del disseny grà fic - Gremi d'Indústries Grà fiques de Catalunya

DISSENY GRÀFIC
Col·legi Professional de
Disseny Gràfic de Catalunya
Sobre l’ensenyament
del disseny gràfic
Sebastià Duatis
Dissenyador gràfic
L’ensenyament del disseny començà a estructurar-se, com un tot més
o menys coherent, a les escoles centreuropees, vers els anys vint
del segle passat. Immers en l’onada racionalista que intentava superar
els vells esquemes dels “arts i oficis” i obrir els ulls a l’era de la
producció industrial.
Per primer cop el disseny gràfic començà a considerar-se com una
més de les disciplines del que s’ha vingut a anomenar “la cultura del
projecte”, agermanant-se amb l’arquitectura o el disseny industrial i marcant
distàncies amb el món de la imatge artística ‘bidimensional’, diferenciació
que no havia acabat de fer l’anterior generació, la dels cartellistes,
de tombant de segle.
A casa nostra, als primers anys seixanta coincideixen amb la implantació
dels primers ensenyaments organitzats, escoles com La Massana
o Elisava, creen els primers cursos de “plàstica publicitària”, coincidint
amb la creació de “grafistes FAD”. Molts membres d’aquesta
associació van ser els primers professionals que es van atrevir a donar
classes de grafisme. S’inicia així una onada que acabarà per convertir
a la Barcelona dels vuitanta i noranta amb el centre més important d’ensenyament
del disseny de tota la península, amb estudis que engloben
des de la formació professional més bàsica a tots els nivells
universitaris fins a estudis de diferents graus d’especialització.
Des d’aquells anys seixanta, la realitat professional ha sofert molts
canvis i els plans d’estudis han intentat adaptar-se, amb desigual fortuna.
Del grafista intuïtiu amb gran domini de “l’ofici” hem passat pro-
gressivament al dissenyador gràfic, més centrat en el domini conceptual
del projecte. Eren cada cop més necessaris coneixements rics com
el domini de les Ciències de la Comunicació i teoria lligada al propi projecte,
i , varen guanyar espai palatinament programes més estructurats
en camps tan diversos com la percepció, el marketing, la tipografia o la
pròpia història i teoria del disseny.
El darrer gran canvi l’ha comportat la revolució tecnològica. Les habilitats
manuals, que eren la base de la “cuina” de l’ofici, demandaven
un llarg procés d’aprenentatge del que l’escola era tan sols un primer
esglaó i eren, a la vegada, condició indispensable per a la maduresa
professional.
La revolució informàtica ha reduït notablement el temps d’aprenentatge
en el camp dels acabats, té un efecte positiu pel que fa a ‘l’autoconfiança’
de l’estudiant i amaga el perill d’emmascarar solucions conceptualment
fluixes sota la màscara d’acabats “resultants”. També els
canvis han acabat afectant a la mateixa cadena de producció, esborrant
límits i funcions entre els que abans eren oficis diferents, amb ubicacions
físiques diferents, comportant-li al dissenyador el reforçament de
coneixements en camps com el del tractament de textos o la preimpressió.
Com qualsevol organisme viu, el camp del disseny gràfic assisteix als
primers símptomes de divisió cel·lular o, més ben dit, de mutació genètica.
A més a més, del dissenyador de capçalera (home orquestra capaç
de tocar totes les tecles), creix la demanda de professionals especialitzats
en camps molt específics. A les tradicionals especialitzacions en
packaging o imatge corporativa s’hi afegeixen amb força la senyalètica,
el disseny d’espais expositius.
Veiem també néixer el que és l’embrió de noves professions diferenciades,
com el disseny de la informació, híbrid entre els estudis de Ciències
de la Informació i els d’un disseny gràfic amb sòlids coneixements
de tipografia i infografia o el grafisme lligat als nous suports audiovisuals,
molts d’ells interactius, que alguns comencen a anomenar disseny
digital. Caldria pensar en les noves demandes sociològiques de la societat
occidental. Des de la responsabilitat ambiental a l’adaptació dels
comunicats visuals al nou tractament social de la diversitat. Des dels
problemes de les persones amb limitacions visuals a les noves necessi-
26 gremi

DISSENY GRÀFIC
tats d’una societat multiètnica, que ens enfronta a situacions semblants
a les que fins ara generaven aconteixements especials, tipus
olimpíades, barrejades amb les de l’analfabetisme funcional.
Front a totes aquestes demandes, els estudis de disseny gràfic del
nostre país es caracteritzen per la seva dispersió. Cicles formatius de
grau mig i superior, LOGSE, graduats mitjans i graduats superiors com
a titulacions pròpies de diferents universitats, Llicenciatura com a currículum
especialitat en Belles Arts i Doctorats universitaris. Cal afegirhi
les titulacions pròpies d’algunes escoles que van per lliure, coneixements
de disseny gràfic impartits com a part d’altres ensenyaments
com Periodisme, Publicitat o Arts Gràfiques.
A tot aquest panorama caldria afegir-hi la munió de cursos i cursets
de desigual nivell que s’imparteixen per tot arreu per ampliar coneixements
tècnics, sovint amb l’epígraf genèric de “disseny gràfic”, quan tan
sols es tracta de l’aprenentatge d’un programa informàtic. Aquest problema
de nomenclatura enganyosa o almenys ambigua està actualment
en estudi, per part de l’administració, per tal de posar-hi ordre, és tan
greu com si anunciessin “cursos d’arquitectura” per ensenyar un programa
de delineació. Des del Col·legi Professional de Disseny Gràfic demanem
que no es destini cap recurs públic a subvencionar cursos amb
publicitat ambigua o enganyosa.
Actualment, els estudis universitaris estan immensos en un procés
europeu d’homologació i equiparació entre titulacions i plans d’estudis,
és l’anomenat “procés Bolonya”, que ens aclarirà, en pocs anys, la situació
general. Una Llicenciatura, un Màster o un Postgrau, obeiran a
la mateixa reglamentació i respondran a uns mateixos continguts. Confiem
que es generi “efecte dominó” i en pocs anys assistim a una simplificació
i clarificació del sistema formatiu i els seus nivells. Queda,
com sempre, la relació amb el món laboral. De la comunicació fluida
entre l’empresa i les escoles de disseny, depèn l’ajust i l’anclatge entre
els programes d’estudi i la realitat laboral i social. No podem deixar la
capacitat d’adaptació immediata en mans només dels estudis no reglats,
sinó tot el contrari, aquesta ha de ser la garantia de continuïtat
del sistema. ///