No diguis blat… - Fundació del Món Rural

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Felicitat Baraldés, la dona del Lluís, va néixer a cal Saleta de Santpedor (Bages) el 1922. Respecte
a les condicions dels masovers, comenta: “Era una casa que donava una estada ben pobra!”
La Unió de Rabassaires va ser un sindicat de viticultors no propietaris i altres cultivadors
sorgits a Catalunya l’any 1922 i fortament vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya.
Amb l’arribada de la II República va expandir la seva presència entre els pagesos, augmentant
així el seu nombre d’afiliats, i va desenvolupar una forta onada reivindicativa per
convertir-se en el major sindicat agrari de Catalunya. Amb el pas dels anys, el seu discurs
reivindicatiu, basat en l’explotació familiar, hereditària i autònoma, va prendre un caràcter
més cooperatiu i mutualista.
Cal Saleta. 1941. Arxiu Família Sala i Baraldès.
Un grup de persones, amb tres estendards de la Unió de Rabassaires de Llançà durant una manifestació antifeixista a
Barcelona (1925-1938). Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Gabriel Casas i Galobardes, Gabriel Casas i Galobardes.
Lluís Sala ho comenta:
“En temps de la República es va lluitar molt. Va sortir aquell sindicat de pagesos que en deien
Unió de Rabassaires, on estàvem sindicats la majoria de pagesos. Volíem una millora en els
tractes que es treballaven. Treballàvem al 25%, que en dèiem: de cada quatre carregues de vi,
en portàvem tres cap a casa i una per a l’amo. Lluitàvem per això; demanàvem el sis, de cada
sis càrregues, cinc per a nosaltres i una per a l’amo.”
La reivindicació dels petits pagesos i les ànsies dels propietaris de conservar la seva propietat
es van traduir en forts enfrontaments socials al camp català. Ramon Valls, d’Olius,
recorda “la història d’un masover que va anar a un míting i deia: «La terra serà de qui la cultivi.»
I la meva mare li deia: «La terra potser serà de qui la cultivi, però els fruits ja veureu de qui seran,
carallot, que seran del govern!».”
El 6 d’octubre del 1934, Companys va decretar l’Estat Català. Lluís Sala recorda molt bé
aquests fets: “...I va ser quan la Generalitat de Catalunya, l’any 34, va aprovar la Llei de Contractes
de Conreu, que feia una millora molt gran, molt gran, als parcers, a tots aquells que estàvem
afilats a Unió de Rabassaires. Però llavors hi va haver els fets del 6 d’octubre del 1934, dels quals
la història en parla prou, que va ser quan Companys, president de la Generalitat, es va rebel·lar
contra el Govern de Madrid perquè aquests van anar contra aquesta llei. Van treure la Generalitat
de Catalunya i després van venir els propietaris, i encara ens van “resquitar” més. Aleshores hi va
haver molts desnonaments, aquells que eren significats d’Unió de Rabassaires, en alguns pobles
els van prendre les terres... i vet aquí.”
La impossibilitat percebuda per Unió de Rabassaires de que el Govern portés a bon port la
reforma agrària tan llargament reclamada i esperada els va fer situar en postures més radicals.
No obstant això, la victòria de les esquerres a les eleccions del 1936 va suposar una
nova esperança per al col·lectiu. Lluís Sala ens ho explica: “Fins que, a les eleccions del 16 de
febrer del 1936, en què va tornar a pujar Esquerra Republicana, llavors totes aquestes coses van
tornar al seu lloc..., però al juliol ja va començar la guerra.”
La Felicitat recorda: “Llavors ja va ser un desgavell gran quan va esclatar la guerra; perquè els
masovers feien d’amos!”
Un cop iniciada la guerra, el juliol del 1936, el conflicte agrari que s’havia iniciat en el
període republicà va persistir i es va agreujar en l’esfera política. En el cas de Catalunya, el
fracàs de la revolta militar va provocar l’esclat d’un intens període revolucionari. Els contraris
al cop d’estat es van organitzar en comitès antifeixistes, liderats, en alguns casos, pels
mateixos dirigents dels sindicats agraris i, d’altra banda, també s’hi trobaven els líders de les
forces obreres i sindicals com la CNT, el POUM i el PSUC, entre altres.
Molts propietaris, presos del pànic, van fugir i van abandonar les seves terres, i moltes d’aquestes
van ser col·lectivitzades en forma d’apropiacions organitzades de les terres de conreu i de les
fàbriques per part dels pagesos i dels obrers. Aquesta situació va ser regulada per la Generalitat
de Catalunya a través del Decret de Col·lectivitzacions, de 24 d’octubre de 1936.
30
L’agitat clima polític i social durant aquests anys va situar les reivindicacions dels rabassaires
enmig de l’escenari polític, que va acabar enfrontant el Govern de la Generalitat amb
el de la II República, que havia esdevingut, en les eleccions del 1933, un govern de dretes.
La negativa per part del nou govern a acceptar la Llei de Contractes de Conreu elaborada
pel govern català l’any 1934 davant les pressions dels propietaris a Madrid va fer suposar
que a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya li passaria el mateix. Aquella llei tenia com a
finalitat substituir l’antic contracte de rabassa morta i millorar la situació dels camperols.
Camperols saludant a les milícies, juliol de 1936. AHCB-AF. Autor desconegut.
Crida del Partit Socialista Unificat de Catalunya als camperols. Ministerio de Cultura. Centro Documental de la
Memoria Histórica, autor desconegut.
31
no diguis blat...