Butlletí CC - Carmelites Descalços de Catalunya i Balears

a fons
L’any 1939, al meu poble, Corbera de Llobregat,
s’hi van aplegar els infant de tres anys
(1936-1939) per fer-hi la primera comunió. Una
solemnitat esplèndida, era la festa de la Pentecosta.
A l’homilia, el sacerdot ens va dir: “Ara,
han mort assassinats molts sacerdots i en fan
falta molts, pregueu a Jesús que si Ell vol, esteu
disposats a ser-ho”!
Aquesta pregària la vaig fer amb molta
emoció i va donar resultat: Conreria (1943),
seminari major (1946-1954) i ordenació sacerdotal
a Montserrat (11 juliol 1954).
Després, el meu ministeri sacerdotal va
transcórrer en barris obrers: Gràcia, Campoamor
i Espronceda de Sabadell, San Andreu de
Palomar, Poble Nou i Pomar de Badalona. Per
què? Jo ho vaig demanar al bisbe: la meva família
materna, aragonesa, va sofrir el trauma
de la immigració dels anys 20 (Terol – Barcelona)
i jo volia ajudar els immigrants dels anys 50
-60. Hi va ajudar la crida del Concili a fer l’opció
pels pobres i la vinculació a la Unió Sacerdotal
amb una exigència radical de vida evangèlica.
28 juny 1984.- Després d’uns exercicis a la
cartoixa de Montalegre, en una concelebració, a
la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, després
de la comunió, estava prostrat al cor entre els
dos monjos més grans de la comunitat, vaig
sentir aquesta moció espiritual: “La guerra va
matar-ne alguns, ara la comunitat és molt vella
i necessita relleus, tu podries ser-ne, de cartoixà!“
Ho vaig explicar per escrit al prior, dient
les causes que em portaven a prendre aquesta
decisió de fer-me cartoixà.
Fra Josep M. Canals, cartoixà
Amb la distància de 45 anys hi ha hagut dues dates que m’han
marcat profundament i m’han orientat vers el sacerdoci i a la cartoixa:
28 maig 1939 i 28 juny 1984
Abans d’aquests exercicis jo n’havia fet
molts: els del seminari, cada any, uns quants
d’intensius, primer de quinze dies (1953 i 1956)
i després de mes (1972 – 1982). Tots aquests
exercicis em van crear una inclinació a la solitud,
a la pregària i a la contemplació: “la mística
del desert” que jo, per amistat amb els Germanets/es
de Foucauld, integrava en la meva
vida de prevere en els barris obrers on exercia
el ministeri. Llargues estones d’adoració silenciosa
de l’Eucaristia van anat madurant la decisió.
L’estiu del 1984, després dels exercicis a la
cartoixa de Montalegre, vaig anar de pelegrí a
la tomba de sant Bru, a Calàbria, al sud d’Itàlia,
anotant les emocions que sentia en un Diari.
Allà, el procurador, català, em va invitar a la
seva cel·la a prendre un cafè i una copa de licor
que fabricava ell mateix i li feia gràcia d’invitar
els amics. Em va dir: –“Saps que tanquen Montalegre?”
–“No pot ser, si ara jo hi entraré!”.
Vam tenir una estona de conversa però les seves
paraules provocaren un xoc sentimental
molt fort en mi... i al sortir de la seva cel·la, hi
havia un reclinatori amb la Verge de Lourdes;
espontàniament m’hi vaig agenollar dient: –
“Déu meu us ofereixo la meva vida perquè no
tanquin Montalegre i vull consagrar tots els
anys que em queden de vida per donar a conèixer
el carisma cartoixà!”. Vaig anar a celebrar
l’eucaristia, davant de les relíquies de Sant Bru,
amb una gran emoció i llàgrimes. Després en la
prostració, davant de l’altar, vaig tornar a sentir
la mateixa emoció que al cor de Montalegre.
Aquesta data, 28 de maig, és la de la mort
del meu pare en accident de treball l’any 1931,
Butlletí CC