ENS 48 - A reveure, Pastorets! PDF - Ajuntament de Sant Pol de Mar

deixat; des d'aleshores en cap moment ho vaabandonar, fins a la seva mort.Aquests són els fets més rellevants de la sevabiografia, però la personalitat del meu pare no es potseparar mai de la seva obra pictòrica; l'home y la sevaobra eren un tot inseparable. Bohemi, sentimental,romàntic i amb un coneixement profund de la natura;"no es pot pintar allò que no coneixes, allò que no hovius" deia sovint. L'Oriol era fill de Sant Pol , aquí vanéixer, aquí va viure gran part de la seva vida i aquíens va deixar, i per això, la verdor dels pins, el seuscels de plom, "el grop", com deia ell, el mar i la barcaadormida, la sortida del sol ixent i el contrallum amb lesblanques cases que es tornaven blaves i violetes, erentan propers, tan reals i a l'hora tan emotius. Mai es vavoler embarcar amb l'anomenada "avantguardapictòrica", tot i tenir més que suficients aptituds itècnica per a fer-ho; la seva "avantguarda" era la sevapròpia pintura, la seva pròpia cal·ligrafia dins del'impressionisme; les seves inquietuds eren superar-sea si mateix en allò que ell creia i sentia. No era amicdels "vernissatges" y de la "literatura" que feien elscrítics d'art sobre la pintura; "Jo pinto i prou", deia,parafrasejant al pintor Modest Urgell.L'Oriol era bohemi, vivia sempre el present sensepensar en el futur. Va passar moments econòmicamentprecaris –sembla ésser un dels estigmes dels artistes-, però amb el seu esperit aventurer i recolzat per laforça de la seva muller, la Viky, sempre se'n va sortirdignament. De vegades ho veia tot negre, peròl’endemà ho tornava a veure blanc. Era sentimental iromàntic i per això s'emocionava i gaudia de les petitescoses de la vida; podia encomanar a tothom el seuamor per la natura; amava la seva família; era amicdels seus amics i podia conversar llargament i gaudiramb el més simple dels éssers humans o amb el mésinstruït i intel·lectual home de l'alta societat; això sí,quan algú no li era del seu grat s'allunyava d'ell sensecap mirament.El passat mes d'agost vaig tenir la satisfacció de feruna exposició a Sant Pol amb el meu pare i el seu nét,en Nico Brunet. Ell mateix la va titular "TresGeneracions"; va ser una iniciativa que va concebreamb molt entusiasme, com si s’adonés que podia serel seu acomiadament i el llegat que volia compartiramb els seus. Mirant les seves teles no podia deixard'admirar que aquella força, aquella precisió i aquellaveritat poguessin sortir d'aquelles mans tremoloses id'aquells ulls apagats per la malaltia; i és que tot allòno li sortia pas de las seves mans, ni dels seus ulls, no,tot allò li rajava del seu cor i de la seva ànima, que ésla veritable font d'on surt tot l'art.L'Oriol Martí Valls, el meu pare, "un representantparticular d'un espècimen humà en vies d’extinció...",en paraules d'en Claudi Puchades en el magníficpròleg del llibre "El pintor Oriol Martí". Ara aquest"espècimen humà" ens ha deixat. Els que l’estimàvemel tindrem en el record per a sempre; els seus amics,que ell sabia triar molt bé, també el recordaran per laseva manera especial de entendre la vida; i els que noel coneixien tan profundament o ni tan sols elconeixien, podran gaudir per sempre de les sevespinzellades que brollaven amb passió de la part mésíntima de la seva ànima.“L'Oriol era bohemi, viviasempre el present sense pensar enel futur”