·lectiu de població llatinoamericana
i carib, els productes més destacats són:
plàtan mascle, iuca, taro, batata, bananitos, bananes,
pinya, mango, papaya, guaiaba, maracujà,
coco, llimes, tomàquets, varietats de mongetes
(frijoles), els pebrots, els xilis, la ceba, mote.
Coincidint amb els resultats obtinguts en les
enquestes, les fruites tropicals més importants
segons “Nutrició Sense Fronteres” són: mango,
guanàbana, maracujà i plàtan mascle (verd i
madur). Cal dir que mengen més fruita del país
d’acollida i menys fruita tropical.
La població llatina és un col·lectiu amb un alt consum
de mongetes (36%), les llegums més consumides
en el seu país d’origen són: cigrons, llenties,
mongetes (d’ull), mongetes (vermella, negra,
soja, de llima), pèsols i faves. La dieta té una base
molt important en els cereals. El blat de moro és
el més utilitzat en aquesta zona com a aliment bàsic
amb el qual s’elaboren tortillas i tortas. També
es menja en forma de panotxa, en guisats, sopes
i torrat. Hi ha moltes varietats diferents de blat
de moro (mote, choclo) i s’utilitzen en diferents
preparacions culinàries. A l’anàlisi del MARM per
col·lectius, són el grup més adaptat als nostres
menjars. (MARM, 2007).
La compra alimentària dels equatorians tendeix
a presentar una menor concentració en les grans
zones urbanes que en les zones rurals o en les
poblacions petites. Els mercats es troben molt
ben valorats com a punt de compra dels productes
frescos i resulten molt similars als mercats
equatorians pel que fa a l’oferta de productes i
la qualitat esperada, especialment aquells que
han diversificat la seva oferta, en atenció a la
demanda creixent de productes utilitzats per estrangers.
Pel que fa a les botigues especialitzades,
cal diferenciar entre aquelles com fruiteries,
carnisseries o peixateries, que serveixen sovint
com a llocs preferents respecte al supermercat,
de les botigues especialitzades en productes llatinoamericans.
Es tracta de botigues gestionades
per població estrangera, no necessàriament del
mateix origen, on s’obtenen productes frescos o
envasats no localitzables en supermercats i que
formen part de les pràctiques alimentàries que es
mantenen en destinació. (Gil i Romo, 2008)
La permanència o canvi en l’alimentació es troba
marcada per modificacions variables en els
productes que es consumeixen, però agrupada
al voltant de certes tendències. La primera, una
forta permanència del consum d’arròs, que segueix
acompanyant en importants quantitats
els consums alimentaris quotidians, excepte
en els grups d’edat més joves. Contràriament,
el pa s’introdueix lentament i sovint en el marc
d’esmorzars i dinars que es realitzen fora de la llar.
Retrocedeix en canvi el consum de blat de moro o
de patates, si bé aquestes últimes segueixen estant
ben presents en els consums de la població
nascuda a l’interior.
No apareix, en canvi, com a molt elevat el consum
de fruites i hortalisses, el principal consum
es realitza en les amanides, que ocupen un espai
limitat dins del conjunt de la ingesta, en aparèixer
bàsicament com acompanyament en molts casos.
105

Més freqüent és el consum de sucs, tot i que a
Espanya s’abandona una pràctica estesa en origen
de preparar sucs naturals en liquadores, amb
l’excepció d’aquells que s’han adaptat al consum
regular de sucs de taronja. En canvi, s’incrementa
ostensiblement el consum de sucs envasats, que
serveixen d’acompanyament freqüent en els
àpats dels membres de la família. Un producte
important en la seva dieta que es modifica en la
freqüència de consum és el plàtan mascle, destinat
al consum fregit, que no obstant es manté en
destinació en forma de Patacona. Pel que fa a les
llegums, formen part d’un bon nombre de preparacions,
a causa de la seva importància en la dieta.
(Gil i Romo, 2008)
4.2. Adequació dels cultius segons el
territori.
En el present estudi s’ha proposat per la producció
de l’ocra una varietat de cicle curt (2 mesos),
trasplantar en el més de juliol i recol·lectar en setembre,
però no s’ha tingut en compte la capacitat
d’adaptació de la planta. A la província de Lleida,
en Jaume Plà un agricultor de Bellvís, sembra
l’ocra a finals d’abril i la comença a collir al agost
i setembre.
En cap cas s’ha considerat utilitzar mètodes per
augmentar la temperatura del sòl. Pel que fa a
l’ocra, en les regions fredes o per aconseguir collites
primerenques, es pot escalfar el sòl amb
plàstics negres durant tres o quatre setmanes
abans de la trasplantació. (Smith, 2007)
Aquest agricultor de Bellvís també produeix: meló
amarg o carela (Momordica charantia), albergínia
africana (Solanum Macrocarpum), lufa acutangula,
tomatillo (Phisalis ssp.), carbassa (locuat), mongeta
xinesa (blanca i verda), amarant, tinda, nople, i
pak choy. (Comunicació oral de Jaume Plà, 2010)
El cultiu de la col, és un cultiu apte. En el nostre
estudi hem tingut en compte la temperatura per
la formació dels cabdells, essent les òptimes entre
els 15ºC i els 16ºC. (Rubatzky, 1993). Durant
els mesos de Juny al Setembre, en la zona costanera
de Catalunya, ens trobem amb temperatures
106
Si a això sumem el fet que les condicions d’arribada
generen dificultats per a una adaptació adequada
a nous productes i inestabilitat en els ingressos
lligada a les dificultats per a la inserció laboral
en destinació i als compromisos econòmics adquirits
amb familiars en origen, apareixen riscos
evidents de generar comportaments alimentaris
inadequats. Això coincideix en bona mesura
amb les observacions realitzades per ACNielsen
(2004) respecte als immigrats llatinoamericans a
Espanya, i apunta la necessitat de realitzar observacions
precises sobre altres col·lectius, tot i que
les diferències entre les alimentacions de cada un
són molt importants.
mínimes mitjanes superiors a 15ºC. Les crucíferes
es cultiven en zones més fredes que les nostres,
a tota Europa (Dixon, 2007). D’altre banda, s’ha
constatat que hi ha bones possibilitats de cultivar
la col xinesa a l’aire lliure a la zona d’Astúries,
donant uns rendiments de 40t/ha. (Fueyo, 1988).
El moniato és un cultiu tradicional en el nostre
país, la latitud i el clima càlid durant l’estiu permeten
que la planta es desenvolupi correctament.
El litxi és una planta que troba el seu lloc idoni
a les zones subtropicals humides del planeta.
El problema fonamental d’aquest cultiu són els
baixos rendiments que s’obtenen a causa dels peculiars
requeriments d’estrès (hídric i / o tèrmic)
que aquesta espècie demanda per a florir adequadament.
La planta tolera gelades de curta durada i
intensitat i temperatures de fins a 40 º C, però és
molt sensible a condicions de baixa humitat, particularment
a l’època de fructificació. El rang òptim
de temperatura per al litxi se situa entre 20 i
35 º C, amb el zero vegetatiu al voltant dels 15-16
º C. Per contra, l’existència d’un període fred (mínimes
entre 8 i 14 º C) i sec a la tardor i començament
de l’hivern, afavoreix la floració disminuint
els fenòmens d’errades tan típics d’aquesta espècie.
Per això no es recomana plantar litxis en llocs

on les temperatures mínimes i la precipitació total
durant els tres mesos abans de la floració superen
els 15 º C i 150 mm respectivament. El litxi
s’adapta a sòls de molt diversa profunditat, fins a
40 cm a Florida, i textura, amb continguts fins i tot
del 40% d’argila, encara que en aquest últim cas
requereix un excel·lent drenatge. No obstant això,
l’arbre pot suportar fins a 15 dies en terrenys entollats
sense patir seriosos danys, el que parla de
la seva bona adaptació a condicions marginals de
sòl. Tot i això, la majoria dels autors assenyalen
com a condicions idònies: sòls frescos, profunds,
amb bon drenatge, abundant matèria orgànica
que afavoreixi el desenvolupament vegetatiu en
4.3. Discussió dels resultats de
l’avaluació econòmica dels cultius.
En el document de “Alimentación e inmigración”,
elaborat per Martín (2.005), ja s’introdueix una
exposició de dades estadístiques de l’evolució de
la comercialització de productes consumits per la
població immigrada a Mercamadrid entre els anys
2.000 i 2.004. Els que destaca són: bananitos que
van incrementar la seva comercialització entre
l’any 2.000 i 2.004 en un 1.800%; l’increment
del maracujà en un 125.000 %; altres productes
destacats han estat dàtils, manga, mangos, mores,
nectarines, papaia gegant, papaios, pinya baby,
pinyes i iuca.
Ja hi ha agricultors que es dediquen a cultivar
productes importats; un exemple és al Pla
d’Urgell, on enmig de les habituals plantacions de
fruiters de la zona hi ha un agricultor que cultiva
verdures destinades a la població xinesa com la
“Bo qua” o la “Che la”. Amb l’ajut de treballadors
d’aquesta comunitat, i seguint els seus consells,
aconsegueix cultivar aquests productes que després
ven directament als comerciants i restauradors.
D’aquesta manera, prescindint dels canals
habituals de comercialització, incrementa el seu
marge de benefici i aconsegueix un preu més digne
per la seva mercaderia, alhora que pot vendre
el seu producte en un punt més òptim de maduració.
(Ruralcat, 2009)
els primers anys i àcids amb pH entre 5,5-6,5. Tolera,
però, sòls alcalins (pH fins 8,5) amb una adequada
aportació, en aquest cas, de microelements
(Galán, 2007).
La llima s’ha descartat de l’estudi per ser estrictes
amb les restriccions climàtiques, però normalment
es pot cultivar en zones on hi ha llimoners.
(Amorós, 2006)
Pel que fa a l’ocra, en les regions fredes o per
aconseguir collites primerenques, es pot escalfar
el sòl amb plàstics negres durant tres o quatre setmanes
abans de la trasplantació. (Smith, 2007)
En l’actualitat ja es comencen a cultivar productes
exòtics a la província de Barcelona. (comunicació
oral de Mercabarna)
L’origen del cumquat és Àsia, Xina i Japó. Actualment
els principals països productors són: Espanya
(regió valenciana, costa malaguenya y Huelva),
el Marroc, Brasil, Israel, la Xina, Japó, Austràlia y
EEUU (Florida).(Xarxa de mercats municipals)
Pel que fa al litxi, en els últims anys del segle XX
s’ha produït un augment de plantacions de litxi a
Israel, i un notable interès pel cultiu a Espanya donat
els excel·lents preus que aquesta fruita obté
en el mercat. La producció de litxis a la Mediterrània,
pel moment gairebé en exclusiva a Israel,
es produeix a més a contraestació (Juliol-Agost)
dels proveïdors del mercat europeu (Sud-àfrica,
Reunió, Mauritius, Madagascar) encara que ha de
competir amb les tradicionals fruites d’estiu. Les
escasses plantacions peninsulars arriben a permetre
la seva recollida fins a finals de setembre i
la seva comercialització a finals d’octubre en què
els preus arriben fins i tot a xifres superiors a 6
euros / Kg (Galán, 2007)
A mesura que avancin a Espanya les investigacions
d’avaluació de cultivars i l’estudi de les tècniques
de cultiu i control de plagues, particularment
thrips, el litxi tindrà probablement un bon futur a
107

Espanya. De fet ja s’estan produint bons resultats
amb alguns conreus amb major precocitat, major
rendiment, amb estació de recollida més tardana
i fruits de millor qualitat (contingut equilibrat de
sucre i acidesa i millor proporció polpa / llavor)
108
com ara ‘Tai So’ i ‘Early Large Xarxa’ en els assajos
realitzats pel ICIA a les Canàries, i ‘Kwai Mai Pink’
i ‘Wai Chee’ a Màlaga. Per això és de preveure un
cert augment moderat del cultiu en zones lliures
de gelades a Espanya (Galán, 2007).

5
conclusions

Conclusions
• Els immigrats estan introduint canvis en els hàbits
alimentaris i afavorint la fusió gastronòmica
i la diversificació del mercat alimentari.
• Els principals clients d’aquests productes són
els diferents col·lectius de població immigrada
i cada cop hi ha més demanda per part de la
població autòctona.
• Els cultius de l’ocra, la batata, la col xinesa, el
litxi i el cumquat, són potencialment aptes per
ser produïts en el territori català, principalment
en les zones regables de la província de
Tarragona.
• La implantació de la batata, la col xinesa, el
cumquat, el litxi i l’ocra permetria diversificar
el negoci del pagès. L’agricultura catalana podria
satisfer així la demanda interna d’aquests
productes, reduint costos de transport.
• Els cultius més ben posicionats serien el litxi,
l’ocra o el cumquat, que tenen un marge de benefici
superior. Amb tot, també s’obtenen acceptables
marges comercials per la col xinesa
i la batata.
• Els cultius que l’estudi proposa ja s’han realitzat
amb èxit a altres zones del territori espanyol,
la qual cosa reforça la nostra tesi i la nostra
proposta.
• El present estudi es el punt de partida de la investigació
en innovació alimentària, impulsada
per les universitats i centres de recerca que
han de continuar amb l’experimentació i dur a
terme estudis més exhaustius adaptats a cada
territori.
111

6
bibliografia

ALDOMÀ, I., 2009. Atles de la nova ruralitat. Fundació
del Món Rural. Lleida.
ALONSO, 2009. El quadern del jove emprenedor. Barcelona.
AMOROS , M., 1999. Producción de agrios. Segona edició.
Mundi-Prensa. Madrid.
AMAT, O., SOLDEVILA, P., 2004. Contabilidad y gestión
de costes. Ediciones Gestion 2000. Planeta DeAgostini
Profesional y Formacion S.L. Barcelona.
BRUNET, I., BELZUNEGUI A., PASTOR, I., 2000. Les tècniques
d’investigació social i la seva aplicació. Universitat
Rovira i Virgili, Servei Lingüístic. Tarragona.
CACÉRES, J., ESPEITX, E., 2006. Cuines en migració. Alimentació
i salut d’ equatorians, marroquins i senegalesos
a Catalunya. Fundació Jaume Bofill: Editorial Mediterrània,
Barcelona.
CERVELLON, M., DUBÉ, L., 2005. “Cultural influences in
the origins of food likings and dislikes”, Food quality
and preference, 16.
CUADRADO, JR., IGLESIAS, C. y LLORENTE, R. 2007. Inmigración
y mercado de trabajo. Análisis de algunas
cuestiones fundamentales. Fundación BBVA. Madrid.
DELOITTE, 2004. Informe del sector de frutas y hortalizas
(oferta, distribución y demanda). Armonización y
homogeneización de frutas. Estudio de frutas y hortalizas
frescas. Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación.
Madrid.
DIXON, GR., 2007. Vegetable brassica and related crucifers.
CABI. Oxon, New Cork.
EFE, 2007. “Los importadores aprovechan el impulso
de la demanda de los latinos en España”. Latinoamérica
Exterior. Edición digital, nº 60. Madrid.
ESPEITX, E., CACÉRES, J., 2009 Percepció i anàlisi de la
seguretat alimentària de persones immigrades a Catalunya.
Agència Catalana de la Seguretat Alimentària.
Departament de Salud. Generalitat de Catalunya.
FAO, 2000. “ El futuro de nuestra tierra. Enfrentando
el desafio”. Guías para la planificación integrada para
el desarrollo sostenible de los recursos de la tierra.
www.fao.org. Roma.
FAO, 2007. Land evaluation. Towards a revised framework.
Land and water discussion paper 6. Food and
Agriculture Organization of the United Nations. Roma.
FUEYO, MA., 1988. Posibilidades del cultivo de la col
china (Brassica Pekinensis) en Asturias. Instituto de Experimentación
y Promoción Agraria (IEPA). Villaviciosa.
GABACCIA, D.R. 1998. “We Are What We Eat”, Harvard
University Press, Cambridge, MA.
GALÁN, V., 1987. “El cultivo del litchi” Estudio FAO de
producción y protección vegetal. Organización de las
Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación.
Roma.
GALÁN, V., 2007. “Adaptación y desarrollo de frutas
tropicales y subtropicales menores en España ” Acta
de horticultura nº48. Sociedad Española de Ciencias
Hortícola. XI Congreso SEACH. Albacete.
GALLAR, M., MAESTRE, J., LILLO, M., CASABONA, I., DO-
MINGUEZ, JM., 2007. “Consumo de alimentos en inmigrantes
de Elda y comarca” Cultura de los ciudadanos.
2º semestre, nº22. Alicante.
GIL, JM., ROMO, R., 2007. La identidad étnica como
factor determinanete de los hábitos de alimentación
de los inmigrantes latinos en Barcelona. CREDA, UPC,
IRTA. Barcelona.
GRANELL, J., 1974. Los Cítrico en España. Confederación
Española de Cajas de Ahorros. Madrid.
HUGUET., 2009. “Iuca Catalana”. La mañana. Lleida.
HIDALGO, M., 2001. La papaya: problemas y soluciones.
Publicació del autor, Gráficas vecindario S.L.. Las Palmas.
IGLESIAS, C., LLORENTE, R., 2008. “Nuevos factores de
crecimiento en el mercado de trabajo español”. Nuevos
factores de crecimiento, nº 367. Madrid.
IDESCAT, 2009. “ Els canvis en les explotacions agràries
catalanes (1999-2007)”. Dossiers Idescat, informació
d’estadística oficial, nº 2 juny’09. www.idescat.cat.
Generalitat de Catalunya. Institut d’Estadística de Catalunya.
INSTITUT CERDÀ, 2003. Informe Linea L1”Analisi de las
relaciones de las Pymes agroalimentarias con la distribución
comercial”. Ministerio de Agricultura Pesca y
Alimentación. Dirección General de Alimentación. Madrid.
JANSÀ, JM., GARCIA, P., 2004. “Salud e inmigración:
nuevas realidades y nuevos retos” Agència de Salut
Pública de Barcelona. Barcelona.
115

JULIÁ, JF., SERVER, RJ., 2001. “Evaluación Económico -
Financiera de los sistemas de cultivo en cítricos ecológicos
(orgánicos) versus convencionales”. Publicaciones
FAO. www.fao.org.
LANGREO, A., 2005. “Inmigración y “glocalización” de
la alimentación”, Distribución y Consumo ,nº X ,Marzo-
Abril.
MARM, 2008. Hábitos alimentarios de los inmigrantes
en España. Actualización 2007. Ministerio de Agricultura
Pesca y Alimentación i AC Nielsen. Madrid.
MAPA, 2004. Hábitos alimentarios de los inmigrantes
en España. Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación
y AC Nielsen. Madrid.
MAPA, 2007. Hábitos alimentarios de los inmigrantes
en España. Actualización 2007. Ministerio de Agricultura
Pesca y Alimentación i AC Nielsen. Madrid.
MAPA, INSTITUTO CERDÁ, 2007,. “Observatorio del
Consumo y la Distribución Alimentaria”. Informe
Anual, resultados 2007. Madrid.
MAPA, NIELSEN, 2007. “Los inmigrantes cada vez están
más integrados en los hábitos alimentarios de los españoles
y sus costumbres”. Informe nº 117.
MAROTO, JV., 1995. Horticultura herbacea especial. Edició
4º revisada i ampliada. Mundi-Prensa. Madrid.
MARQUEZ, L., 2004. Maquinaria agrícola : preparación
primaria, trabajo del suelo, Siembra, plantación y trasplante,
Distribución de fertilizantes, Protección de los
cultivos. Blake y Helsey España. Madrid.
MARTIN,VJ., 2006. “El colectivo inmigrante como consumidor”
Congreso Internacional de comercio urbano.
Mesa redonda: Aportaciones del fenómeno de la inmigración
al comercio urbano.
MARTIN, VJ., 2005. “Un análisis de la situación en el
mercado español”, Distribución y Consumo, nº X ,Marzo-Abril.
MARTINEZ CASASNOVAS, JA., BLANCO, O., BOIXADE-
RA, J., 2000. Avaluació del territori de Lleida per a usos
agrícolas. Generalitat de Catalunya, Departament de
Política Territorial i Obres Públiques, Programa per al
Planejament Territorial, Barcelona.
MILLAN, JS., 2008. Estimació dels costos de producció
de fruita fresca a Catalunya. Any 2008. Documents de
Treball Núm. 10. Departament d’Agricultura Ramaderia
i Pesca de la Generalitat de Catalunya.
116
MORENO, M. MORENO, A., MECO, R., 2007. Cultivo de la
okra en España. Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación.
Núm. 2126 Hojas Divulgadoras. Madrid.
MORIN, C., 1986. Cultivo de Cítricos. Instituto Interamenricano
de cooperación para la agricultura. San
Jose, Costa Rica.
MTI, 2007. Anuario estadístico de Inmigración. Ministerio
de Trabajo e Inmigración, Observatorio permanente
de la inmigración. Capítulo I, II. Madrid.
NAKASONE, H.Y., PAULL, R.E., 1998. Tropical Fruits. CAB
Interational. London, UK.
OLIVER, 2009. La immigració entre necessitat i oporunitat
per a l’economia. Cicle de conferències debats
sobre la immigració avui. 13 de Maig 2009.
ORTIZ-CAÑAVATE, J., 2003. Las máquinas agrícolas y
sus aplicaciones. Edisió sexta. Ediciones Mundi prensa.
Madrid.
PLAYÀ, J., 2008. “Catalunya ocupa el primer lugar de
Europa en porcentaje de inmigración”. La Vanguardia,
Tendencias, Martes, 8 de Abril. Barcelona.
REHER, DS., CORTÉS, L., et al., 2008. Informe encuesta
nacional de inmigrantes. Ministerio de Trabajo e inmigración,
INE. Madrid.
RUBATZKY, V.E., MAS YAMAGUTCHI,. 1997. World vegetables:
principles, production and nutritive values.. edició
segona. Champan and Hall. New York.
RURALCAT, 2009. “Coneix el cultiu de verdures asiàtiques
de la mà d’en Jaume Pla”. Noticies Ruralcat.
(www.ruralcat.net). 21/04/2009.
SABATER, P., SANS, M., PLANAS, M., SIÓ, J., 2003.
Anàlisi de costos d’implantació de pomeres en una
explotació fruitera a la comarca del Pla d’Urgell. Departament
d’Administració d’Empreses i Gestió Econòmica
dels Recursos Naturals de la UdLl. Departament
d’Agricultura Ramaderia i Pesca de la Generalitat de
Catalunya. Lleida.
SALUNKHE, EC., KADAM, SS., 2007. Tratado de ciencia y
tecnología de las hortalizas. Producción, composición,
almacenamiento y procesado. Ediciones Acribia, S.A.
Zaragoza.
SMITH, EC., 2007. El gran manual del cultivador de hortalizas:
cómo conseguir un mejor rendimiento en cualquier
región de cultivo. Ediciones Omenga. Barcelona.

SOLER, J., SOLER, G., 2006. Cítrico: variedades y técnicas
de cultivo. Mundi-Prensa. Madrid.
TREPAT, E. VILASECA A., 2008. Ruralitat i Immigració. La
integració de les persones immigrades en el món rural
català. Fundació del Món Rural. Lleida.
TUR, J., SERRA, M., NGO, J., VIDAL, M., 2007. Una alimentación
sana ¡para todos!. Ministerio de Sanidad y Consumo,
AESAN. Madrid.
VIDAL, M., NGO, J., 2007. Recomanacions per al consell
alimentari en entorn de diversitat cultural. Generalitat
de Catalunya. Departament de Salut. Barcelona.
YAMAGUTCHI, MAS,. 1983. World vegetables: principles,
production and nutritive value Horwood. Chichester
England.
http://revista.consumer.es/web/ca/20050301/alimentacion/69582.php
Fundació Eroski, 2005 “Oportunitats
per l’intercanvi gastronòmic i cultural”.
www.bargosa.com
www.cultivar.net
www.fao.es
www.fao.org
www.gencat.cat
www.idescat.cat Consulta del anuari.
www.ine.es Consulta del anuari.
www.marm.es
www.mercaasa.es
www.mercabarna.es
www.mercamadrid.es
www.regadius.cat
www.regsa.cat
117