Esteu tots a Tòquio.És que Tòquio és una ciutat <strong>de</strong> 20 milionsd’habitants, on jo penso que hi ha l’oferta més gran,potser més gran que a Nova York. Tots els topsfrancesos són allà.I <strong>de</strong>ies que no us ha canviat la manera <strong>de</strong>treballar l’estrella?No, el que ens ha canviat és haver <strong>de</strong> posar ordreper atendre els mitjans. No vull mai que se solapin,avui estic amb vosaltres, <strong>de</strong>mà en tinc uns altres,<strong>de</strong>mà passat uns altres. Perquè tothom vol donar lanotícia, és una notícia excepcional. Fins i tottelevisions i mitjans locals. D’ençà d’aquestnovembre no he tingut ni un dilluns ni un dijous permi. He fet ràdio, faig televisió o faig aquellaconferència que em <strong>de</strong>manen en llocs <strong>de</strong> canalla ollocs <strong>de</strong> gent gran, que això sempre m’ha agradatbrindar-m’hi i fer-ho.Els cuiners avui heu assolit un nivell <strong>de</strong>popularitat molt important, us esteu convertinten estrelles mediàtiques.Ja està bé això, és molt important menjar i és moltimportant que es transmeti aquesta importància <strong>de</strong>lmenjar. A banda <strong>de</strong> ser plaer, és nutrició i és salut.Tenim la sort <strong>de</strong> rebre allò que la cuina mereix. Araestem recollint tot el que han sembrat els que enshan anat a davant. Tot aquell treball que semblavaque no tenia cap valor.La gent ara va amb una altra actitud a unrestaurant, té una altra actitud envers la cuina.Sí, és clar. Socialment també hi ha hagut uncreixement social que ha fet que els establimentsfuncionin. A mi el meu pare no m’havia portat mai aun restaurant, perquè no tocava. Hi anaven elssenyors als restaurants, els grans empresaris, elspagesos no hi anaven. En canvi jo, filla d’un pagès,als meus fills els he portat a restaurants, fins i tot al’estranger. Això <strong>de</strong>mostra quin creixement social hiha hagut, en quina cosa tan popular s’ha convertit.Ara es veu com un fet cultural, mentre que abansera una cosa ostentosa.Teniu clients <strong>de</strong> tots els tipus i condicions.Sí, fins i tot gent molt jove, parelles molt joves quees fan aquell racó i vénen al restaurant, i ningúse’ls mira estranys. Cosa que no passava abans.Amb en Toni anem junts <strong>de</strong>s que teníem 16 anys isempre ens va interessar la cuina, ens vainteressar <strong>de</strong> seguida. En aquells moments no s’hianava tant als restaurants, però com que ensinteressava anàvem a establiments <strong>de</strong> Barcelona, iens miraven d’una manera! És clar, allà<strong>de</strong>sentonàvem, tot era gent molt gran i <strong>de</strong>vienpensar: “No cobrarem”. I en canvi ara ningús’estranya <strong>de</strong> veure al costat d’un presi<strong>de</strong>nt d’unagran companyia un altre que potser és bomber iuna parella que han vingut a provar a veure quèpassa, què senten. El menjar que fem, la nostraambició és que sigui més que menjar, que sigui unfestival pels sentits, uns sentits que són propis. Tuno sentiràs el mateix que jo, és com mirar el mar,la llum, un quadre, no ho veiem igual. Per tant, jat’hi acostes amb aquesta sensibilitat <strong>de</strong> percepció.Ja us passa com en Ferran Adrià que heu <strong>de</strong> ferllistes d’espera <strong>de</strong> mesos?Sí, és clar. Però per altra banda és molt dur dir queno. Penso que a un establiment així el “no” hauriad’estar esborrat <strong>de</strong>l nostre discurs, i en canvi etveus obligat a dir que no, perquè tens aquestamida. Ara estem donant pel cap <strong>de</strong> setmana persetembre. Hi ha qui ho entén, hi ha qui se n’alegrai hi ha qui s’enfada. Jo ho sento, però estem moltcontents perquè rebem allò que la casa mereix.A la gent <strong>de</strong> <strong>Sant</strong> <strong>Pol</strong> també li ha fet molta il·lusió.Sí, ja li feia il·lusió abans. Ja ens sentíem moltestimats a <strong>Sant</strong> <strong>Pol</strong>. Ara la gent m’atura i em diuque quan va a fora i senten <strong>Sant</strong> <strong>Pol</strong> diuen: “Ah, a<strong>Sant</strong> <strong>Pol</strong> hi ha el <strong>Sant</strong> Pau!”.Què tenen en compte a l’hora <strong>de</strong> concedir lesestrelles Michelin? Per què us han escollit?A mi també m’agradaria saber-ho. Però no són <strong>de</strong>donar gaires explicacions. Aquesta sevaimparcialitat, això que ningú sàpiga la cara que fana ells els hi interessa, cosa que d’ençà que haentrat el nou presi<strong>de</strong>nt ha canviat. Aquest any vaaparèixer pel juny una fotografia <strong>de</strong>l nou presi<strong>de</strong>nt<strong>de</strong> Michelin, que ningú sabia la cara que feia, es vapresentar i li van fer una entrevista aquí a Espanya.Tothom va dir: “S’ha fotografiat! Ostres, té cara i técames i té cos aquest senyor!”. Aquesta entrevistava ser la que va <strong>de</strong>senca<strong>de</strong>nar el rumor. Deia queCatalunya li havia agradat molt, que naturalment hihavia Ferran Adrià, però que no estava sol, que hihavia una dona a <strong>Sant</strong> <strong>Pol</strong> <strong>de</strong> <strong>Mar</strong> que feia unacuina molt interessant. Això va ser el <strong>de</strong>tonant, <strong>de</strong>seguida tothom va fer quinieles. Ara sabem quinacara té aquest senyor, que és la cara d’aquellsenyor que va venir a sopar aquella setmanaabans <strong>de</strong> tancar, però a partir d’aquí són basanthermètics. Molts cops vénen d’incògnit. A vega<strong>de</strong>sens14Ja ens sentíem molt estimats a <strong>Sant</strong> <strong>Pol</strong>. Ara la gent m’atura i em diu quequan va a fora i senten <strong>Sant</strong> <strong>Pol</strong> diuen: “Ah, a <strong>Sant</strong> <strong>Pol</strong> hi ha el <strong>Sant</strong> Pau!”
es presenten, a vega<strong>de</strong>s abans <strong>de</strong> marxar elsagrada veure les instal·lacions, la cuina, l’entramat<strong>de</strong> la casa.Què diferencia les dues estrelles <strong>de</strong> les tres?Ells a la guia ho <strong>de</strong>fineixen. Diuen que una estrellaés molt bona taula a la seva categoria; dues estrellesdiuen: “si vostè és per la zona <strong>de</strong>sviïs, la taula ésinteressant”; i amb tres estrelles ja diuen: “organitziun viatge en funció d’aquella taula”, és una cosaexcepcional, una taula amb harmonia amb l’entorn iamb el celler, ha <strong>de</strong> ser un àpat que pels teus sentitssigui una experiència.Ha <strong>de</strong> ser una cuina integrada a la zona?Això tampoc és que ho <strong>de</strong>fensin, això ho valorenmés els <strong>de</strong> Relais&Chateau, que <strong>de</strong>fensen aquestcaràcter cultural molt arrelat en un lloc, però els <strong>de</strong>Michelin jo penso que valoren la diferència, i ladiferència la dóna la cultura. Si <strong>de</strong>fenses la tevacultura sempre serà un element diferenciador. Joaquí faig moltes coses <strong>de</strong> cultura local, mira si ésdiferent <strong>de</strong> la resta!Ara aquestes estrelles s’han d’anar conservant?És clar, el valor principal que té és que cada any lesatorguen, cada any aquesta gent passen llista iretallen serrells.No es pot baixar la guàrdia.No, és clar. Tampoc va amb la nostra manera <strong>de</strong> ser.Quan vam guanyar una estrella el meu missatge vadir: “Nois, que n’hi ha dues, posem-nos a treballarper la segona i perquè la una sigui ferma”, i quan vavenir la segona vam dir: “Treballem per la tercera iperquè la segona sigui ferma”, i a la que ha vingut latercera, els hi he dit: “No existeix la quarta peròpensem que hi és”. No po<strong>de</strong>m dir: hem fet el cim.Això es notaria <strong>de</strong> seguida, i el client ha <strong>de</strong> notar quetot és viu, que es vibra, que estem per ell. Ja va ambel teu esperit, no és perquè ho digui la guia.“No po<strong>de</strong>m dir: hem fet el cim. Això es notaria <strong>de</strong> seguida, i el client ha <strong>de</strong>notar que tot és viu, que es vibra, que estem per ell”ens15