Gravar al segle XXI El gravat és una de les expressions més altes de la nostra civilització. Irrompé tardanament a l’ordre de les arts, però la seva entrada va ser revolucionària, permetent la popularització del sempre altiu gènere artístic. Des de la seva expansió popular, les diferents variants sorgides en el curs de la modernitat van contribuir a transformar decisivament la plàstica europea de més avançada. L’aiguafort va permetre difondre les clandestines i premonitòries visions oníriques de Goya o Rembrant; els ukiyo-e japonesos aportaren noves perspectives de captar el món als impressionistes i postimpressionistes; la xilografia alemanya medieval va dotar de nous recursos expressius als expressionistes alemanys; la litografia va donar noves tonalitats, planes i comunicatives, als pintors modernistes; i la serigrafia, a l’expansió del pop art. Però què significa gravar al segle XXI? Certament, la irrupció de l’era postmoderna –vaporosa, líquida, conceptual– s’ha endut per endavant aquelles arts més vinculades al món físic i a l’ofici –en benefici del món ideàtic i cognitiu. Així, gravar al segle XXI –com el pintar o l’esculpir– l’hem de definir com un ofici de resistència, i a aquells que difonen i defensen la disciplina, uns resistents, com així mereixen ser tractats els fundadors i valedors del Mini Print Internacional de Cadaqués. Tant en Pasqual Fort com la Mercè Barberà entengueren que, certament, als anys setanta era una art minoritària o poc reconeguda pels alts estaments artístics, però que en canvi era silentment i íntimament professada per una gran quantitat d’artistes de primer rang. I així es donava, probablement, perquè era i és una art que en la seva pràctica aporta unes grans propietats formatives i cognitives en l’ofici i el contacte físic amb l’obra. En un món virtual i vaporós hi ha una gran fam d’experiència espacial i tàctil, que és una etapa decisiva per a l’experiència real del coneixement. Els orígens artesanals del gravat i la seva perserverància manual mantenen el creador, d’ahir i d’avui, fermament arrelat al treball i a la fisicitat del món; la seva naturalesa comunicativa humanitza les arts i, en conseqüència, civilitza l’artista i la realitat. I en darrer terme, les reduïdes dimensions que el gènere encara avui demana estimulen el cultiu de la humilitat artística, en un sa exercici d’experimentació condensada. Prova d’aquesta realitat és l’èxit de convocatòria que sempre ha gaudit el certamen del Mini Print: a la primera edició del 1980 ja es van inscriure més de 190 participants, i en els darrers anys la participació sempre ha rondat els 700. En total hi han concurregut més de nou mil artistes, i entre ells no han faltat creadors reconeguts, com Tharrats o Narotzky; i sempre ha rebut el suport sincer d’artistes com Ràfols Casamada o Antoni Llena, i de la plana major de crítics d’art del país, com Daniel Giralt-Miracle, Corredor Matheos o Arnau Puig, conscients de la singular condició de resistència del certamen, que és el que aplega més gravadors de tot el món. I és que al Mini Print hi arriben anualment propostes provinents de les quatre cantonades del planeta i convoca totes les diferents tipologies i varietats de gravats existents i per existir, des de les més tradicionals fins a les més experimentals, com l’electrogravat o el gravat digital. L’esdeveniment és volgudament eclèctic, però mai hi regna la disbauxa creativa, sinó que sempre hi trobem la tranquilitzadora dosi d’ordre, gust i qualitat que fan d’aquesta ineludible cita estiuenca una plàcida, cosmopolita i enriquidora festa de l’art. Albert Mercadé, historiador i crític d’art.
Change language