Tecnologia 3r d'ESO - tecno3r

Tecnologia 3r d’ESO

Dossier alumnes 

Comunicacions: ús o abús? 

Tecnologia 3r d’ESO 

En aquest crèdit llegirem alguns fragments extrets del llibre “EL PROGRÉS TECNOLÒGIC. 

Notícia dels invents més útils” d’en Josep Tomàs Cabot. De cada un dels textos haureu de 

realitzar els següents exercicis. 

1. Fes un eix cronològic de l’evolució de l’aparell estudiat i dels descobriments que van 

portar a millorar-ne les característiques. Fes un breu resum de cada moment evolutiu. 

2. Fes un informe sobre l’ús que se’n fa avui. Qui, on, quin, quan, per què, com. 

3. Quin ús en fas tu? En fas un bon ús o creus que n’abuses? 

Al final del trimestre hauràs de lliurar un recull dels exercicis realitzats. 

1




2




3




LA FOTOGRAFIA 

Les imatges fotogràfiques tradicionals s’obtenen per l’acció de la llum emesa per la imatge 

sobre una pel·lícula, que consisteix en una làmina recoberta de substàncies químiques (sals 

d’argent) sensibles a la llum. 

A la càmera de fotos tipus rèflex, 

la imatge arriba al visor després 

d’haver passat per l’objectiu i 

d’haver-se reflectit, primer en un 

mirall i després en un prisma, tal 

com es veu en el dibuix. 

En prémer el disparador, el 

mirall s’aixeca i la llum arriba fins 

a la pel·lícula durant un breu 

instant, modifica les substàncies 

químiques d’aquesta pel·lícula i 

hi plasma la imatge. 

EL REVELATGE 

Per fer visibles els canvis que es produeixen en la pel·lícula durant el temps que aquesta resta 

exposada a la llum, quan es fa la foto, és necessari sotmetre-la a un procés que es du a terme 

en la cambra fosca, una zona del laboratori fotogràfic en què es treballa amb una dèbil llum 

vermella. Primer se sotmet la pel·lícula a un líquid revelador que ha d’agitar-se contínuament; 

un cop ha transcorregut el temps recomanat, la pel·lícula passa a un bans neutralitzador que 

deté l’acció d’un líquid fixador. Per acabar, se la renta amb aigua durant alguns minuts per 

eliminar qualsevol resta dels productes utilitzats i, després d’assecar-la, els negatius estan 

llestos per ser positivats. 

LA IMATGE POSITIVA 

Per convertir els negatius en les imatges positives, que són les fotografies que veiem 

habitualment, s’han de col·locar en una ampliadora que projecta la imatge negativa sobre el 

paper fotosensible en què quedarà impresa la imatge fotogràfica. Com en els negatius, el 

resultat és invisible fins que se sotmet el paper a les mateixes operacions què es va sotmetre la 

pel·lícula. 

4




LES CÀMERES DIGITALS 

A les càmeres digitals, se substitueix la pel·lícula d’una càmera normal per un xip constituït per 

malles de díodes sensibles a la llum. Cada díode fotosensible converteix la llum en un senyal 

elèctric digital i genera un píxel d’informació. 

La informació digital de la imatge s’emmagatzema a la memòria interna de la càmera o en una 

targeta de memòria que pot emmagatzemar des d’unes quantes desenes de megabytes fins a 

1 gigabyte, amb centenars d’imatges. Per mitjà de programes d’ordinador, les imatges es 

poden recol·locar o modificar. 

LA CÀMERA FOSCA 

1. Fes una capsa de cartró prim, d’uns 20 cm de llarg, i amb una de les cares de 8x10 cm 

sense tancar. Fes una altra capsa de mida lleugerament inferior que encaixi tant com 

sigui possible en la primera capsa però que hi pugui lliscar a l’interior. Les dues cares 

d’aquesta primera capsa han d’estar obertes, i una de les cares s’ha de tancar amb 

paper vegetal ben enganxat al seu contorn. 

2. Fes un petit forat amb una agulla al centre de la cara tancada de la primera capsa, 

perquè la llum que hi passi es projecti a la superfície de paper vegetal i formi la imatge 

del que es trobi al davant, que pots veure pel costat obert de la capsa. Per enfocar la 

imatge, fes lliscar la capsa interior. 

3. Observa que la imatge projectada està al revés i que, com més petit sigui el forat, més 

definició tindrà la imatge que s’obtingui. 

5




6




7




LES ONES I LES COMUNICACIONS 

Les ones són el mitjà de transmissió de diversos sistemes de comunicació, com ara la ràdio, la 

telefonia o la nostra veu. 

Una ona és una pertorbació de l’espai que viatja per sense transport de matèria però si 

d’energia. Per exemple quan llencem una pedra en un estany, es produeix una alteració de la 

superfície en forma de cercles concèntrics que s’allunyen del punt de l’impacte. Les partícules 

d’aigua de l’estany pugen i baixen respecte de la posició d’equilibri, però no es desplacen. S’ha 

produït una ona. 

CARACTERÍSTIQUES DE LES ONES 

Totes les ones tenen unes característiques generals comunes: 

� El temps d’una vibració (per exemple, el que tarda una 

partícula d’aigua a pujar i baixar) s’anomena període 

(T). 

� El nombre de vibracions per segon es diu freqüència (f) i és igual al valor invers del 

període: 

. Es mesura en , i aquesta unitat rep el nom d’herts (Hz). 

� La distància entre dues crestes (els punts més alts d’una ona) o dues valls (els punts 

més baixos d’una ona) és la longitud d’ona (λ). Com més gran sigui la longitud d’ona, 

menor serà la freqüència. 

� L’amplitud (A) és la distància màxima que separa una partícula assolida per l’ona de la 

seva posició d’equilibri. Està relacionada amb l’energia transferida per l’ona, de 

manera que com més gran sigui l’amplitud, més gran serà també l’energia transmesa. 

TIPUS D’ONES 

� Ones mecàniques o materials. Són aquelles que necessiten un medi material per 

propagar-se. Per exemple, les ones produïdes a l’aigua per l’impacte d’un objecte o 

l’agitació d’una corda o el so. D’aquesta manera el so pot viatjar per líquids o per sólids 

a més velocitat que no pas per l’aire, però no pot viatjar pel buit. 

� Ones electromagnètiques. Aquestes ones es poden propagar pel buit i, també, per 

alguns medis materials. L’’any 1887 Hertz va ser el primer a produir-les i a detectar-les. 

Posteriorment, Hertz va comprovar que es desplaçaven a la velocitat de la llum. Poc 

desprès, es va demostrar que la llum visible era una ona electromagnètica. 

8




L’ESPECTRE ELECTROMAGNÈTIC 

El conjunt d’ones electromagnètiques de totes les longituds d’ona possibles s’anomena 

espectre electromagnètic. Depenent de la seva longitud d’ona o, en altres paraules, de la seva 

freqüència, reben noms diferents i tenen aplicacions diferents. 

� En un extrem de l’espectre hi ha les radiacions més perilloses, els raigs X i els raigs 

gamma, de longitud d’ona més petita i freqüència més alta. 

� A la zona intermèdia hi ha les radiacions associades a la llum, des de l’ultraviolat fins a 

l’infraroig, passant per l’anomenat espectre visible. 

� A l’altre extrem hi ha les ones radioelèctriques o radiofreqüències, amb grans 

longituds d’ona i freqüències baixes, utilitzades pels diferents sistemes de comunicació 

sense fil (ones de ràdio i microones). Cada sistema fa servir una banda diferent de 

l’espectre. 

- Les emissores de ràdio emeten des d’uns 535 kHz fins a 108 MHz. 

- Les de televisió emeten entre 50 i 850 MHz. 

- Els telèfons mòbils funcionen a freqüències de 824 a 894 MHz. Les antenes de 

telefonia mòbil operen entre 1800 i 2200 MHz, que són freqüències relativament 

altes. 

- Els comandaments per obrir portes de pàrquing, els sistemes d’alarma, els 

sistemes de control remot d’alguns models de cotxe o d’altres aparells funcionen 

gràcies a l’emissió d’ones de radio de freqüències entre 40 i 80 MHz. 

L’energia de les radiacions depèn de la seva freqüència, de manera que les més energètiques 

són les que tenen freqüències mes grans. L’exposició a aquestes radiacions és perillosa per a la 

salut: les radiacions des de l’ultraviolat fins a l’infraroig tenen efectes òptics i fotoquímics, i 

poden impressionar els sentits o cremar la pell, i els raigs gamma i X poden modificar els gens 

de les cèl·lules. 

9




LES IMATGES EN MOVIMENT 

L’ull humà reté durant unes dècimes de segons les imatges lluminoses que hi arriben, de 

manera que si el moviment d’una figura es descompon en diverses imatges estàtiques 

successives i després es fan passar davant els ulls a una velocitat de, com a mínim dotze 

imatges per segon, el cervell humà les percep com a imatges en moviment. 

Quan es filmen les imatges d’una pel·lícula, la 

cinta es manté durant 1/48 de segon davant 

de l’objectiu amb l’obturador obert, després 

es tanca i la cinta avança amb l’obturador 

tancat el mateix temps, i així successivament. 

La pel·lícula cinematogràfica es revela per 

sistemes similars als de la fotografia, però les 

professionals han de passar altres operacions 

abans de ser projectades. Durant el 

muntatge, la cinta es talla i s’uneix de manera 

que les imatges filmades estiguin en l’ordre 

que vol el director. També s’han d’afegir els 

trucatges i els efectes especials, a més del so, 

en cas que en tinguin, que ha estat gravat per 

separat i s’ha d’afegir a la banda sonora que 

acompanya les imatges de la pel·lícula. 

ELABORACIÓ D’UN VIDEO 

1. Haureu d’elaborar un vídeo, enregistrant-la primer amb una càmera de vídeo digital i 

muntant-la desprès amb el programa Windows Movie Maker. 

2. Primer de tot haureu d’elaborar un guió. 

3. Cal filmar les seqüències curtes de menys de 10 segons, llevat del cas en què una 

persona estigui explicant alguna cosa important, encara que és convenient que si la 

dissertació és llarga es facin diverses preses i es vagi canviant la càmera de posició. 

4. Sempre que sigui possible, s’ha de filmar amb la càmera muntada en un trípode. Si no 

es disposa de càmera de vídeo digital es pot usar una càmera de fotos digital que 

tingui funció de filmar en vídeo, una càmera web o amb un mòbil. 

5. Podeu incorporar fotografies, sons, música i efectes especials. 

10




11




12




COMUNICACIÓ AMB FIL I SENSE 

Les comunicacions es fan enviant informació codificada mitjançant senyals a través de medis 

materials com ara els cables (comunicació amb fil) o per l’espai (comunicació sense fil). 

COMUNICACIÓ AMB FIL 

El mètode més estès consisteix en l’enviament d’impulsos elèctrics per cables metàl·lics, com 

ara el cable de parells trenats i el cable coaxial. Es fan servir en xarxes telegràfiques, 

telefòniques i informàtiques, i per connectar equips audiovisuals a les antenes receptores dels 

senyals. 

Un altre sistema és el cable de fibra òptica, pel qual es transmeten ones de llum. Consta d’un 

nucli de vidre molt fi, amb propietats que fan que la llum amb prou feines s’atenuï quan hi 

passa a través. La informació es transmet per la fibra òptica desprès que certs dispositius 

transformin en llum els senyals electromagnètics que contenen aquesta informació. 

La fibra òptica, en el terreny de les telecomunicacions, és una alternativa als cables metàl·lics. 

Es fabriquen cables amb moltes fibres, i la seva capacitat és tan gran que un cable amb vuit 

fibres òptiques pot transmetre la mateixa informació que 60 cables de 1800 parells de coures 

o quatre cables coaxials. 

Cable de parells trenats 

13 

Cable coaxial




COMUNICACIÓ SENSE FIL 

Es realitza per mitjà de l’enviament d’ones electromagnètiques generades per impulsos 

elèctrics en una antena emissora fins a una altra antena receptora, a través de l’espai. Hi ha 

comunicacions sense fil terrestres i comunicacions de satèl·lits artificials. 

Per aquest sistema es transmeten els senyals de ràdio, els senyals de televisió i pels telèfons 

mòbils. 

Un dels sistemes més recents és la transmissió per l’aire d’informació codificada per mitjà 

d’ones de llum (raigs làser o infraroigs). És apropiada per a distàncies curtes. La llum infraroja, 

que es fa servir en els comandaments de control del televisor, s’empra també per a xarxes 

d’ordinadors, i no es pot utilitzar en exteriors perquè el sol l’anul·la. 

AMB FIL 

SENSE FIL 

AVANTATGES INCONVENIENTS 

Presenta poques 

interferències de l’exterior. 

Possibilitat de connectar des 

de qualsevol indret. 

EL TELÈGRAF 

14 

Alt cost de les instal·lacions. 

Impossibilitat d’implantar-se 

en qualsevol lloc geogràfic. 

Pitjor qualitat de so, ja que 

pot patir interferències. 

L’auge del telègraf es va produir a inicis del segle XIX amb el telègraf inventat per Samuel 

Morse, que emetia senyals elèctrics llargs i curts (ratlles i punts) que s’imprimien en una cinta 

de paper. Cada lletra de l’alfabet era formada per una combinació de ratlles i punts (codi 

Morse). 

Esquema de funcionament d’un telègraf




CODI MORSE: CORRESPONDÈNCIA ENTRE LES LÍNIES DE L’ALFABET I ELS 

SIGNES DEL CODI MORSE 

Signe Codi Signe Codi Signe Codi 

A · — O — — — 0 — — — — — 

B — · · · P · — — · 1 · — — — — 

C — · — · Q — — · — 2 · · — — — 

D — · · R · — · 3 · · · — — 

E · S · · · 4 · · · · — 

F · · — · T — 5 · · · · · 

G — — · U · · — 6 — · · · · 

H · · · · V · · · — 7 — — · · · 

I · · W · — — 8 — — — · · 

J · — — — X — · · — 9 — — — — · 

K — · — Y — · — — . · — · — · — 

L · — · · Z — — · · , — — · · — — 

M — — 

N — · 

15 

? · · — — · · 

" · — · · — · 

Llegenda: — : raya (senyal llarga) · : punt (senyal curta) 

Sí ens equivoquem al transmetre el missatge en morse, el senyal “error” són vuit 

senyals curts (. . . . . . . .)




16




17




EL TELÈFON 

Les comunicacions telefòniques poden ser fixes o mòbils. 

TELEFONIA FIXA 

Els telèfons fixos consten dels elements següents: 

� El micròfon: transforma les ones sonores 

produïdes per la veu sobre una membrana 

anomenada diafragma en senyals 

elèctrics. 

� L’auricular: rep els senyals elèctrics i els 

transforma en senyals sonors fent vibrar 

el diafragma que porta a dintre. 

� El teclat o disc de marcar: selecciona el 

número que identifica el telèfon amb el 

qual es vol connectar. 

LA TELEFONIA MÒBIL 

Hi ha dos sistemes de comunicacions mòbils: 

18 

El número marcat en el teclat 

s’envia en forma de senyals elèctrics 

que constitueixen un codi a la 

central telefònica. Les centrals 

telefòniques funcionen de manera 

automàtica per posar en connexió 

els telèfons d’acord amb el número 

marcat. 

� Els sistemes de comunicació de ràdio portàtils, que engloben la radiotelefonia de curt 

abast, també anomenada radiotelefonia convencional o walkie-talkie. 

� Els sistemes de telefonia cel·lular (telefonia mòbil). Divideixen la zona on es poden 

captar les emissions en parts més petites o cèl·lules per aprofitar millor el nombre de 

freqüències , que són limitades. Les cèl·lules contigües no poden utilitzar les mateixes 

freqüències, però les que no ho estan poden utilitzar-les mentre estiguin prou 

separades perquè les emissions no arribin d’una a l’altra. 

Quan un usuari utilitza una freqüència en una cèl·lula, ningú més no pot usar-la, i 

s’estableix una comunicació privada que ningú més no pot escoltar. Però aquesta 

freqüència pot ser utilitzada alhora en cèl·lules contigües. La possibilitat de repetir les 

freqüències permet multiplicar el nombre d’usuaris.




Cada cèl·lula disposa d’una antena o estació bases BTS (base transceiver station) i el 

seu conjunt de freqüències. Com més cèl·lules tingui un territori, més usuaris podran 

comunicar-se mitjançant la mateixa freqüència. 

19




20




21




SISTEMES DE GRAVACIÓ I REPRODUCCIÓ DE SO 

Els sistemes d’àudio inclouen la gravació i la reproducció de sons. La gravació de sons 

consisteix a capturar les ones sonores i a transformar-les en impulsos elèctrics per registrar-los 

en un suport material. La reproducció consisteix a extreure el so dels suports on va ser gravat. 

SISTEMES MECÀNICS 

Estan basats en la gravació de fenedures sobre la superfícies d’estany. En els discs de vinil els 

senyals apareixen com un solc en espiral. 

Per reproduir el so es fa servir un tocadiscs. La seva agulla vibra en 

recórrer el solc del disc i produeix senyals elèctrics que es 

converteixen en sons als altaveus. Avui en dia, aquest sistema 

pràcticament no s’utilitza. 

SISTEMENS MAGNÈTICS 

SISTEMES ÒPTICS 

Es basen en les propietats magnètiques d’alguns materials. A 

les cassets, una cinta plàstica recoberta amb partícules 

magnètiques és sotmesa a camps electromagnètics . Aquests 

camps varien segons canvia el so que es vol gravar, i 

magnetitzen les partícules. 

Per reproduir el so es fa servir un magnetòfon, que transforma 

els senyals magnètics en elèctrics, els quals produeixen els 

sons a l’altaveu. 

Es basen en la reproducció del so mitjançant la llum d’un raig 

làser. Els sons es graven en forma d’osques al llarg d’una espiral 

sobre una superfície d’alumini en discs òptics. Son els sistemes 

més recents i inclouen per exemple, el CD (disc compacte) i el DVD 

(disc versàtil digital). A més de millorar la qualitat del so, tenen 

més durabilitat que els altres sistemes, pel fet que no hi ha 

contacte entre la superfície del disc i el sistema lector. 

Per reproduir el so s’utilitza un reproductor dotat amb una llum làser. El làser es reflecteix de 

manera diferent a les osques i a les zones llises, i és desviat per un prisma cap a un sensor de 

llum. Segons la quantitat de llum que li arriba, el senyal es transforma en diferents senyals 

elèctrics que reprodueixen el so als altaveus. 

SONS COMPRIMITS 

La informàtica ha permès crear formats digitals de so que poden ser llegits per certs 

programes d’ordinador i reproduïts a través de la targeta de so o de dispositius electrònics 

especials, com ara els lectors de MP3. 

22




Les gravacions en formats d’àudio com ara WAW, MIDI, WMA i MP3 són fitxers 

informàtics comprimits, que es poden obtenir a partir d’un CD normal, amb 

format CDA (àudio CD). Amb una qualitat similar, una gravació en format WMA 

ocupa una mica menys de la meitat que en MP3, i en MP3 ocupa menys que la 

desena part que en CDA. Però la qualitat de so disminueix quan augmenta la 

compressió. 

23




24




25




LA RÀDIO 

La ràdio és un mitjà de comunicació que envia senyals elèctrics produïts per un micròfon en 

una ona de freqüència més elevada, anomenada ona portadora. 

En una emissora de radiodifusió, els sons són transformats en vibracions elèctriques gràcies als 

micròfons. Els micròfons estan proveïts d’una membrana que en vibrar per les ones sonores 

alteren un camp electromagnètic i creen els impulsos elèctrics. Aquests impulsos són l’ona 

moduladora. Ara bé aquesta ona moduladora que es produeix, és de baixa freqüència i no es 

pot transmetre directament perquè patiria interferències i no arribaria a llocs allunyats. Per 

això la transmissió fa servir ones de ràdio, que són modificades segons els senyals elèctrics 

creats en el micròfon. Aquest procés es coneix com a modulació. La modulació és la 

modificació de les ones a partir de les seves propietats bàsiques: l’amplitud o la freqüència. 

Les emissores AM (Amplitud Modulada) emeten 

modulant l’amplitud, mentre que les d’FM (Freqüència 

Modulada) modulen la freqüència. La freqüència és la 

quantitat de vegades que vibra una ona a cada segon, 

mentre que l’amplitud és la longitud d’ona completa. 

AM. Aquest sistema s’utilitza des dels inicis de la ràdio. S’utilitzen emissions d’ona curta (SW), 

d’ona mitjana (MW) i ona llarga (LW). Aquest tipus d’emissions té l’inconvenient que se senten 

sorolls de fons. 

FM. Tenen millor qualitat de so i permet emissions de so d’alta fidelitat (Hi-Fi). Per captar 

emissions en freqüència modulada amb tota la seva qualitat de so, és necessària la utilització 

de receptors dotats d’antenes. 

26




Els senyals de ràdio són analògics, tant en AM com en FM, i poden patir interferències 

atmosfèriques i d’equips elèctrics o ser bloquejats o distorsionats pels accidents de terreny o 

els grans edificis. 

La ràdio digital DAB (digital audio broadcasting) emet el senyal convertit en bits en una ona 

portadora que no pateix els efectes de les interferències. Per captar-lo es necessita un 

receptor de ràdio digital. Aquest tipus de ràdio permet la possibilitat d’oferir serveis 

addicionals a través del canal de dades: informació textual del temps, del transit, d’esports,... 

27




28




29




LA TELEVISIÓ 

TELEVISOR DE TUB CATÒDIC 

Un televisor funciona mitjançant un procés electrònic que converteix les ones 

electromagnètiques que li arriben en una ràpida seqüència d’imatges i sons que reprodueixen 

la realitat. El senyal rebut conté informació amb freqüències diferents per al color, la llum i el 

so. 

Els televisors tradicionals, tipus CRT, tenen un tub de raigs catòdics en el qual, amb el senyal 

rebut de l’antena, es crea una radiació de tres feixos d’electrons. Aquests feixos són accelerats 

per l’ànode cap a la pantalla coberta amb substàncies de fosforescència vermella, verda i 

blava, que estan disposades en punts molt pròxims entre si i que emeten llum per l’altra cara 

de la pantalla. 

Una làmina molt prima de metall 

anomenada màscara d’ombra, perforada 

amb forats finíssims, dirigeix els feixos 

d’electrons a una petita zona de la 

pantalla en la qual cada feix xoca amb el 

punt de fosforescència del color primari 

corresponent. L’efecte a la vista és un únic 

punt lluminós amb el color resultant, que 

dependrà de la intensitat de cada un dels 

feixos d’electrons, anomenats per aquesta 

raó feix vermell, verd i blau. 

Per acció d’unes bobines de coure, els 

feixos d’electrons fan escombrades 

continues i ràpides de la pantalla, d’una 

manera molt semblant al que fa l’ull humà 

per llegir una pàgina, d’esquerra a dreta 

en cada línia i de dalt a baix en les 625 

línies de la pantalla. Cada escombrada 

crea milers de petits punts lluminosos a la 

pantalla del televisor que la retina manté 

com una sola imatge. 

TELEVISOR LCD 

Les pantalles LCD contenen molècules de cristall líquid. Aquestes molècules passen del 

desordre propi d’un líquid a l’ordre fix d’un cristall mineral, en ser sotmeses a un camp elèctric, 

i s’alineen segons la seva direcció. 

Quan estan alineades segons el seu camp elèctric no permeten el pas de la llum; aleshores 

s’activa un píxel. Cada píxel té tres subpíxels amb filtres de color vermell, verd i blau. Una 

30




pantalla LCD conté milions de píxels per a realitzar la seva funció. Les diferents intensitats de 

llum s’aconsegueixen controlant els corrents que rep cada píxel. 

TELEVISOR DE PLASMA 

Les pantalles de plasma combinen 

algunes característiques de les pantalles 

CRT i les LCD. Per una banda els colors es 

formen excitant material fosforescent, 

com els CRT, i l’activació dels píxels 

s’assembla a la de les pantalles LCD, 

mitjançant camps elèctrics. 

A les pantalles de plasma hi ha un gas 

(xenó o neó), contingut en centenars de 

milers de cel·les, situades entre uns 

elèctrodes entre els quals es crea un 

camp elèctric que origina els corrents 

d’electrons. Aquest gas rep el nom de 

plasma perquè té la propietat que, quan 

el travessa un corrent d’electrons, emet 

llum, que xocarà amb els fòsfors que hi 

ha a cada cel·la. 

Els fotons emesos pel gas exciten els fòsfors vermell, blau i verd que cobreixen l’interior de les 

cel·les i emeten llum de color. Cada llum constitueix un píxel, dividit en tres subpíxels. La 

intensitat més gran o més petita de la descàrrega d’electrons en cada subpíxel aconsegueix 

que el color global del píxel tingui un to i una intensitat perfectament controlats. 

LA TELEVISIÓ ANALÒGICA 

La televisió analògica és el sistema de televisió que utilitza ones magnètiques per transmetre 

les imatges i el so. És el sistema que s’ha utilitzat des de l’inici de les emissions de televisió. Les 

emissions de televisió analògica finalitzaran el 3 d’abril de l’any 2010. A partir d’aquest 

moment només s’emetrà en digital. 

LA TELEVISIÓ DIGITAL 

La televisió digital emet els senyals convertits en bits, que són transformats en imatges i sons 

per un aparell descodificador en el punt de recepció. Per rebre la televisió digital hi ha quatre 

opcions: la televisió per satèl·lit, la televisió per cable, la televisió digital terrestre (TDT) i la 

televisió a través d’ADSL. 

� La televisió digital per satèl·lit va començar les seves emissions al nostre país l’any 

1997; actualment, permet rebre canals de pagament amb serveis interactius i també 

amb canals gratuïts. Per rebre de manera individual és necessari disposar d’una antena 

parabòlica. 

31




� La televisió per cable es basa en la utilització de la fibra òptica, que permet la 

transmissió de veu, dades, imatges, video, sons, música, etc. i ofereix els tradicionals 

programes de televisió, vídeo a la carta, serveis de telecompra, i altres serveis 

interactius. La senyal és bidireccional és a dir que l’usuari pot enviar i rebre informació. 

� La TDT consisteix en la transmissió de televisió a través de l’espai radioelèctric. Com 

que ocupa molt menys espai (ample de banda) que la televisió analògica (un canal 

analògic ocupa el mateix espai que quatre canals digitals) permet l’augment del 

nombre de canals disponibles i ofereix una millor qualitat en imatge i so. 

La TDT permet la recepció portàtil i mòbil, cosa que implica que es pot rebre el senyal 

en qualsevol lloc, fins i tot en moviment (tren, cotxe) 

� La televisió a través d’ADSL (asymetrical digital subscribre line) permet oferir serveis de 

televisió simultàniament amb la telefonia i l’accés a internet. No necessita antenes 

parabòliques o cablejats per a la seva recepció, ja que utilitza la línia telefònica de 

l’usuari. 

32




33




34




LES COMUNICACIONS VIA SATÈL·LIT 

En els sistemes de comunicacions per satèl·lit, l’estació de 

base està situada en un satèl·lit en lloc d’estar situada a 

terra. Per això, encara que aquests sistemes ofereixen una 

gran superfícies de cobertura, són molt susceptibles de 

produir problemes de cobertura a causa d’obstacles 

existents en el terreny, tant de tipus natural com artificial. 

D’acord amb la situació dels satèl·lits, els sistemes via satèl·lit poden ser de tres tipus: 

� Geostacionaris o GEO: amb satèl·lits en òrbites a 36.000km d’altura que romanen 

situats sobre un punt de la superfície, ja que es mouen a la mateixa velocitat que la 

Terra; per això s’anomenen geostacionaris. S’utilitzen per a emissions de televisió i de 

telefonia, a la transmissió de dades a llarga distància, i a la detecció i difusió de dades 

metereològiques. 

� D’òrbites mitjanes o MEO (medium Earth orbit): amb satèl·lits situats a una altura 

entre els 10.000km i els 15.000km. El seu ús es destina a comunicacions de telefonia i 

televisió, i als mesuraments de experiments espacials. 

� D’òrbites baixes o LEO (low Earth orbit): amb satèl·lits situats a menys de 3.000km 

d’altura. La seva velocitat els permet donar una volta al món en dues hores. S’usen per 

proporcionar dades geològiques sobre el moviment de plaques terrestres i per a la 

industria de la telefonia via satèlit. 

� Satèl·lits HEO (Highly Elliptical Orbit, órbitas muy elípticas). Aquests satèl·lits no 

segueixen una òrbita circular, sinó que la seva òrbita és el·líptica. S’utilitzen per 

cartografia la superfície de la Terra, ja que poden detectar un gran angle de superfície 

terrestre. 

Les noves generacions de satèl·lits es troben en 

òrbites mitjanes (MEO) i baixes (LEO), ja que la 

proximitat dels satèl·lits a la Terra fa que es necessitin 

equips més petits i de consum més baix, encara que 

per donar una cobertura globals calguin més 

satèl·lits. 

EL SISTEMA GPS 

El sistema GPS (global positioning system) permet calcular les coordenades 

(latitud i longitud) d’un receptor a la terra amb una precisió d’uns 10 metres. 

Està format per 24 satèl·lits situats a uns 20.000km, distribuïts en 6 òrbites 

amb 4 satèl·lits cadascuna, de manera que gairebé des de qualsevol punt de la 

superfície terrestre es poden veure 8 satèl·lits a la vegada. S’utilitza com a 

ajuda per a la navegació marítima, aèria i terrestre. 

La Unió Europea té previst posar en funcionament el 2010 un sistema de satèl·lits anomenat 

Galileu com a alternativa al sistema GPS dels Estats Units. 

35




El projecte Galileu està format per 30 satèl·lits en una òrbita mitjana a 23.222km. Cadascun 

d’aquests satèl·lits té una vida estimada superior als 12 anys. 

Galileu és concebut com un projecte civil destinat a millorar la seguretat en el transport; al 

contrari que el GPS, que va néixer com un sistema tàctic militar que posteriorment es va 

explotar comercialment. Les millores del sistema Galileu respecte al GPS seran moltes des de 

millor cobertura en latituds extremes com sud d’Àfrica i Amèrica i el nord d’Europa fins a una 

millor precisió; combinat amb emissors terrestres podrà reduir el marge d’error fins a un 

màxim de 10 cm. 

SATÈL·LIT GALILEU 

36




HISTORIAS DEL MUNDO 

LA SINCERIDAD DEL SEÑOR WANG 

El presidente de la mayor compañía china de telecomunicaciones reconoce que 

ofrece información sobre el paradero de sus usuarios cuando la policía se lo pide. 

RAFAEL POCH - Pekín. Corresponsal 

Sucedió el domingo en el Foro de Davos. 

Intervenía el señor Wang Jianzhou, 

presidente de China Mobile 

Communications Corporation (CMCC). En 

seiscientos millones de usuarios de móvil, 

uno de cada cinco en el mundo. Pues 

bien, la mitad de ellos son abonados de 

CMCC. El señor Wang explicaba que su 

compañía no sólo conoce la identidad de 

sus abonados, sino también dónde se 

encuentran en cada momento. En una 

ocasión pudieron estimar cuánta gente 

había acudido al circuito de Shanghai a 

presenciar el campeonato de fórmula 1 a 

partir del número de sus abonados allá 

presentes. Es muy útil para medir, por 

ejemplo, si una carretera está 

congestionada, explicó. 

"No sólo sabemos quién es usted, sino también dónde está", dijo Wang Jianzhou. 

A continuación se extendió sobre lo mucho que le gustaría a CMCC vender esos datos. Se le 

preguntó entonces dónde quedaba la privacidad, y respondió en tono tranquilizador: "Podemos 

saber dónde se encuentra cada uno, pero nunca divulgamos esa información..., a menos que la 

policía lo pida". 

En septiembre del 2004, el periodista Zhao Yan reveló un secreto de Estado: la fecha del 

inminente retiro del último de sus cargos del ex presidente de China Jiang Zemin. El interesado 

se enfadó al ver impresa una noticia con la que quería sorprender al país, y se desató una caza 

del periodista. Zhao desconectó su móvil y desapareció de Pekín. Una semana más tarde, 

mientras cenaba en un restaurante de Shanghai, fue detenido por la policía, cinco minutos 

después de haber conectado su móvil... Se pasó tres años en la cárcel. 

Ese y centenares de casos similares confirman las palabras de Wang y también una realidad 

muy simple: con el móvil, Gran Hermano te puede localizar en cualquier momento. Como dice 

Jonathan Zittrain, un experto en ese ámbito, "con el móvil uno mismo paga la posibilidad de ser 

vigilado". Pero ¿sólo en China? 

Esa pregunta abundaba ayer en los foros chinos de internet que se hicieron eco de la velada 

de Davos. En ella, el congresista norteamericano Ed Markey expresó su horror ante el atropello 

a la privacidad ingenuamente narrado por el señor Wang. El congresista podría ser un 

ignorante si no fuera presidente del comité de Telecomunicaciones del Congreso. Eso quiere 

decir que sabe lo que cualquier adolescente familiarizado con los últimos productos de la 

industria del entretenimiento de Hollywood conoce: la rutinaria utilización policial y militar de 

móviles, satélites y toda la parafernalia de las telecomunicaciones. 

En 1994, cuando la telefonía móvil apenas existía en China, una ley del Congreso de Estados 

Unidos ya requirió a las compañías telefónicas a compartir con la policía su información sobre 

37 

Wang Jianzhou durante su intervención en el foro de Davos.




localización instantánea de abonados. En los noventa, el sistema de telefonía móvil se integró 

con el número de emergencia 911, que comunica al usuario con la policía y los bomberos. Con 

la Patriot Act del 2001 se permite a los proveedores de internet revelar "voluntariamente" los 

datos de sus clientes a la policía, si creen que se ha cometido un delito. El trámite que la policía 

debe realizar para acceder a esos datos de propia iniciativa es meteórico. Desde su aparición 

en Estados Unidos, "la infraestructura para garantizar la localización de los usuarios de 

telefonía móvil ha conocido una rápida serie de cambios técnicos, legales y políticos, 

determinados por las opciones de actores muy interesados", señala un informe. 

Los especialistas sugieren que cuando un teléfono móvil se conecta a la red, nada impide a la 

policía de cualquier país hacer uso de esa posibilidad. Independientemente de si existe una ley 

o no, es un puro trámite. Y lo mismo ocurre con internet. La diferencia es que a los funcionarios 

y tecnócratas chinos eso no les parece feo y pueden permitirse el lujo de ser sinceros. 

Respecto al usuario, en China, quienes no confían en el Estado desconectan el móvil, tal como 

hizo el periodista Zhao Yan cuando supo que iban a por él. 

1. Quina és la idea principal d’aquest article? 

2. Perquè creus que l’autor esc riu aquest article? Fes un resum del que s’exposa. 

3. Quina és la teva opinió? Que en penses? Perquè? 

38

Tecnologia 3r d'ESO - tecno3r

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?