EL SISTEMA SOLAR - Institut els Tres Turons

superfície fortament crateritzada, cosa que, sense tenir en compte els guèisers, tan sols
s’aprecia a algunes parts del satèl·lit.
Dione és el satèl·lit de Saturn més distant del sistema d’anells. Orbita a 377.400 km de
distància del planeta i, com Mimas i Enceladus, també presenta una cara permanentment
orientada a Saturn. El diàmetre de Dione és de 1.120 km, i la seva superfície, molt crateritzada,
reflecteix àrees amb signes d’activitat tectònica (falles, valls, depressions), no sabem si
passada o encara present.
A l’esquerra: la superfície de Tità, en l’única fotografia que la nau Huygens va transmetre, el 14 de gener de
2005, des de la seva superfície. Al centre: planisferi de la superfície de Mimas. Observi’s el gran cràter d’impacte
Herschel, que amb un diàmetre de 130 km va estar a punt de desintegrar el satèl·lit. A la dreta: fotografia
d’Enceladus, obtinguda per la sonda Cassini. Les regions blavoses reflecteixen la presència de gel d’aigua.
Més lluny trobem un altre satèl·lit de grans dimensions: és Rea, que orbita a 527.040 km de
distància i té un diàmetre de 1.528 km. Com en el cas de Dione o Enceladus, la superfície de
Rea està coberta per gel; amb tot, Rea s’assembla més a Mimas que no pas a Dione o
Enceladus, ja que la superfície de Rea, molt crateritzada, no sembla haver patit grans canvis
d’ençà la seva formació.
Però la joia de la corona del sistema de satèl·lits de Saturn és Tità. Orbita a 1,22 milions de
quilòmetres de distància del seu amo gravitatori, i amb un diàmetre de 5.150 km s’erigeix, per
mèrits propis, en el subcampió del Sistema Solar, ja que llur diàmetre és tan sols superat pel de
Ganímedes. Tità és un món fascinant: té una atmosfera un 50% més densa que no pas la de la
Terra; el nitrogen és el gas més abundant, assolint més d’un 90% del total; d’entre la resta dels
gasos, el metà és el més significatiu, ja que a l’atmosfera de Tità en trobem un 5%. En aquesta
freda atmosfera (la temperatura mitjana a la superfície frega els 180°C sota zero), és el metà el
causant de diversos fenòmens meteorològics, com diverses capes de boirines a les seves
capes altes, així com núvols, que es troben molt més a prop de la superfície i són els causants
de les precipitacions que formen rius i llacs de variades dimensions. El 14 de gener de 2005 la
sonda europea Huygens va aterrar a la seva superfície, transmetent dades de la composició
atmosfèrica a diferents altituds, així com imatges durant el descens i un cop va aterrar. Va ser
una proesa de la tecnologia, ja que aquesta nau va romandre hivernada durant el seu llarg
viatge de set anys, “despertant” sense problemes i funcionant gairebé a la perfecció.
El darrer satèl·lit de Saturn del que val la pena parlar és Japet. Orbita a 3,56 milions de
quilòmetres de distància, i té un diàmetre de 1.436 km. L’òrbita d’aquest satèl·lit roman
inclinada 14,72° en relació al pla equatorial de Saturn. Japet té una gran àrea fosca,
anomenada Cassini Regio; de fet, aquesta regió és fosca com el carbó, i contrasta molt amb la
resta del satèl·lit, brillant a causa del gel que la cobreix. No sabem com s’ha format la zona
fosca de Japet: hi ha qui considera que és material eruptiu –de composició desconegudaprovinent
de l’interior del satèl·lit; en canvi, altres investigadors defensen que, potser, són
restes de matèria d’altres satèl·lits, provinent d’impactes meteorítics.
25