2003 CADAQUES MINI PRINT INTERNATIONAL

Amb aquell punt de passió
A mi, personalment, el que em convenç més del Mini Print és la Mercè. A veure, m’explico. Vivim uns
temps en què gairebé res no és el que sembla i on la faramalla acostuma a passar pel davant, o fins i
tot a amagar, les coses autèntiques. Mira que n’hi arriba a haver de pedants, d’orgullosos, de falsos, de
poca-soltes i de saltataulells. Per això s’agraeix trobar algú que faci les coses amb allò que els antics
en deien consciència. O diguem-ne dedicació, o tenacitat. I amb el punt de passió que cal posar a certes
obres humanes. Doncs bé, quan a principi de cada estiu em deixo caure pel Poal, em fico al Mini Print i
la Mercè m’explica quants artistes han participat a la nova edició, i m’ensenya el catàleg de l’anterior, i
em deixa veure els gravats dels artistes que van guanyar, renovo la meva fe en l’empresa. Els seus ulls i
la seva veu ho diuen tot amb tanta il·lusió, amb tant d’afecte, amb tanta convicció...
M’afanyo a dir que ja sé que les coses importants no es fan només a base de voluntat. Les bones obres,
potser sí, però les obres bones necessiten alguna cosa més. Necessiten, potser, intel·ligència, dedicació, i
bona gestió. Tot això ho dono per descomptat. Hi és, i des de fa molts anys. I no em refereixo només, és
clar, a les obres exposades, sinó a aquest petit miracle que representa fer, estiu rere estiu, aquest mosaic
increïble. Us ho imagineu? Al darrere de cada peça hi ha cartes, paquets certificats, anades i vingudes,
confecció d’etiquetes, cartolines, ganxos... Una feinada per fer-se’n creus. Però que, insisteixo, no seria
possible sense l’empenta d’aquesta dona que l’única cosa que té de menuda és l’anatomia.
Jo d’art no hi entenc gaire. Confesso que no sempre sé distingir el gra de la palla, i que m’atabalo quan
sento parlar de litografia, de linòleum, d’aiguafort o de punta seca. Però sóc el primer a quedar fascinat
per la varietat de temes i d’estils que es poden apreciar en aquestes parets. I cada estiu passo per la galeria
unes quantes vegades acompanyant altres persones que visiten ocasionalment Cadaqués. Tothom, sense
excepció, queda fascinat. Uns, llecs com jo, per les explicacions que els donen tantes vegades com cal, la
Mercè o un dels seus fills. Altres, majoritàriament, per l’interès intrínsec que reconeixen en la proposta.
Hi ha moltes maneres de mirar-se el Mini Print. De pressa, a poc a poc, sols, acompanyats, en silenci, fent
comentaris, a cop d’ull, triant un gravat, pensant en un mateix, pensant en una altra persona... Per això a
mi m’agrada anar-hi uns quants cops cada any, i sempre hi descobreixo alguna cosa nova o diferent, en
una sala tan petita. De vegades fins i tot, m’hi he divertit mirant-me, enlloc de les obres penjades a les
parets, la manera de fer i de comportar-se d’altres persones, sobretot si es tractava d’algú que hi havia
anat a raure per primer cop.
Però de tot plegat n’acabaré destacant dos trets. Un és que el Mini Print trenca d’una manera notable la
il·lògica lògica comercial que domina el món de l’art. Si li ho demanen a la Mercè els ho sabrà explicar
millor que jo. Aquí, per anar de pressa, ho diré amb un exemple. Es pot trobar, l’un al costat de l’altre,
un gravat d’un artista suís i un altre de romanès. El primer val cent cinquanta euros; el segon, vint-icinc
euros. ¿Què vol dir, això? No és una qüestió de qualitat, per descomptat; ni tampoc del prestigi de
les respectives firmes. Probablement no vol dir res més que els dos artistes viuen en dos països on els
respectius nivells de vida, com sol dir-se, són molt diferents. Això equival a dir que el qui es passeja pel
Mini Print amb la intenció de comprar alguna obra que li cridi l’atenció, s’haurà de despullar de qualsevol
prejudici o esnobisme. La relació qualitat-preu és aquí un afer entre l’artista i el possible comprador,
sense mediacions artificioses.
L’altre tret té a veure amb aquella paraula tan usada darrerament, la globalització. Seria divertit poder
fer el següent experiment. En un mapamundi dibuixaríem amb un color les línies que unirien els llocs
de procedència de totes les obres amb Cadaqués; i amb un altre color, Cadaqués amb cadascun dels llocs
del món a on han anat a parar els gravats venuts. Estic convençut que el resultat seria enlluernador. Jo,
particularment, el darrer estiu me’n vaig endur cinc gravats procedents d’artistes de Polònia, de Xile, de
Gran Bretanya, del Japó i de les Illes Canàries i els vaig dur com a regal a persones de diferents països
que sabia que trobaria en un congrés. Vet aquí una de les cares amables de la globalització, no us sembla?
Salvador Alsius
Periodista, Professor de la Universitat Pompeu Fabra