No diguis blat… - Fundació del Món Rural

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Durant els primers anys de la democràcia espanyola, l’economia es trobava en una situació de
desequilibri causada per factors externs, com l’augment del preu del petroli que es va produir
els anys 1973 i 1979, i per factors interns, com, per exemple, la deficient política fiscal que
comportava una crisi del sistema financer. Davant d’aquesta precària situació econòmica, l’any
1977 es va plantejar i aprovar una via d’actuació per tal d’afrontar la crisi econòmica basada en
els Pactes de la Moncloa. Amb aquesta mesura es va poder frenar la tendència descendent de
l’economia, els efectes de la inflació i el dèficit exterior, mitjançant l’aprovació d’una reforma
del sistema tributari, la reestructuració de la Seguretat Social i la creació de l’Instituto Nacional
de Empleo, entre altres mesures. A partir dels anys vuitanta, el Govern socialista va adoptar
diferents actuacions econòmiques centrades en l’ajustament i la reactivació del sector econòmic,
emmarcades en l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea l’1 de gener del 1986.
Per una altra banda, els inicis de la PAC se situen al voltant dels anys 50, emmarcats en una
situació social europea difícil després dels anys de guerra. En aquest context, l’agricultura
havia quedat molt malmesa i l’abastiment d’aliments a la població no es podia garantir.
L’objectiu principal de la primera PAC era reactivar la producció agrària perquè la població
europea disposés d’un subministrament estable d’aliments a uns preus assumibles. D’aquesta
manera, es va començar a subvencionar el preu de la producció agrària per poder assegurar
unes rendes mínimes als pagesos i un preu assequible als consumidors.
Fins a la dècada dels anys 80, l’objectiu principal de la PAC va ser intentar que Europa fos autosuficient
en la producció d’aliments. Tanmateix, en aquells anys, la PAC va haver d’afrontar
uns excedents dels principals conreus causats per la línia d’ajuts que portava fins al moment.
Per contrarestar aquesta situació, la Unió Europea va introduir mesures polítiques per limitar
la producció dels aliments excedentaris. Mesures com les quotes lleteres i els drets de producció
que havia d’adquirir el productor i que limitaven la producció per cada explotació, penalitzacions
per superar els límits productius, límits al nombre de caps de bestiar o la superfície de
l’explotació pels quals es podien sol·licitar ajudes o, fins i tot, retirada de terres productives.
Quan Espanya va ingressar a la Comunitat Econòmica Europea, el sector agrari català es
va trobar amb una Política Agrària Comuna consolidada que establia unes regles a les
quals es va haver d’adaptar en molt poc temps. Aquella PAC estava basada essencialment
en l’existència de mecanismes de garantia de preus raonables per assegurar unes rendes
mínimes als pagesos; però aquest model va entrar en crisi poc després de l’annexió a la
CEE, i es va iniciar un replantejament de la política que es va fonamentar en: desmantellar
les fronteres del mercat intern de la Comunitat Europea que encara existien; un reconeixement
al paper multifuncional de l’agricultura, no només com a subministradora d’aliments,
sinó també com a creadora de certes externalitats positives, econòmiques i socials, que
l’Administració havia de preservar si el mercat no aconseguia remunerar, i un canvi en el
tractament del desenvolupament territorial, no només centrat en la producció agrària, sinó
també en la comunitat rural en general.
mínimes, en teoria, per iniciar així una desconnexió de les ajudes de les produccions i els
mercats. Aquesta línia, iniciada el 1992, es va veure reforçada el 1999 amb una segona
reforma, anomenada Agenda 2000, que va desvincular definitivament la PAC dels preus
de mercat. Amb aquesta segona revisió, l’Agenda 2000 va ratificar el gir cap a una política
de desenvolupament rural i la va establir com el segon pilar fonamental de la PAC, seguint
les línies proposades en la Primera Conferència sobre el Món Rural, realitzada a Irlanda el
1996. Va enfocar les futures accions a quatre grans eixos: el productiu, el mediambiental, el
sociorural i el desenvolupament de les comunitats locals.
L’aplicació de la PAC a Catalunya s’ha interpretat des de molts punts de vista, i se n’han valorat
conseqüències positives i negatives. Però ha estat qüestionada perquè no ha prioritzat les
seves ajudes en petites i mitjanes explotacions i perquè no ha introduït eines per promoure
la seva adaptació al mercat. En Florenci ho comenta: “S’hauria hagut d’implantar bé des del
principi per protegir l’explotació familiar agrària. La PAC hauria de ser per producció, qualitat i amb
un límit màxim d’hectàrees. Només s’han protegit les grans explotacions. Ara diuen que falta gra,
i no s’entén, que ara falti gra i que l’any passat paguessin per no sembrar, per deixar la terra sense
sembrar. El preu de l’ordi l’any passat era de 23 pessetes el quilo. Parlant amb gent, deien que ja
feia 30 anys que es pagava això. Al cap de dos mesos el preu s’havia apujat 17 pessetes. Com es pot
entendre aquesta especulació? Aquest any, fa tres mesos, van tornar a abaixar els preus.”
Josep Gavaldà ens dóna la seva opinió: “Ara vivim molt a costa del Tercer Món, principalment
la manutenció. I no és gaire ortodox, això de viure del Tercer Món! La PAC va passar d’una manera
74
Un cop consolidat el mercat únic al començament dels anys 90, el replantejament de la PAC
es va concretar el 1992 amb l’anomenada Reforma McSharry, que va canviar totalment
el rumb de la política agrària de la Comunitat Europea. Ara no se centraria en la garantia
d’uns preus raonables per al productor, sinó que introduiria una línia d’ajudes directes compensatòries
als pagesos (per hectàrea o per cap de bestiar) adreçades a garantir unes rendes
Manifestació multitudinària contra la P.A.C a la ciutat de Lleida, 1992. Fotografia Gómez Vidal.
75
no diguis blat...