RNMARZO19

More documents

Recommendations

Info

18 Marzo 2019 HISTORIA Y PATRIMONIO La seda Un negoci que marcà una època Va haver-hi un temps en el qual la producció de seda va ser el principal motor econòmic de la Ribera. En els camps, eren les fulles de la morera les que oferien un paisatge de camps coberts amb un mantell verd, fulles que servien per a alimentar als cucs i que estos, al final del seu cicle vital, produïren els capolls de fil de seda que es destinarien per a confeccionar peces fines. La seda va fer progressar la comarca i va deixar la seua empremta en l’arquitectura de moltes cases per a adaptar espais adequats on criar els cucs. Però tota aquella economia es va anar igual que va arribar, donant pas a poc a poc a un nou cultiu que imperaria fins hui: la taronja. Li hem demanat a Edgar Taléns, jove alzireny doctorand en Història i que precisament prepara la seua tesi doctoral sobre la producció de seda al segle XIX, que ens explique la importància que va tindre la seda per a marcar tota una època a Alzira y a la comarca. Edgar Taléns i Lozano Si haguérem de pensar quin és el paisatge que més ha influït en la nostra comarca, la resposta seria molt clarivident: el de les moreres. Potser l’afirmació sorprenga a molts, ja que el taronger és actualment el conreu riberenc per antonomàsia, més enllà de la crisi que travessa. La manufactura, comerç i indústria de la seda, en eixe ordre, van ser durant segles la base de l’economia a moltes comarques valencianes, el cas d’Alzira però, és especialment revelador. Sens dubte, l’antiga Capolls de cucs de seda vila reunix unes condicions immillorables que li permeteren ser una de les poblacions més importants del territori, emmarcada en el circuit regnícola de la seda. Les seues planes fecundes a la vora del riu Xúquer, un clima bastant indulgent i la seua bona connexió fluvial i terrestre, la feren garant d’una excel•lent comercialització, en paraules de l’il•lustre valencià Gaspar Escolano:“ ...si hay campo fértil en el Reyno de Valencia, son las dos riberas de Xúcar, por las sobervias cosechas que de todas cosas se cogen en ellas, mayormente de seda y arroz ...”. Alzira va ser, irrefutablement, un dels principals centres productors de seda a la comarca, un mar de moreres ja engolia la ciutat a la segona meitat del segle XVII, i amb el paisatge, també l’arquitectura es va acomodar al que havia esdevingut la base de l’economia local. Les cases es van adaptar per a la cria del cuc de seda, Bombyx Mori, unes reminiscències que han quedat en els finestrons superiors dels casalots restants al centre històric, els quals tenien la finalitat de ventilar les cambres superiors on es trobaven els canyissos plens de cucs. El procés de la seda partia des de la cria de l’animal, la collita dels capolls resultants i l’extracció del fil després de l’escaldat, tècnica que permetia estirar el bri de seda per traure’n el fil, a partir d’ací, la seda es podia comercialitzar en brut o en forma de producte final com ara els teixits acabats. En el cas que ens ocupa, Alzira va ser més una plaça forta de compravenda, que un centre productor de teixits, de fet, va ser la principal abastidora de seda en brut a la ciutat de València almenys fins a les acaballes del segle XVIII. Per ací passaven comerciants i venedors, en una carrera econòmica que partia en la llavor dels cucs i acabava en els mercats de Sevilla per vendre al conegut monopoli de Les Índies. Així, la ciutat va saber aprofitar els seus instruments per inserirse en un sector econòmic bollant, que va propiciar que cap a 1738 la Ribera del Xúquer produïra la meitat de la producció valenciana de la seda. La confecció i el monopoli del regne venien reglats i controlats pel Gremi de Velluters de la ciutat de València, això no obstant, els gremis locals de les viles i En les grans cases i palaus de la Vila es criaven cucs de seda en les cambres altes ciutats adquiriren un pes i unes competències considerables en l’àmbit municipal. Alzira, com Xàtiva o Oriola, va albergar el seu propi gremi documentat amb la nomenclatura de “Terciopeleros y Velluteros”, una corporació que queda reflectida als Llibres d’Actes Capitulars de l’Arxiu Municipal de la ciutat. En efecte, el gremi alzireny dels velluters, assistix durant els primers anys del segle XVIII a un estira-i-arronsa continu amb el Col•legi de l’Art Major de la Seda de València, uns enfrontaments diplomàtics i una pugna contínua per guanyar les plenes competències sobre el monopoli de la producció local de seda. En aquest sentit, és ressenyable l’ímpetu que els productors alzirenys posaren en el seu reclam de drets per a la ciutat, unes aspiracions estroncades per les ingerències del Col•legi de Velluters del Cap i Casal, però principalment per la crisi en què se sumia el sector ja a les últimes dècades del set-cents i que es va fer més
HISTORIA Y PATRIMONIO Marzo 2019 19 A l’esquerra, antiga Sericícola, després convertida en Estación Naranjera, hui desapareguda. A la dreta, vivendes de la Vila, que antigament conformarien una única casa, en les quals s’aprecien les xicotetes finestres en la part de dalt, utilitzades per airejar les cambres de cuc de seda. notable a la Ribera. Época d’espendor Durant els anys d’esplendor, la vila d’Alzira va conformar un punt d’arribada i de partida destacat, per on molts comerciants passaven camí d’un dels mercats més importants de compravenda de capolls i seda: el d’Alberic, notable població riberenca en aquest sentit, com també ho foren Carcaixent, Castelló de la Ribera, la Pobla Llarga o Algemesí. Tornant al fil, a Alzira es documenten tractats sobre el mètode del filat de la seda o els torns utilitzats durant la tasca del filat, també s’hi documenta un memorial i un plet del gremi local amb el de València datat de 1722, fet que corrobora les diferències entre les dos institucions, esmentades anteriorment. Fruit de la puixant demanda que la seda va començar a adquirir, van ser diferents clans familiars els qui posseïren el monopoli a les distintes localitats, així, documentem els Talens a Carcaixent o els Prat a Alzira. En l’últim cas, el que ens ocupa, tot apunta a un monopoli important dels Prat, segons sembla, la seua trajectòria fou bastant llarga, no debades, es documenta una fàbrica al seu nom, adscrita a “Luís Prat e hijos”, que va aplegar als primers anys del segle XIX i es va dedicar únicament a la distribució de filatura. Resulta paradoxal que a les primeres dècades dels huit-cents, on sols queden reflectides onze fàbriques a tot el territori valencià i, quasi totes a la ciutat de València, Alzira constate encara un centre productor juntament amb la fàbrica d’Almoines. Decadència D’aquella esplendor resta poc, la crisi de la seda va començar a mostrar els seus primers símptomes a les últimes dècades del segle XVIII, la Ribera del Xúquer va ser una de les primeres places a caure, i va ser a partir d’eixe moment, que la producció de seda i la seua confecció es va concentrar a València, on també es localitzaran la pràctica totalitat de les fàbriques. La Ribera va subsistir en el sector fins esgotar les seues possibilitats, un desmantellament de les infraestructures que es va perllongar relativament en el temps, ja que l’última collita de capolls es va dur a terme al voltant dels anys setanta del passat segle, una producció residual. Tanmateix, la plana fluvial del Xúquer ha tingut la capacitat històrica de la rendibilitat i el reciclatge continu, dit d’una altra manera, renàixer de les cendres. Si la seda havia sigut el principal mètode de subsistència de la majoria de la població, nous planters ocuparan el seu lloc progressivament. La tímida implantació extensiva del taronger entre les acaballes del segle XVIII però sobretot durant la contemporaneïtat recent, foren un vaticini del que estava per vindre i, en efecte, el tarongerar i l’arròs esdevindran els conreus més estesos del nostre paisatge rural que gestarà la seua gènesi amb la nova economia citrícola. El paisatge és sens dubte un símbol d’identitat, un element intangible que ha passat a formar part de la identitat local, tanmateix, l’actual tapís de tarongers del que ja parlava l’il•lustre escriptor Vicente Blasco Ibáñez, no té més de dos-cents anys, doncs va ser precedit per la llarga estada de la morera en el nostre entorn més immediat. D’aquella època queden pocs vestigis, Interior de la cambra superior d’una casa del carrer Hort del Frares a Alzira, propietat d’Eduardo Part, que encara conserva l’estructura de madera i canyís on s’extenien les fulles de morera i es criaven els cucs. que dormiten camuflats en el paisatge actual, els rics horts de tarongers alberguen en no poques ocasions mitgeres de pedra que un temps acotaren els llindars de les moreres; alguns casalots de l’àmbit rural conserven les peculiars estructures pensades per a criar cucs en les cambres superiors i, fins i tot, queda alguna morera que en un temps passat va ser relegada als marges dels nous conreus, aquells que un dia foren la nova gallina dels ous d’or: la taronja. Intents de recuperació Tot aquell desplegament rural i urbà, que havia sigut concebut per a la seda, va quedar lluny d’enderrocar-se, en efecte va ser reaprofitat per als nous conreus cítrics, molts dels quals acomodaren les noves construccions sufragades pels naixents beneficis de la taronja acumulats per la burgesia benestant, uns horts que serviren, i encara ho fan, de retir estacional i esporàdic en períodes d’estiu o senzillament de vacances. Malgrat que el temps i les circumstàncies ja havien relegat la seda a una producció residual, van ser molts els intents de reviscolar el sector, encara a principis de segle XX els successius governs estatals tractaren de recuperar aquella producció mitjançant la promoció i estudi de noves tècniques que, en teoria, havien de ser capaces de reviscolar l’antiga esplendor de la seda. En aquest context, es van promoure nombroses iniciatives, des de manuals per a la cria del cuc i la collita de la fulla, la promoció a les escoles o finalment, com és el cas d’Alzira, l’erecció de les anomenades estacions sericícoles, les quals tenien la finalitat d’estudiar les patologies que afectaven el cuc de seda, com ara la pebrina, malaltia que va minvar dramàticament la producció a partir de 1853; allí s’investigaven noves espècies més immunes a malalties o s’estudiava la sement de les larves. El projecte més ambiciós fou sens dubte el de la creació de l’Estació Sericícola de Múrcia, tanmateix altres sub-centres es van bastir arreu del territori com ara la subestació sericícola d’Alzira, començada el 22 de juny de 1919, la qual connectava els seus estudis amb el centre de Múrcia de manera constant. D’aquella vella estació no resta absolutament res, estava situada a la part més alta de la barriada de l’Alquerieta i va ser reconvertida, com la majoria dels elements del sector, en Estació Citrícola. L’edifici va ser enderrocat a finals de la dècada dels setanta i, perdut en la memòria del temps, les noves generacions ignoren l’existència de l’edificació. Pocs vestigis visibles queden de tot aquell llegat: alguna andana amagada, moreres soltes a les partides rurals i arquitectura civil i domèstica que encara es pot observar al centre històric de la capital de la Ribera, una arquitectura delatada pels finestrons superiors que encara conserva, record del que fou un dels centres seders més importants de l’antic Regne de València.
Page 1 and 2: Número 47. Marzo 2019 La mascletà
Page 3 and 4: Marzo 2019 3 CIÁTICA DOLOR DE CABE
Page 5 and 6: Govern i comité d’empresa de l
Page 7 and 8: FALLAS 2019 Marzo 2019 7 Les Faller
Page 9 and 10: ALZIRA Marzo 2019 9 Finalitzen les
Page 11 and 12: ENTREVISTA Marzo 2019 11 de saber q
Page 13 and 14: BENIFAIÓ Marzo 2019 13 La plaza Bl
Page 15 and 16: SANIDAD Además de las contratadas
Page 17: Novedades fiscales y económicas Jo
Page 21 and 22: TURISMO Marzo 2019 21 Tesoro de Vil
Page 23 and 24: CINE Marzo 2019 23 Estrenos de cart

RNMARZO19

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?