No diguis blat… - Fundació del Món Rural

no diguis blat...
1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008 1936-1939 1940-1950 1950-1970 1970-1980 1980-2000 2000-2008
Josep Roig ens explica com s’ho feia amb el seu pare per poder passar els controls de la
Guàrdia Civil: “Buidàvem els sacs d’arròs entre la palla que portàvem en un carro. Així, si la
Guàrdia Civil punxava amb unes barres per veure si hi havia sacs d’arròs no ho notaven. Després,
quan arribàvem a casa tocava separar la palla de l’arròs.”
Dolors Pinyol narra una anècdota amb el seu pare sobre la repressió que es patia en aquella
època per part del Règim i els terratinents: “Vam anar a comprar arròs al Perelló per a tot el
poble. En tornar, havíem de passar per un mas on hi havia militars i amos rics. Sempre ho regiraven
tot i s’ho quedaven. Li vaig dir al meu pare que no digués res, que ja parlaria jo. En arribar al
mas, ens van preguntar què portàvem, i vaig respondre: «Arròs, perquè si no t’ho dic em regiraràs
i t’ho quedaràs igual!» Vaig dir que era per a gent malalta del poble que no tenien res per menjar
i ens van deixar passar.”
Els hàbits alimentaris a les zones rurals en aquella època no eren gens variats i hi havia
alguns aliments, com el pa blanc o els embotits del porc, dels quals pocs en podien gaudir,
de manera que es valoraven molt. Roseta Pallarès comenta que “si volies un favor d’algú li
portaves un pa blanc i una llonganissa i en treies el que volies!”. La dieta diària no es podia
escollir, i la majoria de dies tocava menjar el que hi havia o el que tocava per l’època de
l’any. La Roseta ens ho explica: “Menjàvem el que tocava. Si era temps de cols, doncs cols, i si
era de bledes, doncs bledes. Quan es matava al porc veníem el bo, el magre, i ens quedàvem amb
els ossos per al caldo.” Dolors Pinyol rememora què menjaven un dia normal a casa seva:
“Menjàvem el que podíem! Per esmorzar, arengada amb sal a la brasa amb all i ceba i una paella
de patates fregides. Al migdia, fesols amb pa. I a la nit, sempre igual, col, patata i fesols. Sempre
el mateix i tothom content.” I la Roseta ens diu que “els dies de festa, per Nadal, si en teníem,
menjàvem pollastre. Algunes festes compràvem un cap de bestiar (xai o ovella)”.
La qualitat de vida, sobretot en els primers cinc anys de la dècada dels 40, va ser molt
baixa. El cost de la vida es va multiplicar per cinc. El 1936, la despesa familiar mitjana
mensual pel que fa als aliments, el lloguer de l’habitatge, la roba i altres despeses bàsiques
era de 350 pessetes; els ingressos mensuals familiars eren, de mitjana, unes 450 pessetes.
Això vol dir que les famílies podien estalviar al voltant de 100 pessetes cada mes. El 1947,
la mitjana de despeses mensual en els mateixos productes era de 2.150 pessetes i la mitjana
dels ingressos era de 1.300. En deu anys, les famílies van passar de poder estalviar a
tenir un dèficit econòmic mensual insostenible, de manera que una necessitat bàsica com
l’alimentació era un objectiu principal i molt valorat. Aquesta situació es va mantenir fins
al començament de la dècada dels anys 50, quan amb l’inici de la fi de l’autarquia es va
començar a capgirar.
Josep Gavaldà recorda com va canviar el nivell de vida quan es va acabar la Guerra Civil:
“El nivell de vida era molt baix. Allò era subsistència de la vida. Fins als anys 57-58 la cosa no es
va posar gaire a nivell. El preu d’un peó de paleta el 1957 era de 4 ptes./hora. D’un oficial, 5,5.
Si un home guanyava 130 ptes. a la setmana, compta que un litre d’oli en valia 50. I ja no era
d’estraperlo perquè es va acabar cap al 50... El tancament va afectar, sobretot, l’economia dels
de ciutat. S’ha de dir que la gent del camp també va abusar de la gent de ciutat, que pagaven
uns preus desorbitats pels aliments. A la ciutat ens deien que gent del camp gent del llamp! Els
pagesos no teníem la vida tan difícil, perquè a l’olla sempre hi havia menjar. Però si havies de
comprar unes sabates, t’ho havies de pensar! No fèiem gaires diners.”
Dones portant aigua. Arxiu Família Sanjuan.
Grup de dones rentant roba en un safareig públic. INSPAI, Centre de la imatge de la Diputació de Girona, Fons
Rafael Vilarrubias, autor Rafael Vilarrubias.
Lluís Sala ens explica una història que reflecteix la duresa de la vida de postguerra:
“Després de la guerra, la gent que anava a la fàbrica feia 14 hores al dia, i llavors havien de
treballar el tros d’hort que tenien els diumenges. Un dia el capellà de Callús va dir a l’alcalde
que això s’havia d’acabar, perquè la gent no podia anar a missa. L’alcalde li va contestar que
els treballadors prou pena tenien de fer aquest horari i li va dir que no digués res, perquè ell
l’únic dia que treballava era el diumenge.”
Altres maneres de treure uns diners extra era vendre els animals que es tenien a casa
per treballar. De tant en tant, com recorda Ramon Grau: “Portàvem a vendre els animals
a la fira de Salàs. De vegades, venia gent de Castella a comprar mules; de Toledo, Albacete,
Ciudad Real... Les veníem quan tenien 30 mesos. En acabar la guerra, les mules valien 25.000
pessetes. La gent que en tenia va fer molts diners. Cap a l’any 50, quan van començar a venir
els tractors, ja van anar molt a la baixa.”
Ramon Grau explica que “a les cases d’abans no hi havia gaire despesa, perquè no hi havia
ni llum ni màquines. Ara hi ha llum, telèfon, rentadora... Tot ha canviat molt. Els que ho hem
viscut pensem que és un miracle davant del que vam viure.”
Aquesta situació econòmica tan dramàtica va tenir conseqüències a les famílies de
pagès. En molts casos, les noies, a més de portar les feines de casa i ajudar els homes
al camp, havien d’anar a fer feines fora de casa. De vegades, havien de treballar a una
fàbrica propera o d’altres havien d’anar a fer de minyona a cases o masies més riques.
És el cas de la Roseta Pallarès, que va fer de minyona durant cinc anys: “Vaig començar
als 11 anys. No vaig patir gaire durant la guerra, perquè l’única cosa que havia de fer era anar
a buscar les garbes al tros amb el carro per poder batre el gra. Només hi anàvem jo i l’amo
de l’explotació, perquè els treballadors que tenien teòricament havien d’estar a la guerra, i si
els veia algú, malament. Els guàrdies d’assalt, que en deien, eren soldats vestits de civils que
anaven a buscar gent amagada.”
48 49
no diguis blat...