Guglielmo di Poitiers I Pos de chantar m'es pres talenz, farai un vers ...

e vull-ho fer, mas l’àbit me contrasta:
en temps passat me carreguí la colpa.
Tant te cost yo com molts qui no·t serviren,
e tu·ls has fet no menys que yo·t demane;
per qué·t suplich que dins lo cor tu m’entres,
puix est entrat en pus abominable.
XXIV Cathòlich só, mas la fe no m’escalfa
que la fredor lenta dels senys apague,
car yo ’leix so que mos sentiments senten,
e paradís crech per fe y rahó jutge.
Aquella part de l’esperit és prompta,
mas la dels senys, rocegant, la m’acoste.
Donchs tu, Senyor, al foch de fe m’acorre,
tant que la part que·m porta fret abrase.
XXV Tu creïst mé perqué l’ànima salve,
e pot-se fer de mi sabs lo contrari.
Si és axí, per qué donchs me creaves
puix fon en tu lo saber infal·lible?
Torn’a no-res, yo·t suplich, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l’escur càrcer:
yo crech a tu com volguist dir de Judes
que·l fóra bo no fos nat al món home.
XXVI Per mi, segur havent rebut batisme,
no fos tornat als braços de la vida,
mas a la mort hagués retut lo deute,
e de present yo no viuria ’n dubte.
Major dolor d’infern los hòmens senten
que los delits de parahís no jutjen;
lo mal sentit és d’aquell altr’exemple,
e paradís sens lo sentir se jutja.
XXVII Dóna·m esforç que prenga de mi venge:
yo·m trob offés contra tu ab gran colpa,
e si no·y bast, tu de ma carn te farta,
ab que no·m tochs l’esperit, qu’a tu sembla;
e sobretot ma fe que no vacil·le
e no tremol la mia sperança.
No·m fallirà caritat, elles fermes,
e de la carn, si·t suplich, no me n’hoges.
XXVIII O, quant serà que regaré les galtes
d’aygua de plor ab les làgremes dolces?
Contrictió és la font d’on emanen:
aquesta ’s clau que·l cel tancat nos obre.
D’atrictió parteixen les amargues,
perqué ’n temor més qu’en amor se funden;
mas, tals quals són, d’aquestes me abunda,
puix són camí e via per les altres.
www.filmod.unina.it/cdg/T2013.pdf