No diguis blat… - Fundació del Món Rural

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
nosaltres pleguem... no sabem com anirà. Potser el món pot canviar, però, de moment, tothom
va marxant.”
I en Ramon continua dient: “Nosaltres perquè encara tenim aquella manera de ser. A mi molta gent
em diu que què hi faig, aquí a dalt. Jo penso que si vaig a la Pobla a prendre la fresca i el meu fill treu
la llengua perquè sol no ho pot fer, em sento ofès. Jo no sé, tinc una voluntat i una manera de fer. Estimo,
estimo els fills, estimo la casa i estimo el país! Jo, quan marxava gent d’aquí, plorava. Jo l’estimo,
aquest país, l’estimo! La gent no coneix la realitat del Pirineu, ho veuen de lluny. Primer es pensen que
els números quadren, i no. De vegades, tres per quatre fan dotze, de vegades fan tretze, però la majoria
de vegades fan vuit. A més, només veuen com n’és de bonic, el Pirineu. Però a l’hivern gela, els tractors
no s’engeguen... L’any es fa molt llarg. La gent només veu la part bonica de la pel·lícula.”
Així doncs, ens trobem en un punt delicat per a l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura.
Els costos de producció superen, de vegades, els beneficis, i el relleu generacional necessari
per donar continuïtat a la pagesia és difícil.
Roseta Pallarès, de Palouet, no veu el futur gaire clar, tot i que pensa que en aquesta vida
tot pot passar: “No sé quin futur tindrà l’agricultura, però em sembla que molt més bé que ara,
no. Què vols que vingui més, ara? No ho sabem. Mira, hem vist coses que ens hauríem pensat que
mai les veuríem i ja les hem vistes.”
Josep Roig, de Tortosa, no veu un futur gaire prometedor: “Tota la vida he sentit com tothom
es queixava. Els meus pares, jo mateix... Per això els meus fills no han volgut continuar. Això ens fa
pensar que l’agricultura té molt poc futur. El pagès ha de treballar massa hores sense vacances.”
Josep Gavaldà, de Cabra del Camp, pensa el mateix: “No el veig gens segur, el futur de l’agricultura.
Una mica desastrós. Vivim a costa del Tercer Món i no pot ser. Hem de donar-los mitjans perquè
visquin ells, no perquè produeixin per a les multinacionals. Home, no el veig catastròfic, però no el
veig gens segur. Algú que es posi avui a fer de pagès és una mica anar a la deriva.”
Ramon Valls, d’Olius, és molt més contundent en la seva opinió: “Tot continuarà igual. Malament
per al pagès. És un món que s’ha ensorrat i s’ha d’acceptar, i ja està.”
Pel que fa al relleu generacional al sector agrari, Josep Sanjuan, de Torres de Segre, pensa:
“Si es mantenen els joves que hi ha, ja és molt. Encara que en quedin pocs aniran sobrevivint,
perquè ara un home pot portar molta terra ell sol.”
Paisatge amb ovelles pasturant. Mercè Puigpelat.
Paisatge nevat. Arxiu fotogràfic HIACO TEPI S.L.
Francesc Ribas ens explica la seva visió, una mica més positiva: “Jo, el relleu generacional, el
veig bé. Hi ha pagesos de la meva edat que tenen fills que ho són, que consideren que ser pagès
és un privilegi. Hi ha molts xicots, de 30 o 40 anys, que s’hi troben bé, fan el que els agrada. Però
també dic que hem perdut molta terra i hem perdut molts pagesos. Molts! Però bé, això diuen
que és el progrés, i mira, ho hem d’acceptar. A Catalunya, en general, s’ha de dir que depèn de
la influència familiar, també. Perquè si hi ha una casa de pagès de tres fills, és habitual que un
es quedi a casa i dos marxin a fer una carrera. La producció avui es ven i et pots guanyar la vida.
Abans era necessària molta mà d’obra per al camp i, en el mateix cas, una casa amb tres nois, tots
tres tenien feina a casa. Avui, amb la mecanització, amb un que es quedi a la casa ja n’hi ha prou,
i els altres dos s’han d’espavilar, fer carrera, un ofici...”
En el context social i econòmic actual, poques són les solucions que alguns plantegen
per poder promoure un relleu generacional prou potent per garantir l’activitat agrària i la
població al territori. Ramon Valls pensa que és molt difícil tornar enrere: “Ara és una mica
difícil que hi hagi joves que s’hi quedin, perquè amb totes les generacions que s’han perdut,
tornar a agafar la població del camp ho veig molt complicat. Tornar a poblar el camp ho veig
complicat.”
En canvi, en Josep, de Vic, veu més clara la solució: “El que falta és gent que ho vulgui fer.
Si hi ha gent, anirà bé. La meva filla fa ramaderia ecològica. De moment, és una sortida. Per la
qualitat, sempre hi ha un forat on col·locar-la. A poc a poc s’ha d’anar treballant la qualitat. La
meva filla ha organitzat excursions des de Barcelona per veure la botiga. Diu que estaria molt bé
muntar excursions per visitar les granges i ensenyar a la gent de Barcelona d’on ve la carn. Hi ha
molta gent que no ho sap, com s’elabora. També es pot entrar en el món de la franquícia. Que a
l’etiqueta de la carn hi hagi el nom del pagès que l’ha cuidat. Això no agrada, perquè les grans
multinacionals no volen compromís i volen vendre més barat.”
Josep Inglés, amic de Josep Gavaldà, assegura: “Els pagesos som com els capellans, en pic
en plega un no se’n posa cap més. Es reparteix la terra pels pobles veïns. Sembla un acudit,
però és una realitat. Alguns joves que han tingut ajudes per incorporar-se o començar una
explotació no han durat cinc anys. No tenen seguretat. Amb els regadius que s’han fet a la
Terra Alta, és molt maco, asseguren les collites, però si no hi ha un relleu generacional per als
pagesos grans, per què s’han de gastar els diners en unes inversions que després no saps qui
Per al Florenci Teixidó, de Sant Gregori, la proximitat a un centre urbà amb més serveis i
les ha de fer anar? No hi ha joves, perquè quan un treballa en un lloc que no és l’agricultura
més qualitat de vida és una trava important per al desenvolupament de l’activitat agrària:
ja sap els diners que tindrà cada mes i sap si li arriben per mantenir la família i pagar la
“Estem massa a prop de Girona. L’única solució és que hi hagi gent que vingui de fora i es vulgui
hipoteca. Un pagès no ho sap mai. Un pagès, per poder collir, ha d’invertir cada any i, a més,
quedar a pagès. Fent de pagès s’ha de poder viure igual que la gent que fa un altre ofici. Si es
sense cap seguretat que podrà recollir el seu fruit.”
treballa més i es viu pitjor, no ho farà ningú.”
82 83
no diguis blat...