Trobada d'Estiu a Vilopriu - Pasqual Maragall

capitals, com poden ser Madrid i Paris, o tres, Madrid, París i Frankurt, o Milà...aquest espai
que hi ha al mig el podem nuclear nosaltres, sinó, a més, aconseguir aquella talla mínima,
aquella talla que s'ha de tenir per poder ser un actor amb personalitat pròpia en el conjunt
d'Europa, que és la nova pàtria gran en la qual vivim.
I amb tot això no us he parlat ni d'immigració, ni de joventut, ni de precarietat, ni
d'inseguretat, ni us he parlat de les edats difícils. Quan jo penso en tot això què hem
avançat i en tot això què ara he dit, on som Som en el punt zero, en el punt de partida per
resoldre i atacar els temes que profundament ens preocupen, ens interessen, les edats
difícils. Quines són les edats difícils
Els zero a tres anys. Ahir vaig estar visitant escoles en obres i guarderies. Tot comença
aquí, l'esforç que s'ha de fer en aquest terreny és infinit, molt gran, però l'estem encetant.
Els catorze a setze anys Què passa Doncs que molts nois i noies de l'escola no saben ben
bé per què hi són, perquè estan gairebé segurs que el lloc en què estan en aquest moment
no els servirà per res, perquè saben que la seva vocació no és la de seguir els estudis fins a
la Universitat i més enllà, sinó de guanyar-se la vida i, probablement, el que estan aprenent
en aquell moment no els sembla que els interessi per res. I això destarota el sistema
escolar en el seu conjunt en aquestes edats.
I una altra edat crítica és dels divuit als vint-i-cinc o els trenta, que és el període en que
nosaltres, per bé o malament, sabíem que començàvem una carrera amb la qual
milloraríem una mica, no és que la situació d'entrada fos molt bona, però sabíem que
normalment aniríem progressant, econòmicament, culturalment, intel·lectualment, com a
persones .... això no passa ara. Els nanos que surten del sistema d'estudis passen ben bé
deu anys que no saben ben bé què faran i moltes vegades el seu sou no puja sinó que
baixa, després torna a pujar o no n'hi ha, o estan en situació d'atur, són autònoms que van
buscant d'alguna forma un lloc en la societat.
I finalment, evidentment aquesta edat, la més llarga de totes, que va dels cinquanta als
noranta, que és una edat per la qual la societat no tenia previst ben bé res més que un
sistema de pensions, quan la gent està perfectament en condicions en aquestes edats de fer
alguna cosa més que cobrar el subsidi. A mi quan la gent em diu, ja tinc la pensió, penso:
però escolta, què faràs amb aquesta pensió, viuràs només és que no treballaràs, no
pencaràs, no influiràs no votaràs no faràs partits no tindràs activitat social i política, i
personal profunda Evidentment que sí, i en canvi ens hem conformat en saber que ens
tocarà una pensió i que el sistema, més o menys, amb unes grans dificultats, des del punt
de vista de seu finançament, però que el sistema està previst que ens ho pugui pagar.
M'ha agradat molt sentir parlar de la cultura política del tripartit. I després del pensament
compartit, i després d'esperit comú. N'ha parlat també l'Antoni Castells. Quin descans
haver-lo sentit dir, perquè durant tot l'any l'únic que he sentit és a uns parlar malament
dels altres i els altres parlar malament dels uns i pràcticament a ningú parlar bé de tots, de
tots junts.
Era lògic que això passés així perquè les coses han anat com han anat i han arribat com han
arribat; però em reconforta saber que aquí al Nou Cicle hi ha gent que pensa en termes de
la creació de la cultura del tripartit; perquè finalment això és el que existirà. Us ben
asseguro que això existirà. Ara ens ho creiem molt poquet encara, però bé, aquí sou colla i
ja és important, i molt important, que hagi un grup com aquest que s'ho pensi.
Jo us dic amb tota sinceritat amb en Bargalló i amb en Saura treballem bé, i em diran però
bé és el mateix que dir que amb IC, ERC i PSC es treballa bé, possiblement no és encara el
3