Butlletí CC - Carmelites Descalços de Catalunya i Balears

En els 50 anys de la mort
de Josep Maria de Sagarra
(Barcelona, 1894-1961). Poeta, dramaturg,
periodista, novel·lista,traductor.
La utilització d'una llengua viva
i rica, l'ús de recursos retòrics
d'una gran plasticitat, i sobretot,
la intenció de distreure o
commoure el lector o l'espectador,
el connecten amb el públic
i el lector popular i és recompensat
amb èxits teatrals clamorosos,
com La corona d'espines
(1930), L'Hostal de la
Glòria (1931), El Cafè de la
Marina (1933) o La Rambla de
les floristes (1935). En el camp
de la poesia cal destacar Cançons
de rem i de vela (1923),
El comte Arnau (1928) i El poema
de Nadal (1931). La novel·la
Vida privada (1932) és
considerada la novel·la emblemàtica
de Barcelona.
Col·labora amb assiduïtat a la
premsa i aplega algunes d'aquestes
col·laboracions en dos
volums: Cafè, copa i puro
(1929) i L'aperitiu (1937). El
1938 s'estableix a França on es
dedica, fonamentalment, a la
traducció de la Divina Comèdia.
El 1940, de retorn a Catalunya,
s'incorpora a la vida literària
clandestina i, amb l'ajut d'alguns
mecenes, enllesteix la
traducció de Dante, tradueix el
teatre de Shakespeare i escriu
unes amenes i extenses Memòries
(1954). Una bona part de
les seves obres es tradueixen a
diverses llengües i algunes es
duen al cinema i la televisió.
Gabriel Boloix. AELC
Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant...
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.
La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: «Glòria a Déu en les altures»
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.
Josep M. de Sagarra
El poema de Nadal. Final.
Butlletí CC