o_19gom5tl6nkfjjpchnf16cb3a.pdf

Després de la consolidació de l'Imperi Romà altres
influències estrangeres, sobretot orientals, van determinar
una progressiva separació del cànon grec, transformació
dirigida a una simplificació formal de tendència més
abstracta que serviria per establir les bases de l'art bizantí,
paleocristià i medieval. Aquest procés, tanmateix, es va
intercalar amb diversos períodes de recuperació del
classicisme, així com d'enfortiment del vincle simbòlic amb
el passat, períodes que van ser útils per al manteniment de
la cohesió cultural i política d'un extens territori. Ni tan sols
la cristianització de l'imperi va poder determinar l'exclusió
de referències a l'escultura clàssica romana pagana, i fins
al segle V, quan la unitat política es trencà definitivament,
els models clàssics continuaren sent imitats, tot i que
adaptats a la temàtica del nou ordre social, polític i religiós
que s'havia instaurat.
L'estudi de l'escultura romana ha demostrat ser un
desafiament per als investigadors, ja que la seva evolució
és qualsevol cosa menys lineal i lògica. Els intents
d'imposar un model de desenvolupament formal sobre la
història de l'escultura romana com un sistema orgànic
resulten inexactes i poc realistes. Malgrat que en molts
punts existeixen alguns desacords entre els especialistes,
ja es té una idea més o menys clara sobre les
característiques generals de cada etapa evolutiva; però,
com es va produir el seu desenvolupament i el pas d'una
etapa a l'altra ha demostrat ser un procés molt complex i
que encara està lluny de ser ben comprès.
20