tastet setembre 2016

UN T A S T
DE LES NOSTRES
REVISTES
setembre-octubre

PORTADES 2016 CAT TRAS.indd 5 16/12/2015 19

SS U M A R I
setembre - octubre ´16
389
EDITORIAL
Avaluació dels centres, avaluació dels docents
MONOGRÀFIC
Jo de gran vull ser...
Educació i futur: una previsió no resignada. Joan Manuel del Pozo
Imaginació i futurs educatius. Ferran Ruiz Tarragó
Entrevista al Dr. Alejandro Tiana. Antoni Domènech
La tasca d’orientar, avui: fer ric el present... Eulàlia Cervera Macià, Joana Ferrer Miquel
L’orientació educativa, la fem entre tots? Les claus del procés orientador... Autoria compartida
L’escola per l’ÈXIT educatiu de tothom. Eulàlia Esclapés Turró
Què seran, de grans, els nostres fills? Àlex Castillo
El procés orientador entre Primària i Secundària, eina clau per a l’èxit educatiu
i l’aprenentatge al llarg de la vida. Ramon Graells i Carme Sanjuan
Coneixement del Jo. Autoria compartida
Canvi de model educatiu? Joan Badia Pujol
PersPectiva escolar recomana
2
2
4
4
6
10
15
21
27
31
35
39
44
51
56
ESCOLA
Un any a la vida de la biblioteca de l’escola. Isabel Antúnez Vitales i Paquita Diaz Rosa
MIRADES
El repte de cuidar la Terra. Ramon M. Nogués
Com si es tractés del teu fill. Elena Montiel Bach
Un tastet de neurociència per repensar l’aula. Mercè Mas Ferrer
Jerome S. Bruner: un dels grans, un dels nostres. Antoni Tort Bardolet
RESSENYES I NOVETATS
La dansa a l’escola. Rosa Ferrer
Presentació del llibre La dansa a l’escola: El mestratge de Joan Serra, de Joan Figueres
Novetats. Biblioteca Rosa Sensat
58
58
64
64
70
72
74
76
76
78
79

4
Monogràfic
JO DE GRAN VULL SER...
Cada cop és més difícil que els adolescents i joves responguin amb seguretat
i contundència a la pregunta “Tu, de gran, què vols ser?”, sobretot si
esperem d’ells una resposta que expressi un projecte vital pensat per durar
al llarg de tota la vida. Fins fa relativament poc els condicionants familiars,
socials i culturals donaven poc marge a l’elecció, tot estava molt predeterminat.
Després, a poc a poc, es va guanyar un temps on semblava que, amb
capacitat, voluntat i esforç, tot era possible.
Ara, la globalització, les noves tecnologies, els canvis tecnològics, socials,
laborals i polítics introdueixen incerteses de cara al futur, tant a nivell personal,
en els alumnes de les escoles actuals i les seves famílies, com col·lectivament
en les organitzacions i els sistemes educatius. Tot plegat fa que sembli impossible
fer cap mena de previsió mínimament segura i estable. Amb tot,
cal, individualment i col·lectivament, construir el futur des del present i és
evident que l’educació ha de contribuir-hi, aquesta és la seva tasca.
A les escoles els nens i les nenes, i als instituts els nois i les noies, han de
treballar planificadament, al costat dels adults i els iguals, de manera que
aprenguin, a partir de vivències, a conèixer i valorar les pròpies capacitats i a
esforçar-se a superar les mancances, a expressar i a controlar els seus sentiments
i emocions, a relacionar-se assertivament amb els altres, a decidir de
forma autònoma... i, a poc a poc, a partir del coneixement de si mateixos i de
l’entorn, anar construint el seu projecte de vida i trobar el seu lloc en el món.
Partint de les certeses actuals —poques— i d’una prospectiva social i
educativa rigorosa i ben fonamentada, ens podem plantejar com serà la
societat i, en conseqüència, l’escola del futur, com veuen els nens i joves
el seu futur, i com ha de preparar l’escola actual els alumnes d’avui per a
un futur ple d’incerteses.
A cavall de la prospectiva, la sociologia i l’educació com a marc de referència,
i de la tutoria i l’orientació en el marc escolar, ens podem plantejar
algunes respostes i, sobretot, moltes preguntes sobre aquestes qüestions.
És per això que hem organitzat aquest monogràfic en diferents blocs, un
més de marc de reflexió teòrica i un altre on recollim propostes de l’administració,
experiències de centres educatius i les inquietuds de les famílies,
tot i que, volgudament, els articles no estan ordenats estrictament seguint
aquests blocs.
En el primer bloc, en Joan Manuel del Pozo, en el seu article “Educació i futur:
una previsió no resignada”, ens situa en un futur esperançat i ens assenyala
els principals ingredients invariants i variables del proper futur i les seves
repercussions educatives.
Ferran Ruiz ens proposa una reflexió des de la prospectiva educativa i ens parla
de la necessitat d’imaginar possibles futurs, d’especificar-los i de debatre quins
serien desitjables, i de la relació que això té amb una correcta política educativa.
En l’entrevista Alejandro Tiana, a partir del seu bagatge de molts anys d’experiència
docent, de recerca i de gestió de política educativa, ens dóna la seva
opinió sobre l’evolució i les línies bàsiques de continuïtat i canvi del nostre
sistema educatiu i dels del nostre entorn.
Finalment, en Joan Badia tanca el monogràfic amb l’article “Canvi de model
educatiu?” fent una reflexió sobre la necessitat d’abordar un canvi en profunditat
del sistema educatiu català, i ens planteja algunes qüestions que creu
que caldria tenir en compte per orientar aquest canvi.
Pel que fa als altres articles, el que signen Eulàlia Cervera, Joana Ferrer i
Montse Ortiz ens situa el present de l’orientació educativa des d’un recorregut
pel passat, mentre que Eulàlia Esclapés presenta una proposta d’una administració
educativa per a l’èxit educatiu de tothom partint de les necessitats i
els reptes actuals: preparar els joves i adolescents vers les incerteses del futur.
Les tres experiències de centres són complementàries. Així veiem com també des
d’una escola de Primària, l’Escola Fructuós Gelabert de Barcelona, l’equip de mestres
acompanya l’alumnat en la construcció dels seus itineraris personals i educatius a
partir de l’autoconeixement, mentre que a l’Institut Bernat el Ferrer de Molins de Rei
es posa l’èmfasi en la transició Primària-Secundària, i a l’Institut Nicolau Copèrnic
de Terrassa s’insisteix que la tasca orientadora és responsabilitat de tothom.
Per últim, Àlex Castillo, amb un estil fresc i suggeridor que és d’agrair, ens
trasllada la visió de les famílies i proposa una reflexió sobre el paper de l’escola
i de la societat en la construcció del futur personal i col·lectiu.
Antoni Domènech i Àngel Domingo
Coordinadors del monogràfic

El futur de les noves generacions dependrà de com es treballi a l’escola i de quins canvis
socials siguem capaços de provocar. Noves metodologies pedagògiques o una societat
més justa? Al meu parer té més a dir-hi la societat que l’escola, i són els canvis socials la
clau de volta d’un futur positiu per als nostres fills.
Què seran, de grans, els nostres fills?
35
MM O N O G R À F I C
setembre - octubre ´16
389
36
que les coses sortiran bé i per això mateix
les comença i les tira endavant. Cal, doncs,
primer de tot treballar i moure’ns. La pedra
filosofal de l’educació de les persones la
trobarà algú, ja sigui mestre, mare o pare,
mentre educa infants. No la trobarà pas
cap il·luminat des d’un despatx. Ara diré
una obvietat: cal estimar-se els nens per
poder educar-los i transmetre’ls tot el tresor
i la màgia del coneixement.
ÀLEX CASTILLO
Pare i membre de la FAPAC i de l’AMPA de
l’Institut Consell de Cent de Barcelona
Perdida la esperanza, perdida la ilusión,
los problemas continúan sin hallarse
solución.
Nuestras vidas se consumen, el cerebro se
destruye, nuestros cuerpos caen rendidos,
como una maldición.
eskorbuto, 1986
Educació i futur
Sou molt bona gent.
Quim mAsferrer, 2015
Vull plantejar un escenari de futur tan llunyà
del catastrofisme punkie d’Eskorbuto
com del cofoisme dels programes d’en
Quim Masferrer, vistos per tietes i emesos
per televisions públiques en suposat horari
de màxima audiència.
Què seran de grans els nostres fills? Aquesta
és la pregunta del milió que moltes famílies
ens fem. Tindrem uns fills farcits de
titulacions que es dedicaran a escombrar
carrers? Serà culpa nostra per no haver-los
portat a determinades escoles amb pràctiques
innovadores? O potser serà culpa de
tot el contrari?
Els dubtes s’acumulen. La societat líquida
de Baumann ens ofega. Però no
és Baumann qui estreny el llaç que ens
escanya. És el signe dels temps. Sembla
que ens estimem més dubtar que no pas
equivocar-nos. Ara bé, cal tenir esperança.
Alguns de vosaltres vau viure els temps
terrorífics del punk, les drogues dures i la
delinqüència organitzada. Malgrat això, una
corbata guarneix el vostre coll i un vehicle
de quatre rodes us espera al garatge de
casa. Què es pot dir de la generació que va
patir la gana de la postguerra, d’aquelles
persones per a les quals un pollastre era
l’avantsala d’una orgia de tots els sentits?
Bé. No ens desviem del tema.
Molts cops, els canvis els provoquen les
visions pessimistes de la realitat. Les
visions que mostren un món diferent.
Els optimistes es limiten a gaudir de la
realitat. Però no és així al cent per cent.
El pessimisme pot conduir a la inacció i
l’optimisme a un tipus d’activitat abocada
a l’èxit, perquè l’optimista està convençut
Societat i educació
La realitat és que tenim una societat en
pitjors condicions que el sistema educatiu
d’aquesta societat. I no es pot dir que
tinguem un sistema educatiu modèlic i
meravellós. Simplement tenim una societat
classista. Molt classista. Extremadament
classista. I d’aquí provenen gran part dels
mals. No tots, però. A Corea del Nord, no
hi tenen classisme, però tampoc un model
educatiu envejable, per no parlar de model
social. En fi, que hem d’estar ben alerta a
l’hora de triar models.
Així, si tenim present que la societat és
pitjor que l’escola en molts aspectes, una
escola que s’adapti al cent per cent a la
societat serà una escola que no podrem
considerar com una escola òptima. L’escola
òptima serà aquella que camini en la
mateixa direcció que volem que camini la
societat. Cap a la justícia social, cap a un
enriquiment general que afecti de manera
positiva la gran majoria de la població, cap a
una actitud ètica més clara i menys cínica.
I aquí podem posar tants objectius com
vulguem. Per tant, l’objectiu de l’escola no
ha de ser adaptar-se totalment a la societat,
sinó entendre en quina societat vivim i trobar
maneres i recursos per transformar-la
de manera positiva. I qui transformarà la
societat? Lògicament, els actuals alumnes
un cop siguin grans i els deixem anar lliures
pel món. I qui transformarà l’escola per
tal que possibiliti aquesta transformació
social? Aquí la resposta també és clara:
nosaltres. Mestres, famílies i Administració.

La generació actual és la que té la formació
més alta de la història, però, en canvi,
sembla que no serà la que tindrà uns millors
paràmetres de benestar social. No ho serà,
si no fa res per reconquerir unes dosis de
decència ara desapareguda o molt minvada
de l’esfera pública. Com a resum es pot dir
que cada dia que un exèrcit de corruptes
passeja en llibertat amb els seus bitllets de
500 euros a la cartera és una punyalada al
fetge de l’escola d’aquest país.
Si fem el plantejament invers, veurem
que la recàrrega d’ètica a les exhaurides
bateries de la classe dominant és condició
sine qua non per a un avenç històric
sense precedents per al qual tenim ja les
eines i les persones preparades. O potser,
seguint amb la comparativa tecnològica,
ens haurem de dotar d’una nova classe
dominant amb una bateria nova on l’ètica
estigui intacta.
El gran salt cap endavant
El Gran Timoner, el senyor Zedong, ja ho va
intuir i va fer seva l’expressió. Ell parlava
de política, i jo parlo de tècnica i d’ètica.
La interconnexió mundial és un fet. Però
la interconnexió, igual que la llibertat, no
es menja. Però es respira. Als articles de
Larra hi vaig trobar una reflexió fantàstica
sobre els beneficis per a la transmissió
d’idees que tenia l’obertura de la nova
estació central de diligències a Madrid
durant la primera meitat del segle xix. Si
ara Larra veiés que es pot estudiar a una
universitat americana des del vell continent,
en quedaria molt sorprès. La tècnica
certament té beneficis evidents. I molts
d’aquests beneficis es noten en el camp
de l’educació. D’una banda, la tècnica ens
pot fer treballar millor a les escoles i en
els processos d’aprenentatge en general,
però d’una altra, la proliferació d’aparells,
mecanismes diversos, eines informàtiques
de tota mena, etc., obliga a incrementar
la càrrega curricular o bé ens aboca a una
especialització draconiana. D’aquí surt un
dels elements clau de tot el procés d’aprenentatge
de cara al futur que les noves
generacions tenen al davant. És el que hem
sentit mil vegades enunciat, però que no
hem vist concretat amb tanta abundància:
l’aprenentatge per competències.
No entraré ara a parlar de les competències,
perquè no és l’objecte de l’article i tampoc
es tracta d’avorrir el públic d’aquesta
revista amb definicions de conceptes que
ja coneix perfectament. El que es tracta
de definir és l’escenari futur on els nostres
fills hauran de desenvolupar les habilitats
apreses a l’etapa de formació inicial. Serà
un futur en moviment. Un lloc on hi haurà
un seguit de canvis pràcticament continus.
Es pot dir que el futur, més que un escenari,
serà un canvi, un procés de canvi sense
arribar mai a una estabilitat definitiva. A
tall d’exemple, el futur que ara intuïm serà
un nomadisme local i funcional. I a molts
de nosaltres, que provenim d’un sedentarisme
arrelat al Neolític, aquest futur ens
desconcerta de manera evident. No podem
orientar com ens hauria agradat que ens
orientessin a nosaltres. Quina orientació
cal fer en un moment de tants canvis com
l’actual? Què podem dir al jovent d’un futur
que desconeixem?
“QUÈ SERAN DE GRANS ELS
NOSTRES FILLS? AQUESTA ÉS LA
PREGUNTA DEL MILIÓ QUE MOLTES
FAMÍLIES ENS FEM”
Els nostres fills seran nòmades. Podria ser
un bon titular. Qualsevol persona que visqui
a Barcelona haurà vist colles d’Erasmus
amunt i avall. És l’inici d’aquest futur,
el vermut que anuncia un gran banquet.
El banquet de la deslocalització i de la
mobilitat de tota mena. El canvi no serà
només pel que fa al lloc. Molt més important
serà el canvi funcional. Aquí també hi
ha un bon titular: els nostres fills no seran
37
MM O N O G R À F I C
setembre - octubre ´16
389
38
esclaus. Alguns s’ho pensen i treballen en
aquesta direcció. Aquests sectors pensen a
esclavitzar els fills del veí, no pas els seus.
I aquí tenim la primera gran barricada. La
línia vermella que cap societat democràtica
hauria d’estar disposada a travessar.
La figura del becari ha de tornar a ser allò
que era en el seu inici: algú disposat a
aprendre de manera pràctica, i no una mena
d’operari adaptable a tota mena de feines
i horaris sota unes condicions laborals i
econòmiques de servitud.
“LA PEDRA FILOSOFAL DE L’EDUCACIÓ
DE LES PERSONES LA TROBARÀ ALGÚ
MENTRE EDUCA INFANTS”
Això és el salt cap endavant o és el salt cap
al mode de producció asiàtic? El salt cap
endavant el farà la tecnologia, acompanyada
per canvis en les relacions socials.
Aquests canvis estaran molt condicionats
per qui i com controla aquesta tecnologia.
I aquí és on l’Administració haurà d’ajudar
la ciutadania per tal d’evitar l’abisme de
l’elitisme i l’exclusió. No oblidem que els
drets de la majoria surten de la limitació
dels privilegis d’una minoria. I convé no
confondre drets i privilegis si volem construir
una societat més justa. I aquí també
hem de dir que els drets es poden exercir
quan hem complert les nostres obligacions
en relació amb la resta de les persones.
Star Trek o 1984?
El futur de les noves generacions pot ser
escrit en clau d’antiutopia o en clau de
millora substancial de la realitat actual. No
tota la feina l’ha de fer l’escola, però n’ha
de fer molta. Les famílies també hem de
fer molta feina, i l’Administració. S’ha de
treballar molt per aconseguir que una realitat
que tenim a tocar pugui ser una realitat
de debò i no només un miratge. L’escola
ha d’ensenyar a pensar, i ha d’ensenyar a
resoldre problemes. Per això és important
tenir un sentit crític incorporat a una capacitat
de resoldre temes pràctics. Ens caldrà
molta filosofia i molta ciència abstracta per
tal d’aconseguir una tecnologia al servei
de les persones, d’una gran majoria de
les persones. I ho aconseguirem amb un
model d’escola que competeixi de manera
descarada per l’alumnat d’origen social més
afavorit? Amb un model d’escola que miri
més la butxaca de pares i mares que els ulls
de l’alumne? Ha de canviar molt l’escola
que tenim. Hem de desterrar per sempre
l’escola clàssica i arcaica de capellans i
funcionaris. Qualsevol observador imparcial
notarà que un model d’escola d’aquestes
característiques s’assembla molt més al
model de l’antiutopia i l’autoritarisme
que al model de realitat oberta a un futur
en llibertat.
Segons com preparem les noves generacions
per defensar els seus drets, els conservaran
i ampliaran o els veuran reduïts de
manera significativa. Els drets es defensen
exercint-los. L’aprenentatge, com a mínim
pel que fa al si de la família, és molt més
efectiu a nivell d’exemple que de currículum.
De què serveix saber-se de memòria
la Declaració Universal dels Drets de les
Persones de 1948, si no som capaços de
fer-nos valdre en un entorn autoritari?
Ernesto Sábato parlava a Sobre héroes
y tumbas de “Landrú en aeroplano” per
referir-se al progrés tecnològic del segle xx.
Un progrés que malgrat tot ha fet avançar
els drets i la dignitat humana fins on mai
abans s’havia aconseguit arribar. El gran
repte que tenim com a mares i pares i com
a persones lliures en exercici de la seva
ciutadania és fer fora Landrú de l’avió (amb
paracaigudes, evidentment, perquè nosaltres
no som Landrú) i prendre el control
de la nau per volar allà on la majoria de la
societat vulgui.

PORTADES 2016 CAT TRAS.indd 5 16/12/2015 19:36:43
editorial
sumari
212 in-fàn-ci-a
Gaudeix
Quan s’inicia un curs, inevitablement es projecten
expectatives petites o grans sobre el grup
d’infants amb què haurem de treballar, i amb
les seves famílies; expectatives sobre l’equip de
l’escola, les companyes o els companys, coneguts
o nous; sobre els propis projectes o les
novetats que s’han pensat per millorar o renovar
la vida del grup o de l’escola; sobre el que
es podrà descobrir o el que genera confiança en
el procés de tenir cada cop més certesa en el
treball de cada dia.
Una certesa oberta, flexible, que es deixa
qüestionar perquè cada curs és nou, en bona
part desconegut, per molt que coneguem l’ofici
i per molts que siguin els anys que fa que
fem de mestres. Perquè en la nostra feina
d’educar, sabem que tot és nou, únic, irrepetible,
si hi ha vivor, i, per tant, sabem també que
som en un espai d’incertesa.
Més enllà de la quotidianitat a l’escola, també
aquest curs es mourà en la incertesa de si es
canviarà o no la Llei d’educació un altre cop,
sabent que cada nova llei és pitjor que l’anterior
per a l’educació dels més petits. La incertesa
de fins a quin punt es podrà recuperar la
qualitat perduda per les retallades, de no saber
si tot seguirà igual i, per tant, si serà un curs
nou i vell alhora en la comprensió de la
importància de fons d’aquestes primeres edats
de la vida i de la idea de com hauria de ser l’educació
infantil de 0 a 6 anys.
En aquests aspectes cal ser realistes, i el més
probable és que es mantingui la inèrcia dels
darrers anys. Així, en aquest sentit, durant el
nou curs caldrà seguir lluitant, sense defallir,
sense que aquesta ignomínia cap als infants
d’aquestes edats faci trontollar el nostre treball
amb ells i a l’escola.
Perquè, com a mestres, l’inici de curs ens
esperona a fer més i millor la feina, a trobar
amb qui compartir dubtes o encerts, tant a
l’escola com a fora. Perquè sempre hi ha companyes
o companys a qui els fa feliços compartir
amb altres la il·lusió de començar de
nou un curs, com qui comença una nova vida,
amb la certesa que serà únic, perquè mai n’hi
ha cap d’igual.
Si t’agrada la feina de mestre, gaudeix-ne.
1
Infància en Xarxa Un grup durant tres cursos, o no? 2
Plana oberta L’apropament a les arts Montserrat Nicolás 4
Educar de 0 a 6 anys A fora. Articular un espai exterior, un procés col·lectiu Carme Cols i Pitu Fernàndez 7
Escola 0-3 Les xarxes socials a la llar d’infants Equip de la Llar d’Infants Blancaneus 11
El nom de les pedres Eva Sargatal 15
Bones pensades L’estona de pati, invisible o visible? Mar Hurtado 18
Escola 3-6 L’art d’educar o l’art que ens educa Marion Tielemann 21
Materials que provoquen Alícia Vilarnau 29
L’entrevista Conversa amb Adrià Garriga i Jesusa Rodríguez Bet Madera 33
sobre l’hort de l’escola
Infant i salut L’autonomia al plat. Els canvis nutricionals Julita Wojciechowska 36
de la civilització i la necessitat d’autonomia
El conte Un conte... I una recepta: panellets Elisabet Abeyà 40
Llibres a mans Viatgem Roser Ros 42
Informacions 43
sumari
Blogs, llibres i més 47

ocials22.qxd 20/07/2016 13:02 PÆgina 1
editorial
212 in-fàn-ci-a
Gaudeix
Quan s’inicia un curs, inevitablement es projecten
expectatives petites o grans sobre el grup
d’infants amb què haurem de treballar, i amb
les seves famílies; expectatives sobre l’equip de
l’escola, les companyes o els companys, coneguts
o nous; sobre els propis projectes o les
novetats que s’han pensat per millorar o renovar
la vida del grup o de l’escola; sobre el que
es podrà descobrir o el que genera confiança en
el procés de tenir cada cop més certesa en el
treball de cada dia.
Una certesa oberta, flexible, que es deixa
qüestionar perquè cada curs és nou, en bona
part desconegut, per molt que coneguem l’ofici
i per molts que siguin els anys que fa que
fem de mestres. Perquè en la nostra feina
PORTADES 2016 CAT TRAS.indd 5 16/12/2015 19:36:43
d’educar, sabem que tot és nou, únic, irrepetible,
si hi ha vivor, i, per tant, sabem també que
som en un espai d’incertesa.
Més enllà de la quotidianitat a l’escola, també
aquest curs es mourà en la incertesa de si es
canviarà o no la Llei d’educació un altre cop,
sabent que cada nova llei és pitjor que l’anterior
per a l’educació dels més petits. La incertesa
de fins a quin punt es podrà recuperar la
qualitat perduda per les retallades, de no saber
si tot seguirà igual i, per tant, si serà un curs
nou i vell alhora en la comprensió de la
importància de fons d’aquestes primeres edats
de la vida i de la idea de com hauria de ser l’educació
infantil de 0 a 6 anys.
En aquests aspectes cal ser realistes, i el més
probable és que es mantingui la inèrcia dels
darrers anys. Així, en aquest sentit, durant el
nou curs caldrà seguir lluitant, sense defallir,
sense que aquesta ignomínia cap als infants
d’aquestes edats faci trontollar el nostre treball
amb ells i a l’escola.
Perquè, com a mestres, l’inici de curs ens
esperona a fer més i millor la feina, a trobar
amb qui compartir dubtes o encerts, tant a
l’escola com a fora. Perquè sempre hi ha companyes
o companys a qui els fa feliços compartir
amb altres la il·lusió de començar de
nou un curs, com qui comença una nova vida,
amb la certesa que serà únic, perquè mai n’hi
ha cap d’igual.
Si t’agrada la feina de mestre, gaudeix-ne.
tembre octubre 2016
1

escola 3-6
L’art d’educar
o l’art que ens educa
212 in-fàn-ci-a
Educar infants, un art?
Una pregunta interessant
que no puc respondre
amb un sí o un
no. D’entrada, quan
llegeixo sobre les demandes socials que es plantegen
a l’educació i la formació dels infants a
Alemanya, em costa referir-m’hi com a un art. A
la meva terra, l’educació encara es defineix
com el fet d’exercitar, en infants i adolescents,
competències corporals, emocionals, de caràcter,
socials, intel·lectuals i de vida pràctica.
Això sona a entrenament dur i totalment desmotivador!
Per «exercitar», en aquest sentit mal entès, jo
interpreto que els adults saben què ha d’aprendre
cada infants a cada moment. Per tal de
posar en pràctica aquest concepte més aviat
dubtós –és a dir, el «com»– s’ha fabricat, i se
segueix fabricant, una quantitat ingent de material
didàctic que els mestres han d’aplicar metòdicament
en l’etapa d’infantil i primària.
Educar pot ser un art o no ser-ho. Ho és quan
les mestres practiquen una cultura de l’educació
que permet que els infants dirigeixin ells
mateixos els seus processos d’aprenentatge.
I perquè aquest art es desenvolupi cal que es
compleixin uns quants requisits.
En canvi, van existir
educadors reformistes
com Rousseau, Pestalozzi
i, més endavant,
Freinet, Montessori,
Key i Wild, que creien en una pedagogia «a
partir de l’infant».
En especial, la pedagogia de Reggio Emilia
ha redefinit la «imatge d’infant» per col·locarlo
al centre del seu enfocament. Així, es considera
que l’infant participa de forma activa i
creativa en la pròpia evolució i estableix una
relació viva amb l’entorn que l’envolta.
L’infant neix amb totes les habilitats que li
permetran seguir desenvolupant-se autònomament.
Des del meu punt de vista, educar és un art
quan les mestres practiquen una cultura de l’educació
que permet que els infants dirigeixin
ells mateixos els seus processos d’aprenentatge.
Per a aquest «art d’educar» considero imprescindibles
els següents requisits:
Marion Tielemann
• L’espai com a «tercer educador».
• Una destresa «artesanal» per part del mestre.
• Que el mestre visqui el seu «art professional»
amb el cor, la mà i la raó.
I també: per desplegar les seves múltiples possibilitats
de desenvolupament individual, els
infants requereixen uns espais estimulants i uns
mestres competents amb «molt d’art».
En primer lloc, doncs, la pregunta seria:
què és un espai estimulant?
Un espai només podrà exercir de «tercer educador»
si les mestres són capaces de respondre
prèviament les següents preguntes, per a elles
mateixes i per al seu equip:
• Com es concep un sistema d’ordre que sigui
fàcilment comprensible per als infants?
• Els diversos materials estan seleccionats i disposats
de manera que cada infant pugui
experimentar el seu propi èxit?
setembre octubre 2016
21

escola 3-6
setembre octubre 2016
22
• Quants infants haurien de poder coincidir
en un mateix espai de taller treballant en
coses diferents?
• L’espai ofereix una àmplia varietat de materials?
• Hi ha alguns acords, pocs i clars, que siguin
vàlids en general per a tots els espais de l’escola?
• Com aconsegueixen crear els mestres un
ambient relaxat, lliure i, en aquest sentit,
ordenat que permeti que cada nen i nena
pugui desenvolupar-se?
L’estètica dels materials i dels espais de taller
conviden a treballar de gust. Una prestatgeria
ben disposada, per a mi, és com una «cafeteria
visual». «Obre la gana» per fer coses imaginatives,
creatives.
Quines competències amb «molt d’art»
es requereixen aquí per part del mestre?
L’infant ha de veure en nosaltres, els adults, una capacitat
de sorprendre’ns que cal redescobrir; ha de poder
percebre el nostre astorament. Es tracta, doncs, que
nosaltres recuperem la capacitat de meravellar-nos i que
nosaltres gaudim de les sensacions que se’n desprenen.
LORIS MALAGUZZI, 1985
Les mestres adopten així un rol completament
nou, potser poc habitual. Observant amb sensibilitat,
perceben com l’infant realitza l’activitat
que ha escollit lliurement. Segueixen les
seves passes i es mostren veritablement interessades
en la seva vida. D’aquesta manera neix
una relació de subjecte en la qual es considera
que tots dos aprenen.
in-fàn-ci-a 212

escola 3-6
212 in-fàn-ci-a
Les mestres desenvolupen una cultura de
l’escolta i observen com actuen els infants.
Són autèntiques i íntegres en la seva manera
de fer. Per als nens i les nenes, són persones de
referència en qui confiar i, alhora, amb qui
interactuar i dialogar.
És així com es converteixen en mentores creatives,
acompanyants de desenvolupament i
companyes d’aprenentatge al servei dels infants
i sempre donant suport a la seva autonomia.
L’art ens educa? Sí, n’estic del tot
convençuda! Ho fa.
L’aprenentatge per descoberta és el punt de
partida de les diverses formes d’expressió artística
dels infants. Aquí s’inclouen totes les activitats
creatives com ara la pintura, la música,
el teatre, la narrativa, etc.
Des del meu punt de vista, en els centres d’educació
infantil, cap procés educatiu pot prescindir
de la pràctica artística.
Els infants es mostren curiosos, entusiastes i
oberts davant tot allò que poden trobar en el
seu món. Cada dia haurien de tenir la possibilitat
d’expressar-se de forma creativa a l’escola.
I com és, això, a la pràctica?
M’agradaria descriure només alguns exemples
de com els infants es poden expressar de forma
creativa i creadora.
En Jonne, de tres anys i vuit mesos, troba
una caixa amb tot de cables elèctrics al taller
de construcció. Bolca la caixa i d’entrada
comença a ordenar els cables per color, llargària
i gruix. Compara els gruixos dels cables i es
va explicant a si mateix què sent i què pensa.
setembre octubre 2016
23

escola 3-6
setembre octubre 2016
24
L’educadora ha anat observant com ho feia i
expressa la seva suposició: «Veig que t’interessen
aquests cables».
JONNE: Sí, el papa fa la casa amb molts cables.
EDUCADORA: Ah, i ara vols examinar els cables
amb més detall? Et fa falta alguna eina?
En Jonne s’aixeca d’una revolada i agafa la caixa
d’eines.
EDUCADORA: Tinc curiositat per veure què
vols fer!
JONNE: Mira què hi ha al cable!
EDUCADORA: Què creus que és?
JONNE: Segur que és molt valuós És corrent
d’or! No, de plata!
EDUCADORA: Ahà! I què deuen fer aquest or o
aquesta plata al cable?
JONNE: No, mira, hi ha corrent d’alarma! Sona
molt fort i és molt punxegut! Construiré una
instal·lació d’alarma!
EDUCADORA: Què vols dir, que els cables punxeguts
sonen fort?
JONNE: Sí!
EDUCADORA: Una instal·lació d’alarma també
sona fort.
JONNE: Sí, és el que vull construir.
EDUCADORA: Em sembla una idea magnífica!
Quins materials necessites?
En Jonne fa un bot i diu: Ja ho sé…
I l’educadora el deixa al seu aire. En Jonne li
ha demostrat, amb llenguatge verbal i no verbal,
que no vol ajuda per seguir treballant tranquil·lament.
Al cap de poca estona, decideix
fer una altra feina.
El dia següent el tema del corrent encara fa
ballar el cap a en Jonne.
JONNE: Necessito corrent!
in-fàn-ci-a 212

escola 3-6
212 in-fàn-ci-a
EDUCADORA: Estic ben intrigada. Per què
necessites corrent?
En Jonne agafa la caixa dels cables i li diu al
cable de corrent: tu, corrent, et necessito per
al meu cotxe!
EDUCADORA: Què passaria si poguessis fer
màgia i treure el corrent del cable?
JONNE: Doncs que el posaria en un sac! Després
lligaria bé el sac amb un cordill perquè el
corrent no pogués sortir i me l’enduria a casa.
Ser creatiu vol dir crear espais lliures per al
desenvolupament.
En Jonne està acumulant experiència sensorial
amb el material. Arran de l’activitat del seu
pare, té especial interès en els cables elèctrics.
En Jonne gaudeix formulant suposicions i
investigant amb els seus «cent llenguatges». El
seu interès es reforça mitjançant les qüestions
de l’educadora i ell se sent encoratjat a seguir
provant coses. En aquest sentit, a en Jonne no
li interessa obtenir un resultat perfecte. Ho fa
perquè li surt de dins.
Els infants són els que millor coneixen el valor i la utilitat
de la creativitat.
Això és així perquè tenen el privilegi de no dependre
gaire de les pròpies idees, que construeixen i reinventen
constantment. Els agrada investigar i fer descobriments,
canvien els seus punts de vista i s’enamoren
de formes expressives o d’opinions que sorgeixen d’ells
mateixos.
LORIS MALAGUZZI
«M’expliques la història del teu dibuix?»
En Lasse té cinc anys i quatre mesos.
EDUCADORA: Quin dibuix més interessant
que has fet. Tinc curiositat per saber què és.
M’ho vols explicar?
LASSE: Mmm, he inventat una màquina.
EDUCADORA: Una màquina? I què fa aquesta
màquina?
LASSE: Aixeca llenya amb la grua. La llenya
passa pel tub vermell i cau al foc. Quan s’ha
fet carbó es xucla cap amunt pel tub marró i
s’aboca al camió.
EDUCADORA: Em pregunto on durà el camió
tota aquesta llenya carbonitzada.
LASSE: L’escamparà per la terra en tot el món
i creixeran arbres de diners per a totes les
setembre octubre 2016
25

escola 3-6
setembre octubre 2016
26
persones. L’home del tub marró
és el que ho vigila tot.
En Lasse fa temps que dóna voltes
a la situació de la gent pobra.
Els seus pares no són pobres,
però ell sap prou bé quanta pobresa
hi ha al món. A la seva edat, els
infants comencen a reflexionar
sobre coses i a posar en dubte les
afirmacions dels pares i dels mestres,
i també altres opinions del
seu entorn. Gaudeixen anant
«amunt i avall» entre una visió del
món real i una de màgica.
Expressió personal de l’ésser
El dibuix d’en Lasse reflecteix els
seus pensaments i sentiments. A la
seva família li agrada molt viatjar.
És per això que en Lasse ha tingut
ocasió de conèixer molts països
europeus. La seva experiència i les
seves vivències li han encès la
curiositat per altres cultures.
A en Lasse li agrada anar als
diversos espais de taller i ha pogut
acumular moltes experiències i
impressions sensorials. Li encanta
fer esbossos i dibuixos, i amb això
s’expressa.
Del projecte artístic
«Marc Chagall»
La ideació
Com pot una mestra establir una
relació imaginària entre els infants
i l’artista? Doncs coneixent l’artista.
En aquest cas es tracta de
Marc Chagall, quan tenia entre
cinc i sis anys.
Com en una obra de teatre!
Els actors són els nens, en Marc i
les mestres. Tots plegats es capbussen
en un món de vivències
on s’entrecreuen imaginaris interiors,
sentiments, percepcions
sensorials, curiositat, aventura i
elements sorprenents. Un castell
de focs d’impressions sensorials
per a infants i adults alhora.
L’amor
LUKAS: Són la Bella i en Marc.
EDUCADORA: On són?
LUKAS: Ja ho veus. Estan volant
cap als núvols. Això d’aquí sota
és un poble.
EDUCADORA: Que té algun secret,
el teu dibuix?
En Lukas somriu: Sí!
EDUCADORA: T’agradaria saber
què penso?
LUKAS: Digues-ho.
EDUCADORA: Penso que tu també
estàs una mica enamorat.
LUKAS: Sí, però no ho pot saber
ningú.
EDUCADORA: Pot ser que siguis
tu volant pels núvols amb la
teva amiga?
LUKAS: Sí, també m’he endut el
gos i volem cap al sol.
in-fàn-ci-a 212

escola 3-6
212 in-fàn-ci-a
setembre octubre 2016
27

escola 3-6
setembre octubre 2016
28
Què fa l’art amb nosaltres?
Crea un debat intern entre el subconscient i
les experiències realitzades.
En Lukas flota per l’aire i vol volar fins al sol
amb la seva amiga. Té el cor obert per aquest
gran sentiment que és l’amor. En Marc i la Bella
(Marc i Bella Chagall) també estaven enamorats.
L’experiència acumulada amb els llibres
d’art i les històries de Marc Chagall han servit
de model perquè en Lukas «voli cap al sol».
L’art cedeix espai als anhels, la felicitat, l’escalfor,
el patiment i la tristor.
Excita i calma. La nostra intel·ligència emocional
queda satisfeta mitjançant l’elaboració
artística. Els sentiments es poden apaivagar o
estimular i troben en aquesta elaboració artística
una fantàstica forma d’expressió.
El llenguatge emocional es caracteritza per
una àmplia diversitat i pel fet de necessitar
espai, ocasions i materials per expressar-se i
créixer-hi, però no només en l’educació per a
la primera infància. La creació artística reforça
l’autoestima.
El meu concepte, la meva exigència fins i tot,
d’una pedagogia innovadora a les escoles passa
perquè les matèries relacionades amb l’art harmonitzin
en igualtat de condicions i de valors
amb les matèries cognitives i perquè ambdues
s’entrellacin.
El procés de creació propi i el desig d’expressió en la
pintura de l’infant desenvolupa la seva capacitat d’interpretar
les relacions d’aquest món. El diàleg amb
altres infants i adults reforça la consciència del propi
jo i de la pròpia eficiència personal.
JOHN DEWEY (1859-1952)
L’art és el mediador d’allò que és inexpressable; per això
sembla una neciesa voler transmetre’l amb paraules.
J. W. VON GOETHE
Aquesta actitud i els processos que se’n generen
troben reflex en els «Cent llenguatges» de
Loris Malaguzzi. Per tal de poder viure aquestes
activitats creatives, els nens necessiten escoles
amb espais de taller com els que he referit
en aquest article. I també necessiten mestres
que els acompanyin en aquests processos individuals
amb empatia i diàleg.
•
Bibliografia
TIELEMANN, Marion: Werkstatt(t)räume
(Espais-taller per a escoles infantils), Das
Netz, 2015.
– Ich mache mir die Welt, wie sie mir gefällt
(Projectes d’art a l’escola-taller infantil), Das
Netz, 2014.
Marion Tielemann, Institut für pädagogische
Kompetenz (Institut de Competència Pedagògica)
www.institut@mtielemann.com
www.mtielemann.com
in-fàn-ci-a 212

Disfrútalo
159 in-fan-cia
Cuando se inicia un curso, se proyectan
pequeñas o grandes expectativas: sobre los grupos
de niños y niñas y sus familias, con las que
tendrás que trabajar; sobre el equipo de la
escuela, las compañeras o los compañeros
conocidos o nuevos; sobre los propios proyectos
o las novedades, que se han pensado para
mejorar o renovar la vida del grupo o de la
escuela; sobre lo que se podrá descubrir o lo
que genera confianza en el proceso de tener
cada vez más certeza en el trabajo de cada día.
Una certeza abierta, flexible, que se deja
cuestionar porque cada curso es nuevo, en buena
parte desconocido, por mucho que conoz-
sumario
cas el oficio y por muchos años que lleves
haciendo de maestro. Porque en nuestro trabajo
de educar sabemos que todo es nuevo, único,
irrepetible, si hay viveza, por lo tanto también
hay un espacio para la incertidumbre.
Más allá de lo cotidiano en la escuela, también
este curso se moverá en la incertidumbre
de si se cambiará o no, de nuevo, la Ley de
Educación, sabiendo que cada nueva ley es
peor que la anterior para la educación de los
más pequeños.
La incertidumbre de hasta qué punto se
podrá recuperar la calidad perdida a causa de
los recortes, de no saber si todo seguirá igual,
y, por tanto, si será un curso nuevo y viejo a
la vez en la comprensión de la importancia
de fondo de estas primeras edades de la vida,
y por tanto de cómo debería ser la educación
infantil de 0 a 6 años.
En estos aspectos hay que ser realistas: lo
más probable es que se mantenga la inercia
de los últimos años; en consecuencia, en este
campo, durante el nuevo curso, habrá que
seguir luchando, sin desfallecer, sin que esta
ignominia hacia los niños y niñas de estas
edades haga tambalear nuestro trabajo con
ellos y en la escuela.
Porque el inicio de curso como maestros anima
a hacer más y mejor trabajo, a encontrar
con quién compartir dudas o aciertos tanto en
la escuela como fuera de ella. Porque siempre
hay compañeras o compañeros a quien hace
felices compartir con otros la ilusión de empezar
de nuevo un curso, como quien comienza
una nueva vida, pues tienen la certeza de que
será único, porque nunca hay ninguno igual.
Si te gusta el trabajo de maestro, disfrútalo.
PORTADAS CAST 2016 DEF TRAS CMYK.indd 5 07/12/2015 12:53:25
septiembre octubre 2016
1
Página abierta Reflexiones Virginia Gómez Martínez 2
Educar de 0 a 6 años El trabajo en equipo como fuente de conocimiento en educación Gino Ferri 4
Escuela 0-3 Acercamiento a las artes Montserrat Nicolás 8
Comer en brazos Cecilia Orta 11
Qué vemos, cómo lo contamos Estructuras de juego con materiales de la vida cotidiana Carmen Cuesta Rodríguez 15
Cucutrás Xarxa Territorial d'Educació Infantil a Catalunya 17
Escuela 3-6 La acogida de niños y familias en el parvulario, Marta Marín, Ciscu Lombart y Eugènia Fornaguera 19
una oportunidad para crecer
El sabor agridulce de la evaluación Ángeles Abelleira Bardanca 23
Infancia y sociedad Érase una vez... Kalandraka, que cumple su mayoría de edad M.ª Adoración de la Fuente Fernández 29
Érase una vez Cuentos de colores: Las tres naranjas de la vida Elisabet Abeyà 40
Informaciones 42
Libros al alcance de los niños 45
sumario
Mediateca 46

:36:43
Copia de 1pagina abierta:Copia de 1pagina abierta.qxd 20/07/2016 13:31 Página 1
editorial
Disfrútalo
Cuando se inicia un curso, se proyectan
pequeñas o grandes expectativas: sobre los grupos
de niños y niñas y sus familias, con las que
tendrás que trabajar; sobre el equipo de la
escuela, las compañeras o los compañeros
conocidos o nuevos; sobre los propios proyectos
o las novedades, que se han pensado para
mejorar o renovar la vida del grupo o de la
escuela; sobre lo que se podrá descubrir o lo
que genera confianza en el proceso de tener
cada vez más certeza en el trabajo de cada día.
Una certeza abierta, flexible, que se deja
cuestionar porque cada curso es nuevo, en buena
parte desconocido, por mucho que conozcas
el oficio y por muchos años que lleves
haciendo de maestro. Porque en nuestro trabajo
de educar sabemos que todo es nuevo, único,
irrepetible, si hay viveza, por lo tanto también
hay un espacio para la incertidumbre.
Más allá de lo cotidiano en la escuela, también
este curso se moverá en la incertidumbre
de si se cambiará o no, de nuevo, la Ley de
Educación, sabiendo que cada nueva ley es
peor que la anterior para la educación de los
más pequeños.
La incertidumbre de hasta qué punto se
podrá recuperar la calidad perdida a causa de
los recortes, de no saber si todo seguirá igual,
y, por tanto, si será un curso nuevo y viejo a
la vez en la comprensión de la importancia
de fondo de estas primeras edades de la vida,
y por tanto de cómo debería ser la educación
infantil de 0 a 6 años.
En estos aspectos hay que ser realistas: lo
PORTADAS CAST 2016 DEF TRAS CMYK.indd 5 07/12/2015 12:53:25
159 in-fan-cia
más probable es que se mantenga la inercia
de los últimos años; en consecuencia, en este
campo, durante el nuevo curso, habrá que
seguir luchando, sin desfallecer, sin que esta
ignominia hacia los niños y niñas de estas
edades haga tambalear nuestro trabajo con
ellos y en la escuela.
Porque el inicio de curso como maestros anima
a hacer más y mejor trabajo, a encontrar
con quién compartir dudas o aciertos tanto en
la escuela como fuera de ella. Porque siempre
hay compañeras o compañeros a quien hace
felices compartir con otros la ilusión de empezar
de nuevo un curso, como quien comienza
una nueva vida, pues tienen la certeza de que
será único, porque nunca hay ninguno igual.
Si te gusta el trabajo de maestro, disfrútalo.
septiembre octubre 2016
1
Página abierta Reflexiones Virginia Gómez Martínez 2

escuela 3-6
La acogida de niños y familias en el parvulario,
una oportunidad para crecer
159 in-fan-cia
Septiembre es un mes
emocionante para los
miembros que formamos
parte de la comunidad
educativa de la
escuela Vilamagore.
El primer día de curso
estamos expectantes
por conocer a los que se incorporarán al
equipo de maestros de la escuela.
En la escuela valoramos y trabajamos por
una buena acogida y acompañamiento en la
aventura de iniciar un nuevo curso. Y, en estas
primeras conversaciones, hablamos de los
fundamentos que caracterizan nuestro proyecto.
Paralelamente, en estos primeros días
también se explica cómo se entiende y cómo
se vive el proceso de adaptación de los niños
y las niñas que se incorporan por primera vez
a la escuela.
Sobre la adaptación se ha escrito y se ha
hablado mucho. Más que una fórmula mágica
de cómo afrontar este periodo, se ofrece una
reflexión sobre cómo se trata en la escuela
Vilamagore desde una perspectiva lo más respetuosa
posible con el momento evolutivo de
cada niño. Unas palabras acompañadas de la
valoración de una madre permiten ir comprendiendo
cada vez más la importancia de este
proceso de entrada en la escuela.
Marta Marín, Ciscu Lombart,
Eugènia Fornaguera
En esta nueva situación,
los maestros, las
familias y los niños y
las niñas deben ir a la
una, y establecer relaciones
de confianza
con el fin de conseguir
el bienestar de los
pequeños, los principales protagonistas.
A medida que un proyecto avanza, también
evoluciona la manera de concebir este proceso
de entrada en la escuela. La escuela Vilamagore,
con un proyecto singular basado en metodologías
vivenciales y activas, tiene como objetivo
conseguir que los niños y niñas adquieran
las herramientas necesarias para entender el
mundo en el cual están creciendo y poder
actuar de forma crítica y creativa. Un proyecto
que vela por respetar los procesos madurativos
y de vida de los niños y niñas se tiene que cuestionar
cómo desarrollar este proceso de adaptación.
Así, creemos en un proceso real y natural,
conectado más con la vida, y no tanto
como un periodo escolar encorsetado por objetivos,
materias y horarios.
Cada niño y niña es diferente y sus necesidades
también son diferentes. Las realidades,
las expectativas y las necesidades de cada familia
son diferentes... Por tanto, cada año la adaptación
será diferente y diversa. La adaptación
de cada niño será única y singular. Así pues,
no podemos pensar en un proceso de adaptación
único, ideal y acabado.
Un niño o niña que llega por primera vez a
la escuela se encuentra en un espacio nuevo,
desconocido, que le puede crear inseguridad,
angustia e intranquilidad. Los maestros hemos
de estar atentos a cada gesto, a cada palabra, a
la expresión de cada niño y niña, para ir ajustando
nuestra intervención: habrá quien nece-
septiembre octubre 2016
19

escuela 3-6
sitará medio curso para encontrar seguro este
espacio nuevo, habrá quien le costará menos
hacer vínculos, habrá quienes no llorarán los
primeros días pero la desazón de este periodo
quizás les salga más adelante, habrá alguien a
quien la jornada escolar se le haga muy larga y
podamos prever que solo venga por las mañanas
durante un periodo de tiempo...
septiembre octubre 2016
20
Tiempo al tiempo
Para que puedan aflorar todos los sentimientos
y emociones que comporta una adaptación
para un niño o niña hay que darle el tiempo,
el espacio, la confianza y el clima para que se
sienta realmente él mismo. Hay que entender
el proceso de adaptación como una oportunidad
y no como una traba a superar. Este proceso
ayudará al niño o niña a madurar, a conocerse
a sí mismo, a ser más autónomo, a crecer
y a enriquecerse con las experiencias que este
momento de la vida le ofrece.
A pesar de que es importante que las familias
vivan este periodo con la máxima tranquilidad,
seguridad y calma para poder transmitirlas
al niño, quien debe hacer frente a esta
situación son los niños y las niñas.
En la escuela Vilamagore cada familia, de
forma acordada con la maestra, gestionará la
adaptación de su hijo en función de cómo va
evolucionando a lo largo de este proceso, compartiendo
y acompañando su actividad durante
buena parte de la mañana.
El objetivo de este tiempo es encontrar aquel
punto justo donde se pueda intuir que el niño
tendrá suficientes herramientas y la capacidad
de poder empezar a andar sin este acompañamiento
familiar. Hay que darle la confianza
para que esto sea así, cada día se consigue un
pequeño hito que marcará un camino. Nadie
puede hacer este camino por el niño, lo tiene
que hacer por él mismo.
Los primeros días, niño y familia entran
juntos en clase y juntos comparten aquellas
primeras emociones que les permiten conocer
a la maestra, el espacio, los compañeros, los
juguetes...
El tiempo no cuenta. Las familias acompañan
a los niños y niñas en su actividad: el
familiar se sienta con él y los compañeros a
in-fan-cia 159

escuela 3-6
159 in-fan-cia
mirar un cuento, es un participante más de un
juego de construcciones, es un comensal más
de la mesa de la cocinita de la clase, es un jugador
más de un juego de Memory, de un puzle,
de unos encajes, es un escultor de animalitos
de plastilina...
Más adelante, la maestra referente empieza
a introducir pequeñas actividades de grupo
donde las familias también participan, y así va
entrando en la vida de la escuela: narración de
un cuento, juegos de regazo, pequeñas conversaciones,
representaciones con títeres, canciones...
Los niños y niñas deben encontrar estos
ratos placenteros para poder estar tranquilos
y empezar a animarse a participar en estas
actividades a solas.
En estos momentos, las familias, como
mejores conocedoras de sus hijos, pueden valorar
si dejan que se queden en la escuela un rato
más sin su presencia o decidir que ya han tenido
una buena experiencia y despedirse hasta el
día siguiente.
Al reencontrarse familia y niño, es importante
que puedan explicarse y compartir aquello
que ha pasado durante el día en aquellos
momentos en los que no han estado juntos. En
la escuela Vilamagore, las familias entran y
encuentran muestras de lo que ha ido pasando
durante el día.
Durante el año, podemos encontrar documentación
con los escritos que resumen lo que
se ha vivido durante el día, podemos encontrar
un juego que se ha jugado, podemos probar
una receta que hemos cocinado, podemos
disfrutar de un mural hecho entre todos, podemos
observar una fotografía de un paseo que
hemos realizado, podemos ver el resultado de
un pequeño experimento...
Cada día, en las entradas y salidas, la familia
y la maestra pueden intercambiar impresiones
sobre aspectos y situaciones relevantes ocurridas
durante el día.
Con todo esto y poco a poco, los niños y
las niñas irán haciéndose suya la escuela y
encontrarán un espacio seguro, acogedor, estimulante
y agradable para sacar todo aquello
que tienen dentro y despertar las ganas de
aprender.
Los maestros debemos ser conscientes de
que el proceso de adaptación es un momento
muy importante para la vida de un niño y para
sus familias, tan importante que debemos
velar porque se den todos aquellos condicionantes
(espacio, tiempo, clima, comunicación...)
que favorezcan una adaptación lo más
respetuosa y natural posible con las necesidades
de estos niños y niñas, y que realmente sea
una verdadera oportunidad para crecer.
Marta Marín, Ciscu Lombart y Eugènia Fornaguera,
del equipo de maestros de la escuela Vilamagore
septiembre octubre 2016
21

escuela 3-6
septiembre octubre 2016
22
Aparte de lo que todos esperamos que sea la
escuela, un espacio para aprender, para mí la
escuela es una extensión de la familia. Un sitiodonde
Joan, por encima de todo, sea feliz, se
encentre a gusto y esté acompañado de personas
que lo quieren y a quien él pueda querer.
Lo que la escuela significa para mí y el vínculo
que quería que estableciera mi hijo con ella ha formado
parte de nuestro proceso de adaptación.
Si la escuela es «mi familia», confío plenamente
en ella. Confío en que lo cuidarán, lo querrán y
harán por él todo lo que consideren necesario. No
es una fe ciega, a la familia también se la cuestiona,
se le pregunta y se crece con ella, pero
siempre desde el amor y el respeto.
Por todo ello, para mí la adaptación fue un proceso
de conocimiento. Yo, Joan, las maestras del
grupo, los otros niños y niñas y sus familias, los
otros maestros y el personal no docente, debíamos
conocernos, y esto requiere tiempo. El tiempo
de poder estar dentro acompañando a Joan,
sin un tiempo limitado, o hablando con otros niños
y niñas, compartiendo espacios, actividades o necesidades
y estableciendo vínculos. Porque sin vínculos
de cariño no puede haber confianza, y sin confianza
no hay tranquilidad ni felicidad.
Progresivamente se estableció una rutina: llegábamos
al espacio, saludábamos a todo el mundo
y elegíamos un cuento para leer juntos.
Poco a poco, otros niños y niñas venían a sentarse
para leer el cuento con nosotros, creando así
vínculos entre ellos y conmigo. A veces Joan estaba
con la maestra u otra madre o padre mientras
yo leía un cuento a otros niños y niñas, y así poco
a poco se creaba una red de relaciones entre todos.
La calma con la que las familias podíamos
entrar y salir de la estancia, sin hora límite, sin
presión, sin la sensación de que molestábamos o
no dejábamos hacer el trabajo a los maestros, nos
dio la tranquilidad de hacer un proceso natural, en
el que Joan fue descubriendo el espacio, el ritmo
y la forma de hacer. Conoció a Mireia como referente,
como maestra y como miembro de la «familia»
a quien recurrir si se sentía mal cuando yo no
estaba.
•
Mireia Llurba, madre de Joan,
del grupo de 3 años,
en la escuela Vilamagore
in-fan-cia 159

UNA MUESTRA
in-fan-cia
latinoamericana