Fira 2007 - La Palanca

Ima Imatg Ima tg tges tg es d’Ahir
d’Ahir
La Fira d’agost. 1967
U
s oferim un document gràfic de
l’aldarull que s’organitzava els
dies de la Fira de Sant Bartomeu. En
un moment del matí, coincidien el
trànsit d’un diumenge normal amb
la gentada que venia a la Fira. Entre
els cotxes i la gent, aquell dia es feia
més d’un embús.
En aquells anys la gent acudia
massivament a les fires (també als
aplecs), que eren un punt de trobada per
gent que estava disseminada per les
nostres comarques. A més, les fires tenien
un important caire comercial i
d’esbarjo. Ja de molt antic, la gent aprofitava
les fires per a comprar i vendre
producció pròpia dels horts i dels corrals.
Les fires tenien, a més dels pagesos,
uns personatges típics que les seguien
totes. Eren els “faixeros”, els “muleros”
que venien cavalls i tota classe
d’equins, anaven vestits amb una bata
fosca i una suriaca, els “alleros” de
l’Aragó i el més encisador de tots, el
xarlatà, que amb un micròfon procurava
ensarronar la gent amb la seva oratòria
seductora, mirava d’ensarronar el
personal i de vendre les coses més impensades,
des de mantes i estilogràfiques
a elixirs miraculosos.
Els anys 40, 50 i 60 la gent necessitava
animals per treballar la terra. Per
això, més que el cotxe i el tractor, la
gent necessitava els animals per treballar
la terra i transportar els seus productes.
El gitanos eren uns excel·lents
tractants d’animals, una mica “enredant
per aquí, enredant per allà” procuraven
vendre les seves mules o eugues. Acampaven
la vigília amb les seves carretes
on avui hi ha el carrer Tarragona, que
llavors era un descampat. Feien les seves
fogueres a la nit, i nois i noies ballaven
al redós de la foguera. Per a la
canalla del poble, era un espectacle al·lucinant,
no havien vist mai ballar
d’aquella manera (potser eren sevillanes).
Tenien màgia cantant i ballant a
la llum del foc.
A més dels autocars de l’Alsina, la
gent venia a les fires a les caixes dels
camions. Per a transportar mercaderies
hi havia l’ATAM de Tremp, que feia
Barcelona-Vall d’Aran, un Rampeira
d’Isona-Lleida i els germans Cots de
Sant Salvador de Toló, els quals feien
una línia regular de tota la Conca per
Artesa, els dimecres fins a mercat a
Ponts i els diumenges a Artesa. Cobrien
també totes les fires. Quan repartien
fato, el deixaven al camí i la gent l’havia
de transportar fins a les masies.
Artesa tenia 4 fires, una en cada estació,
i totes tenien la seva funcionalitat.
La de mitja Quaresma, que era per
a comprar i vendre productes de fabricació
casolana. La d’agost, que era la
més important de l’any. La gent ja havia
venut els cereals de la collita (el
segar i batre durava 2 mesos llargs) i
feia les compres més importants. La de
Santa Cecília, on els pagesos i menestrals
compraven els porquets que havi-
42
la Palanca
en d’engreixar a les cases, i que com a
menja empalmava amb el porc de l’any
passat.
Finalment venia la de Nadal, on es
contractava els mossos que havien de
treballar a les cases durant un any. Però,
com hem dit, la gent aprofitava les fires
per a trobar-se, per a comprar, per a
divertir-se... I és que gairebé sempre hi
havia ball, primer al cafè del Cadiraire,
o bé al Coliseum o al bar del Moles.
Els espais firals van evolucionar amb
els temps, segons necessitats. Primer
era a les dues places del nucli antic.
Després al carrer Sant Jordi, que antigament
se’n deia “Lo Firal”, en temps
de compra-venda d’animals. Més tard
va tornar a les places Major i del Ball,
amb animals al començament de l’avinguda
Maria Anzizu, i posteriorment per
tot el poble, especialment a la Carretera,
tal com es pot veure a la foto d’avui.
A l’agost acostumava a fer calor, no
com aquest any que del 15 al 20 va començar
a fresquejar. Com es veu a la
imatge, hi ha dos autocars que van en
direcció nord i una corrua de cotxes que
baixen. Venien molts turistes d’Alemanya
i sobretot de França, país on molta
gent començava les vacances a mitjans
d’agost i baixaven amb caravanes (vehicle
impensable en aquella època per
l’economia dels catalans) a passar uns
dies a la vora del Mediterrani.
Text: Bartomeu Jové i Serra
Foto: Pere Clua