No diguis blat… - Fundació del Món Rural

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Estació de Mora la Nova, andana direcció Barcelona, 1967. Museu
d’Història de la Immigració de Catalunya, Fons fotògraf Tomàs
Riva.
grans desencadenants: una baixada en els preus dels aliments causada per l’augment dels
excedents pel creixement de la producció; la impossibilitat de molts pagesos d’arribar a una
producció mínima i a un nivell de renda que els permetés mantenir la seva explotació o les
terres que portaven i l’augment dels salaris percebuts comparativament en altres sectors,
especialment el de la indústria.
La revolució productiva de la dècada dels anys 50 va suposar que el pes dels ingressos
percebuts per les collites disminuís en relació amb els costos i que els pagesos, en molts
casos, haguessin d’abandonar l’explotació, les terres o les granges. Dolors Pinyol recorda
com va passar a Tivissa: “Va començar a marxar gent quan va caure el preu de l’oliva i l’ametlla
no donava. No sortia a compte mantenir la finca. Per això hi va haver gent que va haver d’anar
a treballar fora. A alguns els va anar bé i altres han hagut de tornar.” Hi va haver pagesos que
van anar a treballar a França. Josep Roig comenta que a Tortosa “no es va notar gaire, que
marxés gent, però hi va haver qui marxava amb un contracte temporal a treballar a França”. Les
condicions de treball a França eren millors i permetien guanyar diners en poc temps per
després anar tirant durant l’any a casa.
Les nombroses innovacions mecàniques, la millora dels adobs, de les llavors i de les tècniques
de cultiu van permetre que la producció de molts conreus augmentés considerablement
en molt poc temps. Hi va haver pagesos que no van seguir aquest nivell productiu, bé per
la impossibilitat d’adquirir la maquinària necessària, bé per no poder disposar dels productes
químics o de les llavors adequades. Josep Sanjuan ens explica com va evolucionar la
producció de la fruita: “La gent va començar a marxar a causa de les dificultats de l’agricultura.
Quan va començar la fruita, una casa que en fes 50.000 kg era molt rica, i ara en fa 500.000 i no
és tan rica. Hi ha hagut un canvi molt radical.”
La millor remuneració en el sector industrial va empènyer molts pagesos a abandonar les
terres per canviar de vida. Josep Gavaldà recorda la situació: “Es venien moltes terres. Tu
n’havies de comprar alguna per no pagar la part i havies de demanar un altre préstec per poder
comprar-la. Sempre anàvem amb l’aigua al coll. A més, molts cops estàvem forçats a fer-ho per
la competència. La gent va començar a marxar perquè deia que per guanyar el que aquí guanyes
treballant tot l’any, allà en tres mesos ho guanyes, allà no foten res i tenen un sou que déu n’hi
do. Va passar al voltant del 1960.”
Joaquim Martí comenta on va anar la gent que marxava: “Alguns van anar cap a Igualada,
per les fàbriques de teixit. Hi havia feina per a tothom. Altres, a Santa Coloma de Queralt, a una
fàbrica de punt.”
La manca de feina en l’agricultura no va ser l’única raó per la qual va marxar gent de les zones
rurals cap a les zones urbanes. En molts casos, especialment en les zones de muntanya o
aquelles que estan més apartades dels centres urbans més importants, la situació social hi va
ajudar molt. Ramon Grau ho comenta: “Ho van acabar de rebentar tot quan van treure les escoles
dels pobles i molta gent que tenia fills els van haver de portar a estudiar a Tremp o a Lleida, i
això era molt car. Va provocar que molta gent marxés a buscar feina a aquestes ciutats per poder
viure tota la família junts. Resulta que si marxa el mestre, marxa el capellà, no hi ha la taverna i
marxa la gent! Si no és un tonto com jo, que s’estima el poble, foten lo camp, la gent!”
També hi va haver pagesos que van deixar de tenir la seva principal font d’ingressos al
camp, però que no van haver d’abandonar el poble perquè van trobar una altra feina allà
mateix. De vegades eren feines complementàries a les tasques del camp, però d’altres, no
hi estaven directament vinculades. Aquesta situació també es va viure al Pirineu, al poble
de Xerallo, al Pallars Jussà, al començament dels anys 50, quan es va construir una fàbrica
de ciment per a la construcció de les preses dels embassaments de la conca del riu Noguera
Ribagorçana. Molta gent va anar a treballar a la fàbrica de ciment davant la impossibilitat
de viure només de la terra o de la ramaderia. Ramon Grau ho recorda: “A Xerallo hi havia una
fàbrica de ciment molt important que va servir per construir totes les preses necessàries per a
Enher i Fecsa, perquè poguessin crear energia elèctrica. Quatre o cinc anys després, en acabar les
obres, no es va veure bé que continués i la van fer plegar.”
En alguns casos va passar el mateix, a inicis de la dècada dels anys 60. Lluís Sala, explica:
“Amb la terra no es guanyava prou, el molí del poble va plegar i ningú podia moldre el gra per al
bestiar. Llavors, amb permís del sindicat agrícola, vaig posar el molí a casa meva. El vaig tenir deu
anys. Em portaven el gra i el molia. També venia adob i insecticides. Als anys 70 van aparèixer els
molins que anaven amb els tractors. Llavors vaig començar a tenir menys feina i vaig deixar el
molí. Vaig anar vuit anys a treballar a la fàbrica.”
AGRICULTURA I INDÚSTRIA, DE LA MÀ?
Entre el 1950 i el 1970 Catalunya va experimentar un gran creixement demogràfic. Un cop
superats els efectes immediats de la Guerra Civil i la postguerra, es va iniciar un període de
creixement econòmic i poblacional que va tenir el seu moment més àlgid en la dècada dels
anys 60, però que es perllongaria fins a mitjans dels 70. En aquest creixement poblacional va
60 61
no diguis blat...