tastet setembre

rsensatcomunicacio

UN T A S T

DE LES NOSTRES

REVISTES

setembre-octubre


PORTADES 2016 CAT TRAS.indd 5 16/12/2015 19


SS U M A R I

setembre - octubre ´16

389

EDITORIAL

Avaluació dels centres, avaluació dels docents

MONOGRÀFIC

Jo de gran vull ser...

Educació i futur: una previsió no resignada. Joan Manuel del Pozo

Imaginació i futurs educatius. Ferran Ruiz Tarragó

Entrevista al Dr. Alejandro Tiana. Antoni Domènech

La tasca d’orientar, avui: fer ric el present... Eulàlia Cervera Macià, Joana Ferrer Miquel

L’orientació educativa, la fem entre tots? Les claus del procés orientador... Autoria compartida

L’escola per l’ÈXIT educatiu de tothom. Eulàlia Esclapés Turró

Què seran, de grans, els nostres fills? Àlex Castillo

El procés orientador entre Primària i Secundària, eina clau per a l’èxit educatiu

i l’aprenentatge al llarg de la vida. Ramon Graells i Carme Sanjuan

Coneixement del Jo. Autoria compartida

Canvi de model educatiu? Joan Badia Pujol

PersPectiva escolar recomana

2

2

4

4

6

10

15

21

27

31

35

39

44

51

56

ESCOLA

Un any a la vida de la biblioteca de l’escola. Isabel Antúnez Vitales i Paquita Diaz Rosa

MIRADES

El repte de cuidar la Terra. Ramon M. Nogués

Com si es tractés del teu fill. Elena Montiel Bach

Un tastet de neurociència per repensar l’aula. Mercè Mas Ferrer

Jerome S. Bruner: un dels grans, un dels nostres. Antoni Tort Bardolet

RESSENYES I NOVETATS

La dansa a l’escola. Rosa Ferrer

Presentació del llibre La dansa a l’escola: El mestratge de Joan Serra, de Joan Figueres

Novetats. Biblioteca Rosa Sensat

58

58

64

64

70

72

74

76

76

78

79


4

Monogràfic

JO DE GRAN VULL SER...

Cada cop és més difícil que els adolescents i joves responguin amb seguretat

i contundència a la pregunta “Tu, de gran, què vols ser?”, sobretot si

esperem d’ells una resposta que expressi un projecte vital pensat per durar

al llarg de tota la vida. Fins fa relativament poc els condicionants familiars,

socials i culturals donaven poc marge a l’elecció, tot estava molt predeterminat.

Després, a poc a poc, es va guanyar un temps on semblava que, amb

capacitat, voluntat i esforç, tot era possible.

Ara, la globalització, les noves tecnologies, els canvis tecnològics, socials,

laborals i polítics introdueixen incerteses de cara al futur, tant a nivell personal,

en els alumnes de les escoles actuals i les seves famílies, com col·lectivament

en les organitzacions i els sistemes educatius. Tot plegat fa que sembli impossible

fer cap mena de previsió mínimament segura i estable. Amb tot,

cal, individualment i col·lectivament, construir el futur des del present i és

evident que l’educació ha de contribuir-hi, aquesta és la seva tasca.

A les escoles els nens i les nenes, i als instituts els nois i les noies, han de

treballar planificadament, al costat dels adults i els iguals, de manera que

aprenguin, a partir de vivències, a conèixer i valorar les pròpies capacitats i a

esforçar-se a superar les mancances, a expressar i a controlar els seus sentiments

i emocions, a relacionar-se assertivament amb els altres, a decidir de

forma autònoma... i, a poc a poc, a partir del coneixement de si mateixos i de

l’entorn, anar construint el seu projecte de vida i trobar el seu lloc en el món.

Partint de les certeses actuals —poques— i d’una prospectiva social i

educativa rigorosa i ben fonamentada, ens podem plantejar com serà la

societat i, en conseqüència, l’escola del futur, com veuen els nens i joves

el seu futur, i com ha de preparar l’escola actual els alumnes d’avui per a

un futur ple d’incerteses.

A cavall de la prospectiva, la sociologia i l’educació com a marc de referència,

i de la tutoria i l’orientació en el marc escolar, ens podem plantejar

algunes respostes i, sobretot, moltes preguntes sobre aquestes qüestions.

És per això que hem organitzat aquest monogràfic en diferents blocs, un

més de marc de reflexió teòrica i un altre on recollim propostes de l’administració,

experiències de centres educatius i les inquietuds de les famílies,

tot i que, volgudament, els articles no estan ordenats estrictament seguint

aquests blocs.

En el primer bloc, en Joan Manuel del Pozo, en el seu article “Educació i futur:

una previsió no resignada”, ens situa en un futur esperançat i ens assenyala

els principals ingredients invariants i variables del proper futur i les seves

repercussions educatives.

Ferran Ruiz ens proposa una reflexió des de la prospectiva educativa i ens parla

de la necessitat d’imaginar possibles futurs, d’especificar-los i de debatre quins

serien desitjables, i de la relació que això té amb una correcta política educativa.

En l’entrevista Alejandro Tiana, a partir del seu bagatge de molts anys d’experiència

docent, de recerca i de gestió de política educativa, ens dóna la seva

opinió sobre l’evolució i les línies bàsiques de continuïtat i canvi del nostre

sistema educatiu i dels del nostre entorn.

Finalment, en Joan Badia tanca el monogràfic amb l’article “Canvi de model

educatiu?” fent una reflexió sobre la necessitat d’abordar un canvi en profunditat

del sistema educatiu català, i ens planteja algunes qüestions que creu

que caldria tenir en compte per orientar aquest canvi.

Pel que fa als altres articles, el que signen Eulàlia Cervera, Joana Ferrer i

Montse Ortiz ens situa el present de l’orientació educativa des d’un recorregut

pel passat, mentre que Eulàlia Esclapés presenta una proposta d’una administració

educativa per a l’èxit educatiu de tothom partint de les necessitats i

els reptes actuals: preparar els joves i adolescents vers les incerteses del futur.

Les tres experiències de centres són complementàries. Així veiem com també des

d’una escola de Primària, l’Escola Fructuós Gelabert de Barcelona, l’equip de mestres

acompanya l’alumnat en la construcció dels seus itineraris personals i educatius a

partir de l’autoconeixement, mentre que a l’Institut Bernat el Ferrer de Molins de Rei

es posa l’èmfasi en la transició Primària-Secundària, i a l’Institut Nicolau Copèrnic

de Terrassa s’insisteix que la tasca orientadora és responsabilitat de tothom.

Per últim, Àlex Castillo, amb un estil fresc i suggeridor que és d’agrair, ens

trasllada la visió de les famílies i proposa una reflexió sobre el paper de l’escola

i de la societat en la construcció del futur personal i col·lectiu.

Antoni Domènech i Àngel Domingo

Coordinadors del monogràfic


El futur de les noves generacions dependrà de com es treballi a l’escola i de quins canvis

socials siguem capaços de provocar. Noves metodologies pedagògiques o una societat

més justa? Al meu parer té més a dir-hi la societat que l’escola, i són els canvis socials la

clau de volta d’un futur positiu per als nostres fills.

Què seran, de grans, els nostres fills?

35

MM O N O G R À F I C

setembre - octubre ´16

389

36

que les coses sortiran bé i per això mateix

les comença i les tira endavant. Cal, doncs,

primer de tot treballar i moure’ns. La pedra

filosofal de l’educació de les persones la

trobarà algú, ja sigui mestre, mare o pare,

mentre educa infants. No la trobarà pas

cap il·luminat des d’un despatx. Ara diré

una obvietat: cal estimar-se els nens per

poder educar-los i transmetre’ls tot el tresor

i la màgia del coneixement.

ÀLEX CASTILLO

Pare i membre de la FAPAC i de l’AMPA de

l’Institut Consell de Cent de Barcelona

Perdida la esperanza, perdida la ilusión,

los problemas continúan sin hallarse

solución.

Nuestras vidas se consumen, el cerebro se

destruye, nuestros cuerpos caen rendidos,

como una maldición.

eskorbuto, 1986

Educació i futur

Sou molt bona gent.

Quim mAsferrer, 2015

Vull plantejar un escenari de futur tan llunyà

del catastrofisme punkie d’Eskorbuto

com del cofoisme dels programes d’en

Quim Masferrer, vistos per tietes i emesos

per televisions públiques en suposat horari

de màxima audiència.

Què seran de grans els nostres fills? Aquesta

és la pregunta del milió que moltes famílies

ens fem. Tindrem uns fills farcits de

titulacions que es dedicaran a escombrar

carrers? Serà culpa nostra per no haver-los

portat a determinades escoles amb pràctiques

innovadores? O potser serà culpa de

tot el contrari?

Els dubtes s’acumulen. La societat líquida

de Baumann ens ofega. Però no

és Baumann qui estreny el llaç que ens

escanya. És el signe dels temps. Sembla

que ens estimem més dubtar que no pas

equivocar-nos. Ara bé, cal tenir esperança.

Alguns de vosaltres vau viure els temps

terrorífics del punk, les drogues dures i la

delinqüència organitzada. Malgrat això, una

corbata guarneix el vostre coll i un vehicle

de quatre rodes us espera al garatge de

casa. Què es pot dir de la generació que va

patir la gana de la postguerra, d’aquelles

persones per a les quals un pollastre era

l’avantsala d’una orgia de tots els sentits?

Bé. No ens desviem del tema.

Molts cops, els canvis els provoquen les

visions pessimistes de la realitat. Les

visions que mostren un món diferent.

Els optimistes es limiten a gaudir de la

realitat. Però no és així al cent per cent.

El pessimisme pot conduir a la inacció i

l’optimisme a un tipus d’activitat abocada

a l’èxit, perquè l’optimista està convençut

Societat i educació

La realitat és que tenim una societat en

pitjors condicions que el sistema educatiu

d’aquesta societat. I no es pot dir que

tinguem un sistema educatiu modèlic i

meravellós. Simplement tenim una societat

classista. Molt classista. Extremadament

classista. I d’aquí provenen gran part dels

mals. No tots, però. A Corea del Nord, no

hi tenen classisme, però tampoc un model

educatiu envejable, per no parlar de model

social. En fi, que hem d’estar ben alerta a

l’hora de triar models.

Així, si tenim present que la societat és

pitjor que l’escola en molts aspectes, una

escola que s’adapti al cent per cent a la

societat serà una escola que no podrem

considerar com una escola òptima. L’escola

òptima serà aquella que camini en la

mateixa direcció que volem que camini la

societat. Cap a la justícia social, cap a un

enriquiment general que afecti de manera

positiva la gran majoria de la població, cap a

una actitud ètica més clara i menys cínica.

I aquí podem posar tants objectius com

vulguem. Per tant, l’objectiu de l’escola no

ha de ser adaptar-se totalment a la societat,

sinó entendre en quina societat vivim i trobar

maneres i recursos per transformar-la

de manera positiva. I qui transformarà la

societat? Lògicament, els actuals alumnes

un cop siguin grans i els deixem anar lliures

pel món. I qui transformarà l’escola per

tal que possibiliti aquesta transformació

social? Aquí la resposta també és clara:

nosaltres. Mestres, famílies i Administració.


La generació actual és la que té la formació

més alta de la història, però, en canvi,

sembla que no serà la que tindrà uns millors

paràmetres de benestar social. No ho serà,

si no fa res per reconquerir unes dosis de

decència ara desapareguda o molt minvada

de l’esfera pública. Com a resum es pot dir

que cada dia que un exèrcit de corruptes

passeja en llibertat amb els seus bitllets de

500 euros a la cartera és una punyalada al

fetge de l’escola d’aquest país.

Si fem el plantejament invers, veurem

que la recàrrega d’ètica a les exhaurides

bateries de la classe dominant és condició

sine qua non per a un avenç històric

sense precedents per al qual tenim ja les

eines i les persones preparades. O potser,

seguint amb la comparativa tecnològica,

ens haurem de dotar d’una nova classe

dominant amb una bateria nova on l’ètica

estigui intacta.

El gran salt cap endavant

El Gran Timoner, el senyor Zedong, ja ho va

intuir i va fer seva l’expressió. Ell parlava

de política, i jo parlo de tècnica i d’ètica.

La interconnexió mundial és un fet. Però

la interconnexió, igual que la llibertat, no

es menja. Però es respira. Als articles de

Larra hi vaig trobar una reflexió fantàstica

sobre els beneficis per a la transmissió

d’idees que tenia l’obertura de la nova

estació central de diligències a Madrid

durant la primera meitat del segle xix. Si

ara Larra veiés que es pot estudiar a una

universitat americana des del vell continent,

en quedaria molt sorprès. La tècnica

certament té beneficis evidents. I molts

d’aquests beneficis es noten en el camp

de l’educació. D’una banda, la tècnica ens

pot fer treballar millor a les escoles i en

els processos d’aprenentatge en general,

però d’una altra, la proliferació d’aparells,

mecanismes diversos, eines informàtiques

de tota mena, etc., obliga a incrementar

la càrrega curricular o bé ens aboca a una

especialització draconiana. D’aquí surt un

dels elements clau de tot el procés d’aprenentatge

de cara al futur que les noves

generacions tenen al davant. És el que hem

sentit mil vegades enunciat, però que no

hem vist concretat amb tanta abundància:

l’aprenentatge per competències.

No entraré ara a parlar de les competències,

perquè no és l’objecte de l’article i tampoc

es tracta d’avorrir el públic d’aquesta

revista amb definicions de conceptes que

ja coneix perfectament. El que es tracta

de definir és l’escenari futur on els nostres

fills hauran de desenvolupar les habilitats

apreses a l’etapa de formació inicial. Serà

un futur en moviment. Un lloc on hi haurà

un seguit de canvis pràcticament continus.

Es pot dir que el futur, més que un escenari,

serà un canvi, un procés de canvi sense

arribar mai a una estabilitat definitiva. A

tall d’exemple, el futur que ara intuïm serà

un nomadisme local i funcional. I a molts

de nosaltres, que provenim d’un sedentarisme

arrelat al Neolític, aquest futur ens

desconcerta de manera evident. No podem

orientar com ens hauria agradat que ens

orientessin a nosaltres. Quina orientació

cal fer en un moment de tants canvis com

l’actual? Què podem dir al jovent d’un futur

que desconeixem?

“QUÈ SERAN DE GRANS ELS

NOSTRES FILLS? AQUESTA ÉS LA

PREGUNTA DEL MILIÓ QUE MOLTES

FAMÍLIES ENS FEM”

Els nostres fills seran nòmades. Podria ser

un bon titular. Qualsevol persona que visqui

a Barcelona haurà vist colles d’Erasmus

amunt i avall. És l’inici d’aquest futur,

el vermut que anuncia un gran banquet.

El banquet de la deslocalització i de la

mobilitat de tota mena. El canvi no serà

només pel que fa al lloc. Molt més important

serà el canvi funcional. Aquí també hi

ha un bon titular: els nostres fills no seran

37

MM O N O G R À F I C

setembre - octubre ´16

389

38

esclaus. Alguns s’ho pensen i treballen en

aquesta direcció. Aquests sectors pensen a

esclavitzar els fills del veí, no pas els seus.

I aquí tenim la primera gran barricada. La

línia vermella que cap societat democràtica

hauria d’estar disposada a travessar.

La figura del becari ha de tornar a ser allò

que era en el seu inici: algú disposat a

aprendre de manera pràctica, i no una mena

d’operari adaptable a tota mena de feines

i horaris sota unes condicions laborals i

econòmiques de servitud.

“LA PEDRA FILOSOFAL DE L’EDUCACIÓ

DE LES PERSONES LA TROBARÀ ALGÚ

MENTRE EDUCA INFANTS”

Això és el salt cap endavant o és el salt cap

al mode de producció asiàtic? El salt cap

endavant el farà la tecnologia, acompanyada

per canvis en les relacions socials.

Aquests canvis estaran molt condicionats

per qui i com controla aquesta tecnologia.

I aquí és on l’Administració haurà d’ajudar

la ciutadania per tal d’evitar l’abisme de

l’elitisme i l’exclusió. No oblidem que els

drets de la majoria surten de la limitació

dels privilegis d’una minoria. I convé no

confondre drets i privilegis si volem construir

una societat més justa. I aquí també

hem de dir que els drets es poden exercir

quan hem complert les nostres obligacions

en relació amb la resta de les persones.

Star Trek o 1984?

El futur de les noves generacions pot ser

escrit en clau d’antiutopia o en clau de

millora substancial de la realitat actual. No

tota la feina l’ha de fer l’escola, però n’ha

de fer molta. Les famílies també hem de

fer molta feina, i l’Administració. S’ha de

treballar molt per aconseguir que una realitat

que tenim a tocar pugui ser una realitat

de debò i no només un miratge. L’escola

ha d’ensenyar a pensar, i ha d’ensenyar a

resoldre problemes. Per això és important

tenir un sentit crític incorporat a una capacitat

de resoldre temes pràctics. Ens caldrà

molta filosofia i molta ciència abstracta per

tal d’aconseguir una tecnologia al servei

de les persones, d’una gran majoria de

les persones. I ho aconseguirem amb un

model d’escola que competeixi de manera

descarada per l’alumnat d’origen social més

afavorit? Amb un model d’escola que miri

més la butxaca de pares i mares que els ulls

de l’alumne? Ha de canviar molt l’escola

que tenim. Hem de desterrar per sempre

l’escola clàssica i arcaica de capellans i

funcionaris. Qualsevol observador imparcial

notarà que un model d’escola d’aquestes

característiques s’assembla molt més al

model de l’antiutopia i l’autoritarisme

que al model de realitat oberta a un futur

en llibertat.

Segons com preparem les noves generacions

per defensar els seus drets, els conservaran

i ampliaran o els veuran reduïts de

manera significativa. Els drets es defensen

exercint-los. L’aprenentatge, com a mínim

pel que fa al si de la família, és molt més

efectiu a nivell d’exemple que de currículum.

De què serveix saber-se de memòria

la Declaració Universal dels Drets de les

Persones de 1948, si no som capaços de

fer-nos valdre en un entorn autoritari?

Ernesto Sábato parlava a Sobre héroes

y tumbas de “Landrú en aeroplano” per

referir-se al progrés tecnològic del segle xx.

Un progrés que malgrat tot ha fet avançar

els drets i la dignitat humana fins on mai

abans s’havia aconseguit arribar. El gran

repte que tenim com a mares i pares i com

a persones lliures en exercici de la seva

ciutadania és fer fora Landrú de l’avió (amb

paracaigudes, evidentment, perquè nosaltres

no som Landrú) i prendre el control

de la nau per volar allà on la majoria de la

societat vulgui.


PORTADES 2016 CAT TRAS.indd 5 16/12/2015 19:36:43

editorial

sumari

212 in-fàn-ci-a

Gaudeix

Quan s’inicia un curs, inevitablement es projecten

expectatives petites o grans sobre el grup

d’infants amb què haurem de treballar, i amb

les seves famílies; expectatives sobre l’equip de

l’escola, les companyes o els companys, coneguts

o nous; sobre els propis projectes o les

novetats que s’han pensat per millorar o renovar

la vida del grup o de l’escola; sobre el que

es podrà descobrir o el que genera confiança en

el procés de tenir cada cop més certesa en el

treball de cada dia.

Una certesa oberta, flexible, que es deixa

qüestionar perquè cada curs és nou, en bona

part desconegut, per molt que coneguem l’ofici

i per molts que siguin els anys que fa que

fem de mestres. Perquè en la nostra feina

d’educar, sabem que tot és nou, únic, irrepetible,

si hi ha vivor, i, per tant, sabem també que

som en un espai d’incertesa.

Més enllà de la quotidianitat a l’escola, també

aquest curs es mourà en la incertesa de si es

canviarà o no la Llei d’educació un altre cop,

sabent que cada nova llei és pitjor que l’anterior

per a l’educació dels més petits. La incertesa

de fins a quin punt es podrà recuperar la

qualitat perduda per les retallades, de no saber

si tot seguirà igual i, per tant, si serà un curs

nou i vell alhora en la comprensió de la

importància de fons d’aquestes primeres edats

de la vida i de la idea de com hauria de ser l’educació

infantil de 0 a 6 anys.

En aquests aspectes cal ser realistes, i el més

probable és que es mantingui la inèrcia dels

darrers anys. Així, en aquest sentit, durant el

nou curs caldrà seguir lluitant, sense defallir,

sense que aquesta ignomínia cap als infants

d’aquestes edats faci trontollar el nostre treball

amb ells i a l’escola.

Perquè, com a mestres, l’inici de curs ens

esperona a fer més i millor la feina, a trobar

amb qui compartir dubtes o encerts, tant a

l’escola com a fora. Perquè sempre hi ha companyes

o companys a qui els fa feliços compartir

amb altres la il·lusió de començar de

nou un curs, com qui comença una nova vida,

amb la certesa que serà únic, perquè mai n’hi

ha cap d’igual.

Si t’agrada la feina de mestre, gaudeix-ne.

1

Infància en Xarxa Un grup durant tres cursos, o no? 2

Plana oberta L’apropament a les arts Montserrat Nicolás 4

Educar de 0 a 6 anys A fora. Articular un espai exterior, un procés col·lectiu Carme Cols i Pitu Fernàndez 7

Escola 0-3 Les xarxes socials a la llar d’infants Equip de la Llar d’Infants Blancaneus 11

El nom de les pedres Eva Sargatal 15

Bones pensades L’estona de pati, invisible o visible? Mar Hurtado 18

Escola 3-6 L’art d’educar o l’art que ens educa Marion Tielemann 21

Materials que provoquen Alícia Vilarnau 29

L’entrevista Conversa amb Adrià Garriga i Jesusa Rodríguez Bet Madera 33

sobre l’hort de l’escola

Infant i salut L’autonomia al plat. Els canvis nutricionals Julita Wojciechowska 36

de la civilització i la necessitat d’autonomia

El conte Un conte... I una recepta: panellets Elisabet Abeyà 40

Llibres a mans Viatgem Roser Ros 42

Informacions 43

sumari

Blogs, llibres i més 47


ocials22.qxd 20/07/2016 13:02 PÆgina 1

editorial

212 in-fàn-ci-a

Gaudeix

Quan s’inicia un curs, inevitablement es projecten

expectatives petites o grans sobre el grup

d’infants amb què haurem de treballar, i amb

les seves famílies; expectatives sobre l’equip de

l’escola, les companyes o els companys, coneguts

o nous; sobre els propis projectes o les

novetats que s’han pensat per millorar o renovar

la vida del grup o de l’escola; sobre el que

es podrà descobrir o el que genera confiança en

el procés de tenir cada cop més certesa en el

treball de cada dia.

Una certesa oberta, flexible, que es deixa

qüestionar perquè cada curs és nou, en bona

part desconegut, per molt que coneguem l’ofici

i per molts que siguin els anys que fa que

fem de mestres. Perquè en la nostra feina

PORTADES 2016 CAT TRAS.indd 5 16/12/2015 19:36:43

d’educar, sabem que tot és nou, únic, irrepetible,

si hi ha vivor, i, per tant, sabem també que

som en un espai d’incertesa.

Més enllà de la quotidianitat a l’escola, també

aquest curs es mourà en la incertesa de si es

canviarà o no la Llei d’educació un altre cop,

sabent que cada nova llei és pitjor que l’anterior

per a l’educació dels més petits. La incertesa

de fins a quin punt es podrà recuperar la

qualitat perduda per les retallades, de no saber

si tot seguirà igual i, per tant, si serà un curs

nou i vell alhora en la comprensió de la

importància de fons d’aquestes primeres edats

de la vida i de la idea de com hauria de ser l’educació

infantil de 0 a 6 anys.

En aquests aspectes cal ser realistes, i el més

probable és que es mantingui la inèrcia dels

darrers anys. Així, en aquest sentit, durant el

nou curs caldrà seguir lluitant, sense defallir,

sense que aquesta ignomínia cap als infants

d’aquestes edats faci trontollar el nostre treball

amb ells i a l’escola.

Perquè, com a mestres, l’inici de curs ens

esperona a fer més i millor la feina, a trobar

amb qui compartir dubtes o encerts, tant a

l’escola com a fora. Perquè sempre hi ha companyes

o companys a qui els fa feliços compartir

amb altres la il·lusió de començar de

nou un curs, com qui comença una nova vida,

amb la certesa que serà únic, perquè mai n’hi

ha cap d’igual.

Si t’agrada la feina de mestre, gaudeix-ne.

tembre octubre 2016

1


escola 3-6

L’art d’educar

o l’art que ens educa

212 in-fàn-ci-a

Educar infants, un art?

Una pregunta interessant

que no puc respondre

amb un sí o un

no. D’entrada, quan

llegeixo sobre les demandes socials que es plantegen

a l’educació i la formació dels infants a

Alemanya, em costa referir-m’hi com a un art. A

la meva terra, l’educació encara es defineix

com el fet d’exercitar, en infants i adolescents,

competències corporals, emocionals, de caràcter,

socials, intel·lectuals i de vida pràctica.

Això sona a entrenament dur i totalment desmotivador!

Per «exercitar», en aquest sentit mal entès, jo

interpreto que els adults saben què ha d’aprendre

cada infants a cada moment. Per tal de

posar en pràctica aquest concepte més aviat

dubtós –és a dir, el «com»– s’ha fabricat, i se

segueix fabricant, una quantitat ingent de material

didàctic que els mestres han d’aplicar metòdicament

en l’etapa d’infantil i primària.

Educar pot ser un art o no ser-ho. Ho és quan

les mestres practiquen una cultura de l’educació

que permet que els infants dirigeixin ells

mateixos els seus processos d’aprenentatge.

I perquè aquest art es desenvolupi cal que es

compleixin uns quants requisits.

En canvi, van existir

educadors reformistes

com Rousseau, Pestalozzi

i, més endavant,

Freinet, Montessori,

Key i Wild, que creien en una pedagogia «a

partir de l’infant».

En especial, la pedagogia de Reggio Emilia

ha redefinit la «imatge d’infant» per col·locarlo

al centre del seu enfocament. Així, es considera

que l’infant participa de forma activa i

creativa en la pròpia evolució i estableix una

relació viva amb l’entorn que l’envolta.

L’infant neix amb totes les habilitats que li

permetran seguir desenvolupant-se autònomament.

Des del meu punt de vista, educar és un art

quan les mestres practiquen una cultura de l’educació

que permet que els infants dirigeixin

ells mateixos els seus processos d’aprenentatge.

Per a aquest «art d’educar» considero imprescindibles

els següents requisits:

Marion Tielemann

• L’espai com a «tercer educador».

• Una destresa «artesanal» per part del mestre.

• Que el mestre visqui el seu «art professional»

amb el cor, la mà i la raó.

I també: per desplegar les seves múltiples possibilitats

de desenvolupament individual, els

infants requereixen uns espais estimulants i uns

mestres competents amb «molt d’art».

En primer lloc, doncs, la pregunta seria:

què és un espai estimulant?

Un espai només podrà exercir de «tercer educador»

si les mestres són capaces de respondre

prèviament les següents preguntes, per a elles

mateixes i per al seu equip:

• Com es concep un sistema d’ordre que sigui

fàcilment comprensible per als infants?

• Els diversos materials estan seleccionats i disposats

de manera que cada infant pugui

experimentar el seu propi èxit?

setembre octubre 2016

21


escola 3-6

setembre octubre 2016

22

• Quants infants haurien de poder coincidir

en un mateix espai de taller treballant en

coses diferents?

• L’espai ofereix una àmplia varietat de materials?

• Hi ha alguns acords, pocs i clars, que siguin

vàlids en general per a tots els espais de l’escola?

• Com aconsegueixen crear els mestres un

ambient relaxat, lliure i, en aquest sentit,

ordenat que permeti que cada nen i nena

pugui desenvolupar-se?

L’estètica dels materials i dels espais de taller

conviden a treballar de gust. Una prestatgeria

ben disposada, per a mi, és com una «cafeteria

visual». «Obre la gana» per fer coses imaginatives,

creatives.

Quines competències amb «molt d’art»

es requereixen aquí per part del mestre?

L’infant ha de veure en nosaltres, els adults, una capacitat

de sorprendre’ns que cal redescobrir; ha de poder

percebre el nostre astorament. Es tracta, doncs, que

nosaltres recuperem la capacitat de meravellar-nos i que

nosaltres gaudim de les sensacions que se’n desprenen.

LORIS MALAGUZZI, 1985

Les mestres adopten així un rol completament

nou, potser poc habitual. Observant amb sensibilitat,

perceben com l’infant realitza l’activitat

que ha escollit lliurement. Segueixen les

seves passes i es mostren veritablement interessades

en la seva vida. D’aquesta manera neix

una relació de subjecte en la qual es considera

que tots dos aprenen.

in-fàn-ci-a 212


escola 3-6

212 in-fàn-ci-a

Les mestres desenvolupen una cultura de

l’escolta i observen com actuen els infants.

Són autèntiques i íntegres en la seva manera

de fer. Per als nens i les nenes, són persones de

referència en qui confiar i, alhora, amb qui

interactuar i dialogar.

És així com es converteixen en mentores creatives,

acompanyants de desenvolupament i

companyes d’aprenentatge al servei dels infants

i sempre donant suport a la seva autonomia.

L’art ens educa? Sí, n’estic del tot

convençuda! Ho fa.

L’aprenentatge per descoberta és el punt de

partida de les diverses formes d’expressió artística

dels infants. Aquí s’inclouen totes les activitats

creatives com ara la pintura, la música,

el teatre, la narrativa, etc.

Des del meu punt de vista, en els centres d’educació

infantil, cap procés educatiu pot prescindir

de la pràctica artística.

Els infants es mostren curiosos, entusiastes i

oberts davant tot allò que poden trobar en el

seu món. Cada dia haurien de tenir la possibilitat

d’expressar-se de forma creativa a l’escola.

I com és, això, a la pràctica?

M’agradaria descriure només alguns exemples

de com els infants es poden expressar de forma

creativa i creadora.

En Jonne, de tres anys i vuit mesos, troba

una caixa amb tot de cables elèctrics al taller

de construcció. Bolca la caixa i d’entrada

comença a ordenar els cables per color, llargària

i gruix. Compara els gruixos dels cables i es

va explicant a si mateix què sent i què pensa.

setembre octubre 2016

23


escola 3-6

setembre octubre 2016

24

L’educadora ha anat observant com ho feia i

expressa la seva suposició: «Veig que t’interessen

aquests cables».

JONNE: Sí, el papa fa la casa amb molts cables.

EDUCADORA: Ah, i ara vols examinar els cables

amb més detall? Et fa falta alguna eina?

En Jonne s’aixeca d’una revolada i agafa la caixa

d’eines.

EDUCADORA: Tinc curiositat per veure què

vols fer!

JONNE: Mira què hi ha al cable!

EDUCADORA: Què creus que és?

JONNE: Segur que és molt valuós És corrent

d’or! No, de plata!

EDUCADORA: Ahà! I què deuen fer aquest or o

aquesta plata al cable?

JONNE: No, mira, hi ha corrent d’alarma! Sona

molt fort i és molt punxegut! Construiré una

instal·lació d’alarma!

EDUCADORA: Què vols dir, que els cables punxeguts

sonen fort?

JONNE: Sí!

EDUCADORA: Una instal·lació d’alarma també

sona fort.

JONNE: Sí, és el que vull construir.

EDUCADORA: Em sembla una idea magnífica!

Quins materials necessites?

En Jonne fa un bot i diu: Ja ho sé…

I l’educadora el deixa al seu aire. En Jonne li

ha demostrat, amb llenguatge verbal i no verbal,

que no vol ajuda per seguir treballant tranquil·lament.

Al cap de poca estona, decideix

fer una altra feina.

El dia següent el tema del corrent encara fa

ballar el cap a en Jonne.

JONNE: Necessito corrent!

in-fàn-ci-a 212


escola 3-6

212 in-fàn-ci-a

EDUCADORA: Estic ben intrigada. Per què

necessites corrent?

En Jonne agafa la caixa dels cables i li diu al

cable de corrent: tu, corrent, et necessito per

al meu cotxe!

EDUCADORA: Què passaria si poguessis fer

màgia i treure el corrent del cable?

JONNE: Doncs que el posaria en un sac! Després

lligaria bé el sac amb un cordill perquè el

corrent no pogués sortir i me l’enduria a casa.

Ser creatiu vol dir crear espais lliures per al

desenvolupament.

En Jonne està acumulant experiència sensorial

amb el material. Arran de l’activitat del seu

pare, té especial interès en els cables elèctrics.

En Jonne gaudeix formulant suposicions i

investigant amb els seus «cent llenguatges». El

seu interès es reforça mitjançant les qüestions

de l’educadora i ell se sent encoratjat a seguir

provant coses. En aquest sentit, a en Jonne no

li interessa obtenir un resultat perfecte. Ho fa

perquè li surt de dins.

Els infants són els que millor coneixen el valor i la utilitat

de la creativitat.

Això és així perquè tenen el privilegi de no dependre

gaire de les pròpies idees, que construeixen i reinventen

constantment. Els agrada investigar i fer descobriments,

canvien els seus punts de vista i s’enamoren

de formes expressives o d’opinions que sorgeixen d’ells

mateixos.

LORIS MALAGUZZI

«M’expliques la història del teu dibuix?»

En Lasse té cinc anys i quatre mesos.

EDUCADORA: Quin dibuix més interessant

que has fet. Tinc curiositat per saber què és.

M’ho vols explicar?

LASSE: Mmm, he inventat una màquina.

EDUCADORA: Una màquina? I què fa aquesta

màquina?

LASSE: Aixeca llenya amb la grua. La llenya

passa pel tub vermell i cau al foc. Quan s’ha

fet carbó es xucla cap amunt pel tub marró i

s’aboca al camió.

EDUCADORA: Em pregunto on durà el camió

tota aquesta llenya carbonitzada.

LASSE: L’escamparà per la terra en tot el món

i creixeran arbres de diners per a totes les

setembre octubre 2016

25


escola 3-6

setembre octubre 2016

26

persones. L’home del tub marró

és el que ho vigila tot.

En Lasse fa temps que dóna voltes

a la situació de la gent pobra.

Els seus pares no són pobres,

però ell sap prou bé quanta pobresa

hi ha al món. A la seva edat, els

infants comencen a reflexionar

sobre coses i a posar en dubte les

afirmacions dels pares i dels mestres,

i també altres opinions del

seu entorn. Gaudeixen anant

«amunt i avall» entre una visió del

món real i una de màgica.

Expressió personal de l’ésser

El dibuix d’en Lasse reflecteix els

seus pensaments i sentiments. A la

seva família li agrada molt viatjar.

És per això que en Lasse ha tingut

ocasió de conèixer molts països

europeus. La seva experiència i les

seves vivències li han encès la

curiositat per altres cultures.

A en Lasse li agrada anar als

diversos espais de taller i ha pogut

acumular moltes experiències i

impressions sensorials. Li encanta

fer esbossos i dibuixos, i amb això

s’expressa.

Del projecte artístic

«Marc Chagall»

La ideació

Com pot una mestra establir una

relació imaginària entre els infants

i l’artista? Doncs coneixent l’artista.

En aquest cas es tracta de

Marc Chagall, quan tenia entre

cinc i sis anys.

Com en una obra de teatre!

Els actors són els nens, en Marc i

les mestres. Tots plegats es capbussen

en un món de vivències

on s’entrecreuen imaginaris interiors,

sentiments, percepcions

sensorials, curiositat, aventura i

elements sorprenents. Un castell

de focs d’impressions sensorials

per a infants i adults alhora.

L’amor

LUKAS: Són la Bella i en Marc.

EDUCADORA: On són?

LUKAS: Ja ho veus. Estan volant

cap als núvols. Això d’aquí sota

és un poble.

EDUCADORA: Que té algun secret,

el teu dibuix?

En Lukas somriu: Sí!

EDUCADORA: T’agradaria saber

què penso?

LUKAS: Digues-ho.

EDUCADORA: Penso que tu també

estàs una mica enamorat.

LUKAS: Sí, però no ho pot saber

ningú.

EDUCADORA: Pot ser que siguis

tu volant pels núvols amb la

teva amiga?

LUKAS: Sí, també m’he endut el

gos i volem cap al sol.

in-fàn-ci-a 212


escola 3-6

212 in-fàn-ci-a

setembre octubre 2016

27


escola 3-6

setembre octubre 2016

28

Què fa l’art amb nosaltres?

Crea un debat intern entre el subconscient i

les experiències realitzades.

En Lukas flota per l’aire i vol volar fins al sol

amb la seva amiga. Té el cor obert per aquest

gran sentiment que és l’amor. En Marc i la Bella

(Marc i Bella Chagall) també estaven enamorats.

L’experiència acumulada amb els llibres

d’art i les històries de Marc Chagall han servit

de model perquè en Lukas «voli cap al sol».

L’art cedeix espai als anhels, la felicitat, l’escalfor,

el patiment i la tristor.

Excita i calma. La nostra intel·ligència emocional

queda satisfeta mitjançant l’elaboració

artística. Els sentiments es poden apaivagar o

estimular i troben en aquesta elaboració artística

una fantàstica forma d’expressió.

El llenguatge emocional es caracteritza per

una àmplia diversitat i pel fet de necessitar

espai, ocasions i materials per expressar-se i

créixer-hi, però no només en l’educació per a

la primera infància. La creació artística reforça

l’autoestima.

El meu concepte, la meva exigència fins i tot,

d’una pedagogia innovadora a les escoles passa

perquè les matèries relacionades amb l’art harmonitzin

en igualtat de condicions i de valors

amb les matèries cognitives i perquè ambdues

s’entrellacin.

El procés de creació propi i el desig d’expressió en la

pintura de l’infant desenvolupa la seva capacitat d’interpretar

les relacions d’aquest món. El diàleg amb

altres infants i adults reforça la consciència del propi

jo i de la pròpia eficiència personal.

JOHN DEWEY (1859-1952)

L’art és el mediador d’allò que és inexpressable; per això

sembla una neciesa voler transmetre’l amb paraules.

J. W. VON GOETHE

Aquesta actitud i els processos que se’n generen

troben reflex en els «Cent llenguatges» de

Loris Malaguzzi. Per tal de poder viure aquestes

activitats creatives, els nens necessiten escoles

amb espais de taller com els que he referit

en aquest article. I també necessiten mestres

que els acompanyin en aquests processos individuals

amb empatia i diàleg.


Bibliografia

TIELEMANN, Marion: Werkstatt(t)räume

(Espais-taller per a escoles infantils), Das

Netz, 2015.

– Ich mache mir die Welt, wie sie mir gefällt

(Projectes d’art a l’escola-taller infantil), Das

Netz, 2014.

Marion Tielemann, Institut für pädagogische

Kompetenz (Institut de Competència Pedagògica)

www.institut@mtielemann.com

www.mtielemann.com

in-fàn-ci-a 212


Disfrútalo

159 in-fan-cia

Cuando se inicia un curso, se proyectan

pequeñas o grandes expectativas: sobre los grupos

de niños y niñas y sus familias, con las que

tendrás que trabajar; sobre el equipo de la

escuela, las compañeras o los compañeros

conocidos o nuevos; sobre los propios proyectos

o las novedades, que se han pensado para

mejorar o renovar la vida del grupo o de la

escuela; sobre lo que se podrá descubrir o lo

que genera confianza en el proceso de tener

cada vez más certeza en el trabajo de cada día.

Una certeza abierta, flexible, que se deja

cuestionar porque cada curso es nuevo, en buena

parte desconocido, por mucho que conoz-

sumario

cas el oficio y por muchos años que lleves

haciendo de maestro. Porque en nuestro trabajo

de educar sabemos que todo es nuevo, único,

irrepetible, si hay viveza, por lo tanto también

hay un espacio para la incertidumbre.

Más allá de lo cotidiano en la escuela, también

este curso se moverá en la incertidumbre

de si se cambiará o no, de nuevo, la Ley de

Educación, sabiendo que cada nueva ley es

peor que la anterior para la educación de los

más pequeños.

La incertidumbre de hasta qué punto se

podrá recuperar la calidad perdida a causa de

los recortes, de no saber si todo seguirá igual,

y, por tanto, si será un curso nuevo y viejo a

la vez en la comprensión de la importancia

de fondo de estas primeras edades de la vida,

y por tanto de cómo debería ser la educación

infantil de 0 a 6 años.

En estos aspectos hay que ser realistas: lo

más probable es que se mantenga la inercia

de los últimos años; en consecuencia, en este

campo, durante el nuevo curso, habrá que

seguir luchando, sin desfallecer, sin que esta

ignominia hacia los niños y niñas de estas

edades haga tambalear nuestro trabajo con

ellos y en la escuela.

Porque el inicio de curso como maestros anima

a hacer más y mejor trabajo, a encontrar

con quién compartir dudas o aciertos tanto en

la escuela como fuera de ella. Porque siempre

hay compañeras o compañeros a quien hace

felices compartir con otros la ilusión de empezar

de nuevo un curso, como quien comienza

una nueva vida, pues tienen la certeza de que

será único, porque nunca hay ninguno igual.

Si te gusta el trabajo de maestro, disfrútalo.

PORTADAS CAST 2016 DEF TRAS CMYK.indd 5 07/12/2015 12:53:25

septiembre octubre 2016

1

Página abierta Reflexiones Virginia Gómez Martínez 2

Educar de 0 a 6 años El trabajo en equipo como fuente de conocimiento en educación Gino Ferri 4

Escuela 0-3 Acercamiento a las artes Montserrat Nicolás 8

Comer en brazos Cecilia Orta 11

Qué vemos, cómo lo contamos Estructuras de juego con materiales de la vida cotidiana Carmen Cuesta Rodríguez 15

Cucutrás Xarxa Territorial d'Educació Infantil a Catalunya 17

Escuela 3-6 La acogida de niños y familias en el parvulario, Marta Marín, Ciscu Lombart y Eugènia Fornaguera 19

una oportunidad para crecer

El sabor agridulce de la evaluación Ángeles Abelleira Bardanca 23

Infancia y sociedad Érase una vez... Kalandraka, que cumple su mayoría de edad M.ª Adoración de la Fuente Fernández 29

Érase una vez Cuentos de colores: Las tres naranjas de la vida Elisabet Abeyà 40

Informaciones 42

Libros al alcance de los niños 45

sumario

Mediateca 46


:36:43

Copia de 1pagina abierta:Copia de 1pagina abierta.qxd 20/07/2016 13:31 Página 1

editorial

Disfrútalo

Cuando se inicia un curso, se proyectan

pequeñas o grandes expectativas: sobre los grupos

de niños y niñas y sus familias, con las que

tendrás que trabajar; sobre el equipo de la

escuela, las compañeras o los compañeros

conocidos o nuevos; sobre los propios proyectos

o las novedades, que se han pensado para

mejorar o renovar la vida del grupo o de la

escuela; sobre lo que se podrá descubrir o lo

que genera confianza en el proceso de tener

cada vez más certeza en el trabajo de cada día.

Una certeza abierta, flexible, que se deja

cuestionar porque cada curso es nuevo, en buena

parte desconocido, por mucho que conozcas

el oficio y por muchos años que lleves

haciendo de maestro. Porque en nuestro trabajo

de educar sabemos que todo es nuevo, único,

irrepetible, si hay viveza, por lo tanto también

hay un espacio para la incertidumbre.

Más allá de lo cotidiano en la escuela, también

este curso se moverá en la incertidumbre

de si se cambiará o no, de nuevo, la Ley de

Educación, sabiendo que cada nueva ley es

peor que la anterior para la educación de los

más pequeños.

La incertidumbre de hasta qué punto se

podrá recuperar la calidad perdida a causa de

los recortes, de no saber si todo seguirá igual,

y, por tanto, si será un curso nuevo y viejo a

la vez en la comprensión de la importancia

de fondo de estas primeras edades de la vida,

y por tanto de cómo debería ser la educación

infantil de 0 a 6 años.

En estos aspectos hay que ser realistas: lo

PORTADAS CAST 2016 DEF TRAS CMYK.indd 5 07/12/2015 12:53:25

159 in-fan-cia

más probable es que se mantenga la inercia

de los últimos años; en consecuencia, en este

campo, durante el nuevo curso, habrá que

seguir luchando, sin desfallecer, sin que esta

ignominia hacia los niños y niñas de estas

edades haga tambalear nuestro trabajo con

ellos y en la escuela.

Porque el inicio de curso como maestros anima

a hacer más y mejor trabajo, a encontrar

con quién compartir dudas o aciertos tanto en

la escuela como fuera de ella. Porque siempre

hay compañeras o compañeros a quien hace

felices compartir con otros la ilusión de empezar

de nuevo un curso, como quien comienza

una nueva vida, pues tienen la certeza de que

será único, porque nunca hay ninguno igual.

Si te gusta el trabajo de maestro, disfrútalo.

septiembre octubre 2016

1

Página abierta Reflexiones Virginia Gómez Martínez 2


escuela 3-6

La acogida de niños y familias en el parvulario,

una oportunidad para crecer

159 in-fan-cia

Septiembre es un mes

emocionante para los

miembros que formamos

parte de la comunidad

educativa de la

escuela Vilamagore.

El primer día de curso

estamos expectantes

por conocer a los que se incorporarán al

equipo de maestros de la escuela.

En la escuela valoramos y trabajamos por

una buena acogida y acompañamiento en la

aventura de iniciar un nuevo curso. Y, en estas

primeras conversaciones, hablamos de los

fundamentos que caracterizan nuestro proyecto.

Paralelamente, en estos primeros días

también se explica cómo se entiende y cómo

se vive el proceso de adaptación de los niños

y las niñas que se incorporan por primera vez

a la escuela.

Sobre la adaptación se ha escrito y se ha

hablado mucho. Más que una fórmula mágica

de cómo afrontar este periodo, se ofrece una

reflexión sobre cómo se trata en la escuela

Vilamagore desde una perspectiva lo más respetuosa

posible con el momento evolutivo de

cada niño. Unas palabras acompañadas de la

valoración de una madre permiten ir comprendiendo

cada vez más la importancia de este

proceso de entrada en la escuela.

Marta Marín, Ciscu Lombart,

Eugènia Fornaguera

En esta nueva situación,

los maestros, las

familias y los niños y

las niñas deben ir a la

una, y establecer relaciones

de confianza

con el fin de conseguir

el bienestar de los

pequeños, los principales protagonistas.

A medida que un proyecto avanza, también

evoluciona la manera de concebir este proceso

de entrada en la escuela. La escuela Vilamagore,

con un proyecto singular basado en metodologías

vivenciales y activas, tiene como objetivo

conseguir que los niños y niñas adquieran

las herramientas necesarias para entender el

mundo en el cual están creciendo y poder

actuar de forma crítica y creativa. Un proyecto

que vela por respetar los procesos madurativos

y de vida de los niños y niñas se tiene que cuestionar

cómo desarrollar este proceso de adaptación.

Así, creemos en un proceso real y natural,

conectado más con la vida, y no tanto

como un periodo escolar encorsetado por objetivos,

materias y horarios.

Cada niño y niña es diferente y sus necesidades

también son diferentes. Las realidades,

las expectativas y las necesidades de cada familia

son diferentes... Por tanto, cada año la adaptación

será diferente y diversa. La adaptación

de cada niño será única y singular. Así pues,

no podemos pensar en un proceso de adaptación

único, ideal y acabado.

Un niño o niña que llega por primera vez a

la escuela se encuentra en un espacio nuevo,

desconocido, que le puede crear inseguridad,

angustia e intranquilidad. Los maestros hemos

de estar atentos a cada gesto, a cada palabra, a

la expresión de cada niño y niña, para ir ajustando

nuestra intervención: habrá quien nece-

septiembre octubre 2016

19


escuela 3-6

sitará medio curso para encontrar seguro este

espacio nuevo, habrá quien le costará menos

hacer vínculos, habrá quienes no llorarán los

primeros días pero la desazón de este periodo

quizás les salga más adelante, habrá alguien a

quien la jornada escolar se le haga muy larga y

podamos prever que solo venga por las mañanas

durante un periodo de tiempo...

septiembre octubre 2016

20

Tiempo al tiempo

Para que puedan aflorar todos los sentimientos

y emociones que comporta una adaptación

para un niño o niña hay que darle el tiempo,

el espacio, la confianza y el clima para que se

sienta realmente él mismo. Hay que entender

el proceso de adaptación como una oportunidad

y no como una traba a superar. Este proceso

ayudará al niño o niña a madurar, a conocerse

a sí mismo, a ser más autónomo, a crecer

y a enriquecerse con las experiencias que este

momento de la vida le ofrece.

A pesar de que es importante que las familias

vivan este periodo con la máxima tranquilidad,

seguridad y calma para poder transmitirlas

al niño, quien debe hacer frente a esta

situación son los niños y las niñas.

En la escuela Vilamagore cada familia, de

forma acordada con la maestra, gestionará la

adaptación de su hijo en función de cómo va

evolucionando a lo largo de este proceso, compartiendo

y acompañando su actividad durante

buena parte de la mañana.

El objetivo de este tiempo es encontrar aquel

punto justo donde se pueda intuir que el niño

tendrá suficientes herramientas y la capacidad

de poder empezar a andar sin este acompañamiento

familiar. Hay que darle la confianza

para que esto sea así, cada día se consigue un

pequeño hito que marcará un camino. Nadie

puede hacer este camino por el niño, lo tiene

que hacer por él mismo.

Los primeros días, niño y familia entran

juntos en clase y juntos comparten aquellas

primeras emociones que les permiten conocer

a la maestra, el espacio, los compañeros, los

juguetes...

El tiempo no cuenta. Las familias acompañan

a los niños y niñas en su actividad: el

familiar se sienta con él y los compañeros a

in-fan-cia 159


escuela 3-6

159 in-fan-cia

mirar un cuento, es un participante más de un

juego de construcciones, es un comensal más

de la mesa de la cocinita de la clase, es un jugador

más de un juego de Memory, de un puzle,

de unos encajes, es un escultor de animalitos

de plastilina...

Más adelante, la maestra referente empieza

a introducir pequeñas actividades de grupo

donde las familias también participan, y así va

entrando en la vida de la escuela: narración de

un cuento, juegos de regazo, pequeñas conversaciones,

representaciones con títeres, canciones...

Los niños y niñas deben encontrar estos

ratos placenteros para poder estar tranquilos

y empezar a animarse a participar en estas

actividades a solas.

En estos momentos, las familias, como

mejores conocedoras de sus hijos, pueden valorar

si dejan que se queden en la escuela un rato

más sin su presencia o decidir que ya han tenido

una buena experiencia y despedirse hasta el

día siguiente.

Al reencontrarse familia y niño, es importante

que puedan explicarse y compartir aquello

que ha pasado durante el día en aquellos

momentos en los que no han estado juntos. En

la escuela Vilamagore, las familias entran y

encuentran muestras de lo que ha ido pasando

durante el día.

Durante el año, podemos encontrar documentación

con los escritos que resumen lo que

se ha vivido durante el día, podemos encontrar

un juego que se ha jugado, podemos probar

una receta que hemos cocinado, podemos

disfrutar de un mural hecho entre todos, podemos

observar una fotografía de un paseo que

hemos realizado, podemos ver el resultado de

un pequeño experimento...

Cada día, en las entradas y salidas, la familia

y la maestra pueden intercambiar impresiones

sobre aspectos y situaciones relevantes ocurridas

durante el día.

Con todo esto y poco a poco, los niños y

las niñas irán haciéndose suya la escuela y

encontrarán un espacio seguro, acogedor, estimulante

y agradable para sacar todo aquello

que tienen dentro y despertar las ganas de

aprender.

Los maestros debemos ser conscientes de

que el proceso de adaptación es un momento

muy importante para la vida de un niño y para

sus familias, tan importante que debemos

velar porque se den todos aquellos condicionantes

(espacio, tiempo, clima, comunicación...)

que favorezcan una adaptación lo más

respetuosa y natural posible con las necesidades

de estos niños y niñas, y que realmente sea

una verdadera oportunidad para crecer.

Marta Marín, Ciscu Lombart y Eugènia Fornaguera,

del equipo de maestros de la escuela Vilamagore

septiembre octubre 2016

21


escuela 3-6

septiembre octubre 2016

22

Aparte de lo que todos esperamos que sea la

escuela, un espacio para aprender, para mí la

escuela es una extensión de la familia. Un sitiodonde

Joan, por encima de todo, sea feliz, se

encentre a gusto y esté acompañado de personas

que lo quieren y a quien él pueda querer.

Lo que la escuela significa para mí y el vínculo

que quería que estableciera mi hijo con ella ha formado

parte de nuestro proceso de adaptación.

Si la escuela es «mi familia», confío plenamente

en ella. Confío en que lo cuidarán, lo querrán y

harán por él todo lo que consideren necesario. No

es una fe ciega, a la familia también se la cuestiona,

se le pregunta y se crece con ella, pero

siempre desde el amor y el respeto.

Por todo ello, para mí la adaptación fue un proceso

de conocimiento. Yo, Joan, las maestras del

grupo, los otros niños y niñas y sus familias, los

otros maestros y el personal no docente, debíamos

conocernos, y esto requiere tiempo. El tiempo

de poder estar dentro acompañando a Joan,

sin un tiempo limitado, o hablando con otros niños

y niñas, compartiendo espacios, actividades o necesidades

y estableciendo vínculos. Porque sin vínculos

de cariño no puede haber confianza, y sin confianza

no hay tranquilidad ni felicidad.

Progresivamente se estableció una rutina: llegábamos

al espacio, saludábamos a todo el mundo

y elegíamos un cuento para leer juntos.

Poco a poco, otros niños y niñas venían a sentarse

para leer el cuento con nosotros, creando así

vínculos entre ellos y conmigo. A veces Joan estaba

con la maestra u otra madre o padre mientras

yo leía un cuento a otros niños y niñas, y así poco

a poco se creaba una red de relaciones entre todos.

La calma con la que las familias podíamos

entrar y salir de la estancia, sin hora límite, sin

presión, sin la sensación de que molestábamos o

no dejábamos hacer el trabajo a los maestros, nos

dio la tranquilidad de hacer un proceso natural, en

el que Joan fue descubriendo el espacio, el ritmo

y la forma de hacer. Conoció a Mireia como referente,

como maestra y como miembro de la «familia»

a quien recurrir si se sentía mal cuando yo no

estaba.


Mireia Llurba, madre de Joan,

del grupo de 3 años,

en la escuela Vilamagore

in-fan-cia 159


UNA MUESTRA

in-fan-cia

latinoamericana

More magazines by this user
Similar magazines