Guglielmo di Poitiers I Pos de chantar m'es pres talenz, farai un vers ...

Guglielmo di Poitiers
I
Pos de chantar m’es pres talenz,
farai un vers, don sui dolenz:
mais non serai obedienz
en Peitau ni en Lemozi.
X
Toz mos amics prec a la mort,
que·i vengan tut e m’onren fort;
qu’ieu ai agut joi e deport
loing e pres et e mon aizi.
II
Qu’era m’en irai en eisil;
en gran paor, en gran peril,
en guerra laisserai mon fil;
faran li mal siei vezi.
XI
Aissi guerpisc joi e deport,
e vair e gris e sembeli.
III
La departirs m’es aitan greus
del seignorage de Peiteus!
En garda lais Folcon d’Angeus
tota la terra son cozi.
IV
Si Folcos d’Angeus no·l socor,
e·l reis de cui ieu tenc m’onor,
faran li mal tut li plusor,
felon Gascon et Angevi.
V
Si ben non es savis ni pros,
cant ieu serai partitz de vos,
vias l’auran tornat en jos,
car lo veiran jove mesqui.
VI
Per merce prec mon conpaignon:
s’anc li fi tort, qu’il m’o perdon;
et il prec En Jezu del tron
en romans et en son lati.
VII De proeza e de joi fui,
mais ara partem ambedui;
et ieu irai m’en a Cellui
on tut peccador troban fi.
VIII Mout ai estat cuendes e gais,
mas Nostre Seigner no·l vol mais:
ar non puesc plus soffrir lo fais,
tant soi aprochatz de la fi.
IX
Tot ai guerpit cant amar sueill:
cavalaria et orgueill;
e pos Dieu platz, tot o acueill,
e prec Li que·m reteng’ am Si.
www.filmod.unina.it/cdg/T2013.pdf

Peire d’Alvernhe
I
II
Deus, vera vida, verays
e dreitz endrech clers e lays,
e nomnatz salvaire Cristz
en lati e sobr’ebrays,
e natz e pueys mortz vius vistz,
e sorses, don laisses tristz
aquels que pueys fezes iauzens.
Senher reis, ieu falhi fals,
don es yssitz tan grans mals,
en cossirs, digz et endurs
et en fols faitz infernals,
ab brondills d’estranhs aturs,
et en tals talans tafurs:
mi·us ren colpables, penedens
VII e pagues, Senher sobrans,
tans de dos peys e cinc pans,
e·l Lazer suscites vos
qu’era ia quatriduans;
de vos ac per bel respos
son serf salv centurios,
e gites del mon mains turmens.
VIII E fezes de l’aigua vi
al covit archetricli
e d’autres meravills moutz,
don hom carnals no sap fi,
ni no·us en mostres estoutz;
e parlet per vos lo voutz
de Luca, rics reis resplandens.
III
de tot so qu’ieu fezi anc,
e si non ai cor ferm franc
de dir so que m’agra ops,
vos prec, precs a cuy m’en planc,
per cui tan fon fizels Iops,
que non gardetz mos tortz trops,
mas gracia·m sia sufrens.
IX
E fezes la terra e·l tro
e tot quant es ni anc fo,
d’un sol seing e·l sol e·l cel
e cofondes farao;
e des als filhs d’Israel
lach e bresca, manna e mel
e dampnes per serpen serpens,
IV
Qu’ieu no·m sen si savis sai
que puesca conquerre lay
lo regn’on hom set ni fam
ni freg non a ni esmay,
si·l vostra vertutz cuy clam
no·m don’esfortz qu’ieu dezam
los ioys d’aquest segle giquens,
X
c’als vostres fon requies
quan vos plac que Moyzes
encausses lai el dezert;
e solses las mas e·ls pes,
quand us angels l’ac espert,
sanh Peire e·l fezes cert
dels vostres destrics destreignens;
V
que·m fan falhir ves vos sol,
per que·l cors m’intra en tremol;
e si·m servatz mos forfaitz
tro lai al derrier tribol,
qu’enans, no·ls m’aiatz, far fraitz,
Senher, ges bos no·m n’es plaitz,
si merces no·ls sobrevens
XI
e·us queziron la lur plebs
tro lai on es mons Orebs,
aucien dins Bethleem:
qan vos en fugi Iozeps
en Egipte, so sabem,
e pueys en Iheruzalem,
vengues entre·ls vostres parens
VI
de vos qu’estorses Sidrac,
darden la flama e Misac
essems et Abdenago,
e Daniel dins del lac
e Ionas ab utero
e·ls tres reis contra Hero
e Suzana entre·ls fals guirens;
XII
a Nazare, reys Ihesus.
Pair, en tres personas us,
e Filhs e Sanhs Esperitz
ad or e trinitatz sus,
qu’es sims e rams e razitz
e Dieus e de quant qu’es guitz,
siatz me, si·us platz, defendens.
www.filmod.unina.it/cdg/T2013.pdf

XIII E sai obra e bon talan
mi des a far entretan,
que quan venretz en las nius
iutjar lo segl’el iorn gran,
doutz Dieus, no·m siatz esquius,
e qu’ieu, clars reys regum pius,
m’en an ab los iauzitz iauzens.
XIV E, Senher, no·m oblidetz gens,
XV
que ses vos no suy sostenens,
XVI e senh m’en vostre nom crezens.
In nomine Patris et Filii et Spiritus sancti,
amens.
www.filmod.unina.it/cdg/T2013.pdf

Ausiàs March
I
II
III
IV
V
VI
Puys que sens tu algú a tu no basta,
dóna·m la mà o pels cabells me lleva;
si no estench la mia ’nvers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira.
Yo vull anar envers tu a l’encontre;
no ssé per qué no faç lo que volrria,
puys yo són cert haver voluntat francha
e no ssé qué aquest voler m’enpacha.
Levar mi vull e prou no m’i esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes;
ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia·t, Déu, puys teu vull ser, que·u vulles.
Fes que ta sanch mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira·m denuncia;
ta pietat no troba ’n mi qué obre.
Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda·m, Déu. Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen,
no·ls pots fallir, e mostren-ho tos braços.
Qué faré yo, que no meresch m’ajudes,
car tant com puch conech que no m’esforce?
Perdona mi si follament te parle:
De passió partexen mes paraules.
Yo sent pahor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull, e no·y disponch mos passos.
Mas yo·m recort que meritist lo ladre:
tant quant hom veu no·y bastaven ses obres.
Ton spirit là hon li plau spira:
com ne per qué no sab qui en carn visca.
Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no·t tinc ne de res no t’encolpe;
yo són tot cert que per tostemps bé obres,
e fas tant bé, donant mort com la vida.
Tot és egual quant surt de ta potença,
d’on tinch per foll qui vers tu·s vol iréxer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la rahó que·ls hòmens no·t conexen.
A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que·l voler ab ta voluntat ligue;
VII
e puys que sé que lo món no·m profita,
dóna·m esforç que del tot l’abandone.
E lo delit que·l bon hom de tu gusta,
fes-me·n sentir una poca sentilla,
perqué ma carn, qui m’està molt rebel·le,
haj’afalach, que del tot no·m contraste.
Ajuda·m, Déu, que sens tu no·m puch moure,
perqué·l meu cors és més que paralítich.
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m’és amarga.
O Déu, mercé! Revolta·m ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort yo puch rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.
VIII Yo tem a tu més que no·t só amable,
e davant tu confés la colp’aquesta;
torbada és la mia esperança,
e dintre mi sent terrible baralla.
Yo veig a tu just e misericorde;
veig ton voler qui sens mèrits gracia;
dónes e tolls de grat lo do sens mèrits.
Qual és tant just, quant més yo, que no tema?
IX
X
XI
Si Job lo just por de Déu l’opremia,
qué faré yo que dins les colpes nade?
Com pens d’infern, que temps no s’i esmenta,
lla és mostrant tot quant sentiments temen:
l’arma, qui és contemplar Déu eleta,
encontr’aquell blasfemant se rebel·la.
No és en hom de tan gran mal estima:
donchs, com està qui vers tal part camina?
Prech-te, Senyor, que la vida m’abreuges,
ans que pejors cassos a mi ’nseguesquen;
en dolor visch faent vida perverssa,
e tem dellà la mort per tostemps longa.
Donchs, mal deçà, e dellà mal sens terme.
Pren-me al punt que milor en mi trobes:
lo detardar no sé a qué·m servesca;
no té repòs lo qui té fer viatge.
Yo·m dolch perqué tant com vull no·m puch
de l’infinit dampnatge, lo qual dubte, [dolrre
e tal dolor no la recull natura,
ne·s pot asmar, e menys sentir pot l’ome.
www.filmod.unina.it/cdg/T2013.pdf

XII
E donchs açò sembl’a mi flaca scusa,
com de mon dan, tant com és, no m’espante.
Si·l cel demant, no li dó basta stima;
fretura pas de por e d’esperança.
Per bé que tu iracible t’amostres,
ço és defalt de nostra ignorança:
lo teu voler tostemps guarda clemença,
ton semblant mal és bé inestimable.
Perdona·m, Déu, si t’he donada colpa,
car yo conffés ésser aquell colpable.
Ab hull de carn he fets los teus judicis:
vulles dar lum a la vista de l’arma.
XIII Lo meu voler al teu és molt contrari,
e·m só ’nemich penssant-me amich ésser.
Ajuda·m, Déu, puys me veus en tal pressa.
Yo·m desesper, si los mèrits meus guardes;
yo m’enug molt la vida com allongue,
e dubte molt que aquella fenesqua.
En dolor visch, car mon desig no·s ferma,
e ja en mi alterat és l’arbitre.
XIV Tu est la fi on totes fins termenen,
e no és fi si en tu no termena;
tu est lo bé on tot altre·s mesura,
e no és bo qui a tu, Déu, no sembla.
Al qui·t complau, tu, aquell, déu nomenes:
per tu semblar, major grau d’ome·l muntes;
d’on és gran dret del qui plau al diable
prenga lo nom d’aquell ab qui·s conforma.
XV
Alguna fi en aquest món se troba;
n’és vera fi, puys que no fa l’om fèlix:
és lo començ per on altra s’acaba,
segons lo córs qu’entendre pot un home.
Los filosofs qui aquella posaren
en si mateixs són ésser vists discordes:
senyal és cert qu’en veritat no·s funda;
per consegüent, al home no contenta.
XVI Bona per si no fon la ley judayca:
en paradís per ella no s’entrava;
mas tant com fon començ d’aquesta nostra,
de qué·s pot dir d’aquestes dues una.
Axí la fi de tot en tot humana
no da repòs a l’apetit o terme,
mas tan poch l’om sens ella no ha l’altra:
sent Johan fon senyalant lo Messies.
XVII No té repòs qui null’altra fi guarda,
car en res àls lo voler no reposa;
ço sent cascú, e no·y cal suptilesa,
que fora tu lo voler no s’atura.
Sí com los rius a la mar tots acorren,
axí les fins totes en tu se n’entren.
Puys te conech, esforça·m que yo t’ame.
Vença l’amor a la por que yo·t porte.
XVIII E si amor tanta com vull no m’entra,
creix-me la por, sí que tement no peque,
car, no peccant, yo perdré aquells àbits
que són estats, perqué no t’am, la causa.
Muyren aquells qui de tu m’apartaren,
puys m’an mig mort e·m tolen que no visca.
O senyor Déu, fes que la vid’allargue,
puys me apar qu’envers tu yo m’acoste.
XIX Qui·m mostrarà davant tu fer escusa,
quant auré dar mon mal ordenat compte?
Tu m’as donat disposició recta,
e yo he fet del regle falç molt corba.
Dreçar-la vull, mas he mester t’ajuda.
Ajuda·m Déu, car ma força és flaca;
desig saber qué de mi predestines:
a tu ’s present y a mi causa venible.
XX
No·t prech que·m dóns sanitat de persona,
ne béns alguns de natura y fortuna,
mas solament que a tu, Déu, sols ame,
car yo só cert que·l major bé s’i causa.
Per consegüent, delectació alta
yo no la sent, per no dispost sentir-la;
mas per saber un home grosser jutja
que·l major bé sus tots és delitable.
XXI Qual serà·l jorn que la mort yo no tema?
E serà quant de t’amor yo m’inflame,
e no·s pot fer sens menyspreu de la vida
e que per tu aquella yo menysprehe.
Ladonchs seran jus mi totes les coses
que de present me veig sobre los muscles:
lo qui no tem del fort leó les ungles
molt menys tembrà lo fibló de la vespa.
XXII Prech-te, Senyor, que·m fasses insensible
e qu’en null temps alguns delits yo senta,
no solament los leigs qui·t vénen contra,
mas tots aquells qu’indifferents se troben.
Açò desig perqué sol en tu pense
e pusc’aver la via qu’en tu·s dreça.
Fes-ho, Senyor, e si per temps me·n torne,
haja per cert trobar t’aurella sorda.
XXIII Tol-me dolor com me veig perdre·l segle,
car, mentre·m dolch, tant com vull yo no t’ame,
www.filmod.unina.it/cdg/T2013.pdf

e vull-ho fer, mas l’àbit me contrasta:
en temps passat me carreguí la colpa.
Tant te cost yo com molts qui no·t serviren,
e tu·ls has fet no menys que yo·t demane;
per qué·t suplich que dins lo cor tu m’entres,
puix est entrat en pus abominable.
XXIV Cathòlich só, mas la fe no m’escalfa
que la fredor lenta dels senys apague,
car yo ’leix so que mos sentiments senten,
e paradís crech per fe y rahó jutge.
Aquella part de l’esperit és prompta,
mas la dels senys, rocegant, la m’acoste.
Donchs tu, Senyor, al foch de fe m’acorre,
tant que la part que·m porta fret abrase.
XXV Tu creïst mé perqué l’ànima salve,
e pot-se fer de mi sabs lo contrari.
Si és axí, per qué donchs me creaves
puix fon en tu lo saber infal·lible?
Torn’a no-res, yo·t suplich, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l’escur càrcer:
yo crech a tu com volguist dir de Judes
que·l fóra bo no fos nat al món home.
XXVI Per mi, segur havent rebut batisme,
no fos tornat als braços de la vida,
mas a la mort hagués retut lo deute,
e de present yo no viuria ’n dubte.
Major dolor d’infern los hòmens senten
que los delits de parahís no jutjen;
lo mal sentit és d’aquell altr’exemple,
e paradís sens lo sentir se jutja.
XXVII Dóna·m esforç que prenga de mi venge:
yo·m trob offés contra tu ab gran colpa,
e si no·y bast, tu de ma carn te farta,
ab que no·m tochs l’esperit, qu’a tu sembla;
e sobretot ma fe que no vacil·le
e no tremol la mia sperança.
No·m fallirà caritat, elles fermes,
e de la carn, si·t suplich, no me n’hoges.
XXVIII O, quant serà que regaré les galtes
d’aygua de plor ab les làgremes dolces?
Contrictió és la font d’on emanen:
aquesta ’s clau que·l cel tancat nos obre.
D’atrictió parteixen les amargues,
perqué ’n temor més qu’en amor se funden;
mas, tals quals són, d’aquestes me abunda,
puix són camí e via per les altres.
www.filmod.unina.it/cdg/T2013.pdf