No diguis blat… - Fundació del Món Rural

2
Copyright del text Fundació del Món Rural, 2008©
Copyright de les imatges els seus autors©
Primera edició 2009
Autors: Eduard Trepat i Deltell i Anna Vilaseca i Puigpelat, de l’Àrea de Sociologia de la Fundació del Món Rural.
Documentació: Montse Palau i Carrera, de l’Àrea de Sociologia de la Fundació del Món Rural.
Assessorament històric: Servei d’Història, Documentació i Patrimoni. Departament d’Història. UdL.
Col·laboració: Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural
Disseny: dseny
Impremta: Garrigues Gràfic
Dipòsit Legal: DL: L-137-2009
3

no diguis blat...
El llibre i el document audiovisual (DVD) que des de la Fundació del Món Rural hem elaborat
volen ser el recull d’un conjunt d’esdeveniments i fets històrics que han marcat l’evolució dels
moviments agraris i les seves repercussions socials durant el segle passat. En aquests documents
es posen de manifest la pèrdua progressiva de pes dels grans terratinents, les tensions socials i
econòmiques i l’impuls de l’associacionisme agrari en aquest període clau de la nostra història
que fou la primera meitat del segle XX.
El relat d’aquests fets a través de les aportacions de records i experiències dels propis protagonistes
- pageses i pagesos de pobles i masies, a qui agraïm la seva inestimable contribució -, fa
encara més viu i proper aquests recull, que alhora vol ser un reconeixement al treball, lluita i
contribució al desenvolupament agrari i del món rural català en moments difícils, de tots aquells
que ens han precedit. Els seus records i vivències són un motiu de reflexió i un referent per a
comprendre el camp català.
Tot i que en un curt espai de temps hem assistit a molts canvis d’un gran impacte social i transcendència
econòmica, la contribució del sector agrari en el camp de l’alimentació de la població
i en el manteniment del territori ha estat un tret persistent.
Podríem dir que aquest treball ens mostra com la història del camp català és farcida d’esdeveniments
de tot signe, de lluites i conflictes, treball i esforç, avenços i reculades. Esperem que aquest document
sigui una aportació al coneixement i a la tasca de recerca de la història personal i col·lectiva
del nostre món rural que ens permeti mantenir la memòria del passat. Saber qui som, d’on venim
i com hem arribat fins aquí ens ha de permetre saber on volem anar i ens ha d’impulsar cap al
futur amb un món rural viu ple d’activitat econòmica, amb una perspectiva favorable i amb persones
arrelades que s’estimin el territori.
4
Francesc Cribillers i Riera
Director
Fundació Món Rural
5

el projecte...
L’actual percepció que en general es té de la gent gran moltes vegades està més a prop de la dependència
que de l’activisme social. I sovint s’obvia tot aquell saber que les persones han acumulat al llarg de la seva
vida i que és tan necessari per comprendre perquè la nostra societat avui és com és.
El present projecte persegueix un doble objectiu: el reconeixement i la revalorització activa de les persones
grans del món rural i la ruralització de la perspectiva històrica, per a fer aflorar el valor estratègic del món
rural i de l’activitat agrària en el desenvolupament econòmic, social i cultural de la societat catalana actual.
D’una banda, recollir la memòria col·lectiva, a través dels seus protagonistes, dels principals fets històrics
que van tenir una marcada incidència en el sector agrari i en la comunitat rural des de principis de segle
passat. Poder conèixer com van viure i percebre els homes i les dones que vivien en el camp català aquests
períodes, tot recuperant coneixement des d’una perspectiva que no és la mes freqüent, implica la valoració
del paper de la gent gran en la construcció col·lectiva de la realitat rural.
D’altra banda, la societat catalana ha sofert un canvis de grans magnituds en menys d’un segle que no sempre
s’han explicat des d’una perspectiva rural: des d’una de les dècades més fosques de la història del nostre
país com fou la postguerra, passant per la bonança econòmica i la revolució tecnològica, per l’entrada a
Europa amb la Política Agrària Comunitària i fins a les polítiques de desenvolupament rural. La manca de
perspectiva rural dels fenòmens històrics on justament el camp català hi va tenir un paper transcendental,
i la ben aviat impossible manca de testimoniatge directe dels protagonistes, justifiquen el tractament amb
clara vocació divulgativa del material que s’ha generat en aquest projecte, el llibre i el documental.
Per tant, el repte del projecte “No diguis Blat...” és ruralitzar la perspectiva històrica a través dels seus
protagonistes directes, sense obviar les seves peculiaritats territorials, polítiques, econòmiques i socials,
per a obtenir un document de síntesi i recopilació que permeti mantenir i divulgar coneixements socials i
culturals que d’una altra manera estan destinats a desaparèixer.
Eduard Trepat
Anna Vilaseca
6
Àrea de Sociologia
Fundació Món Rural
7

Els nostres PROTAGONISTES...
1. Un cop d’ull a la Història; DELS RABASSAIRES FINS AVUI
SEGONA REPÚBLICA I GERRA CIVIL ESPANYOLA: EL CAMP COM A FOCUS DE CONFLICTES
LA POSTGUERRA
LA DÈCADA DELS 50: L’OBERTURA
LES DÈCADES DELS 60 I ELS 70: “DESARROLLISMOS”, INTENSIFICACIÓ I ÈXODE RURAL
DE LA DÈCADA DELS 80 A L’ACTUALITAT: LA PAC I EL DESENVOLUPAMENT RURAL
2. República i Guerra Civil al Món Rural. PROPIETAT I CONFLICTE: LA TERRA,
PER AL QUI LA TREBALLA?
3. Postguerra; ES TANQUEN PORTES... AUTOSUFICIÈNCIA.
PA BLANC I PA NEGRE. RACIONAMENT I ESTRAPERLO
TREBALLAR AL CAMP: LA FORÇA DE LES MONGETES
EL DIA A DIA AL CAMP... I A LA CIUTAT
4. S’obren portes; LA MÀQUINA, PUNT D’INFLEXIÓ AL CAMP... I AL MÓN RURAL
20 JORNALERS = 1 TRACTOR
QUI NO CREIX, NO MENJA: L’OPORTUNITAT NO ÉS AQUÍ
AGRICULTURA I INDÚSTRIA, DE LA MÀ?
5. Democràcia; LES REIVINDICACIONS PAGESES SURTEN DE LA CLANDESTINITAT
6. Europa; NI TANT, NI TANT POC
TURISTES QUE VAN MENTRE EL JARDINER ES FA VELL
7. ...FINS QUE NO SIGUI AL SAC I BEN LLIGAT.
LA VISIÓ DELS JOVES
Fonts i bibliografia
pàgina 93
8 9
Agraïments
ÍNDEX
pàgina 10
pàgina 18
pàgina 19
pàgina 20
pàgina 23
pàgina 24
pàgina 26
pàgina 28
pàgina 36
pàgina 37
pàgina 41
pàgina 46
pàgina 54
pàgina 55
pàgina 59
pàgina 61
pàgina 66
pàgina 72
pàgina 77
pàgina 80
pàgina 84
pàgina 91

no diguis blat...
Els nostres
PROTAGONISTES...
...ROSETA PALLARÉS, RAMON VALLS, LLUÍS
SALA, FELICITAT BARALDÈS, JOSEP SANJUAN,
DOLORES PINYOL, JOSEP ROIG, FLORENCI
TEIXIDÓ, JOAQUIM MARTÍ, JOSEP GAVALDÀ,
RAMON GRAU, FRANCESC RIBAS, JOSEP CO-
DINACHS, CISCO TÉRMENS, CISCO PIQUÉ, JO-
ROSETA PALLARÉS FIGUERAS, 86 anys
Data i lloc de naixement: 1923, Cal Gili, Vallmanya de Pinós, Solsonès.
Lloc de residència: Guissona.
Professió: Masovera, pagesa i minyona.
RAMON VALLS CULELL, 68 anys
Data i lloc de naixement: 1940, Casa Torredeflot, Olius, Solsonès.
Lloc de residència: Olius.
Professió: Pagès.
LLUÍS SALA SALA, 93 anys i FELICITAT BARALDÈS PORTER, 86 anys
Data i lloc de naixement: 1915, Cal Filosa, Callús, Bages i 1922, Cal Saleta, Sant Pedor, Bages.
10
SEP GRAU, JOAN PRAT, JORDI VILASECA
Lloc de residència: Callús.
Professió: Lluís, pagès i propietari d’un negoci.
Felicitat, pagesa.
11
no diguis blat...

no diguis blat...
JOSEP SANJUAN PRIM, 81 anys
Data i lloc de naixement: 1927, Cal Pubill, Torres de Segre, Segrià.
Lloc de residència: Torres de Segre.
Professió: Pagès i gerent comercial de la cooperativa de Torres de Segre.
DOLORES PINYOL, 89 anys, coneguda com Dolors del Carboner.
Data i lloc de naixement: 1919, Cal Carboner, Tivissa, Ribera d’Ebre.
Lloc de residència: Tivissa.
Professió: Pagesa, carbonera, llatadora de palma, masovera i jornalera.
FLORENCI TEIXIDÓ FÀBREGA, 71 anys
Data i lloc de naixement: 1937, Mas de Can Reixach, Sant Gregori, Gironès.
Lloc de residència: Sant Gregori.
Professió: Pagès, masover, propietari de terres i soci fundador de la cooperativa de Sant Gregori.
JOAQUIM MARTÍ PORTNOU, 86 anys
Data i lloc de naixement: 1922, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà.
Lloc de residència: Santa Coloma de Queralt.
Professió: Pagès i treballador d’una fàbrica de farines.
JOSEP ROIG NULLA, 77 anys
JOSEP GAVALDÀ FERRANDO, 74 anys
Data i lloc de naixement: 1931, Tortosa, Baix Ebre.
Data i lloc de naixement: 1934, Cabra del Camp, Conca de Barberà.
Lloc de residència: Tortosa.
Lloc de residència: Cabra del Camp.
12
Professió: Pagès.
Professió: Pagès.
13
no diguis blat...

no diguis blat...
RAMON GRAU PRIOR, 84 anys
Data i lloc de naixement: 1924, Bretui, Pallars Sobirà.
Lloc de residència: Bretui.
Professió: Pagès i ramader.
FRANCESC RIBAS VIÑALS, 73 anys.
Data i lloc de naixement: 1935, Can Ribas, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès.
Lloc de residència: L’Hospitalet de Llobregat.
Professió: Pagès. Ha estat vinculat al sindicat d’Unió de Pagesos des dels seus inicis.
CISCO TÉRMENS FARÚS, 90 anys i CISCO PIQUÉ SELLART, 85 anys
Data i lloc de naixement: 1918 i 1923, Albesa, La Noguera.
Lloc de residència: Lleida i Albesa.
Professió: Pagesos.
JOSEP GRAU AGULLÓ, 45 anys
Data i lloc de naixement: 1963, Bretui.
Lloc de residència: Bretui.
Professió: Pagès i ramader.
JOSEP CODINACHS FEBRER, 77 anys
JOAN PRAT TORRA, 31 anys i JORDI VILASECA VILA, 29 anys
Data i lloc de naixement: 1931, Prat de la Riera, Vic, Osona.
Data i lloc de naixement: 1977, Sant Pere Sallavinera, La Llavinera, Anoia i 1979, Calonge de Segarra, Dusfort, Anoia
Lloc de residència: Gurb, Osona.
Lloc de residència: Sant Pere Sallavinera i Calonge de Segarra.
14
Professió: Pagès, masover, propietari i vinculat al sindicalisme agrari.
Professió: Pagesos.
15
no diguis blat...

“Cert que sense oblidar no es podria viure,
però nogensmenys no es podria
viure sense recordar”
Rodolf Llorens
16 17

no diguis blat...
1. Un cop d’ull a la història;
DELS RABASSAIRES FINS AVUI
Al llarg de la història recent de Catalunya, hi ha hagut un seguit d’esdeveniments que han
marcat l’evolució del camp català i el seu desenvolupament fins avui. En una breu síntesi
volem recollir aquests fets principals que són el marc de referència per entendre les vivències
i els records que posteriorment ens exposaran els nostres protagonistes. El període
històric que tractem abasta des dels inicis del segle XX fins a l’actualitat.
SEGONA REPÚBLICA I GUERRA CIVIL ESPANYOLA: EL CAMP COM A FOCUS DE CONFLICTES.
A finals del segle XIX i durant el primer terç del segle XX el camp català va viure enmig
d’un clima de reivindicacions degut, principalment, al “conflicte rabassaire”. Els rabassaires,
pagesos de les zones vitivinícoles, reclamaven que, de forma generalitzada, es milloressin
les condicions de parceria (per la qual habitualment, els rabassaires donaven una tercera
part dels fruits al propietari); que augmentés la contribució del propietari en els costos de
producció, com ara adobs o jornals, i també que es fes possible l’accés a la propietat que havien
treballat en el moment que es redimís el contracte de parceria. La Unió de Rabassaires
va ser el sindicat que va liderar amb més força aquestes reclamacions. Durant els anys 30,
aquesta reivindicació es va ampliar als altres pagesos arrendataris, masovers o parcers, i es
va veure incentivada i, en certa manera, multiplicada en els últims anys de la II República
a causa del clima polític i el dinamisme del moviment obrer, representat principalment
per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) 1 . Alhora, l’arrossegament de la crisi
econòmica de finals dels anys 20, que va implicar una davallada dràstica dels preus agraris
i dels ingressos dels pagesos, va motivar encara més la reivindicació rabassaire.
Paral·lelament al moviment rabassaire, es va viure a Catalunya, i més concretament a la plana
de Lleida el conflicte entre la Societat Anònima Canal d’Urgell, la societat que va construir
el canal d’Urgell i posteriorment el va administrar, i els regants del canal. Sempre hi
havia hagut petites disputes entre els regants i la societat, ja que l’entitat gestora del canal
cobrava en espècies el cànon de l’aigua (els regants del canal havien de pagar la novena part
dels fruits que produïen), però es van fer especialment importants després que s’aprovés el
Reial Decret del 10 de novembre de 1882, on es resolia que la Societat tenia el poder sobre el
canal d’una manera indefinida i li donava autoritat per decidir lliurement quina contribució
i quin preu sobre l’aigua havien de pagar els regants. Aquesta situació va provocar una gran
revolta social, que es va allargar durant la darrera dècada del segle XIX i el primer terç del
segle XX, fins que el 1934 la Societat Anònima Canal d’Urgell i el Sindicat de Regants del
Canal van arribar a un acord pel qual s’establia definitivament la substitució del cànon en
espècies pel cànon en diners, que calmaria la situació.
A nivell de l’Estat espanyol, el Govern d’esquerres de la II República plantejava la Llei de
Bases de la Reforma Agrària del 1932, que pretenia fomentar la petita propietat a través
de l’expropiació de les terres latifundistes perquè els jornalers s’hi assentessin. Aquesta intenció
es va frustrar en les eleccions de 1933 amb la victòria de les dretes, que amb el nou
Govern van proposar aturar les reformes anteriors.
18
1 L’any 1911 s’establí la Confederació Nacional del Treball (CNT), procedent de l’evolució que havia protagonitzat Solidaritat
Obrera (1907). La seva orientació era clarament anarcosindicalista. Durant els anys de la Segona República, va
augmentar la seva influència entre el moviment obrer.
19
no diguis blat...

no diguis blat...
A Catalunya, la qüestió agrària va enfrontar la Generalitat, presidida per Lluís Companys,
amb el Govern central espanyol. La Llei de Contractes de Conreu del 1934, promoguda pel
Govern de la Generalitat, que permetia als rabassaires millorar les condicions i l’accés a la
propietat de les terres, va ser anul·lada per l’Estat espanyol. Davant aquesta negativa i atesa
la tensió política que es vivia a Catalunya i a Espanya, Companys va decretar el 6 d’octubre
del 1934 l’Estat Català, amb el convenciment que el Govern central volia frenar l’Estatut
d’Autonomia tal i com havia fet amb la Llei de Contractes de Conreu i perquè era la manera
d’impulsar aquesta llei des de Catalunya. El dia 7 es va rendir i es va decretar l’estat de guerra.
Després d’això, automàticament es van desmantellar les millores que aquesta llei catalana
de contractes de conreu suposava per als rabassaires i els pagesos, i els propietaris van
aprofitar per iniciar judicis de desnonament. El fet agrari va esdevenir, per tant, un cavall de
batalla polític i territorial que va motivar i va ser excusa per a diversos enfrontaments.
El resultat de les eleccions del 1936, després d’una campanya electoral molt dura, va provocar
un major distanciament entre les esquerres i les dretes (alguns sectors no van acceptar els
resultats electorals i van participar en la conspiració militar de Franco), i aquest fet va deixar
el Govern entrant de la II República d’esquerres en una situació d’extrema vulnerabilitat. A
Catalunya, la victòria de les esquerres va suposar la restauració del Govern de la Generalitat,
i també de la Llei de Contractes de Conreu. Per als rabassaires i els pagesos en general, aquest
va ser un període àlgid, on gran part de les seves reivindicacions es van veure complertes.
L’alçament militar del general Franco, el 18 de juliol del 1936, va suposar l’inici de la Guerra
Civil explícita; amb el fracàs de la sublevació, Catalunya va entrar en un convuls període revolucionari
que va generar inestabilitat i enfrontaments. Durant els primers mesos de guerra a
Catalunya es va produir un intens procés de col·lectivització agrària de forma espontània. Les
terres es van convertir en un bé comú.
Un cop derrotada de manera definitiva la Segona República el 1939, l’arribada de Franco al
poder va implicar una autèntica contrareforma. De fet, una de les primeres mesures del seu
govern, promoguda el 1938 quan encara no s’havia acabat la Guerra Civil, va ser la devolució
de les finques expropiades durant el procés revolucionari als seus antics propietaris.
Així doncs, el fet agrari va suposar, per a cadascun dels bàndols, un símbol ideològic que
reafirmava la seva postura i la radicalitzava degut a l’important pes econòmic que tenia. No
podem obviar, tampoc, que, un cop passat aquest intens període polític i social de guerra, hi va
haver uns vencedors i uns vençuts. I això es va traduir en un clima de repressió i represàlies
tant col·lectives com individuals que, un cop iniciat el segle XXI, encara es recorden.
un seguit de mesures per imposar una política econòmica intervencionista amb l’objectiu
d’anul·lar totes les reformes republicanes i intervenir directament en l’economia.
El 1938 es va implantar l’autarquia, que va significar l’aturada totes les relacions amb l’exterior,
ja fossin d’exportació o importació. La nova política econòmica de l’Estat tenia com a principal
objectiu l’autosuficiència. Els tractes comercials amb l’estranger van ser únicament amb Alemanya
i Itàlia, els dos únics països que van donar suport econòmic al règim, i es van trencar relacions
amb països com els Estats Units o la Gran Bretanya, tot i que tenien més possibilitats de mercat.
El 1937 es va crear el Servicio Nacional del Trigo (SNT) 2 , que intervindria en tot el procés de
producció i distribució del blat. Amb la creació del SNT es pretenia afrontar la falta de gra,
farina i pa, i va esdevenir l’únic comprador i venedor autoritzat de les collites de cereals, comprant
als pagesos la seva producció a preus extraordinàriament baixos. Als petits agricultors,
se’ls feia pràcticament impossible eludir les quotes de lliurament obligatori que havia establert
el SNT i vendre els excedents. El petit propietari d’una explotació agrària, per tant, estava obligat
a entregar el cupó al SNT a un preu baixíssim, i li resultava impossible invertir en millores
en la producció. Molts pagesos van destinar la seva parcel·la a diferents conreus per assolir la
major autosuficiència possible i garantir la seva pròpia alimentació. Els petits agricultors van
disminuir la superfície conreada o la van substituir per productes més ben pagats o menys
controlats pel règim, de manera que preferien no sembrar cereals i substituir-los per farratge o
deixar les terres per a pasturatge. Aquesta situació va desembocar en un augment de guarets
i erms i en l’abandó de terres de conreu.
El bloqueig comercial amb l’exterior va provocar una dràstica disminució de l’ús d’adobs químics
i de llavors selectes i grans dificultats per renovar o adquirir maquinària agrícola. A Catalunya,
l’any 1946, només hi havia tres tractors registrats. Atesa la impossibilitat d’innovar
tecnològicament, el sector agrari es va veure forçat a substituir la maquinària per mà d’obra,
que en aquell moment era abundant i barata.
Aquest fet, a la vegada, va implicar una dràstica disminució de la capacitat productiva agrària
d’Espanya, en general, i de Catalunya, en particular. Això va provocar que en aquells anys el
mateix nombre de treballadors que treballaven en l’agricultura abans de la guerra, treballant
més hores, produïssin menys.
Com que no existia la possibilitat de substituir el que no es produïa per importacions, es va arribar
a una situació de manca d’aliments. La situació global va portar Catalunya i la resta de l’Estat espanyol
a una situació de fam i escassetat a gran escala, sobretot entre el 1942 i el 1944.
LA POSTGUERRA
Des del 1939, emmarcat dins el intervencionisme de l’Estat i per donar resposta a la situació
de carestia del país un cop acabada la guerra, funcionava el Racionament d’Aliments,
que s’encarregava de controlar la producció i la distribució dels productes alimentaris de
La Guerra Civil Espanyola va tenir uns efectes desastrosos sobre l’agricultura i la ramade-
primera necessitat. El racionament consistia a comprar els aliments per part de l’Estat, que
ria del país, ja que va desmantellar tota l’estructura productiva i de comercialització dels
els distribuïa a un preu fix a través de cartilles de racionament, que s’organitzaven en tres
aliments. El cultiu de blat va perdre gairebé un milió d’hectàrees cultivables, unes 50.000
tipus en funció del nivell salarial.
20
hectàrees de conreu de vinya van ser abandonades i hi va haver una dràstica disminució
de la cabana ramadera de totes les espècies fins que gairebé van desaparèixer els animals
de transport i de treball. Un cop guanyada la Guerra Civil, el règim franquista va instaurar
2 Organisme creat l’any 1937 pel règim franquista, encarregat de controlar l’abastament del pa de la població. El
SNT formava part de la política econòmica autàrquica promoguda per l’Estat per tal de dur un estricte control de
l’agricultura.
21
no diguis blat...

no diguis blat...
El repartiment del racionament es realitzava en l’àmbit municipal i amb un fort control, per
evitar que una persona estigués donada d’alta en dos municipis. A cada municipi es portava
el registre d’altes i baixes.
Com a mostra de la situació de carestia d’aliments i de la baixada salarial a les ciutats, en
trobem un exemple en la proposta de la Companyia de Tramvies de Barcelona l’octubre del
1946, de substituir la mesura disciplinària de suspensió de sou i feina per absentar-se del
lloc de treball, per l’obligació de treballar sense cobrar. Segons se cita a la proposta:
“La suspensión de empleo y sueldo no tiene eficacia correctiva en la actualidad, ya que
al obtener el interesado unos días de libertad para ausentarse puede obtener víveres en
mejores condiciones que le compensan la pérdida de jornales.”
A les zones rurals, sobretot en aquelles on predominava la petita i mitjana propietat, o els
règims d’arrendament o parceria, sembla que no s’hi va viure la penúria de forma tan dramàtica.
Fora de les grans ciutats existia la possibilitat de conrear una parcel·la o un hort per
a l’autoconsum d’aliments essencials, la qual cosa facilitava la subsistència. Tot i això, la
conflictivitat social i política va aflorar tant o més a les zones rurals que a les urbanes. La
recuperació de la terra per part dels seus antics propietaris, la proximitat entre els veïns i les
desavinences familiars conjuntament amb els conflictes polítics van generar alguns enfrontaments.
Els petits pagesos, parcers o jornalers que durant la República veien possible l’accés a la
propietat de la terra, ara van tornar a veure’s sota les condicions imposades pels propietaris.
Davant la manca generalitzada d’aliments, el seu augment de preu i el tancament comercial
amb l’exterior, els pocs excedents de la producció agrària podien ser utilitzats per lucrar-se. La
venda i el tràfic d’aquests excedents en el mercat negre van constituir l’anomenat estraperlo. Els
mitjans i grans propietaris i els comerciants que gaudien de recursos econòmics i d’influències
polítiques, però també altres que per la seva condició tenien al seu abast les matèries primeres,
tendien a desviar una part de les seves produccions cap al mercat negre per esquivar els controls
del racionament. Aquests productes els podien vendre d’estraperlo a preus molt superiors
a la taxa imposada per l’Estat. D’aquesta manera, hi va haver qui feia extraordinàries fortunes
a costa de fer decréixer el volum de productes del circuit oficial i augmentant cada vegada
més l’escassetat d’aliments per a la població, sobretot de les classes treballadores urbanes. Els
investigadors coincideixen a assenyalar que l’estraperlo no hauria estat possible si el règim no
hi hagués actuat de coixí o si no s’hagués comptat amb el seu beneplàcit o implicació.
Encara que de forma general es pot parlar que els preus dels productes al mercat negre com
a mínim doblaven el preu fixat oficialment, les oscil·lacions eren constants i depenien de
múltiples factors, com pot ser, per exemple, la distància vers la zona productora (normalment,
s’encarien a les grans ciutats).
El resultat de la política autàrquica va ser, de manera general, una profunda depressió
econòmica caracteritzada pel bloqueig gairebé absolut del comerç exterior, per la significativa
baixada dels nivells de producció i de consum i pel notori retrocés en la capacitat
adquisitiva i el nivell de vida de la població.
LA DÈCADA DELS 50: L’OBERTURA
El 1950, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va anul·lar la condemna al franquisme
imposada el 1946. Aquest acte va permetre que Espanya ingressés en diferents
institucions internacionals, tant de caràcter cultural com econòmic, com l’Organització
per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’Organització de les Nacions
Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), l’Organització de les Nacions
Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) o l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
Paral·lelament, es restabliren les relacions amb els Estats Units sota un acord d’ajuts
militars i econòmics respectivament, ja que Espanya era un punt estratègic militar molt
important després de la Segona Guerra Mundial. Aquesta obertura al mercat internacional
va ser un dels principals motius de la recuperació econòmica de l’Estat. Amb la represa
de les relacions exteriors, tot i que retardada, es van fer possibles la modernització i el
desenvolupament tecnològic, ja conegut arreu del món com Revolució Verda 3 , que va
implicar un augment molt significatiu del rendiment i de la productivitat de les explotacions
agràries. Va significar, també, la mecanització del camp català. La tractorització i
la tecnificació de les infraestructures de regadiu en són, potser, els exemples més importants.
Això va significar, en les successives dècades, uns canvis demogràfics i migratoris
molt intensos. El capitalisme estava en plena fase d’expansió mundial i Espanya no podia
quedar-s’hi a les portes.
L’any 1952 es va suprimir el racionament, i a mesura que es van apujar els preus del mercat
oficial va disminuir el mercat negre fins a la seva desaparició, cap a la meitat de la dècada
dels 50. En aquests anys, va augmentar l’activitat del Servicio de Extensión Agraria (SEA) 4 ,
que va suposar la definitiva entrada a la Revolució Verda, la promoció del cooperativisme i
la divulgació de nocions tècniques, culturals i econòmiques per a la pagesia. Les activitats
que es van organitzar des del SETA van ser ben diverses, des de cursos d’esporga de fruiters
al camp, fins a xerrades i cursets sobre el maneig de bestiar, adobat o sembra, que van servir
per pal·liar el dèficit de formació tècnica que patia la pagesia.
La gran innovació tecnològica viscuda en aquests anys va canviar d’arrel l’estructura del sector
agrari català. Ens trobem davant la primera gran crisi per a l’agricultura tradicional, amb una disminució
del nombre d’explotacions familiars i un creixement del moviment cooperatiu (que va recuperar
el dinamisme endegat a finals del segle XIX, però, sobretot, durant el primer terç del segle XX).
A principis de la dècada dels 40 ens trobem amb un augment desmesurat dels preus. L’any
Part d’aquesta innovació tecnològica va estar centrada en l’entrada de maquinària a les
1943, els productes racionats valien el doble que el 1936. A finals de la dècada dels 40, i respec-
feines del camp, com el tractor, la màquina de batre i posteriorment la recol·lectora. Però
te al 1936, el pa havia augmentat en un 647%; les patates en un 517%, i la llet en un 563%.
3 Nom que fa referència a la transformació i evolució que va experimentar l’agricultura en diferents països durant les
22
Entre el 1936 i el 1950, el cost de la vida es va multiplicar 5,4 vegades, mentre que l’increment salarial
es va limitar a 2,7 vegades. Les despeses alimentàries suposaven el 70% del pressupost familiar.
dècades dels anys quaranta i seixanta pel que fa a la introducció d’innovacions tecnològiques.
4 El Servicio de Extensión Agraria (SEA), que depenia del Ministeri d’Agricultura, va ser creat l’any 1955. La seva funció era
fomentar la modernització de l’agricultura a través de la difusió dels nous coneixements i innovacions en el sector.
23
no diguis blat...

no diguis blat...
també va anar dirigida a millorar les tècniques de reg per poder utilitzar l’aigua d’una manera
més eficient i al mateix temps millorar la producció dels conreus.
Amb anterioritat ja s’havien produït grans transformacions per a disposar de més zones
regables a Catalunya. Aquestes estaven basades en portar l’aigua del riu a una zona determinada
mitjançant canals que repartien l’aigua de reg i la retornaven al riu. En són alguns
exemples a la Plana de Ponent els diferents regs de l’horta a la vora del Segre com la sèquia
de Pinyana, bona part del Canal d’Urgell i el canal d’Aragó i Catalunya acabat al 1906. A
les Terres de l’Ebre es van posar en funcionament el canal dret i l’esquerra de l’Ebre, aquest
últim des de 1911.
La regulació del cabal dels rius per a poder ampliar les zones de reg dotades amb aigua de reg
per als mesos d’estiu no es va prioritzar durant la primera meitat de segle XX, ja que la majoria
d’embassaments que es van construir van ser destinats a la producció d’energia elèctrica.
Una excepció és el cas de la conca del Segre on la regulació de les seves aigües va ser una
mica més tardana degut a que els drets sobre l’aigua per regar eren anteriors a les obres
hidràuliques per a la generació d’energia elèctrica. Així, la construcció dels embassaments
de Sant Llorenç al 1930, d’Oliana al 1956 i posteriorment el de Rialb al 1999, ha estat més
relacionada amb les grans transformacions de regadiu que amb la producció d’energia
hidroelèctrica, i de fet un terç de la presa de l’embassament d’Oliana va ser pagada pels
regants del canal d’Urgell.
Percentatge de la població activa catalana
Sector 1930 1940 1950 1960
Agricultura i pesca 26,3 26,2 22,4 16,2
Indústria i construcció 51,3 43,6 47,8 51,7
Serveis 22,4 30,2 29,8 32,1
Font: Història econòmica de la Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989.
LES DÈCADES DELS 60 I ELS 70: “DESARROLLISMO”, INTENSIFICACIÓ I ÈXODE RURAL
A mesura que va augmentar el desenvolupament industrial, van créixer els requeriments
de mà d’obra en aquest sector, principalment concentrat en àrees urbanes. S’enceta aquí
un nou període migratori del camp a la ciutat. Catalunya va perdre, en percentatge, entre
el primer i l’últim cens agrari (1962-1999), un 60% de les explotacions. El nombre d’actius
agraris masculins a Catalunya va passar dels més de 375.000 als inicis del segle XX, als
67.000 de principis del XXI. Però en aquest procés disminueix el nombre d’explotacions i
n’augmenta la dimensió, per tant, es concentren la propietat i la capacitat productiva.
rrollo 5 . Els excedents que provenien de l’època d’expansió econòmica de finals del anys
50 i principis dels 60 es van destinar a la compra de terres, a la millora tecnològica o a la
inversió a la resta de sectors, amb l’objectiu de millorar el nivell de vida dels propietaris
de les explotacions agràries i ramaderes. De manera que, a mesura que va anar incrementat-se
la dimensió de les explotacions agràries i ramaderes, en va anar disminuint
paral·lelament el nombre.
Aquest augment generalitzat de la inversió en les explotacions agràries i ramaderes feia
necessari que la demanda d’aliments es mantingués constant. Amb aquest objectiu, i en un
context favorable d’industrialització i innovació tecnològica creixent, es van començar a
crear indústries derivades de l’agricultura i la ramaderia, i va néixer, també, un vincle de
dependència que va fer canviar radicalment el caràcter autosuficient de l’explotació agrària
tradicional. Es va iniciar, per tant, un procés gradual d’interconnexió i interdependència
entre el món estrictament agrari i les indústries associades.
El consum de masses i el sistema agroindustrial van néixer plegats i es van reforçar mútuament,
fins al punt que, en l’actualitat, l’agroindústria té un paper fonamental en la indústria
espanyola: és una branca industrial força diversificada on coexisteixen petita i mitjana
empresa local i comarcal amb grans multinacionals.
L’expansió econòmica del país, l’anomenat desarrollismo dels anys 50 i 60, va incidir en les
pautes de consum dels ciutadans. Per exemple, va començar a haver-hi una gran demanda
de carn d’animal de cicle biològic curt (porcs i pollastres) i de baix preu. També d’oví i boví,
ous, llet i derivats làctics. El mercat va promoure una acceleració de la producció ramadera,
que, juntament amb els processos d’intensificació, va provocar canvis profunds en els sistemes
productius (alimentació, cria, engreix, mesures sanitàries...).
Ens trobem davant el gran desenvolupament ramader. La ramaderia d’engreix va passar de ser
un complement de la renda a ser ingrés principal de moltes explotacions. Del 1955 al 1985,
va haver-hi un augment del 400% de la producció de bestiar boví o equí, un 7.000% de la
de pollastre i un 1.500% de la de porcí. La separació clara de la cria i l’engreix va suposar un
procés que va modificar el mapa ramader espanyol i va incidir en la distribució territorial de
la població.
Les baixes rendes familiars agràries, comparades amb la de les famílies que treballaven en la
indústria i els serveis, la mecanització del camp i la creixent industrialització, van assentar
les bases d’un dels fenòmens que més ha caracteritzat el món rural català: l’emigració, ja
iniciada a partir de l’últim terç del segle XIX, amb una aturada durant el conflicte bèl·lic, i
que va ressorgir amb força a partir de la dècada dels 50, i sobretot als 60 i 70. La important
i sostinguda pèrdua d’habitants i efectius ocupats en activitats agràries es va anar accentuant.
Les conseqüències territorials del capitalisme, la industrialització, la intensificació i
la modernització del sector agrari i ramader es van fer evidents.
Durant els anys 60, la indústria va continuar guanyant terreny. En el sector agrari es van
iniciar els processos d’intensificació de l’agricultura i la ramaderia, un fenomen acompanyat
per mesures polítiques que li van donar impuls, com els anomenats Plan de Desa-
L’èxode rural es va mantenir constant i va suposar importants implicacions per al camp català:
es va masculinitzar i envellir. Dones i joves marxant, davant la manca de perspectives
5 Els plans de desenvolupament que es van dur a terme durant el període 1964-1975, establerts en diferents etapes de
laborals, socials i personals, i això va fer que el caràcter familiar de la força de treball al
24
quatre anys cadascun. Tenien com a principal objectiu fomentar el desenvolupament industrial i, a la vegada, establien
les previsions econòmiques que Espanya havia d’assolir.
camp desaparegués i el relleu generacional quedés en un pla d’incògnita que encara avui
25
no diguis blat...

no diguis blat...
persisteix. Fins a principis de la dècada dels 70, aquest procés es va mantenir. La crisi del
petroli, el 1973, va suposar una recessió i una frenada econòmica generalitzada, i va començar
a minvar l’èxode rural.
La situació provocada per la revolució tecnològica en el sector agrari des de mitjan segle
XX va deixar en una posició molt vulnerable els petits agricultors. La seva feble posició al
mercat va ser una de les conseqüències més greus. A Catalunya, per defensar millor els seus
interessos, el 3 de novembre del 1974 es va fundar, en la clandestinitat, el sindicat Unió de
Pagesos de Catalunya.
Les reivindicacions d’Unió de Pagesos per a la dignificació del treball i de la renda del pagès
davant aquest escenari i en contra del sindicat vertical, propi del franquisme, van suposar
una constant en aquestes dècades. La implantació de la democràcia va permetre que les
reivindicacions sortíssin de la clandestinitat. N’és exemple i símbol la gran tractorada del
1978, en què es reclamava gaudir de drets sindicals i poder viure de la terra, i que va fer
sortir 17.000 tractors a les carreteres de totes les comarques de Catalunya.
Davant la situació ocasionada per la intensificació de l’agricultura i la ramaderia a finals de
la dècada dels anys 70, es va iniciar el procés de diversificació econòmica a les explotacions
agràries com a estratègia per aconseguir diferents fonts d’ingressos complementaris.
DE LA DÈCADA DELS 80 A L’ACTUALITAT: LA PAC I EL DESENVOLUPAMENT RURAL
Després del difícil període de la Transició, un cop mort Franco el 1975, i amb la democràcia
instaurada, s’ha d’explicar el desenvolupament econòmic i social del món rural català
als anys vuitanta dins del context de l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i
l’aplicació de la Política Agrària Comunitària, també coneguda amb les seves sigles PAC.
La PAC va sorgir de l’escenari de manca d’aliments que va deixar la Segona Guerra Mundial.
La idea de construir una Europa cohesionada i econòmicament forta va prendre força,
i això implicava reforçar l’agricultura com a sector estratègic per satisfer la necessitat bàsica
d’alimentar la població.
L’aplicació de la PAC d’acord amb els seus objectius inicials va suposar uns elevats increments
de la producció agrària durant els anys 60 amb conseqüències no previstes, com ara
la generació d’excedents de productes alimentaris, l’impacte ambiental o l’èxode rural.
Quan Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) el 1986 es va trobar
amb una PAC fortament implantada però amb una necessitat de canvi. Es van impulsar
polítiques per contrarestar la intensificació a través de la reducció de la densitat dels
ramats, limitant la producció de cereals, establint incentius agroambientals, fomentant
la distribució territorial de la producció i el desenvolupament de més activitats. Fixar la
població al territori significava que la gent que viu al món rural no hagués de marxar per
manca d’oportunitats i, alhora, que es mantingués l’important paper que té la presència
humana al territori per a la conservació del medi.
Desenvolupament Rural 2000-2006 (també conegut amb les seves sigles PDR) obre una
nova perspectiva per a les polítiques d’intervenció socioeconòmica al món rural i al sector
agrari. Es tracta d’una estratègia comunitària que fa confluir les línies econòmica i social de
la Unió, i que fomenta la cohesió territorial. S’impulsa així una concepció integradora del
desenvolupament rural i de les polítiques més pròpiament agràries.
La base de la política de desenvolupament rural i agrari de la Unió Europea és fomentar
que les persones que vulguin puguin viure del territori, tenint en compte tres factors: la
producció, el medi ambient i la població rural. A Catalunya, el PDR 2000-2006 es va fixar
com a principals objectius: adaptar el sector agrari i agroindustrial a les condicions del
mercat, millorar la competitivitat del medi rural renovant les infraestructures i diversificant
els serveis, i conservar, gestionar, explotar i aprofitar els boscos.
En el nou període 2007-2013 de la nova política europea de desenvolupament rural s’han
fixat tres objectius principals: potenciar la competitivitat del sector agrari mitjançant el suport
a la reestructuració, reforçar la gestió sostenible del medi ambient, millorar la qualitat
de vida a les zones rurals i reforçar la diversificació de les activitats econòmiques.
L’agricultura i la ramaderia catalanes, i, per tant, també les societats rurals, les maneres de relacionar-se
amb el territori i les mateixes pautes quotidianes de la seva gent, han experimentat un canvi
radical el segle passat. Podem parlar d’un abans i un després de la segona meitat de segle XX.
Fins als anys 50, tot i el trasbals econòmic, polític i social que va suposar la Guerra Civil
Espanyola i la llarga postguerra, predominava l’explotació de caire familiar, orientada a la
subsistència, a l’autoconsum i als mercats de proximitat, amb múltiples cultius i activitats
integrades al territori.
Des de meitats de segle XX, a partir de l’arribada del consum de masses i de la revolució
tecnològica i la mecanització del camp, comencem a parlar d’un sector agrari industrialitzat,
internacionalitzat i interdependent, on l’agroindústria va adoptar un paper fonamental i
va aportar riquesa i benestar a la societat en general, però també va implicar conseqüències
negatives en matèries ambientals i va accelerar els processos de reestructuració del sector,
d’abandonament de l’activitat agrària i de despoblament de moltes zones rurals.
Avui, el necessari equilibri territorial requereix un desenvolupament que no depengui exclusivament
del sector primari, sense deixar de fer prevaldre la seva presència com a conservador
del medi i productor d’aliments. El constant abandonament del camp ha propiciat
que s’assumeixi, de forma força generalitzada, parlar de desenvolupament rural en lloc de
desenvolupament agrari.
El repte que es planteja és mantenir la població al territori, assegurant una millora de les
condicions de vida, promovent un desenvolupament sostenible de les activitats agrícoles,
ramaderes i silvícoles i incentivant la generació de noves oportunitats de treball.
Amb l’inici del nou segle, el desenvolupament rural s’integra dins la nova PAC dissenyada
a l’Agenda 2000
26 27
6 6
i es converteix en el segon pilar fonamental de la PAC. El Programa de
Denominació que rep el programa d’acció acordat al Consell Europeu de Berlín l’any 1999. El seu objectiu era reforçar
les polítiques comunitàries i dotar la Unió Europea d’un nou marc financer per als anys 2000-2006.
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
2. República i Guerra Civil al Món Rural.
PROPIETAT I CONFLICTE; LA TERRA, PER A QUI LA TREBALLA?
Als anys 30, gairebé la meitat dels tres milions d’habitants de Catalunya vivien en municipis de
menys de 5.000 habitants i una de cada quatre persones actives treballava al camp. La majoria
dels pagesos conreaven una terra que no era seva, sota diferents modalitats de contractes (masovers,
parcers o jornalers 7 . Aquests últims es concentraven a la rodalia de les grans ciutats).
La realitat rural del camp català i el clima polític i social que s’hi vivia ja des de finals del segle
XIX se sustentava al voltant de la lluita de classes i el concepte de “propietat” de la terra. Amb
la reclamació d’una millora de les condicions i de l’accés a la terra per part dels pagesos de les
zones vitivinícoles, la Unió de Rabassaires va encapçalar les reivindicacions dels petits pagesos
i va ser protagonista de l’intens moment polític i social que passava el país, enfrontant-los
amb l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, afí i configurat pels grans propietaris.
Lluís Sala va néixer el 1915, a cal Filosa de Callús (Bages). De família pagesa, ell va agafar el
relleu fins que, arran del conflicte bèl·lic de 1936, va ser quintat a l’exèrcit republicà.
Ens explica que durant la República les jornades al camp eren dures i llargues i hi intervenia
tota la família. “Abans de la guerra es vivia treballant 16 hores cada dia, de llum a llum, que en
deien. Quan es feia clar ja érem a treballar, fins que es ponia el sol.”
Les condicions laborals entre el propietari i els jornalers variaven en funció de la modalitat
que es pactava prèviament. No obstant això, hi havia alguns criteris que predominaven,
segons explica Lluís Sala:
“Una cosa és parcer, de cada quatre càrregues de vi que collíem, 3 eren per a nosaltres i una per a
l’amo. I llavors hi havia els masovers, que tenien la casa de franc i, en general, podien anar a fer llenya
al bosc per escalfar-se a l’hivern. Però de la terra que cuidaven d’aquest amo, pagaven les mitges, una
per a ells i una per a l’amo, que és molt gros, això, eh! Una per a ells i una per a l’amo. L’amo hi posava
la meitat de la llavor i la meitat de l’abono, però havien de pagar el 50% del que collien.”
Cal Filosa, any 1934. Arxiu Família Sala i Baraldès.
Pagesos treballant la terra, anys vint i trenta. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà.
La verema, any 1935. Arxiu Família Sala i Baraldès.
28
Manifestació d’Unió de Rabassaires a Barcelona a favor de la Llei de Contractes de Conreu, 1934. Arxiu Família Romeu.
7 La modalitat de contracte del masover fa referència a aquella persona que treballa i resideix en un mas propietat
d’una altra persona a través d’un títol d’arrendament. La modalitat de contracte de parcer és el treball d’una terra a
través d’un contracte de parceria, que consisteix en la cessió temporal de l’ús de la terra per part del propietari i el
pagament per part del parcer d’una part dels productes. Finalment, la modalitat de contracte del jornaler fa referència
al treball al camp que fa una persona a canvi d’una remuneració.
29
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Felicitat Baraldés, la dona del Lluís, va néixer a cal Saleta de Santpedor (Bages) el 1922. Respecte
a les condicions dels masovers, comenta: “Era una casa que donava una estada ben pobra!”
La Unió de Rabassaires va ser un sindicat de viticultors no propietaris i altres cultivadors
sorgits a Catalunya l’any 1922 i fortament vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya.
Amb l’arribada de la II República va expandir la seva presència entre els pagesos, augmentant
així el seu nombre d’afiliats, i va desenvolupar una forta onada reivindicativa per
convertir-se en el major sindicat agrari de Catalunya. Amb el pas dels anys, el seu discurs
reivindicatiu, basat en l’explotació familiar, hereditària i autònoma, va prendre un caràcter
més cooperatiu i mutualista.
Cal Saleta. 1941. Arxiu Família Sala i Baraldès.
Un grup de persones, amb tres estendards de la Unió de Rabassaires de Llançà durant una manifestació antifeixista a
Barcelona (1925-1938). Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Gabriel Casas i Galobardes, Gabriel Casas i Galobardes.
Lluís Sala ho comenta:
“En temps de la República es va lluitar molt. Va sortir aquell sindicat de pagesos que en deien
Unió de Rabassaires, on estàvem sindicats la majoria de pagesos. Volíem una millora en els
tractes que es treballaven. Treballàvem al 25%, que en dèiem: de cada quatre carregues de vi,
en portàvem tres cap a casa i una per a l’amo. Lluitàvem per això; demanàvem el sis, de cada
sis càrregues, cinc per a nosaltres i una per a l’amo.”
La reivindicació dels petits pagesos i les ànsies dels propietaris de conservar la seva propietat
es van traduir en forts enfrontaments socials al camp català. Ramon Valls, d’Olius,
recorda “la història d’un masover que va anar a un míting i deia: «La terra serà de qui la cultivi.»
I la meva mare li deia: «La terra potser serà de qui la cultivi, però els fruits ja veureu de qui seran,
carallot, que seran del govern!».”
El 6 d’octubre del 1934, Companys va decretar l’Estat Català. Lluís Sala recorda molt bé
aquests fets: “...I va ser quan la Generalitat de Catalunya, l’any 34, va aprovar la Llei de Contractes
de Conreu, que feia una millora molt gran, molt gran, als parcers, a tots aquells que estàvem
afilats a Unió de Rabassaires. Però llavors hi va haver els fets del 6 d’octubre del 1934, dels quals
la història en parla prou, que va ser quan Companys, president de la Generalitat, es va rebel·lar
contra el Govern de Madrid perquè aquests van anar contra aquesta llei. Van treure la Generalitat
de Catalunya i després van venir els propietaris, i encara ens van “resquitar” més. Aleshores hi va
haver molts desnonaments, aquells que eren significats d’Unió de Rabassaires, en alguns pobles
els van prendre les terres... i vet aquí.”
La impossibilitat percebuda per Unió de Rabassaires de que el Govern portés a bon port la
reforma agrària tan llargament reclamada i esperada els va fer situar en postures més radicals.
No obstant això, la victòria de les esquerres a les eleccions del 1936 va suposar una
nova esperança per al col·lectiu. Lluís Sala ens ho explica: “Fins que, a les eleccions del 16 de
febrer del 1936, en què va tornar a pujar Esquerra Republicana, llavors totes aquestes coses van
tornar al seu lloc..., però al juliol ja va començar la guerra.”
La Felicitat recorda: “Llavors ja va ser un desgavell gran quan va esclatar la guerra; perquè els
masovers feien d’amos!”
Un cop iniciada la guerra, el juliol del 1936, el conflicte agrari que s’havia iniciat en el
període republicà va persistir i es va agreujar en l’esfera política. En el cas de Catalunya, el
fracàs de la revolta militar va provocar l’esclat d’un intens període revolucionari. Els contraris
al cop d’estat es van organitzar en comitès antifeixistes, liderats, en alguns casos, pels
mateixos dirigents dels sindicats agraris i, d’altra banda, també s’hi trobaven els líders de les
forces obreres i sindicals com la CNT, el POUM i el PSUC, entre altres.
Molts propietaris, presos del pànic, van fugir i van abandonar les seves terres, i moltes d’aquestes
van ser col·lectivitzades en forma d’apropiacions organitzades de les terres de conreu i de les
fàbriques per part dels pagesos i dels obrers. Aquesta situació va ser regulada per la Generalitat
de Catalunya a través del Decret de Col·lectivitzacions, de 24 d’octubre de 1936.
30
L’agitat clima polític i social durant aquests anys va situar les reivindicacions dels rabassaires
enmig de l’escenari polític, que va acabar enfrontant el Govern de la Generalitat amb
el de la II República, que havia esdevingut, en les eleccions del 1933, un govern de dretes.
La negativa per part del nou govern a acceptar la Llei de Contractes de Conreu elaborada
pel govern català l’any 1934 davant les pressions dels propietaris a Madrid va fer suposar
que a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya li passaria el mateix. Aquella llei tenia com a
finalitat substituir l’antic contracte de rabassa morta i millorar la situació dels camperols.
Camperols saludant a les milícies, juliol de 1936. AHCB-AF. Autor desconegut.
Crida del Partit Socialista Unificat de Catalunya als camperols. Ministerio de Cultura. Centro Documental de la
Memoria Histórica, autor desconegut.
31
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Cartell propagandístic referent a la crida als camperols per a sembrar i ajudar en el conflicte bèl·lic. Ministerio
de Cultura. Centro Documental de la Memoria Histórica. Autor desconegut.
Cartell propagandístic demanant que es treballi el camp. Ministerio de Cultura. Centro Documental de la Memoria
Histórica. Autor desconegut.
Cartell propagandístic sobre els avantatges de la col·lectivització de la terra. Ministerio de Cultura. Centro Documental
de la Memoria Histórica. Autor desconegut.
Lluís Sala recorda: “Hi va haver amos de Callús que van haver de marxar a Sant Sebastià, i hi van
passar tota la guerra, els significats de dretes... Els que no els van matar, es van escapar.” I la Felicitat
conclou: “Van haver de marxar perquè tenien por que no els pelessin.”
Hi va haver diferents tendències en les transformacions revolucionàries que es van
donar al camp. D’una banda, una actuació de caire més cooperatiu i, de l’altra, una
que fomentava la propietat col·lectiva de la terra i del treball. És a dir, repartir la terra
o col·lectivitzar-la. Aquests enfrontaments els simbolitzaven els fets de la Fatarella, el
1937, un tràgic enfrontament entre els anarquistes i els pagesos d’aquesta petita població
de la Terra Alta 8.
Exemple de barricada de sacs instal·lada als carrers durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Biblioteca Pública
Santiago Rusinyol (Sitges), Fons L’Abans.
el padrí van dir que sí. I tampoc van pensar a pagar l’arrendament…”
Una altra experiència va ser la de Francesc Ribas, de cal Ribas, de l’Hospitalet de Llobregat. En
el cas del Baix Llobregat, amb més arrelament a les tesis rabassaires que no pas a les proclames
de la CNT, les col·lectivitzacions no van tenir el protagonisme d’altres zones. No obstant
això, a l’Hospitalet de Llobregat i al Prat de Llobregat van ser casos diferents, segurament per
la incidència anarcosindicalista en aquestes dues poblacions, i s’hi van col·lectivitzar totes
les terres. La majoria de membres de les col·lectivitats eren jornalers i parcers. Francesc Ribas
explica: “Al Baix Llobregat, hi va haver col·lectivitats. En altres llocs de Catalunya, no. Aquí va funcionar
molt bé, sota el meu parer, però és clar, això depenia del líder que hi hagués... A l’Hospitalet
(que era, potser, on hi havia més terra), hi havia un delegat, un tal Roger, que era un cap de colla.
Abans, els pagesos, quan necessitaven gent per treballar, per plantar carxoferes... anaven a un bar,
on també anaven els treballadors. I allà el cap de colla ho gestionava, i li deien tal, que necessitem
dos homes que hem de fer una plantada de carxoferes, i el cap deia «Pepet, Joan... aneu a treballar
amb el Ribas!»... I quan acabaven, els buscava una altra feina...”
Les col·lectivitzacions van prendre moltes fórmules diferents en funció de la zona i de les peculiaritats
polítiques i socials, ja que, en realitat, no hi havia un projecte uniforme que regulés la
situació. Per aquest motiu, les experiències viscudes en aquest àmbit de les col·lectivitzacions
van ser diferents segons la zona en què es van produir. Un exemple és el que ens comenta
Josep Sanjuan, nascut a cal Pubill de Torres de Segre el 1927, que recorda: “Vivíem aquí, en
En Francesc recorda com el seu pare li explicava com es produïa durant les col·lectivitzacions
al Baix Llobregat: “El meu pare sempre deia que a l’època de la col·lectivització es feien unes produccions
que mai s’havien fet abans ni després de la guerra... però això era ensopegar els tècnics i
capatassos. Hi havia d’haver un tècnic, que, generalment, era un pagès de bandera.
aquest carrer, i la part de darrere donava a un hort que encara ho és ara, i aquell hort, com que la
col·lectivitat no el volia, doncs... el podeu treballar vosaltres!... a casa nostra, a cal Pubill. I el pare i
Però quan els franquistes van guanyar la guerra, l’abril del 1939, aquests mateixos propietaris
que van haver de fugir, van retornar vencedors i van reclamar el que creien que se’ls devia.
32
8 Al gener del 1937, es va produir un enfrontament al municipi de la Fatarella (Terra Alta) entre els camperols i un grup
d’anarquistes que volien dur a terme la col·lectivització de les terres de la població. Els fets van representar un dels
episodis més violents de la història de la col·lectivització a Catalunya.
Segons explica Florenci Teixidor, nascut a Sant Gregori, el conflicte bèl·lic també va implicar
una guerra de classes, en què els guanyadors van imposar els seus interessos i exigien rescabalaments:
“És clar, durant els tres anys de la guerra no va venir a cobrar, el nostre amo, però
33
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
després, quan es va acabar la guerra, va voler cobrar tot l’endarrerit i tot… I és clar, el meu avi, gran;
el meu oncle, tancat a la presó; el meu pare, que no va tornar de la guerra; la meva mare i la meva
tia… vull dir que vam passar èpoques molt difícils.”
Francesc Ribas recorda aquesta situació al Baix Llobregat: “Durant la guerra, molta gent rendista
va marxar, ningú va pagar lloguer i, és clar, amb el franquisme els propietaris es van tornar
valents...”
Així, tal com ens explica Lluís Sala: “Com que durant els tres anys de guerra els parcers no van
pagar res a l’amo... n’hi havia algun que, de sotamà, anava al propietari o a la família del propietari
si havia hagut de marxar o estava amagat i ho pagava. Algú, però no gaires més. Acabada la guerra,
com que els propietaris tenien les llistes d’anys anteriors del que collia cada parcer, van agafar
aquelles llistes i van dir; els anys 1936, 1937 i 1938 heu collit tant d’això i tant d’això altre... de
manera que els amos van fer pagar el 50% d’aquests tres anys que no s’havia pagat. Van donar dos
o tres anys de temps, però cada any, pel veremar, s’havien de donar unes càrregues de vi dels endarrerits
que deien. Llavors va tornar a quedar el quart per als parcers i les mitges per als masovers.”
“Acabada la guerra havies de callar i callar, i fer el que deia l’amo. Bon dia, i au!”, recorda Felicitat
Baraldès.
Portada del Butlletí del Departament d’Agricultura de la Generalitat de març de 1937, nº 5.
Símbols estadístics que representen diferents unitats de treball.
Cartells propagandístics a favor de la defensa forestal publicats pel Departament d’Agricultura de la Generalitat.
Arxiu del Departament d’Agricultura, Alimentció i Acció Rural.
34 35

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
3. Postguerra;
ES TANQUEN PORTES... AUTOSUFICIÈNCIA.
Un cop finalitzada la Guerra Civil, comença a Espanya una situació política i social difícil.
La nova política econòmica del règim tanca les portes a qualsevol relació amb l’exterior,
ja sigui d’importació o exportació, i se centra en l’autoproveïment. La política autàrquica,
com es va anomenar, va tenir greus conseqüències en la vida diària de les persones.
Primer, per la manca d’aliments causada per un camp destrossat i una baixa producció
que va forçar la implantació del racionament d’aliments. Segon, com a conseqüència de
la misèria i la fam que es vivia i l’escassetat alimentària que imposava l’Estat a través del
racionament, va sorgir el mercat d’estraperlo. Uns per subsistir i els altres per enriquir-se
recorrien al mercat negre, que durant anys va ser una pràctica habitual. Amb tot, la penúria
de l’època va suposar un trasbals per a la societat, que, a part de la fam, patia fortes
mancances en educació, sanitat i unes duríssimes condicions laborals.
PA BLANC I PA NEGRE. RACIONAMENT I ESTRAPERLO
Tipologia de cupó de racionament dels aliments.
Els anys de postguerra es van caracteritzar per dos factors molt importants que van marcar
l’evolució de la societat durant la dècada dels 40. El primer va ser que el 1938 el règim franquista
ja va imposar l’estat d’autarquia al seu bàndol i un any després, quan es va acabar la
guerra, ho va aplicar a tot l’Estat espanyol. Una única acció, com la de decidir que Espanya
havia de ser autosuficient i no havia de mantenir relacions comercials amb cap país, llevat
d’Itàlia i Alemanya, va afectar la vida quotidiana dels ciutadans espanyols.
Un segon factor important va ser la situació en què van quedar les zones agrícoles del país, en
general, i a Catalunya concretament. La que havia de ser la principal font d’aliments, per la prohibició
d’importar-los degut a la política autàrquica, no estava preparada per a subministrar-los.
El camp no podia produir el que feia falta degut a les destrosses causades per la guerra.
Missa de campanya a la plaça Major de Tàrrega, celebrant l’entrada de les tropes nacionals. Arxiu Fotogràfic del Museu Comarcal de
Com recorda Joaquim Martí, de Santa Coloma de Queralt: “Un cop vam tornar a les nostres
terres, a Santa Coloma de Queralt, vam trobar tot de clots d’obusos d’una de les batalles que es
van produir a la guerra. La de Santa Coloma va durar tres dies.”
36
l’Urgell, Miquel Martí i Florensa.
37
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
A més, la força de treball de les explotacions agràries es va reduir molt pels efectes de la
guerra. No hi havia homes joves per fer les feines que requerien esforç físic, i això es va
traduir en una disminució de la productivitat.
La unió d’aquests dos factors va forçar el Govern d’aleshores a prendre mesures dràstiques.
A finals del 1939 la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes 9 , l’òrgan que
s’encarregava de controlar la producció i la distribució dels productes a l’Estat, va implantar
el racionament d’aliments.
Ramon Valls, d’Olius, ens ho explica així: “El racionament va començar perquè l’economia del
país funcionava malament i perquè ningú tenia aliments per menjar, especialment a les ciutats. En
canvi, la gent dels pobles petits podia cultivar un hortet o tenir quatre gallines per anar tirant.”
Una de les institucions més importants a l’hora de racionar els aliments era el Servicio
Nacional del Trigo (SNT). Aquesta entitat es dedicava a comprar a preus molt baixos la producció
de blat i altres cereals de tots els pagesos. Després ho racionava i ho distribuïa pels
pobles i per les ciutats en forma de farina i pa negre. El pa blanc era el que es feia amb farina
de blat, i durant aquells anys només en van poder gaudir els pagesos que produïen blat i
es feien el pa a casa o la gent rica que podia comprar-lo. El pa negre, diu Josep Sanjuan “es
deia així perquè es barrejava la farina de blat amb la d’ordi perquè n’hi hagués més”.
Documents expedits pel Servicio Nacional del Trigo en què s’especifica la collita d’una explotació durant l’any
1944. Arxiu Família Vilaseca Comardons.
Símbol del Servicio Nacional del Trigo.
Joaquim Martí exposa que “existia un delegat del SNT a cada regió que s’encarregava que es
mantingués la quantitat de blat per recol·lectar, perquè es pogués portar a les diferents fàbriques
el gra que tocava per fer-ne farina i pa”.
El repartiment dels aliments es duia a terme en l’àmbit municipal, adreçant les diferents famílies
a botigues o locals de l’ajuntament on podien anar a buscar els diferents aliments i productes.
Josep Gavaldà de Cabra del Camp, recorda que “tothom tenia una botiga determinada
on havia d’anar a buscar els productes”. El control del racionament es feia amb unes cartilles;
n’existien de tres tipus, segons el nivell salarial. Com diu Roseta Pallarès, de Palouet, “et donaven
una cartilla i et deien, aquest dia pots venir a buscar pa, aquest pots venir a buscar oli, aquest
altre sabó per rentar... I mira, quant tocava hi anaves i t’ho donaven bastant bé de preu”.
A través del racionament es repartien a la població alguns dels productes bàsics per a la
vida diària. Evidentment, es van distribuir els aliments, com el pa negre, l’oli, la farina, el
sucre, les patates, els llegums, però també altres productes, com el sabó per rentar la roba
o el tabac. Com comenta Ramon Grau de Betrui, “al racionament ens donaven de tot, sucre,
també. Bé no t’ho donaven, et feien pagar poc, però t’ho feien pagar”.
El racionament no va ser mai suficient perquè la població pogués subsistir. Ho exposa Josep
Sanjuan quan diu que “els racionaments sempre són iguals. Per molt que en donin, no n’hi
ha ni per a la meitat del que consumeixes. Qui tenia diners havia de recórrer a l’estraperlo per
aconseguir el que necessitava”.
I és que el racionament va ser l’origen d’un dels protagonistes més importants dels anys de
postguerra, l’estraperlo, el mercat negre paral·lel al que marcava l’Estat, on, a un preu més
elevat, s’hi podia trobar qualsevol producte. Ramon Valls ens ho explica d’una manera breu,
però contundent: “Els que manaven utilitzaven els productes del racionament per fer estraperlo
i llavors no n’arribava prou als pobles i a les ciutats... A l’hora d’anar a buscar el que et tocava del
racionament es tenia en compte de quina casa eres i t’omplien més o menys l’olla. A poc a poc,
9 Organisme creat l’any 1939 pel règim franquista, que realitzava el control i l’organització del transport de la producció
que havia d’abastar la població. Aquesta comissaria formava part dels diferents organismes creats per l’Estat,
com, per exemple, el Servicio Nacional del Trigo i la Fiscalía de Tasas, durant el període de la política econòmica au-
Dones i nens darrera del mostrador de venda de productes alimentaris varis a una cooperativa a Barcelona, 1936-
1937. Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Generalitat de Catalunya (Segona República), Margaret Michaelis.
Document que acreditava, un cop fet el pagament, l’accés al repartiment general dels aliments durant un any
38
tàrquica.
(1940).
39
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
aquest comerç clandestí es va anar inserint a la societat fins al punt que tothom, ric o pobre, hi
havia de recórrer.”
Cisco Piqué, d’Albesa, ens ho diu: “Els pagesos venien alguns aliments a dones que es dedicaven
a això, o homes. Els uns més petits i els altres, més grans. Hi havia qui anava amb un sac de
mongetes amb una bicicleta fins a Lleida, i hi havia qui portava un carro i algú altre que portava
un camió.”
Les persones amb més dificultats utilitzaven els mateixos productes del racionament que
no consumien per practicar estraperlo i treure una mica més de diners extra per comprar
menjar també a l’estraperlo. Un exemple molt habitual era el que ens explica Josep Gavaldà
quan diu que “qui no era fumador podia vendre el tabac a un altre lloc i treure’n alguna cosa,
tot i que no se’n menjava gaire, d’allò”.
Allà on arribava el tren era molt habitual utilitzar-lo per transportar els productes de
l’estraperlo. Josep Sanjuan comenta que molta gent de Barcelona i d’altres ciutats anava
als pobles de la plana de Lleida per a comprar menjar. Després anaven a l’estació de tren
de Lleida i l’amagaven en diferents llocs dels vagons del tren. Un cop arribava el tren a
Barcelona o a altres parades importants, la gent que l’esperava ja sabia on havia de buscar
per agafar el menjar amagat. Alguns ho feien per tenir quelcom per menjar i altres feien
el mateix per revendre el menjar, més car, a la ciutat. Es pot intuir que la Guàrdia Civil
que controlava els trens hi estava involucrada, perquè en els escorcolls al tren gairebé mai
trobaven res. Així doncs, Josep Codinacs, de Gurb, ens explica: “Vaig conèixer una dona que
portava pa cada dia a Barcelona, devia tenir un conveni amb algun forn de pa. Feia uns paquets
de pa que amagava sota els seients del tren per enviar-los a Barcelona. Un cop el tren arribava al
Clot, que havia d’anar a poc a poc, repartia el pa...”
També eren molt habituals les sortides nocturnes amb rucs o bicicletes per a la pràctica de
l’estraperlo. Una nit, Cisco Térmens, d’Albesa, va anar a portar uns sacs de panís amb tres
rucs fins a Balaguer per vendre’ls al mercat negre: “A meitat de camí em van començar a tirar
trets! Em vaig haver d’amagar perquè no em matessin. Va ser l’últim cop que vaig practicar estraperlo
d’aquesta manera per por que em pelessin!”
Al Pirineu, la pràctica de l’estraperlo era diferent. Segons les zones es feia contraban amb
Andorra o França, activitat que des de feia temps es practicava, però que a la postguerra,
per la situació social, es va incrementar. Ramon Grau, explica que hi havia gent de la zona
que agafava la llana de les ovelles i la portava a l’altre costat de la frontera: “Carregaven la
llana a l’esquena i, muntanya amunt i a vigilar que no els agafessin passant la frontera, i quan
tornaven, igual. Per fer això, calia molta voluntat. Abans, per treballar no calia estar gaire fort,
calia voluntat.” S’ha de tenir en compte que, a causa de la política de tancament que s’havia
establert, les fronteres amb l’exterior estaven molt vigilades. Les regions de frontera van estar
militaritzades molt més enllà de la Guerra Civil pel control de l’exèrcit sobre la població
sotmesa a estreta vigilància. Aquesta situació encara va ser més radical durant la Segona
Guerra Mundial.
L’estraperlo també va ser practicat, des d’una posició privilegiada, pels alts càrrecs de les
entitats estatals. En pot donar testimoni Joaquim Martí, que durant la postguerra va tre-
ballar en una fàbrica de farina a Santa Coloma de Queralt, que rebia el cereal del SNT per
distribuir. Comenta que, de vegades, eren els mateixos encarregats de la fàbrica els que
carregaven els camions: “Ho carregaven els mateixos amos i parlaven amb la Guàrdia Civil. Llavors
arrancaven les etiquetes del SNT per poder transportar el que volien i després les tornaven
a posar. Al final feien dos viatges, un de correcte i un de fals. Quan jo portava les camionades on
em deien, al control de la Guàrdia Civil donava la contrasenya que m’havien donat i em deixaven
passar. Darrere, passava un home amb una bicicleta amb menjar per casa i li prenien i li fotien
una garrotada. Era horrorós, això! La Guàrdia Civil ho tenia tot de franc.”
Els productes més habituals en el mercat negre eren, a banda dels de necessitat bàsica, els
de luxe. Aquesta segona classe de productes només circulava per l’estraperlo entre la gent
benestant del país. Podien ser productes alimentaris poc habituals, com la xocolata, o productes
no relacionats amb l’alimentació, com els de cura personal i bellesa, perfums o colònies.
Pel que fa als productes de necessitat bàsica, els que s’utilitzaven més per fer estraperlo
eren qualsevol tipus de gra, blat o ordi, llegums, patates, pa blanc, llet...
Amb aquests exemples queda clara la situació social que es vivia aleshores: alguns estaven
obligats a fer estraperlo per sobreviure i altres s’aprofitaven d’aquest per aconseguir fortunes
considerables. És evident que amb la diferència de preus entre el mercat oficial i el negre
n’hi havia prou per enriquir-se. L’Estat pagava el quilo de gra a quatre pessetes, mentre que
a l’estraperlo l’arribaven a pagar a dotze.
Així doncs, l’estraperlo va ser l’origen de moltes riqueses per als que es van aprofitar de la
misèria aliena, però també va ser, en molts casos, la solució a la manca de productes bàsics
i a la gana que molta població patia. Per aquest motiu, Ramon Valls comenta que fer estraperlo
“estava ben vist socialment, perquè el costum és llei! La gent que el practicava era vista com
espavilada i els que ho denunciaven estaven molt mal vistos”.
La fi de l’estraperlo va arribar, com ens diu Joaquim Martí, “quan hi va haver abundància,
quan es va acabar la guerra europea”. Quan la política autàrquica espanyola va caure pel seu
propi pes davant l’estancament econòmic que vivia el país, Espanya a poc a poc va recuperar
les seves relacions econòmiques i comercials amb altres països. Això es va produir
especialment amb els Estats Units, que van ajudar Espanya comercialment a canvi d’una
posició militar estratègica privilegiada.
Cisco Térmens conclou: “Es va fer estraperlo a tot arreu i tothom el va practicar, fins i tot representants
de la nació que havien de ser rectes i no ho van ser. Es va fer per la gana i la misèria.
Ara bé, quan no hi va haver necessitat no hi va haver estraperlo.”
TREBALLAR AL CAMP: LA FORÇA DE LES MONGETES
La política autàrquica del franquisme també va tenir els seus efectes al camp. En primer
lloc l’Estat hi va intervenir amb un control aferrissat de la producció, la comercialització i
els preus dels productes, especialment en els cereals, els llegums, el vi i l’oli. Els petits agricultors
que es dedicaven a aquests cultius els van abandonar definitivament o bé els van
canviar per altres de més rendibles. Els preus baixos, afegits a les poques ajudes que hi havia
40 41
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
per promoure el desenvolupament agrari i a la baixada generalitzada del consum de productes
alimentaris, van provocar que Catalunya visqués un retrocés molt important en els
diferents processos d’especialització i intensificació de l’agricultura que havien començat
als anys vint. Cisco Piqué ho diu clarament: “Abans de la guerra estava molt millor, després de
la guerra va quedar molt xafat. El camp va retrocedir 10 anys.”
En segon lloc, es va patir una dràstica davallada de la superfície conreada en alguns cultius.
El cultiu de blat va perdre gairebé un milió d’hectàrees cultivables, l’àrea ocupada per la vinya
va passar de 258.000 hectàrees el 1935 a 192.000 el 1945, i el cultiu de la patata va reduir la
superfície cultivada en un 40%. Amb la ramaderia va passar pràcticament el mateix. La manca
de farratge i de pinsos de qualitat va dificultar la reproducció del sector porcí i de l’aviram. El
sector boví de carn va retrocedir pel gran encariment de la cria i engreix i, a poc a poc, es va
donar prioritat a la producció de llet, que era un producte no racionat i amb un preu elevat.
Finalment, cal tenir en compte que el tancament de fronteres va impedir les importacions
d’adobs, productes químics i llavors selectes necessàries per a la producció agrícola, que se
sumava a l’estat físic en què va quedar el camp català. Segons Ramon Valls, “era deplorable,
va quedar d’una manera ruïnosa”. Lluís Sala ens explica que després de la guerra “es va tornar
a cultivar el que es feia abans de la guerra, sempre que les terres no estiguessin fetes malbé per
les bombes”. Josep Sanjuan ens diu: “A Torres de Segre va quedar l’horta desfeta. Durant els deu
mesos que el front va ser al Segre, que ningú hi va poder treballar, es va destrossar. La gent va
haver de marxar durant aquests deu mesos. Uns van tirar cap a les Garrigues i altres van creuar
el riu per passar-se als nacionals. L’únic que va proliferar van ser les rates.”
El conreus que es cultivaven durant la postguerra eren els mateixos que abans de la guerra.
A les zones humides, a les hortes, es conreaven, per exemple, tomates, albergínies, pebrots,
cols, bròquils, llegums, alfals i tabac. A les zones de secà, era freqüent el blat i altres tipus
de gra, com l’ordi o la civada, els ametllers, les oliveres i la vinya, entre altres.
Per cultivar aquests conreus sempre es treballava a mà o amb ajuda de la tracció animal,
segons si s’era un agricultor gran o petit. Els més rics podien permetre’s el luxe de comprar
animals de tir per treballar. Ramon Valls recorda que existia una raça de mula molt poc
habitual i que era molt cara, valia 35.000 pessetes: “Només se la podien permetre els rics.”
Ramon Grau explica: “Llavors érem valents; un home xicotet et llançava un sac molt lluny i tu
pensaves, d’on treu la força? Era la voluntat, llavors la gent actuava amb molta voluntat. «Querer
es poder, querer es poder!» En aquella època van fer camins de carro que van permetre que en
lloc de treballar amb els braços poguéssim treballar amb els carros i els animals.”
El treball al camp. Arxiu Família
Ramon Pallarès.
Arada. Fons Rafael Vilarrubias,
autor Rafael Vilarrubias INSPAI.
Centre de la Imatge de la Diputació
de Girona.
Josep Roig de Tortosa, també recorda: “Tot era molt físic, sense maquinària. La força la feien
els animals. Es treballava moltes hores, des de les quatre del matí. Quan es feia de nit, que no es
podia treballar, donàvem menjar als animals. Després es preparava tot el que s’havia collit per
l’endemà anar a mercat.”
I Josep Sanjuan diu: “No hi havia gens de maquinària. Cap tractor. Bé, només un d’abans de la
guerra a tot el poble. Però tot es llaurava a mà. Tot es feia amb aixades. El blat se segava amb
dalla. Llavors el carregaves fins a l’era, el baties i el guardaves al graner. Després en feies farina.
En època de segar i batre, t’aixecaves a les tres del matí i fins a les deu de la nit. Només amb les
parades per menjar. Quan es recollia el blat, es preparava la terra per fer-hi mongetes perquè les
pagaven molt bé. Tot es feia a mà, tot es feia a força de braços.”
Ramon Grau rememora: “A casa érem quatre germans. Durant l’any ho fèiem tot nosaltres, però
quan s’havia de segar és quan hi havia més gent. Fins a 15 homes. Hi passàvem set dies i anaven
rotant de casa en casa. Després de segar, lligaven el gra, i després a casa amb els animals el batíem,
amb les forques, el triàvem i el ventàvem.”
42
Pagès treballant la terra amb l’ajuda de la tracció animal. Arxiu Família Vilaseca Comardons.
Feines del camp. Pagès llaurant, sembrant i cavant. INSPAI. Centre de la Imatge de la Diputació de Girona. Fons
Rafael Vilarrubias, autor Rafael Vilarrubias.
En aquella època l’estructura social del camp català tenia tres estrats. Els propietaris de
les terres, els masovers i els parcers, que tenien finques i terres arrendades, i els jornalers,
que anaven a treballar a sou per als altres. Els propietaris més rics, si es portaven la terra
ells mateixos, tenien al seu càrrec diversos jornalers que els ajudaven amb les tasques que
calia desenvolupar a la finca o a la granja. Si tenien la propietat de la terra, però l’extensió
no era gaire gran, es feien les feines ells mateixos, perquè no es podien permetre pagar un
jornaler, o la tenien a càrrec de masovers o parcers que, al mateix temps, es veien obligats
a fer de jornalers per a altres atesa la poca terra que portaven. De vegades, els propietaris
només llogaven algú depenent de l’època de l’any, normalment quan tocava segar o batre
el gra. Durant la postguerra, fins i tot es va polititzar la tinença de les terres. En un context
on la proximitat i la coneixença entre veïns era tan estreta, la vida social al món rural es
43
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Eines del camp. Arxiu Família Sanjuan
va transformar fins al punt que s’utilitzaven les ideologies per passar comptes d’abans o de
durant la guerra, i s’arribava al punt, com ens expressa Ramon Valls, que “hi havia gent que
per voler-se fer propietària de les finques, els perseguien i els denunciaven com a rojos”.
Els masovers i els parcers s’encarregaven de portar les terres d’altres que no volien treballarles
ells mateixos o no podien. Hi havia diferents tractes per dur a terme aquestes feines i
depenien del propietaris de les terres. Els tractes variaven segons la zona on estiguessin.
Uns cartells que són una mostra de la repressió viscuda durant els anys de
la postguerra. Arxiu Família Sanjuan.
haver d’acceptar el tracte, perquè en aquesta zona tothom volia portar les seves terres i només
quedaven les cases més dolentes. Nosaltres teníem un rendiment acotat, que era pagar amb
diners. Si no acceptàvem els tractes, anàvem al carrer. A més, el nostre amo, durant els anys de
guerra, no va venir a cobrar, i després ens va voler cobrar tot el que hi havia endarrerit. Vam
passar una època molt difícil.”
Dolors Pinyol de Tivissa, comenta com treballava en aquella època. Ella portava, conjuntament
amb el seu marit, terres a mitges, com a masovers, però com que no en tenien prou per
sobreviure havia d’anar a fer de jornalera a altres explotacions: “Nosaltres portàvem terres a
mitges. La vida de mitger era molt trista i pobra, perquè tot era per a l’amo. Nosaltres no llogàvem
ningú, però el que havia de llogar encara ho passava pitjor. A més, havíem de portar la part que
tocava a l’amo, a casa seva. Ara, amb una tractorada ho portes tot! Abans ho havíem de carregar
amb els animals i ens passàvem dos mesos carregant els fruits. I llavors ells menjaven i nosaltres,
no! L’amo volia la meitat de tot.”
Continua explicant que el més dur era anar a treballar: “Anàvem a treballar a peu. Una hora de
pujada i una altra de baixada! De Tivissa a Móra, fins a la vora del riu hi ha gairebé dues hores; anàvem
a peu i tornàvem a pujar a peu. Anàvem a la muntanya de Vandellòs, i també a peu. Tot era a peu,
llavors, perquè de cotxes no n’hi havia, i carros, el que en tenia en tenia... Jo, de coses estranyes, n’he
fet moltes. Em van fer anar a Reus a buscar una mula. Deu hores d’anar i deu de tornar a peu...”
Finalment, els jornalers eren treballadors del camp que feien la seva tasca a hores. Tant
podien treballar per als propietaris com per als masovers o parcers que els llogaven. Habitualment,
eren els que realitzaven les feines més dures i no estaven gaire ben pagats.
“Quan havia d’anar a fer de jornalera no ho feia amb les millors condicions; si ens donaven el
menjar i ens quedàvem a dormir ens pagaven a dos pessetes, sinó, a tres pessetes l’hora. I ara,
En Florenci Teixidó, ens parla de com després de la guerra els amos de les terres que portaven
els van canviar els tractes: “Ens van canviar el tracte de les terres i ens van posar a parceria
el 1952. Pagàvem una tercera part de tot el que collíem i una tercera part de contribució. Vam
amb tant que es guanya encara no s’està content! Per dues pessetes, treballaves nit i dia. Fins
a les dotze de la nit no paràvem de treballar pelant avellanes o ametlles. Al matí, a punta de
dia, plegaves ametlles fins a les onze del matí, després pelàvem fins a les quatre de la tarda. I
tornaven a collir i després a pelar...”
44 45
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Porgant i rentant olives. Arxiu Família Pinyol.
La mà d’obra amb què es comptava al sector agrari durant la dècada dels 40 era molt més
abundant que ara i seguia el model de l’explotació familiar agrària, on tota la família, els pares
i tots els germans i germanes, hi treballaven, ja fos a temps complet o parcial, segons les
edats de cadascú. Lluís Sala diu que “el 50% del homes a Callús treballaven al camp. Els altres, en
alguna fàbrica, però a les tardes feien hores al camp”. Més endavant, els avenços tecnològics van
capgirar la situació i molta de la mà d’obra que treballava a l’agricultura va haver de canviar
de sector i va anar a treballar a la indústria o a la construcció, davant l’evidència que les
màquines feien més feina que uns quants homes junts. Lluís Sala resumeix molt bé la dècada
dels anys 40 pel que fa al treball al camp: “Es va començar treballant amb les mans. El blat i l’ordi
encara se segaven amb els volants. Va ser fins al 1950. Després van aparèixer les màquines Trepat
que segaven. Després van aparèixer les que lligaven, també, i les recol·lectores.”
La Felicitat, la seva dona, puntualitza que “també van aparèixer els tractors i també es va parar
de llaurar amb animals”.
EL DIA A DIA AL CAMP... I A LA CIUTAT
La quotidianitat de la dècada dels 40 a Catalunya va estar marcada principalment per la manca
d’aliments i per com la gent feia el que podia per aconseguir una mica de menjar. En aquell
context, viure en un municipi rural i agrari o viure a la ciutat no significava viure en igualtat
de condicions. Les oportunitats de la gent de ciutat d’aconseguir aliments eren molt limitades,
i davant l’escassetat dels aliments racionats havien de buscar maneres per aconseguir-los. Als
pobles, també s’hi va passar gana, però la gent que hi vivia tenia més recursos per aconseguir
aliments. Normalment la gent de pagès no va patir tanta gana i habitualment tenien alguna
cosa per menjar. Com ho expressa Cisco Piqué: “De gana no en vam passar mai, a Albesa. No
menjàvem el que volíem, sinó el que hi havia, però de gana no en vam passar mai.” Ramon Valls
ho ratifica: “El que vivia de pagès s’espavilava. Hi havia productes que no menjàvem, com la pinya
o la vedella, però la gana no vam saber què era. Si ets pagès, ets autosuficient! Sempre pots menjar
llegums, patates, matar el porc... A Barcelona, l’autosuficiència no hi era ni amb una ametlla!”
tiràvem a l’olla amb aigua fins que es feia una pasta espessa. Quan estava al punt, un bon plat
de farinetes! Sempre es feia que en sobressin i per berenar les fregíem a la paella. Era més bona
la gana que les farinetes. A mi no em van agradar mai les farinetes, però me’n vaig atipar de
menjar-ne”.
De gana, doncs, n’hi va haver a tot arreu. Josep Roig ens reflecteix aquesta realitat: “La gent
de ciutat, després de la guerra, ho va passar malament. La gent del camp, com aquell qui diu, que
podia plantar una tomatera ja era gairebé ric!”. Ramon Grau també recorda com, a ciutat, van
tenir problemes per menjar i ens narra una anècdota al mercat del Born a Barcelona: “En
aquella època, obria a les cinc del matí i estava obert tot el dia. Quan tancaven, les dones feien
cua per recollir el que els venedors llençaven! Mira si es passava gana. De vegades els guàrdies
municipals anaven amb les porres a posar ordre. No hi havia menjar, es discutia per un munt de
cols grogues.”
Amb totes les penúries, tant dels que vivien al camp com a la ciutat, a l’hora d’aconseguir
aliments molta gent de ciutat, principalment de l’àrea metropolitana de Barcelona (Barcelona,
Sabadell, Terrassa...), anaven als pobles petits a buscar menjar per a ells o bé a buscar
aliments per vendre’ls a l’estraperlo, i, a canvi, oferien productes que difícilment arribaven
als pobles.
Dolores Pinyol comparteix amb nosaltres una anècdota: “Després de la guerra venia molta
gent a buscar menjar. Tres persones que venien de Barcelona van passar pel mas per veure si els
podíem donar alguna cosa per menjar. La meva mare els va dir: «Fill meu, si voleu del que mengem
nosaltres sí, però no tenim ni pa!» Al final els va fer una paella de patates fregides, una de
tomata i unes croquetes. Els tres nois ho van agrair molt!”.
Josep Gavaldà recorda que la gent de ciutat hi anava a buscar menjar: “Paraven a Valls amb el
tren i venien aquí amb sacs per buscar menjar. Els de la ciutat portaven fil i més coses, i nosaltres
els donàvem menjar. Guixes, cigrons...” Josep Codinachs també recorda que fins i tot la gent
que venia de Barcelona “robaven naps, patates i remolatxes. Nosaltres teníem alguns horts al
costat de l’estació i ens explicàvem amb els veïns que a la nit ens havien robat les patates”.
Quan la gent, de poble o de ciutat, aconseguia aliments, ja fos intercanviant altres productes
a l’estraperlo o per caritat, tenia la gran dificultat de fer que aquests aliments arribessin a
casa. Moltes vegades la Guàrdia Civil confiscava menjar en els seus controls rutinaris, o
hi havia grups de bandolers que es dedicaven a atracar les persones que portaven menjar.
46
Josep Sanjuan ens explica com als pobles, si no tenies res per menjar, “feies patates o panís,
i en fèiem farinetes. Molíem el panís i en fèiem farina i després la colàvem. Aquesta farina la
Josep Codinachs i la seva família. Arxiu Família Codinachs.
47
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Josep Roig ens explica com s’ho feia amb el seu pare per poder passar els controls de la
Guàrdia Civil: “Buidàvem els sacs d’arròs entre la palla que portàvem en un carro. Així, si la
Guàrdia Civil punxava amb unes barres per veure si hi havia sacs d’arròs no ho notaven. Després,
quan arribàvem a casa tocava separar la palla de l’arròs.”
Dolors Pinyol narra una anècdota amb el seu pare sobre la repressió que es patia en aquella
època per part del Règim i els terratinents: “Vam anar a comprar arròs al Perelló per a tot el
poble. En tornar, havíem de passar per un mas on hi havia militars i amos rics. Sempre ho regiraven
tot i s’ho quedaven. Li vaig dir al meu pare que no digués res, que ja parlaria jo. En arribar al
mas, ens van preguntar què portàvem, i vaig respondre: «Arròs, perquè si no t’ho dic em regiraràs
i t’ho quedaràs igual!» Vaig dir que era per a gent malalta del poble que no tenien res per menjar
i ens van deixar passar.”
Els hàbits alimentaris a les zones rurals en aquella època no eren gens variats i hi havia
alguns aliments, com el pa blanc o els embotits del porc, dels quals pocs en podien gaudir,
de manera que es valoraven molt. Roseta Pallarès comenta que “si volies un favor d’algú li
portaves un pa blanc i una llonganissa i en treies el que volies!”. La dieta diària no es podia
escollir, i la majoria de dies tocava menjar el que hi havia o el que tocava per l’època de
l’any. La Roseta ens ho explica: “Menjàvem el que tocava. Si era temps de cols, doncs cols, i si
era de bledes, doncs bledes. Quan es matava al porc veníem el bo, el magre, i ens quedàvem amb
els ossos per al caldo.” Dolors Pinyol rememora què menjaven un dia normal a casa seva:
“Menjàvem el que podíem! Per esmorzar, arengada amb sal a la brasa amb all i ceba i una paella
de patates fregides. Al migdia, fesols amb pa. I a la nit, sempre igual, col, patata i fesols. Sempre
el mateix i tothom content.” I la Roseta ens diu que “els dies de festa, per Nadal, si en teníem,
menjàvem pollastre. Algunes festes compràvem un cap de bestiar (xai o ovella)”.
La qualitat de vida, sobretot en els primers cinc anys de la dècada dels 40, va ser molt
baixa. El cost de la vida es va multiplicar per cinc. El 1936, la despesa familiar mitjana
mensual pel que fa als aliments, el lloguer de l’habitatge, la roba i altres despeses bàsiques
era de 350 pessetes; els ingressos mensuals familiars eren, de mitjana, unes 450 pessetes.
Això vol dir que les famílies podien estalviar al voltant de 100 pessetes cada mes. El 1947,
la mitjana de despeses mensual en els mateixos productes era de 2.150 pessetes i la mitjana
dels ingressos era de 1.300. En deu anys, les famílies van passar de poder estalviar a
tenir un dèficit econòmic mensual insostenible, de manera que una necessitat bàsica com
l’alimentació era un objectiu principal i molt valorat. Aquesta situació es va mantenir fins
al començament de la dècada dels anys 50, quan amb l’inici de la fi de l’autarquia es va
començar a capgirar.
Josep Gavaldà recorda com va canviar el nivell de vida quan es va acabar la Guerra Civil:
“El nivell de vida era molt baix. Allò era subsistència de la vida. Fins als anys 57-58 la cosa no es
va posar gaire a nivell. El preu d’un peó de paleta el 1957 era de 4 ptes./hora. D’un oficial, 5,5.
Si un home guanyava 130 ptes. a la setmana, compta que un litre d’oli en valia 50. I ja no era
d’estraperlo perquè es va acabar cap al 50... El tancament va afectar, sobretot, l’economia dels
de ciutat. S’ha de dir que la gent del camp també va abusar de la gent de ciutat, que pagaven
uns preus desorbitats pels aliments. A la ciutat ens deien que gent del camp gent del llamp! Els
pagesos no teníem la vida tan difícil, perquè a l’olla sempre hi havia menjar. Però si havies de
comprar unes sabates, t’ho havies de pensar! No fèiem gaires diners.”
Dones portant aigua. Arxiu Família Sanjuan.
Grup de dones rentant roba en un safareig públic. INSPAI, Centre de la imatge de la Diputació de Girona, Fons
Rafael Vilarrubias, autor Rafael Vilarrubias.
Lluís Sala ens explica una història que reflecteix la duresa de la vida de postguerra:
“Després de la guerra, la gent que anava a la fàbrica feia 14 hores al dia, i llavors havien de
treballar el tros d’hort que tenien els diumenges. Un dia el capellà de Callús va dir a l’alcalde
que això s’havia d’acabar, perquè la gent no podia anar a missa. L’alcalde li va contestar que
els treballadors prou pena tenien de fer aquest horari i li va dir que no digués res, perquè ell
l’únic dia que treballava era el diumenge.”
Altres maneres de treure uns diners extra era vendre els animals que es tenien a casa
per treballar. De tant en tant, com recorda Ramon Grau: “Portàvem a vendre els animals
a la fira de Salàs. De vegades, venia gent de Castella a comprar mules; de Toledo, Albacete,
Ciudad Real... Les veníem quan tenien 30 mesos. En acabar la guerra, les mules valien 25.000
pessetes. La gent que en tenia va fer molts diners. Cap a l’any 50, quan van començar a venir
els tractors, ja van anar molt a la baixa.”
Ramon Grau explica que “a les cases d’abans no hi havia gaire despesa, perquè no hi havia
ni llum ni màquines. Ara hi ha llum, telèfon, rentadora... Tot ha canviat molt. Els que ho hem
viscut pensem que és un miracle davant del que vam viure.”
Aquesta situació econòmica tan dramàtica va tenir conseqüències a les famílies de
pagès. En molts casos, les noies, a més de portar les feines de casa i ajudar els homes
al camp, havien d’anar a fer feines fora de casa. De vegades, havien de treballar a una
fàbrica propera o d’altres havien d’anar a fer de minyona a cases o masies més riques.
És el cas de la Roseta Pallarès, que va fer de minyona durant cinc anys: “Vaig començar
als 11 anys. No vaig patir gaire durant la guerra, perquè l’única cosa que havia de fer era anar
a buscar les garbes al tros amb el carro per poder batre el gra. Només hi anàvem jo i l’amo
de l’explotació, perquè els treballadors que tenien teòricament havien d’estar a la guerra, i si
els veia algú, malament. Els guàrdies d’assalt, que en deien, eren soldats vestits de civils que
anaven a buscar gent amagada.”
48 49
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
A més d’aquestes feines, la Roseta s’encarregava dels animals, de la masia i de portar els
nens a l’escola.
I continua explicant que, en aquella època, això d’anar a treballar per als altres ho feien
totes les jovenetes que podien per ajudar a casa: “Normalment s’encarregaven de l’hort, fins i
tot a la nit, que anàvem a buscar llegums amb les mans asgarrapades. No era la vida d’ara, no, era
molt diferent! Un dia normal a casa nostra era: et llevaves, anaves a cuidar les bèsties que tenies,
després anaves a casa i esmorzaves, perquè abans eren primer les bèsties que nosaltres! Després
fèiem foc i anàvem a buscar llenya. Si els homes eren fora, anàvem a portar-los l’esmorzar al camp.
Més tard els ajudàvem una estona, si podíem. I finalment tornàvem a arreglar les bèsties i a fer el
sopar...”
La Dolors, quan tenia estones lliures, anava a recollir te de roca i el venia per guanyar uns
diners extra, “anava a l’Ametlla a vendre’l. Cinc cèntims, un paquetet molt petit, i tardava tot un
dia per omplir un cistell. En un dia guanyava 2 rals. Al final del dia anava contenta a la mare a
ensenyar-li el que havia guanyat...”
Felicitat Baraldès és un exemple de com mentre l’home treballava al camp ella havia d’anar
a la fàbrica a treballar: “Treballava a la fàbrica fins que vaig tenir la filla. Quan va créixer llavors
vaig anar a fer botifarres a una masia. Les dones normalment cuidaven el bestiar, anaven a l’hort i
tenien cura que els homes tinguessin menjar per a tot el dia, les feines de casa...”
Es pot dir que el paper de la dona en aquell context va ser imprescindible per al manteniment
de les famílies. Des del punt de vista de treballadora agrària, però també com a gestora
de l’economia domèstica, i molt sovint de l’explotació, i com a cuidadora, especialment de
la mainada i les persones grans de la família. El paper de les dones al món rural va ser, i és,
transcendent. Francesc Ribas, recorda molt bé el rol de la seva mare: “Jo sempre havia vist
ma mare treballant. Al matí, a la plaça, venent les verdures, i a la tarda, al camp. Jo recordo que
la meva àvia ja ho feia, després la meva mare, i la meva dona també ha anat a la plaça a vendre
les verdures.”
A més, en Francesc recorda que l’aportació d’ingressos econòmics complementaris de la
seva mare era molt important per a la subsistència de la unitat familiar: “Durant els anys de
foscor, la dona va tenir un paper vital. Ma mare anava a vendre, anava a collir, però, a més, quan
arribava a casa i el pare desenganxava el carro, ella l’ajudava... anava a donar menjar als animals,
i els ous que feien les gallines els venia al mercat o entre el veïnat. Ella gestionava el blat de
moro que donava a les gallines per menjar. Tot això era importantíssim perquè ens autoabastíem
d’aliments.”
Quan li preguntem a la Roseta si es valorava la feina que feien de més les dones, ella respon:
“Què vols que se’ls valorés! No res, no es valorava! Hi havia cases de tot. No totes eren iguals. N’hi
havia moltes on la dona manava tant com l’home. De vegades, hi havia cases on manava més la
dona que l’home, però n’hi havia d’altres que havies de fer el que et deien i havies de passar per
allí, i prou. Però hi havia dones que ja es feien valdre, ja.”
L’educació i la sanitat van patir un retrocés important i en va minvar molt la qualitat, sobretot
al món rural. L’ensenyament obligatori era fins als 14 anys, però la majoria de joves
no arribaven a complir el període obligatori d’escolarització i la figura del metge només
existia a les grans ciutats i a les capitals comarcals.
50
Cal Carboner al Mas del Biscomè, anys 40. Arxiu Família Pinyol.
Parada de fruites i verdures instal·lada al carrer. Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Generalitat de Catalunya
(Segona República) autor no identificat.
Antiga escola d’Estach. Arxiu Fundació Món Rural.
51
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
La Roseta només anava a escola perquè “acompanyava dues nenes petites més. L’escola d’abans
no es pot comparar amb la d’ara. Només et feien llegir i escriure una mica”. Ramon Grau ens comenta
com s’organitzava l’escola als pobles de muntanya: “El tema de les escoles va anar molt
malament. Quan es va acabar la guerra no hi havia mestres. Entre unes quantes cases llogaven
un noi que fes classes. Però només de llegir i escriure. El que sí que fèiem era la lletra bonica. Ens
ensenyaven a fer cartes de condol, d’amor; ara això no s’aprèn.”
Molts cops, abans i després de la guerra, moltes noies començaven a treballar a les diferents
fàbriques als 10 anys, i per aquest motiu el nivell d’escolarització era baix. La Felicitat
recorda: “Quan vaig començar a treballar a la fàbrica, les companyes m’explicaven que elles
havien començat abans dels 14 anys i que quan hi havia una inspecció les amagaven perquè no
les trobessin.”
Josep Gavaldà recorda: “Abans només es feia la bàsica fins als 14 anys. Després les noies anaven
a aprendre a cosir i a fer labors per quan es casessin. I els nois a treballar la terra.” I Jaume Roig
explica com va canviar l’escola des d’abans fins després de la guerra: “Abans de la guerra, i
fins al 1947, vaig tenir deu mestres. Després de la guerra va canviar i tot era molt més conservador.
La diferència la vaig notar quan els mestres van ser oficials de l’exèrcit i ens van fer cantar
himnes patriòtics...”
La sanitat va passar per un procés similar. La desorganització de la postguerra i els pocs
recursos amb què es comptava van fer que la cobertura de la sanitat fos deficient, especialment
als pobles petits. Ramon Valls explica: “Hi havia pocs metges i anaven de poble en poble.
Més endavant, hi va haver llevadores. També hi havia curanderos i farmacèutics que feien les
seves pròpies fórmules.” La Roseta recorda com es feia quan estaves malalt: “Avisaves el metge
i venia a casa. Hi havia vegades que l’havies d’anar a buscar a cavall i d’altres, més cap aquí, que
el metge ja tenia moto i venia sol. Només s’avisava el metge quan estaves molt malament.”
52 53

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
4. S’obren portes;
LA MÀQUINA, PUNT D’INFLEXIÓ AL CAMP... I AL MÓN RURAL.
La dècada dels 50 va suposar, per a Espanya, un canvi radical en la seva història agrària,
econòmica i social. El final de la política autàrquica i la represa de les relacions amb els mercats
internacionals va reactivar l’economia i va fer possibles grans avenços tecnològics en
l’àmbit agrari i industrial. L’objectiu clau de la nova política econòmica era endinsar-se en el
mercat europeu i, per aquest motiu, durant els anys seixanta, a Espanya es va dur a terme un
gran procés d’industrialització. En el cas de Catalunya, el desenvolupament del sector industrial
ja s’havia iniciat des del segle anterior i l’obertura econòmica va implicar l’establiment de
noves relacions comercials i una major capacitat de decisió i d’iniciativa per a les empreses,
que va comportar, per a Catalunya, la consolidació del sector industrial i turístic. Així, l’any
1959 va significar un canvi, sobretot a partir de l’aprovació del Pla d’Estabilització 10 , projecte
que pretenia promoure el desenvolupament econòmic d’Espanya. La ràpida modernització del
país va suposar la consolidació i el desenvolupament d’una societat clarament urbana.
L’increment del nivell de vida i dels salaris lligats a la indústria, juntament amb el procés de
transformació del sector agrari, que cada cop requeria menys mà d’obra com a conseqüència
de la revolució tecnològica, van propiciar l’anomenat èxode rural. Davant de la crisi que patia
l’agricultura tradicional, molts pagesos van deixar de treballar al camp per desplaçar-se a les
principals zones urbanes del país, perquè no van poder assumir el nivell d’avenç tecnològic
del moment o no disposaven de la superfície conreable necessària per afrontar l’exigència dels
nous nivells productius, que van créixer ràpidament. Per a molts, ser pagès va deixar de ser
viable. Paral·lelament, l’augment considerable de les diferències en el nivell de vida entre les
diferents regions espanyoles va ocasionar una de les onades migratòries més importants de la
història de Catalunya i Espanya. Molts immigrants, la majoria provinents del sud d’Espanya,
van arribar a Catalunya per treballar, principalment, al sector industrial. Per exemple, entre el
període del 1961 i el 1965 hi van immigrar 682.954 persones.
20 JORNALERS = 1 TRACTOR
L’avenç tecnològic va portar la intensificació al sector agrari català entre 1950 i 1960. En
altres parts del món, la revolució tecnològica ja havia començat una dècada abans, però a
Estació de Mora la Nova, andana direcció Barcelona,
1967. Museu d’Història de la Immigració de Catalunya,
Fons fotògraf Tomàs Riva.
54
Pagès treballant. Servei d’Audiovisual i Arxiu, Institut d’Estudis Ilerdencs.
10 El Pla d’Estabilització, establert l’any 1959, era un projecte econòmic que tenia com a objectiu acabar amb la política
econòmica de l’autarquia i permetre el desenvolupament econòmic d’Espanya a través de la fixació d’unes mesures.
55
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Espanya va estar bloquejada per la política d’autarquia del règim franquista. Així doncs,
a partir del 1950 el camp català va patir tot un seguit de transformacions, de les quals cal
destacar la mecanització que es va experimentar, l’aparició de nous cultius com la fruita i
el començament de la modernització del reg.
En Florenci recorda que l’aparició de les primeres màquines a Sant Gregori “va suposar un
gran canvi. Va començar amb les màquines de batre. Es va passar de batre en una setmana a ferho
en dues hores. Després van aparèixer els tractors i després va arribar la recol·lectora, que va
ser el canvi definitiu. Va ser un descans per a la feina i un gran avenç. Va ser per a bé”. La mecanització
de la feina va suposar, primer de tot, un canvi en la manera de treballar. El que més
es va notar va ser la velocitat a què es podien realitzar les tasques amb l’ajuda tecnològica
i l’alleujament de l’esforç físic. Roseta Pallarés, de Palouet, ens explica: “Abans s’ajuntaven
dos animals, es posava un jou i un arreu i es llaurava la terra. El que ara es fa en una estona amb
tractor, llavors hi havies de passar setmanes! La feina de llavors amb la d’ara no es pot ni explicar,
perquè no té comparació... El dia que vam veure una recol·lectora vam sortir tots els del poble a
mirar-la. I si hi hagués hagut més gent per mirar-la, més gent hauria sortit. Jo vaig dir a l’amo,
jo em pensava que tanta feina que dèieu que faria la recol·lectora que ja posaria el blat a la saca.
Em va respondre: «Carai! Encara vols més coses?»”
Desenvolupament de la maquinària agrícola, en
aquest cas una recol·lectora. Arxiu Històric de Lleida,
Fons AISS, 1438.
Ramon Grau ens dóna la seva visió del canvi que es va produir: “Jo, coneixent que un tros
l’havíem de tallar a cop de dalles i ara un tractor amb una hora allà et fa una muntanya, a mi em
sembla que és un miracle! A l’any 63 vaig comprar el primer tractor. Primer un 600 i després el
tractor. Va canviar molt. El que volia fer de pagès amb una mula no en tenia prou. La vida va anar
a més. I tu també havies d’anar a més. Vas comprant i t’adaptes a la vida com pots. Doncs primer
amb un tractor de 40 cavalls, després de 80 i ara de 100 i escaig. A poc a poc.”
Desenvolupament de la maquinària agrícola a finals dels anys 40 i inicis dels 50.
Servei d’Audiovisuals i Arxiu. Institut d’Estudis Ilerdencs.
L’obertura al mercat internacional i la possibilitat, per part de molts pagesos d’adquirir
maquinària i invertir en les seves explotacions va suposar que molts d’ells confiessin en el
crèdit agrícola per poder accedir a un finançament que els permetés dur a terme els seus
projectes. Josep Gavaldà ho explica així: “Quan va aparèixer el crèdit agrícola va donar més
tranquil·litat, perquè et donava la possibilitat de comprar una màquina del mercat. Va donar bastant
garantia al pagès. L’havies de tornar i per això havies de collir més, perquè amb el que havies
fet fins al moment no en tenies prou. Si podies collir una mica més, ja el podies tornar.”
A finals de la dècada dels anys 40 i al començament de la dels 50, especialment al Segrià i
a la Noguera, tot i que després també es va estendre a altres zones, com les Terres de l’Ebre
56
La revolució tecnològica no només va suposar la mecanització del camp. La intensificació
dels cultius i de la ramaderia requeria un avenç en altres aspectes, com la millora dels diferents
tipus de llavors, la inclusió de noves races d’animals i modificacions generals en
els adobs i altres productes químics, tot plegat per afavorir una evolució conjunta de la
tecnologia i la producció. Josep Codinachs recorda com “amb ajudes dels Estats Units es van
organitzar uns cursets on ens ensenyaven nous tipus de llavors més productives per al blat i les
patates”.
Màquina de batre i d’embaladora de palla, Banyoles 1936. INSPAI. Centre de la Imatge de la Diputació de Girona.Fons
Rafael Vilarrubias, autor Rafael Vilarrubias,
57
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
o Girona, va aparèixer per primera vegada la fruita. Cisco Térmens i Cisco Piqué, uns dels
pioners amb la fruita a Albesa, ens expliquen d’on van treure la idea de plantar fruita. Cisco
Térmens recorda que “un senyor d’Arcos de Jalón ens va donar la idea de plantar fruita. Els
primers arbres els vam portar de la ribera del Jalón”. Cisco Piqué rememora, a la vegada: “Vam
començar amb la fruita, perquè un home de la Portella que anava molt a Bèlgica ens va dir que
en plantéssim. Com que va anar bé, amb deu anys es va plantar a tot arreu. Es va canviar el cereal
per la fruita, perquè la fruita era més rendible. Es venia molt més cara. Anàvem seguint la pela!”.
Josep Sanjuan, recorda com es va començar a plantar la fruita: “Es van començar a plantar
varietats de poma que ara ja no es cultiven, com l’Starky o la Bellesa de Roma. Abans es plantaven
els arbres cada deu metres i es barrejaven amb els cereals. A poc a poc la gent es va adonar que
la fruita donava molts diners. Després ja s’ha arribat a com està ara, que quasi no els caben les
soques. Es deia, a manera d’anècdota, que si un pagès amb fruita es feia una casa, amb la collita
d’un any la pagava. Una casa amb cara i ulls, eh!”
Gent damunt del tractor. Arxiu Família Vilaseca Comardons
Pivot de reg. Arxiu fotografies de HIACO TEPI S.L.
Josep Roig ens explica com va viure la transformació cap a la fruita als voltants de Tortosa:
“Quan va venir el canvi, a partir del 1950, vam fer uns cursos i uns enginyers ens van fer
veure que les nostres terres eren molt bones per cultivar-hi fruiters. Nosaltres abans hi teníem
horta repartida amb cereals, però no anava bé, perquè la terra no era gaire bona per al cereal. Va
arribar el moment de plantar fruiters, com a les planes de Lleida: pereres, llimoneres... Es va fer
una transformació molt gran, però els pagesos no es van assessorar tan bé com els de Lleida, que
ja tenien anys d’experiència. Ells tenien cambres i sabien quan s’havia de collir cada fruit, i si no
els agradava el preu el guardaven a les cambres. Aquí els primers anys vam llençar molta fruita
perquè no la podíem vendre pel preu i es feia malbé. Això va durar quinze anys i després es va
canviar al taronger. I ara tot és taronger.”
L’evolució dels tractors va ser molt ràpida. Arxiu Família Vilaseca Comardons
Braç de tracció d’un tractor a una bomba de reg. Arxiu Família Piqué i Térmens.
Bomba de reg implantada en un tractor. Arxiu fotografies de HIACO TEPI S.L.
molt poca. Quan va venir la fruita es va anar posant rec nou, però va costar molt de creure-hi.
Nosaltres vam ser els primers del poble, perquè el meu fill té una empresa de sistemes de reg.”
Josep Sanjuan reforça les declaracions d’en Cisco i diu que “es regava a manta, com encara
es fa ara a l’horta vella. No hi havia ni reg per goteig ni per aspersió”.
Com que van ser pioners en la modernització del sistema de reg a Albesa, Cisco Piqué
comenta: “Hi havia gent que se’n reia, perquè deien que les pomeres se n’anirien a beure a la
sèquia perquè es moririen de set. És clar, amb el reg podíem plantar cap a dalt i cap a baix sense
problemes. No s’hi creia gaire, va costar que s’ho creguessin, però ara tothom hi creu. Ara tothom
reconeix que el reg millor és aquest de goter per a l’arbre i amb aspersió per als altres.”
La dècada dels 50 va significar, per tant, un punt d’inflexió per a la vida al món rural català.
La gran innovació tecnològica que es va experimentar, conjuntament amb l’obertura
política i comercial a l’exterior, va ajudar a millorar la qualitat i el nivell de vida de les
persones, tant a la ciutat com al camp, però també va tenir conseqüències, especialment a
les zones rurals. Lluís Sala ens ho corrobora: “Quan van arribar les màquines es van començar
a arrencar moltes vinyes. Abans, amb set hectàrees de terreny vivies bé, amb la maquinària ja en
necessitaves vora 50, d’hectàrees. Entre els anys 1960 i 1970 va ser quan el pagès petit va haver
de plegar i només va quedar el pagès gran amb maquinària.”
QUI NO CREIX, NO MENJA: L’OPORTUNITAT NO ÉS AQUÍ
A finals de la dècada dels anys 50 i al començament de la dels 60, les zones rurals de Catalunya
van viure les conseqüències del creixement econòmic. La industrialització que va
experimentar el país, principalment a les zones urbanes, i els avenços tecnològics en el
sector agrari, que van possibilitar la intensificació agrària i un increment productiu molt
elevat, van tenir una repercussió molt important per a l’estructura social de les àrees rurals:
el nombre de pagesos va disminuir moltíssim.
58
L’evolució de les plantacions de fruita a la plana de Lleida va originar un canvi de mentalitat
en la manera de regar va suposar l’inici d’un seguit d’implantacions graduals d’innovacions
en els sistemes de reg, que pretenien millorar l’eficiència en l’ús de l’aigua de reg i augmentar
la productivitat. Cisco Piqué ens diu: “Abans es regava a manta, com encara ara es rega en
parts de l’horta de Lleida i la de Menàrguens. Al riu sempre es va regar. Tenim sèquies des dels
àrabs, a la vora del riu, però no es pot comparar amb el rec nou. Ara rendeix molt, tot allò, i amb
molt poca gent. En el moment de recollir, podar i aclarir n’hi ha molta, de gent, però durant l’any,
Els motius pels quals es va produir aquesta davallada de treballadors en el sector agrari
i aquesta pèrdua de població tan important són diversos, però es poden agrupar en tres
59
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Estació de Mora la Nova, andana direcció Barcelona, 1967. Museu
d’Història de la Immigració de Catalunya, Fons fotògraf Tomàs
Riva.
grans desencadenants: una baixada en els preus dels aliments causada per l’augment dels
excedents pel creixement de la producció; la impossibilitat de molts pagesos d’arribar a una
producció mínima i a un nivell de renda que els permetés mantenir la seva explotació o les
terres que portaven i l’augment dels salaris percebuts comparativament en altres sectors,
especialment el de la indústria.
La revolució productiva de la dècada dels anys 50 va suposar que el pes dels ingressos
percebuts per les collites disminuís en relació amb els costos i que els pagesos, en molts
casos, haguessin d’abandonar l’explotació, les terres o les granges. Dolors Pinyol recorda
com va passar a Tivissa: “Va començar a marxar gent quan va caure el preu de l’oliva i l’ametlla
no donava. No sortia a compte mantenir la finca. Per això hi va haver gent que va haver d’anar
a treballar fora. A alguns els va anar bé i altres han hagut de tornar.” Hi va haver pagesos que
van anar a treballar a França. Josep Roig comenta que a Tortosa “no es va notar gaire, que
marxés gent, però hi va haver qui marxava amb un contracte temporal a treballar a França”. Les
condicions de treball a França eren millors i permetien guanyar diners en poc temps per
després anar tirant durant l’any a casa.
Les nombroses innovacions mecàniques, la millora dels adobs, de les llavors i de les tècniques
de cultiu van permetre que la producció de molts conreus augmentés considerablement
en molt poc temps. Hi va haver pagesos que no van seguir aquest nivell productiu, bé per
la impossibilitat d’adquirir la maquinària necessària, bé per no poder disposar dels productes
químics o de les llavors adequades. Josep Sanjuan ens explica com va evolucionar la
producció de la fruita: “La gent va començar a marxar a causa de les dificultats de l’agricultura.
Quan va començar la fruita, una casa que en fes 50.000 kg era molt rica, i ara en fa 500.000 i no
és tan rica. Hi ha hagut un canvi molt radical.”
La millor remuneració en el sector industrial va empènyer molts pagesos a abandonar les
terres per canviar de vida. Josep Gavaldà recorda la situació: “Es venien moltes terres. Tu
n’havies de comprar alguna per no pagar la part i havies de demanar un altre préstec per poder
comprar-la. Sempre anàvem amb l’aigua al coll. A més, molts cops estàvem forçats a fer-ho per
la competència. La gent va començar a marxar perquè deia que per guanyar el que aquí guanyes
treballant tot l’any, allà en tres mesos ho guanyes, allà no foten res i tenen un sou que déu n’hi
do. Va passar al voltant del 1960.”
Joaquim Martí comenta on va anar la gent que marxava: “Alguns van anar cap a Igualada,
per les fàbriques de teixit. Hi havia feina per a tothom. Altres, a Santa Coloma de Queralt, a una
fàbrica de punt.”
La manca de feina en l’agricultura no va ser l’única raó per la qual va marxar gent de les zones
rurals cap a les zones urbanes. En molts casos, especialment en les zones de muntanya o
aquelles que estan més apartades dels centres urbans més importants, la situació social hi va
ajudar molt. Ramon Grau ho comenta: “Ho van acabar de rebentar tot quan van treure les escoles
dels pobles i molta gent que tenia fills els van haver de portar a estudiar a Tremp o a Lleida, i
això era molt car. Va provocar que molta gent marxés a buscar feina a aquestes ciutats per poder
viure tota la família junts. Resulta que si marxa el mestre, marxa el capellà, no hi ha la taverna i
marxa la gent! Si no és un tonto com jo, que s’estima el poble, foten lo camp, la gent!”
També hi va haver pagesos que van deixar de tenir la seva principal font d’ingressos al
camp, però que no van haver d’abandonar el poble perquè van trobar una altra feina allà
mateix. De vegades eren feines complementàries a les tasques del camp, però d’altres, no
hi estaven directament vinculades. Aquesta situació també es va viure al Pirineu, al poble
de Xerallo, al Pallars Jussà, al començament dels anys 50, quan es va construir una fàbrica
de ciment per a la construcció de les preses dels embassaments de la conca del riu Noguera
Ribagorçana. Molta gent va anar a treballar a la fàbrica de ciment davant la impossibilitat
de viure només de la terra o de la ramaderia. Ramon Grau ho recorda: “A Xerallo hi havia una
fàbrica de ciment molt important que va servir per construir totes les preses necessàries per a
Enher i Fecsa, perquè poguessin crear energia elèctrica. Quatre o cinc anys després, en acabar les
obres, no es va veure bé que continués i la van fer plegar.”
En alguns casos va passar el mateix, a inicis de la dècada dels anys 60. Lluís Sala, explica:
“Amb la terra no es guanyava prou, el molí del poble va plegar i ningú podia moldre el gra per al
bestiar. Llavors, amb permís del sindicat agrícola, vaig posar el molí a casa meva. El vaig tenir deu
anys. Em portaven el gra i el molia. També venia adob i insecticides. Als anys 70 van aparèixer els
molins que anaven amb els tractors. Llavors vaig començar a tenir menys feina i vaig deixar el
molí. Vaig anar vuit anys a treballar a la fàbrica.”
AGRICULTURA I INDÚSTRIA, DE LA MÀ?
Entre el 1950 i el 1970 Catalunya va experimentar un gran creixement demogràfic. Un cop
superats els efectes immediats de la Guerra Civil i la postguerra, es va iniciar un període de
creixement econòmic i poblacional que va tenir el seu moment més àlgid en la dècada dels
anys 60, però que es perllongaria fins a mitjans dels 70. En aquest creixement poblacional va
60 61
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Dones treballant en una indústria de producció alimentària. Exemple de la nova agroindústria desenvolupada a
partir dels anys cinquanta. Arxiu Històric de Lleida, Fons AISS, imatge 122.
tenir una especial importància la immigració. El procés d’industrialització de Catalunya va
portar una part important de la població de les zones rurals del sud d’Espanya a traslladar-se
a Barcelona i els seus voltants per treballar en les indústries i els serveis que hi proliferaven.
Al mateix temps que es produïa aquest augment demogràfic també augmentava el nivell
de vida de les persones, i amb el nivell de vida també millorava la qualitat de vida. Cada
cop més, la població incrementava la demanda en tots els productes, començant pels
aliments. Calia més aliments i també, cada cop més, presentar els productes alimentaris
d’una manera més elaborada, ja fos per millorar la seva presentació i fer-la més atractiva
per al consumidor o per facilitar-ne el consum. Calia transformar la matèria primera,
vegetal o animal, en altres productes de nova demanda. D’aquesta manera va néixer la
branca de la indústria dedicada a l’elaboració, transformació, preparació, conservació i
envasat de la matèria prima alimentària. La indústria agroalimentària va anar adquirint
més importància, fins que va esdevenir un element clau i condicionant per al desenvolupament
del sector agrari.
Alhora, l’agroindústria va tenir una influència decisiva en l’evolució de l’estructura agrària
de Catalunya, ja que va exercir pressió i va establir les condicions econòmiques de producció
i sota criteris de competitivitat i d’exigències de mercat. Ramon Valls ho interpreta de la
següent manera: “Si anem al món de la fruita, una empresa et diu que has de plantar aquestes
pomes; les has de collir tal dia, perquè si no tindràs una penalització; també et diu, mira,
el preu és aquest, encara que al mercat valguin deu vegades més. És insostenible. Sí que hi
pot haver algun espavilat que la compri i després la vengui a 3 euros com a ecològica, però
això no soluciona el problema.”
Paral·lelament a l’evolució de la indústria agroalimentària, en aquests anys va ressorgir el
moviment cooperatiu a Catalunya: la unió de diferents productors en forma de cooperativa
amb l’objectiu d’agrupar més producte per poder comercialitzar-lo i distribuir-lo millor, i
tenir més poder negociador davant els majoristes i les indústries alimentàries. El moviment
cooperatiu agrari havia començat a inicis del segle XX i va evolucionar durant el primer
terç de segle fins que la Guerra Civil el va estancar. Els anys immediatament posteriors al
conflicte bèl·lic van ser socialment molt durs per al moviment cooperatiu, per la pròpia desestructuració
del sector productiu i pel control de l’aparell del Règim, que el va absorbir per
transformar-lo en l’Hermandad Sindical Nacional de Labradores y Ganaderos 11 . A les dècades
dels anys 50 i 60, a poc a poc es va anar refent amb la recuperació de la producció i el
consum. Josep Sanjuan va participar activament en la fundació de la Cooperativa de Torres
de Segre: “Quan la fruita va agafar importància, un senyor de Torres va convèncer l’Hermandad
i va començar a exportar pera llimonera. Al cap d’un temps, el mateix senyor va creure convenient
fundar una cooperativa i va reunir tota la germandat per explicar-ho. D’aquella reunió ja
en va sortir una junta, amb el seu president. Llavors em van oferir, a mi, si volia ser el secretari
de la cooperativa. Poc temps després ja vam començar a portar adobs, vi i insecticides a un petit
magatzem i va començar la nostra activitat. Més endavant, vam llogar un petit molí per fer pinso
per als animals... Això va ser el 1957. La cooperativa va anar creixent i va ser de les primeres que
va tocar la fruita i va exportar pera llimonera. Després vam llogar un magatzem més gran i més
endavant ja en vam construir un de propi. Ara està una mica de baixa, però va anar molt bé.”
Un dels factors que van contribuir a l’aparició de l’agroindústria va ser que molt pagesos
deixessin de treballar de manera principal les terres per anar a treballar a temps complet o
parcial a aquestes fàbriques. Com comenta Florenci Teixidor: “Quan van fer la fàbrica de la
Nestlé, cap al 1960, hi va anar molta gent, a treballar. La gent es podia treure un sobresou
Vista general de la sala de classificació i manipulació
d’una cooperativa de fruita, 1970. Arxiu Històric
de Lleida, Fons Instituto Nacional de Colonización
(INC), imatge 5.
62
a la fàbrica. Com que tenien un horari seguit a les tardes, podien treballar les terres a casa
durant el matí. Sobretot els joves anaven a treballar fora de casa i, quan podien, ajudaven
a casa.”
11 Les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos es van crear l’any 1944, juntament amb les locals i comarcals,
però l’any 1947 van ser suprimides i substituïdes per les Cámaras Oficiales Sindicales Agrarias (COSA). La seva
funció era coordinar la representació i la defensa dels interessos específics dels grups esmentats.
63
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Aquesta reactivació del moviment cooperatiu a Catalunya no va estar gaire ben vista pel
Règim d’aleshores, especialment pel Sindicat Vertical. Josep Codinachs ens explica com, a
meitat de la dècada dels 60, es va crear la Cooperativa de Vic: “Era legal, però tenia la forta
oposició del Sindicat Vertical, que argumentava que no era necessària la cooperativa per què
aquesta feina ja la feien ells. Els estatuts de la cooperativa els havien d’aprovar a Madrid,
i va ser molt difícil, perquè no volien ni rebre’ns. Finalment, ho vam aconseguir. Llavors va
arribar el moment de fer la primera assemblea per elegir la junta directiva. Es va fer a la Casa
Sindical de Vic. Ens les vam haver de manegar perquè a les eleccions no sortissin amb majoria
els del Sindicat Vertical! Ho vam aconseguir després de diverses reunions amb el delegat
sindical de la província. Després, la cooperativa va anar molt bé.”
En Josep també recorda que quan van “crear la fàbrica de pinso i, més tard, els escorxadors va
ser una forta competència per a la cooperativa, però va aguantar, perquè apostava per la qualitat
alimentària”.
Josep Gavaldà ens dóna la seva visió de com ha anat l’evolució entre el món cooperatiu i
la indústria alimentària i deixa entreveure el conflicte d’interessos que es va generar i s’ha
mantingut latent entre productors i agroindústria: “Si hagués estat portada per la base cooperativa,
sí. Però portada pel capitalisme, doncs no, no la veig gaire factible l’agroindústria.”
Central lletera, 1970. Arxiu Històric de Lleida, Fons Instituto Nacional de Colonización (INC), imatge 13.
64 65

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
5. Democràcia; LES REIVINDICACIONS
PAGESES SURTEN DE LA CLANDESTINITAT
La dècada dels anys 60 va ser un període en què el nivell de confrontació polític i social va
augmentar, sobretot a partir de les diferents accions polítiques que es van dur a terme, com,
per exemple, la Llei de Convenis Col·lectius (1958), que va permetre la negociació de determinades
condicions salarials i obreres entre empresaris i treballadors, tot i que no cal perdre
de vista que Espanya encara estava sota la dictadura franquista. L’aprovació d’aquesta llei
va possibilitar la creació de noves organitzacions, com la Unió Sindical Obrera, la Solidaritat
d’Obrers de Catalunya o Comissions Obreres fundada l’any 1962. Les reivindicacions
de les diferents organitzacions sindicals pretenien assolir millores laborals i salarials; i, per
aquest motiu, durant la dècada dels seixanta, es van dur a terme diferents mobilitzacions
per reivindicar els seus objectius. Aquestes mobilitzacions es van centrar, sobretot, a les
zones industrials, com, per exemple, Catalunya, Astúries o el País Basc.
Un altre focus d’oposició va ser el moviment estudiantil de les diferents universitats, centrat
en la demanda de la legalització de les seves organitzacions sindicals independents. L’any
1966, es va viure una de les manifestacions d’aquesta força opositora al convent dels Caputxins
de Sarrià, quan un considerable grup d’estudiants es va manifestar per tal de constituir
el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, manifestació que va
finalitzar amb la detenció de tots els seus participants. Davant de l’augment de concentracions
convocades per part de diferents moviments sindicals, el règim franquista va declarar,
com en moltes altres ocasions, l’estat d’excepció l’any 1969, mesura que li va permetre
augmentar les actuacions repressives, sobretot les detencions. Una altra acció que va dur a
terme el Règim va ser la publicació de la Llei Sindical (1971), que reforçava l’organització
de l’estructura vertical dels sindicats i reforçava la repressió.
D’aquesta manera, a la dècada dels seixanta, a Catalunya es va despertar i desplegar un
moviment d’oposició al règim franquista format per diferents grups (estudiants, classe treballadora,
moviments democràtics...). Amb aquest motiu, es va fer una posada en comú de
les diferents línies d’actuació basades en la millora de les condicions laborals, les reivindicacions
autonòmiques i la instauració d’un estat democràtic.
A partir de la dècada dels anys setanta, es va consolidar una societat dinàmica molt diferent
de la del passat. La població es concentrava a les ciutats i, d’aquesta manera, s’havia forjat
una societat urbana en què les classes mitjanes i obreres industrials cada cop tenien més pes.
La incorporació progressiva de la dona al món laboral va ser un dels trets més significatius
dels canvis que es van produir en aquests anys. Altres elements, com la introducció i la diversificació
de nous mitjans de comunicació i l’accés a l’educació, van contribuir a un canvi
de mentalitat entre els diversos sectors de la societat. Totes aquestes transformacions també
van arribar als diferents grups d’oposició del règim franquista. Així, durant els primers anys
setanta, l’oposició va experimentar un considerable creixement i una consolidació de la
seva organització.
En el cas de Catalunya, l’exemple d’acció unitària d’oposició va ser la creació de l’Assemblea
de Catalunya, l’any 1971, sota l’eslògan Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Els components
de l’assemblea van ser representants de partits polítics, sindicats i diversos grups
socials, molts en clandestinitat. Pel que fa a les forces polítiques clandestines d’inicis dels
setanta, cal destacar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); Convergència Democràtica
de Catalunya (CDC), constituïda el 1974 i impulsada per Jordi Pujol, i Reagrupament
Cartell del Primer Congrés de la Unió de Pagesos a l’Espluga de Francolí el 28 de novembre de 1976. Fons Unió de Pagesos.
66 67
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), liderat per Josep Pallach. Així doncs, durant
els anys anteriors a la mort del dictador Franco (1975) es va consolidar i manifestar un gran
moviment opositor a Espanya i, en aquest cas, a Catalunya, que posteriorment va prendre
protagonisme en el període de la transició a la democràcia.
Pel que fa a la situació en el sector agrari, durant aquests anys, també hi va haver moviments
de canvi. A partir del 1970, el creixement econòmic començava a decaure i molts
pagesos van començar a notar-ne les conseqüències. Els productes necessaris per a la producció,
com els adobs, les llavors, els pinsos o la maquinària, van començar a pujar de preu
ràpidament com a conseqüència del fort encariment experimentat pel petroli, i els preus dels
diferents productes agraris en el mercat es van mantenir, o fins i tot van baixar, en molts
casos per decisió administrativa. En aquest context, la rendibilitat de moltes de les explotacions
agràries de Catalunya es va veure compromesa i va provocar la gran reacció per part
dels pagesos, especialment dels més petits.
Aquest malestar va quallar el novembre del 1974, quan a Vilafranca del Penedès es va fundar
Unió de Pagesos, una organització sindical independent i democràtica, definida per ella
mateixa com hereva de la tradició d’Unió de Rabassaries, que va actuar durant la Segona
República. Ràpidament van començar a reivindicar una millora en els preus i la recuperació
del control de les diferents organitzacions oficials agràries, com les Hermandades, les Cámaras
Oficiales Sindicales Agrarias 12 i algunes cooperatives. Francesc Ribas rememora com
va anar la creació de la UP: “Els pagesos ens n’havíem cansat, de les Hermandades Sindicales
de Labradores y Ganaderos, i vam ser capaços, una colla de gent diferent, de força comarques de
Catalunya, que sorgís la UP l’any 1974. Érem clandestins, anàvem a casa d’un, a casa d’un altre, a
casa del capellà, al Centre Catòlic... i allà fèiem assemblees i reunions, i dèiem que ja era hora de
fer un sindicat com cal, i no un sindicat vertical com les Hermandades. Un sindicat on nosaltres
manéssim i on nosaltres proposéssim. Això és el que vam aconseguir el 1974 en la clandestinitat,
que ens la jugàvem... i, mira, ara tenim un gran sindicat a Catalunya, que déu n’hi do les coses
que va fer i que fa.”
De la mateixa manera que a les ciutats, els aires de canvi en el món rural s’articulen a través
del teixit social i cultural. Francesc Ribas ho comenta: “En el naixement de la UP, hi van
jugar un paper molt important els centres catòlics i els centres culturals i populars de diferents
pobles. Un s’ho anava passant a l’altre, i així ens vam anar ajuntant gent. Fins que un dia es va dir:
«Trobem-nos en una casa de colònies de Montagut, al Penedès, i a veure si ens unim les diferents
comarques de Catalunya per fer un sindicat.» I així va ser. Allà vam començar a obrir els camins.
Per cert, el que va donar el nom va ser un d’aquí de la comarca, el Regalat de Castellbisbal, que
va dir: «Aquí el que hem de fer és la unió de tots els pagesos!» I vam dir: «Ja està, ja ho tenim,
Unió de Pagesos!»”
I de la mateixa manera que a ciutat, els nous moviments no representaven tots els estrats
socials del món rural català, però sí els petits i mitjans propietaris i empresaris que no volien
quedar al marge del desenvolupament econòmic del país: “La Unió va sortir de les bases dels
petits i mitjans empresaris. De les cases on treballava el pare, la mare i els germans. Aquesta va ser
68
12 Les Cámaras Oficiales Sindicales Agrarias (COSA) van ser creades l’any 1947, van substituir les Hermandades Sindicales
Provinciales de Labradores y Ganaderos (1944) i tenien funcions econòmiques assistencials, socials i de col·laboració
amb l’Estat.
Manifest fundacional de la Unió de Pagesos. Fons Unió de Pagesos.
69
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
la base de la UP. Nosaltres el que demanàvem era no dependre de les Hermandades Sindicales per
poder organitzar-nos i poder tirar endavant tot aquest territori que ens estimàvem i ens estimem.
Vam sortir a la ràdio i a la televisió i ho vam accelerar tot. El Sindicat Vertical estava dirigit pel
poder. Sí que hi havia els treballadors, el delegat d’això i el delegat d’allò..., però les línies mestres
les manava el Govern de torn. Hi havia un ministre de Relacions Sindicals de no sé què. No, no,
el sindicat ha de ser una cosa lliure, com la UP, en què vam fer una crida a tots els pagesos de
Catalunya, i hi van acudir, i vam ser nosaltres els que vam traçar les línies que calia seguir i les
reivindicacions que també calia fer en desacord amb el poder establert.”
Els anys 70 van suposar l’inici d’uns processos de canvis socioeconòmics, culturals i polítics
que es van estendre també al món rural, com recorda Francesc Ribas: “Nosaltres vam començar
en la clandestinitat, però amb un sentit d’àmplia tolerància a tots els demòcrates. Crec que nosaltres
vam portar la democràcia al camp, i penso que la tasca dels altres sindicats va ser portar la
democràcia a les fàbriques. Era molt gros, el que vam fer els sindicats obrers i nosaltres.”
Josep Gavaldà recorda la feina que va fer Unió de Pagesos: “Van fer una molt bona funció.
Van aconseguir que la gent pagesa tingués una jubilació més bona que abans. Van fer altres coses,
però aquesta va ser la millor, justa i encertada. També tenien una branca política, però sempre
van anar pel bé del sindicat. Van fer una gran labor la UP.”
Un cop constituïda, Unió de Pagesos va començar la seva activitat molt ràpidament. Ja al
maig del 1976, des de la il·legalitat va promoure nombroses mobilitzacions pageses, com les
de Tarragona i Lleida, amb 10.000 i 15.000 pagesos, respectivament. El lema de les mobilitzacions
resumia en una frase el desig de tots els pagesos de Catalunya i segurament els dels
de la resta de l’Estat: Volem viure de la Terra!
Malgrat aquest paral·lelisme inicial amb els moviments obrers, el sindicalisme agrari no
va veure reconeguts plenament els seus drets sindicals, i les organitzacions professionals
agràries no van veure reconeguda la seva representativitat oficial fins al 1994, amb la celebració
de les primeres eleccions sindicals al camp català. Els sindicats obrers ja havien
celebrat les primeres eleccions en democràcia el 1978, setze anys abans. A partir de les
eleccions del 1994 es va reconèixer la representativitat i la interlocució amb l’Administració
i els poders públics als sindicats que hi van concórrer, i en proporció als vots obtinguts (UP,
un 70%; IACSI-ASAJA, un 15%, i Ramaders i Pagesos-CPF, un 15%).
A la resta de l’Estat, el reconeixement del sindicalisme agrari i la mesura de la seva representativitat
ha anat a un ritme tant o més lent que a Catalunya, i al començament del segle
XXI encara hi ha comunitats autònomes que no han celebrat eleccions sindicals al camp.
70
Manifestació, tractorada d’Unió de Pagesos. Fons Família Ribas.
Concentració de la Unió de Pagesos al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el novembre de 1977. Fons Unió de
Pagesos, Andreu Peix.
71
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
6. Europa;
NI TANT, NI TAN POC.
Després de la mort de Franco, el 1975, hem d’entendre el desenvolupament econòmic i social
del món rural català als anys vuitanta en el context de la recent instaurada democràcia
a Espanya, però també de l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i l’aplicació
de la Política Agrària Comunitària (PAC). Aquest nou període democràtic, protagonitzat
pels governs de la Unión de Centro Democrático (UCD), sota la presidència d’Adolfo Suárez
durant els anys 1979-1982, i el del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), presidit per
Felipe González durant els anys 1982-1996, va comportar la construcció d’una economia
desenvolupada a Espanya.
72
Portada del diari la Vanguardia. Divendres, 21 de novembre de 1975. Copyright de La Vanguardia.
Resultats del referèndum sobre la Constitució Espanyola el Desembre de 1978. Resultats eleccions de juny de
1977. ©Copyright de La Vanguardia.
73
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Durant els primers anys de la democràcia espanyola, l’economia es trobava en una situació de
desequilibri causada per factors externs, com l’augment del preu del petroli que es va produir
els anys 1973 i 1979, i per factors interns, com, per exemple, la deficient política fiscal que
comportava una crisi del sistema financer. Davant d’aquesta precària situació econòmica, l’any
1977 es va plantejar i aprovar una via d’actuació per tal d’afrontar la crisi econòmica basada en
els Pactes de la Moncloa. Amb aquesta mesura es va poder frenar la tendència descendent de
l’economia, els efectes de la inflació i el dèficit exterior, mitjançant l’aprovació d’una reforma
del sistema tributari, la reestructuració de la Seguretat Social i la creació de l’Instituto Nacional
de Empleo, entre altres mesures. A partir dels anys vuitanta, el Govern socialista va adoptar
diferents actuacions econòmiques centrades en l’ajustament i la reactivació del sector econòmic,
emmarcades en l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea l’1 de gener del 1986.
Per una altra banda, els inicis de la PAC se situen al voltant dels anys 50, emmarcats en una
situació social europea difícil després dels anys de guerra. En aquest context, l’agricultura
havia quedat molt malmesa i l’abastiment d’aliments a la població no es podia garantir.
L’objectiu principal de la primera PAC era reactivar la producció agrària perquè la població
europea disposés d’un subministrament estable d’aliments a uns preus assumibles. D’aquesta
manera, es va començar a subvencionar el preu de la producció agrària per poder assegurar
unes rendes mínimes als pagesos i un preu assequible als consumidors.
Fins a la dècada dels anys 80, l’objectiu principal de la PAC va ser intentar que Europa fos autosuficient
en la producció d’aliments. Tanmateix, en aquells anys, la PAC va haver d’afrontar
uns excedents dels principals conreus causats per la línia d’ajuts que portava fins al moment.
Per contrarestar aquesta situació, la Unió Europea va introduir mesures polítiques per limitar
la producció dels aliments excedentaris. Mesures com les quotes lleteres i els drets de producció
que havia d’adquirir el productor i que limitaven la producció per cada explotació, penalitzacions
per superar els límits productius, límits al nombre de caps de bestiar o la superfície de
l’explotació pels quals es podien sol·licitar ajudes o, fins i tot, retirada de terres productives.
Quan Espanya va ingressar a la Comunitat Econòmica Europea, el sector agrari català es
va trobar amb una Política Agrària Comuna consolidada que establia unes regles a les
quals es va haver d’adaptar en molt poc temps. Aquella PAC estava basada essencialment
en l’existència de mecanismes de garantia de preus raonables per assegurar unes rendes
mínimes als pagesos; però aquest model va entrar en crisi poc després de l’annexió a la
CEE, i es va iniciar un replantejament de la política que es va fonamentar en: desmantellar
les fronteres del mercat intern de la Comunitat Europea que encara existien; un reconeixement
al paper multifuncional de l’agricultura, no només com a subministradora d’aliments,
sinó també com a creadora de certes externalitats positives, econòmiques i socials, que
l’Administració havia de preservar si el mercat no aconseguia remunerar, i un canvi en el
tractament del desenvolupament territorial, no només centrat en la producció agrària, sinó
també en la comunitat rural en general.
mínimes, en teoria, per iniciar així una desconnexió de les ajudes de les produccions i els
mercats. Aquesta línia, iniciada el 1992, es va veure reforçada el 1999 amb una segona
reforma, anomenada Agenda 2000, que va desvincular definitivament la PAC dels preus
de mercat. Amb aquesta segona revisió, l’Agenda 2000 va ratificar el gir cap a una política
de desenvolupament rural i la va establir com el segon pilar fonamental de la PAC, seguint
les línies proposades en la Primera Conferència sobre el Món Rural, realitzada a Irlanda el
1996. Va enfocar les futures accions a quatre grans eixos: el productiu, el mediambiental, el
sociorural i el desenvolupament de les comunitats locals.
L’aplicació de la PAC a Catalunya s’ha interpretat des de molts punts de vista, i se n’han valorat
conseqüències positives i negatives. Però ha estat qüestionada perquè no ha prioritzat les
seves ajudes en petites i mitjanes explotacions i perquè no ha introduït eines per promoure
la seva adaptació al mercat. En Florenci ho comenta: “S’hauria hagut d’implantar bé des del
principi per protegir l’explotació familiar agrària. La PAC hauria de ser per producció, qualitat i amb
un límit màxim d’hectàrees. Només s’han protegit les grans explotacions. Ara diuen que falta gra,
i no s’entén, que ara falti gra i que l’any passat paguessin per no sembrar, per deixar la terra sense
sembrar. El preu de l’ordi l’any passat era de 23 pessetes el quilo. Parlant amb gent, deien que ja
feia 30 anys que es pagava això. Al cap de dos mesos el preu s’havia apujat 17 pessetes. Com es pot
entendre aquesta especulació? Aquest any, fa tres mesos, van tornar a abaixar els preus.”
Josep Gavaldà ens dóna la seva opinió: “Ara vivim molt a costa del Tercer Món, principalment
la manutenció. I no és gaire ortodox, això de viure del Tercer Món! La PAC va passar d’una manera
74
Un cop consolidat el mercat únic al començament dels anys 90, el replantejament de la PAC
es va concretar el 1992 amb l’anomenada Reforma McSharry, que va canviar totalment
el rumb de la política agrària de la Comunitat Europea. Ara no se centraria en la garantia
d’uns preus raonables per al productor, sinó que introduiria una línia d’ajudes directes compensatòries
als pagesos (per hectàrea o per cap de bestiar) adreçades a garantir unes rendes
Manifestació multitudinària contra la P.A.C a la ciutat de Lleida, 1992. Fotografia Gómez Vidal.
75
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
diferent del que es pretenia. Havia de ser per millorar l’explotació i hi va haver molts pagesos que
ho van utilitzar com a modus vivendi. Hi va haver persones que sí que hi van invertir i que encara
hi inverteixen avui, però també hi havia l’estraperlada del gran terratinent, aquí, que és qui rebia
més ajudes que ningú. I aquest, segurament invertia en immobiliàries! Tot i que no hauria estat
possible sembrar sense la PAC fa uns anys, el més catastròfic de la PAC és que hi hagi gent que
cobra les ajudes sense viure de la terra. Hauria d’anar a la renda dels pagesos.”
En aquest sentit, Francesc Ribas afirma: “Tot i no tenir accés a les ajudes, per a molts l’entrada
a l’Europa comunitària va ser molt important. Per exemple, per als que feien cereals, oli d’oliva...
els va ajudar a evolucionar. Amb l’hortalissa, va haver-hi l’entrada de productes francesos, italians
i holandesos, que ja tenien una agricultura de laboratori, que dic jo, una agricultura moderna,
de primer terme. Va ser una competició, ens vam haver d’esmolar molt, nosaltres també, perquè
no ens colessin els gols que ens colaven. Ara ja estem més equilibrats, perquè, aquí la gent s’ha
posat al dia. Això ens va esperonar: espavilem-nos, que si no ens la fotran! Per a l’agricultura, jo
penso que és bo, però també crec que n’hi ha que això de la PAC els colla una mica. Han hagut
de fer finques més grans per fer més producció, perquè els marges comercials són molt justos i, és
clar, això ha disminuït la quantitat de pagesos que hi ha a Catalunya. N’hi havia molts més, i ara
n’hi ha molts menys. Però bé, s’han hagut d’espavilar i posar-se al dia. Ja ho sabíem això, lliure
comerç... has de ser competitiu.”
Ramon Grau i el seu fill Josep Grau ens expliquen com han viscut l’entrada a la PAC al
Pirineu: “En el nostre cas, arriba menjar de fora i el de casa no es valora. La gent s’estima més
el de fora i barat que el de casa. Hi ha gent que n’ha tret profit. Els que han aconseguit arrendar
moltes hectàrees de terra i reunir molts caps de bestiar ho tenen bé, perquè hi ha una prima per
animal i per hectàrea. En canvi, el petit propietari, com nosaltres, no pot fer tantes vaques i les
primes són molt fluixes. A més, la vaca de carn té una prima i la de llet, no.”
En Ramon explica que els tenen una mica pressionats, amb la quota de la llet, uns drets que
compra el ramader i que fixen la quantitat màxima de llet que pot produir una explotació,
i que des de la Comissió Europea es vol eliminar en els propers anys: “No et podies passar,
abans. Si et passaves més d’un deu per cent de la quota et posaven una multa. Es quedaven la
llet i et multaven.” En Josep afegeix: “Vivint al Pirineu tens les mateixes exigències i la mateixa
normativa que la gent que produeix llet a l’Urgell, per exemple, llevat que ells no gasten tant en
transport de pinso, perquè ho tenen tot al costat. El valor del que tens a casa ha anat disminuint
molt. Fa uns anys, si volies plegar el que tenies encara valia alguna cosa. Ara no. La quota lletera
valia uns diners i ara no té cap valor.”
Per portar a terme les polítiques de desenvolupament rural establertes en l’Agenda 2000 com
a segon pilar de la PAC, es va posar en marxa a Europa el Programa de Desenvolupament
Rural 2000-2006, que s’ha renovat per al període 2007-2013. En aquest termini es pretén,
a més de potenciar la competitivitat del sector agrari, reforçar la gestió sostenible del medi
ambient i el medi rural, i millorar la qualitat de vida a les zones rurals, a través de la diversificació
de les activitats econòmiques.
provincials per estudiar o treballar. L’objectiu és crear activitats alternatives a l’agricultura
als municipis rurals per ajudar a fixar gent als pobles petits i fomentar l’equilibri territorial.
Ramon Valls ens explica què pensa sobre les activitats alternatives a l’agricultura: “Són coses
que s’han inventat. Cada època té les seves coses. El turisme rural, per exemple, és un sistema
que salvarà uns quants mentre duri. Sempre s’ha hagut de fer això, de buscar complements per
tirar endavant. Et pot sortir bé o malament. És l’única sortida que hi ha per buscar alternatives a
l’agricultura. Que si ara l’ecològica, que si ara una altra cosa... Però en el fons són pedaços, eh!”
TURISTES QUE VAN MENTRE EL JARDINER ES FA VELL
En els darrers 35 anys, l’àmbit rural català s’ha despoblat progressivament i el sector
agrari ha anat perdent pes relatiu en el conjunt del país. Any rere any, molts petits i
mitjans pagesos han vist que era impossible tirar endavant les seves explotacions i han
hagut de deixar l’agricultura i canviar de sector laboral. Al mateix temps, molts dels
joves originaris de zones rurals, arribada l’edat universitària o laboral, han decidit abandonar
el poble per anar a la ciutat. La manca d’oportunitats laborals qualificades, la falta
d’alguns serveis en determinades zones, com llars d’infants, escoles i centres d’atenció
primària (CAP), entre altres, i el cert aïllament d’alguns territoris catalans a causa d’una
feble xarxa viària o per falta de transport públic, són alguns dels motius que han causat
aquest despoblament.
Paral·lelament, s’ha produït un augment de les activitats econòmiques relacionades amb els
serveis (turisme, hostaleria, restauració, administració...) arreu del país que també ha afectat
el món rural, principalment perquè ha fet que, tot i que no marxi del poble o de la zona
rural, molta gent pagesa hagi decidit abandonar totalment o parcialment les feines agràries
o directament relacionades per altres del sector terciari, com la restauració o el turisme.
Aquest despoblament general, i la pèrdua de treballadors de les activitats agràries, ha propiciat,
entre altres conseqüències, l’abandonament progressiu de moltes terres que han quedat
sense cap tipus de gestió. Arran d’aquest abandonament de les activitats agroforestals, han
D’aquesta manera, es vol contrarestar la pèrdua de població en el món rural per l’abandó de
molts pagesos, però també el de molts joves, homes i dones que, atesa la manca d’oportunitats
76
laborals en pobles petits, decideixen marxar per anar a la capital comarcal o a les capitals
Cabana de pedra seca. Autor: Eduard Trepat.
Plantació cirerers. Arxiu Congrés del Món Rural.
77
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
sorgit altres problemes territorials, com l’augment dels incendis forestals o la disminució de
la biodiversitat del país.
I és que el paisatge, en general, i el de Catalunya, en particular, sempre ha tingut una influència
directa de l’activitat humana, que ha anat modelant el territori i transformant zones
forestals en zones de cultiu, per crear així un mosaic agroforestal amb una gran riquesa i
diversitat biològica. Aquesta influència de l’activitat humana en el paisatge ha constituït,
també, una realitat social i cultural que no es pot deixar de banda. Els aspectes socioeconòmics
del món rural, com l’extensió de la finca agrària, les tècniques de conreu o la mida i la
distribució de la població, modifiquen el seu entorn i, per tant, modifiquen el paisatge. Com
ja hem dit, els territoris rurals pateixen l’abandonament de les activitats agrosilvopastorals,
amb el canvi paisatgístic que això comporta (fragmentació dels ecosistemes i pèrdua de la
diversitat biològica).
En aquest context, cal tenir en compte el paper imprescindible que el pagès ha fet, fa i
farà en favor de la salut paisatgística, ambiental i social del nostre territori, però que
en els darrers anys ha patit un fort retrocés per la pèrdua d’efectius. Francesc Ribas
ens argumenta la seva visió sobre la feina del pagès al nostre territori: “A Catalunya,
que és un país petit, el pagès fa una funció social molt important, perquè hi ha llocs del
Pirineu, o de la plana de Lleida o de Girona, que si no hi hagués pagès estarien erms. Mira,
hi ha molt espai, encara, perquè això sigui un parc públic. Tot això ha de ser conreat, home,
hi ha d’haver un vigilant d’aquest territori que és el pagès. Jo penso que si no es treballa
en aquest sentit farem un paper molt dolent per conservar la nostra Catalunya. Si no s’hi
posa mà i no s’hi posa cura en aquest aspecte, no sé, jo ja no ho veuré, però serà perdre-ho
en quatre dies.”
Josep Grau, comenta l’estat del Pirineu en aquest sentit: “Hi ha gent que creu que al Pirineu no hi
ha d’haver pagesos i que tot ha d’anar de cara al turisme. Potser tenen raó, però, qui cuidarà el paisatge,
llavors? En uns quants anys tot això estarà ple de brossa i llavors sí que no vindran turistes.”
El sector agrari al Baix Llobregat i a les comarques més industrialitzades i urbanes, a més
dels canvis i evolucions que, de manera general, s’han produït a Catalunya, ha patit una
forta pressió urbanística que a poc a poc ha anat disminuint la superfície cultivable per
l’expansió de la taca urbana de l’àrea metropolitana de Barcelona. Així, la gran capacitat
productiva que tenia el Baix Llobregat anys enrere s’ha vist reduïda gairebé en la seva
totalitat. Francesc Ribas ho explica així: “Si parlem del Baix Llobregat, aquí s’ha perdut molt
territori. Al meu poble, a l’Hospitalet, hi havia 1.000 hectàrees de terreny cultivable i actualment
en té 50 només. Això per a l’agricultura ha estat nefast, ara bé, en aquests territoris s’ha enriquit
molta gent, és aquesta la realitat.”
En aquest context, la creació del Parc Agrari del Baix Llobregat ha suposat un fre a aquesta
pressió urbanística i permet que pagesos de la zona puguin continuar mantenint les seves
explotacions. Francesc Ribas ho comenta: “Un cop constituït el parc agrari, s’ha creat una
seguretat, una estabilitat. Ara, si hagués estat com els anys que hem passat, que el pagès només
esperava que li vingués el constructor a tant el pam... això se n’hauria anat en orris. El parc agrari
ha frenat una mica aquest ímpetu. Penso que pot haver-hi parc agrari per anys.”
Entrats al segle XXI, és important reconèixer aquesta funció del pagès i prendre mesures
per poder mantenir l’activitat del petit i del mitjà empresari agrari i ramader a Catalunya
sense deixar de banda que el que vol el pagès és produir i viure de la seva feina. Al cap i
a la fi, aquesta funció de cuidador del medi ha estat sempre derivada de l’activitat principal
dels agricultors, ramaders i silvicultors: produir aliments i obtenir ingressos a partir de
l’explotació del seu patrimoni.
Paisatge del Pirineu amb ramaderia extensiva. Arxiu Fundació del Món Rural.
78 79
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
7. ...
FINS QUE NO SIGUI AL SAC I BEN LLIGAT
La nostra història començava a principis del segle XX, en època de la Segona República, i
s’acaba ara, l’any 2008. Entre aquests dos períodes de temps hem passat per la Guerra Civil
Espanyola, la política d’autarquia del règim franquista, la posterior reobertura a l’exterior, la
revolució tecnològica, l’èxode rural, l’explosió de la indústria alimentària, l’entrada a la CEE
i l’aplicació de la PAC. Hem recorregut aquest camí guiats pels nostres protagonistes, que, a
través de la seva pròpia experiència, ens han explicat què ha passat, des del seu punt de vista,
durant els diferents períodes de la nostra història. En aquest punt, s’ha de fer balanç i fer
un cop d’ull per saber com veuen els nostres avis i les nostres àvies l’evolució que ha patit
el món rural i l’agricultura en tots aquests anys. També ho farem amb la seva visió de futur
i la contrastarem amb persones més joves que actualment estan vivint de l’agricultura.
Si mirem enrere des d’una perspectiva objectiva, les condicions de vida i de treball al
camp català han millorat d’una manera molt notable des de la Guerra Civil fins avui dia.
L’arribada de la maquinària i altres innovacions va suposar un descans físic de la feina de
pagès, un augment de la productivitat i de la producció de les explotacions i una reorganització
de l’estructura agrària del país, que es va anar adaptant a poc a poc a uns mercats
més oberts i competitius. A més, a mesura que avançava la revolució tecnològica al camp,
anava augmentant el nivell de coneixement tècnic dels treballadors agraris, que cada cop
han disposat de més eines i recursos per dur a terme les seves tasques. En aquest sentit,
Francesc Ribas, de l’Hospitalet de Llobregat, valora: “El pagès viu més bé ara que en l’època
del meu avi, o de la infantesa del meu pare. El meu pare ja va agafar una temporada més bona.
El dia té 24 hores, oi? Doncs el pagès en treballava 23 i mitja. És exagerat, però bé, sempre havia
d’estar treballant. Ara el pagès també viatja, va a Europa a veure explotacions i fires i contrasta.
Té una informació brutal. El pagès no és tonto, ara ja... abans deien: «Mira, un pagès, tonto!» Ara
ja no és tonto, potser és més llest que la resta de gent. Hem evolucionat en positiu.”
Paral·lelament a aquest desenvolupament tecnològic i de formació, el món agrari ha anat
patint un important retrocés en la mà d’obra que hi treballa i una disminució molt notòria
del nombre de pagesos i d’explotacions agràries i ramaderes. A més, la territorialització del
sector serveis (administració, hostaleria, restauració...) i de la construcció han diversificat
les feines que es poden dur a terme al món rural amb la disminució progressiva del pes específic
de la producció agrària en les economies dels pobles i l’estructura social.
Lluís Sala i la seva dona, la Felicitat, de Callús, en fan balanç: “L’any 1950, al mas la Tosa hi
havia 30 parcers. El 1980 no en quedava cap! Tots van haver de plegar, els uns perquè eren vells
i els altres perquè eren joves, i van anar a fer una altra cosa. Avui no hi ha ningú que visqui de la
terra, aquí. Per cuidar una mica l’hort, sí, però no per viure de la terra.”
Dolores Pinyol, de Tivissa, també ha notat un canvi molt dràstic: “Abans, a tots els masos hi
havia ramats de bens i ara no hi ha res. Ara, si caus no cal que cridis, que no et sentirà ningú, a
la muntanya! Abans hi senties de tot: gent treballant-hi, animals pasturant... Ara tenim la paga
que ens donen, la farmàcia gratis i el metge per si t’operen. Abans la feina era més dura, però
més estimada.”
Ramon Grau i el seu fill, en Josep, comenten com veuen l’evolució al Pirineu i al sector
lleter: “Avui, al Pirineu s’està perdent, això: no hi queda gent, i més tal i com van les coses. La
gent ho va deixant. Nosaltres portem molta terra, al poble. Tota la que podem i més, però... si
Recol·lectora. Mercè Puigpelat.
80 81
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
nosaltres pleguem... no sabem com anirà. Potser el món pot canviar, però, de moment, tothom
va marxant.”
I en Ramon continua dient: “Nosaltres perquè encara tenim aquella manera de ser. A mi molta gent
em diu que què hi faig, aquí a dalt. Jo penso que si vaig a la Pobla a prendre la fresca i el meu fill treu
la llengua perquè sol no ho pot fer, em sento ofès. Jo no sé, tinc una voluntat i una manera de fer. Estimo,
estimo els fills, estimo la casa i estimo el país! Jo, quan marxava gent d’aquí, plorava. Jo l’estimo,
aquest país, l’estimo! La gent no coneix la realitat del Pirineu, ho veuen de lluny. Primer es pensen que
els números quadren, i no. De vegades, tres per quatre fan dotze, de vegades fan tretze, però la majoria
de vegades fan vuit. A més, només veuen com n’és de bonic, el Pirineu. Però a l’hivern gela, els tractors
no s’engeguen... L’any es fa molt llarg. La gent només veu la part bonica de la pel·lícula.”
Així doncs, ens trobem en un punt delicat per a l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura.
Els costos de producció superen, de vegades, els beneficis, i el relleu generacional necessari
per donar continuïtat a la pagesia és difícil.
Roseta Pallarès, de Palouet, no veu el futur gaire clar, tot i que pensa que en aquesta vida
tot pot passar: “No sé quin futur tindrà l’agricultura, però em sembla que molt més bé que ara,
no. Què vols que vingui més, ara? No ho sabem. Mira, hem vist coses que ens hauríem pensat que
mai les veuríem i ja les hem vistes.”
Josep Roig, de Tortosa, no veu un futur gaire prometedor: “Tota la vida he sentit com tothom
es queixava. Els meus pares, jo mateix... Per això els meus fills no han volgut continuar. Això ens fa
pensar que l’agricultura té molt poc futur. El pagès ha de treballar massa hores sense vacances.”
Josep Gavaldà, de Cabra del Camp, pensa el mateix: “No el veig gens segur, el futur de l’agricultura.
Una mica desastrós. Vivim a costa del Tercer Món i no pot ser. Hem de donar-los mitjans perquè
visquin ells, no perquè produeixin per a les multinacionals. Home, no el veig catastròfic, però no el
veig gens segur. Algú que es posi avui a fer de pagès és una mica anar a la deriva.”
Ramon Valls, d’Olius, és molt més contundent en la seva opinió: “Tot continuarà igual. Malament
per al pagès. És un món que s’ha ensorrat i s’ha d’acceptar, i ja està.”
Pel que fa al relleu generacional al sector agrari, Josep Sanjuan, de Torres de Segre, pensa:
“Si es mantenen els joves que hi ha, ja és molt. Encara que en quedin pocs aniran sobrevivint,
perquè ara un home pot portar molta terra ell sol.”
Paisatge amb ovelles pasturant. Mercè Puigpelat.
Paisatge nevat. Arxiu fotogràfic HIACO TEPI S.L.
Francesc Ribas ens explica la seva visió, una mica més positiva: “Jo, el relleu generacional, el
veig bé. Hi ha pagesos de la meva edat que tenen fills que ho són, que consideren que ser pagès
és un privilegi. Hi ha molts xicots, de 30 o 40 anys, que s’hi troben bé, fan el que els agrada. Però
també dic que hem perdut molta terra i hem perdut molts pagesos. Molts! Però bé, això diuen
que és el progrés, i mira, ho hem d’acceptar. A Catalunya, en general, s’ha de dir que depèn de
la influència familiar, també. Perquè si hi ha una casa de pagès de tres fills, és habitual que un
es quedi a casa i dos marxin a fer una carrera. La producció avui es ven i et pots guanyar la vida.
Abans era necessària molta mà d’obra per al camp i, en el mateix cas, una casa amb tres nois, tots
tres tenien feina a casa. Avui, amb la mecanització, amb un que es quedi a la casa ja n’hi ha prou,
i els altres dos s’han d’espavilar, fer carrera, un ofici...”
En el context social i econòmic actual, poques són les solucions que alguns plantegen
per poder promoure un relleu generacional prou potent per garantir l’activitat agrària i la
població al territori. Ramon Valls pensa que és molt difícil tornar enrere: “Ara és una mica
difícil que hi hagi joves que s’hi quedin, perquè amb totes les generacions que s’han perdut,
tornar a agafar la població del camp ho veig molt complicat. Tornar a poblar el camp ho veig
complicat.”
En canvi, en Josep, de Vic, veu més clara la solució: “El que falta és gent que ho vulgui fer.
Si hi ha gent, anirà bé. La meva filla fa ramaderia ecològica. De moment, és una sortida. Per la
qualitat, sempre hi ha un forat on col·locar-la. A poc a poc s’ha d’anar treballant la qualitat. La
meva filla ha organitzat excursions des de Barcelona per veure la botiga. Diu que estaria molt bé
muntar excursions per visitar les granges i ensenyar a la gent de Barcelona d’on ve la carn. Hi ha
molta gent que no ho sap, com s’elabora. També es pot entrar en el món de la franquícia. Que a
l’etiqueta de la carn hi hagi el nom del pagès que l’ha cuidat. Això no agrada, perquè les grans
multinacionals no volen compromís i volen vendre més barat.”
Josep Inglés, amic de Josep Gavaldà, assegura: “Els pagesos som com els capellans, en pic
en plega un no se’n posa cap més. Es reparteix la terra pels pobles veïns. Sembla un acudit,
però és una realitat. Alguns joves que han tingut ajudes per incorporar-se o començar una
explotació no han durat cinc anys. No tenen seguretat. Amb els regadius que s’han fet a la
Terra Alta, és molt maco, asseguren les collites, però si no hi ha un relleu generacional per als
pagesos grans, per què s’han de gastar els diners en unes inversions que després no saps qui
Per al Florenci Teixidó, de Sant Gregori, la proximitat a un centre urbà amb més serveis i
les ha de fer anar? No hi ha joves, perquè quan un treballa en un lloc que no és l’agricultura
més qualitat de vida és una trava important per al desenvolupament de l’activitat agrària:
ja sap els diners que tindrà cada mes i sap si li arriben per mantenir la família i pagar la
“Estem massa a prop de Girona. L’única solució és que hi hagi gent que vingui de fora i es vulgui
hipoteca. Un pagès no ho sap mai. Un pagès, per poder collir, ha d’invertir cada any i, a més,
quedar a pagès. Fent de pagès s’ha de poder viure igual que la gent que fa un altre ofici. Si es
sense cap seguretat que podrà recollir el seu fruit.”
treballa més i es viu pitjor, no ho farà ningú.”
82 83
no diguis blat...

no diguis blat...
1920-1936 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Ramon Grau i el seu fill Josep també tenen clar què ha de passar per què es pugui arribar a
una bona situació: “La solució seria que s’anivellessin les coses. Que el nostre producte augmentés
com ho ha fet el nivell de vida.” El fill, en Josep, afegeix: “Crec que la solució és que com que
el tema pagès al Pirineu va malament, que paguessin als pagesos per tenir-lo net. Ja que no pots
viure fent de pagès, almenys que estigui net.”
Pel Cisco Térmens, d’Albesa, la solució passa per l’associacionisme: “Noi, per a l’agricultura,
el primer que s’ha de fer és agrupar-la, amb un grup que cada dia pugui estar més a la vista i capdavanter,
perquè cada dia hi haurà més competència. No d’aquí, no, dels d’allà, de tot el món.”
Per Cisco Piqué, una de les solucions possibles és que el pagès diversifiqui la seva activitat
i, també en grup, trobi una solució que sigui més rendible. Explica com ho han fet a Albesa:
“Ara hi ha una altra revolució al camp, que és la de les plaques solars. Nosaltres mateixos
en tenim. Ho hem fet amb un grup de persones al poble. Ens ha costat molt, perquè es necessiten
molts permisos, però al final ho hem fet. Al Poal també hi ha un home que li sortia
més a compte posar plaques solars que una granja de porcs.”
LA VISIÓ DELS JOVES
Al llarg de tot el llibre, hem recollit les vivències i visions de persones que han viscut molt
i aporten una perspectiva que enriqueix a l’hora de millorar el sector agrari avui a Catalunya
i valorar com pot evolucionar. Però també cal tenir en compte la visió de persones més
joves que actualment fan de pagès per acabar de completar aquesta mirada al camp català
actual i futur.
Jordi Vilaseca, de Dusfort, a l’Anoia, va decidir fer de pagès malgrat que els seus pares no
ho eren, perquè la seva família era pagesa des del 1580 i se sentia molt arrelat al territori.
Ens diu que fa la seva feina perquè li agrada i, a més, hi troba certs avantatges: “No hi ha
res millor al món que fer la feina que t’agrada. No tens un horari fix, no has d’estar a les vuit en
una empresa, sinó que tu tens la teva empresa i tu decideixes. Però clar, sempre has de complir. És
molt liberal. Si has d’anar al metge, no has de donar explicacions a ningú. En una empresa sempre
has de donar explicacions. En una empresa agrària tu crees el teu aliment. Tu sembres, veus
créixer la planta i la culls. No hi ha res més maco que això. Si tens ramaderia, tu saps que aquell
bestiar va a alimentació i que molta gent en gaudirà. Aquesta és la meva base per ser pagès.”
1920-1936 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Paisatge agrari al voltant del Canal Segarra-Garrigues. Eduard Trepat.
quan hi viu gent que fa de pagès. La gent d’aquí està arrelada i generació rere generació viuen
a la mateixa casa. És la gent que viu i cuida el territori. La gent que ve de fora mai ha estat en
aquest poble, vénen perquè els agrada per la tranquil·litat i, segurament, només vindran a dormir
i aniran a treballar a 100 o a 50 quilòmetres. Però no viurà del territori, no tindrà hortet, ni granja
ni el seu propi bosc.”
Joan Prat, de la Llavanera, també a l’Anoia, fa de pagès perquè a casa seva n’han viscut i li
agrada la feina. Tot i que està d’acord amb el Jordi, pensa que fer de pagès també té alguns
inconvenients: “A la societat en què vivim la gent fa moltes coses que, de vegades... A l’estiu
la gent fa vacances quan jo tinc el punt de feina més alt, i a l’inrevés, quan jo les faig tothom
treballa. Això dificulta portar una vida social quadrada amb el teu entorn, però no és difícil de
portar. No hi ha problema, però és un dels inconvenients.”
Tant en Joan com en Jordi, a l’hora de pensar en la situació de l’agricultura actual, remarquen
el paper de les persones grans en el territori i les feines de pagès. En Jordi diu: “La
gent gran té un paper molt important avui. És qui manté el territori. De gent jove, cada dia n’hi
ha menys. Els pobles van a menys cada dia. Sense la gent gran el poble de pagès està en perill de
A l’hora de valorar la feina que fan com a pagesos, valoren el territori on treballen, però
són conscients que només amb la producció que poden desenvolupar ells mateixos no n’hi
ha prou. Necessiten altres ingressos complementaris i diversificar la feina a les explotacions
per poder tirar endavant. En Joan explica la situació de la productivitat de les seves terres:
“Tot i estar en una zona on es cull bastant, ens quedem a la meitat de les produccions que es
poden fer a França o a Alemanya, per exemple. Els costos cada cop són més elevats. I les collites
que fem són justetes. Tot ens ho hem de mirar d’una manera més estratègica. Si la gent vol anar
al territori i veure-ho tot cuidat i bonic, hauríem de mirar que es pogués quedar gent al territori
per fer-ho.”
desaparèixer. Sí que ve gent de fora, però no són de pagès i no és el mateix. El poble és de pagès
En Jordi parla sobre una de les possibles sortides que recentment s’han posat en pràctica en
84 85
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Blat. Arxiu Fundació Món Rural.
moltes explotacions: “El turisme rural ha sortit perquè les nostres explotacions cada cop tenen
uns beneficis més justos i depenem de subvencions, i quan depens de subvencions no dóna prou.
Llavors, penses en alternatives. En territori de secà no tens alternatives agràries ni forestals. El
turisme rural és una solució. S’arreglen les antigues corts de la casa, on hi tenies quatre conills i
que ara només et donen feina, però no beneficis, augmentes el patrimoni de casa teva i proves
si a la gent de fora els agrada la zona i s’allotgen a casa teva. Arregles el patrimoni i, a més, tens
uns ingressos de gent de fora que sumen. Només turisme rural és inviable. És un valor afegit de
l’explotació, com altres.”
Quan parlen que fa falta gent que es quedi al territori per dur a terme aquestes feines
de cuidador, i també de pagès, reflexionen sobre el relleu generacional a l’agricultura.
En Jordi comenta la limitació social que tenen les dones joves per fer-se càrrec de les
explotacions i de com el joves en general no volen fer de pagès: “Les dones ho tenen més
complicat socialment. La feina la poden fer igual, però els costums socials d’aquí són que
qui es queda a casa és un noi, el més petit o el gran. Nosaltres tenim aquest sistema, el de
l’hereu, a Catalunya. De noies, sí que n’hi ha, però sobretot en ramaderia. No hi ha el costum
o la creença que la noia pugui tibar de la casa de pagès. Amb el turisme rural s’ha obert una
oportunitat perquè la dona entri al món rural, i crec que per aquí s’està obrint un camí. Jo
espero que en un futur això canviï i sigui tant un home com una dona qui pugui anar al capdavant.
Però la qüestió del relleu generacional és una piràmide que va al revés. Cada dia som
menys. Això de la piràmide passa perquè fins ara es valorava molt més la quantitat que la
qualitat. Fins que això no canviï, el terreny és el que és. Per viure aquí has de conrear moltes
hectàrees perquè sigui rendible. Si això canvia i en poques hectàrees pots fer molta qualitat,
donarà perquè hi visquin més famílies. Tal com estem avui és difícil.”
En Joan afegeix una altra de les dificultats per les quals creu que hi ha pocs joves que vulguin
fer de pagès, la part social: “És una feina molt lligada, amb temporades molt dures, i la
gent està acostumada a treballar vuit hores i a descansar el cap de setmana per desconnectar de
la feina. Això, aquí no ho pots fer. Aquí, si no treballes dimarts, treballes dissabte i diumenge.”
En aquest punt, es plantegen quines solucions veuen per a la continuïtat de l’activitat agrària i
com tenen pensat tirar la seva feina endavant. En Joan ens explica: “No hi ha cap vareta màgica
que ho pugui solucionar, i menys en aquest món globalitzat, on competeixes amb països que tenen
un nivell de vida molt més baix que tu. Fa deu anys el preu de l’ordi anava marcat pel mercat de Calaf,
perquè depenia de la demanda que hi hagués a Guissona. Ara no, ara hi ha la llotja de Chicago que
ho marca i si t’està bé, bé, i si no, també. S’han d’anar buscant petites solucions. Per exemple, el tema
ecològic és un punt que a curt termini crec que no és factible, però que a la llarga pot ser una sortida.
Entremig hi ha altres històries que no ens solucionaran la vida, però que ens poden ajudar.”
En aquest sentit, en Jordi afegeix: “Fins ara tothom volia productes barats. S’ha de tendir a fer
un producte de qualitat amb un producte final per poder-lo vendre amb els mínims intermediaris
possibles. És buscar el valor afegit que després suma a la renda que obtenim. Són projectes que
es fan a escala territorial i no individual. S’ha de fer entre tots i unir esforços. Si ens unim, farem
més producte i estalviarem costos. S’ha de buscar el màxim d’associacionisme.”
En Joan pensa que associar-se és clau per poder tirar endavant: “És una part important. El
pagès no es pot cuidar de tot el procés, des de que es cull fins que es ven. En altres sectors, com
l’hortícola, potser sí, però aquí, amb el cereals i la ramaderia, no.”
I en Jordi afegeix: “Costa molt trobar projectes associatius, precisament perquè t’has d’associar,
perquè a pagès, fins ara, hi havia la cultura que casa teva és casa teva, però casa del veí, és casa
del veí. Això s’ha de canviar, sobretot per reduir costos. Bàsicament és per això. Per fer-ho tot molt
més competitiu. De projectes individuals, en pots trobar molts, que si pollastre ecològic, que si
fusta de noguer molt bona, però és tot individual. De col·lectius, no n’hi ha o n’hi ha molt pocs.”
Des del seu punt de vista, la solució, però que avui dia encara no veuen, passa per la diversificació
de l’activitat a l’explotació: “Nosaltres cuidem les plantes i traiem un producte final
que segur que té consum, segur. Sí que has de competir amb altres països, però la qualitat que
tenim aquí no la té un altre país, i l’hem d’utilitzar. També hem de diversificar i no fer només un
cultiu. Has de fer anar el cap, has de ser professional. Trobar alternatives, ja siguin alimentàries,
ramaderes, de turisme rural, tecnològiques, no es pot descartar res.”
Tant en Jordi com en Joan hi veuen futur, a la seva feina. “No és un camí fàcil, però hi confiem”,
ens diuen. En Joan ho diu clarament: “Hi ha futur, però costarà trobar algú que pugui
salvar aquestes diferències dels guanys i els costos. El que ens passa amb el cereal és que el preu està
intervingut, està marcat. Si som capaços de fer un producte amb el qual puguem marcar una mica
més el preu nosaltres i ens permeti jugar una mica amb els guanys i els costos, aniria bé. El que està
clar és que no ens podem quedar com ara. Hem de trobar sortides i posar-hi moltes ganes.”
En Jordi és més contundent: “S’ha de ser molt professional. Tinc l’esperança que hi ha futur,
per això estic fent el que faig, que no s’acaba aquí. Si traiem el pagès de la civilització, de què
viurem? És el sector primari, és elemental. Si no hi ha pagès, la piràmide s’ensorra!”
86 87
no diguis blat...

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
I és aquí, en aquest punt, on les visions de totes les generacions coincideixen de ple. Tant els
nostres avis i àvies com els nostres joves acaben amb una mateixa visió del paper del món
agrari i amb les mateixes ganes que tiri endavant l’agricultura, el sector primari, que, d’una
manera o d’una altra, ens ha d’alimentar a tots. Francesc Ribas hi confia: “La continuïtat de
la pagesia hi serà. Els pagesos es guanyen la vida, amb molt sacrifici, amb molts entrebancs. Però,
qui no té entrebancs?”
Cisco Térmens posa punt final amb una declaració contundent i plena d’energia: “Tot ha
canviat molt, i canviarà, i ha de canviar per força, si no, estem perduts! Si l’agricultura no tira
endavant, el món està perdut!”
no diguis blat...
88 89

no diguis blat...
Agraïments
Protagonistes
Baraldès Porter, Felicitat
Codinachs Febrer, Josep
Gavaldà Ferrando, Josep
Grau Agulló, Josep
Grau Prior, Ramon
Martí Portnou, Joaquim
Pallarés Figueras, Roseta
Pinyol, Dolores
Piqué Sellart, Cisco
Prat Torra, Joan
Ribas Viñals, Francesc
Roig Nulla, Josep
Sala Sala, Lluís
Sanjuan Prim, Josep
Teixidó Fàbrega, Florenci
Tèrmens Farrús, Cisco
Valls Culell, Ramon
Vilaseca Vila, Jordi
Altres col·laboradors
Algué, Jordi
Alsina, Pep
Aragonès, Ramon
Arnavat, Ramon. Universitat Rovira i Virgili. Projecte Tots els Noms
Barrios, Ferran
Barrull, Carla. Institut Ramon Muntaner
Bartolomè, Montse. Biblioteca de Falset
Castelló, Teresa
Coll, Xavier
Corbella, Gerard. Museu Comarcal de l’Urgell
Companys, Josep Maria
Domedel, Núria
Escales, Josep. Director dels Serveis Territorials d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural a l’Alt Pirineu i Aran
Espuny, Elena. Institut Ramon Muntaner
Farran, Laia
Font, Xavier. Fruites Font
Gavaldà, Antoni. Universitat Rovira i Virgili
Germans Rifà Llimona
Gironès, Ramon
Guaita, Pere
Ingles, Joan
Llovera, Maria
Mir, Conxita. Universitat de Lleida
Molins, Alba
Molins, Marcel·lí
Molla, Joan
Moreno, Maria Dolors
Navarro, Marlene.
Nus, Ramon
Palau, Salvador
Piqué, Cisco
Piqué, Cisco
90 91

Piqué, Josep Maria
Piqué, Pau
Puig, Gentil
Ramon, Montse
Romeu, Jordi
Ros, Ignasi. Ecomuseu de la Vall d’Àneu
Sagué, Enric. Universitat de Girona
Sagués, Joan. Universitat de Lleida
Sala, Mª Dolors
Serna, Erika. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà
Suárez, Marisa. Arxiu Fotogràfic, Museu d’Art Modern de Tarragona
Tarragona, Eva
Tèrmens, Divina
Vidal, Magda
Vilaseca, Marina
Espais d’informació
Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà
Arxiu Família Martí
Arxiu Família Pinyol
Arxiu Família Piqué
Arxiu Família Puigpelat Pallarés
Arxiu Família Ribas
Arxiu Família Roig
Arxiu Família Romeu
Arxiu família Sala i Baraldès
Arxiu Família Sanjuan
Arxiu Família Tèrmens
Arxiu Família Vilaseca Comardons
Arxiu Fotogràfic del Centre d’Història Contemporània de Catalunya
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Arxiu Fotogràfic
Arxiu Històric de Lleida. Fons AISS/ Fons Delegació provincial del Frente de Juventudes/ Fons Instituto Nacional de Colonización
Arxiu Municipal de Lleida
Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs
Arxiu Nacional de Catalunya/ Fons Brangulí/ Fons Gabriel Casas i Galobardes/ Fons Generalitat de Catalunya (Segona República)
Fons Josep Maria de Sagarra i Plana/ Fons Lluís Companys.
Biblioteca Pública Santiago Rusinyol, Fons l’Abans
Confederación Nacional del Trabajo (CNT)
Departament d’Educació
Ecomuseu de Valls d’Àneu
Filmoteca de Catalunya
Fotografia Gómez Vidal
Fundació Roca i Galés
Grup Alimentari Guissona
Institut Català d’Antropologia
Institut d’Estudis Ilerdencs
Institut Ramon Muntaner
INSPAI, Centre de la Imatge. Diputació de Girona.
L’Arada
La Vanguardia
Ministerio de Cultura. Centro Documental de la Memoria Histórica
Museu Comarcal de l’Urgell
Museu d’Art Modern de Tarragona
Museu d’Història de la Immigració de Catalunya
Projecte Tots els noms
Unió de Pagesos i Andreu Peix.
Fonts i bibliografia
ALDOMÀ i BUIXADÉ, I. La lluita per l’aigua a Catalunya. De l’ús i abús a la gestió integral. 1900-2007. Lleida, Pagès
Editors, 2007.
BIOSCA i ESTEVE, T. La societat obrera de Tivissa. Els orígens de la Societat Cooperativa d’Obrers Agricultors i Conductors
de Cavalleries de Tivissa (1912-1918). Valls, Cossetània Edicions, 2004.
BONET i BAQUÉ, N.; CARDONA i ALCAIDE, A.; CORBELLA i LÓPEZ, G. Tàrrega 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili
i la vida quotidiana. Tàrrega, L’Ajuntament, 2008.
CASAS i BOLADERAS, Josep M. Matamargó, terra i esperit. La vida en una casa pairal del Solsonès a mitjan segle XX.
Lleida, Pagès Editors, 2003.
Catalunya durant la Guerra Civil dia a dia. Barcelona, Edicions 62, 2006.
CORBELLA, G.; LLORETA, N.; MARTÍ, O. Tàrrega 1931-1939. Notes per a un guió. Tàrrega, Ajuntament de Tàrrega,
2006.
D.D.A.A. Història econòmica de la Catalunya contemporània. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1989.
GIRALT i RAVENTÓS, E., dir. Història agrària dels Països Catalans. Vol.4. Segles XIX i XX. Barcelona, Fundació Catalana
per a la Recerca, 2004.
GÓMEZ BENITO, C; GONZÁLEZ RODRÍGUEZ. Agricultura y sociedad en la España contemporánea. Madrid, Centro de
Investigaciones Sociológicas, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación., 1997.
JACAS i BENAGES, A., Coord. Dossiers agraris. La Catalunya agrària en l’horitzó del 2001. Barcelona, Institució Catalana
d’Estudis Agraris (ICEA), Filial de l’Insititut d’Estudis Catalans, 1998.
NADAL i OLLER, J., dir. Història econòmica de la Catalunya contemporània. Vol.5. s.XX: població, agricultura i energia.
Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1988-1994.
RIQUER, Borja de., dir. Història política, societat i cultura dels Països Catalans. Vol.10. La llarga postguerra 1939-1960.
Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1995-2000.
ROSELL i TRULLOLS, M.C. Dones Rurals. Barcelona, Món Rural SLU, 2006.
SAGUER i HOM, E., Coord. Els últims hereus. Història Oral dels propietaris rurals gironins, 1930-2000. Barcelona, Generalitat
de Catalunya, Departament de Cultura, 2005.
SANTACANA TORRES, C. (ed.) Estructura social i econòmica del camp català. Barcelona, Publicacions l’Abadia de
Montserrat, 1989.
TARRADELL, M., [et al.]. Estructura social i econòmica del camp català. Barcelona, La Magrana, Ajuntament de Barcelona
(Institut Municipal d’Història), 1984.
VILAR, P., dir. Història de Catalunya. Vol.8. El Franquismo i la transició democràtica,1939-1988. Barcelona, Edicions
62, 1989.
Ajuntament de Tàrrega. La Guerra Civil a Tàrrega (1936-1939). [DVD]. Tàrrega, Ajuntament de Tàrrega.
92 93
DVD’s
Ajuntament de Tàrrega. La Segona República a Tàrrega (1931-1936). [DVD]. Tàrrega, Ajuntament de Tàrrega.

La guerra civil a Catalunya. Zona Roja. [DVD]. Televisió de Catalunya, S.A. Enciclopèdia Catalana, 2005.
La Guerra Civil Española. [DVD]. Producción Planeta D, TVE. 2002.
Tàrrega 1939: Any zero. El documental de la repressió, l’exili i la vida quotidiana. [DVD].
Un Camp de batalla de la guerra civil al front del Segre [DVD]: el Merengue i la Lleva del Biberó (1938) / producció:
Servei d’Història, Documentació i Patrimoni, direcció; Conxita Mir, Servei de Reproducció d’Imatge, direcció: Xavier
Goñi Publicació Lleida : Universitat de Lleida, DL 2006.
94 95