No diguis blat… - Fundació del Món Rural

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
per promoure el desenvolupament agrari i a la baixada generalitzada del consum de productes
alimentaris, van provocar que Catalunya visqués un retrocés molt important en els
diferents processos d’especialització i intensificació de l’agricultura que havien començat
als anys vint. Cisco Piqué ho diu clarament: “Abans de la guerra estava molt millor, després de
la guerra va quedar molt xafat. El camp va retrocedir 10 anys.”
En segon lloc, es va patir una dràstica davallada de la superfície conreada en alguns cultius.
El cultiu de blat va perdre gairebé un milió d’hectàrees cultivables, l’àrea ocupada per la vinya
va passar de 258.000 hectàrees el 1935 a 192.000 el 1945, i el cultiu de la patata va reduir la
superfície cultivada en un 40%. Amb la ramaderia va passar pràcticament el mateix. La manca
de farratge i de pinsos de qualitat va dificultar la reproducció del sector porcí i de l’aviram. El
sector boví de carn va retrocedir pel gran encariment de la cria i engreix i, a poc a poc, es va
donar prioritat a la producció de llet, que era un producte no racionat i amb un preu elevat.
Finalment, cal tenir en compte que el tancament de fronteres va impedir les importacions
d’adobs, productes químics i llavors selectes necessàries per a la producció agrícola, que se
sumava a l’estat físic en què va quedar el camp català. Segons Ramon Valls, “era deplorable,
va quedar d’una manera ruïnosa”. Lluís Sala ens explica que després de la guerra “es va tornar
a cultivar el que es feia abans de la guerra, sempre que les terres no estiguessin fetes malbé per
les bombes”. Josep Sanjuan ens diu: “A Torres de Segre va quedar l’horta desfeta. Durant els deu
mesos que el front va ser al Segre, que ningú hi va poder treballar, es va destrossar. La gent va
haver de marxar durant aquests deu mesos. Uns van tirar cap a les Garrigues i altres van creuar
el riu per passar-se als nacionals. L’únic que va proliferar van ser les rates.”
El conreus que es cultivaven durant la postguerra eren els mateixos que abans de la guerra.
A les zones humides, a les hortes, es conreaven, per exemple, tomates, albergínies, pebrots,
cols, bròquils, llegums, alfals i tabac. A les zones de secà, era freqüent el blat i altres tipus
de gra, com l’ordi o la civada, els ametllers, les oliveres i la vinya, entre altres.
Per cultivar aquests conreus sempre es treballava a mà o amb ajuda de la tracció animal,
segons si s’era un agricultor gran o petit. Els més rics podien permetre’s el luxe de comprar
animals de tir per treballar. Ramon Valls recorda que existia una raça de mula molt poc
habitual i que era molt cara, valia 35.000 pessetes: “Només se la podien permetre els rics.”
Ramon Grau explica: “Llavors érem valents; un home xicotet et llançava un sac molt lluny i tu
pensaves, d’on treu la força? Era la voluntat, llavors la gent actuava amb molta voluntat. «Querer
es poder, querer es poder!» En aquella època van fer camins de carro que van permetre que en
lloc de treballar amb els braços poguéssim treballar amb els carros i els animals.”
El treball al camp. Arxiu Família
Ramon Pallarès.
Arada. Fons Rafael Vilarrubias,
autor Rafael Vilarrubias INSPAI.
Centre de la Imatge de la Diputació
de Girona.
Josep Roig de Tortosa, també recorda: “Tot era molt físic, sense maquinària. La força la feien
els animals. Es treballava moltes hores, des de les quatre del matí. Quan es feia de nit, que no es
podia treballar, donàvem menjar als animals. Després es preparava tot el que s’havia collit per
l’endemà anar a mercat.”
I Josep Sanjuan diu: “No hi havia gens de maquinària. Cap tractor. Bé, només un d’abans de la
guerra a tot el poble. Però tot es llaurava a mà. Tot es feia amb aixades. El blat se segava amb
dalla. Llavors el carregaves fins a l’era, el baties i el guardaves al graner. Després en feies farina.
En època de segar i batre, t’aixecaves a les tres del matí i fins a les deu de la nit. Només amb les
parades per menjar. Quan es recollia el blat, es preparava la terra per fer-hi mongetes perquè les
pagaven molt bé. Tot es feia a mà, tot es feia a força de braços.”
Ramon Grau rememora: “A casa érem quatre germans. Durant l’any ho fèiem tot nosaltres, però
quan s’havia de segar és quan hi havia més gent. Fins a 15 homes. Hi passàvem set dies i anaven
rotant de casa en casa. Després de segar, lligaven el gra, i després a casa amb els animals el batíem,
amb les forques, el triàvem i el ventàvem.”
42
Pagès treballant la terra amb l’ajuda de la tracció animal. Arxiu Família Vilaseca Comardons.
Feines del camp. Pagès llaurant, sembrant i cavant. INSPAI. Centre de la Imatge de la Diputació de Girona. Fons
Rafael Vilarrubias, autor Rafael Vilarrubias.
En aquella època l’estructura social del camp català tenia tres estrats. Els propietaris de
les terres, els masovers i els parcers, que tenien finques i terres arrendades, i els jornalers,
que anaven a treballar a sou per als altres. Els propietaris més rics, si es portaven la terra
ells mateixos, tenien al seu càrrec diversos jornalers que els ajudaven amb les tasques que
calia desenvolupar a la finca o a la granja. Si tenien la propietat de la terra, però l’extensió
no era gaire gran, es feien les feines ells mateixos, perquè no es podien permetre pagar un
jornaler, o la tenien a càrrec de masovers o parcers que, al mateix temps, es veien obligats
a fer de jornalers per a altres atesa la poca terra que portaven. De vegades, els propietaris
només llogaven algú depenent de l’època de l’any, normalment quan tocava segar o batre
el gra. Durant la postguerra, fins i tot es va polititzar la tinença de les terres. En un context
on la proximitat i la coneixença entre veïns era tan estreta, la vida social al món rural es
43
no diguis blat...