No diguis blat… - Fundació del Món Rural

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
aquest comerç clandestí es va anar inserint a la societat fins al punt que tothom, ric o pobre, hi
havia de recórrer.”
Cisco Piqué, d’Albesa, ens ho diu: “Els pagesos venien alguns aliments a dones que es dedicaven
a això, o homes. Els uns més petits i els altres, més grans. Hi havia qui anava amb un sac de
mongetes amb una bicicleta fins a Lleida, i hi havia qui portava un carro i algú altre que portava
un camió.”
Les persones amb més dificultats utilitzaven els mateixos productes del racionament que
no consumien per practicar estraperlo i treure una mica més de diners extra per comprar
menjar també a l’estraperlo. Un exemple molt habitual era el que ens explica Josep Gavaldà
quan diu que “qui no era fumador podia vendre el tabac a un altre lloc i treure’n alguna cosa,
tot i que no se’n menjava gaire, d’allò”.
Allà on arribava el tren era molt habitual utilitzar-lo per transportar els productes de
l’estraperlo. Josep Sanjuan comenta que molta gent de Barcelona i d’altres ciutats anava
als pobles de la plana de Lleida per a comprar menjar. Després anaven a l’estació de tren
de Lleida i l’amagaven en diferents llocs dels vagons del tren. Un cop arribava el tren a
Barcelona o a altres parades importants, la gent que l’esperava ja sabia on havia de buscar
per agafar el menjar amagat. Alguns ho feien per tenir quelcom per menjar i altres feien
el mateix per revendre el menjar, més car, a la ciutat. Es pot intuir que la Guàrdia Civil
que controlava els trens hi estava involucrada, perquè en els escorcolls al tren gairebé mai
trobaven res. Així doncs, Josep Codinacs, de Gurb, ens explica: “Vaig conèixer una dona que
portava pa cada dia a Barcelona, devia tenir un conveni amb algun forn de pa. Feia uns paquets
de pa que amagava sota els seients del tren per enviar-los a Barcelona. Un cop el tren arribava al
Clot, que havia d’anar a poc a poc, repartia el pa...”
També eren molt habituals les sortides nocturnes amb rucs o bicicletes per a la pràctica de
l’estraperlo. Una nit, Cisco Térmens, d’Albesa, va anar a portar uns sacs de panís amb tres
rucs fins a Balaguer per vendre’ls al mercat negre: “A meitat de camí em van començar a tirar
trets! Em vaig haver d’amagar perquè no em matessin. Va ser l’últim cop que vaig practicar estraperlo
d’aquesta manera per por que em pelessin!”
Al Pirineu, la pràctica de l’estraperlo era diferent. Segons les zones es feia contraban amb
Andorra o França, activitat que des de feia temps es practicava, però que a la postguerra,
per la situació social, es va incrementar. Ramon Grau, explica que hi havia gent de la zona
que agafava la llana de les ovelles i la portava a l’altre costat de la frontera: “Carregaven la
llana a l’esquena i, muntanya amunt i a vigilar que no els agafessin passant la frontera, i quan
tornaven, igual. Per fer això, calia molta voluntat. Abans, per treballar no calia estar gaire fort,
calia voluntat.” S’ha de tenir en compte que, a causa de la política de tancament que s’havia
establert, les fronteres amb l’exterior estaven molt vigilades. Les regions de frontera van estar
militaritzades molt més enllà de la Guerra Civil pel control de l’exèrcit sobre la població
sotmesa a estreta vigilància. Aquesta situació encara va ser més radical durant la Segona
Guerra Mundial.
L’estraperlo també va ser practicat, des d’una posició privilegiada, pels alts càrrecs de les
entitats estatals. En pot donar testimoni Joaquim Martí, que durant la postguerra va tre-
ballar en una fàbrica de farina a Santa Coloma de Queralt, que rebia el cereal del SNT per
distribuir. Comenta que, de vegades, eren els mateixos encarregats de la fàbrica els que
carregaven els camions: “Ho carregaven els mateixos amos i parlaven amb la Guàrdia Civil. Llavors
arrancaven les etiquetes del SNT per poder transportar el que volien i després les tornaven
a posar. Al final feien dos viatges, un de correcte i un de fals. Quan jo portava les camionades on
em deien, al control de la Guàrdia Civil donava la contrasenya que m’havien donat i em deixaven
passar. Darrere, passava un home amb una bicicleta amb menjar per casa i li prenien i li fotien
una garrotada. Era horrorós, això! La Guàrdia Civil ho tenia tot de franc.”
Els productes més habituals en el mercat negre eren, a banda dels de necessitat bàsica, els
de luxe. Aquesta segona classe de productes només circulava per l’estraperlo entre la gent
benestant del país. Podien ser productes alimentaris poc habituals, com la xocolata, o productes
no relacionats amb l’alimentació, com els de cura personal i bellesa, perfums o colònies.
Pel que fa als productes de necessitat bàsica, els que s’utilitzaven més per fer estraperlo
eren qualsevol tipus de gra, blat o ordi, llegums, patates, pa blanc, llet...
Amb aquests exemples queda clara la situació social que es vivia aleshores: alguns estaven
obligats a fer estraperlo per sobreviure i altres s’aprofitaven d’aquest per aconseguir fortunes
considerables. És evident que amb la diferència de preus entre el mercat oficial i el negre
n’hi havia prou per enriquir-se. L’Estat pagava el quilo de gra a quatre pessetes, mentre que
a l’estraperlo l’arribaven a pagar a dotze.
Així doncs, l’estraperlo va ser l’origen de moltes riqueses per als que es van aprofitar de la
misèria aliena, però també va ser, en molts casos, la solució a la manca de productes bàsics
i a la gana que molta població patia. Per aquest motiu, Ramon Valls comenta que fer estraperlo
“estava ben vist socialment, perquè el costum és llei! La gent que el practicava era vista com
espavilada i els que ho denunciaven estaven molt mal vistos”.
La fi de l’estraperlo va arribar, com ens diu Joaquim Martí, “quan hi va haver abundància,
quan es va acabar la guerra europea”. Quan la política autàrquica espanyola va caure pel seu
propi pes davant l’estancament econòmic que vivia el país, Espanya a poc a poc va recuperar
les seves relacions econòmiques i comercials amb altres països. Això es va produir
especialment amb els Estats Units, que van ajudar Espanya comercialment a canvi d’una
posició militar estratègica privilegiada.
Cisco Térmens conclou: “Es va fer estraperlo a tot arreu i tothom el va practicar, fins i tot representants
de la nació que havien de ser rectes i no ho van ser. Es va fer per la gana i la misèria.
Ara bé, quan no hi va haver necessitat no hi va haver estraperlo.”
TREBALLAR AL CAMP: LA FORÇA DE LES MONGETES
La política autàrquica del franquisme també va tenir els seus efectes al camp. En primer
lloc l’Estat hi va intervenir amb un control aferrissat de la producció, la comercialització i
els preus dels productes, especialment en els cereals, els llegums, el vi i l’oli. Els petits agricultors
que es dedicaven a aquests cultius els van abandonar definitivament o bé els van
canviar per altres de més rendibles. Els preus baixos, afegits a les poques ajudes que hi havia
40 41
no diguis blat...