Fira 2007 - La Palanca

Des Des del del Mir Mir Mirador Mir Mir ador del del del Montsec
Montsec
Una rialla per Joaquim Trepat
J
oaquim Trepat Fernández havia
arribat el passat 1 de juny als 82
anys. La vigília del seu traspàs va encomanar
al seu cunyat i veí d’horta
que comprés planter al mercat dominical
d’Artesa. Per tant no es pensava
pas morir de moment, si bé no
es trobava fi d’ençà un temps. Tenia
un hort impecable i no havia perdut
el seu bon humor.
La seva mare era de Vilanova i el seu
pare, nascut a l’Argentina, vivia de fer
i apariar sabates pels pobles. Per això
era conegut com “El Quimet del Sabater”.
Pertanyia el seu progenitor a una
generació d’emigrants que havia marxat
a l’Argentina entre finals de segle
XIX i principis del XX, com força gent
de la Vall de Meià. Alguns van tornar
amb el que portaven posat perquè metafòricament
havien perdut la maleta al
passar l’Estret degut a un cop de mala mar.
Pocs van fer les Amèriques. En tot cas havien
deixat molta terra a l’Havana, sinònim
de res. Altres no van tornar mai.
El Quimet del Sabater va aprendre
les beceroles a les Escoles situades al
costat de l’Hostal Pissé (obertes fins a
1960). Va viure la guerra en primera
persona. Contemplà des de Gavarra
com les bombes llançades per les
“paves” rebels queien sobre el poble el
25 de desembre de 1938. Acompanyava
el seu padrí i les seves dues germanes,
casades a cal Caubet i cal Centenar.
Van veure molts morts. Era l’ofensiva
final de les tropes de Franco. Fins
a vint persones es van refugiar a la casa
de l’alcalde republicà de Lluçars que,
de forma agosarada i atrevida, es va
negar a evacuar el poble. Era el pare de
Delfí Solé Puig, alcalde de Vilanova
entre 1959 i 1963. Només podien menjar
fesols, i encara, i beure vi, i gràcies.
Acabada la guerra va anar a repàs
amb el mestre Lliberato Egea. El 1941
va aprendre l’ofici de forner a casa de
Josep Valls “el Sacus d’Agramunt”.
Cobrava 15 pessetes setmanals. Va servir
trenta mesos al 21 Regimiento de
Artillería de Mataró. El 1949, de retorn
a Vilanova, va treballar uns mesos al
forn del Clemente fins que pujà a Gerri
de la Sal, on conegué la seva futura esposa
Maria Colom amb qui maridà el
1954 i van tenir la Montse, casada a
Artesa, i el Jordi, professor.
Abans de retornar a Vilanova, el
1958, també va treballar a Castelldans
del Cantó (avui despoblat) i Lles de
Cerdanya. Fins a 1990, data del seu retir,
va regentar la fleca oberta al final
del carrer de la Font. D’aquí quatre dies
al nucli vell de Vilanova no hi quedaran
ni persones. Pa i coques pugen
d’Artesa. No tenen comparació.
A la llum del record del Quimet del
Sabater, aquell saborós pa d’abans que
aguantava una setmana. Fantàstic per
sucar amb tomàquet o menjar amb un
raig d’oli. Era tant o més bo que el primer
dia. Enyorat des de la Vall
Barcedana fins a Fontllonga, com aquelles
insuperades coques de sucre, idònies
per berenar o sucar l’endemà a la
14
la Palanca
llet per esmorzar. I sobretot les coques
de recapte per menjar a qualsevol hora,
en qualsevol àpat i fer tot una festa
major. Es diferenciaven de les actuals
perquè les xefles sobre la pasta estaven
distribuïdes de forma variada, harmònica
i abundant. De vegades les portaven
cuites els veïns des de casa seva.
Però després tot plegat es rostia dintre
el forn de llenya fins aquell punt de
màgica juxtaposició d’olors que impregnaven
la Font de Caps d’una
suculenta i apetitosa flaire.
Recordant aquella rialla permanent del
Quimet del Sabater, que l’anècdota del
Maduret d’Àreu em va contar vint anys
enrera serveixi a familiars, amics i coneguts
sense excepció per coincidir i lamentar
que trobarem a faltar el seu somriure.
Un vidu de Gerri va pujar a Àreu
(Vall Ferrera) per esposar-se amb una
viuda que tenia una filla petita. Aquesta
es va fer dona. A causa de la solitud
fresca i transparent de l’indret, com que
el dimoni no descansa i el sexe és dèbil,
vidu i fillastra van adoptar el sa
costum de catxar per prats, orris i palleres
d’amagatotis fins que un dia va
quedar prenyada. El vidu va aconseguir
maridar-la amb un pastor de muntanyes
amunt. Al cap de cinc mesos va infantar.
El mar de dubtes que va assaltar
aquell santjosep a qui sa mare havia dit
que eren nou els mesos necessaris per
criar les dones, el mateix temps que les
vaques, les va resoldre l’ocurrent viudo
dient que una mare no menteix mai
a un fill perquè efectivament havien
transcorregut cinc mesos de dia i quatre
de nit des que va casar-se. I el jove
taujà, no massa llarg de nota però content
i alegret, se’n va tornar a pasturar.
Ferran Sánchez Agustí