Trobada d'Estiu a Vilopriu - Pasqual Maragall

Trobada d'Estiu a Vilopriu
Vilopriu | 24/08/2005
Moltes vegades, com aquesta tarda-nit, he tingut la impressió de que es posaven una
darrera de l'altra les paraules que expliquen el perquè som aquí i el perquè les coses que
estan passant, estant passant i passaran.
Em dona la impressió que en Raimon i jo -també la Marta Mata, també tots vosaltres- que
en Raimon i jo ens ha tocat una mica estar en aquell punt de la història i de l'espai -penseu
com una creu del temps i el lloc- en el qual aquells que passàvem per allà, que érem ell i jo,
i uns quants més, ens havia tocat fer coses que segurament serien decisives pel país. Però
no serien decisives perquè nosaltres ens ho haguéssim inventat, sinó perquè nosaltres
passàvem per allà en aquell moment i perquè nosaltres vam recollir la tradició política de la
qual en Raimon ha parlat, que era la bona, perquè aquesta tradició política era
probablement l'única que podia conjuminar dues coses que difícilment es conjuminen: que
són la pàtria i la societat, és a dir el país, el sentiment de país i el sentiment de justícia .
Aquest capvespre m'ha semblat entendre que una vegada més aquestes idees matrius del
nostre pensament i de la nostre missió -per dir-lo així- política -i aquesta paraula no
m'agrada molt-, han estat ben explicades i cada any quan venim en aquí, d'alguna forma,
fugim del que és el batec diari de la política, d'allò que estem fent cada dia per entendre
que allò que estem fent cada dia respon a alguna cosa més que purament a l'esma o l'anar
seguint.
Sí, aquestes són les dues idees matrius del nostre pensament i de la nostra acció, de les
nostres generacions, del que estem fent en aquest país i en aquest moment. I és una certa
idea de pàtria, i és també una certa idea de la gent, de la solidaritat, de l'estimació i de la
justícia. Jo crec que, si haguéssim de fer un frontispici a l'Estatut, si haguéssim de dir en
deu, en onze mots què és el que aquest Estatut vol, perquè, efectivament, ha arribat el
moment en que Catalunya ha de poder dir la seva, no només fer la seva, és a dir, posar
lletra, gairebé diria música, posar forma a allò que Catalunya ha volgut sempre des de fa
molts anys, la Catalunya moderna en tot cas, i allò que està en condicions de fer.....I si
hagués de resumir què és el que Catalunya diu avui amb l'Estatut diria en 11 proverbis:
- Primer, Catalunya és una nació, i això que va ser un clam en un camp de futbol, avui serà
en l'article primer del nou Estatut de Catalunya. Catalunya és una nació dintre de l'Estat
espanyol, en l'Estat espanyol, no ens enganyéssim sobre això, perquè a nosaltres també
ens toca, no solament expressar els nostres sentiments, sinó descriure les nostres realitats
- Segon. Catalunya ha viscut durant aquests últims vint-i-cinc anys la primera etapa
històrica llarga i sense entrebancs d'autonomia, democràcia i de progrés. És la primera
vegada en la història moderna que això succeeix amb aquesta durada i amb aquesta
intensitat.
- Tres. Tanmateix, la Generalitat restablerta l'any 31 mai no va deixar d'existir, en terra
pròpia o en l'exili, gràcies a la tenacitat del nostre poble i també a la fidelitat dels seus
presidents: Macià, Companys, Irla i després Tarradellas, i després Jordi Pujol. I gràcies a les
personalitats com Carles Pi i Sunyer, Joan Reventós i tants altres... Voldria també citar a
l'Antoni Gutiérrez Díaz i al PSUC, perquè crec, amb tota franquesa, que dintre de la nostra
tradició, els nostres germans de lluita, han quedat una mica preterits i oblidada la lluita
d'aquella època més difícil. Podria també parlar del José Ignacio Urenda i tants d'altres.
1

- Quart. Catalunya considera Espanya una nació de nacions, no és només que Catalunya és
una nació dintre de l'Estat espanyol, és que Catalunya té un cert pensament del què
Espanya és. Espanya no és el que creiem els catalans, molts catalans, el que alguns
espanyols, molts espanyols creuen. Espanya és una nació de nacions i l'Estat espanyol un
estat de caràcter federal. Pot proclamar-ho l'Estatut de Catalunya, pot dir l'Estatut de
Catalunya a Espanya el què és Probablement, no, probablement no li toqui, però s'ha de
saber que quan nosaltres fem l'Estatut i diem el que diem, el que estem també és
prefigurant una Espanya que és la que és, la que pot arribar a ser: una nació de nacions,
amb un Estatut, amb una Constitució de caràcter federal -que arribarà amics meus!,
arribarà, amb aquest nom o sense-.
- Cinquè. En cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català s'aplicarà el
principi que de vegades molt còmodament diem de subsidiarietat, perquè així no l'entén
ningú, però que vol dir de proximitat; és a dir, que entre la llei general i la llei particular, en
aquest cas, prima la més propera, priva la particular.
- Sisè. Catalunya ha estat i és una nació solidària amb els pobles d'Espanya, als quals
transfereix una part dels impostos pagats pels catalans en funció d'un sistema fiscal general
regit pel principi d'obtenir un nivell de serveis similars per un esforç fiscal similar. Ens hem
trencat el cap en buscar la fórmula que fos al mateix temps la fórmula de la nostra
autonomia, de la nostra suficiència financera i també del nostre punt de solidaritat,
profundament solidari, ni més ençà ni més enllà.
- Setè. Catalunya ha desenvolupat i regirà per sistemes propis de prestació i regulació de
serveis en els camps de la llengua, la cultura, el dret civil i de la organització territorial.
Aquests són sistemes propis de Catalunya, ho han estat sempre d'alguna forma, no és una
cosa que ens haguem inventat ara, ni és que ara s'inventin raons per veure si podem tenir
una mica més autonomia en alguns aspectes. No, és que, què va ser l'any set, què va ser la
solidaritat, què va ser la renovació, què van ser les escoles de l'ajuntament de Barcelona
què van ser les primeres escoles no estatals d'aquest país, d'aquest estat; Què eren
escoles municipals, què eren les escoles de la Mancomunitat Què era tot això ... era l'intent
de Catalunya de fugir, de superar un marc massa estret per anar aconseguint la qualitat de
serveis que els seus ciutadans volien i que podien, efectivament, aconseguir.
- Vuitè. En la tradició política democràtica a Catalunya s'ha subratllat sempre la importància
del saber, de l'educació i de la igualtat de drets, i avui en especial, de la igualtat entre
l'home i la dona
- Novè. Tant com el manteniment de les lleis pròpies serà decisiu pels catalans, l'accés als
sistemes universals de comunicació, d'innovació i tecnologia, seran definitius, seran
absolutament aquells que decidiran si el país es col·loca o no entre els països capdavanters
en la millora social i la millora política.
- Desè. A través de l'Estat pertanyem a la Unió Europea, amb la qual compartim moneda i
fronteres exteriors i progressivament la fiscalitat i la defensa. I és molt oportú que en
aquest moment diem quin és el paper que Catalunya pot tenir. I que Catalunya sigui la
capdavantera amb una colla de polítiques europees que la crisi europea momentània ha
deixat una mica en segon pla.
- Onzè. I finalment, que en el marc de la Unió Europea, Catalunya ofereix la seva amistat i
la seva col·laboració a les Comunitats i les Regions veïnes per tal de formar amb elles una
Euroregió útil per progrés dels interessos comuns en el marc de les seves competències.
Mireu, en la mesura en que no hi ha fronteres i passem a ser la part d'un tot més gran, ens
hem d'ajuntar amb uns quants més per ser el que érem abans, per mantenir la proporció
significativa. Jo crec que amb les regions de l'Euroregió, a les dues bandes del Pirineu,
podrem aconseguir, no solament governar millor aquest espai que hi ha entre dues grans
2

capitals, com poden ser Madrid i Paris, o tres, Madrid, París i Frankurt, o Milà...aquest espai
que hi ha al mig el podem nuclear nosaltres, sinó, a més, aconseguir aquella talla mínima,
aquella talla que s'ha de tenir per poder ser un actor amb personalitat pròpia en el conjunt
d'Europa, que és la nova pàtria gran en la qual vivim.
I amb tot això no us he parlat ni d'immigració, ni de joventut, ni de precarietat, ni
d'inseguretat, ni us he parlat de les edats difícils. Quan jo penso en tot això què hem
avançat i en tot això què ara he dit, on som Som en el punt zero, en el punt de partida per
resoldre i atacar els temes que profundament ens preocupen, ens interessen, les edats
difícils. Quines són les edats difícils
Els zero a tres anys. Ahir vaig estar visitant escoles en obres i guarderies. Tot comença
aquí, l'esforç que s'ha de fer en aquest terreny és infinit, molt gran, però l'estem encetant.
Els catorze a setze anys Què passa Doncs que molts nois i noies de l'escola no saben ben
bé per què hi són, perquè estan gairebé segurs que el lloc en què estan en aquest moment
no els servirà per res, perquè saben que la seva vocació no és la de seguir els estudis fins a
la Universitat i més enllà, sinó de guanyar-se la vida i, probablement, el que estan aprenent
en aquell moment no els sembla que els interessi per res. I això destarota el sistema
escolar en el seu conjunt en aquestes edats.
I una altra edat crítica és dels divuit als vint-i-cinc o els trenta, que és el període en que
nosaltres, per bé o malament, sabíem que començàvem una carrera amb la qual
milloraríem una mica, no és que la situació d'entrada fos molt bona, però sabíem que
normalment aniríem progressant, econòmicament, culturalment, intel·lectualment, com a
persones .... això no passa ara. Els nanos que surten del sistema d'estudis passen ben bé
deu anys que no saben ben bé què faran i moltes vegades el seu sou no puja sinó que
baixa, després torna a pujar o no n'hi ha, o estan en situació d'atur, són autònoms que van
buscant d'alguna forma un lloc en la societat.
I finalment, evidentment aquesta edat, la més llarga de totes, que va dels cinquanta als
noranta, que és una edat per la qual la societat no tenia previst ben bé res més que un
sistema de pensions, quan la gent està perfectament en condicions en aquestes edats de fer
alguna cosa més que cobrar el subsidi. A mi quan la gent em diu, ja tinc la pensió, penso:
però escolta, què faràs amb aquesta pensió, viuràs només és que no treballaràs, no
pencaràs, no influiràs no votaràs no faràs partits no tindràs activitat social i política, i
personal profunda Evidentment que sí, i en canvi ens hem conformat en saber que ens
tocarà una pensió i que el sistema, més o menys, amb unes grans dificultats, des del punt
de vista de seu finançament, però que el sistema està previst que ens ho pugui pagar.
M'ha agradat molt sentir parlar de la cultura política del tripartit. I després del pensament
compartit, i després d'esperit comú. N'ha parlat també l'Antoni Castells. Quin descans
haver-lo sentit dir, perquè durant tot l'any l'únic que he sentit és a uns parlar malament
dels altres i els altres parlar malament dels uns i pràcticament a ningú parlar bé de tots, de
tots junts.
Era lògic que això passés així perquè les coses han anat com han anat i han arribat com han
arribat; però em reconforta saber que aquí al Nou Cicle hi ha gent que pensa en termes de
la creació de la cultura del tripartit; perquè finalment això és el que existirà. Us ben
asseguro que això existirà. Ara ens ho creiem molt poquet encara, però bé, aquí sou colla i
ja és important, i molt important, que hagi un grup com aquest que s'ho pensi.
Jo us dic amb tota sinceritat amb en Bargalló i amb en Saura treballem bé, i em diran però
bé és el mateix que dir que amb IC, ERC i PSC es treballa bé, possiblement no és encara el
3

mateix, però acabarà sent el mateix, perquè hi ha un sentiment compartit, amb moltes
dificultats, és cert, amb una prima altíssima per aquells que se'n surtin d'aquest esperit
comú, d'aquest esperit compartit, perquè ven més allò altre, hi ha més a guanyar o
individualment si aposta per la discrepància o per la singularitat que no pas per l'esperit
compartit, però aquest serà finalment qui anirà endavant i triomfarà.
Amics, se'ns ha girat feina. Se'ns ha girat molta feina i trobo que això que ens veiem només
una vegada a l'any és possiblement insuficient, però em conformo si és veritat que això
continua i sí, com aquí s'ha dit, les coses comencen no solament a anar bé, sinó que
s'entengui que hi van.
Tinc la impressió que mai havíem tingut tants anys de bonança política i tinc també la
impressió que insensiblement perdem pistonada en el sentit que fins ara a Catalunya
havíem deixat, i el socialisme, havíem deixat de fer la història i la vivíem, però no la duiem,
ens duia, i avui en canvi tinc el consol que això no és exactament així, és que també la
portem.
Moltes gràcies
4