Color 1_24 - El Tot Granollers i Vallès Oriental

el pedagog
Entendre's amb adolescents (XXII)
de de tot...
la novel·la
La solució final (XXII)
Al darrer article proposava el que SÍ
i el que NO hauríem de fer per tal de
completar la idea de l’assertivitat: saber
afirmar, saber dir allò que volem
dir, saber defensar les nostres opinions
i els nostres interessos, però sense
agredir l’altra persona ni callar mentre
ens empassem la saliva o aparentem
que no ens n’adonem.
I avui parlaré de la DISTÀNCIA ÒP-
TIMA: Quina és la distància més
adequada? Estar-hi molt al damunt o
deixar fer?, No hi ha receptes, però hi
ha alguna pista?
Cada cas és cada cas i, de ben segur,
la quantitat, la intensitat i la freqüència
que cal variarà.
Es tracta de donar idees que ens poden
ser útils en la nostra tasca com a pares
i mares, però això no vol dir pas que ho
puguem fer tot i sempre. De fet, podríem
parlar d’un estil de relació amb
els nostres fills i filles (i entre nosaltres)
que té alguns o molts d’aquests
ingredients, d’aquestes idees.
Ara bé la quantitat, la intensitat o la
freqüència més adequada l’haureu
d’establir vosaltres, i sempre d’acord
amb la realitat concreta que viviu.
No es pot programar o calendaritzar
tot sense que acabi convertint-se en
quelcom massa artificial. Jo diria que
el terme “estil parental”, amb la ambigüitat
que comporta, n’hi ha prou per
entendre allò que farem en la vida real,
en la vida quotidiana de la família.
De tot això se’n diu “buscar la distància
òptima”:
Es tracta d’ajudar poc, d’ajudar molt
o d’ajudar massa?
Quin és el límit que decanta el suport i
la protecció cap a la sobreprotecció?
Quin és el límit que decanta el respecte
a la llibertat de l’altre cap a la
indiferència vers allò que li passa a
l’altre?
Es tracta d’acompanyar, de pensar
conjuntament amb el nostre fill o
amb la nostra filla adolescent, d’estar
atents i disponibles per comentar allò
que importa, però deixant-li espai, respectant
els seus moments de silenci,
de soledat i d’intimitat.
També cal saber retirar-se a temps i
deixar volar.
Per analitzar l’estil de relació dels pares
i les mares amb les filles i els fills,
hi ha una proposta de E.E. Maccoby i
J.A. Martin que exposen al llibre “Socialització
en el context de la família:
Interacció pares-fills” i que va bé, no
per reduir el tema que ens ocupa, sinó
per facilitar-ne la reflexió.
Per definir o diferenciar els estils parentals,
aquests dos autors utilitzen
dues variables: L’EXIGÈNCIA i EL SU-
PORT. I, d’aquesta manera, sorgeixen
quatre estils parentals prou diferenciats,
que exposaré al proper article.
Adaptació del llibre “Entendre’s amb
adolescents” de Pau López Vicente de
l’editorial Graó.
JOAN CASTELLSAGUER I PIQUER
El David va entendre amb claredat
que el missatge verbal afegit als gestos
afectuosos només volien dir que
la Fàtima Setlam ja se n’havia adonat
que ell havia decidit col·laborar
amb l’organització clandestina assumint-ne
tots els perills que hi
comportava.
-Oh, gràcies Fàtima! El cert és que,
en tots els anys que fa que treballo
mai no m’havien rebut enlloc amb
tanta... cortesia...
-David, és quelcom més que cortesia:
és agraïment i afecte... per la meva
part, molt d’afecte –va dir sense
deixar anar la mà del David, fins i tot
estrenyent-la una mica més.
El David estava força sorprès: ja hi
comptava que l’actitud càlida de la
Fàtima havia estat un recurs més
per a engrescar-lo, però estava molt
clar que ella ja el donava per guanyat
per a la causa i, insospitadament,
enlloc d’abandonar aquesta actitud
dolça envers a ell, la incrementava.
El cor del David bategava amb
força impulsat per les turbulències
dels seus sentiments, que l’estaven
descol·locant de la seva habitual
actitud distant amb la resta dels éssers
humans.
-Moltes gràcies... valoro molt la confiança
que han dipositat en mi... i
encara aprecio més el teu afecte
envers la meva persona, tot i que no
l’acabo d’entendre...
-David, confesso que des del moment
que et vaig conèixer em vaig adonar
que ets algú molt especial, més enllà
de la teva contrastada qualitat
professional –va afirmar la doctora
Setlam mirant-lo fixament als ulls.
-Vaja, no m’ho esperava pas... t’ho
agraeixo i et confesso jo també que,
des del primer instant en què et vaig
veure, alguna cosa se m’ha remogut
per dins –va dir posant-se la mà lliure
a sobre el cor.
JORDI GARCÍA PATÓN