o_19gom5tl6nkfjjpchnf16cb3a.pdf

NOM: Joan Coll Ricart
MATERIA: FAIG (Socials)
TRANSCURS: Input
1

Índex
1-Història de roma ................................................................................................................ 3
2 –les ciutats .......................................................................................................................... 5
3 –Els patrimonis ................................................................................................................. 18
4 –Vida quotidiana .............................................................................................................. 22
5 –la mobilitat ..................................................................................................................... 34
6 –divisió territorial ........................................................................................................ 36
7 –Passatemps ...................................................................................................................... 37
2

1-Història de roma
Roma va ser fundada per dos bessons Romo i Remo, quan
tot just eren un poblet de pastors al cap dels temps Romo
mata a Remo. Al cap de 200 anys Roma es va anar
expandint. És va crear un nou sistema polític. Llavors Roma
anava conquistant territoris fins que es va trobar amb els
Cartagos, les seves batalles es deien Úniques, la batalla
més important va ser la de Zama quan els romans van
derrotar als Cartagos, quan els Cartagos van ser derrotats,
gràcies això els romans és expedint-se per el Mediterrani.
És van crear una monarquia de tres llocs estables el
governador morquia, imperi i república.
La monarquia (753 aC – 509 aC)
Durant els primers segles de la seva història, Roma va ser
governada per un rei escollit pels representants de les
famílies més importants de la ciutat: els partissis. El rei era
escollit pel senat, un grup de persones format pels
senadors, que eren els caps de cada una de les famílies
principals. En el segle VI aC els etruscos van conquerir
Roma. Els pobladors de Roma no estaven d’acord amb el
rei etrusc. Per això es van enfrontar amb els etruscos fins
que els van guanyar. L'any 509 aC, l’últim rei etrusc,
Tarquini el Superb, el van fer fora per una revolta.
3

La república:
Després de l'expulsió dels etruscos, es el govern va canviar
i es va dividir en tres parts:
Els comicis, les magistratures i el senat.
• Els còmics: eren assemblees on es reunien els
ciutadans i creaven les lleis.
• Les magistratures: eren els diferents càrrecs dels
governs. Els magistrats eren escollits per un any. Els mes
importants eren els consols.
• El senat: era la institució mes important de la
república. Feien les lleis... .Van construir estàtues,
monuments i d’altres per commemorar persones i
batalles. A 59 a.c César va conquistar Galias. A 44 a.c van
assassinar a César. Els romans van fer els aqüeductes per
portar l’aigua d’algun lloc a la ciutat, també van construir
les canyaries, les actuals carreteres es deien calçades. Dins
de la ciutat romana hi havia 3 tipus de ciutadans, i 2 tipus
de cases:
Ciutadans
Pratricis
Plebeu
No ciutadans: extrangers, dones i esclaus
Cases
Patriarques (Domos)
Plebeus (Insulae)
4

2 –les ciutats
Circ: El circ romà era un edifici d'oci romà que servia per a
fer curses de cavalls i carros. Era un edifici rectangular amb
un costat curt semicircular. Al centre es construïa una
balustrada que dividia l'edifici pel centre (spina). Les
grades estaven recolzades en una estructura feta amb
arcades. A l'Spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs,
estàtues de dofins (per comptar les voltes)→ símbol del
déu Neptú, déu del mar i protector dels cavalls. Les voltes
també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs
Càstor i Pòl·lux. A cada extrem de l'Spina hi havia els pilars
5

o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els
carros.
Aqüeducte: L'aqüeducte romà era un conducte artificial
que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de
la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície,
galeries subterrànies, i ponts d'arcs aeris. De totes
maneres el terme s'aplica sobretot a aquests últims. Els
aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal
que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. Al
principi de tot una mena de comporta emmagatzemava
l'aigua i en regulava el cabal. Quan l'aigua arribava a la
ciutat anava a parar al castellà aquarum des d'on es
distribuïa en totes direccions a través de canalons. Els
primers a rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i
quan les necessitats d'aquestes estaven cobertes la resta
del cabal emmagatzemat (aqua caduca) també es
distribuïa entre particulars. Pel que fa a l'estil arquitectònic
dels ponts és sempre molt semblant: A sota, uns pilars que
sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeint nivells
o pisos, cadascun dels quals està format per arcs
semicirculars successius. A la part superior s'hi troba el
canal per on circula l'aigua i, de vegades, al nivell de sota
es permetia un camí per al pas de persones, tot i que això
no és tan habitual.
Temple: El temple romà era l'edifici consagrat al culte típic
de la religió romana, sent altres per exemple els altars i els
lararium (petits altars dedicats als lars). Temple deriva del
vocable llatí templum, que no només indica l'edifici en si,
6

sinó el lloc consagrat, orientat segons els punts cardinals,
seguint el ritual de la inauguració o inaguratio, orientació
que correspon a l'espai sagrat del cel.
Amfiteatre: Edifici romà on se celebraven diferents
espectacles públics: lluites de gladiadors, jocs venatoris
amb animals salvatges duts d’arreu del món conegut,
lluites d’homes desarmats amb feres (que sovint es
convertien en execucions en massa de condemnats a mort)
i, més rarament, imitacions de combats navals.
Era un edifici de planta el·líptica, amb un espai central,
arena, on tenia lloc l’espectacle, i una sèrie de graderies
que el voltaven, cavea, separats per un mur, podium, i a
vegades per un fossat per a evitar que les feres poguessin
saltar damunt els espectadors. Edifici típicament romà
(malgrat el nom d’origen grec), com ho eren també els
espectacles que s’hi representaven. Només les ciutats
importants tingueren amfiteatre: els espectacles i l’edifici
eren molt cars. Un dels més antics conservats és el de
Pompeia (segle I aC). La majoria foren construïts durant
l’Alt Imperi (segles I-III dC). El més gran i més famós és el
Colosseu de Roma. El segueix en dimensions el d’El-Djem
(antiga Thysdrus) a Tunísia. A Occident són famosos els de
Provença: Nimes (mides totals 133 × 101 m) i Arles (136 ×
107 m), tots dos força ben conservats, especialment el
primer. A la península Ibèrica tingueren amfiteatre Mèrida,
Itàlica, Segòbriga; i als Països Catalans, l’única ciutat capaç
de bastir amfiteatre fou Tarragona.
7

Arc de triomf: Bé que el nom d’arc de triomf és de l’època,
fóra més exacte el d’arc monumental, puix que la majoria
de les vegades no foren elevats per commemorar victòries
militars, sinó com a entrada monumental a ciutats o a
ponts (és el cas del pont del Diable de Martorell), per
commemorar un esdeveniment o un personatge. El més
corrents són d’un arc, els més grans, de tres. Són rars els
de dos arcs o de planta quadrada amb quatre
(quadrifrons). Originaris de la ciutat de Roma,
s’estengueren, durant l’Imperi, per moltes províncies, del
segle I aC ençà. La majoria foren construïts durant els
segles I, II i III aC. Hi ha notícia de prop d’un centenar, dels
quals uns setanta-cinc força ben conservats (alguns de
restaurats modernament). Cap, però, d’intacte: per
exemple, en cap cas no ens han pervingut les estàtues de
bronze daurat que els coronaven habitualment. Per
contra, molts tenen encara la inscripció de dedicació, amb
lletres monumentals, a la part superior. Els més antics són
tots a Itàlia: Aosta, Aquino, Rímini, Pompeia, Susa, etc, tots
de les darreres dècades del segle I aC i d’un sol arc. Els més
moderns són el de Constantí a Roma (tres arcs), i el de
Kasserine a Tunísia (un arc), al nord d’Àfrica. Dels de Roma
destaquen: el de Titus, erigit el 82 dC per commemorar la
victòria sobre els jueus, amb relleus al·lusius, el de Septimi
Sever i el de Constantí, ja citat, aquests dos de tres arcs. A
les províncies orientals sobresurten els de Salònica, Gerasa
i Palmira. Al nord d’Àfrica els quatre de Timgad i els de
Tazoult (Lambèse), Djamila, Dugga, Volubilis, Tbessa i
Trípoli (aquests dos darrers de planta quadrada amb
8

quatre arcs). A les províncies occidentals, els de Sant
Romieg de Provença i d’Aurenja, aquests de tres arcs i de
grans dimensions. A la península Ibèrica se'n conserven a
Caparra, Medinaceli, a l’entrada del pont d’Alcàntara, i als
Països Catalans destaquen l'arc de Berà, el de l’entrada del
pont del Diable de Martorell, l'arc de Cabanes i potser
també el de Llíria, del qual només resta una pilastra. La
construcció d’arcs de triomf fou represa amb el
Renaixement: Alfons el Magnànim convertí la portada del
Castell Nou de Nàpols en un autèntic arc de triomf, obra
de Francesco Laurana, (1455-58); en honor de Lluís XIV
foren edificades a París les portes de Saint-Denis i de Saint-
Martin (1672-74); a Madrid, la porta d’Alcalà (1764-88)
commemorava l’entrada de Carles III a la capital; la porta
de Brandenburg (1788-93) a Berlín, d’estil marcadament
neohel·lènic, fou construïda sota Frederic Guillem II; i
Napoleó I féu construir a París els arcs del Carrousel (1808)
i de l’Étoile, començat el 1806, obra mestra del gènere a
l’edat moderna. Una repercussió a Barcelona d’aquestes
construccions monumentals fou l’arc de triomf de
Barcelona, que serví de pòrtic a l’Exposició Universal del
1888.
Fòrum: Centre de les ciutats romanes, on hi havia el mercat
i la seu de les actuacions públiques.
Teòricament era emplaçat a l’encreuament de les dues
vies principals, el cardo i el decumanus, tot i que de
vegades era excèntric. Als mateixos campaments militars
hi havia un fòrum enfront del praetorium o tenda del
9

general. Hom coneix, per les excavacions arqueològiques,
una considerable quantitat de fòrums de diverses ciutats.
A Roma, el fòrum fou una creació lenta; els seus orígens
semblen remuntar-se al segle VII aC. Ja aleshores era a la
intersecció del decumanus (Via Sacra) i el cardo (vicus
Tuscus), punt marcat pel temple rodó de Vesta, on era
servat el foc sagrat. Inicialment lloc de mercat, durant la
república anà esdevenint un centre polític i cívic, i vers
l’època de Cèsar, un centre monumental. Al costat del
temple de Vesta, a llevant, hi havia la casa de les vestals,
les restes conservades de la qual corresponen al temps
imperial. Al SW hi havia el temple de Càstor i Pòl·lux, bastit
al segle V aC. A partir del segle II aC les botigues del nord i
del sud (tabernae veteres i tabernae novae) foren
substituïdes per pòrtics i per basíliques, la primera de les
quals, al nord del fòrum, és la basílica Emília, que encara es
conserva. La part sud rebé, amb el temps, la basílica Júlia,
emplaçada entre el temple dels Dioscurs i l’antiquíssim
temple de Saturn. El quadre restà tancat en temps de Sul·la
amb la construcció del tabullarium, a ponent. L’espai
central és ple de records religiosos antics, alguns dels quals
foren respectats en llur emplaçament durant tota la
romanitat: el comitium o àrea de reunió de la plebs, que
esdevingué la cúria, una tomba arcaica de Ròmul i la
tribuna dels rostres o proes de naus, que després fou
canviada de lloc i portada a la zona oest. Durant l’Imperi hi
foren afegits alguns temples (el del déu Juli Cèsar i el de
Vespasià) i arcs de triomf, dels quals només es conserva el
de Septimi Sever. Però en aquella època els emperadors
10

s’estimaren més de bastir nous fòrums al nord del vell:
August i Nerva voltaren el gran pòrtic amb un temple de
Venus que havia fet fer Juli Cèsar. El sentit de la plaça
canvià i esdevingué un recinte tancat, tot voltat de
peristils, com el de Trajà, amb dues exedres paral·leles, una
basílica transversal, la columna trajana i el temple imperial
sobre una columnata semicircular, obra cabdal
d’Apol·lodor de Damasc. El fòrum vell restà tancat, encara,
per llevant, amb una basílica iniciada per Maxenci i
acabada per Constantí.
Teatre: Un teatre romà és una construcció típica de
l'arquitectura romana que es troba a gran part de les
províncies de l'antiga Roma i la finalitat del qual era la
d'oferir espectacles teatrals. Alguns exemples
representatius en són el teatre romà de Tarragona, el de
Pol·lèntia i el de Sagunt, pel que fa als Països Catalans.
Al començament, les obres de teatre eren itinerants i
conseqüentment s'entenia que els teatres es muntaven i
es desmuntaven a cada ocasió. Es feien de fusta i es
destruïen un cop l'esdeveniment acabava.
Moltes de les característiques principals de les
construccions per a teatres, a l'antiga Roma, es basaven o
derivaven de les del període hel·lenístic de l'arquitectura
grega. Una de les diferències més importants té a veure
amb l'entorn, mentre per als grecs la fusió de l'arquitectura
amb l'entorn i la natura, la importància de les vistes des
dels teatres, com la visió d'aquest des de l'exterior, eren
extremadament importants, als romans semblava no
11

interessar-los gens ni potser considerar-ho com a element.
Un exemple molt clar es veu a l'antic teatre grec, reformat
pels romans, a Taormina (Sicília), al qual els grecs havien
previst que es veiés com un trampolí al mar i al qual els
romans van afegir una paret que trenca completament
aquest efecte. Solíen tenir uns càntars que feien que el so
tetumbara i que aquest tinguera millor acústica.
Termes: Senzilles construccions d’ús públic per a banys en
deus d’aigües medicinals calentes, hom les troba en el món
grec, amb una funció essencialment higiènica i
terapèutica: hom hi solia aplicar recomanacions i
preceptes de la doctrina galènica. Però la civilització
romana, malgrat que també construí, paral·lelament,
nombrosos establiments balneoteràpics per a cura
d’aigües en fonts medicinals d’arreu del món romà,
modificà radicalment tant l’edifici balneari com el mateix
concepte de bany termal. Així, a la ciutat de Roma i ja des
d’època republicana les termes anaren adquirint una nova
significació social que resultava una síntesi del gimnasi
hel·lenístic i del tradicional bany itàlic: tant els dirigents
polítics com els enginyers i arquitectes romans l’assumiren
de seguida. Durant la seva magistratura, M.V. Agripa censà
els banys públics de la ciutat (el 33 aC hi havia 170
establiments termals) i els declarà gratuïts; a més, féu
bastir amb diners seus unes grans termes que fossin
gratuïtes a perpetuïtat per a tothom, i amb això inicià una
actitud de l’estat envers els ciutadans que havia de
revolucionar l’arquitectura i alhora els costums dels
romans. Seguiren el seu gest Neró, Tit i Trajà, que
12

egalaren als ciutadans edificis cada cop més amplis,
complexos i rics, que comportaven la construcció
d’enormes aqüeductes per tal de proveir d’aigua les
instal·lacions termals. Però els grandiosos conjunts de les
termes de Caracalla (216 dC) i de Dioclecià (306 dC), bé que
sense variar-ne l’estructura i la disposició bàsica, encara les
superaren totes en escala dimensional, en volum d’aigua,
en ardidesa arquitectònica, en nombre de sales i de serveis
i en la riquesa de la decoració. El complex termal, a més de
les instal·lacions de servei per a l’aigua, la llenya i el
manteniment, era constituït essencialment d’un vestuari
(apodyterium), prop de l’entrada, i de tres sales
successives amb banyeres individuals i piscines d’aigua
freda.
Muralla: Es denomina muralla a un mur tancat destinat a
la protecció i defensa de determinat lloc.
Des dels temps antics als moderns s'han usat per tancar
assentaments. Generalment les muralles es construïen per
protegir una ciutat o un poble, encara que també hi ha
muralles que protegien regions senceres com la Gran
Muralla Xinesa o el Mur d'Adriano, que delimitaven
fronteres entre pobles.
Les muralles més antigues existents i les més conegudes
solen ser obres de paleta amb pedra, ciment o maó, encara
que existeixen variants fetes en fusta. Depenent de la
topografia de l'àrea a protegir es podien incorporar altres
elements naturals com rius o costes a la línia de defensa
del que les feien més efectives.
13

Les muralles només es poden creuar per la porta i algunes
vegades per torres. En l'Edat Mitjana el dret d'assentar per
construir una muralla era un privilegi, anomenat "dret de
almenaje" en les fortificacions medievals. La pràctica de la
construcció de muralles va tenir el seu origen en la
prehistòria i va ser refinant en créixer les ciutats a Europa.
Seria en els segles XIX i XX quan el creixement explosiu de
les ciutats europees fan que comencin a desaparèixer per
facilitar l'expansió i la comunicació de la ciutat.
Circ:
14

Aqüeducte:
Temple:
Anfiteatre:
15

Arc de triomf:
Fòrum:
16

Teatre:
Termes:
Muralla:
17

3 –Els patrimonis
L’escultura romana comprèn
l'obra escultòrica que es va
desenvolupar a tota l'àrea
d'influència de l'Imperi Romà, amb
el focus central a Roma; això
succeí entre el segle VI aC i el segle
V. Originàriament derivà de
l'escultura grega, principalment a
través de l'herència de l'escultura
etrusca i, posteriorment, ja d'una
manera directa durant el període
18

hel·lenístic, per contacte
amb les colònies de la
Magna Grècia i de la
mateixa Grècia.
La tradició grega va ser una
referència constant al llarg
de la història de Roma, però
contradient una creença
antiga i força estesa que
afirma que els romans van
ser més imitadors que
creadors, actualment es
reconeix que no només van
ser capaços d'assimilar i
desenvolupar les seves fonts amb
mestratge, sinó que també van
contribuir d'una manera original a
aquesta tradició. Aquesta afirmació
és especialment rellevant en l'art
del retrat, gènere en el qual van
aconseguir un gran prestigi i van
deixar exemples singulars d'un gran
mestratge tècnic i expressivitat; i
també, en l'àmbit de l'escultura
decorativa, obra present en els
grans monuments públics, i en la
que van desenvolupar un estil
narratiu de molta força i d'un caràcter típicament romà.
19

Després de la consolidació de l'Imperi Romà altres
influències estrangeres, sobretot orientals, van determinar
una progressiva separació del cànon grec, transformació
dirigida a una simplificació formal de tendència més
abstracta que serviria per establir les bases de l'art bizantí,
paleocristià i medieval. Aquest procés, tanmateix, es va
intercalar amb diversos períodes de recuperació del
classicisme, així com d'enfortiment del vincle simbòlic amb
el passat, períodes que van ser útils per al manteniment de
la cohesió cultural i política d'un extens territori. Ni tan sols
la cristianització de l'imperi va poder determinar l'exclusió
de referències a l'escultura clàssica romana pagana, i fins
al segle V, quan la unitat política es trencà definitivament,
els models clàssics continuaren sent imitats, tot i que
adaptats a la temàtica del nou ordre social, polític i religiós
que s'havia instaurat.
L'estudi de l'escultura romana ha demostrat ser un
desafiament per als investigadors, ja que la seva evolució
és qualsevol cosa menys lineal i lògica. Els intents
d'imposar un model de desenvolupament formal sobre la
història de l'escultura romana com un sistema orgànic
resulten inexactes i poc realistes. Malgrat que en molts
punts existeixen alguns desacords entre els especialistes,
ja es té una idea més o menys clara sobre les
característiques generals de cada etapa evolutiva; però,
com es va produir el seu desenvolupament i el pas d'una
etapa a l'altra ha demostrat ser un procés molt complex i
que encara està lluny de ser ben comprès.
20

A més del mèrit intrínsec de la producció escultòrica
romana, el fet que d'una manera generalitzada copiessin
obres gregues i fessin al·lusions al classicisme grec va
mantenir viva una tradició i una iconografia que d'una altra
mena podrien haver-se perdut; en aquest aspecte, també
van fer la seva contribució els primers cristians. Gran part
del coneixement de la cultura i l'art de l'Antiga Grècia, amb
l'escultura romana al seu costat, va ser fonamental en la
formulació de l'estètica renaixentista i neoclàssica. Aquest
fet confirma la vitalitat i significat que encara perviu en
l'actualitat, ja que està considerat com un dels moviments
artístics més importants de la cultura occidental, com ho
demostra el gran nombre d'estudis especialitzats del qual
és objecte i de la fascinació que encara produeix en el
públic en general.
Pintura, mosaics i la
ceràmica: La pintura
romana tenien la finalitat
pràctica de decorar las
cases i palaus. Els que
pintaven a la paret no eren tant
reconeguts com els que
pintaven quadres.
21

Cases romanes
4 –Vida quotidiana
Domus: La casa romana (en llatí domus) fou l'habitacle típic de
l'antiga Roma, ben conegut gràcies a l'anomenada Casa del
Menandre (pel nom d'un fresc del poeta Menandre trobada a les
seves ruïnes), que es considerava el tipus de casa urbana habitual
durant la República i l'Imperi, a diferència de les vil·les, habitatges
situats fora de les muralles de la ciutat (vil·la suburbana), o al mig
del camp, on disposaven d'espais annexos per a les feines
agrícoles (vil·la rústica).De tota manera, la seva mida i els luxes
varien molt segons les possibilitats de cada família, com es pot
observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a
aquesta tipologia, ja que es tractava d'una ciutat residencial dels
patricis, la gent benestant de Roma. Les classes pobres (la plebs)
vivien en cases de pisos anomenades insulae.
22

Insulae: Una insula (mot llatí que significa 'illa', en plural insulae;
es pronuncia esdrúixol, amb l'accent sobre la i) era, al final del
període republicà i durant el període imperial romà, un bloc
d'habitatges, normalment en règim de lloguer, de diversos pisos.
Les insulae eren utilitzades pels ciutadans que no es podien
permetre tenir habitatges particulars (o domus). [1]
Les insulae es construïen de maó i argamassa i eren similars als
edificis d'apartaments actuals. Els exemples més ben conservats,
datats als segles II i III, es troben a Roma prop del Capitoli, a Òstia
–el port de Roma–, Pompeia i vora la Vil·la Adriana a Tívoli, entre
d'altres.
Es poden classificar en dos tipus bàsics:
Les del primer tipus tenien tallers i botigues (tabernae) a la
planta baixa. A l'entresol s'hi disposaven els allotjaments per
als treballadors d'aquests negocis i les plantes superiors es
dividien en apartaments.
A les del segon tipus, a la planta baixa, en comptes de
botigues i tallers s'hi disposaven els habitatges al voltant
d'un jardí o un passadís.
23

Villae: Una vil·la (Villa), a l'Antiga Roma, era un centre
d'explotació agrària que en alguns casos esdevingué segona
residència de patricis que vivien a la ciutat, construïda durant
la república romana i l'Imperi Romà. La vil·la tenia una part
urbana, on hi habitava el propietari de l'explotació, una part
rústica reservada als treballadors (esclaus), les eines i els
animals, i una part fructuària on s'elaboraven i es conservaven
els productes que havia generat l'explotació agrícola de la vil·la.
Una vil·la va ser originalment una casa de camp romana
construïda per a la classe alta. Hi ha dos tipus de vil·les: la vil·la
urbana, que va ser seu d'un país que podria ser fàcilment
accessible des de Roma (o una altra ciutat) per una nit o dues, i
la vil·la rústica, una granja-casa, una finca permanentment
ocupada pels agents que havien encarregat de la massa i que
tal vegada només s'ocupava en segons quines estacions. En el
marc de l'Imperi hi va haver una concentració de viles imperial
prop de la badia de Nàpols, sobretot a l'Illa de Capri, en el
Monte Circeo a la costa i en Antium (Anzio). Rics romans
escapaven de la calor de l'estiu als turons de Roma,
especialment als voltants de Frascati (p.ex.: Villa Adriana). Una
vil·la era concebuda com una unitat de producció bàsica,
destinada a l'explotació agropecuària d'una extensió de terreny
determinada. Però també, i a la vegada, era el lloc de descans i
d'esbarjo dels seus propietaris, que es retiraven a les seves
cases al camp, tot fugint del soroll i del trànsit de la ciutat. A
més de les terres destinades a aquesta explotació agrícola, en
una vil·la són necessàries unes estructures arquitectòniques on
es desenvolupin les diferents activitats. Es poden distingir,
d'aquesta manera, dues parts bàsiques: per una banda, les
estances que constitueixen la residència del propietari de la
24

vil·la i la seva família (la vil·la residencial) i, per l'altra, les
dependències destinades als treballs del camp (la vil·la rústica).
25

Monedes Romanes
El comerç romà fou l'activitat d'intercanvi de productes per diners o
altres productes que es produïa a Roma, i que es va desenvolupar durant
la República per arribar al màxim els segles I i II afavorit per la seguretat
i les bones comunicacions, i en general per la pax romana.
Per al comerç s'organitzaven mercats diaris, un cada nona és a dir cada
vuit dies, anomenats Nundinae. Existien altres mercats periòdics com
fires, anomenats Mercatus.
Al principi el pagament de grans quantitats es feia en bous i moltons (1
bou = 100 asos = 10 moltons; 1 moltó = 10 asos), el bronze (aes) fou
també adoptat com tipus de canvi.
Mapa del comerç entre Roma i Hispania
Les monedes romanes: La moneda de Roma inicialment va ser la
moneda de coure, anomenada lliura de coure. Una de les unitats
monetàries romanes era l'as (1 as = 1,88 lliures), del qual
Mommsen fixa el valor, el 1855, en 0,252 pessetes (3.020 asos =
216 tàlers = 762,09 pessetes). L'as és equivalent al sesterci (sorgit
26

posteriorment com a moneda de plata), que Mommsen valora a
la mateixa època en 0,2521 pessetes (3.360 sestercis = 240 tàlers
= 847,06 pessetes). L'as doble era el dupondi. Des del 269 aC Roma
va encunyar monedes de plata anomenades denaris (1 denari = 10
asos = ¾ de lliura de coure) i sestercis ( 1/4 de denari = 1 sesterci
= 2,5 asos), que van substituir l'as. Pesaven 1,137 grams. Segles
després, el sesterci es va encunyar en bronze. El comerç va
estendre a l'ús del sistema monetari basat en l'or, encara que
circulava la plata i hi havia una relació del valor or-plata fixat
legalment. Però la moneda efectiva era la de plata. La moneda de
plata va passar de 0,72 a 0,84 de lliura a la Segona Guerra Púnica,
i no es va modificar en tres segles. Les monedes de coure
s'utilitzaven per a les fraccions, per la qual cosa van desaparèixer
del gran comerç, i després van deixar d'encunyar-se els asos.
L'Estat feia circular monedes de coure amb un bany de plata, que
s'havia d'acceptar pel seu valor nominal. Naturalment el que ho
rebia no sabia si la moneda era de plata o no. Per sufragar certes
despeses l'Estat va fer moltes tirades d'aquestes monedes, cosa
que provocà una crisi monetària que va obligar a retirar-ne una
gran part. Les monedes de plata i de bronze van ser introduïdes a
la Hispània Citerior, però progressivament la moneda de plata va
ser retirada i la de bronze va quedar com a única moneda. El valor
de les monedes romanes encunyades en la Citerior estava fixat
sobre la base del "diner" romà.
27

Jupiter: En la mitologia romana
Júpiter (Iuppiter en llatí) és el déu
suprem del cel, cap del panteó i déu
del llamp. Segons els mites, Júpiter
va negociar els principis de la religió
romana, entre ells els sacrificis,
amb Numa Pompilius, el segon rei
de Roma.La seva figura evolucionà
a partir del mem de Dyeus havent
estat molt influenciat per
Zeus.L’element més representatiu
d’aquest déu és el llamp; el seu animal sagrat, l'àguila, que es va
convertir en un dels símbols més comuns als exèrcits romans i el
seu arbre, el roure.Era el líder de la primera tríada capitolina, amb
Mart (mitologia) i Quirí, i en la segona era el principal protector
de l’Estat, amb Minerva i Juno. El seu equivalent grec era Zeus. En
la mitologia influenciada pels grecs, Júpiter és germà de Neptú i
Plutó, amb qui es va repartir les tres parts del món: el cel, el mar i
l’Inframón. De vegades també se l’associava a Diespiter el déu
itàlic del cel. El seu equivalent en mitologia etrusca és Tinia.
Juno: En la mitologia romana, Juno era
l'esposa de Júpiter. El seu origen es podria
trobar en l'etrusca Uni, per bé que es
relacionà amb la deessa grega Hera de la que
n'absorbí gran part de la personalitat. El seu
nom, si no és una corrupció de l'etrusc,
s'associa amb l'arrel indoeuropea que indica
"joventut". Els romans dedicaren el juny al
seu honor, que llavors era el quart mes de
l'any. Forma part de l'anomenada tríada
capitolina junt amb el seu marit i Minerva.
28

Minerva: Minerva era la deessa de la saviesa
i de les arts en la religió romana. Els orígens
del seu culte semblen haver estat a Etrúria
des d'on va ser introduït a Roma en temps
del rei Numa Pompili. Va formar junt amb
Júpiter i Juno l'anomenada tríada capitolina,
que tenia el seu temple al cim del Capitoli.
Posteriorment va ser identificada amb Atena
de la mitologia grega.
Febus: Febus , fill del déu Zeus i de Leto,
filla d'un tità. Era també anomenat Dèlic,
de Delos, la illa del seu naixement, i Pítio,
per haver matat a Pitó, la llegendària serp
que guardava un santuari en les
muntanyes del Parnàs. En la llegenda
homèrica, Febus era sobretot el déu de la
profecia. El seu oracle més important
estava a Delfos, el lloc de la seva victòria
sobre Pitó. Solia atorgar el do de la
profecia a aquells mortals als quals
estimava, com a la princesa troiana
Casandra. Apol•lo era un músic dotat, que
delectava als déus tocant la lira. Era també un arquero destre i un
atleta veloç, acreditat per haver estat el primer vencedor en els
jocs olímpics. La seva germana bessona, Àrtemis, era la guardiana
de les noies, mentre que Febus protegia de manera especial als
nois. També era el déu de l'agricultura i de la ramaderia, de la llum
i de la veritat, i va ensenyar als humans l'art de la medicina. Alguns
relats pinten Febus com despietat i cruel. Segons la Iliada
d'Homer, Febus va respondre a les oracions del sacerdot Crises
per a obtenir l'alliberament de la seva filla del general grec
Agamèmnon llançant fletxes ardents i carregades de pestilència
29

en l'exèrcit grec. També va raptar i va violar a la jove princesa
atenesa Creusa, a qui va abandonar juntament amb el fill nascut
de la seva unió. Tal vegada a causa de la seva bellesa física, Febus
era representat en la iconografia artística antiga amb major
freqüència que qualsevol altra deïtat.
Diana: Els romans la representaven amb
vestimenta grega, acompanyada d'un
arc, unes màgiques sagetes i un cérvol,
de vegades amb una mitja lluna fent-li
de corona per a indicar el seu caràcter
diví. Un altre dels seus símbols és el
roure. D'una gran bellesa, casta (com
Minerva i Vesta) i eternament jove, no
va donar mai importància als seus
pretendents.Cap al segle IV aC es va
identificar completament amb la deessa
de la mitologia grega Àrtemis, Ha estat
tema d'inspiració per a poetes i artistes
en general. El poeta Virgili va fer aparèixer a l'Eneida, en relació a
Virbus.
Venus: Venus és una deessa romana principalment associada
amb l'amor i la bellesa, amplament, encara que no completament,
equivalent a la bella grega Afrodita. Va ser reverenciada a les
religions politeistes i a les mitologies de les cultures clàssiques. En
un principi era la deessa de la primavera, i com que la cultura
romana tenia com a costum el d'annexionar-se altres déus d'altres
cultures, es va identificar amb la deessa grega Afrodita (deessa de
la bellesa i de l'amor esposa de Mart i mare d'Enees). La Venus
romana era filla de Júpiter i de Dionea. A partir de la seva
identificació amb Afrodita sorgeix la llegenda sobre el seu
30

naixement. Venus va
sorgir de l'escuma
del mar en caure-hi
els membres mutilats
d'Urà, per aquest
motiu
era
reverenciada pels
pescadors i els
homes del mar.
Venus es va casar
amb Vulcà (Déu del foc) que no era físicament gaire ben plantat.
Venus a qui en veritat estimava era Mart, déu de la guerra, i de les
seves relacions va néixer Cupido, que se'l sol representar com un
nen amb ales, un arc i unes fletxes una d'or i una altra de plom, la
d'or servia per fer sortir l'amor i la de plom feia sortir l'odi.
Mart: Mart era el déu romà de la guerra, fill de
Juno i una flor màgica. El mes de març i el
planeta Mart estan anomenats en honor seu.
Se l'associa amb Quirí, del qual es diu que era
l'esperit de Ròmul, el fundador de l'Urbs. En
Quirí podria haver estat un déu sabí,
tanmateix.Però a diferència de Mart, Quirí era
un déu que preferia acabar les guerres amb un
tracte de pau. La seva parella era Venus i a
diferència de la parella equivalent grega (Ares i
Afrodita), se'ls representava com a ben
avinguts i complementaris. En la mitologia grega hi havia un déu
equivalent, Ares, però a diferència d'ell, Mart era més adorat que
qualsevol altre déu romà, probablement pel fet d'estar vinculat
amb la fundació de Roma.
31

Més curt
Júpiter o Jovis, déu principal del cel resplendent
Juno, esposa de Júpiter i deessa del naixement i de la prole
Mart, déu de la guerra
Neptú, déu dels mars i oceans
Janus, déu de l'accés a la casa
Vesta, deessa de la llar
32

Menú roma
33

5 –la mobilitat
El mapa de les rutes maritimes
Calçades romanes
34

Calçada: Les vies o calçades romanes formaven una xarxa de
carreteres que abastava tot l'Imperi Romà. Al seu origen, la xarxa
va ser dissenyada per a mantenir un control efectiu de les zones
incorporades a l'Imperi, però ràpidament van adquirir
importància econòmica, facilitant el comerç i les comunicacions.
El desenvolupament de la xarxa de vies romanes es va produir al
mateix temps que el creixement de l'Imperi. L'anomenat Itinerari
d'Antoní és el document antic més complet per a l'estudi de les
vies romanes, i data de finals del segle III. Fins a finals del segle IV
aC, les calçades romanes eren poc més que senders que conduïen
a Roma des de les distintes ciutats del Laci. Des d'aquest moment
van començar a construir-se segons un pla establert, dissenyat
conjuntament amb el programa tàctic d'expansió. En tenir un
significat militar considerable, es van desenvolupar sistemes més
complexos de construcció de calçades, en vista a fer-les més
permanents i millors per a suportar diferents tipus de trànsit. Es
van usar pedres de distintes grandàries per a construir unes
calçades sòlides: les pedres grans es col·locaven en la base i sobre
aquestes s'establia una capa de pedres més reduïdes. En alguns
casos, normalment en les rutes més importants, sobre aquests
fonaments es col·locava un ferm de llambordes. La via Àpia va
començar a construir-se al voltant del 312 aC, i la via Famínia cap
al 220 aC. l'imperi Romà va arribar a tenir un sistema de carreteres
d'uns 80.000 km, consistent en 29 vies que partien de la ciutat de
Roma, i una xarxa que cobria totes les províncies conquistades
importants, incloent Gran Bretanya. Segons la llei romana tota
persona tenia dret a usar les calçades, però els responsables del
manteniment eren els habitants del districte pel qual passava.
Durant l'edat mitjana el sistema de vies va començar a
desaparèixer.
35

6 –divisió territorial
36

7 –Passatemps
37

Respostes
40